diumenge, 29 d’octubre del 2017

Bany de realitat (s)

Entre desconcert i preocupació estava expectant sobre què passaria el cap de setmana. He llegit premsa de totes ideologies i colors. Doncs bé, el cap de setmana s'acaba i han passat moltes coses, i més enllà de la victòria del Girona sobre el Real Madrid en un partit extraordinari i de vertigen, tot han estat galledes d'aigua freda pel sobiranisme (dels independentistas assenyats, d'aquells que creuen veritablement en el projecte i que van arribar a creure's, encara que sigui per un moment, l'adveniment de la república catalana).

En un interessantíssim i brillant article a l'Ara, reflexionava avui Mas-Colell, de forma literal: "algun dia ens preguntarem com hem aconseguit transformar una victòria,la de l'1-O, en una derrota, i sobre tot, s'ho hauran de preguntar,....els que el fatídic dijous 26 d'octubre van tenir la gosadia d'acusar de traïdor el president Puigdemont quan estava negociant una sortida que segurament hauria estat millor que el que vindrà...". Jo també m'ho pregunto (i n'intueixo les respostes). L'astúcia, habilitat i capacitat d'organització desplegada el dia del referèndum contrasta de forma notable amb algunes de les pífies prèvies però sobre tot posteriors que s'han comès: tot el que s'ha esdevingut la setmana que avui s'acaba.

Escriu també Toni Soler, de sobres conegut pel seu posicionament independentista, una altra lúcida reflexió: "Ara com ara, l'únic que sembla clar és que els fets de divendres tenen una conseqüència tot just formal. Ni som una república ni s'ha aplicat de manera extensiva l'article 155". 

La primera galleda ha vingut de la posició dels mossos d'esquadra. El mateix dissabte, després de la publicació del B.O.E., Trapero assumia la destitució i es començavan a acatar les ordres de Madrid, començant per la retirada d'escortes als consellers i retirant les fotos de Puigdemont de les comissaries.

La segona, i aquesta és molt important, segurament més que la dels mossos, és que en contrast amb un silenci gairebé absolut durant tot el cap de setmana de la "majoria sobiranista", la "minoria silenciosa" s'ha manifestat aquest matí a Barcelona amb una convocatoria mínima de 300.000 persones, segons xifres de la Guàrdia Urbana. I pel que he vist i sentit a TV3, hi havia moltes gent que no s'havia manifestat mai però que quan ha vist que això podia anar de debò, no han dubtat a sortir al carrer. La Sociedad Civil Catalana (La CUP dels unionistes, perquè ens entenguem) ha aconseguit treure tota aquesta gentada al carrer en un temps rècord, i sense trampes: no ha calgut el recurs a autocars vinguts de més enllà. A partir d'ara a aquestes persones, molts d'ells no nacionalistes espanyols però que se senten -legítimament- espanyols i catalans, se les haurà de tenir en compte, perquè segur que aquests, aniran a votar sí o sí el proper 21 de desembre.

Això constata un altre aspecte, directament relacionat amb l'anterior: l'unionisme està "unit", valgui la redundància (cosa que no s'havia aconseguit en 35 anys), mentre que el sobiranisme, especialment, insisteixo, després del succeit la setmana passada, està trinxat i més dividit que mai.

El món ha escrit sobre Catalunya i el Procés, n'ha parlat, n'ha debatut, però 48 hores després de la proclamació, tots els estats "seriosos" del planeta s'han posicionat a favor de l'Estat Espanyol i la seva unitat. No era difícil preveure-ho, però probablement, les escridassades que li feien al Romeva del "Polònia" al programa de fa dues setmanes, eren plenament merescudes.

I el que per mi ha estat pitjor (i per a moltíssima bona gent que es pensava que els seus governants no caminaven cap al precipici sense paracaigudes). La també constatació que la Generalitat no estava preparada per a l'execució del "dia després". En declaracions intervingudes al número dos de Junqueras en conversa amb un assessor de la Generalitat, aquest li comenta "el mes d'octubre no hi ha capacitat per a res. Ni tenim el control de duanes, ni tampoc un banc. La cosa no pinta bé, està tot molt verd; això qualsevol que tingui dos dits de front ho sap...".

Em consta que alguns bons amics no els va agradar el que van llegir al blog d'ahir (a l'estimat amic Toni Romero el contestaré en capítol a part), però forma part del meu tarannà evitar les acceptacions acrítiques de la realitat i intentar interpretar-la de forma analítica i el més objectiva possible.

I què passarà demà? Doncs probablement menys del que ens pensem, tot i que segurament el govern provarà de "fer com si res" i probablement se'ls impedirà l'entrada als seus despatxos. Detencions? No pas segurament demà, però en aquesta muntanya russa tot és possible.

I després com continuarà tot plegat? Tinc algunes hipòtesis, però això serà matèria d'una propera entrada de blog.





 

dissabte, 28 d’octubre del 2017

La tempesta perfecta

Doncs per fi, el tan esperat xoc de trens s'ha acabat arribant de debò. En gairebé simultaneïtat d'acte -algun dia, els llibres d'història, si és que d'aquí a uns anys hi ha llibres i hi ha historia, parlaràn abastament en un capítol específic i extens, dels esdeveniments dels darrers dies- el Parlament de Catalunya votava afirmativament a la constitució d''una república catalana i al mateix temps, el Senat Espanyol aprovava l'aplicació de l'article 155 de la Constitució del 1978 en virtud del qual s'intervé l'autonomia catalana i se la sotmet al control del govern espanyol.

Fins aquí tot força dintre del guió, una vegada constatat que el president Puigdemont era incapaç de mantenir la convocatòria d'eleccions autonòmiques que havia anunciat el dijous 26 d'octubre al matí. Sé de fonts molt i molt fidedignes que aquesta alternativa que era -sense cap gènere de dubte, en la meva modesta i infundada opinió- la millor de totes les que hi havia sobre la taula, va estar molt a punt de prosperar, i segurament, segurament la veritat del perquè Puigdemont es va fer enrerre -sense dubte que l'acabarem sabent- va tenir més a veure amb presions internes de la part més radical del sector independentista, que no pas del que Puigdemont hagués volgut fer.

Corria per la xarxa un acudit en el que es deia que les farmàcies catalanes havien esgotat totes les seves existències de "Trankimazin", i no n'hi ha per a menys.

La meva mare em deia per telèfon aquest matí que a Palamós a plaça hi regnava un silenci inusual, una certa tensió que es podia palpar a l'ambient. No només a Palamós, he parlat amb molts amics no precisament unionistes espanyols que estàn "literalment acollonits". Amb independència dels posicionaments polítics, a la gent no li agrada la incertesa, sobre tot si aquesta poc acabar afectant-li la butxaca, o el que és pitjor, la vida.

En el millor dels casos, se'ns apropa un escenari impredictible, però en tot cas, de molt mal pronòstic, en el que hi haurà molt vençuts i pocs vencedors, a Madrid, a Barcelona, i fins i tot a Brussel·les. Avui, dissabte 28 d'octubre, tenim dues realitats, la que dimana de Madrid i la que ve de Barcelona.

He de confessar que, potser per primera vegada des que aquest home va aparèixer a les notres vides en forma de ministre d'administracions publiques l'any 1996, ja fa més de 21 anys, ahir vaig veure Rajoy com a un estadista. Insisteixo, per primera, i segurament última vegada.

Tothom que em coneix sap que estic lluny de tenir cap simpatia ni al PP ni molt menys al nacionalisme espanyol, però ahir Rajoy va estar a l'alçada de la situació, malgrat em sàpiga greu haver-ho de reconèixer. Un 155 mesurat i curt -influït sense dubte pel PSOE- que s'hauria d'acabar el 21 de desembre, amb la convocatòria d'eleccions autonòmiques. És una decisió intel·ligent des de molts punts de vista. No li vaig veure altre sentit al seu comunicat sobre la intervenció que donar-hi una pàtina administrativa i de "certa" normalitat. De fet, en el BOE d'aquest matí, en el que es cessa al major dels Mossos Trapero  "Orden INT/1038/2017, de 28 de octubre, por la que se dispone el cese de don Josep Lluís Trapero Álvarez en la plaza de la categoría de Mayor de la Escala Superior del Cuerpo de Mossos d'Esquadra, para la que fue nombrado por Resolución INT/774/2017, de 11 de abril" es nomena com a seu substitut a Ferran López, el seu número dos.

Però Puigdemont ha fet una declaració institucional des del Palau de la Generalitat fa més o menys una hora en la que demana de facto resistència pacífica, però desobediència al 155 en definitiva.

I mentrestant, totes les conselleries dels països seriosos del món s'han manifestat en contra de la independència de Catalunya.

Conclusions (d'urgència):

1. Al meu entendre, avui per avui, la república catalana és una ficció que no disposa ni de les estructures, ni del racolzament intern necessari, ni de majories socials amples, ni de reconeixment extern. La resistència i les vagues no faràn altra cosa que tensar l'ambient, frenar inversions i -en definitiva- empobrir el nostre país.
2. Una aplicació lleu del 155 mostra una "certa" obertura de mires -probablement imposada pel PSOE, insisteixo- perquè la cosa sigui més aviat administrativa i sobre tot, curta. La qual cosa és molt positivia.
3. Comptem-nos. El 21 de desembre hi ha una altra oportunitat. Crec que el sobiranisme hi ha de ser, fer campanya pel dret a decidir i esperar el veredicte de les urnes. Sense majories molt, molt amples, la legitimitat esdevé també una certa forma de ficció.
4. Si les majories després d'unes eleccions fossin amplíssimes (i si després de tot el que ha passat no ho són, no ho seràn mai més, penso), tota la legitimitat per a tornar a començar el Procés, però aquesta vegada, com diuen a Suècia: "right from the very beginning".





 



dimecres, 25 d’octubre del 2017

El món del revés

Quatre notícies dels darrers dies en relació al Procés m'indueixen a pensar que hi ha coses que veritablement no estàn funcionant gaire bé en aquest món atrotinat en el que ens ha tocat viure.

1. L'actual president d'Extremadura, Fernández Vara (un regió en la que tradicionalment -parlo especialment de l'època Rodríguez Ibarra i de José Antonio Monago, altrament conegut per pseudònim "si tengs cuyons"- els seus polítics han atacat Catalunya sempre que han pogut, aprofitant la més mínima ocasió- demana que no es boicotegin productes catalans perquè això fa mal l'economia extremenya (molts productes catalans utilitzen components fabricats a Extremadura). Tant sentit comú em corprèn i desterota...Era normal a esperar que es tornés a desfermar la fúria nacionalista excloent (en un sentit i en l'altre) perquè algú de qui no s'ho espera parlés amb sensatesa? Doncs es veu que cal arribar a situacions extremes per tal que el seny s'imposi.

2. Avui mateix, el PP ha presentat al congrés dels diputats una proposició no de llei per defensar i donar suport a la tasca de la Guardia Civil i la Policía Nacional espanyoles. Òbviament, encara que no es fa cap menció de les causes de la moció -no hi ha motiu- no cal ser un gran intel·lectual per entendre per on van les misses. El ponent ha fet una defensa aferrissada de la seva tasca "constitucional de vetllar pels drets i llibertat" i s'oposa als "assetjaments" que assegura que pateixen. I per acabar de reblar el clau demana que s'equiparin els salaris amb la resta dels cossos policials. Resultat de la votació: s'ho imaginen? 248 vots a favor (PP, PSOE, Ciudadanos) i 92 en contra (Podemos, PDCAT, ERC, PNB,...). Arrimadas i García Albiol s'esquincen els vestits clamant contra els polítics catalans que, en comptes de treballar pel be dels ciutadans, perden el temps en qüestions purament del seu interés separatista. A Madrid, però, quan fan el mateix, no separen, uneixen.

3. Aquests dies hem pogut veure, en diferit, el ministre Dastis a la BBC i a TF1. Una noticia positiva és que el ministre d'afers exteriors parla tant el Francès com l'Anglès amb una fluïdesa digne de menció. He de reconèixer la meva agradable sorpresa al respecte (no en coneixia res del ministre, confeso). La gerra d'aigua freda és la constatació no ja de la post-veritat, sino directament de la mentida. És altament alarmant que un representant d'un govern pagat amb els nostres impostos menteixi d'una forma tan escandalosa i -sobre tot- tan refutable per part dels periodistes que el van entrevistar (en particular el de la BBC). Dastis té l'estómac de dir que bona part de les imatges de violència policial de l'1 d'Octubre a Catalunya són falses. Davant l'estupefacció del periodista (que li diu que la BBC tenia corresponsals a Catalunya el dia 1), matitza, només matitza que "algunes" imatges són, o poden ser falses o manipulades. Grandesa per a Espanya d'un servidor públic que menteix de forma tan descarada que ni el periodista que l'entrevista s'ho empassa. Això però. no és res comparat amb el que va dir a la tele francesa. Segons el ministre, a Catalunya s'ensenya el Català, el Francès (força mentida a dia d'avui), l'Anglès (veritat) i l'Alemany (post-veritat), però no el Castellà. Davant la incredulitat del periodista, que li repeteix la pregunta, el ministre es reafirma. Tinc dos fills a Maristes, escola catalana concertada des de fa molts anys, i garanteixo que parlen el Castellà (4 hores a la semana de classes, com a mínim) millor que molts nens d'Andalusia. Post-veritat i mentida, aquesta és la força dels qui exerceixen el monopoli de la justícia i el de la violència. Davant aquesta certesa, hi ha poc a objectar.

4. El PSOE diu ara que és Puigdemont qui activarà l'article 155. Després de dies i dies de negociació amb el PP, ara, veient que part de la seva militància -molta de la qual va recolzar Pedro Sánchez a les primàries del partit- està en contra de l'article 155 i que abans d'entrar en vigor ja és diferent del que ells havien pactat amb el PP, miren de trobar un culpable i afirmen que en cas d'eleccions autonòmiques no donaràn suport a la intervenció. Massa tard: la intervenció estava decidida fes el que fes Puigdemont i el Parlament de Catalunya. Som carn de canó i tenim per davant una generació perduda. El que fa el PSOE aquí -paper de la trista figura- no li perdonarà una bona massa de votants que a la propera comptesa donarà suport a Podemos, que val a dir, ha estat l'únic partit de disciplina no catalana coherent en el seu plantejament.

O tempora, o mores.




 

dimarts, 24 d’octubre del 2017

Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y Borbón

Per evitar repeticions innecessàries (cita aquesta ben freqüent en els actes notarials i les actes de l'Agencia Estatal de Administración Tributaria) em referiré al "Grande de España" del títol d'aquesta entrada del blog amb l'abreviació "Froilà".



Froilà és el primer net del rei emèrit i el nebot de major edat del Borbó que regna - i ara s'ha demostrat que també governa, juntament amb el PP - aquesta realitat virtual anomenada Espanya.



Froilà és famós per diversos esdeveniments:
  • Per ser fill d'un altre "Grande de España" que va ser destituït de la seva condició de membre de la casa reial espanyola després de diversos escàndols, entre d'altres, per haver tingut un principi d'ictus després d'un presumpte abús de substàncies estupefaents.
  • Pel divorci dels seus pares.
  • Per haver-se disparat un tret al peu fent pràctiques de tir als 14 anys quan no tenia l'edat legal per fer-ho, emulant el seu avi que, entre d'altres preses, es dedicava a caçar elefants a Botswana, sense el coneixement del congrés dels diputats.
  • Per haver suspès tantes assignatures que el van haver d'internar en una escola al Regne Unit.
El seu principal atribut és el títol que detenta: "Su Excelencia Don Felipe Juan Froilán de Todos los Santos de Marichalar y Borbón, Grande de España y Caballero Divisero Hijodalgo del Ilustre Solar de Tejada". El gran Pepe Rubianes, en pau descansi, hi afegiria quelcom com: "manda cojones o manda güevos!!!!", tot tocant-se de forma ostensible els genitals amb ambdues mans i flexionat la pelvis cap endavant i cap endarrere al mateix temps.


Però el motiu del blog no és tant glosar la figura d'aquest adolescent de 19 anys, que va passant per la vida amb més pena que glòria, sinó mencionar-lo per haver estat publicitant (portant-la en actes públics, ell, que per la seva condició reial és de per sí, un personatge públic) la marca de roba sevillana "God Save My Swing" especialitzada en roba per a la pràctica del golf.


La dita marca es caracteritza per a ser molt diferent de les altres. De fet, es tracta d'una marca amb personalitat propia, amb allò que podríem anomenar "principis" (aquells que defensava un altre gran personatge, en Groucho Marx).


El principi rector de "God Save My Swing", mare de totes les revelacions, propugnat pel creador de la marca, tal com defineix -a tenor literal- en el blog de la seva pàgina web (www.godsavemyswing.es) és: "Amor a España, conciencia social cristiana, y una línea de pensamiento conservadora, totalmente opuesta al populismo cínico de hoy en día. Y defensa a ultranza de la vida, ante el mayor genocidio de la historia: el aborto". 


Així es gasten els diners del contribuent els nobles representants no electes del poble espanyol. Aquesta és la trista realitat. Després alguns es pregunten per què la monarquia ha anat acabant com el rosari de l'aurora en bona part dels països del planeta.





diumenge, 22 d’octubre del 2017

Involució

Fa de mal dir que hi hagi un sol culpable de la situació en la que ens trobem tots plegats, perquè hi ha hagut errades, provocacions i actituds bel·ligerants per ambdues parts. Però avui, encara que el balanç només sigui provisional, hi ha -una altra vegada, la història no fa més que repetir-se- vencedors i vençuts.

El que està clar, és que el resultat provisional del xoc de trens és clarament desfavorable als interessos dels Catalans (de tots els Catalans, siguin independentistes o unionistes), perquè l'aplicació de l'article 155 suposa a la pràctica un xec en blanc solicitat pel govern Rajoy, que serà concedit sense descomptes al govern Rajoy, per un Senat on el PP té majoria absoluta. Xec en blanc que marcarà clarament -ja no se n'amaguen- el principi del desmantellament de la Catalunya que coneixem i que s'ha estat modelant durant els darrers 40 anys. Com escrivia en la meva darrera entrada: escola, mitjans de comunicación públics, sanitat i mossos -allà on teníem quotes de gestió gairebé il·limitades- en sortiran, amb sort, molt tocats, i sense sort, trinxats i enfonsats (el model de summissió valenciana és allò que li va bé al PP i el que, en última instància, voldria implantar a Catalunya).

Malgrat que algunes plumes il·lustres diuen que Rajoy s'està disparant un tret als peus, no podem negar que l'Estat Espanyol té el monopoli de l'exercici de la violencia i el monopoli de l'exercici de la justícia, combinació altament letal quan s'aplica sobre minories.

Per tant, passi el que passi amb les decisions que la Generalitat prengui la setmana vinent, incloent una potencial DUI, l'Estat tirarà pel dret i exercirà el monopoli que li atorga el 155 amb tots els mitjans, força inclosa, per a destituir els membres del govern i iniciar els tràmits (el fiscal Mena ja ho anunciava avui) per enviar Puigdemont i Jonqueras a la presó, i posteriorment, desmantellar la Generalitat de Catalunya, per a convertir-la, diguem-ne, en una mena de Diputació a l'engròs.

Moltes persones amb les que parlo darrerament diuen que hi ha un Pla B (tot i que avui a l'"Ara" en Toni Soler, periodista generalment molt ben informat, no semblava tenir-ho massa clar, tot i que no s'expressava exactament en aquests termes, se li podía llegir el rerefons). És possible que hi sigui, però el veig poc probable, especialment perquè crec que ningú no comptava amb que no hi hauria ni el més mínim bri de suport exterior a la causa catalana. Així va ser al final el 1714, i així sembla que pinten les coses a dia d'avui.

Vull pensar que encara poden passar coses que no ens aboquin ni al caos absolut (vagues indefinides, manifestacions diàries,...) ni a la destrucció sistemàtica de tot el que s'ha creat a Catalunya els darrers quaranta anys. Però certament, el que estem veient a dia d'avui és un despreci absolut cap a la sensibilitat de com a mínim la meitat de la població de Catalunya.

Molt em temo que els vincles emocionals de molts Catalans amb aquesta Espanya (la que mostra la seva cara més intransigent, que afortunadament no és tota ni de bon tros) són a punt de trencar-se de forma irreversible.








dimecres, 18 d’octubre del 2017

Cansament

He de confessar que estic trist per tot això que està passant. La crispació i la radicalització creixent està aflorant el pitjor de molts éssers humans que suposadament pertanyem a l'espècie anomanada Sapiens Sapiens.

Algunes de les barbaritats que es profereixen, s'escriuen i se senten aquests dies, sobre tot -però no només- entre polítics i tertulians, m'omplen de vergonya aliena. Ha arribat un moment en el que he decidit que en un viatge d'una hora i mitja en cotxe, o fins i tot de mitja hora em connecto a la -feliçment- recuperada ICAT FM. Al menys deixo de sentir el mateix rollo esgotador a totes les emissores de ràdio, i a més a més, no fan publicitat.

Les comparatives amb els nazis, els adoctrinaments (bidireccionals), les referències a l'afusellament de Lluís Companys, la DUI, l'article 155, la deslocalització de seus socials (una altra mostra que a l'Estat l'interesa més una Catalunya arruïnada que una España "rota", la qual cosa és insòlit, si com ells diuen "Catalunya és Espanya"...Qui va en contra d'ell mateix?), les pors dels uns i les fílies i les fòbies dels altres em provoquen un terrible cansament.

I la veritat, la veritat, és que jo personalment n'estic cansat, molt cansat. No vull ni pensar en l'escenari d'una onada contínua de manifestacions, contramanifestacions, empresonaments, una justicia manipulada i polititzada -però que quan la màquina ha arrencat no l'atura ni el Gobierno de España ni Déu Nostre Senyor, i ara ja va per lliure, com s'està veient aquests darrers dies-, més manifestacions i més vagues generals en les que, com ja va succeir el dia 3 d'octubre, amb tota probabilitat se m'impedirà anar a treballar.

Empresonar en Jordi Sànchez i en Jordi Cuixart és, com deia l'editorial de "La Vanguardia" d'ahir, una mala notícia, perquè contribueix a posar més flames al foc i la jutgesa, en un procediment del tot irregular segons l'ordenament jurídic vigent, va tirar pel dret en una flagrant manca de deontologia judicial. Però el panorama que s'està generant pot acabar afectant de forma seriosa l'economia (fins ara ha estat la xocolata del lloro, tot i les deslocalitzacions de seus i la pèrdua de 9.000 milions en dipòsits per part de Caixabank i Banc Sabadell), i això són paraules majors perquè pot afectar més el poble de Catalunya que vint-i-cinc articles155.

No tinc la solució, però més crispació no és la bona. Aquesta ratlla el límit del que es pot acceptar. Europa no racolzarà cap decisió unilateral, encara que ho poguéssin justificar tancs i piolins-robocops, excepte si hi haguessin morts i aquest és un escenari que ni tan sols em voldria imaginar.

Estem en un atzucac de molt difícil sortida perquè estem envoltats de mediocres que no fan política, i sí, reconeixem-ho i mirem-nos el melic, ni els uns ni els altres.

El moviment per l'independència de Catalunya ha avançat més en 3 anys que en 3 segles, però si no hi ha una clara majoria social (i això és més del 60% de la població) la independència, per la via pacífica no s'aconseguirà mai. Aquests dies n'hem tingut una mostra taxativa. Hi haurà la desafecció, la indiferència i un sentit d'exclussió de la meitat dels Catalans cap a la idea d'Espanya (i del Borbó, que està absolutament acabat per una gran majoria no només de Catalans sino també d'Espanyols), però d'aquí a la possibilitat d'obtenir la independència hi ha un abisme. Catalunya serà una colònia com Cisjordània, i aquest és el status que molts voldrien per a nosaltres, però difícilment revertirem la situació tenint en contra l'aparell i el monopoli de la justícia i de l'exercici de la violència i la total connivència d'Europa.

Sóc del parer que caldria intentar un retorn a una certa normalitat per evitar que esclafin el que tan ha costat de construir: escola catalana amb un model d'immersió que s'estudia a les universitats de mig món, una sanitat i una policia exemplars, uns mitjans de comunicació públics que són un puntal en la defensa del patrimoni cultural i lingüístic Català, i tantes i tantes altres coses. Com? No tinc resposta, però de ben segur que amb una DUI sense majoria social i amb un referèndum que no va tenir garanties internacionals, no és el camí.

I tan de bo que m'equivoqués, estaria encantat de retractar-me.


diumenge, 15 d’octubre del 2017

Suite Francesa: Irène Némirovsky

En temps convulsos i d'història en majúscules cal de vegades buscar algun revulsiu que ajudi a canviar el focus. Aquest canvi me l'ha proporcionat els darrers dies la lectura de Suite Francesa (RBA Editores, La Magrana).

Fa pocs dies, en aquest mateix blog, vaig escriure sobre un altre llibre d'aquesta escriptora "Les chiens et les loups" i no puc sino confirmar que Europa va perdre prematurament una gran escriptora amb el seu assassinat perpetrat pels nazis al camp de concentració d'Auschwitz el juliol de 1942, pocs dies després d'haver estat detinguda per la gendarmeria francesa a la seva residencia.

Suite Francesa hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles de tota Europa, tal com ho hauria de ser visitar el poble de Belchite per a tots els escolars d'Espanya, on va tenir lloc una de les batalles més importants de la Guerra Civil Espanyola.

Aquesta novel·la és l'obra magna i darrera de l'escriptura. El que havia de ser el seu gran projecte literari, que ella somniava en cinc parts i unes mil pàgines, però que malhauradament només va ser a temps d'escriure'n dues parts, titulades "Tempesta de Juny" i "Dolce".

A l'edició de RBA Editores, no només es publiquen aquestes dues parts sino que a més a més s'hi afegeixen les notes de l'escriptura en les que explica la seva angoixa pels moments que està vivint a la França ocupada com a jueva (tenia molt clar des de feia temps que acabaria essent detinguda i traslladada a un centre de reclusió, però era força improbable que es pogués imaginar la magnitud del final que li esperaba) i una darrera part de correspondència sobre tot entre el seu marit (també assassinat a Auschwitz poc temps després) i els editors de la seva esposa.

La primera part de Suite Francesa descriu les misèries associades a la fugida, gairebé desbandada que va seguir a l'anunci de la caiguda de París en mans dels alemanys el juny de 1940. Némirovsky es va convertir així en una de les primeres grans cronistes de la Segona Guerra Mundial idels èxodes que aquesta guerra va comportar.  En una impressionant recreació de personatges de distinta classe i condició social Némirovsky descriu amb un realisme i una credibilitat màgiques les escenes d'aquell èxode. Una narrativa digna del "Guerra i Pau" de Tolstoi, autor que Némirovsky admirava.

Dolce, la segona part, es sitúa en un poblet ocupat i relata també de la mà de diferents personatges com es va viure l'ocupació i la no sempre fàcil convivència amb els invasors alemanys. Alguns dels personatges que trobem a la primera part ens acompanyen a la segona tot i que n'apareixen de nous (estava previst que molts d'ells continuessin en aquesta gran obra coral de la misèria del ésser humà quan tem per la seva supervivència).

El més impressionant de tot, a més a més de la gran habilitat narrativa i descriptiva de la novel·lista, és com es va salvar aquesta obra i va aconseguir veure la llum. La seva filla gran, que juntament amb la petita van ser amagades per amics del matrimoni per evitar que les obsessives cerques de la gendarmeria francesa les trobessin, va conservar durant tota la guerra i els diferents amagatalls on van estar-se un bagul amb llibres i objectes de la seva mare entre els quals hi havia el manuscrit de Suite Francesa.

La novel·la es va estar més de seixanta anys dormint el somni dels justos fins que la seva filla gran Denise Epstein va tenir el coratge de transcriure-la i publicar-la.

Suite Francesa es va publicar a França el 2004 i va guanyar el prestigiós premi Renaudot, el primer que es concedeix a una obra pòstuma.







dissabte, 7 d’octubre del 2017

Amb l'ai al cor

Deia en Basté aquesta setmana en un dels seus "davantals" de les vuit del matí que si només fa sis anys algú li hagués narrat la pel·lícula que estem vivint aquests dies ningú no se l'hauria cregut. Certament, el crescendo que tot plegat ha anat agafant, en particular les darreres dues setmanes fa que la incertesa a Catalunya i sobre Catalunya sigui més gran que mai.

Certeses

Què hem constatat fins ara?
  • Que gairebé tres milions de persones van sortir a exercir el dret a decidir.
  • Que gairebé dos milions i mig de persones no ho van fer.
  • Que el referèndum no és homologable perquè no era acordat i per tant no es va fer amb tota la seguretat jurídica per a tothom.
  • Que la votació que es va portar a terme l'u d'octubre va demostrar una capacitat d'organització, col·laboració, astúcia i tenacitat extraordinarism del tàndem Generalitat-ANC/Ómnium.
  • Que l'aparell de l'Estat Espanyol està disposat al que sigui per a impedir la independència de Catalunya, fins i tot, com tot el món va veure, utilitzant la violència contra els seus propis ciutadans, que els paguen els sous amb els seus impostos.
  • Que hi ha molta gent a Espanya que suporta els Catalans en el seu dret a decidir.
  • Que hi ha molta més gent a Espanya que no accepta la idea de la independència de Catalunya.
  • Que una minoria de gent a Espanya, està d'acord amb l'"A por ellos, oeeee".
  • Que el rei d'Espanya no és neutral, ni té cap voluntat de dialogar. S'ha alineat clarament amb el partit del Govern, i això suposa un trencament de neutralitat inèdit en la democràcia espanyola.
  • Que el capital no té pàtria i només busca seguretat jurídica. La imatge de l'edifici de CaixaBank marxant com si es tractés d'un cohet espacial s'ha fet viral.
Incerteses

El Català emprenyat (aquell que llegia "La Vanguardia" i votava Convergència i Unió) ha donat pas al Català mobilitzat (que vota Esquerra o PDCAT o la CUP o En Comú Podem, i que a més a més de "La Vanguardia" llegeix l'"Ara" i mira "Salvados" a "La Sexta" i que fins fa dos dies deia que no tenia por).

Fins ara, en una narració de crescendos festius i èpics envers la causa independentista,  tot això tenia un caire de lluita mística, diguem-ne "robinhoodiana" dels bons contra els dolents, en la que els "bons" estaven imbuïts de raó (Catalans que volien votar), i fins i tot feina gràcia dir que es va defensar una escola que era col·legi electoral passant-hi la nit.

Però arriba un moment en el que en una tempesta perfecta catalana, espanyola i europea, l'Estat Espanyol (que havia perdut clarament el relat durant el dia 1 d'octubre) pren consciència que la situació ha agafat un caire que se'ls pot escapar de les mans (malgrat que ho neguin de forma sistemàtica) i contràriament al que predica, invoca allò de l'espai sideral que defensava el ministre García Margallo si Catalunya declara l'independència. L'efecte dominó triga molt poc a produir-se: atacs borsaris sistemàtics als bancs amb seu a Catalunya (Sabadell, ja tocat de per sí, i Caixabant) que provoca la major caiguda a la borsa espanyola des de Juny de 2016.

Sortides molt importants de dipòsits que, de continuar, posarien clarament en risc la solvència i continuïtat de les dues entitats. Cal frenar de socarrel la sangonera i això només es pot fer anunciant un trasllat de seu social fora de Catalunya. L'efecte que aquestes mesures, pràcticament inòcues en termes pràctics han provocat entre el ciutadà de carrer ha estat tan o més fort que el de les porres dels robocops. Als dos bancs els han seguit moltes altres empreses de referència....

Ha estat un bany de realitat: la constatació que això va de debò. La fi de la innocència ha arribat, amb tota la seva cruesa, i ha estat molt més efectiu i demolidor per a molta gent que l'aplicació d'un "155" del que tothom parla però que ningú sap quines implicacions practiques té perquè el 40 anys de constitució no s'ha aplicat mai.

Posicions

I a la pregunta....I ara què? Què passarà dimarts de la setmana entrant? Tothom posa cara d'absolutes circumstàncies, i més d'una i més d'un, de pur acolloniment. Hi ha neguit, molt de neguit. Les incerteses històricament han generat ansietat i neguit, però quan aquestes et toquen molt de prop (el Brexit ens agafava, malgrat tot, força lluny), la situació es complica. I si potencialment et toquen la butxaca, encara més.

Hi ha molts dubtes entre els que van anar a votar diumenge passat sobre si cal o no proclamar la ja mundialment famosa DUI (no confondre amb DIU, dispositiu intrauterí). Cert és que també n'hi ha molts que diuen que la por és un concepte superat.

Moltes de les persones amb les que parlo, però,  tenen aquesta sensació de neguit, d'abisme, especialment després de veure com les gasta la democràcia espanyola, i que les furgones dels robocops segueixen instal·lades a Catalunya (aquesta setmana n'he vist moltes més que abans de l'1 d'octubre). Afegim-hi al còctel unes gotes d'incertesa econòmica i l'enfonsament està servit.

Òbviament, entre els independentistes més convençuts hi ha els que continúen considerant que si hi ha entitats que canvïen de seu social i se'n van literalment de Catalunya, és que la cosa va molt de debò i que Madrit vol fer encara més por per -en un moviment final de desesperació- mirar d'aturar-ho. Que la cosa està a tocar. Però això no és cert. Ni és a tocar ni serà de franc.

Jo, que sóc fill de la "realpolitik" penso que Catalunya ha mostrat al món una muntanya de determinació i coratge, però que ara, veient el percal,  cal fer una aturada i sentar-se a la taula de parlar, o provar una estratègia potencialment menys perillosa (noves autonòmiques per a tornar-nos a comptar, però de forma correcta). Avui en Pablo Iglesias, al programa "Preguntes Freqüents" de TV3 parlava amb una coherència que subscric al 100%, tot i que les piulades que passaven per la part inferior de la pantalla, en la seva majoria li anaven a la contra amb l'argument que invocava la por.

Una DUI ens aboca a un terreny totalment desconegut i perillós (especialment perquè el referèndum no es va fer amb les garanties jurídiques que calien), en un contexte en el que sabem -ara ja amb certesa- que ningú d'Europa no sortirà a donar cap cop de mà, i que la part de Catalunya que proclama la independèndia estarà més sola que mai.



















dijous, 5 d’octubre del 2017

És l'economia estúpid...la veritable por

Com segurament molts lectors ben informats saben, aquesta expressió es va fer famosa durant la campanya electoral nordamericana de les presidencials de 1992 (jo vivia aleshores als Estats Units), en la qual s'enfrontaven Georges Bush pare i Bill Clinton. Bush sortia amb un avantatge del 90% de popularitat arran dels èxits de la Guerra del Golf i la fi definitiva de la Guerra Freda, dos grans èxits internacionals que li van donar molta popularitat.

Però els assessors de campanya de Clinton, amb molta habilitat, van canviar el terreny de joc, enfocant la campanya a l'àmbit de la vida quotidiana, del dia a dia dels ciutadans de carrer que tenien problemes més reals que els aplaudiments a les grans gestes de la diplomàcia i les heroïcitats de la primera guerra retransmesa en viu i en directe per la CNN (mai no oblidaré les imatges nocturnes dels missils caient sobre els pous de petroli, i aquests amb grans flames que arribaven al cel...).

El resultat final és ben sabut. Bill Clinton va resultar el vencedor d'aquella campanya i el lema i els arguments de "és l'economia, estúpid (i no altres històries...)" van capgirar una situació clara de desavantatge.

A Catalunya l'estratègia de l'Estat va aplicar el mateix principi rector en veure l'èxit de la vaga general de dimarts (i tot sigui dit de pasada la humiliació que els van clavar amb les urnes portades clandestinament des de Elna, França). És l'estratègia de la por (molt similar a la que David Cameron, aquest però amb un millor "savoir faire", va aplicar a Escòcia en el referéndum de 2015: deixareu de cobrar les pensions...). És primitiva, antropològicament atàvica, pero funciona. Oi tant si funciona...

El Borbó pot dir missa (cassolada gegantina mentres perpetrava el seu discurs esbiaixat -confesso que jo era molt monàrquic- lleig i trist, per consum exclussivament intern) i en Puigdemont pot dir missa (discurs més poderat i molt més d'estadista però cassolada gegantina a Barcelona, de tota manera), però les pors acompanyades d'incertesa econòmica són pors en color. Són pors reals.

Les pors "manu militari" són en blanc i negre, ja amplament superades al Segle XXI (U, o, no tinc por). Les xarxes socials són capaces de difondre en un instant les barbaritats que pot fer un mascle armat amb porra i vestit amb armadura a tot el planeta i aquesta complicitat compartida i multiplicada és un gran antídot de la por, perquè el maltractador serà retratat de forma indefinida (que mai no tindrà repòs en cap dels seus dies, parafrassejant l'immens Lluís Llach).

Però si l'IBEX baixa un 3% i els motius són la situació a Catalunya i els dos grans bancs (únics) catalans cotitzats perden respectivament un 5% i un 4,9% de valor, llavors la cosa va de debò, perquè va de diners.

Llavors és quan ofeguem l'eufòria en un bany de realitats. En un dia que comencen retirades massives de fons del banc Sabadell i CaixaBank (en tots dos casos parlo amb el suport de molt bones fonts) i els dos bancs decideixen aplicar una estratègia preventiva de canvi de seu social..."per si de cas".

Què vol dir això? Fonalmentalment dues coses. La primera és que per primera vegada a la història contemporània tothom s'està prenent molt seriosament la possibilitat que Catalunya declari una independència unilateral; la segona és que el diner no coneix de pàtries. No comprèn ni de "rojigualdes" ni d'"estelades". Només entén de seguretats jurídiques i de tranquilitat.

El vertigen s'accelera, malgrat les paraules conciliadores (parcialment) de Puigdemont d'ahir al vespre, i només una declaració del Sabadell anunciant el trasllat de la seu social a Alacant, reverteix el signe de l'IBEX en poques hores, i l'anunci de Caixabank d'estudiar-ho demà mateix ho acaba de reblar. Les pèrdues d'ahir són pràcticament recuperades avui.

He sentit fins i tot històries de lleixes de supermercats buides (Catalunya, Segle XXI)....En fi, els Catalans passem amb molta facilitat del "feast" al "famine" i a l'inrevés, però el que ha passat aquests dos dies és un clar símptoma que el que pensi fer el gavinet de Puigdemont ha de ser molt meditat, perquè som a un pas de caure a l'abisme.

És pot menystenir qualsevol poder excepte l'econòmic. No debades es diu que l'orgue més sensible de l'ésser humà és la butxaca.




dimarts, 3 d’octubre del 2017

Vertigen

Vaga general

Vivím dies històrics. No sé on ens portarà tot això però avui hem tornat a viure un altre dia de vertigen. He de dir, en ordre a l'objectivitat, que la vaga de protesta, vaga política, que respecto profundament, m'ha impedit entrar a treballar a la meva fàbrica amb cotxe. He hagut de caminar 4 quilòmetres per a poder entrar-hi. 

Un piquet "informatiu" m'ha impedit l'entrada a quarts de sis del matí. A mi i a centenars de persones més que havien decidit lliurement que volien treballar, per les raons que sigui (en el meu cas, tenia visitants de fora). Si al Polígon Industrial de Valls aquest matí han treballat un 50% de les persones, a la tarda, els que han vista la tele ja no ho han ni tan sols intentat. Només ha vingut un 10%. Aquesta és la República que volem? Doncs què volen que els digui, jo no ho tinc clar. No la compro.

Sempre m'ha emprenyat el pensament únic, en tots sentits, i m'indigna que a mi, que no sóc sospitós precisament de ser tebi ni espanyolista, em diguin què puc i què no puc fer. Avui torno a estar trist perquè he vist una altra desproporció que no m'ha agradat gens.

Espiral

Comparteixo plenament les vibracions per les mobilitzacions pafíciques i les concentracions en contra de la repressió i la violència policial. Avui en veure les imatges a la televisió, he tornat a quedar impresionat. Una part important del poble parla i vol ser escoltat. Pell de gallina. És el missatge, que hauria d'arribar als interlocutors que ho han de canalitzar (polítics, de totes bandes, que per això els paguem el sou). Però també sóc partidari de l'aplicació del sentit comú, i estic veient que el sentit comú ja fa temps que falla, però els darrers dies l'espiral està disparant com una escopeta de fira. I el que pot passar és que amb armes de fireta, és que ens acabem fotent un tret als peus, o al cap.

Alguns exemples d'ahir i d'aquesta tarda:
- Declaracions Puigdemont entrevistat a la BBC. "Catalonia will declare indepencence from Spain in a matter of days". Una genial manera de fer amics a Europa.
- El Borbó, que surt de forma extraordinària fora del període nadalenc, agafant el paper que hauria de fer un Rajoy absent, només se li acut parlar de "Deslealtad inadminisble per part de la Generalitat": una gran manera de pacificar el personal...El problema és que cada vegada té menys credibilitat.
- Portanveu del PP al Congrés: "La huelga general de Catalunya es política, de corte nazi".
- La fiscalia impulsant possibles querelles per odi i discriminació contra la policia.
- La fiscalia considerant els mossos traïdors.
- Concentracions de gent davant les comissaries de policia, gran tensió davant la -històrica- de Via Laietana. S'està jugant amb foc.
- Albiol arengant la policia nacional ("a por ellos" versió nostrada), i acaba emocionat i amb llàgrimes als ulls. S'està jugant amb foc.
- Policies nacionals expulsats d'hotels a Calella de Mar i Pineda, amb ciutadans escridassant-los i excitant-los a les portes dels seus hotels...A Robocots que tenen els dits excitant i a prop de les porres.
- Es fan servir paraules que em fan por: sedició, aixecament tumultuari, rebelió...Corren vents del 1936? Espero que no sigui així... 
- Homenatge avui a la policia nacional pels fets de diumenge a Catalunya a les portes del Congrés Espanyol. Broma? Postveritat? No, vist aquest vespre a TVE, "la de todos".

Les parts estàn més enrrocades que mai. La fiscalia continua posant querelles com si sentís ploure. Hi ha un fanatisme que em comença a preocupar. Que no prenguem mal tots plegats.

Futur

Catalunya és ja definitivament a la llista de problemes europeus. De no sortir mai a "Bloomberg", al "Financial Times" o a la "CNN", ara som notícia cada dia. L'1 d'Octubre ha tingut la virtud de convocar una sessió plenària del parlament europeu abans que Rajoy sigui capaç de convocar el parlament espanyol. 

Madrit -concepte- segueix enrrocada en una lectura, un relat, completament irreal, però el govern de la Generalitat està jugant amb foc. Les imatges reiterades, repetides a la millonèssima per TV3, no contribueixen a la calma. No cal posar més gasolina a les flames.

A la crisi d'estat més gran que ha tingut Espanya des de l'acabament del franquisme, Rajoy hi respon amb un discurs de 6 minuts sense preguntes i enviant el Borbó a fer un discurs de tardor, que lluny de teixir cap complicitat amb bona part del poble Català, continua fotent llenya al foc.  Castella imperial s'alinea per protegir-se.

La resposta europea és tímida, i tot i que hi ha hagut un avançament significatiu i innegable, tenir ara pressa seria una errada estratègica de dimensions desconegudes. La revenja del govern espanyol seria terrible i en pagaríem -tots, independentistes i unionistes- les conseqüències durant molts anys (recordem Nova Planta o acabament de la Guerra Civil del 1939).

L'aplicació de l'article 155 de la Constitució és la única sortida que té l'Estat Espanyol per a convocar eleccions autonòmiques (prèvia restitució de l'autonomia una vegada destituït i -potser empresonat- l'actual executiu-). Seràn capaços de prohibir els partits independentistes. Hi ha veus que diuen que ho estàn valorant. Si ho fan, serà la seva fi. Si no, és possible que l'independentisme i uns comuns més posicionats que mai, treguin el 70% dels vots i escons al Parlament.

La resposa és negociació, franca i sense apriorismes. Pedro Sánchez i Pablo Iglesias hi han posat un punt de sensatesa que permet albirar una sortida, una espurna de llum al final del túnel. Sóc fermament partidari d'un referèndum pactat i acordat amb l'Estat Espanyol. Si Espanya s'entesta a seguir amb el "café para todos", crec que acabaran perdent Catalunya. Si Catalunya s'entesta amb la DUI, ens aboquem a l'abisme (perquè estarem sols a l'Univers).

Continuarà.

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Referèndum Català: Retrat i Relat (2)

Retrat

Encara amb tremolor a l'ànima, costa de païr una situació com la viscuda ahir. És hora de fer un primer balanç, provisional si es vol, però balanç al capdevall.

La premsa mundial, de forma unànime, a l'igual que la catalana de tot l'espectre ideològic, publicava avui una història, enmarcada amb fotografies que passaran als llibres d'història. Moncloa i la premsa afí, aïllats tots plegats en una bola d'irrealitat, de postveritat o directament de mentida manipuladora i, no ens podem estar de dir-ho, plenament conscient (ni un cec podria negar el que va succeir ahir), en publicaven una altra. Llegir en fred avui les declaracions que ahir algú li va escriure a Mariano Rajoy ja no causen ni tan sols indignació, sinó més aviat estupor en veure la calanya de qui presideix un dels estats més grans i importants de la Unió Europea. Escriu avui sobre Rajoy, Zarzalejos a "La Vanguardia": "...ha estat treballant amb la pitjor crisi del nostre sistema constitucional com un problema ordinari, de simple administració, homologable als assumptes de despatx habitual. En definitiva: amb una absència d'intel·ligència política i emocial que desmenteix les seves proclamades virtuts de prudència, mesuar i instint de poder". És difícil superar la definició de Zarzalejos -d'altra banda periodista no gens afí al sobiranisme en general i a Puigdemont en particular-.

Europa però, després d'haver vist fins i tot una estelada a Picadilly Circus (insòlit), i declaracions de suport de molts i molts polítics europeus, continua essent molt tèbia en la seva reprobació de l'actitud d'ahir de Rajoy. Defensa avui Miró a l'"Ara" que la Comissió s'ha mogut. Hi estic poc d'acord. Diu el periodista que "És cert que, davant la gravetat dels incidents i la xifra de 900 ferits, la frase "la violència mai pot ser l'instrument de la política", pot semblar una més del catàleg de respostes automàtiques de Brussel·les, però no és exactament així". Continua Miró dient que la Comissió ha variat la seva posició. Potser sí que hi ha un cert, molt tímid, lent i exteporani, punt d'inflexió. Haurem de seguir els esdeveniments de molt a prop.

I llavors hi ha la victòria del poble. Deia Ernesto Ekaizer fa dues setmanes a RAC1, literalment: "yo no le veo al pueblo de Catalunya un espíritu de Robin Hood". Doncs va errar completament en el diagnòstic. Hi ha hagut un canvi de paradigma. Avui he parlat amb gent emprenyada, indignada. Gent de bé que demà farà vaga per dignitat o perquè li han atonyinat un parent, o perquè ha vist de prop la barbàrie que molts de nosaltres vam veure ahir. Potser el Referèndum no té legitimitat institucional (fa de mal dir quanta gent ha votat de veritat, i això és també, una evidència) i no ha estat convocat amb les garanties que calia, d'acord, però sí que té la legitimitat d'una gran quantitat de Catalans transversal, d'origens diversos, d'aquí i d'allí, que parlen Català i Castellà i que en definitiva, van sortir ahir al carrer pacíficament, desbordant totes les previsions. Ekaizer ho torna a dir: "Va ser un 9N més gran, i Rajoy no el va saber parar".

I el que és més rellevant i significatiu en relació a situacions anteriors en la relació Catalunya/Espanya i que marca clarament un canvi de paradigma: ja no hi ha por, o al menys aquella por que infundien fiscalies i tribunals (les porres dels Robocops sempre seràn porres, i aquestes sempre faran por).

Relat

El relat del PP de Mariano Rajoy és clarament de consum intern. Els sis milions de votants del PP, amb majoria de més de 60 anys, fidels contra "viento y marea", i l'ala més dretana del partit, Aznar, FAES i companyia, exigeixen clarament mà dura. A menys que no sigui un estúpid de marca major Rajoy no es pot creure el seu discurs d'ahir, ni Millo (vergonya que aquest paio sigui de Girona), ni Albiol (tot i que aquest és tan curt que és possible que sí que s'ho cregui). La clau és interna. El PP ja ha desconnectat de Catalunya. Saben que no hi ha possibilitat de seducció, com a mínim, ara mateix i després de tot el que ha passat. Només hi ha, hi pot haver submissió colonial. El "A por ellos, oe" és un sentiment, segurament minoritari -molt minoritari- a Espanya, però el PP imperial se'l creu. Malgrat el que ha vist el món, hi ha un perill real, i sino temps al temps, en tornarem a parlar en aquest mateix blog i ben aviat) que l'escalada de violència continüi. Els Piolins segueixen a Catalunya, encara més entaforats al vaixell ja que pel que sembla n'han fet fora 500 d'uns quants hotels del Maresme. 

En funció dels esdeveniments dels propers dies, que s'intueixen trepidants (començant per la vaga política general convocada per demà, i que sembla que tindrà un notable èxit de convocatòria), i si el Parlament declara la independència -com sembla previsible tot i que jo ho trobo un error manifest en no comptar amb la majoria qualificada suficient- la violència de tribunals i piolins es repetirà digui el que digui Europa i el Món sencer. El PP és impassible al relat perquè dóna per perduda Catalunya i perquè sap que Brussel·les no es pot permetre la independència de Catalunya.

Tot i que en aquesta partida de pòker, en la que fins ara la Generalitat s'ha mostrat més astuta -o menys barroera-, i un exemple flagrant és com el cotxe del President despista sota un pont l'helicòpter de la Guàrdia Civil que el seguia, guanyarà qui tingui més capacitat estratègica (és evident que la consecució d'aliances per part de Catalunya només existirà si la violència es reprodueix i de forma extrema). Em pregunto si el PP ha fet totes aquestes errades estratègiques de forma conscient (amb alguna finalitat que sóc incapaç d'entreveure) o senzillament és que són uns consumats incompetents i nuls estrategues incapaços de valorar les forces de l'adversari. És dur pensar que la segona sigui una opció vàlida, però cada dia cobra més força als meus ulls.

Si hi ha declaració d'independència, hi haurà aplicació del 155, possible detenció dels membres del Govern de la Generalitat i nomes eleccions autonòmiques. Hi haurà més aldarulls i violència als carrers, i això és quelcom que la Generalitat hauria d'evitar de totes totes. Si això succeeix, amb noves eleccions a la vista i uns partits sobiranistes que es presentin amb un programa que contempli directament la declaració d'independència i aquest bloc guanyés les eleccions amb més d'un 60% de vots i parlamentaris, potser ja seria una altra cosa. No serà aquest el camí que estàn pensant des de la Generalitat, com a via de sortida ràpida de l'atzucac? Sí així fora, no deixaria de tenir un punt important de perversió....

Continuarà.






diumenge, 1 d’octubre del 2017

Referèndum Català: Retrat i Relat (1)

Avui ha estat un dia que necessàriament he de qualificar de llarg i necessàriament he de qualificar de trist. Avui he vist imatges de les que els pares parlaven i que nosaltres, la generació de 1966 no vam arribar ni a veure ni a viure. Avui he vist quelcom que em pensava que mai de la vida no hauria de viure. He vist l'Espanya en blanc i negre, la dels "grisos" i les porres, la dels furgons policials de trista memòria.

Confesso que he sentit por, al pavelló de Santa Eugènia. I confesso també que he sentit vergonya i tristesa. Els que em coneixen bé saben que sempre havia estat un gran defensor de l'Espanya federal, avui, una part molt important del model se n'ha anat en orris.

Aquest és el retrat que ens deixa el dia d'avui, dia que sortirà sense dubte a la vikipèdia. Com em deia el meu cosí aquest matí "això d'avui no és una lliçó d'història, és senzillament historia en directe". El retrat de la incredulitat per les càrregues policials, les que el món sencer ha vist, i que ha estat portada de tots els diaris dels països civilitzats del món occidental, i que encara ara mateix, mentre escric aquesta entrada, és portada de "Le Monde", "The Guardian", "The New York Times", "Frankfurter Allgemeine Zeitung", entre molts i molts d'altres, malgrat que la premsa cavernària s'entesta a negar la major.

I el que sobta encara més és el relat oficial -i el de la premsa afí-. No és qüestió d'analitzar ara de qui és la culpa d'haver arribat on hem arribat. Segurament tothom en té la seva quota part. Hi haurà temps de tornar a fer política, perquè això és el que cal. Tornar a fer política.

Però una vegada més erra el PP en general i el president del govern en particular, en el greu menysteniment de la natura del problema i la capacitat de reacció i organització d'una bona part de la població de Catalunya. Fer com si no succeís res, perquè això ja "ho afina fiscalia", no és solució de res, al contrari, contribueix a fer més gran el problema. Deia Évole avui en un "twitt": "Los que idearon este plan para evitar el referéndum, igual no saben que lo que han provocado es que Cataluña se vaya definitivamente".
Ni els drons, ni els helicòpters, ni el CNI, ni els espies infiltrats van ser capaços de trobar unes urnes que van dormir uns quants dies al costat del vaixell d'en Piolín -un altre descomunal desproposit que ha estat la riota de les xarxes-. O d'anular la capacitat de la Generalitat de reobrir els webs oficials del referèndum cinc minuts després que els tanquessin. O utilitzar el "telegraf" per a comunicar les meses electorals. Violència del Segle XX contra un món digital amb més aviat poques fronteres. L'Estat ha menystingut clarament l'abast del que alguns anomenaven "butifarrada", de la capacitat de molta i molta gent, que senzillament volia votar.

No fa gaire hi ha hagut una compareixença -sense preguntes "of course"- de Mariano Rajoy, en la que semblava un ésser d'un altre planeta que teixia un discurs completament al marge del que ha succeït avui a Catalunya: no hi ha hagut referèndum, ve a ser la conclusió. Ni una menció a la violència policial ni als 761 ferits, ni una espurna d'autocrítica, ni una mínima picada d'ullet a una part molt gran de població de Catalunya (al voltant de la meitat, quan fa set anys no passava del 15%) cercant complicitats, construint ponts de diàleg.

Res de res de res. Estultícia i testosterona. En aquesta batalla de Goliat contra David, el gegant ha perdut el relat, al menys de portes enfora. Les declaracions d'aquesta tarda de Piqué, a la premsa espanyola i en Castellà, visiblement emocionat, tenen més valor explicatiu sobre el que ha passat avui que una setmana de cròniques de "La Razón, El Mundo y l'ABC", junts.

No ha estat així en canvi la compareixença de Pedro Sánchez, que ha parlat amb una coherència i sensatesa digne d'un cap d'estat. Semblava que Sánchez fos el president del govern i Rajoy el cap de l'oposició. I això aporta clarament una espurna d'esperança.

Veurem com evolucionen els fets, que també estaran molt condicionats per les xifres de participació que s'acabin anunciant, però seria molt important no tornar a equivocar-se en les properes passes, ni els uns ni els altres. Passi el que passi amb el número de vots i el resultat de la votació, si a algú se li acut declarar unilateralment la independència, difícilment ens en sortirem. Esperem que hi hagi seny.