Estultícia Titànica

Fa dies que dono tombs a les coses (mediàtiques) que passen al Planeta Terra als darrers temps. I no en trec altra conclusió que l'estupidesa humana és la causant de molts dels desastres dels que ens assabentem per part dels mitjans de comunicació.

Quan m'estava documentant per escriure sobre la implossió del Titan, el que va implosionar va ser la realitat de la Rússia de Vladimir Putin, que va viure unes hores de veritable vertigen durant el dissabte de Sant Joan, una revetlla de realitat augmentada cortesia del propietari de l'exercit privat de mercenaris Wagner (curiós nom per a una empresa que contracta assassins professionals) Ieugeni Prigojin. El que va passar durant aquell dia llarguíssim segurament no ho acabarem sabent mai, però que el món va estar a la vora del precipici durant unes hores sembla un fet incontestable.

Però tornem a l'objecte del meu article d'avui. El submergible Titan. No cal ni dir que l'opció de connectar-se a la pàgina web de Ocean Gate, l'empresa propietària de l'artefacte (www.oceangate.com) és inexistent vuit dies després de la catàstrofe.

Després de llegir tot el material que he pogut de diferents mitjans de reputació reconeguda, arribo només a una conclusió: el Titan era un nyap que incomplia totes les regulacions de certificació que els experts havien aconsellat al propietari i conseller delegat de l'empresa, Stockton Rush. El tema és fàcil i com sempre, té a veure en la màxima "feta la llei, feta la trampa". Com que aquest submergible navegava en aigües internacionals, no li aplicaven les regulacions ni dels Estats Units ni del Canadà. Malgrat això, des de 2018, la indústria dels Estats Units ja advertia de la perillositat i la precarietat del vaixell, que Ocean Gate anomenava "experimental". Una estafa en tota regla.

Una carta del 2018 adreçada a l'empresa adverteix de forma premonitòria dels problemes que pot tenir un vehicle submarí no certificat.

Quina és la realitat? Doncs que aquest vaixell estava construït sense seguir els rigorosos estandards de qualitat que caracteritza la regulació nord-americanaL'aleshores director d'operacions marines de la companyia Ocean Gate, David Lochridge ja va advertir que la nau "experimental" necessitava més proves. Resultats? Comiat fulminant de la persona  per "revelació de secrets"i demanda per part de l'interessat per comiat improcedent. El litigi va acabar amb un acord amistós a finals de 2018.

Què més? Doncs que moltes de les peces van ser comprades per Amazon, incloent el "joystick" de comandament de la nau. Que el vaixell no disposava de les mínimes elementals mesures de seguretat duplicades. Que les comunicacions entre el vaixell nodrisa i el submergible no tenien cap mena de "backup". I que el vaixell no estava definitivament preparat per arribar a profunditats de 4.000 metres, malgrat dues immersions efectuades el 2021 i el 2022. 

I no obstant l'anterior, 4 persones temeràries van voler anar a experimentar una injecció d'adrenalina extrema. Després, és clar, de signar tots els documents que calia per exonerar OcenGate de qualsevol problema ni responsabilitat.

I mentrestant, a la Mediterrànea i enfront de les costes Canàries naufraguen setmanalment vaixells conduïts per traficants sense escrúpuls que trafiquen amb esperances i vides humanes. A aquests però, ningú no els presta atenció. Deu ser que no tenen 250.000 dòlars per gastar en viatges d'aventures.

Quan es perd el nord

Que els extrems es toquen és una màxima que vam aprendre tots de petits, al menys els de la meva generació, és a dir, els nascuts en un any de collita excepcional de vi com va ser el de Nostre Senyor de 1966 (collita classificada d'excepcional a bona part de les D.O. d'Espanya).

Avui, després d'un dia llarguíssim de treball, en desplaçament professional fora de casa, agafo La Vanguardia de paper a l'hotel amb la finalitat fonamental de fer-ne els "sudokus", amb el meu ordre preestablert de primer el mitjà, després el fàcil i finalment el difícil (de vegades, l'"intermedi" és molt més difícil que el difícil), però acabats els "sudokus", si la són m'ho permet (com és el cas d'avui), fullejo les pàgines del diari.

M'aturo amb estupefacció a la pàgina 7 sencera (senar, i per tant cara, o al menys ho era quan els diaris de paper de més tirada venien setanta o vuitanta mil exemplars diaris, però això serà objecte d'un altre blog) en veure un anunci en quatricomia pagat per la Generalitat de Catalunya en la que apareixen dues senyores d'edat avançada (amb això no vull dir que em senti més o menys jove als meus 56) agafades de les mans i fent-se un petó a la boca. L'adjunto a l'article, perquè he estat incapaç de trobar-lo a l'edició digital del diari.

No tinc absolutament res contra l'homosexualitat, ans al contrari, trobo extraordinàriament saludable que persones que tenen aquesta inclinació sexual la manifestin públicament i amb tota naturalitat, només faltaria, i si m'he de decantar cap a un cantó de l'espectre polític ho faig més cap a les esquerres que cap a les dretes. Els que em coneixen ho saben i això és així des de fa molts anys. 

Ara bé, que el meu Govern, al que finanço amb els impostos que pago - que no són pas precisament pocs-, gasti diners públics en promocionar una cosa que no se sap ben bé què vol dir i que porta per títol "L'orgull més gran" i com a subtítol "L'orgull que ens fa créixer" per a publicitar el 28J (que francament, no sé si es refereix al 28 de Juny -vull pensar que sí per proximitat de la data- o al 28 de Juliol) em sembla, com a mínim, qüestionable. Molt qüestionable.

Si la igualtat va de treure en pàgines "premium" de la premsa en paper que encara es llegeix a Catalunya, a dues senyores molt entrades en anys fent-se un petó a la boca, no m'imagino com seràn altres àrees de gestió com les que regenta el Departament de Salut o el Departament d'Economia i Finances, o el d'Obres Públiques. M'espanta pensar com es prenen les decisions sobre afers que ens afecten a tots. 

Situacions com aquestes són les que, i em sap greu constatar-ho, fan que el moviment de reacció a sensu contrari, és a dir, la dreta extrema i l'extrema dreta, guanyin en adhesions. Es pot perdre gairebé tot, però el sentit de la moderació i de la mesura, diria que no.

A la mateixa edició del diari, immediatament després de la pàgina de les senyores LGTBI PLUS, dues pàgines monogràfiques dedicades als cinc descerebrats que estàn probablement començant a agonitzar en un vaixell submergible de joguina, a 3.800 metres sota el nivell del mar, però ni rastre de la tragèdia de l'enfonsament d'un pesquer egipci amb 400 persones a bord que va naufragar la setmana passada. No se sap encara quantes víctimes s'hauran de comptabilitat, entre dues-centes i tres-centes com a mínim, vist el número de persones rescatades en vida, però és clar, són víctimes que no van pas pagar 250.000 dòlars per baixar a fer el turista a les restes del Titanic.

I a la pàgina 12 del mateix diari, un article amb una foto de la gran lona que VOX ha instal·lat a la cantonada de Goya amb Alcalá, a Madrid que resa: "Decide lo que importa" sobre una mà que diposita en una paperera: l'estelada, la bandera comunista, l'anarquista, la LGTBI i la de l'Agenda 2030. Tota una declaració d'intencions. Com la de l'alcaldessa de València senyora Catalá, que ha anunciat aquesta setmana que gastarà diners públics a retirar tots els rètols, plaques i documents que portin el nom de València escrit amb l'accent greu a la e. I llavors em diràn que la ultra-dreta no és reaccionària i visceral. Llegir-ho i sentir-ho per creure-ho...

Després d'aquest panorama penso que el més profitós que puc fer és oblidar-me d'aquest món lamentable en el que ens ha tocat viure i anar-me'n a rellegir Jo Nesbo, que al menys em proporciona la pau espiritual dels crims macabres i recargolats que explica.

La misèria del capitalisme salvatge

Enmig de tant pactisme polítics i tantes sorpreses que ens han deparat -i ens estan deparant- les passades eleccions municipals i autonòmiques, és fàcil que notícies d'una rellevància brutal ens passin desapercebudes. I no em refereixo precisament a la guerra d'Ucraïna i les ofensives i contraofensives dels uns i els altes, ni del segon enfonsament del Titànic, aquesta vegada, 109 anys després, protagonitzada per un submergible que portava cinc passatgers que han pagat ni més ni menys que 250.000 dòlars per a poder fer part d'una expedició turística per a veure les restes del vaixell Titànic a tocar de la mà (la documentació completa d'aquesta inaudita frivolitat es pot qualificar d'entre esgarrifosa i temerària al mateix temps).

El que vull mencionar en aquesta entrada d'avui és una de les salvatjades més impressionants que he llegit mai de la meva vida en relació al món laboral.

Dimarts de la setmana passada, en un "Call Center" de Madrid, d'una empresa anomenada Konecta una teleoperadora de 57 anys, que portava quinze anys a l'empresa, va patir un infart i va morir al seu lloc de treball. 

Jo no sé si vostès han tingut l'ocasió de "patir" els atacs a la intimitat de les empreses de "Call Centers". Vull pensar que, qui més qui menys, ha patit les trucades extemporànies de teleoperadors i teleoperadores d'empreses que intenten vendre tota mena de serveis, des de telefonia a assegurances mèdiques, passant per xalets a Benalmádena o clubs de vacances. Malgrat que la llei prohibeix que es comparteixin sense permís les dades dels usuaris de telèfons mòvils, i malgrat que la llei prohibeix que es truqui a partir de les 7 de la tarde, aquestes empreses, moltes ubicades fora d'Espanya, en particular a Llatinoamèrica, segueixen trucant per a vendre productes i serveis incomplint impunement un bon número de lleis per un salari de veritable misèria.

Que un treballador mori al lloc de treball no és gairabé notícia -malauradament-  ja que es moren molts treballadors a Espanya cada any per accident laboral. Però que una treballadora experimentada d'un "Call Center" tingui un infart en plena feina i que, amb el cadàver no aixecat per part del jutge, els treballadors del centre (unes 70 persones) fossin obligades a seguir treballant invocant que els treballadors estan prestant un servei essencial (argucia molt utilitzada durant la pandèmia de Covid), em sembla d'una maldat sense pal·liatius i sense límits.

Konecta es dedica, com molts d'altres, a terciaritzar processos de negoci (un miserable eufemisme), és a dir, a externalitzar feines que altres empreses no volen fer contractant amb sous de misèria a persones molt necessitades que acaben treballant en règim de semi-esclavatge. No estic exagerant. He llegit sobre el tema. A Konecta els empleats del telèfon tenen 23 segons entre trucada i trucada per a escriure l'informe sobre el resultat de la gestió. 23 segons és el temps que triga el robot a marcar el següent número de telèfon. 

Fins fa dos anys (i després de sentència de l'Audiència Nacional) no es va reconèixer a moltes d'aquestes empreses que anar al bany és un dret. 

És el mateix que passa als "fulfilment centers" d'Amazon als Estats Units (que com tothom sap, no estan sindicats per les amenaces de comiat que l'empresa profereix contra els membres dels comités d'empresa si ho incentiven de forma directa o indirecta). Al "fulfilment center" d'Amazon de Columbus, al costat de la fàbrica que hi té la nostra empresa, els conductors de carretons elèctrics porten ampolles buides per a poder-hi orinar sense haver-se d'aturar per anar al lavabo. Amazon descompta del salari el temps d'aturada per pixar fora dels horaris establerts. No m'ho invento. Ho sé de forma directa.

Aquesta és la realitat del capitalisme salvatge. Els Amazons i els Konecta ofereixen productes i serveis molt bé de preu, però no s'enganyin. Això és a costa de que molts altres hi perdin mentre aquests monstres només perden la dignitat però això, obviament, tant els fa i no els treu ni un minut de son. Com per comprar a Amazon....

Que us bombin a tots. Una sensació de frau

La màxima de Xavier Trias arran de l'incomprensible pacte de Collboni amb Colau i el PP ha fet tanta fortuna, que no només ha estat ja piulada milers de vegades a Twitter sinó que a més a més ha estat ja immortalitzada en una samarreta, i reflecteix, de forma força el.loquent, el fastigueig amb una certa manera de fer política en la que tot s'hi val.

Ja ho va dir en seu parlamentària el català Estanislau Figueras, primer president de la primera República espanyola al Segle XIX, al Congresos de los Diputados (de quan apreníem de memòria, a classe d'història: "Presidentes de la Primera República Española: "Figueras, Pi y Maragall, Salmerón y Castelar"), que va proferir el seu famós "Senyors, ja no aguanto més. Estic fins els collons de tots nosaltres" abans de dimitir i marxar cap a París, per no tornar a fer política seriosament mai més.

No puc deixar de reflexionar en el fet que en política municipal el tacticisme basat en la dinàmica dels partits en clau nacional espanyola no hauria de tenir lloc, perquè al capdevall, el que compta als municipis és donar el millor servei des de la proximitat i la coherència a la ciutadania. Per això entenc que la norma digui que en la investidura dels batlles, en cas de no haver-hi acord a la primera volta, el candidat més votat és el que acaba essent escollit alcalde. A un Ajuntament no s'hauria de votar el clau política catalana o espanyola. No és el que el ciutadà mig demana. No és el que el ciutadà mig necessita.

Que el membre dels "Comuns" Jaume Assens, una persona amb una coherència estratosfèrica, presentés la seva dimissió el divendres abans de la votació a l'Ajuntament, no deixa de ser una indicació de com s'ha venut el peix al mercat de Calaf. La senyora Ada Colau, que -tal com va dir Trias- no s'atrevia a mirar-lo a la cara durant el seu discurs d'acceptació de la derrota a traïció, no em mereix cap mena de respecte. Al final, tots són igual fins i tot els que es postulen com a més coherents. Si algú troba coherència en la decisió de la senyora Colau, que me l'expliqui, perquè sóc incapaç d'entendre-la.

Que un personatge com Manuel Valls, escòria entre l'escòria, arribista i miserable, publiqués avui un article a La Vanguardia amb el títol de "Una decisió difícil però intel·ligent" ho diu tot sobre els falsos polítics i la política de baixa volada. Un veritable escàndol. Que en un mitjà conservador com La Vanguardia l'article d'aquest impresentable  hagi tingut només dos comentaris (tots dos negatius) no deixa de ser un símptoma que ni els de la dreta (votants de Sant Gervasi i Pedralbes) se senten massa còmodes amb la situació provocada a l'Ajuntament de Barcelona.

Al final, Trias té tant d'independentista com el mestre armer. Tothom sap de la més aviat nul·la afinitat entre la senyora Borràs, sector dur de l'independentisme de la República Piruleta de Waterloo, i el senyor Trias. Costa d'entendre una decisió que, de totes totes s'ha gestat a Madrid i vagi vostè a saber quines contrapartides d'han intercanviat per a arribar a aquesta situació. Com va dir el gran politòleg i filòsof Francisco Franco Bahamonde: "Antes roja que rota". Doncs això. De res serveix parlar de política municipal si el Gran Germà considera que no es de rebut que a Barcelona hi hagi al poder la gent que no hi hauria d'haver.

Em recorda una anècdota professional d'un concurs públic que la nostra empresa va guanyar fa uns anys a Romania. Resulta que el concurs anava designat a dit per tal que una altra empresa, romanesa, és clar, el guanyés. Com que el va guanyar qui no tocava, l'autoritat municipal romanesa va decidir anul·lar el concurs invocant falta de pressupost. Així és com funciona la vida real quan el guanyador no és el que toca. En aquell cas les nostres al·legacions van caure en el buit més absolut. 

A Barcelona, òbviament, passarà igual.

I després ens estranyem que la gent no vagi a votar. Normal. Què farien Vostès?

Una acusació contra Trump que pot canviar la cursa presidencial

Fa pocs minuts als Estats Units (les 10:00 pm hora catalana) el Departament de Justícia dels Estats Units acaba de fer pública l'acusació contra Donald Trump que pot constituir la causa més greu contra un ex-president dels Estats Units en tota la història del país. El més interessant de tot plegat és que aquesta causa s'ha portat amb un silenci remarcable sense la més mínima filtració. Cosa inaudita avui dia. Tots els mitjans han estat concentrats en l'inici del procés de nominació dels candidats, en particular, com explicava abans d'ahir, els republicans, on s'esperen fins a 12 candidatures a la nominació, la darrera, la del vice-president Mike Pence.

L'acusació consisteix en un document que presenta 38 càrrecs contra l'expresident: 31 per retenir documentació sobre defensa nacional, 5 per amagar possessió d'informació classificada, i 3 per afirmacions falses. Poca broma.

El cas que es va obrir a la fiscalia de New York fa unes setmanes sobre la pressumpta compra del silenci de l'actriu porno Stormy Daniels és un joc de nens petits comparat amb el que aquesta causa pot arribar a significar en cas de prosperar.

He sentit la roda de premsa del fiscal especial  Jack Smith (que no ha admès preguntes després de la seva intervenció) i ha vingut a dir que tothom és igual davant la llei i que la possessió de documents classificats no autoritzada en una finca personal de Donald Trump que ha estat visitada per milers de persones en el darrer any ha pogut suposar una situació de risc extraordinària per a la seguretat del país.

El cas serà jutjat a Florida en comptes de a Washington DC.

La qüestió és que aquesta acusació està molt ben preparada amb multitud de proves absolutament aclaparadores. I això ha estat possible no només per la discreció amb la que s'ha portat l'acusació sinó també per la colaboració de moltes de les persones que van treballar amb l'expresident.

Òbviament la resposta dels republicans més radicals no s'ha fet esperar. Des de l'acusació per part de Trump via Twitter que el fiscal especial és un "psicòpata perturbat" (literal) fins a una altra d'un senador republicà d'Arizona que ha estrit literalment: "Hem assolit una fase de guerra. Ull per ull". 

Difícil predir com pot acabar tot plegat, però el pronòstic és, com es diria en terminologia mèdica, com a mínim reservat. Pot passar que Trump sigui condemnat (i per tant inhabilitat per concórrer a les eleccions) i això provoqui una reacció per part dels republicans més radicals semblant a la del 6 de gener de 2021, o pitjor que la reacció sigui molt més violenta i extesa i pugui derivar en una confrontació civil (ho veig molt improbable però, al menys avui).

O pot passar que s'imposi el sentit comú i que els republicans es volquin en un candidat alternatiu (avui Trump lidera les enquestes a la nominació presidencial amb un 53% de vots, versus el 20% de De Santis, en segona posició) que tingui possibilitats reals de tornar el Partit Republicà a la moderació i a l'acceptació de les regles del joc democràtic.

Incendis al Canadà

Que les fronteres no són altra cosa que un pur artifici humà producte d'accidents naturals, convencions, desfetes militars o tractats de pau es ben sabut de tothom, però és quan es produeixen desastres naturals que aquesta situació assoleix el seu punt àlgid.

Els que tenim una edat recordem encara amb horror l'explosió de la central nuclear de Txernòbil a la població de Prípiat al nord-est d'Ucraïna, el 26 d'abril de 1986, i la pluja radioactiva que es va escampar per Bielorússia, Rússia, Alemanya i Polònia, entra d'altres. El núvol radioactiu va arribar a tenir una extensió de 162.000 kilòmetres quadrats, 13,5 vegades la superfície de Catalunya. Una catàstrofe de similar magnitud va tenir lloc a la central nuclear de Fukushima, al Japó el 2011 provocada per un terratrèmol i posterior tsumani. Aquesta la té gravada al cap molta més gent perquè com aquell que diu, en fa quatre dies. Una setmana després de l'accident es van detectar partícules radioactives procedents del Japó a Califòrnia i també iode radioactiu a Finlàndia.

Doncs aquests dies, als Estats Units, els estats més fronterers amb el Canadà estan patint les conseqüències dels grans incendis que hi ha aquests dies. Les imatges de satèlit que ensenya la CNN són esgarrifadores. De fet, la ciutat de Nova York està tenyida d'un color taronja com a conseqüència del fum que impulsat pels vents del nord fa arribar cendres i l'olor a fusta cremada a part del Midwest i el Nord-est dels Estats Units. A Ohio, on jo sóc, s'aprecia clarament una qualitat de l'aire enrarida con a conseqüència del fum però hi ha ciutats, com ara Nova York on l'índex de qualitat de l'aire (AQI en Anglès) està per sobre del 160. Els experts en salut consideren que a partir d'un índex 150 hi ha risc per a la salut de les persones. De fet, els informatius estan recomanant a la població de les ciutats més afectades, que no surtin al carrer. Un desastre econòmic d'una magnitud sense precedents en aquesta zona del Planeta.

I malgrat això, els negacionistes del canvi climàtic, en particular als Estats Units bona part dels membres i simpatitzants del Partit Republicà, continuen fent com si res, criticant les polítiques ecològiques del president Biden i anunciant els canvis per a revertir acords "perjudicials pels interessos i l'economia nord-americana" (literal) quan arribin al poder el 2024.

Un article de la periodista Sònia Sánchez al diari Ara del 31 de maig  explicava que segons un estudi elaborat per 40 experts i publicat per la revista Nature, el Planeta ha excedit 6 dels 8 límits que consideren els experts que fan de la Terra un lloc segur per viure, i que l'alteració d'ecosistemes catalitza encara més el canvi climàtic. L'exemple dels incendis del Canadà n'és una bona mostra. 

La cursa per les eleccions presidencials nord-americanes

De vegades em pregunto de què parlarien els mitjans de comunicació si no hi haguessin eleccions constantment a alguna part del Planeta. Si a les informacions relatives a les eleccions que hi ha en tot moment se li afegeixen les relacionades amb la Guerra d'Ucraïna i tot el que té a veure amb els esports en general i el futbol en particular -el serial "Messi torna al Barça, o no" ja fa molts dies que dura i promet tenir-nos entretinguts bona part de l'estiu- els diaris en la seva versió impressa tindrien 4 pàgines i i les edicions d'internet una mica més.

A Espanya, no és parla ni s'escriu d'altra cosa que de les eleccions del 23 de Juliol i de tots els efectes col·laterals de les eleccions del 28 de Maig. Avui he revisat les portades dels principals diaris que s'editen a Espanya i no n'hi ha una en què les eleccions del 23 de Juliol no hi aparegui.

Als Estats Units succeeix exactament el mateix. I en particular -sempre hi ha, en el material polític que remenen els periodistes algun que desperta més morbo que d'altre- tot allò relacionat amb el GOP (Grand Old Party) que és com és coneix als USA el Partit Republicà.

Succeeixen dos fenòmens que es concatenen en el temps. En primer lloc, ja hi ha oficialment 9 candidats a la nominació presidencial per part del Partit Republicà. Se n'esperen 12, i avui, Mike Pence, ex-vicepresident durant el mandat de Donald Trump, acaba d'anunciar la seva candidatura (amb l'exasperació que el fet ha provocat a Donald Trump).

El segon és que Donald Trump està investigat judicialment per tants casos de tal diversa natura (des de pagar una prostituta per no revelar una relació amb ell, fins a la substracció de documents confidencials propietat del Govern dels Estats Units cap a la seva residència de Mar-a-Lago, a Florida, passant per casos d'evasió fiscal,...) que això confereix un punt de morbositat incremental a la nominació (hi ha molts analistes que afirmen que qualsevol altre candidat amb l'historial judicial de Trump no podria ser de cap de les maneres un candidat a la nominació). De fet, el tema estrella d'avui és una inundació a la finca de Florida de Donald Trump (iniciada a la piscina) que pot haver afectat algun dels documents classificats extrets, presumptament de forma il·legal, de la Casa Blanca durant la presidència de Trump.

Sigui com sigui, hi ha molt silenci respecte al Partit Demòcrata (mentre escric aquest article estic amb el "prime time" de la CNN i només es parla del Partit Republicà, el Demòcrata, com si no existís) i només es parla dels candidats republicans. Una vegada assolit l'acord al Senat per a elevar el sostre de deute i evitar la fallida i el tancament de moltes oficines federals, i escoles i hospitals, els Demòcrates han sortit del focus mediàtic, més enllà d'una caiguda del president Biden al lliurament de diplomes a la USA Air Force Academy a Califòrnia.

Si bé hi ha molta informació respecte de totes les candidatures republicanes, que omplen hores i hores de televisió i mitjans, hi sembla haver consens en el fet que els dos únics candidats amb capacitat de competir realment per a la nominació republicana són el mateix Donald Trump i el governador de Florida Ron de Santis (malgrat l'entrada a la cursa de Mike Pence). I, si els periodistes nord-americans especialitzats en política haguessin de votar avui, gairebé tothom té clar que Donald Trump serà el nominat final.

Si això passa, només una inabilitació judicial podria impedir que Trump tornés a concórrer com a candidat pel Partit Republicà a les eleccions presidencials de 2024. Perquè jo personalment en tinc molt pocs dubtes -més aviat cap- que si Trump és el candidat que guanya la nominació republicana, i els jutges no ho impedeixen, Donald Trump serà el proper president dels Estats Units.

Mike, el pollastre sense cap

Aquest és un article d'inspiració força, "monzoniana", vull dir que és un d'aquells articles que fa uns anys, els dominicals de La Vanguardia, podia haver escrit en Quim Monzó, persona curiosa de mena i bon coneixedor de l'Amèrica profunda (gràcies a ell vaig descobrir de l'existència dels "Premis Darwin", aquells que premien cada any la mort més estúpida d'algú que no ha tingut descendència).

Estats Units és un país on se celebra de tot. Hi ha festivals de tota mena i condició, i es celebren les coses més inversemblants. Una de les que fa temps que va cridar la meva atenció va ser un festival que té lloc a la simpàtica localitat de Fruita, sí, sí, com sona, als Estats Units hi ha un poble que es diu Fruita i és a l'estat de Colorado, en concret al comptat de Mesa, i té una població de 13.508 ànimes ( cens de 2021).

Allà, des de 1999, s'hi celebra un dels festivals més curiosos que he vist mai: l'esdeveniment anomenat: "Mike, el festival del pollastre sense cap", que té lloc des que es va fundar el primer cap de setmana del mes de Juny.

El festival no té res de particular, hi ha molt de menjar, molt de beure, molta música en directe (countrie, bluegrass, folk i tejano), aquest any, entre d'altres, amb l'esperada participació de l'Augie Meyers & Los Texmaniacs, i una cursa de cinc kilòmetres.

El que és veritablement curiós del cas és que el festival s'inspira en una història certa i documentada sobre un pollastre que l'any 1945 va viure 18 mesos després que el seu propietari li tallés el cap. El 10 de setembre de 1945, un granger de la localitat de Fruita volia menjar pollastre per sopar i va escollir en Mike, un exemplar de cinc mesos, al que li va tallar el cap però no va encertar la jugular, deixant-li una orella i part del cervell senser.

Quan el granger va veure que el pollastre no es moria malgrat no tenir cap, va decidir alimentar-lo amb un comptagotes (per donar-li llet i aigua a través del coll, cucs i blat de moro). La història va córrer com la pòlvora i el fenòmen es va publicar a mitjans tan importants a l'època com Time Magazine o Life. El granger, de nom Olsen, va veure que el seu pollastre podria ser una font de negoci important i va començar un tour per tot el país amb una companyia que mostrava fenòmens poc corrents com ara un nen amb dos caps. 

Al punt àlgid de la seva popularitat, el granger Olsen guanyava 4.500 dòlars al mes (equivalent actualment a 59.000 dòlars) ensenyant en Mike, que va arribar a estar valorat en 10.000 dòlars de l'època, uns 131.000 dòlars d'avui. Qualsevol es dedica a criar pollastres....

Però els cops de fortuna no duren per sempre: el març de 1947, a Phoenix, Arizona, en un motel, el pollastre Mike es va ofegar amb un gra de blat que se li va atravessar al coll...Però el granger Olsen en va treure  un profit molt superior al que hagués tingut si se l'hagués cruspit un vespre de Setembre de 1945.

Divideix i venceràs

Sí una cosa és clara al sistema electoral regit per la llei d'Hont és que la dispersió de vot afavoreix els partits majoritaris. 

Efectivament, a les eleccions del 28 M hem vist com la fragmentació de vot deixava els partits més petits fora de la foto. El cas de Barcelona és segurament el més palmari. Partits amb aspiracions que han concorregut a les eleccions i no han obtingut cap regidor són: Ciudadanos, CUP, Valents. De fet només 6 de les 24 candidatures que es presentaven han obtingut representació. I uns Ciudadanos que fa quatre dies eren l'"alternativa" de govern a Espanya, a Barcelona van obtenir 7.366 vots, només 147 vots més que el PACMA (el Partit Animalista que és presenta a totes les eleccions, contra vent i marea).

Però les eleccions del 28 M han estat més que unes eleccions municipals i autonòmiques. Han estat un plebiscit (o un pre-plebiscit si em permeten l'expressió) sobre el govern de coalicció que governa les Espanyes, malgrat que Sánchez ho va negar fins al darrer dia. I és del tot manifest que Sánchez l'ha perdut, aquest plebiscit. La història no deixa de repetir-se. El 14 d'abril de 1931, unes eleccions municipals van fer fora el monarca corrupte de l'època, el rei Alfons XIII, que va ser avi del Borbó emèrit avui auto-exiliat als Emirats Àrabs.

I els plebiscits ja se sap, escombren els petits. De fet, el que més mal a fet a Sánchez ha estat haver de governar amb Podemos (la reforma de la llei del Només Si és sí, ha excarcerat 74 delinqüents sexuals i n'ha escurçat la pena a 721 més, com recordava aquest matí el filòsof Ferran Sáez a l'Ara). I determinades lleis que s'han votat amb el suport dels partits Catalans també han passat factura al PSOE. Perquè no oblidem que, es miri com es miri, malgrat la desmobilització de l'independentisme, Catalunya segueix essent un problema (ho escrivia abans d'ahir: Catalunya i Euskadi voten amb una clau que no té res a veure amb el que es vota a la resta d'Espanya).

A Catalunya sobre tot, l'elector que no vota a la dreta es va quedar de forma molt significativa a casa. Excepte a Barcelona, on calia cada vot anti-colauista per a impulsar un canvi (per tant no es va votar a favor de, sinó en contra de la Colau), a Girona, Lleida i Tarragona va votar només la meitat del cens.

Si aquesta pauta es repeteix el diumenge 23 de Juliol, la victòria de la dreta i l'extrema dreta sembla clara, i si això succeeix, calcem-nos, perquè la caverna política portarà la Constitució Espanyola al límit. Si no, temps al temps.

Però com que la gent "normal", és a dir, la classe mitja empobrida, no vol ni a sentir a parlar d'una dreta nacionalista espanyola governant Espanya amb l'extrema dreta, és força probable que els que es van quedar a casa es tornin a mobilitzar, no sigui que amb la meva abstenció faci poderós l'Abascal. 

Queda clar que la fragmentació caïnita de l'esquerra i l'extrema esquerra ha portat a molts d'aquests partits a la insignificància i  vist com esà el percal, a les eleccions del 23J és probable que moltes de les coaliccions locals acabin esborrades del curs de la història. De moment, dues víctimes col·laterals de les eleccions del 28 de maig són Ciudadanos i la CUP, que ja han decidit (quin remei) que no es presenten a les eleccions espanyoles. 

I pel que fa a la posició dels partits independentistes catalans (on tothom reclama unitat però tots els interesats se la passen pel folre del pantaló) que semblen de tot menys disposats a un pacte sincer que ara mateix sembla contra-natura entre Junts i Esquerra, o es posen d'acord (al menys de cara al discurs públic i a la galeria) o la debacle de la "minoria catalana" a Madrid serà espectacular. Estratosfèric, que diria aquell que sempre es troba fatal! (Jordi Basté, de RAC1).