Oriol Pujol

Les declaracions - d'Oriol Pujol Ferrussola al Jutjat de Barcelona aquesta setmana accelerades a petició pròpia, diu- en el sí de la instrucció de l'anomenat cas ITV, em deixa un regust més aviat agre. Òbviament no puc fer altra cosa que invocar l'arxicomentada presumció d'innocència, però a Madrit (ciutat, no concepte) tenen una dita que fa "blanco y en botella, leche", o el que ve a ser el mateix "cuando el río suena, agua lleva".

 

No s'hi val embolcallar-se de patriotisme i de país per dir que hi ha un atac de les clavegueres de l'Estat i del CNI contra les persones claus del procés de transició, perquè si el sobiranisme ha de servir per a salvar un sol corrupte, jo (i moltíssims d'altres) plego. Aquí, com a per tot arreu on hi hagi una democràcia de mínima qualitat -cada dia dubto que la nostra formi part d'aquest club- qui la fa, l'ha de pagar i si algú  ha influit per la seva posició política privilegiada en decantar una concessió d'un servei públic a un amic, el patriotisme no cal tocar-lo. La pàtria s'ha de portar al cor, i els diners a la butxaca, i barrejant un concepte i l'altre correm el risc de fer-nos molt de mal.

 

Tot això ho escrit per què, sense haver aprofundit en l'afer ITV -confesso que tota aquesta empastifamenta cada dia em repunga més-, les poques informacions que he llegit fan pudor de socarrim.

 

D'entrada acudeix a la Ciutat de la Justícia embolcallat de la cavalleria convergent i embolicats amb la senyera (quan t'han de fer tant de costat...). Després el nom de la senyora de l'Oriol apareix com una presumpta comissionista (malu, que diria ma mare), i en la pseudo roda de premsa que va improvisar l'Oriol després de deu hores de declaració (per cert, faig aquí un incís per expressar el meu desacord en la manera en que va defugir parlar en castellà, al·legant que "quan està cansat s'expressa molt malament", que vaig trobar absolutament ridícul i fora de lloc), comença a parlar d'una intervenció per defensar els interessos del país...Aquí el sofregit de ceba ja és gairebé negre.

 

En fi, tant de bo m'equivoqui. Desitjaria que fóra així, i no només que no hi hagués cap prova que l'inculpés, sino que la seva innocència fós àmpliament recolzada per la Justícia. No sóc de creure en les conxorxes dels jutges (excepte allò que té a veure amb el Constitucional, que no és un Tribunal sino una txeca política al servei del poder i el centralisme) i de la mateixa manera que no hi havia comptes corrents a Suïssa ni de l'Artur Mas ni del seu pare, em satisfaria infinitament com a ciutadà que encara vol creure en la política que resultés innocent. Espero que la seva declaració sigui més coherent que les que va fer el també convergent i ex-alcalde de Lloret de mar, Xavier Crespo, pressumpte innocent, però tacat de caviar rus per tot arreu.

 

Democràcia estil Venezuela

Que el compañero Nicolás Maduro hagi estat escollit President de Venezuela ho considero una broma de mal gust o el que és gairebé el mateix, una expressió de la qualitat democràtica d'aquell país. L'Estat Espanyol és una democràcia de baixa qualitat -sense dubte - i darrerament n'estem tenim mostres gairebé diàries, però en comparació amb Venezuela això és Suècia.

 

I no ho dic perquè la seva formació i professió sigui la de conductor de metro de Caracas i sinidicalista i no tingui ni de lluny el carisma del compañero Hugo Chávez sinó perquè tot el procés electoral ha vingut farcit i esquitxat de tota mena d'irregularitats, i el país està financerament en fallida.

 

En un país amb una de les reserves petroleres més grans del món, que representen la pràctica totalitat de les exportacions, el dèficit públic és del 27% del PIB (Estat Espanyol del 7%), la inflació del 22%, el 40% de la població viu en el llindar de la pobresa i la gasolina que es consumeix al país s'ha d'importar.

I malgrat tot el compañero Maduro guanya les eleccions a la coalicció opositora amb un 50,7% dels vots, uns 230.000 de diferència respecte de la coalicció encapçalada per Capriles, i això abans de comptar els vots procedents de l'exterior. No m'extranya que la oposició hagi demanat un recompte vot a vot.

Em costa d'entendre un resultat electoral així i només ho podem atribuir molt probablement -segons les informacions dels observadors internacionals i els periodistes desplaçats per cobrir les eleccions- al vot forçat indirectament dels que estan directament o indirectament cobrant de la mamella pública, que han estat controlats fins l'últim moment per assegurar que anaven a votar (guardia nacional amb llistes de votants passant casa per casa) i que votaven el que calia (sobres preparats lliurats en mà per els acompanyants). Democràcia de NO-DO, vaja, a l'estil de les votacions de l'Iran o Bielorússia (per cert, tant Lukashenko com Ahmedineyad grans amics de la Revolución Bolivariana), però amb una mica més de dissimul o menys control perquè la situació se'ls escapa de les mans com a conseqüència de la gran organització de la força opositora.

Maduro hereta un país depauperat, dividit al 50% (la oposició ni tan sols ha reconegut la investidura del nou Presidente), amb una crisi econòmica galopant i amb negres perspectives pel que fa al futur a curt termini. Un clima ideal per a la proliferació de la violència a gran escala, que sembla que ja ha començat, i tal vegada, per a l'esclat d'una guerra civil.

 

Ètica protestant (I)

Un dels grans professors que vaig tenir a la Universitat Autònoma de Barcelona va ser en Joan Estruch, titular de la càtedra de sociologia, juntament amb en Salvador Cardús, molt més popular per la seva força habitual presència als medis de comunicació a Catalunya i pel seu clar posicionament a favor de la independència de Catalunya.

 

Amb el professor Estruch vaig aprendre, el meu primer any a la Universitat, una magistral lliçó d'antropologia a més a més de sociologia. Entre molts altres, el seu extraordinari "Plegar de viure" és un clàssic estudi sobre el suïcidi que he llegit un munt de vegades.

 

Una altra concepte que em va fer descobrir va ser el de la relació entre capitalisme i religió i em va fer obrir els ulls en recomanar a les seves classes la lectura d'un clàssic de la sociologia, l'alemany Max Weber. El seu "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" publicat el 1905 poc abans de la seva mort prematura als 56 anys, ha esdevingut una obra cabdal per entrendre la relació entre l'ètica i els diners.

 

Em ve el cap aquest llibre pel doll d'esdeveniments que ens venen afectant els darrers temps, especialment als països del Sud d'Europa (llatins i -sobre tot- catòlics) versus uns països del Nord d'Europa (protestants i -sobre tot- calvinistes) on no són germanetes de la caritat però al menys "enfoquen" des d'una perspectiva diferent.

 

"L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" postula una tesi amb la que estic cada vegada més d'acord, tot i reconèixer que quan el vaig llegir per primera vegada amb 23 anys no li vaig acabar de trobar el sentit que amb tanta passió defensava en Joan Estruch. Weber ve a defensar que el capitalisme al món de religió protestant es fonamenta en un comportament (ètic) basat en el treball i una rígida moral, però no per la por a cap Déu justicier ni per l'amenaça a anar a cap infern en el que cremar-se per la resta de l'eternitat. El capitalisme protestant és ètic perquè considera que respectant unes normes de conducta basades en la correcció moral es poden guanyar més diners que fent trampes. Un calvinista -en general, ja que sempre hi ha excepcions- no roba no perquè pensi que està malament (no té cap pronunciament ni ètic ni estètic al respecte) sinó perquè està convençut que sense robar i actuant amb correcció moral guanyarà més diners que fent-ho al revés. Darrerament treballo molt amb persones d'Escandinàvia, que no fan altra cosa que practicar aquest principi.

 

Com tots els que ens ha tocat néixer i viure a l'Europa més meridional, sabem i patim d'una ètica molt diferent. D'entrada un món que durant una infinitat d'anys ha permès "comprar" la virtud i el Cel mitjançant les "indulgències" o bules que es podien comprar a l'església, pagant-les a preu d'or. Aquí la ètica és completament diferent i postula: "Puc pecar tot el que vulgui, ja que després em guanyaré la salvació pagant el que calgui". I aquesta màxima -certa com que avui ha plogut- és la que justifica la corrupció (els famosos 3%), els comportaments amorals, la utilització d'informació privilegiada, el malbaratamenet de cabals públics, el pur i simple robatori. El resum és: "si m'enxampen ja em defensaré, però com que la probabilitat que ho facin és baixa, i encara que m'enxampin, la probabilitat d'acabar a la presó és en el límit ínfima", llavors no tinc cap incentiu moral per a actuar de forma correcta.

 

A Sudeuropalàndia ningú no dimiteix...algú s'hi ha fixat? A Sudeuropalàndia, cap imputat no plega, cap culpable torna cap diner, tot es va pudrint fins que la cosa fa tanta pudor que la col·lectivitat no la pot suportar.

 

Si a l'Estat Espanyol la gent fóra majoritàriament protestant en comptes de catòlica (encara que sigui nominalment o de formació), no estaríem -n'estic segur- ni de bon tros en la situació actual.

 

Continuarà.

 

 

La mitja d'Olot

El diumenge es va celebrar la 19ª mitja marató de La Garrotxa, organitzada impecablement, any rere any, pel Club Natació Olot. Enguany amb menys participants que l'edició anterior, segurament per la coincidència de dates amb un altre "clàssic", la cursa dels 10 km. de Girona organitzada per Esports Parra. Actualment la temporada està tan farcida de curses que triar no sempre és facil, i, es clar, això s'acaba notant en la participació global (per exemple, la marató de Barcelona del 17 de març va coincidir amb la de Roma el mateix dia, per la qual cosa l'afluència d'italians a la de Barcelona, sempre molt presents, va minvar aquest any considerablement).

 

Aquesta competició olotina té una particularitat que la fa diferent de totes les altres- i de mitges maratons n'he fet unes quantes al llarg dels meus darrers 20 anys de córrer-, i és que als corredors que la finalitzen l'organització els regala un pernil garrotxí, uns dels símbols de l'identitat de la comarca.

 

Fa nou anys que hi participo sense interrupció, alguna vegada acompanyat pel meu germà Miquel i d'altres (la majoria) sol, i sempre em queden ganes de tornar-hi.

 

La cursa surt a les deu del matí (per cert, massa tard en aquesta època de l'any, per l'excessiva calor que ataca els corredors a partir de la primera mitja hora de cursa) des de la seu del Club Natació (impecables instal·lacions) al barri de les Tries, segueix cap al centre d'Olot, passada la Plaça Malagrida gira cap a la dreta i enfila cap al vial Sant Jordi. Els primers 7 kilòmetres de la Mitja tenen un desnivell considerable, tot i que de bon portar, ja que són al començament i encara no fa calor. Aquest any ens vam enfrontar amb vent en contra durant pràcticament la meitat del recorregut.

 

Del vial Sant Jordi s'enfila cap a La Pinya, i aquí la natura ens deleita amb un espectable visual d'una bellesa impressionant, difícil de descriure en paraules si hom no ho coneix. L'aire desprèn una purasa fora del corrent, i la nitidesa de l'horitzó deleita la vista i un intenta captar visualment tot l'espectre cromàtic que el paratge ofereix, en una perfecta combinació de camps verds, masies i envoltant el perímetre, els volcans i muntanyes del pre-Pirineu.

 

El circuit circumvala La Pinya i torna cap a Olot desfent el mateix recorregut que s'ha fet abans, amb una excepció: es torna pel Firalet i per tant pel casc antic de la ciutat on es barregen els olotins que surten de missa amb els locals i turistes que fan el vermut del diumenge a la rambla (al bar Esport per exemple, un clàssic).

 

Aquest any, sense entrenament, confesso que els tres darrers kilòmetres se'm van fer eterns, però en arribar ens esperava com cada any un extraordinari massatge reparador a la zona de gespa del Club.

 

Per a finalitzar un matí fantàstic, dinar amb família al Restaurant L'Arengada (al costat del camp de futbol), una extraordinària descoberta on en Pep, el xef, home inquiet i sensible serveix una carta exquisida amb una relació qualitat-preu més que acceptable.

 

 

 

 

 

Criteris de comptabilització

Els pressupostos públics, siguin de la institució que siguin, sempre m'han semblat quelcom de sobrenatural, en el sentit que tot allò que s'escapa del sentit comú (al menys del meu) en sembla que no és d'eixe món.

 

I és que sense entendre de comptabilitat pública, ni de comptabilitat nacional ni res que se li assembli (no debades vaig evitar l'economia "pública" a la Universitat), hi ha coses que considero irracionals des d'una perspectiva d'un correcte coneixement de l'estat de comptes d'un Estat o ens públic assimilat.

 

Resulta que com a conseqüència que la comptabilitat pública no es basa en el principi inqüestionable de la "data del fet" ("devengo" en castellà) sinó de la data de comptabilització, això dels Pressupostos no es basa en quan es produeix un fet (que és quan se n'haurien de registrar les repercusions comptables), sinó en quan es comptabilitza. Ergo, si aquest any anem malament, amaguem dissimuladament un doll de factures al calaix i....ja les traurem l'any vinent. Amb això el sistema incentiva l'engany i la manca de rigor. Evidentment, estic exagerant, però el principi no és gaire lluny del que estic afirmant.

 

Ho exemplificaré amb una situació clara que em toca de prop. A finals d'any 2012 l'AEAT, la grandíssima agència tributària espanyola va retenir totes les devolucions d'IVA pendent a les empreses tan com va poder, i el criteri, inspirat des de dalt de tot era no perjudicar les xifres de dèficit. És ben evident que el tòpic que diu que "la comptabilitat diu exactament allò que el comptable vol que digui" és ben cert, però home, tractant-se de comptabilitat pública i de vetllar per l'interès general, hom diria que determinades instruccions no toquen. Em consta que aquesta pràctica ha estat massiva a finals de 2012. Moltes empreses exportadores encadenen IVA pendent de devolució de l'octubre al desembre.

 

Al meu entorn laboral, en una de les empreses amb què col·laboro professionalment, l'Agència Tributària deu una ingent quantitat de diners d'IVA i puc donar fe que s'emparen en les més burdes estratagemes formals per tal de dilatar pagaments.

 

I això no només aplica a l'Estat Espanyol, sino que la Generalitat de Catalunya, més ofegada que mai, aplica exactament el mateix principi, i sino, només cal repassar pel damunt la vegonyosa adjudicació de la gestió de l'aigua a l'Àrea Metropolitana de Barcelona ara impugnada, que va permentre en "Mascu" camuflar 925 milions d'Euros de dèficit pel pagament acompte que va fer Acciona (i que molt probablement s'haurà de tornar en breu). En la comptabilitat del món real, un acompte mai no és un ingrés si no, precisament un acompte. Però és clar, de tothom és sabut que la Generalitat tampoc no és pas d'eixe món.

 

Interlocutòria sobre el Català, novament

Hi va ver un temps, quan la gent no havia perdut ni el seny ni les cartes de navegar, en que saber i parlar en Català era, a Catalunya i fins i tot a Espanya, un símbol d'alt nivell tant de cultura com de modernitat. Hi va haver un temps.

Hi va haver un altre temps, més recent en seqüència, en que el Català es va associar a quelcom demoníac, i hi va haver qui, interessadament, va associar Català/Valencià  a sedició, rebelia i independentisme i llavors el va criminalitzar. No va caler fer-ho amb l'Euskera, perquè només el parla el Tato, ni el Gallec, perquè fa cinquanta anys que es va extingir, i el que el PP ha recuperat a Galícia és una broma de mal gust.

L'espanyolisme recalcitrant, el més ranci, amparant en una justícia a Catalunya que també és majoritariament espanyolista, ataca un dels pilars de la convivència de Catalunya: la respectuosa convivència de Català i Castellà, amb clara diglòsia a favor del Castellà, que té preeminència no només al pati de les escoles, sinó també al cinema, a la premsa, a la televisió, al carrer,.....

I és que aquest espanyolisme, a falta de qualsevol altre argument, vol contribuir a posar més llenya al foc, a escalfar l'ambient per tal de procovar la repulsa i incompliment del Departament d'Ensenyament per a poder afirmar després, amb tota la fatxenderia, que els catalans no respectem les lleis.

Però aquesta vegada han anat un pèl massa lluny: han trevessat una perillosa línia vermella d'un dels pilars en els que es fonamenta no només la nostra convivència si no també la nostra voluntat de ser, com a poble, com a país.

La Consellera Rigau afirmava aquest matí que presentaran recurs i plantaran cara mitjançant la desobediència, la qual cosa em sembla no només encomiable sino absolutament necessària. Altrament seria renunciar al dret a tenir oportunitats. Resulta que si un sol nen demana les classes en Castellà (47 l'any 2012  i 146 l'any 2011) cal segons la interlocutòria del TSJC que tota la classe es faci en Castellà, trencant així, per petició no minoritària sinó ínfima, un model d'inmersió que està recolzat fins i tot per la Unió Europea i que no suposa cap problema per a ningú i que a més, garanteix que al final del cicle primari tots els nens de Catalunys són competents en les dues llengues. El rerafons de la sentència és tan esbiaixat i tan trampòs, que no cal ni comentar-lo. La cosa ve a dir que, si un nen destijar ser escolaritzat en Castellà (pares) tothom ha d'acceptar tècnicament la nova situació i tirar-la endavant. Absurt, injust  i sense sentit..
 

No cal dir que, a cada passa que fa Espanya en aquest sentit, a molts li venen més ganes de accelerar encara més el procés cap a la independència, altrament aconseguiran fer com van fer amb el País Valencià.  

El millor per a Catalunya d'aquesta estratègia d'asfixia que segueix l'Estat és pensar que al final li acabarà sortint el tret per la culata, donat que hi ha actituts tan puerils que ni ells saben com justificar i que fins i tot molts votants del PP i/o de Ciutadans comencen a treure's la vena de l'ull.

 

Crisi relativa

Un any més s'apropa l'estiu, que és símptoma que el món encara no s'ha acabat i que malgrat la fusió de les glaceres àrtiques, la crisi de Xipre i els bombardejos dels Drones a l'Afganistan,  tot de clàssics pre-estiuencs es van acostant a la graella.

 

L'anunci de cervesa d'estiu ja és en boca dels twitaires avançats, les campanyes d'aprimament i les galetes d'arros de Bicentury són d'oferta als "ocho días de oro del Corte Inglés -per cert, amb vendes en caiguda lliure-" i els festivals de música d'estiu comencen la venda d'entrades. Som un any més vells però encara hi som, que avui en dia ja és més que molt.

 

El festival d'estiu dels Jardins de Cap Roig, ara gestionat per La Caixa després del desastre econòmic, organitzatiu i tècnic que tenia lloc durant el temps en que el senyor Arcadi Calzada (amic ínim del senyor Fèlix Millet, en "Fèlix", pels amics), ha anat guanyant prestigi en les seves tres darreres edicions. El cert és que el cartell d'aquest any, més curt que l'edició del 2012, és absolutament de Champions. Només cal citar Elton John o Mark Knofler com a exemples més representatius d'un cartell de luxe. Jo no sé si aquests tipus abans d'ingressar al geriàtric decideixen passar per Calella de Palafrugell o és que els gestors del Festival són mólt espavilats, però bromes a part, el cartell és de luxe.

 

La venda oficial d'entrades pels concerts (mitjans de juliol a mitjans d'agost) començava avui dimarts dia 9 d'abril. Pels privilegiats clients vips de La Caixa hi havia la possibilitat de reservar entrades a partir de divendres passat 5 d'abril.

 

Doncs bé, quan ahir dilluns, amb un codi pre-venda de La Caixa vaig probar d'accedir al web i reservar dues entrades (preu mínim 200 €), el servidor ja estava colapsat. El que passava era senzillament que les 2.000 entrades que es van posar a la venda es van esgotar en menys de 12 hores. Avui m´ho ha confirmat una persona amb tot el coneixement de l'afer.

 

On és la crisi?

 

 

 

De marketing i estupideses

Aquestes darreres setmanes vista la mediocritat del panorama polític i la manca de temps per a dedicar-me a la lectura de premsa, escolto més la ràdio i dedico una mica de temps a veure notícies a la tele.

 

I només de fixar-m'hi com de passada arribo a la conclusió que a la mitjania general de tot plegat cal afegir-hi la vacuÏtat d'idees dels -en altres temps- reis del marketing. Parlo en concret d'un tipus de producte que en el summum de la manca de diferenciació,de pressupost i -sobre tot- d'idees (tots fan el mateix), disminueixen el nivell de les seves campanyes de comunicació fins a límits de segon de primària.

 

Hi va haver un temps que els fabricants de cotxes guanyaven (les agències de publicitat que en feien els anuncis) els premis de publicitat televisiva de Montecarlo. Però aquells temps en el que les idees bullien als caps dels creatius semblen haver passat a millor vida. Hi va haver un temps en el que m'esperava gaudir d'una estona de tele al vespre pel plaer de veure anuncis originals i ben realitzats. I els fabricants de cotxes estaven a la part alta del llistó, però també els de serveis.

 

Però ara, envoltats d'hipocresia -també en el món de les idees, que és l'únic món que ara per ara ens permet somniar que podem sortir d'aquesta crisi de la que la majoria dels mortals no en tenim cap culpa-, assistim a una degradació fins i tot dels conceptes publicitaris.

 

Tot aquest rollo ve perquè darrerament m'he fixat amb alguns anuncis que em provoquen simplement repulsió. Algú s'ha fixat en que l'estupidesa mainstream sembla postul·lar que si un anunci de cotxes no acaba amb una frase en un idioma estranger ja no és de primera divisió? Els de Mitsubitshi acabem afirmant que els seus cotxes pertanyen al món del "Driving Quality", els de Volkswagen (literalment "el cotxe del poble") acaben amb un arrogant "Das Auto", com si fóra d'ells no hi hagués vida; els de Citroen guanyen el Premi Darwin a l'estupidesa amb el seu "Creative Technologie", perquè, aviam, o diem xorrades en francès (Technologie Créative), o les diem en anglès (literalment crieitif tecnologi, però la veu en off diu literlament créatif tecnologi, que no és ni rom ni raca), Volvo parla del seu "Premium edition" i Audi promociona a bombo i plateret els seus "Advance Edition"...

 

I jo em pregunto..., ens prenen per beneits, igual que ho fan els polítics? Algú és tan ingenu de pensar que jo compraré un cotxe perquè algú em digui que és "Das Auto"? Algú els posa d'acord? Fan un concurs d'estupidesa i posen com a condició que l'anunci contingui com a mínim una tonteria en un altre idioma? 

 

Sort que els creatius de Vueling apugen el llistó i només afirmen als final dels seus -estupits- anuncis que "we love flying"...Això sí, ho diuen de forma íntima, tutejant-te com si et coneguessin de tota la vida.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els últims dies del Joancarlisme

La notícia coneguda avui de la imputació de la infanta Cristina de Borbó com a cooperadora necessària en el cas "Noos" per part del jutge José Castro suposa un punt d'inflexió més que significatiu en l'escalada de despropòsits que està visquent la monarquia espanyola els darrers mesos.

 

Mai ningú, en la jove i fràgil democràcia peninsular, havia gosat arribar tan lluny en relació a una Institució (per anomenar la monarquia d'una forma políticament correcta) que s'havia demostrat intocable només uns anys enrerre. Recordo ara una anècdota que vaig viure al Palamós de la meva joventut. Una jornada a l'envelat que es muntava a la platja la setmana de Nadal per a festejar la Christmas Race i fer que els estrangers participants, vinguts de mitja Europa, gaudissin dins i fora de l'aigua. Doncs bé aquell any - deuria ser el 81 ó 82- la infanta Cristina participava a la Regata, amb la seva cosina Alexia de Grècia. Un d'aquells vespres elles dues eren a l'envelat, on els participants estaven ballant a cor que vols i el meu amic Miquel Figueras, periodista i home inquiet i inconformista, va treure la seva càmera per a fer unes fotos a la infanta. Un segon més tard d'haver disparat la primera foto un goril·la de metre noranta-cinc li va prendre la càmera amb pocs miraments, la va obrir, li va treure el rodet (aleshores encara hi havia rodets....) i el va velar. Jo era al costat i vaig veure personalment tot l'afer i la resposta del guàrdia davant la indignació del meu amic: "la princesa tiene derecho a su intimidad". Aleshores vaig pensar: "Collons amb la corona....això són paraules majors".

 

Però tot això ha passat a major vida, afortunadament. Segueixo pensant que la democràcia espanyola és d'una extraordinària baixa qualitat, però malgrat tot, alguna cosa ha millorat en 37 anys de democràcia. La monarquia dels Borbons ha deixat de ser intocable, i més encara, ha perdut -per mèrits propis- bona part del prestigi guanyat amb l'adveniment de la democràcia primer i amb l'avortament del cop d'estat de l'Antonio Tejero després.

 

Castro troba indicis, 14 en concret, per a imputar la infanta, i té el coratge de fer valer el principi inqüestionable de que "tothom és igual davant la llei". Castro refusa el recurs de l'advocat d'Urdangarin que demanava que els correus electrònics no fossin considerat prova vàlida. Castro crida a declarar a Garcia Revenga, secretari de les infantes. Hi ha indicis. I ara surt a la llum que el rei hauria heretat del seu pare un compte a Suïssa amb més de 6 milions d'euros.

 

Elefants, amants, manca de transparència pressupostària i d'actuació. Irregularitats. Princeses que es casen amb plebeus. Un príncep Felip pràcticament inexistent des d'un punt de vista d'activitat institucional internacional. Un monarca que no pensa abdicar sota cap concepte, com així manifesta cada vegada que en té la ocasió.

 

La monarquia espanyola està tocada de mort, fonamentalment perquè en un estat no monarquic però sí "Joancarlista" (aquest és el típic tòpic que s'ha vingut repetint durant més de 30 anys), el tal Joan Carles ha perdut tot el prestigi i la dignitat. El seu "lo siento mucho no volverá a suceder" s'enmarca en el més patètic dels ridículs que mai hagi pogut fer un dirigent institucional de cap país del món mundial. Una vergonya que, si al poble espanyol li quedés un dit de dignitat, no s'hauria hagut de tolerar.

 

Ara tothom sap que els Borbons són corruptes i poc transparents i que els sobrevinguts, amb consentiment tàcit o explícit de la casa reial, han usat i abusat de nom reial per a fer tèrbols negocis privats amb diner públic. Mentre escric aquestes línies, les capçaleres de la premsa internacional van plenes de la notícia. Això s'acaba, i esperem que aviat. Més que res per veure si aquella màxima hispànica del "en río revuelto ganacia de pescadores" ens permet als catalans fer una passa endavant en relació al dret a decidir.

 

 

 

 

 

Canvi d'hora

No he entès mai el motiu pel qual hem de canviar d'hora dues vegades l'any. M'ho han explicat diverses vegades. Ho he llegit cada vegada que s'acosta la data i francament o sóc molt curt per tot el que està relacionat amb la física o es que tal vegada la cosa no està tan clara.

 

Puc entendre que fa cinquanta, cent anys, la cosa pogués tenir una certa justificació, quan la humanitat vivia amb el sol i dormia amb la lluna, amb la qual cosa, amb l'anomenat horari d'estiu, es gaudia d'una hora més de llum solar.

 

No obstant, en ple Segle XXI no veig l'avantatge de trasbalsar el són i el cos un sol dia per un hipotètic estalvi que, al menys en el meu cas, no he gaudit mai. El canvi d'horari i l'hora més de llum de la que es gaudeix fa que les fàbriques o les oficines estalvïin electricitat apagant els llums? L'aire condicionat (la més gran font de despesa energètica durant l'estiu) deixa de funcionar durant aquesta hora més de llum)? És tan important l'estalvi domèstic d'energia elèctrica durant aquesta hora en que, suposadament, les economies domèstiques no han d'encendre els llums?

 

M'agradaria que algú m'ensenyés un estudi rigorós en el que es demostrés de forma fefaent aquest gran estalvi que es genera. Hi ha moltes veus qualificades discordants i no acabo de concloure que ningú estigui del tot d'acord amb la justificació del canvi d'hora.

 

No serà una simple qüestió de costum que fa que, per una pura convenció, continuem canviant d'hora senzillament perquè tots els veïns del nostre entorn ho fan? A vegades les coses són molt més simples del que semblen. Quan els europeus tornem a recuperar el sentit comú, ens hauríem de tornar a plantejar moltes coses, entre d'altres, el canvi d'hora.