El futur que ens espera

Acostumo a ser una persona optimista de natura, i encara que cada vegada em costi més, optimista amb l'ésser humà en general. Any rere any, en el meu article del dia 31 de desembre, amb excepció del 2018 en què per raons professionals no vaig escriure durant un any, he intentat fer un balanç de l'any (deformació professional del periodista que vaig voler o poder ser, però que no vaig ser) i un pronòstic per l'any següent. 

El temps passa de pressa, molt de pressa (la sensació que ens dóna, perquè el temps passa de forma constant, ni de pressa ni a poc a poc), especialment quan hom va acumulant anys a les espatlles. Això és el que vaig escriure com a vaticini del 2023 ara fa exactament un any: "Què ens depara el 2023? No goso a fer pronòstics. Això li deixo al grandíssim Medvedev. Jo només m'atreveixo a pensar, humilment, que la crisi no serà tan greu com molts apunten i que malgrat hi haurà una recessió (la demanda continuarà caient), aquesta serà menys profunda del que es podria pensar. La inflació es continuarà desinflant, i els preus de l'energia tornaran a tenir nivells raonables.

Si els xinesos són capaços de controlar aquesta eclosió de Covid (cosa que presumiblement succeirà a finals del primer semestre de 23) i no hi ha mutacions del virus que tornin a causar un caos mundial, les aigües tornaran al seu lloc i l'economia entrarà en una via de recuperació.

I veurem el final de  aguerra d'Ucraïna, i possiblement, la caiguda de Vladimir Putin (això és, sobre tot, un desig)".

He de dir que excepter en el darrer vaticini, més o menys ho vaig encertar, de fet, amb les tropes de grup de mercenaris Wagner anant cap a Moscou, em vaig equivocar de ben poc. Impossible però pronosticar que passaria quelcom com la guerra de Gaza i que el canvi climàtic s'acceleraria tant, però el cert és que vivim uns anys, sobre tot la darrera dècada, en la que cada any és més trepidant que l'anterior. De fet, en els onze articles de final d'any, la paraula "trepidant" o "intens" és la que més he utilitzat en el títol de l'article que he escrit als darrers onze anys. Perquè el món s'accelera en tots els àmbits a una velocitat de vertigen.

Vaig veure la mort del meu pare (2012) i el meu sogre (2023), els afers de corruptel·les del PP (2013), el hara-kiri polític i posterior imputació de Jordi Pujol (2014), primera gran presa de consciència del canvi climàtic (2015), elecció de Donald Trump com a president del govern dels Estats Units (2016), negociació del Brexit i crisi pre-procés i post-procés (2017), eclosió mundial dels populismes (2018-2019), la pandèmia del Covid (2020) i la seva superació gràcies a les vacunes (2021-2022).

I d'aquest 2023, què en podem dir? Doncs que l'acabem pitjor que no el vam començar en molts àmbits. La Intel·ligència Artificial (AI en el seu acrònim anglosaxó) ha fet una veritable eclosió a les nostres vides fins a l'extrem que els governs de tot el planeta estan començant a prendre mesures de regulació donat els perills que la utilització descontrolada d'aquesta tecnologia pot implicar. La tecnologia ha continuat presidint la immensa majoria dels actes quotidians de les nostres vides, hem entrat per fi al debat sobre si cal prohibir els telèfons a les aules i com escrivia en el meu anterior blog, els resultats de les proves PISA ens situen en una situació bastant insostenible de cara al futur col·lectiu de les nostres societats. 

S'han accentuat els fenomens migratoris massius, i en paral·lel, els populismes autoritaris s'estan "normalitzant" arreu. La Xina i la Índia han entrat en una cursa per veure quina serà la nova potència econòmica global, mentre que aquest darrer país ja ha superat la Xina com el país més poblat del món i ha aterrat per primera vegada al Pol Sud de la Lluna. Mala peça al teler que dues nacions tan poc democràtiques acumulin un poder econòmic i demogràfic tan important. En paral·lel però, la població mundial segueix creixent però comença a decréixer als països més desenvolupats, en un futur en el que les noves generacions no semblen gaire conscienciades a portar fills al món. 

No sembla improbable pensar en Marine Lepen com a propera presidenta de França, i el canvi climàtic s'ha accelerat com no havíem vist mai abans: rècord de temperatures, fenòmens extrems, sequeres i incendis forestals mentre les cimeres climàtiques continuen demostrant la seva total inutilitat, a l'igual que els organismes internacionals, com la ONU, incapaços d'aturar la massacre que està tenint lloc a Gaza, i en menor mesura a Cisjordània.

Què passarà el 2024?Molt probablement que continuarem catalitzant aquests instints d'autodestrucció que ens caracteritza a l'espècie humana i veurem bona part dels problemes del 2023 agreujats.

Ja des d'aqui vaticino no només que Donald Trump serà el candidat del partit republicà a la presidència dels Estats Units, sinó que, amb un grau elevat de probabilitats -a menys que no ho aturin els tribunals- serà el proper president del país.

Malgrat tot, continuo essent optimista i no perdo l'esperança que algun dia, les coses començaran a anar millor.

Bon Any 2024 a tothom.

Sobre la bona educació

L'informe PISA publicat el dia 5 de desembre sobre competències dels estudiants, ha posat de manifest les greu mancances del sistema educatiu espanyol en general però del català en particular. Sempre hi ha moltes raons al darrere de les xifres (de qualsevol xifra), que es poden discutir en valors absoluts, però no ho poden fer, en cap cas, en termes comparatius, perquè les proves són les mateixes per a tothom.

El sistema educatiu en general, a tot arreu del món, ve condicionat actualment per dos fenòmens globals que tenen un impacte difícil de mesurar en termes quantitatius però que qualitativament n'és indiscutible la seva afectació: el fenòmen migratori i la incidència de les noves tecnologies.

Efectivament, les migracions -i el deure moral d'acollida que se'n deriva- afecten de manera directa el ritme educatiu de les comunitats. Només a tall d'exemple, ahir llegia al Diari de Girona que la població d'hondurenys a Girona s'ha multiplicat per dos dígits en els darrers cinc anys (actualment hi ha una població de gairebé 5.000 hondurenys residents només a la ciutat de Girona). Un dels meus cosins germans és mestre en una escola de Girona i em parla de la complexitat que suposa la gestió de la diversitat cultural (abans estava de mestre a l'escola El Pla de Salt, un "melting pot" de races, idiomes i religions). Va dir-me un dia que de vegades feia més de mediador que no pas d'ensenyant. Això, òbviament té conseqüències en matèria educativa. I qui no ho vulgui veure és que és cec.

I pel que fa a les noves tecnologies aplicades a l'educació, és a dir, simplificant i reduint a l'absurd (conscient que no és del tot veritat): la substitució del llibres i el valor afegit dels mestres per tauletes i ordinadors, la substitució de l'esforç memorístic (ho sento, però el continuo considerant imprescindible) pels "projectes" i "l'assoliment de competències" (no vull criticar des del desconeixement, només apuntar causes i tendències) i la presència permanent del mòbil des de molt tendres edats (sinó a les aules sí als patis i a la vida diària dels nostres joves i gairebé infants) han causat un impacte pel qual la comunitat educativa, penso, no està preparada. Una prova més que evident és l'exemple de Suècia, que ha decidit tirar enrere en la seva campanya de digitalització de les aules per a tornar al mètode d'ensenyament tradicional. 

Catalunya va obtenir notes desastroses en matemàtiques, comprensió lectora i ciències. A nivell espanyol,  de les 19 autonomies, Catalunya ocupa la catorzena posició només superada per baix per Ceuta, Melilla, Canàries, Andalusia i Castella La Manxa. Estem doncs, al vagó de cua, per sota de la mitja espanyola, per sota de la mitja europea i de la OCDE. Són molt mals resultats, sense pal.liatius. En matemàtiques, en quatre anys (del 2018 al 2022) Catalunya ha reculat de 490 punts a 469 (de 484 a 462 en comprensió lectora)

Culpar la immigració és injust però el fet tenir una ràtio molt més gran d'estrangers i a més a més afegir-li el fet de tenir una llengua oficial diferent a l'espanyola i, reconeixem-ho, molt més potent que a Euskadi o a Galícia, té una afectació addicional que no trobem a Madrid o a València, on l'ensenyament és únicament o molt majoritàriament en Castellà respectivament. 

En aquest sentit, a més a més, les comunitats que tenen millor nota (Castella i Lleó, Astúries i Cantàbria) tenen un percentatge d'alumnes estrangers molt inferior (Castella per exemple, té un 7,6% per un 15,7% Catalunya).

Un altre fenòmen a tenir en compte és la inversió en educació als territoris. Catalunya inverteix en educació un 2,59% del PIB (Espanya com a país hi inverteix un 4,59%, gairebé el doble) però és que en països amb sistemes educatius que han despuntat els darreres anys, com ara Islàndia o Portugal, la inversió en educació és respectivament del 4,71% i el 7,73% respectivament (Font: Unesco).

En conclusió doncs, tenim un problema molt complexe arreu, però agreujat a Catalunya per la incidència d'un percentatge d'immigració difícil d'absorbir a curt termini i una llengua pròpia que encara ho fa més difícil.

Si al damunt hi afegim el dèficit inversor i motivacional en els nostres ensenyants (també tenim un greu dèficit inversor en Sanitat, però a Catalunya tenim un sistema públic de salut que excel·leix malgrat les mancances de tota mena) i la mediocritat dels nostres polítics, més preocupats per les baralles internes, les poltrones i l'entelèquia de la independència que pels problemes reals del país, ens trobem davant de la tempesta perfecta.

Premis Darwin a Barcelona

Abans d'ahir, després d'una reunió a Barcelona que va durar fins havent dinat, vaig quedar-me a la ciutat per assistir a l'obra "Love, Love, Love" d'en Ramon Gener i en Jose Corbacho, un musical amb l'orquestra simfònica del Vallès i la "Love Band" en directe. De l'obra, per les crítiques que havia llegit i per la reputació de la simfònica del Vallès, n'esperava francament més, però aquesta és una altra història. Em va agradar a trams, però sobre tot, no em va sorprendre, i això és el mínim que li demano a un concert o a un espectacle teatral.

El que sí em va sorprendre però -en el sentit de superar de llarg les meves expectatives- va ser la constatació que l'Eixample de Barcelona, capitanejat pel Passeig de Gràcia, estava en un estat d'ebullició que jo no recordava haver vist ni en l'any olímpic quan jo vivia a la capital i la ciutat es va posar de moda com a resultes dels Jocs Olímpics. Estem parlant d'un dimecres a la tarda d'un dia laborable. Convindrem que hi ha molta gent de vacances de Nadal, però tot i així, repeteixo, un dimecres a la tarda...

Com que el teatre Coliseum és a la Gran Via i anàvem amb temps de sobra, vam decidir caminar tot el passeig de Gràcia.

Dir que tot estava a rebentar és quedar-se curt. A La Pedrera -amb la meva parella ens vam quedar a dormir a Barcelona en un hotel del costat a Rosselló-Passeig de Gràcia- cues per entrar. Vam constatar el que havíem llegit en premsa: els turistes posen en risc la seva vida per a fer-se una foto enmig del passeig per tal de copsar com a teló de fons la il·luminació nadalenca de la via. Tot un despropòsit.

A les botigues de luxe de cantó i cantó del passeig cues regulades amb pilones unides per una corda i guàrdia de seguretat a la porta. Si a Massimo Dutti hi havia una gentada (molts asiàtics, però també francesos, italians, americans), a Cartier hi havia una cua al carrer que, sense exagerar, m'atreviria a afirmar que superava la cinquantena de persones. A Louis Vuitton, la cua era encara més gran i a Gucci i a Dior, abans d'arribar a l'hotel Majestic, no hi cabien ni les rates.

Al gegantí Zara que fa cantonada amb la Gran Via semblava que hi regalaven alguna cosa, tal era l'entrada i sortida d'humans. El summum de la histèria col·lectiva va arribar quan en arribar a l'alçada de la Rambla de Catalunya, al bar de tapes Ciutat Comtal es repetien les mateixes imatges que a moltes de les botigues del Passeig de Gràcia cues per entrar al bar. L'entrada es permetia estrictament cada vegada que hi havia sortides. I malgrat la imbecil.litat i la inversemblança de la postal, un nombre molt considerable de Sapiens Sapiens feia cua estoicament per a entrar a prendre's una tapa.

Avui a La Vanguardia, a la secció Viure hi ha un article titulat "L'imant nadalenc del Passeig de Gràcia" on el periodista detalla el que jo explico aquí i ho quantifica amb dades de TC Group Solutions, empresa especialitzada en el comptatge de persones, que certifica que el número de visitants del Passeig de Gràcia supera en un 15% els de la mateixa època de l'any passat (de 17 de novembre a 17 de desembre).

Només se m'acut fer un parell de reflexions al respecte. 

El 2020, un cop se li van començar a veure les orelles a la pandèmia de Covid (gràcies a l'esforç de cooperació de la comunitat científica mundial que va permetre obtenir vacunes molt efectives en un temps rècord), semblava haver-hi un consens mundial al món "civilitzat" en el sentit que en endavant, les coses es farien d'una altra manera i que tots hauríem après les lliçons que ens va deparar l'epidèmia, en particular dels excessos que provocava el consumisme sense control. Res de res. Una vegada superades les pors inicials, l'orgia de consum desaforat no només s'ha mantingut, sinó que ha incrementat de forma exponencial.

La segona reflexió té a veure amb l'economia. Els mitjans ens bombardegen amb dades d'elevada inflació, pèrdua de poder adquisitiu de les famílies, dificultats per arribar a finals de mes, desnonaments, pobresa cronificada, i malgrat tot, els restaurants són plens (pretendre menjar sense reserva en un lloc correcte és gairebé impossible), el teatre era ple (1.200 espectadors, cap d'ells estranger) i l'hotel era ple (amb un preu per habitació i nit que em fa vergonya reproduir aquí). Res de res. No acabo d'entendre com funciona tot plegat malgrat que bona part de la gasolina ve del sector turístic. Potser els models econòmics que vaig aprendre a la facultat estan del tot obsolets, en el món digital que ens ha tocat viure.

Els meus lectors habituals saben -n'he parlat diverses vegades en aquest blog- que he parlat en més d'una ocasió dels premis Darwin, que són aquells que s'atorguen a la mort més estúpida de persones que no tenen descendència (i això limita la transmissió genètica de l'estupidesa).

Sigui com sigui, com que estic imbuït d'esperit nadalenc i em sento generós, m'agradaria proposar un premi Darwin col·lectiu (amb la trampa de poder-lo atorgar -excepcionalment- a persones amb descendència i/o que no s'hagin mort) a tots els éssers humans que feien cua abans d'ahir per entrar en algun dels establiments de l'eix comercial més important de Barcelona i als que es jugaven la vida fent-se "selfies" als carrils del Passeig de Gràcia. Se'l mereixen totes i tots, amb escreix.

El bo d'en Jaime del Burgo i d'altres "divertimentos" nadalencs

Ahir sopant amb uns amics a Barcelona vam parlar, entre moltes altres coses, del discurs del Borbó de la Nit de Nadal. Un dels comentaris que va sorgir a la conversa va ser el fet que aquest discurs cada vegada interessa menys gent (cosa que succeeix de forma anàloga amb en discurs de Sant Esteve del president de la Generalitat, Pere Aragonès -avorrit, previsible, insubstancial-). 

Efectivament, segons dades de Kantar Media, el discurs del rei el van seguir una mitja de 6 milions d'espectadors (la qual cosa no es cap mèrit si es té en compte que el van emetre un total de 30 canals de televisió) però el que és més rellevant és que es tracta del segons menys vist des que es registren les dades d'audiència (1922) i perd més de 600.000 espectadors en relació al discurs de 2022. A Catalunya i al País Basc va ser, naturalment, els llocs on menys es va seguir el Borbó. El corol·lari és que el que hagi de dir el rei cada vegada interessa menys.

Jo, malgrat tot, vaig seguir defensant l'interès antropològic d'aquest costum anacrònic que obliga cada any per aquestes dades a una institució caduca i obsoleta a "pontificar" sobre les virtuts de l'exemplaritat i que només té sentit per a una certa casta de privilegiats que s'erigeixen en els defensors d'un determinat model de pensament únic i d'una única manera d'entendre la "pàtria" i les institucions. És el seu concepte de democràcia, l'únic que defensa la (seva visió de la) convivència tal com ells l'entenen.

La meva amiga em deia que cal reconèixer però una gran contribució dels Borbons: ens han donat moltes hores de distracció i els ho hem d'agrair. Afirmava, amb tota la raó del món i molt bon criteri, que amb una monarquia d'"Àustries" la cosa no hagués estat el mateix. 

Efectivament, perles com totes les que ens ha regalat durant molts anys el "Emérito" no tenen desperdici, des del "Lo siento mucho", al "Por qué no te callas", passant per una corrupció i evasió fiscal sistemàtiques, caceres d'ossos i elefants i la cançó de l'enfadós de les amants i cortesanes, dues de les més famoses de les quals, la Corina Larsen i la Bárbara Rey ens han regalat moltíssimes hores d'entreteniment (malauradament no gratuït, però si més no, molt genuí) per no parlar de les dues perles filles  de l'Elena de Borbón, Victoria Federica i Froilán de Marichalar y Borbón. 

El rei que pren part -conculcant la neutralitat que se li suposa a la institució (la va trencar el 3 d'octubre de 2017 de forma vergonyant i ho ha tornat a fer recentment en la investidura de Pedro Sánchez, en un post que jo hagués titulat "Si les mirades matessin...")- també ens comença a regalar algunes perles molt vallinclanianes, com ara les que comença a protagonitzar la seva esposa de sang plebea, Letizia Ortiz.

Avui metre feia un cafè m'he entretingut una bona estona amb el sainet de les anades i vingudes a Twitter (actualment X) de les (suposades) aventures extra-conjugals de la reina de les Espanyes amb el seu ex-cunyat Jaime del Burgo explicades de forma molt novel·lesca per part de "Lecturas" (confesso que feia molts anys que no llegia res d'aquesta revista però avui he passat una estona molt molt divertida). Només cal posar al navegador de Google "Letizia Jaime del Burgo" i apareixen 7,58 milions d'entrades en 0,29 segons. Fascinant. 

La cosa és tan kafkiana que ahir "El Nacional" publicava que Del Burgo, com Bárbara Rey (que va acabar cobrant suposadament una "pasta" dels fons reservats de l'estat -diuen, diuen, diuen-) va gravar en vídeo les seves relacions de llit amb la reina. Molt difícil de creure tota aquesta pantomima però cal reconèixer que ha aixecat polseguera no només a les xarxes sinó també a la premsa més "seriosa". 

Veurem quin recorregut té tot plegat -segurament molt poc-, però que el dia dels Sants Innocents vagi tan ple d'aquesta notícia ens augura, si més no que, com deia ahir la meva amiga, tenim "entreteniment borbònic" assegurat per una temporada. 

L'amenaça de la despoblació mundial

En aquests dies de ràbia i incomprensió global sobre la nostra condició d'éssers humans (ho dic sobre tot per la qüestió dels bombardejos indiscriminats sobre la Franja de Gaza, però no només) crida l'atenció el fet que el canvi climàtic acapara bona part de l'atenció dels mitjans de comunicació del planeta (especialment després de la -més aviat fracasada- cimera climàtica als Emirats Àrabs Units) i que m'atreviria a dir que molts de nosaltres, és a dir, el ciutadà mig, que paga els seus impostos i que porta una vida més o menys sostenible -o insostenible- basada en un nivell de dispendi de recursos físics que, com a planeta, no ens podem permetre, però que tot i així continuem amb la falsa esperança de: "encara hi som a temps" o de que: "els que manen acabaran fent el que toca"...

En aquest entorn, em sobta que no hi hagi més notícies al voltant d'un fenòmen demogràfic que també és ja una realitat i que es va projectant sobre la vida dels humans de forma irreversible i que, potser, només potser, acabarà contribuint a revertir parcialment els efectes de la sobre explotació de recursos del planeta i els estralls del canvi climàtic.

Aquest fenònem no és altre que la tendència, ja iniciada, i segurament imparable, de la despoblació mundial. Segons els experts en demografia, el planeta no ha arribat encara al límit en quant el número d'habitants projectats pels propers anys, però sí que es comencen a albirar projeccions que diuen que el pic de la població mundial és ben a prop (la proximitat en termes relatius, òbviament, però cinquanta anys en el sí de la vida geològica del planeta, és un bufarut de vent) i que una vegada assolit, la tendència només pot ser a la despoblació.

Quan jo estudiava secundària i més tard macroeconomia a la faltat d'econòmiques a la UAB, se'ns parlava de les projeccions de Malthus. L'economista Thomas Malthus va vaticinar a finals del Segle XVIII, en el seu treball "Assaig sobre el principi de la població" (1798), que la població mundial augmentava en progressió geomètrica mentre que la producció d'aliments ho feia de forma aritmètica, la qual cosa conduiria a un colapse mundial i l'única manera d'evitar-ho era la sistematització de mesures de contracepció per limitar el creixement de la població. 

Font: Wikipèdia

L'anunciada catàstrofe, com les teories de Nostradamus, mai no va succeir, entre d'altres pel creixement de la productivitat agrícola com a conseqüència de l'aplicació de tècniques de cultiu modernes i a gran escala, que van multiplicar la producció d'aliments de forma molt més exponencial que el creixement de la població. L'esperança de vida també va anar creixent de forma sostinguda els dos darrers segles, però els creixements de la productivitat van continuar permetent el creixement de la població (que al segle XIX, es doblava més o menys cada 25 anys). 

Als anys 70 del Segle XX, el dictador xinès Mao Tse-Tung va establir a la Xina la política del fill únic per assegurar, en una clara línia d'inspiració malthusiana, que el país seria capaç de generar aliments i recursos bàsics per a la seva població. Aquesta política, que com totes les imposicions de qualsevol mena solen provocar grans efectes col·laterals, va comportar que els xinesos donessin les seves filles en adopció (davant la dicotomia de poder tenir un sol fill i viure de l'agricultura o la ramaderia, l'únic descendent que garantia la continuació del negoci familiar era el mascle) i va generar una moda d'"importació" de nenes xineses en adopció a tot el món occidental de pares de països benestants que no podien tenir fills de forma natural. Aquesta política (que va arribar a canviar a la Xina el natural equilibri de la proporció de població entre homes i dones al 50%) va durar fins l'any 2008, quan la Xina va decidir que ser una potència mundial no podia anar associat a donar nenes en adopció. La llei del fill únic va ser derogada fa anys a la Xina, però les seves conseqüències encara perduren a dia d'avui.

Evolució de la població a la Xina 1970-2022

I el cert és que, segons l'oficina nacional d'estadística xinesa, la població del país va disminuir en més d'un milió d'habitants entre 2021 i 2022. La Xina ja no és el país més poblat del planeta. El rànking ha passat a ser liderat per La Índia.

Aquest fenomen no és exclusiu del gegant asiàtic. A Corea del Sud, per exemple, el decreixement de la població ja fa anys que va començar, com es mostra a la gràfica adjunta, en un fenòmen similar al del seu veí japonès. De fet, projeccions demogràfiques molt ben fonamentades vaticinen que Corear perdrà uns 16 milions d'habitants d'ara a l'any 2060.

És sobradament conegut que als darrers anys, als països amb major grau de desenvolupament econòmic la taxa de natalitat ha disminuït de forma dràstica, de tal manera que els naixements a l'any són inferiors en alguns països al número de defuncions, com en els casos de Corea del Sud o Japó. Però el que no és tan conegut és el fet que aquesta tendència és ja força irreversible, segons projeccions demogràfiques elaborades per algunes de les més prestigioses universitats del planeta. 

Segons una projecció que publicava el NYT fa una mica més d'un mes, el pic de població mundial (alimentada sobre tot pel continent africà i Sud-Amèrica) s'assolirà l'any 2085, on la població mundial podria assolir la xifra de 10.000 milions d'habitants (actualment som uns 8.000 milions), i a partir d'aleshores, el decreixement de la població pot avançar de forma exponencial accelerada, un decreixement com mai abans hauria experimentat el planeta.

Infografia del NYT - Novembre 2023

Si això acaba succeint, el planeta podria tal vegada revertir aquesta tendència a la destrucció basada en una contaminació i expol.liació de recursos al ritme insostenible al que l'estem sotmetent des de fa dècades, i potser aleshores, el canvi climàtic deixarà de ser un problema.

La por del Borbó

He d'admetre que tinc una mena d'addicció quasi malaltissa al discurs dels Borbons de cada 24 de desembre. És  ja un element més de l'attrezzo nadalenc. Ahir no en va ser una excepció en el fons, sí en el forma, ja que a l'hora en que s'emetia el missatge jo era al despatx fent feina amb els meus dos fills i tots tres vam interrompre el que estàvem fent per a escoltar-lo. 

El discurs d'aquest 24 de desembre ha estat conceptualment diferent dels altres 10 intervencions que Felip VI havia fet fins ara. Ja és habitual, com ahir escrivia, que parlés primer dels problemes de bona part dels espanyols (econòmics, per trobar feina, vivenda digna,...), als que va dedicar escassament un minut, per acabar rematant després amb la unitat entre els espanyols i la voluntat d'entesa d'aquest "gran país" que fem entre tots, però allò d'ahir va ser força sorprenent.

El Borbó va fer una defensa aferrissada de la constitució d'una forma gairebé hagiogràfica: de fet va santificar la constitució, en el seu 45è aniversari. Un text doncs, tan sagrat del que no es pot tocar ni una coma. No hi cap cap reforma, cap relectura, cap interpretació més enllà del corsé dels que "hi entenen". No vaig comptar les vegades que va pronunciar aquesta paraula, però segur que que en algun mitjà escrit ho faran. (...). Doncs ho he trobat, la va pronunciar 14 vegades en una al·locució de 12 minuts. Un disc ratllat i inamovible amb paraules que fan veritable basarda, i les vaig recollir literalment mentre el sentia: "no hi ha vida fora de la constitució" o "España seguirà endavant" o "la nostra veritat com a nació", "dignitat i respecte al país", "respecte als interessos generals amb lleialtat a la constitució". Fora de la carta magna "no hi ha democràcia ni convivència possible". El Borbó fa una clara advertència, gairebé una amenaça a qui vulgui escolar-lo. 

Aquest discurs, escrit per la casa real i aprovat pel govern no obeeix a altra cosa, en la meva modesta interpretació, a un intent quasi desesperat de manteniment del statu quo (és a dir: aquell "Jesusito, Jesusito, que me quede como estoy" que es deia en Castellà quan erem petits) després de les tensions que s'han generat arrel de la negociació del PSOE amb els grups nacionalistes sobre tot per l'amnistia, i totes les manifestacions de rebuig que això ha generat, molt hàbilment manipulades per la premsa de la caverna capitalina. 

Discursos inaudits i manifestacions d'extrema dreta també insòlites que, una vegada més, no existirien si "el problema Catalán" que tan be va descriure el filòsof José Ortega i Gasset no fos una realitat palpable, mig soterrada els darrers anys, però sempre latent, sempre traient el cap, malgrat la divisió interna. 

El rei observa amb preocupació com el castell de cartes se li desmembra per tots cantons. A la recent revelació de la infidelitat de la reina Letícia amb Jaime del Burgo (el seu ex-cunyat), se li suma la incomoditat que li generen les actuacions del seu pare, l'emèrit que va per lliure (l'altre dia era a Madrid per celebrar el 60è aniversari de la infanta Elena) i part del discurs de l'extrema dreta a les recents manifestacions de Ferran, amb el molt aclamat: "Borbones a los tiburones". 

Així doncs la recepta és clara: "no meneallo". Blindem la constitució, no toquem res, i anem amb compte amb aquest projecte de llei d'amnistia, que pot trencar-ho tot (la democràcia i la convivència i de passada, la monarquia). 

No toquem res que ja estem be com estem, ha vingut a dir. I aquest, benvolguda lectora, benvolgut lector, és el discurs dels que tenen por.

Bon Nadal i Bones Festes a tothom.

Aquelles sèries i pel·lícules que cal mirar...

En aquestes èpoques, any rere any, sense que es pugui fer gaire res per evitar-ho, als diaris, a les teles, a les ràdios i a les xarxes, s'acaba fent balanços de tota mena, com per exemple, el que farà el Borbó aquesta nit en el seu avorrit i gris discurs de Nadal, un dejà-vu en el que dirà un any més que, units i amb diàleg ens en sortim més bé.

Això em ve a la memòria perquè en algun diari he llegit allò de les pel·lícules i sèries de l'any i de les nostres vides. I l'articulista, d'una edat semblant a la meva, parlava de l'impacte que la sèrie "Friends" havia causat a la seva vida, arrel també de noves dades sobre la recent mort d'un dels seus protagonistes, Matthew Perry. La sèrie, que va durar 10 temporades i de la que se'n van rodar més de 240 episodis, ha estat aclamada per la crítica i ha rebut la consideració per part de Hollywood Reporter com la millor comèdia de la història.

Doncs he de reconèixer que no n'he vist ni un sol capítol. Dec ser un tipus estrany perquè molts dels meus col·legues i amics van seguir la sèrie. Quan a finals d'octubre es va morir l'actor Matthew Perry, a alguns grups de WhatsApp dels que faig part, semblava com si la notícia d'aquella mort hagués causat un impacte quasi generacional. Hi havia molta gent en estat de xoc. I jo no sabia de què m'estaven parlant. Òbviament vaig documentar-me, per a concloure que no n'hi ha per tant. Mai em va interessar i continua sense fer-ho.

Però el mateix em passa amb altres sèries i pel·lícules de culte. Per exemple, no he vist ni un sol episodi de "Joc de Trons", ni el capítol que es va gravar parcialment a Girona, cosa que alguns dels meus amics consideren gairebé un sacrilegi.

Com tampoc no he vist cap de les pel·lícules de la trilogia de "El senyor dels anells" o cap dels films de la multi aclamada "Harry Potter". Ni una sola de les 8 pel·lícules. Tot i reconèixer el mèrit de la seva autora, Jane Katherine Rowling, que va passar de no poder pagar el lloguer del seu apartament a Londres a esdevenir multimil·lionària.

El curiós del cas és que tampoc en sento cap ganes, ni al moment en que tothom en parlava, ni més tard, vist amb perspectiva.

N'hi ha moltes altres de les anomenades "sèries de culte" que ni he vist ni veuré i no em fa cap vergonya dir-ho: "Peaky Blinders", "L'escurçó negre", "Breaking Bad" (algú em va dir que aquesta en concret s'hauria de veure a la universitat de forma obligatòria)...

Però si n'hi ha una que segur segur que no veuré, encara que m'arrosseguin fins a les portes del cine, és la pel·lícula "Barbie", la més taquillera de l'any 2023 i una de les més taquilleres de la història. Posats a veure pelis "mainstream", em quedo, de llarg amb "Oppenheimer" (aquesta no només em va agradar, sinó que em va plaure tant, que ja l'he vist tres vegades).

Jordi Sistachs Roura: In Memoriam

Si fa sis dies va morir el meu sogre i tota la família vam quedar amb una buidor i un defalliment difícil d'explicar amb paraules, la notícia d'avui, també luctuosa, m'ha agafat de sorpresa i m'ha deixat consternat. 

Aquest matí hem sabut la tristíssima informació de la defunció d'en Jordi Sistach Roura, una altra gran persona que també deixa un buit molt gran, no només a la seva família i amics sinó també al poble de Palamós. En Jordi ens ha deixat per culpa d'un tumor cerebral a l'edat de 79 anys. Massa jove per morir encara, sobre tot per algú com ell que encara tenia moltes coses a dir i a fer.

Feia molt anys que coneixia en Jordi. Era un palamosí de tota la vida. Una professor al que recordo de l'etapa de La Salle Palamós, on el vaig conèixer de ben jove, i ja aleshores va despertar la meva admiració, com a docent i com a persona. Va ser molt amic del meu pare amb qui compartien la passió pel mar i de fet tenien tots dos les barques a l'amarratge a l'Associació Front de Mar a Palamós, el meu pare una menorquina, en Jordi un veler. Quan jo sortia a pescar amb el meu pare, recordo haver-lo trobat moltes vegades al seu veler, preparant-se per sortir. Sempre amb un somriure als llavis, sempre amb una paraula amable.

En Jordi era un gran amant de la vela i del nostre litoral. De fet, va impulsar la creació de l'Associació d'Amics de les Illes Formigues.

Per la seva implicació en la vida local i associativa va ser durant molts anys regidor pel PSC a l'Ajuntament de Palamós, des de 1991 a 1999. Durant aquells anys, vaig tenir-hi també una relació força intensa perquè em va demanar que col·laborés amb ell en la preparació del programa econòmic de la candidatura del PSC de l'any 1991. Jo aleshores feia dos anys que havia acabat la carrera d'Econòmiques i encara que vivia a Barcelona, anava a Palamós cada cap de setmana i vam estar-hi treballant plegats. En guardo molt bon record. El recordo com una persona generosa i altruista que buscava per damunt de tot el bé col·lectiu. Aquest altruisme el va portar a ser el primer Síndic de Greuges de l'Ajuntament de Palamós, càrrec que va ocupar des de 2005 fins a 2016. I de fet, aquesta mateixa passió de servei el va portar a ser membre de la Fundació Vilmar, el Centre Oxalis o de l'Associació de Discapacitats de Girona.

Però si un fet em va cridar l'atenció d'en Jordi, anècdota relativament desconeguda, va ser la seva relació amb el cantant Pau Donés quan aquest va estudiar un parell de cursos de batxillerat a l'Institut de Sant Feliu de Guíxols i va tenir en Jordi Sistach com a professor de llengua i literatura. 

En Pau parla d'en Jordi Sistach al seu llibre de memòries, que va publicar amb 50 anys: "50 palos...y sigo soñando" (Editorial Planeta, 2017). Escriu Donés: "Por aquel entonces yo tenía dieciséis años, era disléxico y un rebelde de mucho cuidado. Mi madre había fallecido hacía poco -es va suicidar (acotació meva, no ho escriu en Pau)- y os podéis imaginar la bomba de relojería que tenía el pobre profesor entre manos". 

En Pau explicava que en Jordi, fent bé la seva feina de mestre en el sentit més ample de la paraula, li va despertar les ganes d'escriure. Tot això ho va explicar en Pau a en Carles Francino (eren molt amics) al programa de la Cadena Ser "La Ventana", arran de la publicació del seu llibre de memòries. Llavors l'equip del programa va localitzar en Jordi Sistach i li van ver una entrevista. Quan en Pau Donés va morir el juny del 2020, "La Ventana" el va tornar a trucar perquè en Jordi parlés d'ell. De casualitat vaig sentir l'entrevista fa tres anys, i em vaig emocionar. Pel coneixement que jo tenia d'en Jordi, ensenyant i altruista, i per la gran impressió que el mestre va deixar a en Pau Donés. Arrel de l'entrevista al programa de ràdio, en Pau i en Jordi es van retrobar, es van veure en un concert i mantenien el contacte per WhatsApp. Havien quedat per anar a navegar (passió que compartien) però la malaltia d'en Pau no ho va acabar permetent.

Encara fa un parell de mesos me'l vaig trobar a l'Esclat de Palamós. El vaig saludar i vam parlar un moment i sense saber res de la seva malaltia, vaig entendre que alguna cosa li passava, en la seva veu, la seva mirada i el rictus de la cara. 

Descansa en pau, Jordi. Ens deixes però a la nostra memòria continua i continuarà el teu llegat. 

Que els vents et portin ben lluny amb el teu veler estimat i que, com va escriure el 1911 Konstandinos Kavafis (en un poema versionat magníficament a la cançó "Viatge a Ítaca" per en Lluís Llach el 1976): "...No forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, i que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses". 

La "nova" rotonda Plaça de Salt: un altre nyap de l'Ajuntament de Girona

Fa trenta anys que visc a Girona i malgrat ser palamosí de naixement em considero plenament gironí. Aquí és on han nascut els meus fills i on passo bona part de la meva vida. Girona m'agrada, podria recórrer fins i tot al tòpic de "Girona m'enamora", però de forma concomitant em sento, com a ciutadà i contribuent, molt estafat, de fet cada vegada més en algunes matèries, la seguretat, la neteja i la vialitat en són algunes d'elles.

He escrit diverses vegades -moltes- a algunes de les regidories i si bé fa uns anys vaig aconseguir que el regidor de via pública em rebés, ara ja ni tan sols això. Respostes vulgars, d'ofici i invocació de reglaments. Des que governen els de les espardenyes de betes, aquest aspecte ha fins i tot empitjorat. El menyspreu amb el que ens tracten funcionaris els salaris dels quals paguem amb ens nostres impostos em remou l'estómac. 

La darrera desgràcia a la que els gironins ens hem d'enfrontar és l'acabada d'estrenar rotonda de la Plaça de Salt. Per començar, les obres han durat una eternitat, en un punt neuràlgic d'entrada a Girona i de sortida per la C-65. Tinc la sensació que que han durant una eternitat. Havien d'estar acabades en 9 mesos (una exageració planificada per la desgràcia que han acabat fent) i fins fa quatre dies no ho han estat, però les molèsties al ciutadà es deuen de tractar com un dany col·lateral inevitable.

Però el pitjor és que des que la rotonda "funciona" amb suposada normalitat, les cues que es generen a determinades hores del dia pels que hi circulem amb vehicle són al·lucinants. Aquesta és una sortida cap a Palamós que jo utilitzava moltíssim però que dissabte passat va ser la darrera vegada que la faré servir (de forma ordinària); se'm van inflar les gònades després de trigar 20 minuts a creuar la rotonda. 

Jo ja entenc que els governs mal anomenats progressistes han declarat la guerra al cotxe -de forma radical i en ocasions poc ponderada, tal com passa a Barcelona- però de vegades se'n fa un gra massa. La rotonda de Salt és una prova d'aquest odi cap al conductor. Han reduït el diàmetre de la rotonda a la meitat, però per més inri, amb aquesta dèria pels bicicarrils i l'increment d'espai per a vianants (en aquella zona no hi passeja ni el Tato, perquè és una zona industrial i comercial) i el summum de l'estultícia (amb els nostres impostos) és la col·locació de 4 semàfors per a deixar passar els vianants inexistents. Una rotonda amb semàfors és com un oxímoron de mal gust.

El resultat, un caos de trànsit terrible en un espai vital per entrar i sortir a Girona, i el pitjor, no calia absolutament per a res, ja estàvem be com estàvem. Així es malbaraten els nostres impostos. De vegades entenc els partits de dretes quan diu que cal menys intervencionisme públic.

Josep Barceló Rodríguez: In Memoriam

En Josep Barceló, el meu sogre, va morir el dia 5 de desembre i el vam enterrar el dia 7 a l'església de Sant Martí, a Palafrugell. He escrit molts obituaris ens els 12 anys que fa que tinc aquest bloc, però només dos són de familiars molt propers. Fa onze anys em va tocar amb el meu pare. Ahir va ser  amb el meu sogre. Aquest és el meu petit tribut a la seva memòria.

"Feia temps que sabies que s’acabava Josep, n’eres esgarrifosament conscient, i ho vas portar amb una enteresa com només les grans persones són capaces de fer-ho. Quan no fa gaire et vaig acompanyar a la visita amb un dels oncòlegs de la Clínica Girona, que no et coneixia, i es va llegir el teu historial mèdic, en acabar va aixecar el cap per mirar-te amb serenor, gairebé amb incredulitat, i va afirmar: “Estàs molt malalt, Josep, ho saps?” I  tu  el vas contestar mirant-lo als ulls: “Sí, ho sé. I tant que ho sé”…I vas afegir: “Aguantarem fins allà on puguem”. Llavors ell et va tornar a preguntar: “Et fa por la mort, Josep?”, i tu altra vegada, de forma serena i clara, ple de dignitat, li vas contestar que no, que no te’n feia gens. Era el dimecres 4 d’octubre. Només han passat dos mesos. El maleït càncer va avançar, implacable, com una piconadora, sense aturador.

I fins aquí has arribat Josep, amb un senyoratge i una integritat que només alguns són capaços de portar com ho has fet tu. Mai no vas voler fer patir ningú, mai no vas voler molestar ningú, fins al final has volgut ser tu mateix.

I només les darreres setmanes, i encara degut a la insistència dels teus fills, vas acceptar que t’acompanyessin a les visites de la desfilada de metges i infermeres que van acompanyar-te els darrers dies de la teva vida. Encara conduies fins fa molt poc, i encara fins fa quatre dies xerraves i recordaves anècdotes, fets i persones amb una precisió i una memòria que meravella.

Ja costa trovar persones amb tanta claretat mental. I això que els últims mesos estaves veritablement malalt, Josep, però tu, sencer, ni una queixa, ni un rictus de dolor, i sempre amb el somriure als llavis i només, només bones paraules. Fins el darrer moment. Encara et veig llegint La Vanguardia a la cadira de la teva habitació, aquest cap de setmana passat, a la Gent Gran de Palamós o gaudint de la passejada fins a la zona de rehabilitació per parar aquest sol que tant t’agradava.

Fins gairebé el darrer dia et vas dutxar, et vas pentinar, vas voler vestir-te, vas voler que tothom et veiés arreglat i sencer, com si només, entre cometes, estiguessis una mica malalt i ben aviat poguessin tornar cap a casa per poder tornar-te a passejar per Llafranc. El teu estimat Llafranc, que ha estat i serà per sempre, el poble de la teva vida, un dels teus amors, juntament amb la teva esposa i la teva família.

Se’m tornen a omplir els ulls de llàgrimes mentre escric aquestes ratlles. Feia temps que no sentia una emoció tan intensa, tan profunda, com la que sento aquests dies, com la que sento ara mateix, que és la mateixa que vaig sentir fa onze anys, quan vam acomiadar el meu pare, perquè de fet, aquests darrers onze anys, també m’has fet de pare, i per això també no és fàcil dir-te adéu, com també li ho vas fer a en Martí, o a la Melanie.

Et trobarem molt a faltar perquè omplies molt i ens omplies a tots els que t’envoltaven. Al voltant de la taula, gaudint de la conversa, d’un bon arròs, d’una bona copa de cava, llegint, vivint, en definitiva. Sempre estaves a punt per fer coses, per sortir, per viatjar, per esquiar, per conèixer llocs, persones, experiències. Et podien tocar les tres a la platja de Llafranc mentre tota la familia t’esperàvem a taula per dinar. I llavors arribaves, per fi, tranquil, sense pressa, amb el teu banyador negre, i alguns et miràvem com volent dir...que no tens rellotge? I tu impassible, tranquil, somrient. Així eres, i així et recordarem.

La teva bondat i la teva generositat amb tots els que t’envoltaven no coneixia límits, de vegades jo me’n feia creus de com podies ser tan bona persona en un món a voltes tan malparit i tan despiatat, però això formava part del teu tarannà, de la teva manera d’entendre la vida, de la teva filosofia. També per això t’admiro i et respectaré sempre. La nit de dissabte a diumenge, que vaig passar a l’hospital amb tu, pensava en els anys que feia que ens coneixíem. Des dels meus vint-i-dos o vint-i-tres, i ja en tinc cinquanta-set. Han passat més de trenta-tres anys i ara m’adono que m’has donat molt, m’has ensenyat molt, perquè has estat una persona sàbia, en el sentit més classic i pur de la paraula.

I segurament també per això has viscut amb una plenitut que no tothom pot dir. Has viscut sense rancúnies, sense mala llet. I has gaudit molt d’aquesta vida, de la teva vida, en la que vas saber compaginar el treball, la teva visió empresarial, el lleure i la família. Vas tenir la sort de jubilar-te jove i això et va permetre gaudir d’una qualitat de vida de luxe durant molt de temps i fins fa gairebé quatre dies malgrat que la leucèmia feia ja un temps que t’estava rosegant.

I més que volies viure, Josep. Encara et va faltar temps. Aquell creuer que era un dels teus somnis i que no vas poder fer degut a la maleïda pandèmia de Covid. Havíem d’anar a dinar a Ca La Paula, a Castellfollit de la Roca, i havíem quedat per anar a veure l’empresa on treballo, a Sant Joan les Fonts. I havies d’anar a Calonge i a Sant Daniel, a veure les germanes de la meva mare, i havíem d’anar a menjar ostres a Leucat…Tantes coses Josep, tantes coses encara.

Però deixes petjada. No te’n vas sense deixar res. La teva esposa, els teus fills i els teus sis néts et continuarem recordant. La patacada és forta, i l’adéu molt dur de païr. Com ja vaig escriure a la cerimònia de comiat del meu pare “Quan algú es mor, una part de nosaltres es mor amb ell”. Deixes un gran buit, segurament sense voler-ho, però és així de dur, així de refotudament trist.

Tots t’enyorarem molt Josep, però també és cert que mentre algú es recordi de tu, continuaràs viu en el record, i per això et puc dir que continuaràs vivint entre nosaltres per sempre més, perquè sempre et recordarem. En la dimensió espai- temps allà on siguis, segur que si sents aquestes paraules, s’et dibuixarà un somriure als llavis, i avui, tot dinant brindarem per tu amb una copa de cava, com a tu t’hagués agradat. Adéu i bon viatge, gràcies per tot el que ens has donat. Gràcies per tant. No t’oblidarem".

Quan es perd el nord

Aquest cap de setmana passat he estat a Madrid per assistir a una celebració amb amics, alguns molt propers, amb qui fa anys que mantenim una bona amistat. Una trobada que celebrem periòdicament, exclosos els sinistres dies (anys) de la pandèmia de Covid, des de fa trenta anys. És una reunió en la que tots ens coneixem i tots parlàvem de tot, sense exclusions, amb posicions polítiques molt diferents, gairebé a les antípodes els uns dels altres, en alguns casos, però que sempre havien estat presidides per la cordialitat.

Aquest any però ha estat lleugerament diferent. Dos dies abans de la trobada, un dels assistents em va enviar un WhatsApp privat que amb educació i pretensió de treure foc a possibles diferències em va "advertir" que una broma fora de context (com saben els que em coneixen, jo sóc dels que no tinc gaire barreres i me'n foto del mort i de qui el vetlla, tan si és independentista com feixista) podia fer que aquella trobada acabés com el rosari de l'aurora...Òbviament em va semblar un comentari absolutament fora de lloc (parlava fins i tot de famílies dividides i altres perles...) i no li vaig donar gaire importància i em vaig fer el ferm propòsit de tenir la festa en pau, sobre tot per respecte als amfitrions.

Al final tot va anar bé, i naturament hi vaig contribuir sense posar llenya al foc, però si escric sobre aquesta petita anècdota és perquè és la primera vegada a la meva vida que em passa una cosa així i, en petita escala, no deixa de ser una expressió de la barbàrie que ens envolta des de fa temps. El món està escalfant-se, en sentit literal però també en sentit figurat. Vam veure-ho de forma molt gràfica en la cara del Borbó a la presa de possessió de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol.

Pasen coses inaudites. 27 dies de manifestació davant la seu del PSOE al carrer Ferran, aquest vespre també, on s'hi concentren ara mateix uns 400 descerebrats reivindicant avui al seu "dret a resar", després que ahir un dels portaveus dels que resen el rosari fos detingut per la policia. Avui criden "Aquí está mi rosario, poli mercenario". Em recorda les concentracions que de tant en tant es fan al meu barri de la Devesa, a Girona, de gent que resa davant la clínica privada Centre Mèdic Aragón, al carrer Impressors Oliva -que practica avortaments- per foragitar "el diable"...

Però puc entendre la crispació de les ments menys preclares (fins i tot d'amics meus amb estudis universitaris i màsters en universitats europees del més reconegut prestigi) quan els polítics no fan res més que de piròmans que atien el foc avui sí i demà també. Dos exemples.

Estava llegint ahir unes declaracions del diputat del PP Rafa Hernando que en declaracions a Interalmería TV parlant de la guerra d'Israel amb Gaza, va dir, literalment: "Ahí hay una organización que se está pertrechando, excavando túneles, almacenando material militar, para usarlo contra Israel...Oiga, es como si en Cataluña hubiera una organización que se dedicara a construir túneles para bombardear Madrid. Oiga, pues usted..., vamos a ver, es que éste es el asunto, no?". Sembla que no pugui ser possible, oi? Que ningú amb dos dits de front podria fer una comparació tan miserable, tan increïble...Doncs és real, està enregistrat. I aquest descerebrat no és precisament un mindundi, fa 30 anys que és diputat, és llicenciat en dret per la Universitat d'Alcalá i màster en ADE per ICADE.

El segon és la també miserable insensatesa de Junts i la seva principal espasa, el senyor Carles Puigdemont. Quatre dies després de la constitució del nou govern a Madrid, amb els seus vots, ja amenaça amb votar una hipotètica moció de censura del PP o votar contra les lleis del govern si el seu partit "no veu avenços suficients". Alguns aquí ho celebren, però a mi aquest tacticisme de pa sucat amb oli, què volen que els digui? m'esgota, em provoca urticària i repelús. 

No m'estranya doncs que, amb personatges com Hernado o Puigdemont, la gent pensi que votar no va amb ells, o que la màxima de molts dels seguidors d'aquests polítics sigui, "o amb mi, o a cremar-ho tot", ja sigui resant el rosari, cremant banderes d'Espanya, manifestant-se amb violència, estant en contra de tot o aplaudint discursos d'una altra època pronunciats per l'Alfonso Guerra, en Felipe González o en José María Aznar, tres cares de la mateixa moneda, ja retirada -afortunadament- de la circulació.

 

Argentina: un país sense esperança

Una de les meves primeres experiències amb la corrupció va ser la primera vegada que vaig estar a Nigèria, per un projecte professional. El representant de la nostra empresa allí, un general retirat, ens va venir a buscar a l'aeroport de Lagos, on hi havia una cua immensa per a passar el control de passaports. Nosaltres vam trigar menys de 5 minuts perquè el general ens va fer passar pel conducte diplomàtic mentre lliurava un feix de "naira" amb total naturalitat als guàrdies, que es van quadrar per saludar-lo. D'aquells dies a Nigèria recordo que el general portava un maletí ple de naires que anava repartint a tort i a dret i aquelles, diguem-ne, donacions, anaven engreixant tots els panys i obrint totes les portes.

Durant aquell primer viatge algú, un britànic crec recordar, a l'hotel on ens estàvem em va dir: "Àfrica és un continent riquíssim amb matèries primes però és alhora un continent perdut. La corrupció sistèmica és massa gran. No hi ha, ni hi haurà esperança per aquest continent". I tenia raó.

Potser era una afirmació exagerada, però quan penso en l'Argentina, em venen aquelles paraules al cap i penso que és, efectivament, un país sense esperança, un país perdut. No només per les vegades que ha fet suspensió de pagaments del seu deute, sinó també pels diversos "corralitos" que ha patit i la pobresa endèmica que pateix un dels països més rics en matèries primes del planeta.

De fet, l'elecció de Javier Milei com a president de l'Argentina és una mostra clara de desesperació de la població argentina. Aquesta tarda en Gonzalo Bernardos deia a "La Tarda" de Catalunya Ràdio, que al costat de Milei, Santiago Abascal sembla una persona d'esquerres. Està tot dit. 

Un energumen que ha fet campanya amb una moto serra i que profereix insults a tort i a dret als seus detractors i que té un programa ultraliberal que passa entre d'altres per dolaritzar l'economia, privatitzar totes les empreses públiques, suprimir el banc central o passar de 18 ministeris a 8, eliminant, per exemple, el ministeri de sanitat o el d'educació. Ha dit repetidament que l'Estat és el problema i no una solució, i que és la font de la decadència argentina.

Negacionista del canvi climàtic, anti-abortista declarat, es considera un "anarcocapitalista", que està a favor de les armes i de la compra d'orgues. Bolsonaro, Trump i Abascal, entre d'altres populistes d'extrema dreta s'han afanyat a felicitar-lo. 

Les dades macroeconòmiques argentines són esgarrifoses. Es calcula que entre un 2% i un 3% de la població ha emigrat (sobre tot a Europa i els Estats Units) els últims 30 anys, per a buscar un futur millor. A diferència del que succeeix a l'Àfrica, els argentins que emigren són els de major nivell de qualificació i estudis. 

Només aquest any 2023 la inflació és del 142,7% (interanual Octubre 22 a Octubre 23). El deute exterior ha passat de 62.470 milions de dòlars el 1990 a 246.307 milions el 2021, un creixement del 396% en 30 anys. El servei del deute (pagament dels interessos) representava el 2021 un 28,8% del PIB. El nivell de pobresa és del 37,7% de la població i el tipus d'interès oficial del 133% (Unió Europea: 4,5%). Aquestes dades, òbviament, no me les invento, són extretes del "Databank" del Banc Mundial, i estan disponibles per consulta.

Si això no és un país fallit que baixi Déu i que ho vegi. 

I si un ultra libertari, xenòfob i demagog com ell creu veritablement que podrà resoldre els problemes de la població argentina amb un programa econòmic ultra liberal, suprimint educació i sanitat pública i dolaritzant l'economia (això darrer molt fàcil de dir i molt difícil d'implementar, sobre tot amb el nivell de deute del país) i a sobre convenç els seus conciutadans (que majoritàriament l'han votat), és perquè a més a més de moltes altres coses, és un actor reconsagrat. O perquè el nivell de desesperació de la població és tal, insisteixo, que estàn fins i tot disposats a provar algú que promet que els robarà menys del que els han robat durat dècades els peronistes.

Canvis de rumb quan necessitat obliga

De tot aquest guirigall que s'ha esdevingut aquestes darreres setmanes des de l'intent fracassat d'investidura de Alberto Núñez Feijóo fins a la investidura de Pedro Sánchez com a nou president del govern espanyol em crida poderosament l'atenció (de fet suposo que no sóc l'únic) el canvi d'actitud del PSOE en relació a la negociació amb els partits independentistes catalans.

L´hemeroteca és molt cruel, però al mateix temps molt necessària per evitar perdre la memòria i recordar on eren fa 6 anys els que ara es posicionen a favor del diàleg i de la restauració de la concòrdia "entre espanyoles".

El PSOE de Pedro Sánchez (a l'oposició l'Octubre de 2017) va ser un profund defensor d'aplicar l'article 155 de la Constitució per intervenir l'autonomia de la Generalitat de Catalunya, i va amenaçar de tornar-la a aplicar quan era president del govern en funcions l'Octubre de 2019, després de la investidura fallida l'abril de Madrid i Quim Torra era el president de la Generalitat.

Certament l'actitud de PSOE en tots els aspectes relacionats amb Catalunya és molt més oberta i dialogant que la del PP i VOX (ho estem veient aquests dies amb la perillosa deriva populista d'ambdós partits i la seva connivència amb la manca de neutralitat de la justícia, els alts funcionaris de l'Estat i la monarquia -la cara del Borbó durant la presa de possessió de Sánchez aquesta setmana que avui s'acaba parlava de forma tan explícita que sobra cap comentari-), però em pregunto què hagués passat si l'aritmètica electoral no hagués fet necessaris els 7 vots de Junts i els 7 vots d'Esquerra Republicana.

La famosa frase "Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc d'altres", atribuïda erròniament a Groucho Marx, lliga perfectament amb el canvi d'actitud del PSOE i això és francament molt poc estimulant.

Aquí, el que hagués estat veritablement un acte de generositat política i de reconciliació és que Pedro Sánchez, amb independència del resultat de les eleccions, hagués aprofundit en el tancament de la fractura entre bona part de la població de Catalunya i la resta d'Espanya continuant amb la tramitació de l'amnistia després de la primera fase de distensió que van suposar l'anunci dels indults als empresonats pel Procés el juny de 2021. 

També és cert que els indults no haguessin estat possibles segurament si el PSOE no hagués necessitat els vots d'Esquerra Republicana en l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat.

És a dir, l'aritmètica parlamentària i no la voluntat veritable de diàleg ha provocat que el que havia d'haver estat un acte de pura política, és a dir, la resolució extra-judicial de l'encaix de Catalunya a Espanya, hagi acabat semblant un pacte de gitanos al mercat de Calaf. 

Però malgrat tot, i vist com les gasta l'extrema dreta (en matèria de tot el que està relacionat amb Catalunya veig avui dia poca o nul·la diferència entre VOX i el PP d'Aznar, Díaz-Ayuso, Feijóo i companyia), m'estimo més l'aritmètica parlamentària del PSOE que cap altra opció.

Lliçons de Trumpisme avançades

Si no n'havíem tingut prou aquests darrers dies amb les esperpèntiques imatges de manifestacions contràries a tot al davant de la seu del PSOE a Ferraz, si aquest tot tenia cap relació de condescendència amb Catalunya o els Catalans, o fins i tot a la monarquia -"Borbones a los tiburones" cridava la xusma d'extrema dreta- si quan ens pensàvem que ja ho havíem vist tot després de veure a "X" (ex "Twitter") aquella velleta ben vestida que portava per capa una bandera espanyola i que cridava com la Linda Blair - la nena posseïda de la pel·lícula "L' Exorcista"-, ja ens pensàvem que estàvem ben curats d'espants doncs no, avui encara hi ha hagut una altra sorpresa.

La extrema dreta té poca feina i no té límits, perquè té molt de temps per a pensar quina en farà, per intentar capgirar aquesta estratègia del PP que pretén recuperar el lideratge -i per extensió- els vots, de la dreta i la dreta moderada.

I la prova és que ahir dilluns, Santiago Abascal va aparèixer a la protesta diària a Ferraz (que per cert, s'ha desinflat com un globus) acompanyat del periodista més parcial i de dretes que puc nomenar: Tucker Carlson. Carlson, que va ser el periodista estrella del "prime-time" de la cadena FOX als Estats Units, és tan de dretes, que fins i tot defensa principis molt més radicals que el propi Donald Trump. Per descomptat, és un ferm partidari de la pena de mort i contrari a l'avortament (que per a ell, és pecat mortal). Jo diria que és més de dretes que la Susanna Griso i en Pablo Motos.

La dreta està excitada i accelerada. Més que mai, diria jo. I que Tucker Carlson acompanyi a VOX a la manifestació de Ferraz en la que es veuen fonamentalment radicals que canten "Cara al sol", que aixequen el braç i criden exabruptes contra Sánchez i Puigdemón ("Puigdemón al paredón" resa la dita que es cridava amb molta exaltació en múltiples fronts en aquesta concentració), és una bona notícia per a la ciutadania, que ja no sap què fer per a cridar l'atenció.

Passarà que les manifestacions ultra es traslladaràn de Ferraz a la Carrera de San Jerónimo, al Congrés dels Diputats, i que la dreta continuarà clamant per la sublevació: "Alzamiento Nacional", cridaven alguns dels concentrats aquests dies a Madrid, i malgrat tot, hi haurà govern. 

Una de les raons de més pes és que, malgrat la gran divisió de l'esquerra i de l'independentisme, tenir algú que amenaça constantment en imposar la "seva" veritat, ens recorda temps pretèrits on no hi havia ni el dret de reunió, el personal no està disposat a aguantar determinades indignitats. I per tant, pactarà amb el diable per tal que aquesta dretaquefapor, no arribi a manar mai més.

Fins i tot els xarlatans de independentisme (terme feliçment encunyat amb molt encert pel periodista del diari "Ara" Sebastià Alzamora), aquells que inunden "X" de merda ressabiuda respecte a quin és el posicionament polític correcte -únic, de l'independentisme, - que en resum no ve a ser altre que cremar tot allò que faci pudor a espanyol- estan ara estranyats en veure que finalment hi haurà acord d'investidura. Aquests són l'altra cara del Trumpisme. Són, com també escriu l'Alzamora, els que "s'havien imaginat....tenir el paper de guia al recta camí d'accés al ple domini de la terra. Descobrir el propi ridícul pot ser incòmode, i no falta qui hi reacciona afegint-hi una mica més de ridícul encara".

Per tant, que els extremistes d'un cantó i de l'altre es donin la mà i facin una migdia al nostre sofà mentre nosaltres rentem els plats, no deixa de ser, en el fons, una bona notícia. Vol dir que al capdevall, el sentit comú és el que impera (de moment).

La dreta espanyola: una lliçó del pitjor "Trumpisme" de baixa estopa

Quan s'és fora de casa per un temps, hi ha la tendència a relativitzar les notícies "nacionals" que hom llegeix a la premsa ibèrica, tan catalana com espanyola.

I és una sort, perquè, fullejant digitalment la premsa civilitzada europea i nord-americana, he estat incapaç de trobar la més mínima menció al que està passant a Espanya aquest dies arran de l'anunci d'un acord entre Junts i PSOE, acord que, d'altra banda, comèdies a part, estava cantat. I és clar, de resultes, els espanyols amb més pudor de naftalina, parlen del "supremacismo separatista catalán", del que escriu l'editorial d'avui dilluns el diari madrileny ABC. N'extracto un paràgraf, per considerar-lo d'interès públic: "Este acto legislativo (es refereix a l'amnistia) vulnera la separación de poderes, está promovido por una motivación espuria y lesiona la igualdad ante la ley de todos los españoles. Al daño concreto que entraña su ejecución material, hay que sumar la letal asimilación del marco conceptual del supremacismo separatista catalán. No es un conflicto político el que se amnistía: son delitos de extraordinaria gravedad perpetrados por una élite política que es capaz de utilizar el derecho de forma discrecional para salvaguardar sus intereses privados".

O a les manifestacions en defensa d'Espanya que es van viure a moltes ciutats espanyoles el diumenge passat. D'entrada el comptatge és inaudit: com es pot desviar tant la part oficial (la policia municipal) que parla de 80.000 manifestants, a la dels convocants, que afirma que a la manifestació de Madrid hi havia un milió de persones?

És evident que la dreta no sap perdre. Quan no guanyen ells, els resultats electorals i els dels pactes no són legítims, sino fraudulents, inconstitucionals i antidemocràtics. El mateix que fa Donald Trump que, hores d'ara, encara ha de reconèixer el resultat de les eleccions presidencials de novembre de 2020. Espanya es trenca. Els Estats Units es trenquen. El comptatge no és bo i el vot per correu s'hauria d'anular. Veure un energumen con José Maria Aznar (amb tantes arrugues que no sé com no pensa el retirar-se a una casa de recés) a la capçalera de la manifestació de diumenge a Madrid  atiant les masses, recorda el pitjor del franquisme i les manifestacions a la Plaza de Oriente.

Només caldria recordar-li al dinosaure i a d'altres de la fundació FAES (un antèntic adefesi que no proporciona res més que una cobertura intel·lectual a la dreta cada vegada més clientelista, servil i poc evolucionada) que els governs s'han de formar per majoria simple.

Potser Aznar no recorda que Trias va guanyar les eleccions a Barcelona però va haver de marxar amb una samarreta on es llegia "que us bombin a tots", o que Illa va guanyar les darreres eleccions a la Generalitat, i malgrat tot, ni un és alcalde ni l'altre president de la Generalitat. Així són les regles del joc de la democràcia. I no s'hi val no acceptar-les quan es perd. La memòria és curta, sobre tot quan es memòria de part, però no fa tant de temps, el mateix Aznar que avui empeny les masses de la dreta a la rebelió, fa tot just quatre dies parlava en primera persona de negociacions amb el "grupo político ETA" i parlava Català a la intimitat. 

Sí que la política fa estranys companys de viatge, però les normes són les normes, i -aquestes sí- són iguals per a tothom. No si val ara queixar-se perquè, contra tot pronòstic, Pedro Sánchez serà nomenat president del govern per un segon mandat la setmana entrant.

El que vam veure la setmana passada durant set nits a Ferraz, a la seu del Partit Socialista, fa del tot feredat i és del tot increïble i inacceptable: inacció de la policia, banderes inconstitucionals, uns rètols dels que no es salvava ningú (dels que no pensen com ells), i amenaça rera amenaça de -si s'escau- tornar a temps feliçment oblidats.

Potser per això, l'Espanya democràtica de veritat ha estat colpida en constatar de facto un conat de cop d'estat que, aquesta vegada sí, pretendria canviar per la força allò que el vot popular, la sobirania nacional, no els ha donat. Des de l'ombra, Aznar o Vox o una part dels jutges criden consignes a "sortir al carrer" (fins aquí legítim) o a "pasar de les paraules als fets" (això ja no s'entén tant, o més ben dit, s'entén tant que fa molta por).

Les dues Espanyes

Aquests dies, mentre avancen implacablement les negociacions per a formar un altre govern d'esquerres, la tensió entre determinats col·lectius de la dreta i de l'extrema dreta (cada vegada més indistingibles o intercanviables, quan hi ha present Catalunya) es fa més i més patent. Fins l'extrem grotesc que algunes veus es pregunten si hi pot haver-hi un altre cop d'estat com el 23 de febrer de 1981, impulsat per la dreta política, judicial i policial. No hi afegeixo la monarquia, clarament escorada a la dreta, perquè aquests tenen un altre problema des de fa temps, que és no ficar massa la pota per evitar un brot de republicanisme que se'ls endugui per endavant de forma definitiva.

En Toni Clapés s'ho preguntava l'altre dia al seu programa Versió Rac1, fins i tot el periodista Xavier Bosch se'n feia ressó al diari Ara. Certament, veure algunes de les manifestacions d'odi més visceral cap al mosaic divers que conforma la Península Ibèrica fa una mica de basarda. 

Les declaracions de la setmana passada d'aquest cavernícola anomenat Pablo Motos al seu programa El hormiguero respecte a la seva vergonya de dir que és espanyol, provoquen, com a mínim repulsió -això d'Antena 3 és del més partidista i rastrer que he vist mai en periodisme-. O les manifestacions en front de la seu del PSOE a Madrid, encapaçalada la darrera per Esperanza Aguirre, en la que es demana directament la presó per a Pedro Sánchez. El PP i VOX inflamant el carrer en contra de l'amnistia i dels pactes per formar govern. Cada nou anunci respecte de les "cessions covardes" del PSOE provoquen una reacció a la dreta més irada que l'anterior.

L'anunci del traspàs de rodalies (atenció, bomba de rellotgeria si no hi ha també el traspàs del finançament necessari) i de la condonació de part del deute del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica, o com diu en Gabriel Rufián Frau de Liquidació Autonòmica) han provocat histèria col·lectiva entre les comunitats governades per PP i PP amb VOX. Això em recorda un sketch ja clàssic del programa de TV3 "Polònia" en el que, donat que Artur Mas reclamava "una merda punxada en un pal", la resta de comunitats exigien a crits que ells també volien la mateixa merda punxada en un pal.

I llavors hi ha la Justícia, aquell orgue tan independent que tot de cop, com ploguts del cel, comença a publicar processaments a encausats pel famós Tsunami Democràtic, amb greus acusacions -incomprensibles, inqualificables, inversemblants- d'actes terroristes. En fi, podríem seguir fins a la sacietat...

El més curiós però és que la història es repeteix en cercles. Des de l'esquerra i els diferents independentismes no ho posen fàcil. Les argúcies de Junts per a ser els darrers a sortir a la foto per gaudi i satisfacció de Carles Puigdemont no ajuden a passar desapercebuts. La setmana passada, que vaig ser a Astúries, les imatges de Puigdemont i Oriol Junqueres eren a les notícies a tots els informatius. 

Les esquerres i els independentistes tenen, històricament, una incapacitat gairebé malaltissa d'arribar a acords duradors que beneficïin al conjunt de la població. La divisió i la visió parcial és el lema. D'aquí que hi hagi tantes "branques", "confluències" i grupuscles... Ja va passar al 1939, quan el mes de març els anarquistes van fer un cop d'estat contra els comunistes (als que titllaven de traïdors a la causa de la República) mentre en Franco es fregava les mans de satisfacció. No els va caldre entrar a Madrid als feixistes, els anarquistes els van fer la feina afusellant comunistes i desmuntant les restes de l'exèrcit de la República. A Catalunya, ahir i avui et poden dir nyordo i botifler a cada cantonada segons el que diguis o pensis. L'antic "Twitter", ara "X", està ple de salvapàtries catalans que insulten els d'ERC amb una ràbia -incomprensible per mi- que els equipara als extremistes espanyols quan clamen "Perro Sánchez a prisión" i "Puigdemont al paredón". També ressona encara el Twit de Gabriel Rufián "155 monedas de plata" del 26 d'octubre de 2017...

El fantasma de les dues Espanyes es torna a mostrar en tota la seva cruesa, sobre tot quan es tracta de Catalans, Bascos i la sacrosanta i inviolable unitat de la mare pàtria. Potser no repetirem un 17 de juliol de 1936 ni un 23 de febrer de 1981 perquè hi ha una Europa que aquesta vegada no ho permetria, però la radicalització que estem veient aquests dies és un perfecte mirall de les dues Espanyes que, mai, mai, han acabat desapareixent.

Els país de les meravelles

Per a tot aquells que provem d'entendre el món que ens envolta i els que, com jo, intentem modestament fer-nos cronistes d'una certa realitat objectiva (si és que la realitat existeix com a veritat col·lectiva), o com a mínim la realitat que publiquen els mitjans de comunicació (que sol ser molt diferent en funció de la ideologia dels que paguen el mitjà), el d'avui ha estat la culminació d'un dia molt interessant antropològicament parlant. Esperpèntic si hom l'hagués seguit exclusivament en lectura atenta de la premsa de dreta i extrema dreta. 

Fa uns quants dies que el Madrid dels Àustries està literalment copat per terra (pòsters de la princesa Elionor ocupen de forma massiva tots els fanals del centre de Madrid), sota terra (els geos i les forces de seguretat vigilen el subsol de la capital) i aire (drons de la policia nacional patrullen intensament els cels de la capital per assegurar que no hi ha cap risc), i si Madrid tingués mar (el Manzanares no compta malgrat que alguns patriotes capitalins han intentat donar a aquest riu la importància d'un mar) hi hauria vaixells cuirassat vigilat la costa.

Òbviament, estic escrivint sobre l'acte suprem de l'enèsim intent de blanqueig de la institució monàrquica. La jura de la Constitució espanyola per part de la primogènita al regne d'Espanya en assolir la majoria d'edat. La monarquia, com la religió, tal com explica magistralment l'historiador israelià Yuval Noa Harari, és una invenció humana que en els temps de la intel·ligència artificial i el món hiperconnectat costa cada vegada més de païr.

La cosa és tan kafkiana, que, en un petit exercici d'història-ficció, si avui Felip VI i Letizia Ortiz decidissin tenir un altre fill i aquest fos un varó, passaria de forma automàtica a ser el legítim hereu del tron del Regne d'Espanya. Histèric, oi? Doncs no, real com la monarquia mateixa. Elionor seria automàticament desposseïda de la seva condició d'hereva de la corona d'Espanya. 

Però com que la probabilitat estadística que un rei Borbó de 55 anys i una reina consort plebea de 51 anys tinguin una altra criatura és entre remota i nul·la, avui s'ha entronitzat la que serà de totes totes, excepte si un referèndum ho impedeix (si es fes l'opció de la República en sortiria clarament vencedora i per això no es convocarà mai), la futura reina d' Espanya.

La cosa, com gairebé tot en política, va per barriades. Han faltat 56 diputats a la cerimònia de jura (un 15% del Parlament), que no és un fet menor i del qual la casa reial hauria de prendre nota, però dubto que ho faci. Qui dia passa, any empeny. 

L'acte, però, ha tingut la benedicció papal des de Felipe González fins a José María Aznar, als que s'ha vist xerrant com si fossin companys del joc del mus. I a més a més, en una escenificació digna de la millor tradició de la monarquia britànica, la realització televisiva ha contribuït encara més a exaltar l'acte. La princesa anava vestida d'un blanc immaculat (significant exactament això, l'absència de màcula, de pecat, de culpa), que tenia la pretensió exaltar-ne la  joventut i la bellesa. Si llegeixen la crònica de la Mariàngels Alcázar a La Vanguardia sobre l'exaltació de la institució i no se'ls indigesta el sopar, els pago un cafè a tots.

Els hagiògrafs de l'Espanya imperial han tingut diverses ereccions durant la cerimònia (entre els que incloc la Mariàngels Alcázar de La Vanguardia). Per exemple, resa José F. Peláez a l'adalid de la premsa d'extrema dreta espanyola (ABC), en un article titular "Doscientos treinta y ocho segundos" (els 3 minuts i 96 segons que els representants del poble -"xist"- han aplaudit a la princesa: "El aplauso ocultó por un instante el sonido de nuestra decadencia. Duró doscientos treinta y ocho segundos, pero resultó suficiente, para volver a ser, de modo provisional, un país serio. La nación educada, respetuosa y decente que un día fuimos".

Costa trobar les paraules després d'una manifestació llepaculs i afectada  tan poc objectiva com aquesta. A la mateixa s'hi volca tota la ràbia, incomprensió i frustració de la constatació que malgrat prosopopeies, pleonasmes i impostura, la realitat és que si avui es fes un referèndum sobre la forma de govern d'Espanya (no tenen pebrots de convocar-lo), un 41% votaria a favor de la República i només un 35% a favor de la Monarquia (avui ho publiquen els mitjans escrits). Com que hi ha enemics, pensa l'extrema dreta, millor mantenir la militància exaltada (la mateixa que després reuneix 100.000 persones contra l'amnistia a Madrid i crida "Puigdemont a prisión"). Tot està connectat. A Madrid capital, el tot i les parts es confonen. Ayuso, libertad.

Si volen la informació completa sobre la valoració de la monarquia, la poden trobar en un interessant article que publica avui el diari Ara (https://www.ara.cat/politica/catalans-votaria-republica-referendum-monarquia_1_1040721.html).

El que l'opinador de l'ABC obvia és que la decadència la protagonitza una certa idea d'Espanya que fa olor no ja d'arnes, sinó directament de formol.

Tornem-hi amb el blanqueig de la monarquia

Des de 2015, el  CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) no fa preguntes directes a la ciutadania sobre la monarquia espanyola. Probablement sigui perquè en aquell estudi, Felip de Borbó va suspendre amb un 4,34 sobre 10.   Des d'aquell resultat, el CIS no ha tornat a fer preguntes sobre la monarquia. Normal. Molts dels que treballen per a l'administració pública tenen tendència a evitar polèmiques que se'ls podrien girar en contra.

Per això m'estranya un article de l'Ot Serra d'ahir al diari Ara en el que escrivia literalment: "Segons el primer baròmetre de 2023 del Centre d'Estudis d'Opinió, en una escala del 0 al 10, la monarquia espanyola mereix una confiança d'1,7 i només el 12,3% la prefereixen –un 74,2% una república–, amb dades significatives en el mateix sentit entre els votants del PSC.". He estat fent una cerca força exhaustiva als documents del CIS, des del primer baròmetre, el gener, fins al darrer publicat, i he estat incapaç de trobar aquesta data, però és possible que m'hagi passat quelcom per alt i per tant li dono força credibilitat, ja que en general l'Ara és un mitjà que compta amb periodistes molt rigurosos.

Sigui com sigui, el que sí he trobat és l'únic estudi que s'ha fet fins la data, és d'octubre de 2021 i el va encarrerar la Plataforma de Medios Independientes al Instituto 40dB. El resultat d'aquella enquesta va ser força indicatiu, al menys que, a diferència del que es pretén fer veure des de les institucions de l'estat, la monarquia no compta, ni de lluny, amb un suport majoritari. Els resultats van ser: 39,4% dels enquestats a favor de la república, el 31% a favor de la monarquia i la resta es declaren "no alineats", és a dir, no saben, no votarien, o votarien en blanc. Em diu el nas que aquest resultat seria força similar si l'enquesta es repetís avui.

Només per això entenc que la casa real i el govern espanyol, amb el suport tàcit i/o explícit dels partits de dreta i extrema dreta (PP, el que queda de Ciudadanos, i Vox), han iniciat des de fa temps una campanya de blanqueig en la persona de la princesa Elionor, que demà passat fa 18 anys i com a major d'edat participarà en l'acte de jura de la constitució del 78 (la que nos dimos entre todos, diuen alguns, i que no se puede tocar, afegeixen els mateixos) al parlament espanyol davant de tots els partits amb representació parlamentària, excepte Catalans, Gallecs i Bascos, i molts diputats de Sumar que no tenen cap intenció d'assistir-hi. L'eterna història sobre la que tampoc mai no hi haurà un referèndum. Senzillament no perquè tinguin por de perdre'l (com podria ser en el cas de Catalunya), sinó perquè saben que aquest el perdrien segur.

Així doncs Moncloa i Zarzuela han activat l'operació "rentat de cara".

Primer ha estat el bombardeig sobre la seva jura de bandera a l'Acadèmia de Saragossa, on per cert, va fer un petó a una bandera inconstitucional que data de 1886 (però això mereixeria tota un altre article), després sembla que la seva presència a les xarxes, Tik Tok inclòs s'ha multiplicat, i finalment la propaganda del règim fa tot el possible per a presentar-la al mitjans com a una persona "normal". Massa normal no trobo jo que aquesta noia de divuit anys hagi de passar per tres acadèmies militars al Segle XXI, a menys que no es vulgui dedicar professionalment a la guerra, que també podria ser. Amb això de la monarquia no se sap mai, i coneguent la història dels Borbons espanyols, encara menys.

També és veritat però, que vist com estar el panorama geopolític mundial, que algú sàpiga disparar un sub fusell ametrallador, pilotar un avió i portar un tanc Leopard, potser, potser, no sigui tan mala idea.

De lleugereses humanes i de matar en nom de Déu

Ahir a la tarda vaig veure amb el meu fill petit a Movistar+ el partit de futbol de la Champions masculina entre el Barça i el Shakhtar Donetsk ucraïnès. Ara feia dies que no veia cap partit de futbol a Dzan o a Movistar+. El primer que em va sobtar és que aquella bandera ucraïnesa que apareixia a la part superior de les pantalles, a la dreta de la retolació dels partits, ha desaparegut completament dels mapes televisius.

També em va xocar que en un partit d'un equip de la ciutat de Donetsk, al Donbass, ocupat per les tropes russes des del començament de la guerra entre Rússia i Ucraïna, els comentaristes esportius no fessin ni la més mínima al·lusió a la guerra (al menys durant l'estona que vaig veure el partit, que va ser gairebé tot). Com si un fóra normal del tot que un equip de Donetsk jugui des de 2014 a l'estadi olímpic de Kiev, a 730 quilòmetres de la seva ciutat. 

Fullejo La Vanguardia digital i l'Ara digital, en cerca de notícies recents sobre Ucraïna. Ni una sola menció des de fa dies. Tampoc a El País. Al New York Times s'hi pot llegir una crònica d'ahir de Maria Varenikova sobre les vídues dels soldats ucraïnesos (no és per tant una notícia fresca). Res de res. Encefalograma pla. La insuportable lleugeresa de l'ésser, la inutilitat de l'existència, el Nietzche qüestionat, que tan brillantment va novel·lar Milan Kundera l'any 1984.

Hem normalitzat una guerra més, una vegada més. La passió consumista de la instantaneïtat en la que vivim immersos ha fet desaparèixer per complet la guerra d'Ucraïna de les notícies i de les nostres vides. Senzillament ha deixat de ser notícia. Els morts al front del Donbass i de Mariupol, de Zaporizhia han deixat pas als morts de Gaza, de Cisjordània. Hem assimilat un horror per a entrar en un altre de molt pitjor. Però els éssers humans no semblem tenir capacitat per a gestionar tanta indignitat a la vegada, només de consumir-la.

Poca esperança doncs pels ucraïnesos si els diners i les armes europees i americanes deixen de fluir. Poca esperança de cap iniciativa de pau. L'ONU té el 2023 un pressupost de 3.400 milions de dòlars, però és incapaç de lidiar al mateix temps amb dues conteses separades només per 1.857 quilòmetres segons m'informa Google Maps. De què serveixen tants diners? Pel que es veu, en termes pràctics, de ben poc, més enllà de finançar les vides d'una colla de privilegiats i d'ex-polítics de porta giratòria (i per exemple, el seu secretari general, Antonio Guterres).

I mentrestant, a Gaza, Hamas i l'exèrcit israelià es segueixen matant en nom de Déu. I nosaltres asseguts a la cadira o el sofà de casa no fem altra cosa que ser "voyeurs", gairebé còmplices, d'un altre seriós desafiament a la dignitat de l'existència humana. D'un veritable genocidi que perpetúa el primer genocidi que va perpretrar Hamàs el 6 d'octubre. Com escrivia l'altre dia, no hi ha ni bons ni dolents. Afegeixo, només botxins i víctimes. I per desgràcia no existeix cap justícia divina que els pugui jutjar i condemnar. Els inspiradors de la violència més extrema, més descarnada, no són altres que els més fervents creients en els seus Déus (els ultraortodoxes jueus i els gihadistes de Hamàs i de Hezbolah). A tots aquests els haurien de jutjar tribunals civils per crims contra la Humanitat.

Ahir al diari Ara, l'escriptora Najat el Hamchi escrivia un article brillant ("Matem Déu d'una vegada per totes") del que n'extracto un fragment que trobo no només molt encertat, sinó també ridículament obvi, de sentit comú. "A hores d’ara ja podem acusar Nietzsche d’excessivament optimista, perquè Déu no només no ha mort sinó que ens continua matant, els homes se segueixen matant en el seu nom més que mai. En molts casos potser és només una excusa, no ho nego, però potser seria hora que d’una vegada per totes ens desféssim d’aquestes fantasies nefastes que hem confós amb la realitat i rematéssim la feina del filòsof alemany. Els creients s’aferren a la religió perquè no poden suportar el fet de no saber, de no trobar sentit, però quin sentit té creure en éssers sobrenaturals, en superherois i personatges màgics? Les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits, són alienants i deshumanitzen perquè l’única manera que tenen d’erigir-se en veritats absolutes i escapar de l’evidència de la seva pròpia naturalesa fictícia és aniquilant la competència, qualsevol veu que els porti la contrària."

Acabo amb un altre article de Gregorio Morán (de les seves ja difuntes "Sabatinas intempestivas" a La Vanguardia, aquest molt més antic, de març de 2015 sobre la pel·lícula Tombuctú: "....Arriben els gihadistes per imposar la prohibició d'aquells plaers que feien d'una ciutat un lloc difícil però grat. Viure i deixar viure s'ha convertit en una tasca cada vegada més àrdua des que una colla de sonats, aquí i allà, van decidir que perquè ells sobrevisquessin inflats d'orgull i superades les seves humiliacions, seria necessari complir amb el dogma. Déu, que sempre havia estat mut d'ençà que el van inventar, necessita intermediaris que sàpiguen interpretar els seus gestos. Van néixer els bruixots i després els summes sacerdots i finalment els àugurs, els rabins, els imams, els capellans, els pastors luterans... Mentre ells assegurin que tenen la clau de l'eternitat sempre hi haurà qui pensi que el millor és creure en el per-si-de-cas".