De carreteres i altres consideracions

Ahir dissabte vaig acompanyar al meu fill petit al seu primer examen oficial de la Universitat de Cambridge, el "Starters". La prova es feia al centre que l'acadèmia d'anglès a la que va el meu fill té a Malgrat de Mar. Així doncs he tornat a gaudir la fantàstica experiència que suposa circular per aquesta carretera (fa un parell de mesos vaig haver d'anar fins a Palafolls per un partit de bàsquet del meu fill gran).

No em reiteraré amb les vergonyes de les que vaig escriure no fa tant en aquests mateix blog, però sí que parlaré i escriuré sobre la vergonya que vaig descobrir en un tram de Nacional II que no feia des de petit: el que va de Palafolls a Malgrat de Mar. No recordo haver vist en tota la meva vida tan alta densitat de prostitutes per metre lineal de carretera. La cosa és tan surrealista que sembla difícil de creure, cal veure-ho amb els propis ulls. La munió de cotxes de matrícules diverses de països de la Unió Europea que van de vacances cap al Maresme són benvinguts amb les rialles i la profusió de carn de les simpàtiques jovinzelles dels marges de la Nacional II. I a quarts de nou del matí ja estan instal·lades o en procés de muntar la paradeta.

I aquesta és la imatge que hom s'endú: la d'un país de pandereta, d'una república bananera, com si d'una vulgar Burkina Fasso es tractés. El Conseller Puig va dir que es legislaria al respecte. No sé què més cal fer per aturar aquesta vergonya digna d'un país del quart món. Com és possible que no es legisli d'urgència i es permeti que aquesta sensació globlal d'impunitat a tots nivells que sembla instal·lada a les Espanyes continüi com si res?

Perquè això és el que som: un país de pandereta, que segurament és el que col·lectivament ens mereixem. Amb polítics de pandereta, i visió del país interessada i curt terminista. Una altra vergonya, d'un altre caire, més civilitzada, per dir-ho d'alguna manera, però també vergonya al capdevall: la de les benzineres abandonades. Em va venir al cap aquesta xacra perquè també en vaig veure una a la Carretera Nacional II, i les senyoretes de companyia la fan servir també d'aparador. Però n'hi ha moltes més.

Només a la C-66, que després es transforma en A-26, entre Flaçà i Olot n'hi ha tres, i fa una eternitat que hi són, en un estat de deixadesa lamentable i una degladació que es va fent més i més patent. Abans d'arribar a Bordils hi tenim una Petrocat abandonada (segurament de l'època en que el seu impulsor, senyor Prenafeta, ex-secretari general de presidència de la Generalitat i amic de la senyora Ferrussola, se la va haver de vendre a cuita-corrent), abans d'arribar a Besalú, a Sant Ferriol, n'hi ha una altra, que diria que havia estat una Shell, i ja en plena A-26 a tocar de la sortida de Castellfollit de la Roca hi ha una, que si no recordo malament es deia Blue Star. És que no hi ha cap normativa que obligui a algú que tanca un establiment a peu de carretera que restitueixi el terreny públic que ocupava al seu estat original? Tant costa d'entendre això? Doncs sembla que sí, i mentre no ho entenem, els irresponsables campem sense que ningú els exigeixi cap responsabilitat....

Així de bé va el país.

Carlos Dívar

En aquest Estat en el que ens ha tocat viure hi ha encara disfuncions democràtiques descomunals. Poc a poc algunes d'aquestes barbaritats anacròniques van sortint a la llum i contribueixen a fer que el ciutadà emprenyat -col·lectiu cada cop més extens i cada cop més emprenyat, i sinó que els preguntin a les 50.000 ànimes que divendres al vespre, a l'estadi Vicente Calderón xiulaven, es recordaven de la mare de la senyora Aguirre i dels elefants i de les elefantes del Borbó- comenci a alçar la veu de forma sostinguda.

L'anacronisme en qüestió es diu Consejo General del Poder Judicial. El nom, de per sí, ja denota estructura orgànica de cementiri -d'elefants, amb tot el respecte del món pels malhaurats paquiderms, especialment si són de Botswana-. Ens assebentem que està format per 20 vocals i que els presideix l'eminentíssim Sr. D. Carlos Dívar, ja saben, aquell prohom que s'ha manifestat darrerament en favor de concedir el grau de protecció màxima a la noble llengua mandinga.

Doncs resulta, que per uns disposició de 1996 (no ve dels temps del dictador, no), els vocals d'aquesta grandiosa institució no tenen la obligació de rendir comptes sobre els seus viatges oficials. És curiós com tracten el tema de diferent dos articulistes de prestigi. El senyor Francesc de Carreras a La Vanguardia (ell mateix es considera "constitucionalista", jo més aviat, llegint els seus articles, el situo entre l'Albert Rivera i l'Albert Boadella), pràcticament no li dóna importància, mentre que el senyor Sebastià Alzamora a l'Ara, ho tracta amb un sarcasme molt divertit. Francament, em quedo amb la versió del senyor Alzamora.

Al capdevall la causa (instruïda per la fiscalia arran d'una denúnicia d'un vocal del Consejo) ha acabat arxivant-se, i el  denunciant el jutge Gómez Bermúdez, recusat per set membres del Consejo, en desaprovació per la denúncia. I això és una alta institució de l'Estat: una olla de grills dividida i plena d'enveges, com si d'una peixeteria de barri es tractés.

Perquè aquí del que es tracta és de la qüestió de fons: el senyor Dívar s'ha gastat en caps de setmana 13,000 Euros en viatges suposadament oficials, en cap de setmana insisteixo, acompanyat (no ha volgut revelar la identitat de l'acompanyant), en hotels i restaurants de luxe a Puerto Banús i Marbella. Ja m'explicarà algú què és allò tan oficial que es pot fer en cap de setmana a Marbella, quan els jutjats i resta d'institucions públiques són tancats.

Doncs el que deiem. Com que entre ells es protegeixen per si de cas (avui tu per mi i demà jo per tu, com va passar amb les Caixes d'Estalvis i està passant a les Diputacions/ones), el fiscal no ha apreciat indicis d'irregularitat de cap mena a aquests viatges "en missió oficial", i per tant ha arxivat la causa.

Com apunta en Sebastià Alzamora és provable que aquesta feina tan important que feia el prohom Dívar, estigués relacionada amb la protecció i per la co-oficialitat de la llengua mandinga. Tal vegada fins i tot serà llengua amb la que d'aquí a un temps, ens podrem relacionar amb les magistrats. Viure per veure!!!Això sí, tots donen lliçons d'ètica....

Luís de Guindos

Mariano rajoy I, El Breve, va voler imitar el President Mas en la composició del nou govern espanyol (voldria imitar-lo en moltes altres coses, però no se'n surt) i va crear també l'equip dels millors, aquells que havien de retornar les nobles terres de l'Espanya grande y libre al lloc que li pertoca al món (vaja, entre la setena i vuitena potència econòmica mundial, posem per cas...algú se'n recorda?). I així, per economia va triar Don Luís de Guindos.

El Sr. de Guindos ha fet la seva immensa carrera professional en el món de l'Administració Pública. A l'Època del senyor que parlava català en la intimitat, va ser Secretari General i Director General de Política Econòmica i  Secretari d'Estat d'Economia (rang immediatament anterior al de ministre), a més a més de ser assessor de l'ICO i de Renfe. Un Currículum públic brillant, si senyor. Quan els seus van plegat, no li va tocar més remai que buscar-se les garrofes i va anar a raure a aquell prodigi de banc nord-americà anomenat Lehman Brothers que passarà a la història per haver estat la primera gran fallida bancària (sense rescat) de les moltes que van succeir-se a partir del 2008 com a conseqüència de l'esclat de la bombolla generada primer als Estats Units i després a escala mundial per la història de les "subprimes". Doncs fins que Lehman va fer fallida el Sr. de Guindos en va ser conseller per Europa i Director General per Espanya i Portugal. Amb aquesta gran capacitat de predicció que ens acaba de demostrar aquesta setmana no va ser capaç d'intuir el que passava al gran dels grans i, és clar, es va enfonsar amb el vaixell. Sort que la divisió financera de Pricewaterhousecoopers va acudir al rescat i allí es va quedar fins al segon rescat de Mariano cap a les nobles fustes dels despatxos del carrer Albacete.

Les compareixences del ministre De Guindos aquesta setmana marcaren, sense dubte, el zènit de la seva carrera. En pocs dies ens ha demostrat moltes coses, tantes, que són impossibles d'abordar en un sol article, però no em resisteixo a una anàlisi d'emergència.

• La capacitat de predicció: el geni de les finances va començar dient que el forat de Bankia li costaria a l'Estat uns 6 ó 7 mil millions d'Euros.
• La comunicació de què disposa el ministre: com és possible que un rescat que superarà finalment els 23.4000 milions d'euros (perquè algú se'n faci una idea és més d'una vegada i mitja el pressupost de la NASA) es pugui estimar 5 dies abans en 6.000 milions? Només es pot explicar per una frivolitat indigne d'algú que és un alt representant de l'Estat.
• La consideració cap al governat: en la seva compareixença al Congrés, el geni afirmava que ara sí, que el consell d'administració estarà format només per 10 membres en comptes de 18 i que seran tots professionals de reconegut prestigi dins del món de la banca.
• El reconeixement del desastre generat per ells mateixos: vol dir, per simple inferència, que fins ara Bankia estava governada per una pandilla de polítics incompetents que no servien per res i que l'únic mèrit dels quals era ser del PP i amic d'algú. Home ministre, gràcies per l'aclariment. En castellà diuen "nunca es tarde cuando la dicha es buena".

Doncs sí, resulta que ara han vist que un consell d'administració format per polítics i per persones com la respectable senyora Carmen Cavero, que té entre els seus principals títols el ser cunyada del vicepresident de la Comunitat de Madrit (concepte, no ciutat), no acaba de rutllar....

Ara que faig memòria recordo d'una caixa d'estalvis, ja difunta, que va estar presidida durant molts anys per un personatge gris, gris, el mèrit més gran del qual era tenir una galeria d'art a Olot i haver casat la seva filla als Jardins de Cap Roig, Calella de Palafrugell. Així va acabar l'entitat. I saben què? el més fantàstic de tot, és que no passa res, i el nou president de Bankia, senyor Goirigolzari, noble ex-jubilat, cobra 600.000 euros anuals, que paguem -i pagarem- entre tots, és clar.

Monopoli de la mort

He volgut esperar que passés gairebé un mes de la mort del meu pare per tal de guanyar una mica de perspectiva en relació a tot allò que té a veure amb els serveis funeraris des que hom rep o s'assebenta de la mala notícia de la defunció d'una persona estimada fins que el funeral s'ha acabat.

No parlaré de la major o menor sensibilitat de les persones que ens van atendre durant el procés (des de dimecres 25 de març fins a ahir, 18 de maig en que vaig rebre una enquesta de qualitat), perquè això no va amb les empreses sinó amb les persones, i ja se sap, de persones n'hi ha de bones i de - diguem-ne- no tan bones a tot arreu. Hi ha individus amb sensibilitat i empatia, que entenen que en moments com aquests cal una determinada actitut davant "el client" i d'altres que, ras i curt, tan els fa.

Però més enllà d'això, hi ha un fet que em deixa -en ple segle XXI i en un estat autoanomenat civilitzat- que em costa d'entendre: el monopoli. No sé com funciona a d'altres places, però a la ciutat de Girona la cosa és senzilla quan hom es mor: o t'enterra Mémora o t'enterra Mémora, així de clar. No m'ho podia creure però és veritat. El procés surrealista ja comença a l'hospital, on el personal d'administració (o sanitari de guàrdia) en conèixer el decés, et diu, després de donar-te el pèsam: "no pateixi, de seguida trucarem a Can Poch i ells s'ocuparan de tot". Can Poch, per qui no sigui de Girona, és el nom de la "funerària de tota la vida" que va ser adquirida per Mémora. Només per curiositat antropològica m'agradaria saber si hom es podria endur el cos del seu difunt a casa i, posem per cas, enterrar-lo a l'hortet del darrere, al "backyard" que diuen els americans. Vull pensar que deu incomplir una muntanya de normatives i ordenances municipals.

L'aparença de tot plegat és d'una professionalitat encomiable, però és clar, tal com els escrivia aquest mateix matí en resposta a l'enquesta de qualitat que Mémora ha tingut a bé fer-nos arribar, si no hi ha competència, no hi ha incentius de millora de cap mena. Deixo a part la qüestió del preu, també netament influïda per la manca d'alternatives. Morir-se no és car, és un luxe.

Hi ha, torno a dir, persones i persones, però el rerefons de tot plegat és d'una "funcionarització" -i que ningú no s'ofengui pel símil- que acaba fent que la qualitat sigui una variable secundària o fins i tot terciària.

I finalment, hi ha l'estupefacció per part del seu personal quan algú es queixa de la "qualitat" dels serveis perquè no hi deuen estar gaire acostumats. En moments com aquests de desconcert i dolor, la immensa majoria de les famílies s'empassa acríticament, des del color del taüt fins que algú tingui la barra, la fatxenderia i m'aturo per no escriure barbaritats, de demanar-te si "ja ha pensat què vol fer amb els cabells del seu pare, perquè en podríem fer una joia...". De vegades penso que hi ha negocis que haurien d'estar prohibits. I tant que alguns es queixen de la prostitució...

Acabo: la meva impressió, després del servei rebut, és que els del monopoli de la mort no tenen ni idea del que és la qualitat, senzillament perquè no els cal; al capdevall, tot plegat no deixa de ser més que un simple tràmit documental que els cal per tal de mantenir l'aparença que el sistema és robust, però el que de veritat compta és només el punt 9 de la seva política de qualitat, que transcric literalment en castellà perquè a la versió catalana del web (que està equivocada, visca, altra vegada, la qualitat) no hi és.

"9. La rentabilidad de la empresa y su contribución a los resultados del grupo como forma de asegurar la satisfacción de socios y accionistas que nos permitan consolidar nuestra organización en el futuro y desplegar los planes y estrategias de manera continua. Armonizar los esfuerzos para obtener los mejores resultados con respecto a la operatividad, productividad y rentabilidad".

Més clar, aigua.

Bruce Springsteen (18 de maig)

No sóc un enamorat de les cançons del Boss, però sí de la seva música i de la seva capacitat de contagi a l'escenari. I ahir vaig tenir l'oportunitat de tornar a gaudir en viu i en directe d'un espectacle en majúscules. Malgrat el colapse pel que fa als accessos en vehicle a la plaça d'Espanya (per alguns com jo l'única oportunitat d'accedir al peu de Montjuic), malgrat el caos organitzatiu (monumental) als accessos a l'Estadi amb unes cues apocalíptiques, malgrat la imperícia de tots (i quan dic tots vull dir tots, també en majúscules) els suposats cambrers que es dedicaven sense traça ni esma a servir cerveses mig esbravades a 7,5 euros la peça i malgrat que el concert va començar 45 minuts en retard, que tenint en compte que els que tenim la sort de treballar havíem de fer-ho l'endemà, no era que ens entusiasés. La qualitat del so, amb molts més acoplaments en un concert on se suposa que tot a de rodar com un rellotge suís, tampoc van ajudar.

Aquest caòtic començament, després d'haver pagat noranta euros per barba, no augurava res de massa positiu, i per acabar-ho d'adobar, l'aire era més aviat fred i humit i fins i tot amenaçava que encara podria caure alguna gotallada. Però al capdevall, si en Bruce va començar tard, va ser amb tota seguretat per respecte al seu públic fidel, perquè si hagués començat puntual, ni la mitat de l'aforament hagués estat ple.

I a tres quarts de deu el Boss va sortir per fi a l'escenari, amb els seus 62 anys ja fets, portats com si fóra un teenager, saltant de cantó a cantó de l'escenari, deixant-se tocar i embolcallar pels incondicionals que a peu dret a tocar de l'escenari van animar sense parar el concert després de, molts d'ells, haver passat més de 24 hores fent cua per a poder tenir el privilegi de ser els primers d'entrar a la pista i poder aconseguir l'anhelat lloc al costat de l'ídol.

A l'ídol cada cop se l'enten menys quan canta, ja que té aquella característica que tenen els artistes que no són del món terrenal, com ara Mark Knofler o Bob Dilan, que arrosseguen les paraules de tal manera que no hi ha maneres d'entendre una frase sencera, i no sóc pas precisament dels que tenen gaire problemes per entendre l'anglès. Però la potència de l'espectacle i la màgia que desprèn el Boss per tots els porus de la seva pell compensen qualsevol mancança.

Bruce Springsteen aconsegueix una comunió (mai més ben dit) amb els seus fidels que s'inicia amb la primera canço i acaba quan l'espectacle fa hores que ha finalitzat. I això és possible també perquè a més a més d'estar en plena forma, el seu equip, la seva E Street Band està formada per veus i instrumentistes poderosos, amb una secció de vent senzillament apoteòsica, encapçalada per el nebot d'en Clarence Clemons, mort l'any passat d'un atac de feridura. En Bruce va dir en català "el trobem a faltar". I aquesta va ser l'altra constant de la nit, cada vegada més freqüent en els seus concerts. El Boss va parlar, va parlar molt i ho va fer en català. I això és un fet que cal agrair-li perquè, a l'igual que Guardiola a les seves rodes de premsa, dóna a la nostra llengua categoria d'idioma normal, de primera divisió. I tan sols per això ja caldria treure's el barret, però és que a més a més, el Boss és i es comporta com una persona senzilla i amb sentit de l'humor, que tan es veu una cervesa que li passa algú del públic en dos glops (ho va fer per dues vegades), com puja a una nena del públic, li cedeix el micro i la convida a cantar la tornada d'una de les seves cançons.

En definitiva, fins i tot per un profà en la seva música, un espectacle aclaparador de rock, soul, folk, gospel (pletòrica la veu de Michelle Moore) en el que el Boss es deixa, durant tres hores, el cos i l'ànima. Si ho comptes per hores, el concert va costar a raó de 30 Euros l'hora, que vist així, no és res de l'altre dissabte. Fins i tot ara que sembla que tornarem a comptar en pessetes, ens acabarà semblant barat.

Catastrofisme i efectes colaterals

Sempre he sentit un gran respecte intel·lectual pel Sr. Paul Krugman, economista, premi Nobel d'economia 2008 i col·laborador habitual del New York Times. En general coincideixo en moltes ocasions en les seves anàlisis i comparteixo molts postulats de la seva línia de pensament.

Avui però he quedat perplexe en llegir l'entrada al seu blog d'ahir diumenge. Reprodueixo el link a continuació: 

 http://krugman.blogs.nytimes.com/2012/05/13/eurodammerung-2/?smid=tw-NytimesKrugman&seid=auto

El senyor Krugman en un article molt curt, amb cap profunditat de contingut es dedica a fer de taumaturg i anuncia entre d'altres perles coses tan plausibles però tan dramàtiques com la sortida de Grècia de l'Euro, la fugida massiva de capitals d'Espanya i Itàlia cap a Alemània i la restricció a la llibertat de moviments de capital a la zona Euro, i tot això a molt curt termini. Francament em sorprèn aquesta manca de rigor i -sobre tot- de responsabilitat en una persona com ell, ja que les seves opinions tenen un gran nombre de seguidors i aquests vaticinis podrien acabar provocant una alarma social que acabessin actuant de catalitzador en part dels seus pronòstics.

Sense ser un expert en macroeconomia, i basant-me només en el sentit comú, penso que malgrat un escenari de possible sortida de Grècia de l'Euro (de fet, probablement proper si els partits sortint de les eleccions de fa dos diumenges no es posen d'acord aquesta mateixa setmana), aquest país no representa més d'un 2% del PIB Europeu, i que la situació d'Irlanda o Portugal (països de dimensions i economies similars a la grega), no és ni de lluny la que tenen a Grècia, on durant anys i anys l'economia pública ha estat un absolut descontrol, una total mentida estadística i un llatrocini institucional descarat.

Per tant, la sortida de Grècia de l'Euro, escenari -insisteixo- més que probable, no hauria de provocar per si sol una situació de fugida massiva de capitals d'Espanya i/o Itàlia. Sí que és cert que hi ha hagut moviments (legals) de capitals espanyols i italians que han buscat -i que busquen- refugi en països suposadament més sòlids, però aquest no deixa de ser, en la meva opinió, un fet minoritari (a Grècia, la fugida de capitals es va avaluar en més de 40.000 milions d'Euros).

El problema però és que veus autoritzades com les del Sr. Krugman no haurien de jugar a la ruleta russa d'una forma tan sorprenentment frívola. Esperem que tot quedi en foc d'encenalls perquè si a part del fet grec el que pronostica el senyor Krugman es compleix, a la pròpia idea d'Europa li queden els mesos comptats, i això sí que seria un drama de proporcions desconegudes a nivell mundial.

Vergonyes Valencianes

Diu la dita que els humans som els únics animals que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra. Llegueixo una notícia que em deixa senzillament estorat. La Generalitat Valenciana negocia la construcció d'un part temàtic de 40 hectàrees de Ferrari, semblant al que hi ha a Abu Dhabi. Això sí, posen com a condició que no costi un cèntim d'euro al contribuent valencià.

Explica la literatura econòmica que les crisis solen tenir -entre d'altres- efectes depuratius i que tornen a situar tot i tothom al seu lloc. Doncs sembla que en el cas valencià encara som lluny de tot això, en vistes d'aquesta notícia. Els polítics del PP valencià -juntament amb els del PP madrileny- es van pensar durant molts anys que això era Xauxa (Jauja per a ells).

Pel PP valencià (com molt bé a descrit en Ferran Torrent en moltes de les seves novel·les) la política, el totxo i els bancs valencians eren tot el mateix: una expressió de la nova Espanya, aquella que s'havia d'erigir en la tercera o quarta potència econòmica mundial, trencant els paradigmes existents i demostrant urbi et orbe com es fan les coses al País Valencià (Comunidad Valenciana per a ells): Ciutat de les Arts (fa aigües per tot arreu), Aeroport de Castelló (sense avions i sense comentaris), els estudis cinematogràfics d'Alacant -la Ciutat de la Llum- (els deute de 190 milions d'euros projecta molta més ombra que no pas llum), la Copa Amèrica i el circuit urbà de Fòrmula 1 de València (sense comentaris) i....la joia de la corona: Terra Mítica (en concurs de creditors, amb un ERE acabat de presentar, un forat patrimonial espectacular i un prodigi d'encert en les previsions: un promig de 500.000 visitants contra unes previsions de 3 milions per any).

Doncs aquests senyors que s'han carregat el país inundant la costa del País Valencià d'actius escombreria, que han destrossat de forma molt irreversible el patrimoni de les generacions futures, que s'han carregat per art de màgia Bancaixa, la CAM i el Banc de València (així sí, ningú no és a la presó, però que a un ciutadà comú se li acudeixi deixar de pagar dues quotes de la hipoteca), que no han fet res per a potenciar el veritable teixit de pimes valencianes (no fa tants anys potent i diversificat), que tenen una Generalidad Valenciana de facto intervinguda, ja que els darrers crèdits que no han pogut pagar han estat directament pagats per l'ICO, que han, en definitiva, causat uns danys directes i indirectes estratosfèrics, que costarà anys i anys de reparar, si és que s'acaba aconseguint,  ara aquests senyors (em permetran l'eufemisme), volen tornar-hi amb un nou parc temàtic. I ningú no diu res i això és el més extraordinari de tot.

Això sí, si la cosa es materialitza, no costarà ni un cèntim d'euro als valencians. Perdoni'm que rigui.