Jeffrey Epstein, amistats perilloses

Volava cap als Estats Units el dia que el multimilionari Jeffrey Epstein es va suicidar en un centre de detenció del Sud de Manhattan. L'autòpsia que s'ha conegut així ho ha determinat. Òbviament, en un cas tan sonat com aquest, multimilionari detingut per abús sexual de menors, i de forma reincident, les teories conspiratòries circulen pels Estats Units a cor que vols....

Jo no sé si s'ha suïcidat o l'"han suïcidat" o l'"han induït" al suïcidi, però el que sí està clar és que tot plegat fa pudor de socarrim, i que com a mínim, admetem-ho, presenta indicis raonables de dubte sobre l'actuació de l'Administració correccional nord-americana que era l'encarregada de la seva custodia mentre estaba en presó preventiva.

Hi ha una realitat tangible, hi ha un munt de dones afectades que ja han presentat denúncies i n'hi ha moltes més que ja han dit que estàn disposades a fer-ho.

I una altra realitat, Epstein tenia molts amics (ara tots reneguen d'ell, una vegada caigut l'arbre) poderosos que havien assistit a algunes de les "festes", per anomenar-ho d'alguna manera, que es celebraven a les seves cases, tant a Nova York com a Miami.

Donald Trump i el Príncep Andrés d'Anglaterra en són alguns dels més significatius. Avui mateix ha transcendit que el príncep britànic ha estat denunciat per algunes de les dones abusades.

Com sempre que es destapen aquests tipus de fenòmens, la bola es pot fer imparable i paguen justos per pecadors (és per exemple el cas de Morgan Freeman, acusat en mig de l'efervescència del fenomen "Me too", d'abusos sexuals que després es van demostrar del tot falsos), però gairebé sempre, com diu la dita castellana "cuando el río suena, agua lleva".

Doncs sí, amics poderosos embolicats, un magnat detingut presumiblement perquè a algú se li'n va anar de la mà algun fiscal rebel i un rebombori mediàtic sense comparació.

No em diguin que el suïcidi no era una extraordinària manera de tancar el dossier i el judici d'una revolada.

Fenòmens aïllats

Em sap greu repetir-me, però no puc evitar tornar-hi. La mediocritat dels nostres polítics és tan aclaparadora que algun dia, a no trigar gaire, començaran a sorgir moviments organitzats que clamin per la democràcia directa via internet (el veritable sufragi universal), i llavors els polítics tradicionals se n'aniran a l'atur ("nostres" en sentit planetari, i figurat, perquè malhauradament ni és un fenomen Català o Espanyol, sinó que els ho preguntin als ciutadans del Brasil i dels Estats Units que tenen dos dits de seny).


Els polítics actuals senzillament no ens representen a la majoria de ciutadans.... L'excusa perfecta són unes competències distribuïdes de manera tan "malèfica" que els uns i els altres es van tirant els plats pel cap, i al final, com es sol dir a les facultats d'economia, acaba esdevenint-se "la paràlisi per l'anàlisi". I si cal, hi afegeixen que el problema final rau en la justícia. Tots tan amples i aquí pau i després glòria.

El fenomen mediàtic que estem vivint darrerament en relació a la seguretat (falta de) a la ciutat de Barcelona, no és un problema nou, ni de bon tros. El que és nova és l'alarma social que s'ha creat arran dels darrers fets delictius que -per alguns, tots els polítics i molts comandaments policials- són fenomens aïllats. Seran aïllats però la realitat palpable i objectiva és que tothom sap que a Barcelona et poden estirar la bossa en qualsevol momento des d'una moto, que el metro de Barcelona és un niu de carteristes (ja he escrit sobre el fenòmen en blogs anteriors aquest mateix any), que els "manters" campen per on volen, que els narcopisos són una realitat, i que en mig any hi ha hagut més assassinats que en tot l'any passat (el 90% relacionats amb tràfic de droga).


Tot i això, l'alcaldessa segueix parlant de "fenòmens aïllats". És impressionant però constatar que malgrat tot, quan es vol, es pot. Ha hagut de morir una subsecretària d'estat coreana i han hagut d'atracar un ambaixador perquè es prenessin accions contundents, però mai és del tot tard si finalment el ciutadà, pagador d'impostos, s'adona que alguna cosa es comença a bellugar.


L'actuació conjunta de mossos i policia municipal ha buidat la casba de Marraqueix en la que s'havia convertit el passeig Joan de Borbó. Miracle? No, voluntat política. Ahir hi va haver una acció coordinada entre policia nacional i mossos al metro, que va acabar amb la detenció de 43 delinqüents habituals. Òbviament, i perdonin la gosadia, tots estrangers, tots reïncidents, la immensa majoria, sense papers. Abans de les eleccions municipals es va fer una actuació a gran escala dels mossos contra els narcopisos de Ciutat Vella. Resultat? Es van clausurar un munt de pisos il·legals.


No vull semblar reaccionari, però el "bonisme" del govern de Barcelona als darrers 4 anys i l'efervescència de la marca Barcelona com a destí turístic han tingut un efecte crida que ha provocat que delinqüents i drogadictes de tota mena convergissin a la ciutat (hi ha una colònia d'heroïnòmans italians assentada a Barcelona que tots són clients dels narcopisos que segurament no troben al seu país...).


Sé que les lleis són també excessivament laxes i la majoria dels petits delinqüents que operen a Barcelona han estat detinguts moltes vegades, però novament, si hi ha voluntat política es troben els recursos que calguin, es digui llei d'estrangeria o llei de seguretat ciutadana.


Això sí, encara avui, quan anava a córrer per la Devesa, davant del Jutjat Social que tinc al costat de casa, hi havia una patrulla de dos mossos "custodiant" l'edifici. No sigui que algun poca-vergonya de la CUP tiri una palada de fems a la porta....

Límits i realitats del "Low Cost"

Llegim aquests dies de la vaga anunciada pel personal de Ryanair com a conseqüència de l'anunci per part de la companyia aèria d'acomiadaments entre personal de terra, tripulació i pilots d'unes 1.300 persones, de les quals 500 a Espanya. Perillen les operacions de les illes Canàries i fins i tot els vols des de l'aeroport de Girona.

Les vagues podrien començar el mes de setembre i sembla que seran secundades per personal de Ryanair d'Irlanda, Anglaterra, Espanya i Portugal. Només han passat dos anys des que la companyia, la més gran d'Europa, va assolir un màxim en la seva cotització borsària de 19 Euros. Avui cotitzen a menys de la meitat, una mica per sobre dels 9 Euros.

Des d'agost de 2017 fins ara han passat dos anys en els que Ryanair ha començat a patir en les seves pròpies carns el boomerang d'una estratègia centrada en les "trampes al solitari". L'estiu de fa dos anys tots recordem la cancel·lació massiva de vols que la companyia va haver de fer com a conseqüència d'una massiva fuita de pilots cap a la competidora Norwegian, que també és una "low cost" però amb una estratègia diferent, en la que, al menys el personal és tractat de manera decent. 

Recordo perfectament, també ara fa dos anys, una manifestació de personal de terra de Ryanair a l'aeroport de Copenhagen, reclamant uns drets mínims. El fulletó informatiu que donaven els treballadors, que segur era del tot cert, informava de sous misèrrims, amb vacances no pagades i cotització a la seguretat social danesa per compte dels treballadors, que eren -de facto- autònoms. No recordo el salaris però sí l'impacte que em va provocar, especialment en un país com Dinamarca, en el que un cafè amb llet et pot arribar a costar sis euros.

Ryanair ha estat un model d'èxit mentre la mamella de les subvencions regionals per a donar vida a aeroports de segona i tercera categoria ha anat rajant (a Girona la Diputació i la Generalitat han fet pagaments milionaris a l'empresa irlandesa) i el seu personal s'ha resignat a treballar sense pràcticament drets (impera el dret laboral irlandès) i amb sous ridículs.

El Brèxit, la competència d'altres aerolínies i la conflictivitat laboral estàn acabant amb un model del que en el seu dia va ser l'exemple de l'aviació europea. La flexibilitat portada a l'extrem i a costa d'una explotació massiva dels treballadors és un model que pot tenir un èxit temporal, però sense dubte limitat (passa el mateix amb companyies que Uber, Uber Eats, Glovo i d'altres del mateix estil). 

Si el "low cost" només es basa en maltractar el personal i en aconseguir subvecions, aleshores, com ho demostra el cas de Ryanair, a mig termini, el fracàs està assegurat. Sino, temps al temps.

Hiroshima, aniversari de la barbàrie

Avui fa 74 anys d'un dels actes més inhumans que els humans han comès mai contra humans, si excloem "la solució final" al problema jueu concebut pels nazis i els depuracions stalinistes. I totes, barbaritats comeses en el context de la Segona Guerra Mundial.

El dia 6 d'agost de 1945, exactament a un quart de nou del matí, un super-bombarder B-29 nord-americà, batejat amb en nom d'Enola Gay, va llençar la primera bomba atòmica de la història sobre el centre d'Hiroshima, ciutat que albergava una important base naval i militar japonesa.

La bomba d'urani 235, també batejada, amb el nom de Little Boy (1600 tones equivalents de dinamita) va ser detonada a l'aire, a 600 metres sobre el centre de la ciutat i va causar la mort de 140.000 persones, de les quals més de 66.000, de forma instantània. Malgrat els avisos del govern de Truman als japonesos, aquests no van tenir mai la idea de rendir-se, sino més aviat de seguir lluitant fins a la mort. 

A tots els que els interessi la història, i en particular aquest tràgic episodi de la humanitat, els recomano la lectura, de poder ser en Anglès, del llibre "Hiroshima" del periodista nord-americà John Hersey, que recull el testimoni de sis supervivents a la tragèdia (tots ells civils), un encàrrec de The New Yorker al periodista, que aleshores es trobava a Singapur.

El llibre relata amb una senzillesa i objectivitat extraordinàriaes les peripècies dels supervivents: com vam sobreviure a l'explosió i com les seves vides van quedar marcades per sempre més. Hersey, guanyador del premi Pullitzer, va morir al 1993, però abans de morir va tornar a Hiroshima per a tornar a contactar amb els 6 supervivents i relatar al món les seves vivències.

És molt difícil jutjar si l'autorització de llançar la bomba va ser, com afirmen alguns (molts) el primer acte de terrorisme d'estat de la història, o una estratègia que va permetre estalviar moltes vides forçant al capdevall la rendició final sense haver de fer una invasió terrestre. 

Amb la perspectiva actual, és obvi que llançar bombes de destrucció massiva contra població civil és considerat un crim de guerra, però, i al 1945? És evident que la bomba sobre Nagasaki, tres dies després, el dijous 9 d'agost de 1945 (i que va matar unes altres 80.000 persones) es podia, s'havia d'haver estalviat, ja que la rendició, una vegada el govern japonés hagués pres consciència del poder destructiu de la bomba d'Hiroshima, s'hagués acabat rendint. 

Però segurament calia impressionar també als soviètics, i fer veure a Joseph Stalin que amb els Estats Units, no s'hi podia jugar ja que havien esdevingut la primera potència nuclear de la història.