Les eleccions basques de 2024

Les eleccions al País Basc d'ahir em deixen unes quantes certeses i també alguns interrogants i moltes incògnites i dubtes en relació als paral·lelismes que es solen fer entre els nacionalismes basc i català, tot i que jo penso que no tenen gaire res a veure, més enllà de les simpaties i el respecte amb els que sempre s'ha mirat el País Basc des de la Catalunya més nacionalista i els -més aviat- receles amb els que des del País Basc s'ha mirat el nacionalisme català en general i el Procés del 2017 en particular.

Les eleccions al País Basc refrendren d'entrada un factor clar: Euskadi vota en clau nacionalista, siguin euskaldun o castellanoparlants, tant li fa, allà es vota en clau nacional basca, i això és un fet incontestable -amb només una excepció, quan les eleccions les va guanyar el PSOE el 1986-.  Des de 1990 el PNB ha guanyat totes les eleccions sense excepció, i d'això en fa 34 anys! Qui pot parlar de veritat de desgast?

Els partits de disciplina purament espanyolista no han fet altra cosa que perdre les eleccions des de la restauració de l'estatut basc. En aquestes eleccions, no ha estat diferent. PSOE, PP i VOX sumen 20 diputats, és a dir, un 26% dels vots. Amb tots els matisos que es vulgui, els nacionalistes bascos, de dretes o d'esquerres, han tornat a guanyar les eleccions. Sumen 54 escons de 75 i això són paraules majors.

Ells van a la seva. Tenen el concert econòmic i el defensen amb poques paraules i molts fets. No hi ha una constant baralla de galls entre PNB i EH BILDU, van cadascú a defensar els seus programes, però sense buscar la destrucció de l'adversari. I molta practicitat.

De les qüestions relacionades amb la independència i ETA no se n'ha parlat pràcticament. De fet en l'única "relliscada" de Pello Otxandiano, el candidat de Bildu (enginyer de telecomunicacions de 40 anys amb un màster a Goteborg, Suècia) es va negar a considerar ETA com a grup terrorista, i aquestes declaracions, segur que han tingut un pes important en capgirar uns resultats en que les enquestes donaven BILDU com a gran guanyador de les eleccions. Després va demanar perdó si havia ferit sensibilitats, però ja era massa tard.

D'ETA se n'ha parlat a Madrid, on alguns (PP i VOX i així els ha anat) han volgut fer resucitar el terrorisme per interessos exclusivament electorals (quin fàstic, Déu meu, jugar així amb els sentiments de tanta gent...quina mena de gent sense ànima pot fer campanya invocant el fantasma d'ETA?).

La qüestió és que si BILDU fa una oposició responsable i constructiva, té molts números per esdevenir el guanyador de les properes eleccions basques i potser ja les europees del juny a Euskadi (si hi hagués circumscripció electoral).

Quantes diferències amb Catalunya on els dos grups independentistes estan més preocupats per la destrucció de l'altre (i del PSOE) que per a tenir i defensar un programa electoral amb cara i ulls i preparar-se per fer una obra de govern a favor de la ciutadania del país. De victimisme no es viu (el "cremem-ho tot és molt retòric i patriòtic, però a la pràctica no serveix per a res) com ho demostra el deteriorament i la decadència a tots nivells en el que ha caigut Catalunya des de fa anys, i jo no sé si sent independentista i prou (és a dir, sense tenir un programa econòmic amb prioritats molt clares) n'hi ha prou per a gestionar el país que tenim.

La inversió xinesa a la Zona Franca

La notícia d'aquest matí de tots els diaris editats a Catalunya (ja des d'ahir) és el desembarcament de l'empresa automobilística xinesa Chery a Europa, en concret a la Zona Franca de Barcelona, a les instal·lacions de l'antiga Nissan Motor Ibérica. Una notícia transcendent de mena, d'aquelles que no cada dia, ni tan sols cada més, surten als diaris.

Aquesta informació, és naturalment, portada de tots els diaris de Barcelona, però de cap portada dels de Madrid. He fet un cop d'ull als principals rotatius editats a la capital d'Espanya, hi ho he pogut constatar, però m'ha estat més fàcil llegir la notícia d'El Nacional (https://www.elnacional.cat/ca/politica/portades-madrid-no-interessa-chery-sino-eta_1200503_102.html). De Catalunya, el que més interessa és el fenòmen pallasil de l'Aliança Catalanya de la senyora Sílvia Orriols (quin especímen! si em permeten) i les aventures i desventures del "terrorista fugado" Puigdemont.

Així van les coses en aquestes terres i aquesta és una veritat com la copa d'un pi. Els èxits econòmics que poden beneficiar Catalunya no interessen gairebé ningú de la capital. Però no hem quedat que també som Espanya, que fem part d'Espanya? Doncs només quan interessa i pel que interessa. L'únic fet remarcable, i positiu, va estar la presència del president del Govern Pedro Sánchez, al costat del president de la Generalitat, Pere Aragonès, a l'acte de signatura de l'acord entre entre Ebro i Chery.

L'acord, immens en termes econòmics, generarà quan la fàbrica estigui en ple funcionament, uns 1.200 llocs de treball directes (amb prioritat pels antics empleats de Nissan, molts d'ells a l'atur des de 2020, quan la japonesa va tancar les portes) i més de 20.000 indirectes l'any 2029, quan de la nova factoria de Barcelona es preveu que en surtin 150.000 vehicles, i de retruc, permet recuperar la mítica marca EBRO, de la que ens recordem els que ja tenim una certa edat.

Un èxit industrial per a Barcelona i Catalunya. I per l'equip que ho ha fet possible. Tinc l'orgull de poder escriure que una de les persones que l'han fet possible és un gran amic meu, cosa que m'omple de joia, per ell i per nosaltres, i pel futur industrial de Catalunya.

No vull fer política en aquest article, però si he de triar entre un Hard Rock Cafè o un parc temàtic de casinos i de lleure i hostaleria o un hub industrial automobilístic, entendran que des de la meva perspectiva no hi ha color. No hi ha color. Vinc de la indústria, on treballo des de fa més de vint-i-cinc anys i no puc obviar les virtuts de sostenibilitat, llarg termini i valor afegit que aporta la indústria, associada, naturalment, a salaris ben pagats i a un satèl·lits d'indústria auxiliar i de R+D que esdevenen un cercle  virtuós.

Chery serà el primer fabricant de vehicles xinès que desembarca a Europa, en una calculada política d'anticipar-se als aranzels que la UE posarà a la importació de cotxes elèctrics de fora de l'espai europeu. També naturalment, els polítics sempre van tard, són reactius i no proactius.

Després de l'absència a Xina des de finals de 2019 degut al tancament de fronteres que va causar el Covid19, vaig poder-hi tornar el juny passat. Puc afirmar que la transformació del país en només 5 anys en matèria de mobilitat elèctrica ha estat increïble. A Shanghai només es pot circular per les autopistes interurbanes si es té placa verda, és a dir, vehicle híbrid o elèctric, i més del 50% del vehicles que hi circulen ja ho són. Mai havia vist a la ciutat un cel tan blau i tan clar com vaig veure l'any passat. I si fa cinc anys la majoria de vehicles que circulaven per les seves carreteres eren europeus, coreans o japonesos, cinc anys després són xinesos. De cotxes estrangers només queden els de luxe, i no per a gaire temps.

En tot cas, una gran notícia per a Catalunya. Amic Jordi Bellobí, felicitats per aquest gran èxit.

La fi de les roses (i en part, de la il·lusió de Sant Jordi)

La setmana passada vaig veure a TV3, al telenotícies, un reportatge que entrevistava un cultivador de roses, "Flors Pons", empresa familiar ubicada al maresme amb més de 45 anys de tradició de cultiu i venda de flors. És l'últim cultivador de roses de Catalunya. Si fins als anys 80 del Segle XX, dels 7 milions de roses que es venen a Catalunya cada any només una petita part era importada d'Holanda i França (entre un 1% i un 2% del consum total), la proporció s'ha invertit en 40 anys. Enguany, només un 0,7% de les roses que es vendran (unes 50.000) seran catalanes. 

Les altres procedeixen fonamentalment de Colòmbia i Equador, països amb un clima en el que tot l'any és primavera i aquestes flors creixen de forma fàcil i sense restriccions dels productes fitosanitaris que es poden utilitzar, i naturalment, amb un cost de mà d'obra que és impossible d'igualar.

Tornem doncs a les raons que esgrimeixen els pagesos i que fa uns quants mesos van paralitzar mitja Europa amb vagues, bloquejos de carreteres i manifestacions (en la majoria dels casos justificades, tot i que no calia perjudicar -bloquejats a la carretera- als que no fem política) sobre normatives imposades per la Unió Europea en què les exigències a les produccions locals (en matèria, per exemple de pesticides i d'altres productes fitosanitaris) són extraordinàriament dures i en canvi productes marroquins, asiàtics o sud-americans tenen carta blanca per a entrar al mercat europeu sense restriccions ni exigències. 

No sóc pas proteccionista en matèria econonòmica, més aviat sóc de l'escola lliberal, però he d'admetre que comprar i regalar roses que cada any fan menys flaire (no sabia per què, però ara ja ho sé: perquè es passen molt de temps en càmeres frigorìfiques i viatgen en contenidors refrigerats durant més d'un mes des que han estat tallades) i que al cim no deixen cap valor afegit a Catalunya, em fa més aviat poca gràcia. O més ben dit, no me'n fa cap.

Ens omplim la boca parlant de sostenibilitat i economia circular i comprarem 7 milions de roses que procedeixen de l'altra banda de l'Atlàntic i que per ser transportades aquí consumiran una gran quantitat de combustible fòssil mentre els camps del Maresme i del Baix Llobregat romanen cada vegada més erms. És una mica absurd, no els sembla?

Si a això hi afegim la tristor que transmet el cartell institucional de Sant Jordi de l'Ajuntament de Barcelona, que és on la celebració de la veritable Diada Nacional de Catalunya (a mi no m'agrada celebrar derrotes o si volen, no sóc de celebrar victòries borbòniques) és més multitudinària i vistosa, doncs a un li venen ganes de no celebrar gaire res.

Si s'hi fixen, el cartell és com l'alcalde Collboni. De fet, és un fidel reflex de la seva personalitat. Gris, anodí, desposseït de qualsevol personalitat i caràcter. Sense senyeres (Déu vos guard d'expressar qualsevol signe de catalanitat...), sense llibres i pràcticament sense roses. D'on surt tanta intel·ligència i empatia? Qui caram és el cervell que dissenya aquestes mediocritats, per no utilitzar un altre mot que també comença amb la lletra m?

Em queda el consol de pensar que la producció local de llibres sobre tot en Català, però també en Castellà (Catalunya és un referent mundial en l'edició de llibres en els dos idiomes) i la seva venda, serà aquest any, durant la setmana de Sant Jordi, molt alta, o al menys això diuen les previsions.

Jo hi contribuiré. Regalaré llibres en comptes de roses, un per a mi, i un altre pels altres membres de la meva família. 

"Expats": la nova plaga

El cap de setmana passat el vaig passar a Barcelona. Tot i que al Cap i Casal hi vaig pràcticament amb freqüència setmanal, ho faig gairebé sempre per motius estrictament laborals i per tant no solc fer-hi  turisme. De fet, la darrera vegada que hi havia anat per lleure va ser el 27 de desembre de l'any passat, que hi era per motius professionals i vaig aprofitar per quedar-me a veure una obra de teatre amb l'Anna. I aleshores va ser només una tarda-vespre amb la qual cosa poc vam poder veure, més enllà del teatre Coliseum.

Aquesta vegada hi hem passat un dia i mig també per anar a teatre, però hi hem anat amb més temps. A l'article d'avui no vull parlar de teatre però sí que aprofito per a fer un incís respecte del que vam anar a veure perquè es tracta d'un espectacle extraordinari. 

Vam anar al teatre Lliure de Gràcia on es representa "El dia del Watusi" del grandíssim novel·lista, malauradament traspassat molt abans d'hora Francisco Casavella (va morir als 48 anys). Quan vaig llegir la trilogia, escrita entre el 2002 i el 2003 i formada per les novel·les: "Los juegos feroces", "Viento y joyas" y "El idioma imposible", vaig quedar tan enganxat com quan he llegit algunes altres obres mestres de la literatura, com em va passar amb "La plaça del Diamant" de la Mercè Rodoreda o "Cien años de soledad" d'en Gabriel García Márquez. La trilogia em va impactar i agradar tant que l'he llegit dues vegades (i en breu ho tornaré a fer una tercera vegada). 

L'obra (que dura -atenció- més de 4 hores), la porta a escena el director, actor i guionista català Iván Morales, en una adaptació molt fidel a la novel·la, des del 12 d'abril fins al 9 de maig amb totes les entrades exhaurides des de fa setmanes. Si la podeu repescar en alguna programació posterior o a YouTube us recomano que no us la perdeu, i si heu llegit la trilogia, aleshores no us la podeu perdre.

Tornant al fil del que vull explicar avui, vam passejar tranquil·lament pel barri de Gràcia per anar al teatre i em va impressionar la transformació del barri des que jo vivia a Barcelona (a la dècada dels 90) i anava de copes a la plaça del Sol o a la festa major d'estiu. El turisme transforma les ciutats, no hi ha dubte d'això, i no sempre per bé (he llegit fa poc que a Kyoto han tancat el barri de les Geishes al turisme degut a la pressió insoportable pels habitants del barri, per no parlar del fenòmen d'expulsió de residents que hi ha hagut els darrers 10 anys a Venècia, per a posar només dos exemples prou coneguts).

A un barri de Gràcia molt peatonalitzat s'hi barrejaven, dissabte a la tarda, locals (un terç, en un exercici d'estadística "de nas" sense cap mena de rigor), guiris, als que es detectava d'una hora lluny per vestimenta i l'inseparable "google maps" a la mà i les fotografies instagrameres a cada cantonada (un altre terç), i els expats, aquella fauna que se suposa que treballen a la ciutat per empreses no catalanes, que venen, s'instal·len a la ciutat, on s'hi estan de mitja uns 5 anys, amb salaris altíssims, fan pujar els lloguers, provoquen inflació als serveis, no fan el més mínim esforç per a aprendre una mica de Català i ni tan sols Castellà (es relacionen exclusivament en Anglès), i utilitzen tots els serveis que ofereix la ciutat sense pagar ni un euro d'impostos. 

El fenòmen expat a Barcelona està molt ben explicat pel periodista i escriptor Antonio Baños al llibre editat per Viena Edicions "Barcelona no té solució", de març de 2023 i que recomano, és tot un retrat (molt fidel) d'una Barcelona que a mi no m'agrada i a moltíssims barcelonins, tampoc. Baños calcula que a la ciutat hi viuen actualment de forma permanent uns 55.000 expatriats (poca broma) on han transformat la fesomia urbana del Poble Nou i parcialment la de Gràcia. 

De fet al Poble Nou, pràcticament han desaparegut tots els bars "convencionals", els de tota la vida. Ara només hi ha els regentats per xinesos (una altra plaga) i els regentats per guiris que donen serveis a expats en locals on ofereixen "brunchs" i mandangues veganes i ultravitamíniques a preus exorbitants. Passejar per determinades zones del Poble Nou et situa en algun indret híbrid indeterminat a cavall entre Escandinàvia, Holanda i Nova York. No hi ha supermercats "normals" ni perruqueries "normals" ni tan sols botigues "normals" tot està pensat per i per al expats i les seves rendes astronòmiques.

Avui a la feina, en una reunió amb un proveïdor de serveis gironí, tot parlant d'on dinava, m'ha explicat amb resignació que ja només es pot dinar a la riba dreta de l'Onyar, perquè a l'esquerra (Casc Antic), ja no hi queden establiments per als locals, només apartaments turístics ("ara molts dies vaig a dinar a casa", m'ha dit), restaurants per expats -molts relacionats amb el ciclisme (una plaga immensa)-, botigues de bicicletes i accessoris i supermercats per expats. Una senyora gran amiga seva, que viu al barri vell, li explicava fa uns dies que ha tancat la darrera perruqueria "normal" del barri i que ara mateix no sap on anar-se a pentinar-se.

Si això és progrés i qualitat de vida, que algú que hi entengui més que nosaltres, que baixi i ens ho expliqui.

Caminem cap a l'extinció

No paro de comprovar en tot allò que m'envolta, en el meu entorn personal i professional que l'estultícia humana no té límits. En aquesta cursa estúpida i innecessària cap al no res, es veuen fenòmens cada vegada més increïbles, però que paradoxalment cada cop ens prenem amb més normalitat. 

No deixa de ser-ne una causa la manca de pòsit cultural de una gran part de la població, aquella que no llegeix mai, la que només s'alimenta de la immediatesa i de les "fake news" o de les notícies no contrastades ni gens ni mica que volten per internet. En aquest sentit només posaré un parell d'exemples recents de la tonteria que ens envolta.

El primer té a veure amb la Setmana Santa. En una societat occidental completament secularitzada en la que l'església catòlica hi té un paper cada vegada més marginal, sobre tot si ho comparem amb com estàvem fa només 25 anys (tinc un nebot de catorze anys que no sap el parenostre, perquè a l'escola laica on estudia, no li han ensenyat, cosa que d'altra banda trobo completament normal, però no deixa de sobtar a molts de la nostre generació i generacions anteriors), aquesta festivitat, de marcat sentit religiós fa només uns quants anys, ha esdevingut una aturada de vacances entre el final d'hivern i el principi de la primavera, que per a molts -el que poden econòmicament- suposa una setmana sencera de vacances i tot el fervor religiós s'ha transformat en un fenòmen turístic de masses totalment desvinculat de cap mena de sentit espiritual.

Queden processons per tradició i perquè al capdavall el sentit religiós primigeni s'ha transformat en un reclam que atreu moltíssima gent i que acaba generant milers d'euros en ingressos turístics. 

Doncs en aquest context, aquest any per primera vegada he començat a rebre (prometo que no exagero) correus electrònics i whatsApps de felicitació de la Setmana Santa. Ja no n'hi havia prou en felicitar el Nadal, després va ser el Thanksgiving dels nassos, més tard, el Black Friday, i ara, ara, la Setmana Santa.

Fa uns dies em van arribar de proveïdors xinesos i pakistanesos (comprensible perquè aquests per tal de vendre són capaços de lliurar el seu cos al diable), però el dimecres, en vaig rebre dos de proveïdors catalans. I això sí que no. Si ja m'emprenya rebre "felicitacions" de Nadal i Cap d'Any, es poden imaginar la meva estupefacció en rebre aquella escombraria en forma de correu. Un motiu seriós de revisió de la política de proveïdors i qüestionar-ne la continuïtat dels que no reuneixen les condicions mínimes de deontologia i sentit comú. 

I la segona. L'altre dia, de vacances per terres valencianes amb la família, l'Adrià em va fer sentir una part d'un podcast on uns individus (no en vaig arribar a copsar la filiació) entrevisten un fenòmen de les xarxes que es diu Amadeo Llados. Segur que alguns de Vostès n'han sentit parlar. Aquest paio és un xicot de 32 anys, instal·lat a Miami, amb el cos completament tatuat, amb el cabell tenyit de ros platí, amb fundes de dents postisses i blanquejades, que passeja una sudamericana de pits voluminosos (a la que anomena "mi amor") i que presumeix d'haver-se fet milionari en cinc o sis anys.

Doncs aquest perla, que sembla que s'ha fet ric amb les seves classes de fitness on line (no li trec el mèrit per això), abomina públicament dels estudis universitaris, dels que estan grassos i dels que són pobres. Presumeix d'haver deixat les drogues i l'alcohol (després d'haver-s'ho fumat tot, esnifat tot i begut tot), de llevar-se a les 5 del matí cada dia, de fer molt d'esport, de menjar molt sà i de despreciar els que no valoren els diners i el culte al cos. Es vanta de tenir dos Lamborghinis, que ell anomena col·loquialment "Lambos", rellotges de luxe i de guanyar 600.000 dòlars al mes. Un exemple d'estultícia elevada al cub. En un moment donat de l'entrevista (i després vaig ser incapaç de continuar escoltant) va dir que des que va començar a llegir llibres i que això li ha canviat la perspectiva de moltes coses. Un dels seus mestres, continuava, era el gran filòsof GREC (prometo que ho va dir), Marc Aureli. Òbviament, els suposats periodistes que l'entrevistaven tenien tanta feina en eixugar-se les baballes que no van ser capaços de dir-li que Marc Aureli era romà.

Així ens va. I ens queixem dels nostres polítics. No són altra cosa que un reflex del que passa a la nostra societat, cada vegada més nihilista.