Fires de Girona i incivisme

Aquest matí he sortit -ben d'hora, ben d'hora- a córrer des de casa meva direcció a Domeny, on hi ha la fàbrica de la Nestlé, un recorregut que faig des de fa anys, amb diferents subcircuits depenent del temps del que disposo. Anant cap a Fontajau a l'alçada de la rotonda a Josep Tarradellas cantonada Passeig de la Devesa -que avui he sabut que s'anomena Plaça de l'Assemblea de Catalunya- he tornat a veure el blidatge de tanques als voltants d'aquesta plaça i als espais colindants. Blindatge com si de la prevenció d'una guerra civil es tractés. No és nou, però cada any és més contundent. Més incomprensible.

Una de les poques coses bones de la pandèmia de Covid és que al 2020 els residents al barri de la Devesa no vam haver de patir l'incivisme i les misèries associades a les Fires de Sant Narcís de Girona. Amb això no vull dir que estigui en contra de les festes, m'és més aviat indiferent, fins al punt que del 2015 al 2019 amb els meus fills ja d'una certa edat, hem aprofitat aquests dies per a marxar amb la meva dona i amics ben lluny de Girona per a tornar quan de les Fires ja només en queda el record, però sí que crec que determinades tradicions s'haurien de repensar.

Quan arriben aquestes dates, més enllà de les mosques (i enguany la plaga de bernats pudents -Halymorpha Halys- que hi ha a la Garrotxa i comarques confrontants), hi ha dos afers recurrents que m'enerven cada vegada més. 

Deu ser cosa de l'edat, però les fires de Girona en el seu vessant "activitats lúdiques" al barri de La Devesa (associades a incivisme salvatge generalitzat) i el canvi d'hora que amb estultícia extrema les autoritats europees s'entesten a continuar mantenint quan no hi ha cap avantatge objectiu a oferir,  són dos temes que fa temps vaig decidir deixar d'aguantar. Per això marxo de Girona, per oblidar les Fires i el canvi d'hora. Aquest any no serà una excepció. No marxem de vacances però sí de cap de setmana, ben lluny dels excessos de la Fira.

Si ho hagués de definir amb cert sarcasme diria que les Fires de Girona són aquella manifestació suposadament festiva en la que:

• Hi ha una fira de mostres anacrònica (el "sertamen" en diuen els gironins de tota la vida) a la que dubto que ningú hi faci negoci -aquest any hi ha un 30% menys d'assistents-. No és només anacrònica, és moooooolt anacrònica. Previsible, repetitiva i passada de moda. En el món de la digitalització i la globalització aquest esdeveniment s'hauria de reinventar, o deixar d'existir. Molts en diríem bé sobre tot els veïns del carrer Joaquim Vayreda i voltants.
• Apareix tot un col·lectiu de gitanos que venen globus, castanyes, patates fregides i d'altres, que són nombrosos i que no veig per Girona durant la resta de l'any.
• El nivell de comes etíl·lics assoleix els seus màxims anuals (la constatació més fefaent és que hi ha ambulàncies de campanya a la zona de La Copa).
• Les infraccions per aparcament il·legat també s'enfilen als rècords de tot l'any, a l'igual que les molèsties que es causen als veins del barri de La Devesa. Impossible aparcar pels residents durant els dies punta.
• L'olor de pixats a les cantonades, barrejada amb l'olor de maria provoca espasmes als narius dels més resistents.
• Les restes de l'incivisme dels salvatges que practiquen el "botellot" converteixen un barri habitualment bonic -la resta de l'any- en un abocador sense límits (en Castellà ho podríem anomenar "estercolero"). M'he passat anys sortint l'endemà de Sant Narcís a passejar amb la gossa portant una motxilla buida per a recollir restes de les orgies alcohòliques de la nit anterior.

Per tot això, i d'altres coses que callo, m'encantaria que treslladessin la part més lúdica de les Fires a Montjuïc o Montilivi, posem per cas (sense que tingui res en particular contra els habitats d'aquests dos barris) així l'Ajuntament de Girona, tan democràtic i modern i amb una alcaldessa adalid dels Puigdemonistes més fervents, contribuiria a la democratització i descentralització de la festa i de passada ens permetria als veïns de La Devesa evitar el patiment d'un petit infern durant 10 dies que es fan eterns.

Covid: una pandèmia encara no controlada

Aquests darrers dies, amb un 79% de la població espanyola totalment vacunada, ha aflorat amb molta força el debat sobre com cal tractar els que, no tenint cap contraindicació per a vacunar-se, refusen, per pur negacionisme, injectar-se la vacuna anti-covid.

I això és encara més cert, com a conseqüència de les notícies alarmants que ens arriben d'altres països, malgrat que, ara per ara, aquí les xifres de la pandèmia estiguin sota control. L'aparició d'una nova variant britànica, de la que hem tingut notícies aquesta setmana és -parcialment- degut al relativament baix percentatge de població britànica amb pauta completa (68%). El cap de setmana passat un amic britànic em deia, dinant, que un alt percentatge de la població de Londres no està vacunada i ho atribuia al negacionisme del que ell anomena "the ethnics". 

Ho deia sense cap mena de connotació especial. És una pura constatació empírica que molts no anglosaxons, immigrants i fills d'immigrant, amb nacionalitat o permís de residència britànics, refusen vacunar-se per una certa teoria de la conspiració de que els blancs els volen inocular substàncies per a poder-los controlar.

Als Estats Units, on la població amb pauta completa és encara inferior (un 57%), els col·lectius que més refusen posar-se la vacuna són, per aquest ordre, els negres, els hispans i els asiàtics. 

A Rumania per exemple, amb una taxa de vacunació del 30%, hi ha 15.000 noves infeccions per dia, amb una taxa de 77 per 100.000 (Espanya 4 per 100.000) i a Rússia, on la taxa de vacunació és del 33%, hi ha 33.000 nous contagis per dia, però aquí el problema de la població que refusa vacunar-se és un altre: molts ciutadans no es creuen el seu govern i no creuen en absolut en l'eficàcia de la vacuna Sputnik.

Aquests 4 països, juntament amb les 3 Repúbliques Bàltiques i Ucraïna són els anomenats en Anglès "Hot Spots" actuals. Tots coincideixen amb un baix o molt baix percentatge de vacunació.

El dilema de tornar a aplicar restriccions i confinaments torna a ser damunt la taula. A la Xina, on la taxa oficial de contagis és zero, les fronteres segueixen rigurosament tancades als estrangers (i els xinesos tampoc poder sortir de la Xina), excepte per raons molt justificades que requereixen una carta d'invitació del govern central o provincial xinès. No ens hauria d'estranyar que el nostre gran amic PROCICAT ens tornés a imposar restriccions abans de Nadal, si els hospitals i sobre tot les UCIS, es comencen a tornar a omplir. Si no, temps al temps. Tenir un 21% de no vacunats podent-ho estar, no acaba d'assegurar com caldria la immunitat de grup. 

I l'altre dilema és què fer amb aquestes persones no vacunades.

Cal negar-los l'entrada a espectacles, concerts, restaurants i altres llocs i serveis públics (com ara avions)? Quina seria la vostra actitud si sabéssiu que una de les persones del grup amb el que treballeu de forma habitual no està vacunada podent-ho estar? Als Estats Units ho tenen molt clar. Moltes empreses estan començant a aplicar la norma que si a partir d'una determinada data no s'està vacunat, es perd el lloc de treball.

Jo no sé si seria tan dràstic, però si a la feina tingués algú al costat que no està vacunat perquè no li dona la gana, segur que em condicionaria el meu comportament cap a aquesta persona.

 

El missatge de la decadència de Catalunya (II)

Des que s'ha instal·lat sobre tot als mitjans de comunicació el discurs de la decadència catalana,en contrast amb la llibertat, la prosperitat i l'alegria que prospera a Madrid, hi ha dos blocs en posicions antagòniques. 

Els uns són aquells que postul·len que la decadència de Catalunya (i de Barcelona) és conseqüència del Procés i del Colauisme, i aquí hi trobem un garbuix heterogeni de col·lectius entre els que es troben les elits de la burgesia catalana, una part significativa del PSC i, com no podia ser d'una altra manera, el Madrid oficial i castís (referit a la Casta). Un exemple n'és Mario Vargas Llosa que defensa que la Barcelona cosmopolita i oberta que ell va conèixer als anys 70 contrasta amb el provincianisme nacionalista d'avui. Jo sóc dels que penso -com l'Empar Moliner- que a Vargas Llosa només se'l pot llegir, però no escoltar. Una mica com a Pérez-Reverte.

A les antípodes dels primers, hi ha els que defensen que bona part de la decadència catalana es deu al constant maltractament econòmic que Catalunya ha rebut de forma sistemàtica per part de Madrid, i aquí també hi ha un garbuix d'independentistes i part de la societat civil. Diumenge passat, en Toni Soler a l'Ara, defensava que precisament el Procés va néixer en part com a resposta a la decadència econòmica que el mal tracte pressupostari auspiciat pel govern central abocava Catalunya.

Aquestes darrers temps s'ha creat la plataforma "Barcelona és imparable", el que vindria a ser una mena de reacció per a sortir de la decadència a la que el govern Colau hauria portat Barcelona....La plataforma s'ha manifestat aquesta setmana a la Plaça de Sant Jaume amb un "aclaparador" èxit de convocatòria (1.200 persones!). Avui en parla 'Évole en el seu article setmanal a La Vanguardia. Pel que sembla hi hauria al darrera més de cent entitats...Si això és així, això de la Barcelona emprenyada seria també un absolut fracàs de convocatòria (segons llegeixo a l'article de l'Évole, al darrera hi hauria Junts i PDCat). Són els que volen l'ampliació del Prat i l'abducció de la Colau per part d'una expedicció extraterrestre.

Tots dos blocs penso, tenen una part de raó, però crec més en els fets consumats que en les veritats revelades.

És cert que hi ha un component econòmic fonamental: maltracte sistèmic de Catalunya tant en les assignacions pressupostàries als pressupostos generals de l'Estat (incomplint sistemàticament el que diuen les disposicions de l'Estatut de Catalunya en vigor en aquest àmbit) com en el grau d'execució de les mateixes. Justament el contrari del que succeeix a Madrid. Hi ha més inversió pública i al cim el grau d'execució de la mateixa és netament superior. Amb xifres tancades a 30 de juny, l'execució d'obra pública pressupostada el 2021 és a Barcelona del 13% i a Madrid del 40%. Deixo a l'aire si això té a veure o no amb el Procés i si això contribueix o no a la decadència de Catalunya. 

Però és també innegable que tant el dinamisme de l'economia catalana com la seva xarxa d'infrastructura industrial i empresarial segueix essent un pol d'atracció d'inversions i talent. I això són fets consumats inapel·lables. En citaré alguns de ben recents:

• La multinacional americana Pepsico escull Barcelona per situar-hi el seu "hub" digital mundial, amb creació de 400 llocs de treball d'altíssim nivell.
• Microsoft va anunciar el mes passat que escollia Barcelona pel seu nou "hub" mundial de I+D per a fer recerca sobre intel·ligència artifical, un dels 8 dels que disposa a nivell mundial.
• L'operador alemany DECIX acaba d'anunciar l'obertura d'un punt d'intercanvi d'internet a Barcelona, a través de 3 centres de dades, als que ja hi ha connectades més de 30 xarxes.
• Nestlé reforça el seu "hub" tecnològic de Barcelona.
• El fabricant de microvehicles i motos elèctrices Silence anuncia que es queda la planta de Nissan de Montcada per a fabricar-hi vehicles elèctrics.
• Cinc projectes potents, entre ells dos fabricants automobilístics asiàtics, opten per a les instal·lacions de Nissan de la Zona Franca, quan els japonesos abandonin la planta a finals de desembre.
• La multinacional Kronospan ha iniciat els treballs per a construir una nova fàbrica a Tortosa en la que invertirà 200 milions i crearà 185 llocs de treball directes i 1.500 indirectes.

Set notícies positives -sense haver fet cap recerca exhaustiva i que es poden llegir a la premsa generalista- que fan pensar que les mentides io exageracions dels uns i dels altres són més armes llancívoles per reforçar els seus discursos que no pas una realitat de decadència imparable.

Més recursos sí i més sentit comú també. El que segurament caldria és menys discursos incendiaris, tant per parts dels uns com dels altres.

La casta es protegeix

És francament alarmant que hom sigui ciutadà d'on país on passen les coses que passen, sobre tot les que es relacionen amb els que detenten els mecanismes del poder, sia polític, sia econòmic, sia judicial. 

En el fons del fons, aquests tres poders acaben confluint en un col·lectiu d'especímens que, malgrat que aparentment poden  discrepar en molts aspectes, fins i tot públicament, quan es tracta de protegir els seus privilegis, "prietas las filas" es defensen a mort. I sempre se'n surten, a diferència dels mortals de carrer, com Vostè o jo.

Aquests dies les notícies al respecte són demolidores. El que m'estranya és que no hi hagi una revolta.

El judici pel cas Castor

S'acaba d'obrir a Castelló (per fi!) el judici sobre l'anomenat cas Castor, aquell projecte que pretenia construir i operar reserves estratègiques submarines de gas natural i que va provocar un alarmant número de sismes (més de 1.000) a les costes de Tarragona i Castelló mentre s'estaven omplint els dipòsits. D'aquest cas n'he escrit uns quants articles al blog. Saben el que més sorprèn? Doncs que només es jutja dues persones (després que el jutge arxivés dil·ligències contra altres 10 imputats), Recaredo del Potro, president d'Escal UGS, filial d'ACS (amb aquest nom jo ja el declararia -pressumptament- culpable), i José Luis Martínez Dalmau, conseller delegat. A mi el que em sobta és que no s'aixequi el vel -en terminologia econòmico-judicial- i no es jutgi a l'autor intel·lectual del delicte: Florentino Pérez (bé no em sobta, òbviament, és pura ironia) ni als altres autors intel·lectuals: els membres del govern espanyol que, amb canicularitat i al·levosia, van adjudicar l'agost de 2008, quan tothom estava de vacances i amb una muntanya d'irregularitats, la construcció i explotació d'un magatzem submarí de gas natural a Escal UGS, filial de ACS. Els resultats d'un nyap com aquest: la concessionària va cobrar 1.300 milions d'euros com a indemnització malgrat la paralització del projecte. Els veritables responsables mai no seran jutjats. Llotja del Bernabéu. Casta en estat pur. La factura l'estem pagant els ciutadans de carrer, com ha de ser.

La caspa de Felipe González i Alfonso Guerra es passegen per tot arreu

Darrerament la gerontocràcia del PSOE torna a treure el cap. Tant l'Alfonso Guerra, el fuster especialista en ribots per a retallar l'estatut català i col·locar el seu germà Juan Guerra a la Junta de Andalucía, com el molt honorable membre del consell d'administració de moltes societats de l'IBEX  35 i similars, Felipe González. Tots dos es prodiguen en mitjans i tertúlies. Tots dos s'han tornat més de dretes que en Pablo Casado i en Santiago Abascal junts. Felipe González participa al darrer congrés del PSOE (segurament per a redimir les seva mala consciència) i simula que és d'esquerres. L'Alfonso Guerra ni això. Tots dos defensen aferrissadament als mitjans que el rei emèrit ha de tornar a Espanya. Avui al Círculo Ecuestre -paradís de la casta i la caspa- quan se li ha preguntat sobre el GAL, Felipe González, com no podia ser d'altre manera, s'ha fet el suec. 

Jutges que cobren en negre

Avui TV3 ha denunciat que hi ha molts membres de la judicatura que cobren en negre les classes de preparació d'oposicions que fan a candidats a opositors. He vist el reportatge i he quedat garratibat. En alguns casos, fins i tot imparteixen les classes en seu judicial. A preguntes dels periodistes als responsables de l'escola judicial de Barcelona aquests han dit que no és competència seva avaluar què fan els jutges fora de les seves hores de treball. És gairebé com si els mossos d'esquadra, quan no estan de servei, anessin a robar bancs. 

La testosterona de l'emèrit (i de Villarejo)

Avui Villarejo declarava a la comissió del Parlament Espanyol que investiga el cas "Kitchen" que un dels encàrrecs que li van fer va ser el de recuperar uns informes clínics que asseguraven que havien tractat l'emèrit amb hormones femenines per a abaixar-li la líbido i calmar el seu desig sexual inesgotable. 

Villarejo dice que fabricaron inhibidores de testosterona para el Rey Juan Carlos porque era muy "ardiente". Transcric literalment un fragment de la notícia d'Europa Press al respecte: "El comisario jubilado José Manuel Villarejo ha asegurado este miércoles en el Congreso que en ciertos sectores se consideraba "un problema de Estado" que el Rey Juan Carlos fuera "tan ardiente" y que llegaron a fabricar "hormonas femeninas" e inhibidores de testosterona "para rebajarle la libido".

Leer más: https://www.europapress.es/nacional/noticia-villarejo-dice-fabricaron-inhibidores-testosterona-rey-juan-carlos-porque-era-muy-ardiente-20211020175430.html

Com hagués dit el gran i enyorat Johan Cruyff, "no hase falta desir nada más". Això sí, una enquesta publicada aquesta setmana afirma que un 54% dels espanyols volen que l'emèrit torni a Espanya. "Cosas veredes, Don Sancho". 

Processament de 49 càrrecs del Partido Popular a València

La Rita Barberà, filla de falangista, política, fallera, fumadora de ducados i bevedora, no ho haurà pogut veure. Ahir dimarts es va obrir (per fi!) el judici oral contra 49 alts càrrecs del PP valencià per blanqueig de capital i malversació de cabals públics. Diu l'auto de processament del jutge, a tenor literal: "Esta actividad, "opaca, aparentemente, a la estructura nacional" del PP, "fue llevada a cabo por pocas personas en el círculo más estrecho de confianza de la entonces alcaldesa; y en concreto, y que podamos saber, por el investigado Alfonso Grau, que actuaba de recaudador de recursos económicos sustraídos a la regularidad y transparencia contable, y por la de María del Carmen García Fuster (también de la máxima confianza de Barberá) que administraba esos recursos". Barberá fue imputada por el Supremo en 2016 por estos hechos y por su condición de senadora y aforada. Sin embargo, su causa se extinguió tras su fallecimiento a las pocas semanas".

Però em jugo un pèsol que tot quedarà en un mer judici benintencionat però sense cap resultat tangible. La corrupció endèmica que els polítics Populars del País Valencià (Camps, Fabra, Bernal, Costa, Rambla, etc...) van desplegar -recordem que fins i tot van fer venir el Papa a València i que va descarrilar un metro el 2006 amb resultat de 43 morts- ha quedat fins la data pràcticament impune. Passarà res més? Permetin-me que ho dubti.

El personal del Tribunal de Cuentas

Aquesta setmana diversos mitjans denunciaven que la santa inquisició del Tribunal de Cuentas, ja saben, aquell tribunal que no forma part de la justícia però que pot arruinar qualsevol ciutadà que li vingui de gust, a més a més d'estar presidit per personatges de la casta més casposa (un germà de l'Aznar, l'ex-ministra Margarita Mariscal de Gante, Ramón Álvarez de Miranda, ex-diputat, i un llarg etzètera), té un 15% dels seus empleats que estan emparentats entre ells. Un xiringuito que fa política i col·loca a familiars, amics, coneguts i saludats.

https://www.tcu.es/tribunal-de-cuentas/es/organizacion/organigrama/

I saben què és el pitjor? Doncs que malgrat els judicis i les presumcions de culpabilitat, tots els implicats en tots els casos dels que s'està parlant aquests dies -i de tots els altres dels que es va parlar i escriure abans- no els passarà res. L'explicació és molt senzilla: formen part de "la casta" i com a tals, no només actuen com si fossin intocables, sinó que veritablement ho són.

Caos mundial: escassetat de materials i mà d'obra, inflació galopant

La post-pandèmia de Covid -si així podem anomenar aquesta fase estranya en la que ens trobem actualment- està portant i més que portarà, un seguit de conseqüències l'abast de les quals encara és difícil d'avaluar i predir en tota la seva magnitud, però el que està clar és que venen temps no gaire estimulants, des de molts punts de vista.

En 34 anys de vida professional com a economista mai abans havia viscut una situació com la que estem vivint des de fa uns mesos.

Matèries primes i components

És un fet conegut i publicat pels mitjans que l'increment de preu de les matèries ha experimentat uns ratis de creixement mai coneguts en els darrers 25 anys. Només poso dos exemples del meu sector: el cartró corrugat aquest any 2021 ha experimentat increments 4 vegades, amb un total acumulat de +27% en relació al preu que hi havia a 31 de desembre de 2020. Això quan es pot garantir-ne el sumministrament, que no és sempre. A la meva empresa hi ha hagut ruptures de material en diverses ocasions, que han suposat que no hem pogut servir el producte final al client. Un altre: el preu del cotó està a màxims dels darrers 20 anys. En un sol dia, el preu va pujar més d'un 8% fa un parell de setmanes.

En d'altres sectors: construcció i automoció entre els més afectats, la falta de materials com coure, fusta, acer i semiconductors (80% mundial fabricat a Taiwan i Corea del Sud) estan provocant l'aturada d'obres i de línies de producció, respectivament.

Nolis

Aquesta és l'altra gran crisi que s'afegeix a l'encariment de les matèries primeres. No hi ha nolis, perquè no hi ha vaixells suficients per a satisfer la demanda desbocada d'importacions de matèries primeres i productes acabats de la gran fàbrica del món, la Xina. A Europa, si per un contenidor de 40 peus es pagaven 2.000 dòlars de promig fa una mica més d'un any, ara s'en paguen més de 15.000 (no estic exagerant i ho dic de primera mà perquè ho pateixo cada dia), un increment del 750% en un any. Els trànsits de la Xina als Estats Units experimenten una situació similar: hem passat de pagar 5.000 dòlars a pagar-ne 27.000 pel mateix contenidor de 40 peus. I tot i així, no hi ha vaixells que puguin garantir que els temps de trànsit es compleixen. Un exemple pràctic: un contenidor Shanghai-Barcelona fa un any tenia un temps de trànsit de 32 dies. Avui, amb sort és de 55 a 60 dies. Els vaixells surten tard d'origen i a més a més, per estalviar combustible, van més a poc a poc. Per a reblar el clau, als principals ports del món occidental hi ha un colapse de diverses setmanes per treure contenidors. L'administració Biden va decretar divendres la obligatorietat pels estibadors de treballar 7 dies a la setmana 24 hores al dia per assegurar la campanya dels "ThanksGiving" que és com el nostre Nadal en termes de consum. Així estan les coses.

Energia

Què hem d'escriure aquí que el lector no sàpiga? Potser, que la crisi no és principalment a les economies domèstiques, sinó bàsicament a les fàbriques. A l'increment de preus del petroli i el gas com a conseqüència de les lleis de l'oferta i la demanda cal afegir-hi les restriccions que està imposant a la producció industrial el govern xinès per assegurar el compliment de l'agenda de descarbonització acordada a l'agenda de Paris (que ara sí, s'estan prenent seriosament, potser perquè els xinesos ja han assolit el nivell de creixement que els equipara amb Occident). Algunes indústries grans consumidores d'energia elèctrica, com la tèxtil ja estan començant a experimentar restriccions que, per decret, els arriben de Beijing: en compte de poder treballar 7 dies a la setmana, els provoquen restriccions elèctriques que els impedeix treballar més de 4 dies. Resultat? Disminució de la producció i en conseqüència, augment de preus. Un factor més.

Mà d'obra

I per acabar-ho de rematar: falta de mà d'obra en determinats sectors. Al Regne Unit, el Brexit ha provocat una fuita massiva no només de conductors de camions que ha provocat escassetat de benzina a les gasolineres, sinó que s'han de sacrificar cada dia més de 15.000 porcs per trets de bala que s'acaben cremant per falta d'operaris especialitzats als escorxadors. Visca el Brexit i la seva mare. Als Estats Units fan falta uns 5,5 milions de treballadors que no s'han reincorporat als seus llocs de treball després de la Covid. Acostumats a generosos subsidis del govern federal de 600 dòlars setmanals menjant crispetes i mirant Netflix, qualsevol torna a treballar per salaris de 14 dòlars per hora. 

 

Estem en un escenari de tempesta perfecta. Els nivells d'increment de preus registrats a les economies desenvolupades als 4 darrers mesos situen la inflació subjacent per damunt del 4%. Els bancs centrals, reacis a pujar els tipus d'interès a curt termini, no tindran altre remei que fer-ho. En poques setmanes o mesos ens trobarem en una espiral d'increment de preus i de tipus d'interès, els pitjors enemics de l'estabilitat i el creixement econòmic. Si no succeeix un miracle, ens esperen mesos molt complicats.

 

Una mica d'optimisme (de tan en tant)

Un molt bon amic fa anys el 12 d'octubre, mal anomenat dia de la hispanitat, que sense cap mena d'esperit revisionista no sé ben bé què vol dir ni què celebra. A part d'aplaudir la desfilada d'una cabra i una rei anacrònic, xiular un president de govern continuo sense entendre per què els humans ens entestem a enfrontar-nos els uns contra els altres en diatribes completament estèrils. 

Però no és això del que vull escriure avui. L'amic al que truco per a felicitar-li l'aniversari em diu literalment: "Estic tip de llegir males notícies. En voldria alguna de bona per a variar". Li vaig contestar que malgrat coincideixo amb ell en el fet que els mitjans en general només ens ofereixen notícies per a deprimir el més optimista, i al darrer blog en mencionava alguna de passada -volcà de La Palma, justícia injusta, fallida tècnica del Barça, radicalització de la política, corrupció dels poderosos que no s'atura, cronificació de la pobresa, brutícia a Barcelona, debats estèrils, creixement insostenible,...- però malgrat tot, hi ha motius per l'esperança. I molts. Aquesta entrada al blog va per tu, Joan.

Demà divendres s'aixequen pràcticament totes les restriccions generades per la pandèmia durant el darrer any i mig. Això és un senyal -secundari- per a l'optimisme. Una grandíssima notícia. Estem a punt de recuperar l'antigua "normalitat" i aquest fenòmen, afortunadament, l'estan constatant indicadors objectius a diari (índex de contagis, velocitat de tranmissió, número de persones vacunades, persones a les UCI's...). Mai, en els darrers 18 mesos havíem tingut tan bones notícies concentrades en un periode tan curt de temps: recuperació de la cultura, dels viatges, de la restauració, del lleure nocturn...). 

És una extraordinària notícia, en sí mateixa, però no podem oblidar que aquesta bona notícia no deixa de ser la conseqüència d'una altra notícia encara millor. El treball en xarxa de la Comunitat Mèdica i Científica (en majúscules) ha permès la concepció i fabricació massiva d'unes vacunes, en un periode de temps rècord absolut, que han salvat un número incomptable de vides humanes. La vacuna més ràpida de la història de la humanitat. I això segurament, només és el començament. No podrem evitar l'aparició de nous virus ni de noves variants, però les podrem controlar com mai abans.

Només una dada comparativa ho avala de forma radical: la grip "espanyola" de 1918, ara fa un segle, va ocasionar més de 50 milions de víctimes mortals (és aviat dit), el Coronavirus, fins ara (dades actualitzades avui) ha matat 4.900.000 persones, és a dir, menys d'una desena part de les que va matar la darrera gran pandèmia global.

En volem més? Certament, l'esperança de vida de la població mundial, i els nivells de renda globals -malgrat tremendes desigualtats- mai en la història de la Humanitat havien estat als nivells que tenim ara. L'analfabetisme a l'igual que la pobresa endèmina, també estan als nivells més baixos de la història,  contrariament, el número d'universitaris al Planeta assoleix xifres rècord. Mai les morts per guerres havien assolit nivells tan baixos. Els morts per accidents de trànsit a Catalunya i a Espanya han disminuït de forma dràstica els 3 darrers anys, una altra notícia per a l'esperanya. 

I malgrat l'escalfament global, el canvi climàtic, els grans incendis a Califòrnia i les desgràcies medioambientals a tot el Planeta, també hi ha notícies per a l'esperança. Una mostra, dues notícies d'aquesta mateixa setmana: la població del linx ibèric, en greu perill d'extinció només fa uns anys, assoleix el nivell més alt dels darrers anys superant els 1.100 exemplars; el mateix es pot dir de l'os panda, que amb 2.500 exemplars passa d'espècie en extinció a espècie vulnerable.

Vivim en un món imperfecte, certament, però malgrat tot, hi ha notícies que ens arrenquen un somriure.

El missatge de la decadència a Catalunya

Em fan gràcia les veus més o menys públiques que des del mal anomenat "seny" postulen la decadència de Catalunya des darrers anys i sobre tot la connexió causa-efecte d'aquesta decadència amb tot allò que tingui a veure amb el Procés i els que clamen per la independència de Catalunya.

I els que en un acte de prestidigitació digne del Mag Lari -a qui per cert un grup d'extrema dreta ha denunciat per dir en un dels seu espectacles en clau humorística: "parlaré en Castellà perquè així semblaré més dolent...", Cosas veredes, Don Sancho- vinculen aquesta decadència amb el fet que l'alcaldia de Barcelona estigui governada per l'Ada Colau i ja tenim el "totus revolutum" perfecte.

El darrer exemple, però un entre tants, un article de l'úberrim Durán i Lleida (que continua prodigant-se per tot arreu com si encara comptés per alguna cosa), en aquest mateix sentit a La Vanguardia de la setmana passada.

Procés és sinònim de divisió, de fuita d'inversions, de gent que no vol el progrés, ni turisme a Barcelona ni l'ampliació de l'aeroport del Prat. I per reblar el clau, es queixen de la inseguretat de Barcelona (i dels seus botellots) i de la seva brutícia i de la seva decadència encara més decadent que la decadència de la resta de Catalunya en general.

També hi contribueix l'actual govern de l'Estat que amb una execució l'any 2021 de l'inversió pressupostada del 16% (al mes d'Octubre) té els sants nassos de prometre l'"oro i el moro" de cara als anys vinents. Això després de desconsiderar una inversió de millora a l'aeroport del Prat de 1.700 milions d'euros que no té res a veure amb l'ampliació.

Sembla que no combregar amb rodes de molí ni acceptar el vedericte de les veus "main stream" dels polítics que pensen per nosaltres, ens avoca al caos i a les tenebres.

Home, que hi ha alguna cosa de cert en algun dels missatges, és del tot innegable, en particular allò que envolta els carrers de Barcelona i l'ordre públic (brutícia, manters, inseguretat són perfectament visibles i que això ha anant enpitjorant els darrers anys és una evidència). Algú poc sospitós de ser de dretes com el meu germà, que viu a Barcelona, ho està patint a diari, amb una excepció, la pacificació del trànsit que permet anar amb bicicleta per la ciutat amb molta més tranquilitat que fa uns anys.

Ara bé, la demagògia és un recurs fàcil, i alguns polítics d'això en saben molt (de fet, només saben d'això). Les fuites d'empreses de Catalunya estan relacionades en una immensa majoria de casos, només en el trasllat de la seu social, que té nula incidència amb la deslocalització de plantes industrials o logístiques i per tant en l'ocupació. 

El que és una certesa és que la inversió industrial a Catalunya, més enllà de 2017 ha continuant creixent a ritme sostingut i el món dels negocis reconeix en Catalunya i en Barcelona un hub d'innovació que atreu talent, inversió i noves empreses, essent el primer destinatari d'aquestes inversions a Espanya entre 2003 i 2017, i entre 2016 i 2020, aquesta ha augmentat d'un 26,2% (Font: Acció, Juliol 2021).

Barcelona, malgrat tot, continua estant entre les ciutats top 20 en quant a qualitat de vida i per a treballar-hi. 

I de l'ampliació de l'aeroport del Prat ja n'he parlat abastament en aquest mateix blog. El dia que es faci un plantejament intermodal de debò, amb connexió de Girona i Reus via alta velocitat, tindrem un aeroport imbatible, tot i que vist com avança el deteriorament mediambiental del Planeta, no sé seria aquesta és una decisió gaire intel·ligent.

El Borbó i la justícia

Amagada entre volcans en erupció, botellots amb risc de cronificació, clubs de futbol en fallida tècnica i preus de l'energia desbocats, la notícia sobre la redempció fàctica del borbó emèrit ha passat gairebé desapercebuda. 

Malgrat tots els malgrats, és a dir, la presumpció que als seus comptes hi ha ingressos de molt dubtosa legalitat, la fiscalia espanyola ha tancat les tres causes obertes contra Joan Carles I, en preparació de la rentada de cara prèvia al seu retorn a Espanya després de gairebé un any i mig fora de l'estat.

Avui, només la feina de formiga del fiscal federal suís Yves Bertossa iniciada el 2019, és la que pot mantenir l'esperança que algun dia aflori tota la veritat sobre els comptes i les comissions del borbó (les més sonades són les comissions cobrades per la venda del Banco Zaragozano a Barclays i les associades a l'adjudicació de l'AVE a La Meca, però sembla vox-populi que aquest va ser un modus operandi profusament utilitzat en les operacions de venda d'armes espanyoles, per exemple).

Amb indicis més que suficients de delicte fiscal jo no acabo d'entendre -cap ciutadà del carrer ho entén- com es pot tancar aquest cas amb total impunitat per una persona amb comptes a Suïssa i fundacions opaques com ara Zagatka i Lucum. 

Això no succeiria en el cas de una immensa majoria de mortals que ja serien a la presó o en vies d'entrar-hi, però això seria si la justícia fos cega i igual per a tothom. La realitat però, és tossuda i ens demostra a cada cantonada que una cosa és la teoria i l'altra la pràctica. En un àmbit completament oposat aquesta mateixa observació es podria fer sobre el fiscal de l'audiència nacional Pablo Llarena. S'imaginen com estarien anant les coses per Joan Carles I si la fiscalia hagués posat en les investigacions ara tancades el mateix afany que ha posat Llarena en Puigdemont?

La monarquia, bastió de defensa d'interessos creuats de moltes de les grans fortunes espanyoles, continua essent un reducte que menja en plat a part. Un club privat en el que els uns i els altres es defensen aferrissadament de qualsevol situació que pogués trencar el status quo. 

Una simple prova,  Quan la fiscalia suïssa va demanar al jutge Manuel García Castellón informació sobre la fortuna del rei emèrit (agost 2019), aquest va canviar d'advocat a suggeriment dels seus amics, i va nomenar Javier Sánchez-Junco Mans (membre d'una família monàrquia a mort), defensor de grans fortunes i banquers com Emilio Botín o José María Amusátegui, o personatges com Javier López Madrid (ja saben gendre de Villar Mir, el del consorci de l'AVE...i el "compi yogui" de la reina Letizia)...

Com deiem abans, tot està connectat. I per a determinats col·lectius la justícia és menys cega que per a d'altres. I en uns dies sabrem de l'arribada de Joan Carles a Espanya, primer de visita curta (i això serà abans de finals d'any, ja veuran) i després per a quedar-s'hi (podria ser que a Galícia). 

Ja se sap, el pernil de jabugo, als Emirats Àrabs, no és de tan bon menjar com a la península. 

Ignorància i populisme: la nova manera de fer política

En John Carlin, periodista al que segueixo i que no deixa de sorprendre'm cada dia per la seva vastíssima cultura i el seu extraordinari sentit comú, publicava ahir un article a La Vanguaria amb el nom de "Que callin" que veritablement és un reflex del que està passant a la política actual, sigui del color que sigui, un magma de mediocritat, estultícia i oportunisme. 

Citava Carlin a la senyora Díaz Ayuso, la "flamant" presidenta de la Comunidad de Madrid, arran de la seva crítica al Papa Francesc perquè aquest havia demanat perdó als Mexicans pels molts abusos i atrocitats que va cometre el colonitzador espanyol contra els azteques (que tampoc eren sants). Díaz Ayuso, embolcallada de ranci nacionalisme espanyol, venia a defensar que els espanyols, en portar el catolicisme a Mèxic hi havien portat també la civilitatzació i el progrés i que per tant el Papa havia de callar. Impressionant! Però impressionant de veritat.

No cal llegir l'article d'en Carlin per entendre la barbaritat que va proferir aquesta senyora, només cal haver estudiat mínimament història o alternativamente, haver llegit una mica. No sembla però aquesta, una virtud especialment desenvolupada en la senyora Díaz Ayuso. Carlin, documentadíssim i per més inri expert en la colonizació americana, li desmunta els arguments en dos paràgrafs, i de passada li retreu amb elegància la seva pueril incultura.

Com de costum però, al menys als darrers anys, les dretes solen explotar molt millor el populisme, el recurs fàcil, les respostes simples a problemes complexos. I malauradament, com que en general tenim els polítics que col·lectivament ens mereixem, els més populistes solen guanyar les eleccions. Recorden com va guanyar la senyora Isabel Díaz Ayuso les darreres eleccions a la Comunidad de Madrid?: "Ayuso, libertad". Així de simple. Així de falaç. Així d'estúpid. Però aquest discurs, com diem, cala cada vegada més entre els que estan desenganyats de tot i de tots.

Els corol·laris a tanta imbecilitat els han posat dos dels grans de la política pàtria, els extremistes Pablo Casado, màster de màster de màsters, al congrés del PP a València aquest cap de setmana passat, amb la inestimable col·laboració de José Maria Aznar; tots dos pronunciant desacomplexadament discursos d'extrema dreta amb una única finalitat, atacar tot allò que faci pudor a català, i reforçar de passada, el nacionalisme espanyol més caduc, la idea de l'Espanya única, compacta i homogènia, la seva intervenció al congrés, magistral, va acabar amb un "España no es un estado plurinacional, ni multinivel, ni la madre que los parió". El senyor Casado afirma amb una ignorància que ratlla també el delicte, que quan ell governi "exigirà" Europa que li lliuri el "colpista" Puigdemont. Deu tenir somnis humits el senyor Casado, que possiblement comparteix amb el jutge Llarena: ja saben, aquell que ensopega deu vegades amb la mateixa pedra, però tot i així no es dóna per al.ludit.

Francament, ho he escrit més d'una vegada en aquest blog, si jo fos del PP Català -on l'Alejandro Fernández no ho està fent gens malament, tot sigui de passada- em moriria de vergonya i destitjaria que els líders del PP espanyol no l'ajudessin a acabar de perdre els escassos vots que el PP obté a Catalunya.

És clar que la lluita del PP només té una direcció, la d'esgarrapar vots al VOX d'Abascal, i per fer-ho només hi ha un camí, esdevenir més radical que el mestre, tot i assumir el risc de, no només la marginalització a Catalunya, sino virtualment a la desaparició. Em pensava que seria molt difícil enyorar en Mariano Rajoy, però ja en comento a dubtar.

Però per imbecil.litat extrema la dels esbirros de l'Abascal. Avui s'han presentat els de VOX al jutjat d'apel·lació de Sassari, a Sardenya, on avui declarava Puigdemont a la causa d'extradició oberta contra ell. Ho han fet de la mà de la vicesecretària jurídica, una tal Marta Castro, que deu saber tant de dret com jo de sànscrit. El tribunal ha tancat la seva presència, negant-la òbviament, en menys de 60 segons. 

I així està el percal. El més esgarrifós de tot plegat és que el PP i VOX junts en comunió podrien arribar a guanyar les properes eleccions al parlament espanyol. Si això passa, em plantejaria molt seriosament, demanar asil polític a qualsevol país de la Unió Europea.