dimarts, 29 d’abril del 2014

De crispació i apocalipsis

L'afer del cop de puny a en Pere Navarro -aquest gran màrtir de la concòrdia ciutadana i el federalisme assimètric- i el seu tractament mediàtic, no només fa pudor de socarrim sino que dóna una clara visió de la poca feina que tenen alguns mitjans, l'escassa professionalitat i objectivitat i la mesquindat d'alguns polítics.

Per descomptat que no aprovo en absolut el que li va passar al Navarro, especialment tenint en compte que no estava participant a cap acte públic (si hagués passat, podríem dir que aquest risc va associat al càrrec) sino en una celebració familiar privada.

Ara bé, pretendre fer una lectura apocalíptica, tremebunda i temerària d'un acte aïllat, em sembla indigne del primer secretari del PSC. Que una persona de tradició lerrouxista, sense ni un dit de seny ni cap coneixement de causa com la Rosa Díez (ni viu a Catalunya ni la freqüenta) afirmi categòricament que l'atac al Pere Navarro demostra que la violència està instalada a Catalunya degut al fet sobiranista em sembla una absoluta aberració partidista i pocavergonya sobre la que algú hauria de demanar-li que la retirés. Curiosament és la mateixa Rosa Díez que el dia de Sant Jordi signava llibres a Barcelona sense que la violència imperant al centre de la ciutat li ho impedís.

Avui, la premsa, especialment la cavernària, ja parlava obertament de més atacs als esforçats defensors de la santíssima i incorruptible unitat de la mare pàtria. Que si al Fernández Díaz (aquell gran màrtir que no fa dinars de Nadal perquè té la seva família catalana dividida) una dona li va etzivar un "feixista" en sortir d'un restaurant a Barcelona, que si al González Pons li van tirar un ou i li van dedicar algun improperi, que si en Cañas va publicant twits que diuen (literal): "la siembra del odio empieza a dar sus venenosos frutos"... Que si la Sánchez-Camacho hi va posant també cullerada i sucant-hi pa.Uff, això comença a superar el llistó del que hom coneix com a guerra bruta.

La senyora de Terrassa que va agredir al Navarro ha de ser denunciada (Navarro li va dir a la Terribas a Catalunya Ràdio que havia decidit denunciar-la), i la policia ha de fer la seva feina. Les inferències ingènues i interessades sobre si l'agressora era separatista o mendicaire (com sembla ser el cas, segons algunes fonts) són una tergiversació interessada dels nacionalistes espanyols que aprofiten la més mínima escletxa per a sembrar zitzània i per a desplegar urbi et orbe el seu avís apocalíptic.

Mal tabac, que diuen a la Garrotxa. Davant la provocació constant, interessada i innoble, només hi ha una resposta: calma, civisme, educació i comportament pacífic. No respondre les provocacions és la millor resposta.



Cretinisme

Els humans ens comportem de vegades com a veritables cretins. No sé que ho fa, però això va a més. Fa alguns anys el grandíssim Quim Monzó va fer una sèrie d'articles sobre els Premis Darwin que avui una lectura de premsa en diagonal m'ha recordat.

Els Premis Darwin són uns guardons que es concedeixen anualment als Estats Units i reconeixen amb un premi la persona que cada any mor al país de forma més estúpida sense descendència (www.darwinawards.com/darwin/).

Com sigui que Darwin va ser el primer científic en promulgar la teoria de l'evolució de les espècies, i la conseqüent selecció natural dels especímens més preparats i més forts, és lògic que el premi Darwin s'atorgui a persones estúpides que moren sense descendència (literalment la definició del lloc web és divertidíssima: "Named in honor of Charles Darwin, the father of evolution, the Darwin Awards commemorate those who improve our gene pool by removing themselves from it"). Recomano una incursió a la pàgina web ja que és molt divertida.

Hi ha des del cas d'un home que va voler treure una beguda d'una màquina i com que aquesta es va empassar la moneda l'home li va començar a clavar cosses fins que l'aparell es va desestabilitzar, li va caure a sobre i el va matar. Un altre dels nominats va agafar una butaca, i li va lligar tot de globus omplerts amb heli. L'home si va asseure amb una escopeta i va començar a volar. Conforme el giny anava guanyant alçada l'home va començar a disparar els globus pensant mantenir l'alçada controlada. La caiguda, mortal, va ser de més de 100 metres.

Avui he llegit que una noia, també nord americana, de Carolina del Nord, de 32 anys, va morir fa pocs dies en patir (literal): "un accident de trànsit a Carolina del Nord, als Estats Units, després de penjar al Facebook un 'selfie' [autofoto] que s'acabava de fer amb el seu dispositiu mòbil mentre conduïa". L'autòpsia ha revelat que no anava ni beguda, ni drogada ni conduïa depressa. Senzillament es va distreure, va travessar la mediana i es va estavellar contra un camió. 

Sense dubte, una candidata que té molts números per ser la guanyadora dels Darwin Awards 2014.




dissabte, 26 d’abril del 2014

Clavegueres

Em fascina la profussió d'exemples de democràcia de baixa intensitat que ens ofereix la nostra Espanya. El cas dels 33 jutges favorables a la votació pel dret a decidir (ull! no confondre amb el fet que siguin sobiranistes) és una mostra de com als que manen se'ls escapa la vena autoritària des de les clavegueres de l'administració de l'Estat.

Tots recordem les insinuacions d'aquell homenet que ocupa el càrrec de ministre de l'interior (és a dir, parlem clar, el ministre que controla l'aparell repressiu de l'Estat, a Melilla, a Atocha, a Catalunya,....), en resposta a una pregunta al Congrés (o era al Senat? pel cas tant li fa), sobre la filtració dels noms i cares dels 33 jutges que van aparèixer a les pàgines del sempre ponderat i mai prou ben valorat diari "La Razón".

Fernández Diaz va insinuar -i pot desmentir-ho un milió de vegades, però la seva insinuació era tant clara que qualsevol desmentiment és del tot indigne- que la filtració podia no venir de la policia nacional, ja que "no és aquest l´únic cos policial que té accés a la base de dades del DNI". La pera. Ho diu així i es queda tan ample, en clara alusió al cos de mossos d'esquadra.

Fins i tot després que dos policies interrogats per un jutge afirmin que ells van cedir les imatges "seguint instruccions del seu superior". Això no em sorprén, ja que era d'una palmària evidència que la filtració de DNI a la premsa només podia procedir la la policia nacional.

El que em sorprén és que els polítics menteixin amb tanta naturalitat, i més greu, amb tanta impunitat. Ja va pasar amb el cas de les morts dels inmigrats de Melilla, i ara passa amb aquest cas, i amb tants d'altres.

Si aquest no és un cas de guerra bruta de la pitjor natura, que baixi Déu i ho vegi.

Dos anys sense tu. Vicenç Burgell, in memoriam

Ja han passat dos anys des de la teva mort. Ens vas deixar el 25 d'abril de 2012, el dia de Sant Marc. I ahir, per tots els que t'estimem, va ser un dia especialment trist. 

Continuo pensant molt en tu, i enyorant-te encara més. Cada dia. El dol ha passat i queda el record, però la teva absència és un buit que costa molt d'omplir. De fet, no és omplible de cap de les maneres.

Penso en com estaries ara mateix vivint amb la intensitat que et caracteritzava tot aquest procés de convulsió política i espiritual que hom ha batejat com a procés sobiranista.

Segur que, amb la teva capacitat de mobilització i la teva generositat haguessis fet de voluntari a la Via Catalana o ja series soci i membre actiu de la ANC o vés a saber, però t'ho estaries passant pipa, d'això no en tinc cap dubte. Si podessis tornar d'allà on sigui que ets, observaries, incrèdul, el procés de transformació d'aquesta societat, sobre tot de la societat civil, la que es manifesta pacíficament i festiva.

Papa, els dos darrers Onzes de Setembre han estat una gran festa de civisme i reivindicació: ho haguéssis viscut amb aquella il·lusió que et caracteritzava. I saps? Tinc molts dubtes que això acabi bé. A Castella han posat les armes colonials altra vegada en marxa i la desproporció de forces es manifesta. I a Europa sembla que estan per altres coses. No els fa cap gràcia el tresbals que suposa la creació d'un nou Estat, i fan que miren cap a un altre costat.

El que està clar però, papa, és que passi el que passi, res no tornarà a ser mai més igual. A això de l'Espanya de les autonomies li queden tres telenotícies. Temps al temps.

La casualitat ha volgut que dos anys després de la teva mort hi hagi hagut la del Tito Vilanova. Una altra gran persona que també se n'ha anat abans d'hora i igual que tu, de càncer. Jo ha feia molt temps que ho intuia, però vaig voler guardar l'esperança que es podria recuperar. Doncs no. El càncer no respecta res ni ningú. Ni edat, ni status, ni res. Quan ahir vaig sentir-ho a Catalunya Ràdio a quarts de set mentre anava a veure la mama amb en Marc ho vaig sentir i no vaig poder aguantar les llàgrimes. Un dia ja de per si trist que acaba de la pitjor manera posible, amb una altra gran persona que se'n va quan encara no li tocava.

En tot cas Papa, que sàpiques que segueixes present en nosaltres. Cada dia. En tots els nostres actes. Un petó de tots els que t'estimem.




dimecres, 23 d’abril del 2014

La diàspora del PSC

La plana major del PSC de Girona va escollir la vigília d'un dia emblemàtic per presentar la dimissió. La vigília de Sant Jordi la meitat de l'executiva del PSC Gironí ha plegat en bloc. Són 11 persones d'un pes específic important a l'executiva del PSC no només de Girona sino de Catalunya. Que persones com Quim Nadal, Manel Nadal o Pia Bosch hagin presentat la seva dimissió és rellevant de la divisió d'un partit que ha estat clau en els darrers 30 anys a la política de Catalunya.

Aquestes dimissions, de moment no acompanyades de baixes de militància, tot i que alguns membres del PSC ho han demanat, se sumen al constant degoteix de militants catalanistes del partit que han anat deixant càrrecs executius i fins i tot s'han donat de baixa de militància. El problema no és trivial, sino de fons, i té francament difícil solució.

És evident que l'èxit del PSC durant molts anys ha estat la seva capacitat d'aglutinar en una sola institució persones de perfil clarament d'esquerres i persones de perfil catalanista. Ha estat peça cabdal en la construcció del país que tenim avui en dia i ha estat un element de cohesió i d'integració molt important de moltes persones de l'anomentat "cinturó roig" de l'àrea metropolitana de Barcelona.

La coexistència de les dues ànimes però era clarament un fenòmen temporal, associat al meu entendre als anys de la transició política. Una vegada fracassats els intents de reformar Espanya des de Catalunya amb l'escapçament de l'Estatut del 2010, les contradiccions internes han començat a aflorar. La primera i la més important és aquesta mania dels socialistes de parlar d'un federalisme buit de continguts i que no ha pres mai en consideració que l'assimetria hauria d'haver estat des d'un bon principi sobre la taula.

Els tímids intents de Navarro d'imposar un corrent de pensament "diferent" al main stream de Ferraz (escenificat fonamentalment en la votació diferent al Congrés dels Diputats per part dels diputats del PSC versus els de la resta del PSOE  de l'octubre de l'any passat - la segona vegada en un any-), van acabar amb les amenaces del PSOE de crear una sucursal "directa" a Catalunya i deixar de banda el PSC. Al final, sense ànim ni d'entendre'l ni de jusficar-lo, vull pensar que Navarro ha hagut de prendre una decisió entre dues alternatives igualment dolentes:
- O veure's totalment absorbits pel PSOE i per tant ser condemnats a l'ostracisme polític (òbviament el PSOE hauria triat gent de la seva confiança i deslegitimat totalment Navarro si es constituien a Catalunya amb "marca pròpia"),
- O seguir les directrius de Ferraz i embolcallar-se amb la bandera del federalisme trencant el seu compromís electoral i distanciant-se clarament de l'ala més catalanista del partit.

Conscients que la primera alternativa era totalment inviable i que l'única manera de "combatre" la fuita massiva de vots metropolitans cap a Ciudadanos, el PSC va acabar prenent una decisió (legítima però molt arriscada) d'escorar-se cap a l'espanyolisme, amb el recolzament d'una part significativa dels congressistes (83%) i una nova executiva que dóna ple suport a les tesis de Navarro, Lucena i companyia.

Sembla doncs clar que el corrent catalanista que respresenten persones com Bosch, Tura, Elena, Nadal, Bonet, Martínez-Semper, i tants d'altres no tenen cabuda en el nou projecte.

El "nou" PSC està avançant en contra direcció i això no li restarà vots cap a Ciudadanos. El resultat previsible és que el partit que va ser durant temps la primera força política de Catalunya en nombre de vots, acabarà esdevenint una formació marginal a Catalunya. El resultat de les Europees del 25 de maig serà un primer avís molt important.

I això, no és una bona noticia per Catalunya.





dijous, 17 d’abril del 2014

Ryanair, altra vegada. Un model insostenible

Michael O'Leary, el "pallasso irlandès" que presideix Ryanair (no és un insult, sino que és una de les seves disfresses preferides, amb les que de tant en tant li agrada sortir fotografiat a les pàgines de la seva revista), va qualificar ahir d'"estupidesa" (literal), la taxa mediambiental que la Generalitat pretén impulsar per a les companyies que més contaminen (cosa d'altra banda habitual en molts dels països més civilitzats del món).

Com ja ens té acostumats, O'Leary torna a amenaçar amb "penalitzacions". Afirma que si la taxa entra en vigor (suposaria per a la companyia irlandesa un pagament anual d'uns 500.000 euros), s'hauria de qüestionar les operacions a Catalunya. Aquest és el model que hi ha determinats sectors del país i de l'estat que s'entesten  en potenciar. Un model curterminista, d'escàs valor afegit a la llarga  i la continuïtat del qual  no depèn en absolut de decisions que es prenguin al país.

Ryanair havia de ser la solució de tots els problemes del turisme gironí i per extensió de l'aeroport de Girona. La realitat però és tossuda.

La Generalitat/Diputació continuen pagant una contribució de xantatge (6 milions d'Euros l'any) a la companyia irlandesa i aquesta no garanteix ni tan sols un mínim d'operacions. Així també en sé jo de fer negocis. Des del pic d'activitat de l'any 2008, en que per l'aeroport de Girona van passar 5,5 milions de passatgers, el número d'operacions de Ryanair i de passatgers no ha fet altra cosa que davallar: el 2013 l'activitat va ser la mínima del període de sis anys des de 2008: 2,7 milions de viatgers, és a dir, exactament un 50% menys. Això sí, els pagaments de la Generalitat i la Diputació i les amenaces de Ryanair (i la disminució de vols i destinacions) han continuat.

Més enllà que al senyor Ryanair penso que se li haurien de parar els peus a la que expirin els contractes vigents (si a tots els aeroports d'Europa fessin el mateix, la companyia hauria de canviar d'estratègia per força), el que és veritablement qüestionable és el model de creixement basat en el turisme de baix cost. El complexe "BCN World"  del que alguns s'omplen la boca, és un altre exemple patètic de miopia en el que m'alineo plenament amb ICV, ERC i les CUP.

No és una solució a res, només un pegat per generar ocupació de baixa qualitat a curt termini. El model de creixement basat en obrers de la construcció, cambrers, casinos i putes no és el que ens situarà al nivell dels països capdavanters d'Europa, sino més aviat el contrari.


 


dimecres, 16 d’abril del 2014

"Espe"

Del fenòmen Esperanza Aguirre i el seu lamentable espectacle a la via pública de fa deu dies em criden l'atenció uns quants detalls, que -ara que han passat uns quants dies- té sentit veure amb una certa perspectiva.

D'entrada em sembla del tot esperpèntic que algú que té 63 anys, que ha estat la màxima autoritat de la Comunitat de Madrid i que ostenta encara el càrrec de presidenta del PP a Madrid sigui capaç de perdre els estreps d'aquesta manera i es comporti com una vulgar petita delinqüent, fugint del lloc dels fets.

Admetem que els fets la van superar, i que no s'esperava, i en conseqüència no estava preparada, per  acceptar que la policia municipal li recriminés l'actitud i li posés una multa. Això podria explicar la primera reacció. Algú recorda el famós "Vostè no sap amb qui està parlant" que la Pilar Rahola (a la seva etapa de dirigent de ERC) li va etzibar a un funcionari de la grua municipal de Badalona quan el seu vehicle va ser retirar per mal aparcament?


Doncs probablement a la "Espe" li va passar el mateix: estupefacció per veure que uns vulgars agents (masclistes i prepotents) s'adrecessin a una alta personalitat política per recriminar-li un fet menor. Però què caram s'han cregut aquests plebeis?



Admetem una pèrdua temporal de nervis associada a la ràbia que algú gosés a tractar-la com una vulgar ciutadana qualsevol. Ara bé, el que sí que no es pot explicar de cap de les maneres és que l'endemà la senyora passés per gairebé tots els mitjans de comunicació de Madrit (ciutat, no concepte) per justificar la seva actitud i per recriminar la dels funcionaris. Ja se sap, quan no es té raó i es gaudeix d'una certa popularitat, l'estratègia més burda és la de "la millor defensa, l'atac". El problema és que quan els fets són tan incontrovertits no hi ha explicació que s'empassi ningú.

Però hi ha més, deu dies després dels fets, la premsa capitalina n'ha deixat de parlar (de fet, més enllà del segon dia i dels acudits a les xarxes socials, del fenòmen Esperanza Aguirre no se n'ha tornat a parlar) i ningú del PP ha sortit a demanar perdó ni a donar explicacions o a exigir-les a la interfecta, ni res de res de res. La llei del silenci s'ha imposat de forma natural i el cas acabarà, temps al temps, en la més absoluta impunitat.

Només per un moment, fent política-ficció, provo d'imaginar-me què podria haver passat si aquest mateix acte hagués estat protagonitzat, posem per cas, per l'Artur Mas. Imagino el titular a la portada d'un diari de Madrid escollit a l'atzar, per exemple, La Razón, del dia després: "El Presidente separatista Ártur Mas se da a la fuga tras protagonizar un lamentable incidente con agresión incluida con la policía municipal". I com a subtítol "La fiscalía debería tomar cartas en el asunto". Exagero, però de ben segur que no m'equivocaria de gaire.







dijous, 10 d’abril del 2014

I ara què?

Més enllà de tot el que ja s'ha dit i escrit, del debat al Congres dels Diputats del dimecres hem quedo amb algunes idees:

  • D'entrada el "bon to", en paraules del President Mas, i les exquisides formes  amb que els tres diputats catalans van explicar les seves posicions, cadascun des de la seva particular visió, i amb especial èmfasi, la estudiada "candidesa" amb que Rovira va desgranar els seus arguments.
  • Les rèpliques dels representants del partits estatals també van estar a l'alçada en quan a to i fermesa, s'estigui o no d'acord amb els argumetns que esgrimeixen. Particularment encertat en la línia argumental, insisteixo, amb independència que s'estigui d'acord o no, va estar el secretari general del PSOE, Pérez-Rubalcaba.
  • S'ha dit i s'ha escrit, però l'actitud de la diputada Rosa Díez va ser tan lamentable que fins i tot els seus més acèrrims detractors estan encantats dels seus despropòsits. Va perdre una muntanya de votants potencials del PP. Va parlar, al Parlament, atenció, encara que sigui només per a posar un exemple,...d'ablació de clítoris!!!!!Avui l'Antoni Bassas li recordava unes declaracions que va fer en una entrevista concedida a La Vanguardia el 1999, que no tenen desperdici. http://www.ara.cat/politica/Rosa_Diez-independencia-PSOE-UPyD-democracia-autodeterminacio-presos-ETA_0_1088891398.HTML
  • I llavors queda la cosa més important: el fet que tothom, els blancs i els negres, reconèixen que malgrat les formes, totes i tots, tots i totes, reconèixen que la qüestió catalana ha esdevingut un problema que no es pot solucionar només dient NO. Ho escenifiquen, hi insisteixen. La De Cospedal és una veritable artista de la negació de les evidències, però tot és això, escenificació. La campanya electoral de les Europees té prioritat en la prelació d'afers. Els Catalans menstinguts altra vegada, però vull pensar que només és una posposició. Tothom sap que amb la política de l'estruç el problema no es soluciona.
  • Hi ha un problema, i dimecres fins i tot el Tato, a Madrid, en va començar a copçar d'una vegada la magnitud.
  • Com li va dir l'Unamuno al Millán Astray: "Venceréis pero no convenceréis". Doncs això. El govern del PP sap que no pot combatre amb la negativa i la indiferència amb un col·lectiu, que pot ser de dos milions o de tres, o de tres i mig, que no accepten la seva autoritat ni la seva jurisdicció.El fet que Mas no anés a Madrit (ciutat, no concepte), va ser una brillant idea. No és el sobiranisme de'n Mas, és el sobiranisme del poble de Catalunya.
  • La llei de consultes del Parlament de Catalunya será tombada al TC abans d'un mes, per tant no hi haurà referéndum el 9 de noviembre. Això és gairebé segur i tan de bo hagi de retractar-me. Aniré caminant de Girona a Palamós si hi ha consulta el dia 9.
  • Hi haurà plebiscitàries el 2015.
  • A partir d'aquí, si a les eleccions hi ha una ampla majoria sobiranista, la partida d'escacs es jugarà a, sobre tot, Europa.

dilluns, 7 d’abril del 2014

Aforats

Les reformes legislatives que s'estàn impulsant des del Ministeri de Justícia no paren de donar-nos "agradables" sorpreses que ens retornen al passat. A un passat, tot s'ha de dir, que ens remet a un temps que molts pensàvem definitivament mort i enterrat.

A tota la ja anunciada cadena de despropòsits legislatius que emanen del Ministeri de Ruiz Gallardón, cal ara sumar-hi l'anunci conegut divendres passat en relació a la modificació del status de la reina Sofia, el príncep Felip i la pricesa Letizia per a nomenar-los formalment aforats, és a dir, persones protegides que, en cas de ser imputats davant tribunals, només poden ser jutjats pel Tribunal Suprem.

El Ministre ho justifica dient que és la correcció d'un error històric. Jo ho veig com una gran passa enrere en la lluita per la igualtat dels ciutadans davant la llei.

Puc estar d'acord en l'aforament de determinades persones en virtud del seu càrrec mentre l'ocupin per una senzilla raó de practicitat. Estic pensant fonamentalment en els membres d'un Govern, sigui estatal o autònom, però no ho portaria gaire més enllà.

I no ho faria per un principi de legislació moral universal que és el de que tots els homes i dones hem de ser iguals davant la llei. Convertir ara tres membres d'una institució desprestigiada a més no poder, que es ridiculitza ella sola moltes vegades (i que a més a més ha tingut una més que sovintejada presència als jutjats darrerament) quan no fa cap falta ni ningú no ho ha demanat, és senzillament un despropòsit, i no pas la correcció de cap greuge.

Al contrari, el que és un greuge és la mateixa existència d'una tan llarga llista d'aforats, començant per diputats i senadors; objectivament no hi ha cap raó que justifiqui una tal condició per a persones que moltes vegades, ho estem veient constantment, no estàn a l'alçada de les circumstàncies.

I llavors hi ha encara qui diu que la justicia és igual per a tothom. Jo hi afegiria "excepte si ets amic del poder".





diumenge, 6 d’abril del 2014

Barcelonisme i mans negres

És increïble que els editorials dels noticiaris tant de ràdio com de tele haguessin començat dijous de la setmana passada fent-se ressó de la noticia que la FIFA castiga el club amb prohibició de fitxatges per a tota la temporada vinent com a conseqüència de les irregularitats en el fitxatge de jugadors menors d'edat. Així de poderosa és la institució del Barça. Un símbol del país per a molta gent, agradi o no agradi als pericos (i jo no sóc particularment barcelonista).

Tot això del Barça em cansa profundament, i la veritat és que em costa d'entendre. Que el Barça és una institució que per posició, títols, representativitat i essència desperta molta enveja és de calaix. Que hi ha col·lectius que si tenen la més petita oportunitat li faran la vida imposible al Club, també. Però a partir d'aquí trobo a faltar (en aquest sentit li dóno la raó al meu amic Pere Perpinyà, un gran barcelonista i soci del Barça des que portava bolquers) una mica d'autocrítica. Les rodes de prensa que més han transcendit mediàticament (dimissió de Rosell i la posterior a la sanció de la FIFA) van ser senzillament patètiques. Ni una ombra d'humilitat, ni de reconeixement d'errors. Només la teoria de la conspiració i poca cosa més. Penós. No sóc ni seré mai soci del Barça, però si ahir hagués pogut anar a votar, hagués dit no sense pensar-m´ho. 

El victimisme que presideix el Barça des que la Junta de Rosell va arribar a la Presidència del Club fa més aviat vergonya (i una mica d'angúnia). Si aquests tipus mediocres i incapaços de gestionar adequadament una institució com aquesta són els que han de construir el nou estadi i el nou palau blaugrana amb una estimació de 600 milions d'Euros de pressupost (ai, ai, ai....!!!), van arreglats els barcelonistes!!!!

Em costa de creure que el cas Neymar s'hagui gestionat tan malament com es va fer. Les actuacions posteriors, que van acabar amb l'ingrés a l'AEAT de 13 milions d'Euros un dia després que esclatés la polèmica, dóna una certa idea de la poca seguretat que tenen els dirigents del Barça de les seves actuacions. Amb quins assessors treballen aquesta gent...amb "Pepe Gotera i Otilio"? I pel que fa a l'afer FIFA, hi ha tants despropòsits -atenció que els de la FIFA tampoc ho han fet gens bé, però són el regulador- que enumerar-los cansa. No s'han fet bé les coses. Gens bé. Després hom pot opinar que la sanció és desproporcionada. Totalment d'acord. I justament per això, quan es presenti recurs al TAS, si cal, que ni tan sols penso que calgui arribar tan lluny, la sanció serà anulada cautelarment i el Barça podrà fitxar.

Però això no treu que caldria una reflexió profunda sobre protocols i procediments, i fer un plantejament per esmenar algunes coses i fer-les diferents a partir d'ara  (el Director General del Barça encara no ha dimitit? Ui, no! que en aquest país no dimiteix ningú).

De sang i d'altres qüestions ètniques

Del president Mariano Rajoy, de qui he fet broma en diverses ocasions en aquest blog, en tinc una opinió més aviat formada. Opinió que a més a més ha estat mantinguda més a o menys en el temps de forma constant des que va començar a estar a la palestra política el 1996, quan Aznar el va nomenar ministre d'admistracions publiques.

En la meva opinió Rajoy és un personatge de perfil més aviat baix ("low profile", com ara està tan de moda dir, utilitzant terminologia anglesa), pactista, moderat, tossut (com bon gallec), mediocre, orador més aviat fluix i caracteritzat per la màxima de "deixar que els afers es podreixin o s'arrangin solets, sia per inanició, sia per esgotament). Mai però l'havia considerat una persona poc intel·ligent. Altres virtuts l'hi podia negar, però no pas aquesta. 

Aquesta percepció però m'acaba de caure als peus aquest cap de setmana. En Mariano, en el seu -suposo- afany per treure ferro a l'afer sobiranista català acaba de fer una declaració que constitueix un dels més grans despropòsits que mai li he sentit.

Diu l'interfecte -literalment, i sense traducció-: "Somos pueblos, el catalán y el del resto de españoles, que se han mezclado, que tienen la misma sangre". Que el tipus no hagi dimitit després de pronunciar una imbecilitat com aquesta dóna una clara mesura del tarannà i la preparació intel·lectual del personatges que regeixen els destins de l'Estat (ull, amb això no vull dir que a Catalunya es faci gaire millor, però aquesta del "Marianico", és tan grossa que no me'n puc estar).

No pot ser que en Mariano estiguis tan mal assessorat, ni que tingui tanta mala llet per fer recurs a l'etnicisme del sobiranisme Català (o al menys això voldria pensar...).

Si la frase de Rajoy és sincera, vol dir que no ha entès absolutament res del procés Català, i, a aquestes alçades de la pel·lícula, això és absolutament preocupant. No pot ser que Castella no hagi entès res de res després de tant de temps que fa que els neguits dels Catalans s'expresen sense complexos.

El procés Català no té a veure ni amb ètnies, ni amb cognoms, ni amb catalans versus castellans ni res de tot això. Si algú va voler trobar similituds entre el que ha passat a Crimea i el procés Català torna a cometre un greu error d'apreciació. A Crimea, com a tot l'Est d'Europa en general, l'ètnia i/o la religió marca qui són els teus amics i qui els teus enemics. A Crimea hi ha russos, ucrainesos i tàtars, i això marca el que ets, el que sens i el que votes. Sempre seràs un rus a Crimea, mai un "crimeà".

Això a Catalunya, terra de mestissatge, acollida i integració des de fa molts anys, una cosa així ni ha passat mai ni és possible que passi mai. Ningú el vol el nacionamisme etnicista i separador. Tan costa d'entendre? Algú ha donat mostres que això pugui anar per aquesta via? Rotundament no.

Catalunya és terra de mescla de sang, en la que és perfectament possible veure des d'un col·lectiu com "´Súmate", amb membres que s'expresen sense complexes en Castellà, llengua en la que se senten més còmodes parlant, fins a marroquins i guineans que parlen un Català amb accent de la Garrotxa. A Catalunya podem trobar un membre de la CUP, en David Fernández, que parla als seus avis en Castellà. I aquesta és la màgia de Catalunya. Hi ha un grapat, gran, molt gran i creixent, de persones, que se senten bé compartint territori, ideals i aspiracions, i que tenen una il·lusió compartida, un projecte comú. Aquesta força, podrà ser continguda legalment, però no podrà ser ni aturada ni destruïda.

El meu bon amic Joan Pallí publicava l'altre dia al seu Facebook la gigafoto de la Via Catalana en la que ell surt, amb amics i familiars (entre els que em compto), i diu literalment: "el meu granet de sorra per a la història". Ben a prop d'on erem, a Riudellots de la Selva, hi havia persones de raça negra, sudamericans, magrebins. En Mariano, no ho pot entendre. Quina pena tanta incapacitat....





 





dimarts, 1 d’abril del 2014

Manuel Valls

Hi ha moltes coses de França que no puc deixar d'admirar, malgrat que de vegades el jacobinisme francès em pugui treure una mica de polleguera.

Les eleccions municipals franceses del diumenge i la gran patacada del Partit Socialista han tingut moltes conseqüències polítiques al país veí. D'entrada un fenòmen que la classe política hispànica deu trobar extra-terrestre, i és la dimissió en bloc dels membres del govern. A Hispània, no hauria plegat ningú i la justificació hauria estat: "les eleccions municipals no són eleccions generals". Però França, país civilitzat, entén els missatges que la ciutadania passa als polítics i aquests, al menys, intenten respondre el neguit del poble. La democràcia francesa està a anys llum de l'espanyola. És un fet incontestable, agradin o no els francesos.

Però a més a més, França és un país on la meritocràcia està per damunt de qualsevol altra consideració de sexe, raça, procedència geogràfica i fins i tot nacionalitat. A diferència d'altres nacions civilitzades com -posem per cas- Alemània, a França pot succeir que un hongarès de segona generació esdevingui President de la República, senzillament si està preparat i s'ho guanya, amb independència de procedència o filiació. Això és el que permet que dos ciutadans hispànics, no nascuts a França, com l'Anne Hidalgo, filla de gaditans o en Manuel Valls, 51 anys, nascut al barri barceloní d'Horta i nacionalitzat francès als 19 anys, hagi pogut arribar primer a Ministre de l'Interior i des d'ahir a Primer Ministre.

Una societat que agafa els mèrits i el talent per bandera, integrant tots aquells que tenen qualitat per aportar valor al país, amb independència de les moltes ineficiències que el sistema francès pugui generar (entre d'altres el propi sistema de protecció social, totalment excessiu al meu entendre), és una societat que progressa, que s'enriqueix i s'engrandeix.

Aplaudeixo doncs un país i un sistema que és veritablement terra d'acollida i d'oportunitats per a molts que les volen aprofitar. En Manuel Valls (que per cert, parla un Català correctíssim, tot i amagar tant com pot la seva procedència), n'és un claríssim exemple.