El gran engany alemany

He escrit més d'una vegada i de dues en aquest espai que com més gran em faig, més desencís tinc de tot allò alemany, quan fa uns anys els tenia gairebé mitificats.

No puc estar menys d'acord en el "dumping" social que practiquen amb els seus "microjobs" i la misèria que cobra una part important de la població. Discrepo plenament de com ha contribuït Alemània a tancar -en fals, molt en fals- la crisi grega, humiliant els grecs de forma totalment innecessària (amb la premisa que sóc dels que pensen que els deutes -quan són raonables i exigibles, que no és del tot el cas de Grècia- s'han de pagar. En aquest aspecto subscric totalment la línia argumental de l'ex-ministre de Finances Yannis Varufakis.

No m'agrada una Unió Europea construïda sota la supervisió i aprovació final d'una Alemània que va dissenyar mecanismes macroeconòmics incomplets que han provocat l'Europa de les desigualtats que estem visquent els nostres dies. No m'agrada una Alemània que no va plantajar seriosament que la implantació d'una moneda única sense harmonitzar sistema bancari, sistema impositiu i renda per càpita era una bomba de rellotgeria que acabaría esclatant en un moment o altres (com ho ha fet en el cas de Grècia).

No m'agrada una Alemània que té un sistema de seguretat i salut laboral i seguiment de baixes que permet una "Germanwings" amb pilots que són capaços d'amagar depressions i malalties oculars i que acaben assassinant 150 innocents.

I finalment, la cirera del pastís, no m'agrada una Alemània que ha girat la cara durant molts anys a les trampes que feien els "seus" constructors de vehicles en les proves d'emissió de gasos d'escapament dels seus models. És impressionant constatar que un dels grups multinacionals d'automoció més importants del Planeta, que ha basat bona part del seu prestigi i comunicació en la "tradicional fiabilitat dels productes alemanys" hagi pogut fer trampes d'una forma tan continuada i tan conscient. Allò que en la justicia equivaldria a la prevaricació. És tan fort, tan fort, que fins i tot costa de creure que sigui cert.

A molts altres països (els anglosaxons) un escàndol de tals proporcions hagués acabat amb detencions, purgues, depuracions i peticions publiques de perdó. A Alemània es limiten a substituir el president, dir que en un mes presentaran el pla de xoc i a fer anuncis als diaris a la pàgina anterior a la doble pàgina central que expica el cas amb "pèls i senyals" (a "La Vanguardia" d'avui, per exemple).

En fi, coses com aquesta si passessin a Espanya s'entendrien com a "part endèmica" de la corruptela i la "xapussa" i tot el món civilitzat se'ns tiraría al damunt, si passen a Alemània, s'obre una comissió d'investigació.

Reflexions post 27-S (I)

El panorama post 27 de setembre és fascinant. Alguns dels meus lectors diuen que em repeteixo, però no me'n puc estar. Tot el que està passant és una lliçó d'antropologia en estat pur.

Els de "Junts pel Sí" contents per la victòria però amb cara de pomes agres per una "victòria tan amargant". No em canso de sentir: "si els d'Unió haguessin fet vot útil....", "si els Catalans de l'exterior haguessin pogut votar..."(com pressuposant que TOTS els Catalans de l'exterior tenen ganes de participar a les eleccions i a més voten les opcions sobiranistes). En fi, un 47.8% de vots, es miri com es miri, és una victòria aclaparadora, però clarament complicada, complicadíssima, si és que, a més a més de veure com s'aplica el full de ruta, també s'ha de governar....

La premsa internacional, del món mundial fins i tot la francesa -que ja és dir-, reconeixent sense paliatius ni matisos la victòria de l'opció sobiranista i curiosament, curiosament, els partits unionistes (per aquest ordre: "Ciudadanos, PP y PSOE") s'omplen la boca de la derrota independentista, que -ara sí- tothom de la Caverna considera un plebiscit...

Els d'Unió tan descolocats que només se'ls acut dir que a les Generals de Desembre els anirà més bé....Una interpretació fantàstica. Com en Grouxo Marx (dixit): "De victòria en victòria, fins a la derrota final". Interessants les declaracions d'en Duran, posant el càrrec a disposició però disposat a presentar-se com a candidat a les Generals (segur que no pot estar ni una setmana fora del seu estimat "Palace").

Els de la CUP, celebrant la victòria com si 10 diputats fós una majoria absoluta, i, això sí, dient des del primer moment que sota cap concepte faran president a Mas. Un exercici de coherència que és profundament respectable, però que fa que el panorama de la governabilitat sigui en aquests moments un carreró sense sortida.

L'Iceta, celebrant la pèrdua de 4 diputats en relació a les eleccions al Parlament del 2012 com si li hagués tocat la loteria....tan gran era la castanya que s'esperaven.

L'Albiol no és que no faci autocrítica, sinó que de la seva descomunal derrota ni tan sols en parla i es limita a parlar del desastre i de la derrota dels guanyadors de les eleccions, afirmacions del tot refrendades fins i tot per la Dolores de Cospedal, que trenca el seu silenci de molts mesos per acabar afirmant que l'Artur Mas ha de plegar (té la barra de comparar-lo amb Alex Salmond)....Mateix discurs que fa l'endemà en Mariano Rajoy.

L'Iglesias i en Rabell reconeixent la derrota (per fi algú amb dos dits de coherència i sentit comú) i el primer, anunciant (ara) un referéndum a Catalunya (i només a Catalunya) si guanya les eleccions de Desembre. Doncs què voleu que us digui, malgrat una molt mala campanya, aquestes declaracions l'honoren com a demòcrata. Jo no sé què passaria, però sortiríem de dubtes per, com a mínim els propers 30 ó 40 anys, en un sentit o en l'altre.

I finalment, finalment, "last but not least", el cas "Ciudadanos". En un exercici de demagògia esperpèntic, apareixen la nit electoral cridant "Libertad, libertad"??????? i exigint la dimissió d'en Mas. El més fotut, de cara a la construcció del futur a Catalunya (una Catalunya de tots i per tots, passi el que passi) és el posat d'odi que traspuaven contra tot allò que soni a català. Francament, m'estimo més el PP, al menys van de cares. Poca gent ha contribuït més a generar la "fractura" que els "Ciudadanos". Malgrat tot, "chapeau" per la seva campanya i la seva capacitat de creixement, triplicant els vots de 2012. Poden ser una gran sorpresa a les Generals de Desembre.

Final de campanya, per fi

Ha estat aquesta, una campanya esgotadora, i no només pels candidats. Diria que la intensitat de tot plegat no la recordo en una campanya electoral des que vaig començar a votar, ja fa 30 anys. Com a ciutadà em sento esgotat. Hi ha hagut "Procés" i "Unitarisme" fins a la sacietat. No sé si "Ara és l'hora", però el que jo sí afirmo és: "Ja era hora......".

Fins i tot avui, en les tradicionals (i absurdes) fotos de tots els candidats i candidates, regnava en les fotografíes un aire de cansament.

Aquesta ha estat la primera campanya en la que trobo que la jornada de reflexió s'escau plenament (ara ho entenc). No és que s'hagi de reflexionar res, perquè hores d'ara dubto que hi hagi algú que demà vagi a votar que no tingui decidit el seu vot, sinó que el que cal és serenor i repòs després de tanta intensitat, no exempta de molta tonteria en alguns casos.

Si hem de fer balanç, en aquestes eleccions autonòmiques plebiscitàries (la cosa també més atípica que he vist mai) el bàndol "secesionista" ha jugat bé les seves cartes i el bàndol "unionista" no ho ha fet gens bé (en termes futbolístics diríem que s'han marcat molts gols en pròpia porta). Això no vol dir massa res perquè demà pot passar de tot, però tot apunta a que determinades males praxis passaran factura a alguns.

Sort dels balls que s'ha marcat en Miquel Iceta....

Penso que els que més malparats sortiran demà de les urnes seran:

• el Partit Popular, que ha atiat fins gairebé el darrer moment el vot de la por, generant innecessàriament una crispació que a Catalunya no es viu, es miri com es miri, fent accions impròpies d'una campanya  que haguessin hagut de vendre el positiu (només ahir, suposo que en un atac de desesperació, es va fer públic un vídeo de campanya del PP en el que els principals directius s'adrecen als Catalans parlant en Català, fins i tot el gran políglota Mariano): buscant les declaracions del governador del Banc d'Espanya (corralito), fomentant que els empresaris es pronuncïin sobre la "sacrosanta" unitat d'Espanya (als que els importa tres bledes mentre puguin seguir fent diners), fent venir a en Sarkozi (imputat a França en una muntanya de càrrecs), invocant la Constitució Espanyola sense conèixer el que en diu el seu article 11.2.....
• Catalunya sí que es pot: un Pablo Iglesias descol·locat, amb un partit nou i un candidat completament desconegut, només ha pogut esgrimir l'argument de l'etnicisme, i li ha sortit, com al PP, el tret per la culata. Que això ho faci la dreta pura i dura passi, però que ho faci l'esquerra anternativa, m'omple d'espant.
• Unió Democràtica: amb un discurs gastat, i un degoteix de baixes al partit fins i tot durant la campanya, amb el familiars de Carrasco Formiguera que els han prohibit utilitzar el seu nom, només pot sortir de les urnes de dues maneres, molt malferit o directament mort.

Les respostes, demà a partir de les 8 del vespre. Sense dubte, serà una nit fascinant.

L'endemà

El títol d'aquesta entrada no té res a veure amb el documental que va dirigir la Isona Passola amb diners aconseguits via "crowdfunding". Aquell "endemà" no deixava de ser un producte de la imaginació, una ficció, i a més a més una ficció de part, un peritatge parcial.

Em refereixo a l'endemà de les eleccions. Hi ha diversos escenaris i les consideracions sobre aquest endemà seràn unes o altres en funció, òbviament, del resultat.

Com sigui que s'espera una participació molt alta, segurament molt més del 69% de l'any 2012 (que ja va ser una participació molt elevada per unes autonòmiques), posem que entre un 72% i un 75%, la meva aposta personal és que "Junts pel Sí" tot sols no aconseguiran la majoria absoluta que atorguen els 68 diputats (tot i que Convergència i Esquerra van treure 71 escons i un 44% dels vots), i que aquesta majoria és podria configurar amb els vots i els escons de la CUP.

Un altre escenari, menys plausible al meu entendre, degut a la fragmentació del vot (es presenten 7 partits o coaliccions) i a aquesta molt més alta participació, és una victòria per majoria absoluta de "Junts pel Sí" i una majoria de vots (més del 50%) entre aquesta coalicció i la CUP.

En el primer dels escenaris, l'endemà serà molt, molt complicat. La CUP ja ha avançat per activa i per passiva que no farà Mas president, i la solidesa del bloc "Convergent/ERC", pot trontollar amb facilitat a l'hora de formar govern, i abans d'això a l'hora de decidir l'estratègia del dia després en relació a l'Estat, que, també òbviament, no bellugarà cap altra fitxa que la de la Justícia, en cas que hi hagi incompliment de la "legalitat vigent".

En el segons dels escenaris, a menys que des de la Unió Europea hi hagi un posicionament molt ràpid (que obligués l'Estat a moure fitxa i inicial un procés de diàleg), una potencial DUI (forçada pels sectors més radicals) acabaria com el rosari de l'aurora (suspensió de l'autonomia i algú a la presó), i en qualsevol cas, amb una fractura social prou evident. Fractura civilitzada si es vol (sense violencia), però fractura en definitiva.

L'endemà serà molt complicat de gestionar, i caldrà molta altura de mires, molta generositat i molta mà esquerra per a gestionar el resultat, sigui quin sigui. I em fa por que els actors no estiguin a l'alçada de les circumstàncies.



I ara la banca i la gran empresa...la cristalització de l'estratègia de la por

Revisant la meva hemeroteca, he trobat aquest cap de setmana passat una perla que em ve de gust compartir. Es tracta d'un article de Juan-José López Burniol, notari i profesor universitari, home de prestigi i de seny, publicat a "La Vanguardia" fa gairebé un any i mig, en concret el 14 de maig de 2014, i que porta per títol "La por". Aquest article no podria ser més actual. En recullo dos fragments que trobo profundament actuals, talment trets de les anàlisis polítiques dels darrers dies:

"...tres fets que mostren....la por que impedeix a la classe dirigent española -inclosa, és clar, la classe política- a afrontar degudament el problema català....,o dit més clarament, el problema del repartiment territorial del poder polític. Aquesta por es manifesta en una triple actitud negativa: por de reconèixer explícitament l'existència del problema, de plantejar-lo en els seus justos termes, i de resoldre'l degudament".

"I com bé sap qualsevol publicitari, tot missatge exclussivament negatiu que pretengui enfrontar-se a un projecte suggetiu de futur, per molt atrabiliari que sigui, està condemnat al fracàs".

En López Burniol explica la triple actitud amb fets de fa un any i mig molt ben documentats i argumentats. Té raó. La classe dirigent espanyola, fonamentalment, però no només, les oligarquies de dreta que s'han vingut repartint el poder (i les prebendes) des de l'adveniment allà pel 1978 de la democràcia, la "casta" que aquí, sí, encertadament, defineix Pablo Iglesias, té por del trencament del "status quo".

Una cosa és que després d'uns anys de dreta vingui l'esquerra -amb més o menys matisos, més aviat menys que més- i perpetüi els mateixos vicis i privilegis (l'expressió Castellana "los mismos perros con distintos collares" té aquí una rabiosa i actualíssima aplicació). Amb això no vull dir que no hi hagi una "casta" de la dreta catalana que hagi begut de les mateixes fonts i comès els mateixos crims. No dic que no, però al menys aquesta darrera no nega el poder redemptor de les urnes.

La classe dirigent Castellana (atenció altra vegada, no és Espanya, és la Castella Imperial -això no té a veure amb Lorca o Antonio Machado, com encertadament deia en David Fernández de la CUP la setmana passada) té tanta por que la victòria del sobiranisme en escons (i potser també en vots) no generi a partir del 28 de setembre una situació d'encara més difícil solució (el "lío" del que parlen amb poca traça l'Iceta i en Sánchez als seus eslògans de campanya) que ja no renuncien a res, ni tan sols a fer el ridícul més espantós.

De tots és sabut, fins i tot dels nens de pit, que el diner no té ni ideologia ni pàtria, només té interessos. Que els representants del regulador bancari espanyol, que fa quatre dies va ser incapaç de predir, anticipar i evitar l'estafa més monumental de la història d'Espanya de tots els temps (perpetrada pels "seus", pel membres de la "Casta", amb un rescat monstruós a càrrec dels contribuents, també Catalans, i del qual només s'ha tornat hores d'ara un 4%), tinguin la barra de pretendre desincentivar el vot sobiranista, d'influir amb praxis barribaixeres, en el vot lliure dels ciutadans invocant el corralito i fent servir l'estratègia de la por, no només és ridícul sino que també hores d'ara no hi ha cap votant ben informat (ni tan sols els que defensen legítimament la causa unionista) que s'ho cregui, ni que en faci cas.

Només la premsa ho magnifica perquè això és carnassa per a la venda de diaris. L'estratègia però, és tan matussera, tan mal concebuda i tan pitjor executada que no fa altra cosa que revertir i anar en contra dels que la defensen, provocant l'efecte boomerang del que escriu en López Burniol.

Que un eixelebrat com en García Albiol (que -estic d'acord amb la Inés Arrimadas- fa por de debò) digui que ell defensarà les pensions té un efecte limitat i entra dintre de les regles del joc polític i de campanya (entre polítics, dialècticament, gairebé tot si val), ara bé que al governador Linde li facin dir barbaritats, no fa altre que desprestigiar, una vegada més, la imatge d'Espanya.

Que d'altra banda gent més o menys centrada com Jorge Gallardo d'Almirall (el meu pare que hi va treballar sentiria una profunda vergonya) faci un comunicat en vídeo difòs a tots els seus treballadors alertant d'una majoria sobiranista i de la possible pèrdua de llocs de treball, em sembla una profunda raó de pes per votar en sentit contrari al que demana.

És estratègia perdedora negar la majoria d'edat als Catalans i invocar la por (econòmica) per fer canviar al sentit del vot. No puc entendre que no se n'adonin. No em crec que siguin tan rucs. Hi deu haver alguna trampa en algun lloc, però no l'acabo de trobar.

Estic encuriosit per veure quanta més merda sortirà d'aquí a diumenge....Ho va dir l'Albert Einstein fa molts anys, i la realitat ho refrenda dia a dia: "Només estic convençut d'una cosa, que l'estupidesa humana, a l'igual que l'Univers, no tenen límit".

    

La CUP, desmuntant arguments

Impressionant el debat d'ahir a "La Sexta" amb en David Fernández com a convidat, fent tertúlia amb Carmen Chacón, Ana Grau i Paco Marhuenda, de "La Razón". Una llicó d'educació, sentit comú, valentía i arguments.

Paga la pena veure el programa sencer i constatar com, malgrat els desesperats intents de vinculació amb Mas i la corrupció convergent (Marhuenda), els arguments catxondos de la Chacón del "no me prives de ser Catalana, Española y Europea", i els arguments del debat etnicista (tots contra ell), en David Fernández se'ls va torejar amb una classe que al final va acabar essent reconeguda pels 3 contertulians (se'ls van acabar els arguments...).

Ni una paraula fora de to, ni un argument rebatible de forma objectiva. És extraordinari veure un home de Zamora, fill de pares Zamorans, defensant la independència de Catalunya. El seu argument màgic: "jo no sóc nacionalista, sóc independentista", no va poder ser refutat de cap de les maneres. És extraordinari veure les cares d'estupefacció dels tertulians mentre en Fernández, amb unes taules i una tranquilitat més que espartana, anava desgranant arguments i raons.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Pg91XXBCL_4

La cirera del pastís la posa un twitter del gran no nacionalista i conegut simpatitzant de Catalunya, Sr. Jiménez Losantos, que fent referència a un twit previ de l'Ana Pastor en el que piulava que es pot estar més o menys d'acord amb Fernández però que bé molt de gust escoltar-lo (comparteixo plenament l'opinió de la periodista), en Jiménez piula: "fa fàstic un individu que feia de xófer a l'Otegui quan aquest venia a Catalunya".

La resposta, també en forma de twit per part d'en Fernández és una lliçó magistral. Li etziba, literalment: "no tinc carnet, però llibertat per Otegui". Senzillament  una resposta brillant, sense estridències, sense amargor. Amb la contundència d'un home que es va atrevir a aixecar una sandàlia contra en Rodrigo Rato.

Per acabar, no us perdeu el vídeo de "Junts pel Sí" amb la cançó d'en Lluís Llach "Mes lluny" de "Viatge a Itaca". Fa allò que l'unionisme sembla incapaç de fer, desperta, en paraules d'en Miquel Martí Pol en boca d'en Lluís Llach, la il·lusió d'un futur "lluminós i possible". I contra això, és molt difícil lliutar. Només es pot prohibir.

https://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=fYjOL7W5WzY

El declivi dels partits imperials

Aquesta campanya electoral és un camp de recerca i observació antropològics d'una riqueza extraordinària. Si no fóra que tinc un parell de boques per alimentar, m'hagués demanat un mes sabàtic per a seguir amb fruïció aquesta campanya electoral, cosa inaudita, mai vista des de l'adveniment de la mal anomenada "Transició política". M'ho estic passant d'allò més bé, i penso molt en el meu pare, que s'ho hagués passat també bomba amb aquesta campanya i la kafkiana situació que provoca a alguns dels seus actors.

Si més no podem afirmar que estem gaudint d'uns esdeveniments extraordinaris -en el sentit més literal que vol dir que són fora del comú- que no tothom té la sort de poder viure. De vegades es podrien viure dues generacions sense que passés al voltant de la vida d'una persona res d'interessant i en d'altres periodes sembla que la història es conjuri amb els mortals per fer-los la vida molt més trepidant. És el cas d'aquest moment que ens ha tocat viure.

A hores d'ara hi ha ja, a l'equador de la campanya, algunes idees "meridianament" clares:

• Aquestes eleccions són en tota regla un plebiscit, imperfecte ("Catalunya sí que es pot" i "Unió" defensen el dret a decidir) i al·legal, ja que no tindrà efectes jurídics plebiscitaris, però plebiscit a efectes conceptuals i de "mesura" de les forces dels "uns" i dels "altres".
• L'actuació (ridícula i vergonyosa) de la diplomàcia española, ha fet passar "el procés" d'"asunto interno español" a un esdeveniment que ha assolit carta de natura internacional (com pot el Ministerio de Asuntos Exteriores treballar amb tanta mediocritat? Ho fan expressament? S'entrenen? Agafen diplomàtics amb problemes de pròstata?)
• Els arguments de campanya són tan atípics que contribueixen per sí mateixos a pràcticament només fer de la independència la protagonista gairebé absoluta, amb profusió d'arguments a favor i en contra, i mal m'està de decantar-me, però no puc evitar pensar que els arguments dels partidaris del "NO" són fluixos, basats en la por i fan de tot excepte practicar la seducció.
• Sembla clar que hi ha una majoria "no silenciosa" que es decanta clarament per el "SI", i que aquesta majoria (amb tots els defectes que es vulguin trobar a la coalicció "Junts pel Sí", que en té molts), desborda il·lusió, trempera i ganes de fer quelcom nou, taula rasa i començar de zero.
• Encara que "Junts pel Sí" obtingués una majoria absoluta "aclaparadora", l'endemà serà molt complicat i hores d'ara ningú no és capaç de predir l'escenari post-electoral, però el que de debò caldria, que és un veritable referéndum pactat amb l'Estat sembla molt, molt remot

Però de totes les situacions, la que trobo més extraordinària, políticament parlant (que no socialment i antropològicament), és el declivi dels dos partits hegemònics a l'Espanya post-franquista. Amb prou feines Mr. "John Travolta-Iceta-Bailando el Cha-cha-cha" treurà 11 diputats i Mr. "Albiol-Terminator-Limpiando Badalona", 11 o 12. Amb prou feines i conjuntament un 17% dels vots. Davant aquesta decadència, que com a la Borsa, ja donen per descomptada, els únics arguments que tenen són de fer riure o plorar, si es prengués seriosament. No sé si algún gurú de la politologia de Ferraz es pensava que el PSC podria ressucitar vist el posicionament del PSOE de Madrit (concepte) o és que veritablement l'estratègia del PSOE és la de fer desaparèixer d'una vegada per totes la marca PSC.

De forma anàloga, si des de Génova algú de la FAES es pensava que substituint una absoluta nulitat com a política com és la (senyora) Sánchez Camacho, capaç de fer avergonyir a molts dels militants del PP a Catalunya (em consta de debò), per un polític esverat que profereix barbaritats de caire racista es convenceria a la majoria silenciosa per votar PP és que a aquest algú no només l'haurien d'acomiadar, sino que haurien de fer-li un consell de guerra i enviar-lo directament a gal·leres.

Aquestes eleccions al Parlament de Catalunya poden significar la pràctica defunció dels dos principals partits espanyols....Algú a Madrid hauria de reflexionar, però sembla que això és demanar massa.

  

La internacionalització del "Procés"

El que des de la Caverna es considera un èxit sense precedents de la diplomàcia espanyola i del rei Felip VI als Estats Units és una mostra més de la miopia i la obstinació de la Castella imperial.

Que el president dels Estats Units Barak Obama, amb una cara d'avorriment difícil de descriure hagi dit que està "profundament compromès a mantenir la relació amb una Espanya forta i unificada", és considerat per García Margallo i els seus acòlits un gran reconeixement (d'algú que no ha posat mai els peus a aquesta Espanya...).

Però segueixo pensant que la "inteligentzia" de Madrit (concepte, no ciutat) torna a errar el tret. Això que la diplomàcia espanyola ha entès tan bé té una altra lectura que per a mi és molt més rellevant. El "procés" o el "conflicte" ha deixat de ser un "asunto interno de España" i està agafant ressó internacional. El millor que li podia passar a l'anomenat "Procés Català" és un reconeixement internacional tan clar com que, sense citar-lo, el president dels Estats Units en faci referència en compareixença a peu dret.

Òbviament cal preguntar-se si això que els diaris de la Caverna han interpretat com una gran victòria (com quan l'Espartero deia que s'havia de bombardejar Barcelona amb una certa periodicitat per tal de mantenir "los díscolos Catalanes a ralla"), ha estat interpretat de la mateixa manera a la resta del món. En dubto profundament.

Però tan de bo que sigués així, i que les manifestacions en el mateix sentit (profundament ambigu, vull dir) de l'Angela Merkel i David Cameron ajudin a posar definitivament el problema Català al mapamundi.  Si això contribueix a donar visibilitat a l'afer, benvinguda sigui la diplomàcia espanyola (tan poc diplomàtica tota ella).

Només cal recordar que aquesta diplomàcia, rebent consignes del Madrit imperial (i manuals d'instruccions a les ambaixades), no fa altra que intentar anul·lar qualsevol visibilitat de Catalunya al món, sigui fent tot allò possible i impossible per evitar  que el Català sigui llengua oficial a la Unió Europea (Andorrans, si us plau, entreu a la UE!!), o per intentar impedir les seleccions esportives catalanes o el domini .cat (que per cert, malgrat la seva oposició, avui fa 10 anys!!), entre moltes altres martingales.

I aquestes compareixences presidencials (que ja se sap que no són de franc...em pregunto quina contrapartida haurà hagut de donar Espanya....) al final valen el que valen. Si recordem el que van dir els Estats Units dos dies abans que Eslovènia esdevingués independent, o la Rússia de Yeltsin va dir de Lituania dies abans de la seva independència, s'assembla molt el que ahir li van fer dir a Obama....

Llàstima que el president Obama no hagi citat explícitament Catalunya, si ho hagués fet la diplomàcia espanyola hauria contribuït de forma molt decisiva a afavorir la independència de Catalunya.

De toros i toreros....

Avui s'ha consumat una brutal salvatjada un any més. La tradició de la localitat de Tordesillas (Valladolid) durant les festes patronals de deixar anar un toro al bell mig de la población perquè ciutadans de tota mena armats amb una llança vagin punxant un animal indefens (que pesa 600 kg., sí, però absolutament indefens) fins a matar-lo de forma vil i traïdora, em sembla d'una execrable mesquinesa.

Amb això no vull dir que els correbous que es celebren a les terres de l'Ebre (que no estan exempts d'una crueltat similar) siguin millors o més tolerables. Són igualment vomitius. Però això del toro de Tordesillas és de jutjat de guàrdia. Veure el vídeo del que li fan a aquest pobre animal és pitjor que anar a una plaça de braus (al menys allí, per dir-ho d'alguna manera, hi ha una "certa noblesa" en la lluita entre el torero i l'animal) i veure com li tallen la cua i les orelles al poble brau, després d'una llarga i innecessària tortura.

Això de Tordessillas és un acte bàrbar la sola justificació del qual és que és una "tradició que es remunta a l'Edat Mitja", com si això fóra un argument que s'aguantés mínimament. No hi ha justificació. M´importen una bleda els toros i els toreros, però el denigrant espectable de veure un animal indefens i sol patir durant 20 minuts la crueltat d'uns sàdics sense cap mena de compassió em treu de polleguera.

Que polítics de dretes i esquerres (més de dretes que d'esquerres) i ministres defensin el valor cultural i històric d'un espectacle lamentable com aquest torna a posar en evidència la catadura moral i la calanya dels personatges. Només a títol de'xemple, el ministre Rafael Catalá, ha dit literalment:  "...es "una tradición histórica y cultural que no está prohibida actualmente en España...". Crec que sobra cap altre comentari. Aquest individu no mareix ser ministre de justícia, és un vulgat pinxo.

Felipe González perd els papers (i l'Enric Juliana també)

Em feia una mica de mandra comentar la carta que en Felipe González va publicar a "El País" fa dos diumenges. La definició que faria de Felipe González a dia d'avui, observant les seves darreres intevencions a la política pàtria és la de, cal dir-ho en Castellà perquè queda més bé "un viejo trasnochado". Les seves malhaurades paraules en relació a Catalunya van ser no desafortunades sinó totalment fora de lloc. Francament no sé a què obeia aquella carta. A convèncer algú? Qui? Als votants del PSC-PSOE? A contentar les bases de Ferraz? Crec que malgrat els esforços del pobre Iceta, el resultat de la carta va ser profundament negatiu. Feia llàstima veure com un home capaç i intel·ligent com en Miquel Iceta provava de justificar l'injustificable.

Però la cosa ha esdevingut encara més gruixuda arran de l'entrevista que la semana pasada l'Enric Juliana li va fer al seu despatx de Madrid i va publicar el diumenge "La Vanguardia". A la mateixa, en Felipe González acabava reconeixent que en una eventual reforma de la Constitució Espanyola de 1978, Catalunya tindria "absolutament" el dret a ser reconeguda com a "identitat nacional".

Cal filar molt prim per a distingir entre "nació" i "identitat nacional". No en sentit literal, és clar, ja que la paraula nació te una potència i un significat que "identitat nacional" no té, però en una interpretació generosa del terme, si algú diu que "absolutament" reconeixerà la identitat nacional de Catalunya a una eventual nova Constitució, penso que se l'enten fins i tot a Vladivostok.


Potser precisament per això algú del seu partit li deu haver esmenat la plana (per segona vegada en una setmana -perquè estic convençut que la carta que va publicar a "El País" tampoc devia fer excessiva gràcia als dirigents socialistes-), i com a conseqüència, en Felipe es retracta i diu que ni li van formular la pregunta ni mai va dir que Catalunya podria ser una nació.

Home, la morenor i els diners li estan fent perdre no només els papers sinó fins i tot la dignitat. Després de sentir en Juliana dient que tenia la gravació sencera de l'entrevista (avui n'han passat el fragment en qüestió totes les ràdios del país) i de dir que havia passat l'entrevista per e-mail a l'oficina d'en Felipe González abans de publicar-la, i que la resposta havia estat, també per e-mail: "nada que objetar", el que no pot dir González és allò de: "jo mai no vaig dir...". Podria matitzar, aclarar, afinar, explicar,...però mentir de la manera que ho fa en unes declaracions afirmant que ell: "mai no va dir..." em sembla d'una profunda mesquinesa. És doblement mesquí, perquè el que va dir a en Juliana segurament no s'ho creìa però pretenia "esmenar" l'errada de la carta de "El País", així de senzill. Òbviament ni remotament es va pensar l'enrenou que generaria....En fi, tot plegat és d'una vulgaritat que fa feredat!!


Però qui també s'ha cobert de glòria és en Juliana i "La Vanguardia". Enviar l'entrevista per aprovació a l'entrevistat em sembla de periodisme de festa major, o de censura prèvia, és com passar prèviament les preguntes al futur entrevistat (perquè decideixi quines sí i quines no).


Francament deplorable, tan una cosa com l'altra. Crec sincerament que ens tracten no com a votants intel·ligents i lliures sinó com a vulgars imbècils, pretenent-nos dir què ens convé, què hem de votar i pretenent-nos filtrar les informacions, no fóra cas que no les entenguéssim. Francament deplorable.

L'evolució del llenguatge: motivat (ahir) i motivat (avui)

És sobradament conegut que les llengües són ens vius, i com a tals s'adapten als seus parlants com a conseqüència de múltiples variables (és un fenomen molt polièdric), que van incidint amb el pas del temps i condemnen paraules al desús, n'incorporen de noves, degut fonamentalment -però no només- a l'influxe d'altres llengües més poderoses i a d'altres els donen nous significats, nous usos.

Un exemple interessant m'ha vingut al cap aquest matí escoltant el programa de la Terribas a Catalunya Ràdio. Un dels periodistes del seu equip, en Domènec Subirà, fa una secció de "queixes" mig en broma mig en sèrio i cada matí explica una petita anècdota. La d'avui era precisament l'ús de l'adjectiu "motivat".

Aquesta és una paraula que segons definició literal del DIEC, vol dir: "que té motius que l'estimulen a fer una cosa". Fins no fa gaire tenia una clara acepció del verb motivar. Doncs aquest estiu, sentint converses entre els meus fills vaig veure que l'ús que feien de l'adjectiu "motivat" no tenia res a veure amb el sentit que li hem donat nosaltres tota la vida (que coincideix amb el que encara avui hi ha als diccionaris, és clar). Un dels meus fills li va dir a l'altre en una discussió que anava pujant de to: "el que et passa a tu és que ets un motivat". No vaig dir res, i em vaig limitar a seguir escoltant. L'ús de l'adjectiu continuava amb un: "beneit, no cal que et motivis tant"... i llavors ho vaig entendre. Motivat té en l'acepció que li donen els meus fills un clar sentit pejoratiu, que podria tenir com a sinòmims: "pringat", "penjat", "passat de voltes" i d'altres perles amb significats similars.

No hi vaig donar més importància pensant-me que era un tret molt particular de la colla dels meus fills, o de l'escola on estudien els meus fills.....fins aquest matí en Domènec Subirà ha compartit exacament el mateix que jo vaig pensar el més d'agost. El jovent ha canviat el significat del verb "motivar" i de l'adjectiu "motivat"!!! No és una cosa dels meus fills o de la seva escola. També succeeix a Barcelona, i probablement, amb el ressó de les xarxes socials a les que estan connectats els nostres cadells, el nou ús de l'adjectiu ja deu ser més que comú.

Ho trobo francament extraordinari, digne d'un estudi. I segur, segur que hi ha moltes més paraules que han cobrat nova vida amb un significat diferent per part dels nostres fills. Una clara mostra que la llengua és viva.

Un exemple d'ús antic i d'ús nou podria ser el següent: a la nostra joventut haguéssim dit: "En Pedro Morenés està molt motivat per a treure els tancs al carrer si a Catalunya no ens portem bé" (una frase que tothom enten, oi?). Avui els meus fills dirien el següent: "En Pedro Morenés és un motivat total: diu que vol treure els tancs al carrer si a Catalunya no ens portem bé"....No vol dir exactament el mateix, veritat?

L'enigma dels refugiats sirians

Tot el drama dels refugiats sirians, a l'igual que el drama de les barques que s'enfonsen provant de creuar la Mediterrània, ens omple a tots els Europeus -que ens ho mirem de lluny- de neguit i de mala consciència, i a tots se'ns omplen els ulls de llàgrimes quan contemplen les imatges de telenotícies  d'un nen de 3 anys ofegat a la sorra d'una platja turca o grega, o italiana (les imatges dels marroquins ofegats provant de passar nedant a Melilla van passar molt més desapercebudes....). També caldria fer un capítol a part sobre el tractament que hi han donat determinats mitjans de televisió, que han sucat pa, tos sigui per l'audiència, en la misèria dels més desamparats (Cuatro, Telecinco, 8TV...). Però no és aquest el motiu d'aquest article.

Però ara l'afer ha arribat fins a les portes del "Reichtag" i això ja són paraules majors. Ara tota l'Europa solidària s'ha de mobilitzar. No dic que no, però la realitat, com deia Campoamor, te múltiples prismes, i és curiós que quan la cosa afecta a Alemània, la solidaritat i els mitjans es multipliquin, mentre que quan només afectava a Espanya i a Itàlia, ningú no semblava tenir pressa.

Però no és aquest el fenòmen que més m'encurioseix, perquè aquest, al capdevall, té una explicació: tothom relativitza el problema en funció de quan d'aprop li toca. El que veritablement no té, al menys per a mi, explicació, és el "tempo". El moment temporal de tot plegat.

Fa quatre anys que hi ha guerra a Síria. Fa quatre anys que sabem que hi ha desplaçats a Jordània, al Líban, a Irak. Fa quatre anys que l'Estat Islàmic comet atrocitats innombrables, i ningú havia sentit mai parlar d'un sol refugiat sirià a Europa Oriental via Turquia i Grècia.

No he esta capaç de llegir ni d'entendre que hi hagi una escalada a la guerra entre Al Assat i l'Estat Islàmic que sembli decantar la balança a favor d'aquests darrers, i no obstant, sense solta ni volta, sense que hi hagués un degoteix (o al menys que aquest transcendís a la premsa i a la resta de mitjans), tot de cop, tots els enginyers, mestres, metges, arquitectes i músics de Síria han decideit deixar casa seva, les seves posessions, els seus estalvis, les seves terres, per venir a demanar asil polític a l'Europa rica, pròspera i ètica.

Hi ha alguna cosa que fa pudor de sucarrim i que no acabo d'entendre. Tal vegada és que m'he tornat un descregut. Deu ser cosa de l'edat.

La fal·làcia de la sobirania popular

He vingut defensant des d'aquest blog que el "dret a decidir" és un concepte que té absoluta legitimitat quan s'aplica sobre un col·lectiu que el demana de forma pacífica, persistent i avalada per determinades circumstàncies que el fan, valgui la redundància, legítim (retallada de l'Estatut, recentrailització, menysteniment del Català, inversió insuficient, etc....).

Penso que és el cas de Catalunya, un poble que és nació a tots els efectes, per història (malgrat intents de manipulació d'un bàndol i de l'altra, hi ha una realitat ineludible, que té una trajectòria de més de 1.000 anys), per llengua, per cultura i per voluntat de ser-ho. I això no té res a veure amb feixismes, totalitarismes, ni contes a la vora del foc.

El discurs de Mariano Rajoy, impassible i persistent és, encara aquesta setmana que s'acaba ho ha repetint diverses vegades arran de les seves reunions amb Merkel a Alemània i Cameron a Madrid, ("en un Anglès molt fluïd, diuen alguns mitjans de la "caverna", i si ho diuen alguns mitjans de la "caverna" deu ser veritat"), és que el Partit Popular no pot consentir un referèndum només a Catalunya perquè la sobirania de la nació espanyola ("la més antigua d'Europa", afegeix), és competència de tots els espanyols, i no només dels espanyols que resideixen a Catalunya.

Home, davant arguments tan intel·ligents i profunds no cal que gastem ni un cartutx més ni cal que hi afegim res més. Si la sobirania de Catalunya, que és nació, l'ha de decidir tota Espanya, i a Catalunya només sóm un 18% de la població espanyola, doncs la està tot dit. No cal que hi perdem més temps.

Aquest argument, que sembla una fal·làcia, és la mare dels ous de tot plegat. És evident que no hi ha cap president de govern espanyol que voldrà ser recordat com el que va "trencar la unitat d'Espanya", però també és cert que no té cap sentit que si hi ha un col·lectiu molt ample -fets contrastats- de ciutadans de Catalunya (podran ser dos milions, un i mig o dos i mig, però en qualsevol cas, un col·lectiu no gens negligible) que demana canvis al "status quo", se li faci el cas de tancar-li la porta als morros. L'Àngel Castiñeira escrivia avui a l'Ara : "Quan un invididu s'aparta de la llei hem de pensar en delicte, quan ho fan milions d'individus, hem de repensar la llei". Es pot dir més alt, però no més clar.

Si va de majories, el dret a decidir no el tindrem mai, si va de legitimitat (que no de legalitat, que ja ho sabem que el "plebiscit" del 27 de setembre no és legal), algú hauria de tenir la visió de mires suficient com per a canviar el seu discurs, sobre tot si hi ha un 50% dels ciutadans amb dret a vot d'un territori que diuen que volen canviar la llei.

El més bo del cas és que si hi hagués un referèndum de veritat (que no el tindrem mai perquè suposaria el reconeixement de l'Estat que Catalunya és subjecte jurídic), segurament el sobiranisme el perdria, támbé en aquest cas, per una pura i simple qüestió d'aritmètica.

La campanya dels (no) arguments

Jo faig esforços d'assèpsia en relació a l'anomenat  "Procés" perquè si una cosa m'interessa de debó és el vessant antropologic de tot plegat. I he de reconèixer que malgrat les moltes mancances de les properes eleccions -surten de la convenció en gairebé tots els aspectes-, els que no volien que les eleccions del 27 de Setembre foren plebiscitàries no fan altra cosa que convertir-les-hi en cada acte, manifest, article o similar que publiquen els mitjans.

La carta de Felipe González del passat cap de setmana n'és una mostra més que significativa de la polarització de les posicions. Em costa de creure que algú amb el sentit d'estat que ha demostrat González faci un flac favor a la netedat del joc democràtic i titlli als que no pensen com ell de feixistes i nazis (en una clara alusió sobre la que no hi ha possibles dubtes interpretatius). Em costa de creure, com em costa que una altra persona sensata com en Miquel Iceta es vegi en la complicada papereta de dir que Felipe González dóna un consell als seus amics Catalans.

Es pot ser unionista o separatista, però el que no es pot es tractar al votant d'ingenu, o directament d'imbècil ( hi ha arguments de l'altre bàndol que també ens tracten com a imbècils, aquí no hi ha exclussives) indicant-li, com si d'un menor d'edat es tractés, a qui ha de votar per a preservar el seu benestar....

Estic d'acord en una cosa, i aquesta és el dret a decidir. I això no va de tots els Espanyols, sinó dels Catalans, parlin la llengua que parlin, i se sentin el que se sentin, han de decidir els que viuen i treballen a Catalunya (Pujol dixit...). No tinc clar ara mateix i des d'una perspectiva estricament objectiva si la independència de Catalunya és bona o no, però el que esperaria d'ambdues parts és que em seduissin, que em miressis de convèncer amb arguments, com David Cameron i els seus van fer durant la campanya pel referèndum d'Escòcia. En aquella campanya els arguments van ser del tenor: "si us quedeu, guanyareu això, allò i allò.....", en canvi aquí l'unionisme ranci ("Podem" i el PSOE fins ara n'eren l'excepció, però ara ja ni això) només parla de cataclismes i apocalipsis. No he vist en cap moment un missatge en positiu, més enllà del "Juntos mejor". La realitat és que els darrers actes de 'Estat no han anat precisament en la línia de reconèixer el fet diferencial Català, que hi és, i això no és discutible, és una realitat com un temple. De moment em sedueix més el missatge del secessionisme, perquè aporta un punt d'il·lusió i que gent com la CUP el defensa em sembla un antídot contra possibles corrupteles passades.

Sigui com sigui, aquests propers 26 dies hi haurà molta guerra bruta en lloc de "fair play", i la clau està en dos aspectes: qui sigui capaç de seduir els que no voten mai, qui sigui capaç de donar més arguments se'n durà el gat a l'aigua. I el gat no pot ser senzillament un 50%, ha de ser raonablement més, en un sentit o en un altre.

Una reflexió interessant, tornant al Regne Unit, sobre l'afer Català, es publicava aquest dilluns al Financial Times. Està ben escrit i fa reflexionar.

http://www.ara.cat/politica/Financial-Times-independentistes-acordat-unitaria_0_1422457852.HTML