Rànking de Talent al món: potència Europea

La prestigiosa escola de negocis suïssa IMD publica cada any, entre d'altres i mitjançant el seu Centre Mundial de Cometititivitat,   un estudi del talent mundial dels treballadors per països, que avalua un gran nombre de paràmetres i entrevista un gran número d'especialistes avaluant aquests factors en un marc segmentat en tres grans blocs: inversió (sobre tot en educació) i desenvolupament, atracció i retenció de talent i disponibilitat de competències.

A favor de IMD cal dir que l'estudi es pot descarregar gratuïtament des de la seva pàgina web i que és una lectura molt interessant i enriquidora (https://www.imd.org/wcc/world-competitiveness-center-rankings/world-talent-ranking-2019/). 

La conclusió principal de l'estudi és que la vella Europa continua essent el "pool" de talent més important del Planeta. Efectivament països europeus ocupen 10 dels 11 primers llocs del rànking, essent les primeres 3 posicions, respectivament per a Suïssa, Dinamarca i Suècia. Només Singapur és cola a la desena posició. Sorprèn doncs que malgrat el declivi industrial i econòmic del vell conteninent, Europa en conjunt és encara la zona del món amb més capacitat de generar i retenir talent humà. Sense dubte una molt bona notícia. També és clar però, que hi ha una gran diferència entre el nord i el sud d'Europa, però això és molt fàcilment comprensible quan s'analitza l'impacte de la inversió en educació i capital humà en una i altra part del continent.

Curiosament, no necessàriament són els països més competitius els més ben posicionats en talent. Els Estats Units, una de les economies més competitives del món ocupa el lloc número 12 i la Xina, Taiwan o el Japó els llocs 20, 42 i 35 respectivament. L'estudi avalua la capacitat de generar i retenir talent a nivell país, i aquí aquestes tres economies continuen encara molt lluny del cim. Només amb sobta però, que els Estats Units, amb els complexes universitaris més potents del món, en particular a Califòrnia (el "cluster" University of California, amb 10 campus que es compten entre les més potents fonts de generació de talent del globus - Berckeley, Davis, UCLA, San Diego, Irvine, etc...-) només ocupi el lloc número 12, però s'entèn quan s'analitzen d'altres factors.

Espanya ocupa un discret lloc número 32, i països com Lituània, Xipre, Portugal, Qatar o Estònia estan per sobre. Baixa un lloc respecte l'any anterior i destaca la caiguda de la despesa pública en educació per estudiant, la disponibilitat de mà d'obra qualificada (en puc donar fe personalment, impossible trobar determinats perfils professionals.....), la motivació dels empleats i les habilitats lingüístiques (aquí Espanya suspèn any rere any).

La fuita de talent de Catalunya i Espanya, ocasionada per molts motius però entre els més importants la falta de sortides professionals, i la poc atractiva remuneració en comparació amb d'altres països és un element que pesa de ben segur en els resultats del rànking. A la nostra família en tinc un exemple ben clar. Una doctora en biomedicina que treballava en recerca sobre càncer de fetge a l'hospital Clínic de Barcelona cobrant una misèria, està des de fa uns mesos treballant amb una beca de recerca a Yokohama, al Japó, amb una dotació econòmica que pràcticament triplica el que cobrava a Barcelona i amb uns mitjans i una protocols de recerca infinitament superiors. D'això jo en dic "fuga de talent", i així ens van les coses...

Thanksgiving als Estats Units

Als Estats Units, hi ha una festa que cada any adquireix una importància més gran. Sempre va ser "la Festa", entre cometes i en majúscula, però cada any que passa, per pròpia voluntat dels celebrants, esdevé una festa més important. Estic parlant, efectivament, del dia d'Acció de Gràcies (el "Thanks Giving", en anglès).

Estic del tot convençut que hi ha molts nord-americans als que la Festa, que celebren amb fruició i entusiasme, no saben ben bé d'on els baixa, però com que del que es tracta és de celebrar, doncs tots els habitants d'aquest Planeta estrany que porta per nom Estats Units d'Amèrica, celebren amb devoció la mare de totes les festes, per descomptat, molt més important que el dia de Nadal.

Què és exactament el "Thanksgiving"? Doncs molt senzill (i molt confès alhora, historiogràficament parlant). La celebració que un dia del Senyor en que una colla de 102 peregrins puritans (coneguts com a "Pilgrims") arribats d'Anglaterra l'any 1620 amb el vaixell "Mayflower" (convertit per això mateix en una icona) amb ganes d'esdevenir independents del jou de Sa Reial Majestat Britànica, van aconseguir, gràcies al suport dels indígenes locals, la primera collita al Nou Món. Una -doncs- de les versions de la celebració és que al 1621, un any després de l'arribada dels peregrins, es va aconseguir la primera collita a la terra de promisió i això es va celebrar amb un banquet que van compartir els indígenes i els colons. Hi ha d'altres versions que postul·len que la celebració es remunta a 60 anys abans i a Florida, no a Plymouth, i amb colons espanyols i no pas britànics.

Sigui com sigui, la versió que s'ha acabat imposant a la historiografia oficial dels Estats Units és la dels colons britànics que varen arribar al Nou Món amb el vaixell Mayflower.

El Thanksgiving -dos dies de festa oficial i oficiosa- obra la porta al començament d'una època de celebracions que culmina amb el dia d'Any Nou. És, de llarg, molt més important que les festes de Nadal (on només hi ha un dia de festa, estrictament el 25 de desembre) i val a dir que el món s'atura als Estats Units el dia de Thanksgiving (demà 28 de novembre, quan escric aquesta entrada del blog). L'orgia de consum desmesurat i salvatge comença una setmana abans, assoleix el seu zènit el divendres 29 de novembre i acabava amb les festes de cap d'any. Cinc setmanes doncs de bogeria comercial, amb, des de fa uns quants anys, el "cybermonday" inclòs.

Demà, dia dels dinars familiars més famós dels Estats Units, no hi ha cap restaurant obert (fins l'hora de sopar), ni cap botiga oberta fins a les set de la tarda, perquè les famílies es troben i mengen el gall d'indi amb "gravy" i d'altres condiments i l'"apple pie" amb gelat de vainilla. És un dels pocs dies de l'any en que els nord-americans cuinen (la resta de l'any escalfen menjar al microones o van al restaurant, i ho puc comfirmar de forma empírica) i efectivament tota mena d'activitat econòmica esdevé mínima. 

Puc afirmar fefaentment que l'any passat vaig viatjar pels Estats Units el dia de Thanksgiving i a l'aeroport amb més tràfec del planeta, Atlanta, hi era jo i la meva circumstància, però pràcticament ningú més (vaig tenir la mateixa sensació que el dia 12 de setembre de 2001, quan després de l'atemptat de les Torres Bessores era a Paris, i vaig viatjar amb un avió d'Air France des de Barcelona amb destinació a París-Orly amb només 12 passatgers, comptant-me a mi).

A partir de les 7 de la tarda de demà doncs, la vida torna lentament a la realitat, els centres comercials tornen a obrir les portes i romanen oberts tota la nit, ja que l'endemà del Thanksgiving comença el "Black Friday" i puc assegurar, perquè ho he viscut en primera persona durant dos anys consecutius, que hi ha una bogeria absoluta per a entrar a les botigues (hi ha cues literalment kilomètriques) i arrasar-les a partir de la mitjanit , quan obren amb els descomptes increïbles del "divendres negre". 

Per tot això, després d'una estada de gairebé un parell de setmanes a Columbus, he decidit tornar a casa demà, ja que tant a les autopistes com als aeroports, l'activitat estarà, literalment, sota mínims.

Un futur que ja és present: clonació de gats i gossos

La guerra comercial que aquests darrers mesos estem patint entre els Estats Units i la Xina no té només a veure estrictament amb el comerç. Això de fet, és la xocolata del lloro. La imposició d'aranzels no fa altre que canviar el país al que es compra o al que es ven, però sempre hi haurà algú altre que prengui el lloc al país "castigat". Aquesta guerra té més aviat a veure amb tecnologia, patents, marques i la preeminència tecnològica a nivell mundial. 

I en aquest sentit, als Estats Units tenen por -amb raó- de l'emergència tecnològica de la Xina en tots els àmbits del coneixement. Robòtica, nanotecnologia, telecomunicacions, agroalimentació, sector aeroespacial, automoció, entre d'altres.

Un dels sectors en els que de forma silenciosa la Xina s'ha anat generant una posició de lideratge és precisament en la indústria de la clonació (i per sort o per desgràcia, de la missa no en sabem ni la meitat). Efectivament, Xina ha esdevingut una potència mundial, juntament amb els Estats Units, la Gran Bretanya i Corea del Sud, en la clonació d'animals domèstics.

Per què? Doncs perquè Xina és un país on hi ha veritable passió pels gossos i els gats, i no pas precisament per menjar-se'ls, com erròniament estableix la llegenda urbana. A la Xina hi ha registrats 55 milions de gossos i 44 milions de gats, i la demanda no para de créixer.

Una companyia xinesa, anomenada Sinogene (www.sinogene.org), amb el lema "together forever" ofereix la clonació del vostre gos, gat o cavall (de moment es limita a aquests tres mamífers, i en el cas dels cavalls està encara en fase d'experimentació) per la mòdica quantitat d'aproximadament 53.000 dòlars si estem parlant d'un gos. Des dels inicis d'aquesta empresa, l'any 2015, ja ha clonat més de 40 gossos i no fa gaire ha clonat amb èxit el primer gat, de nom "Garlic", per la també mòdica xifra de 35.000 dòlars i 7 mesos de gestació subrogada.

L'"expertise" de la Xina en la clonació ha crescut exponencialment des que l'any 2000 científics xinesos varen aconseguir clonar una femella de cabra i van ser els primers en clonar primats (la qual cosa espanta de forma terrible). A la Xina, a diferència de la majoria de països europeus, els Estats Units o el Canadà, no hi ha lleis contra l'experimentació (o la crueltat) amb animals.

No vull ni pensar el que es pot estar fent en experimentació en clonació humana de forma amagada. Al doctor Mengele segurament li hauria agradat viure a la Xina del Segle XXI.

El fenomen Tesla

Aquesta setmana Tesla ha estat en boca de molts dels apassionats de la indústria de l'automòvil (entre els que em compto), per la presentació del seu nou model, un "cibercamió" de formes futuristes que l'empresa té previst que entri en producció el darrer trimestre de 2021. La notícia es feia viral tant per la presentació (estava anunciada des de feia setmanes) com perquè se suposa que el camió és pràcticament indestructible i té els vidres irrompibles però a la presentació pública el cap de disseny de la marca, van tirar una pedra contra el vidre de la finestra del costat del conductor, i aquest es va aixafar fent-se miques (sense acabar-se de trencar del tot, cert). 

D'aquest model, pensat per a competir amb els camions F-150 de Ford, el Silverado de GM i els RAM de Dodge, Elon Musk diu tenir ja reserves per un total de 176.000 unitats.

Sigui com sigui, el cotxe amb un motor diferent al de combustió de gasolina o gas-oil ha vingut per a quedar-se (serà propulsat per un motor elèctric, d'hidrògen o per altres fonts d'energia però no combustibles fòssils), perquè al motor d'explosió li queden els anys comptats, en sentit absolutament literal. En 20 anys, els cotxes amb motor d'explosió seran considerats una relíquia, un vestigi d'un passat molt poc glamurós.

Si bé del cotxe elèctric fa anys que se'n parla moltíssim i cada vegada hi ha més cotxes híbrids i elèctrics circulant per les carreteres de tot el món (a la Xina, la marca BYD és puntera en la fabricació de cotxes elèctrics, i l'any 2018 en va vendre unes 250.000 unitats, aproximadament les mateixes que Tesla), en els darrers dos anys, el cotxe 100% elèctric ha agafat un impuls que sembla ja imparable.

I un dels que més ha fet perquè això sigui una realitat ha estat Elon Musk, fundador i C.E.O. de Tesla.

Tesla ha esdevingut una potència industrial en sí mateixa. De la seva fàbrica de Fremont, a Califòrnia, n'han sortit ja 700.000 vehicles, però aquestes xifres evolucionaran molt i molt de pressa a partir d'ara. A més a més l'empresa acaba d'anunciar que als afores de Berlín (al cor d'un dels principals països fabricants del cotxes del Planeta) construirà la seva tercera planta de fabricació d'automòbils (on es produirà el Model 3 i el nou SUV Model Y), que s'afegirà a la que ja està a punt d'entrar en funcionament a prop de Shanghai, en ple cor industrial de la Xina, primer fabricant de vehicles del món (fàbrica per cert, construïda en un temps récord, 10 mesos, entre Gener i Octubre de 2019).

A aquestes tres fàbriques cal afegir-hi altres dues "mega plantes industrials", la fàbrica de Nevada (on Tesla fabrica les cèl·lules de les bateries) i la de Buffalo (New York), on es fabriquen les cèl·lules fotovoltaiques.

Però el més rellevant de tot és la transformació industrial que ha experimentat l'empresa des del seu naixement pel que fa a la fabricació de cotxes. Només el 2019, de Gener a Setembre, Tesla va fabricar 256.000 vehicles (més dels que va produir en tot l'any 2018), després de sonats fracassos per incrementar la productivitat de la fàbrica californiana entre 2015  i 2017 (el valor de les accions entre 2016 i 2019 s'ha multiplicat més que per 2, passant de 151 dòlars a 333). El secret? Una extrema robotització i una dependència mínima de la subcontractació, Tesla es fabrica fins i tot els seients dels seus vehicles.

Si a tot això li afegim una estructura de venda molt lleugera (molt pocs concessionaris físics en zones molt ben seleccionades  tot el món) i l'assoliment d'aquesta dimensió "mundial", l'aposta d'Elon Musk podria estar molt a prop de consolidar-se.

Per què la monarquia s'enfonsa

En aquesta ocasió, torna a a tractar-se de la monarquia britànica. Podem afirmar que les cases reials que queden al món semblen condemnades a desaparèixer per extinció (provocada pels seus propis actes) fins i tot en territoris en els que la institució compta amb la simpatia o si més no la tolerància dels seus súbdits. 

Si dels premis Darwin (aquells que es donen a les morts més estúpides de persones que moren sense descendència) se'n podessin relaxar una mica les normes per a permetre premiar l'estupidesa de personatges vius amb descendència, el rei emèrit Joan Carles I d'Espanya, el princep Andrew d'Anglaterra, i el príncep Laurent de Bèlgica, per citar-ne a tres de propers, serien ferms candidats al màxim guardó del Darwin Awards.

Avui a La Vanguardia, en John Carlin -del que m'he convertit en lector de capçalera, com ja he escrit en aquest blog en alguna ocasió anterior- escriu un article interessantíssim que porta per títol "El príncep i els dimonis" (https://www.lavanguardia.com/opinion/20191124/471818655498/principe-andres-mourinho-maradona-boris-johnson.html). En una suposada sesió a cal psicòleg, Carlin, sobre el personatge del príncep Andrew de Windsor, diu el següent: "He sido vagamente consciente de su existencia a lo largo de mi vida y si usted me pregunta qué me salta a la mente cuando se juntan las dos palabras príncipe y Andrés yo le digo tonto, inútil, corrupto, sórdido, irrelevante...". 

Doncs això mateix deuen pensar el seu germà Charles i la seva mare Isabel II quan arran de les notícies que van aparèixer a tots els mitjans i que el relacionen amb l'afer de prostitució de menors del milionari Epstein -del que també vaig escriure una entrada al blog el mes d'agost, quan el van suïcidar a la presió de Manhattan-, i post-entrevista a la BBC el passat dia 16 de novembre (si no l'heu vist us la recomano perquè és com una declaració implícita de culpabilitat, quan se suposava que l'entrevista havia de servir per a netejar el seu nom davant l'opinió pública britànica) decideixen desposeir-lo de tota responsabilitat i activitat de representació en relació a la casa reial britànica.

Però això no és tot, arran d'això mateix i de les investigacions del cas Epstein que el FBI nord-americà continua investigant sembla força probable que se l'acabi citant com a investigat. Si aquest fóra el cas, fóra quina fóra la posició oficial de la monarquia britània, de ben segur que aquesta quedaria molt tocada, i potser fins i tot tocada de mort.

Tots tenim encara a la ment el famós "lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir" del monarca espanyol el 2012, quan va ser enxampat in fraganti amb la seva amant, a Botswana, caçant elefants i fóra d'Espanya sense el permís -ni el coneixment- del govern espanyol. Allò li va costar al personatge una abdicació, com a mal menor, però podia haver costat la monarquia a la seva família.

Al capdevall, el problema de tot plegat és la institució mateixa. Uns personatges que sense justificació democràtica ni de sentit comú viuen de l'erari públic de forma més que generosa (aquest també és una altra de les fonts del problema), fent tasques de "representació" que serveixen de ben poc, i que en més d'una ocasió ("por qué no te callas") acaben generant maldecaps diplomàtics, i que per acabar de reblar el clau es passen mitja vida apareguent a les revistes de color rosa cosa que acaba provocant que la institució estigui cada vegada més degradada.

Auguro a les monarquies que queden al món un futur molt poc brillant. Si fés un comentari en termes d'anàlisi borsària, diria que són clarament valors dels que cal desprendre's a curt o a mig termini, ja que el seu potencial de revaloració està esgotat.

La versatilitat de la política ( o donde dije digo, digo Diego)

Hi havia fa molt temps un programa a TV3, dels de "prime time" que es deia "Un tomb per la vida" - els que tenen una edat se'n recordaran- en el que crec recordar un capítol (fa molt de temps i potser la memoria em falla) en el que el convidat era Miquel Roca Junyent i en Joaquim Maria Puyal li feia defensar una idea amb tota la passió posible i al cap d'un moment, la contrària amb, si cal, encara més vehemència.

En Roca, és clar, com a gran polític i orador, se'n va sortir de forma brillant. Tot això va a col·lació arran de la "sorpresa" (anunciada) d'un pre-acord entre el PSOE i Unidas Podemos per a formar un govern de coalicció (experiència inèdita a l'Espanya dels darrers quaranta anys).

Home, no em negaran que sobta -al menys a mi- que després de més de 6 mesos perduts enmig de la ficció d'unes negociacions en que el PSOE tenia clar i deixava encara més clar que no tenia ganes de negociar res i menys de cedir ni una espurna (pressions dels barons territorials? de l'"IBEX 35"? com apunten algunes veus autoritzades.. animadversió recíproca entre els dos líders? ....vagi vostè a saber), ara resulta que són capaços de posar-se d'acord i escenificar un pre-acord programàtic per a governar plegats, cedint el PSOE molt més del s'hagués pogut imaginar Iglesias després de les eleccions del 28 d'abril - als cercles capitalins ja es parla de la vice-presidència per a Pablo Iglesias-.

Ja sé que la política és l'art de l'impossible, però a alguna ment privilegiada se li hauria d'haver ocorregut anticipar aquest escenari i considerar que per acabar igual (o pitjor) es podien haver estalviat gairebé 170 milions d'euros de les arques públiques en la convocatòria de noves eleccions, més de mig any de bloqueig institucional, un emprenyament manifest de bona part de la ciutadania (segueixo pensant que és un miracle que la participació només hagi caigut 4 punts) i la irrupció de l'extrema dreta com a tercera força política al parlament espanyol.

"Doctores tiene la iglesia", diu la dita, però em sembla a mi que no cal ser massa intel·ligent per entendre que aquest tipus de comportaments (irresponsables) generen desafecció cap a la classe política, que un dia defensa una idea i l'endemà exactament la contrària -prescindint totalment de l'efecte "hemeroteca"-.

Arriba un moment que als polítics els és igual la crítica dels votants (fins i tot els seus) pels canvis jaqueta o el que puguin dir o pensar els ciutadans. Miopia de curt termini on només compta esgarrapar quotes de poder que els permeti exercir el càrrec quant més temps pitjor.  

Tot i aquest anunci però, per a assegurar l'èxit a la investidura i un mínim de governabilitat posterior, encara queda afegir al vaixell bascos, altres partits regionals i comptar amb l'abstenció o bé d'ERC o bé de Ciudadanos. Aquests últims ja han dit que amb ells no comptin (en una cursa sense fre cap al suïcidi col·lectiu), i amb els d'Esquerra, difícilment es podrà pactar res, per tant, el sorprenent pre-acord d'avui es pot quedar en paper mullat.

L'endemà de les eleccions: I ara què?

Doncs ja està. Ha passat gairebé fil per randa el que estava cantat que succeiria. Al jugador de cartes Pedro Sánchez i al seu estratega en cap, Iván Redondo, els ha sortit el tret per la culata, ... i de quina manera. No aprendre de la història és tan greu que si aquests dos tinguessin dos dits de dignitat, avui ja haurien de ser aigua passada. Però, és clar, això és pura teoria. 

24 hores després de les eleccions  no crec que hi hagi ningú que tingui dubtes que la situació avui és molts més inestable, complicada i imprevisible que la que va resultar de les eleccions del passat 28 d'abril. La manca d'autocrítica dels polítics continua essent una altra constant en aquesta Pell de Brau en la que per a plegar cal fotre's una òstia de 47 diputats i una pèrdua de 2,5 milions de vots.

Els egos, les pressions internes i externes i la miopia de curt termini, ja estan anticipant una negociació que comença malament, amb posicions i declaracions maximalistes dels uns i dels altres, marcant territori, i demostrant l'endemà mateix de les eleccions, un nivell de responsabilitat que tendeix a zero.

I en mig de declaracions barroeres dels uns i dels altres que no només no porten enlloc sinó que més aviat ja insinuen de forma subtil que ens aboquem cap a una situació de bloqueig que pot durar molt de temps - en una possible forma d'italianització de la política espanyola - assistim a l'inici de la deconstrucció final de Ciudadanos (la quantitat de "memes" que corren per la xarxa és un clar indicador que hi havia moltíssima gent que li tenia ganes a la prepotència d'en Rivera, l'Arrimadas i companyia), que demostra que "al soci no se'l pot enganyar" (o que se'l pot enganyar només una estona i que fins i tot així, l'engany acaba passant factura). Albert Rivera ha dimitit (era l'única sortida digna que li quedava) i diu que deixa la política i que es vol dedicar a la seva família i a tornar a una feina sense cap repercussió mediàtica (no m'ha crec, en menys d'un any el veurem de tertulià amb la seva estimada Susana Griso o amb en Piqueras, sinó temps al temps)....

Però la gran lliçó de les eleccions d'ahir és que quan s'exciten les masses, i els agitadors tenen l'habilitat suficient, i les masses una cultura insuficient (i en la majoria dels casos una situació econòmica precària), fenòmens con els de VOX poden arribar a cristalitzar. La història ens hauria de donar lliçons però, una vegada més l'home sembla confirmar acte rere acte que és l'únic mamífer que s'equivoca constantment i que no té problema en tornar a caure a la mateixa trampa una i altra vegada. Hitler també va pujar al poder el 1933 arran d'unes eleccions democràtiques....Sentir les barbaritats que proferien ahir a Madrid els senyors de VOX el retrotreu a un a situacions molt pretèrites, que hom pensava feliçment superades. 

I això no augura res de bo ni per Catalunya ni per Espanya, ni per la relació de Catalunya amb Espanya. VOX és el producte de la desafecció, de la destrucció de la classe mitja, de la corrupció, de l'incompliment de les promeses que han fet tants polítics; és el partit que dóna resposta als desafectes del sistema, als desenganyats, als que voten "en contra de". A VOX l'han creat els mateixos partits polítics, començant pel PSOE i pel PP.

Al capdevall resultarà que exhumar el cadàver del dictador haurà donat més rèdits electorals a VOX (que en va fer "casus belli") que al PSOE, que ho argumentava -electoralment és clar- com la culminació de la restauració de la memòria històrica.

No puc fer altre que esperar que hi hagi sentit de la responsabilitat entre els més moderats (cada dia els trobo més a faltar) i que Santa Rita ens ajudi a tots plegats després d'anar-hi a encendre els preceptius ciris.

El farol d'en Pedro Sánchez

Les eleccions generals de demà tenen un pronòstic molt més reservat que cap altra dels darrers anys. Havent vist l'oportunisme del president del govern (trasllat de la tomba del dictador, sentència sobre el Procés, excés de confiança...) i com s'ha desenvolupat la campanya (un horror del que l'única bona notícia és que ha estat curta) tinc pocs o cap dubte que els estrategues socialistes de la Moncloa deuen tenir sentiments que van des  d'estirar-se els cabells fins a encendre ciris a Santa Rita, patrona dels impossibles.

Tinc també pocs dubtes (o cap) que a en Sánchez se li haurà acabat la sort. La convocatòria de noves eleccions situarà el partit socialista, en el millor dels casos amb els mateixos escons que els que va tenir a l'anterior convocatòria electoral, però el més probable és que en perdi. Només cal esperar 24 hores...

D'aquesta campanya semblen desprendre's algunes intuicions que segurament demà es confirmaran:

• Enfonsament sense pal·liatius de Ciudadanos fruit dels errors tant estratègics com tàctics del seu cabdill Rivera. Quan la part més important de la seva estratègia (la que transmeten) és "todo contra el separatismo" i tret d'això no hi ha res més que mantenir la direcció del partit amb mà de ferro, el cataclisme està servit (vegi's el que va succeir amb la Rosa Díaz i Unión del Pueblo y Democracia). Per anar contra Catalunya li ha sortit competència, i la de Vox és més genuïna. La debacle no la salva ni en "Lucas".
• Legitimació d'un partit d'extrema dreta al que les mateixes institucions li han donat joc fins i tot admetent-lo a participar en "el" debat electoral a la televisió pública. Hem sentit el missatge dels energúmens de Vox més clar que en cap ocasió anterior sense que ningú aixequés ni un sol dit. Això mateix va passar a França amb el Front Popular i ara Marine Lepen és una veritable opció política (potser una mica més civilitzada que els nois de les pistoles, però no gaire). Vox pujarà molt gràcies a la feina que prèviament li ha fet l'Albert Rivera. Abascal, en el pitjor dels casos s'acostarà a duplicar el nombre d'escons, i això és un drama amb totes les de la llei.
• Clara recuperació d'Unidas Podemos, amb un missatge absolutamente coherent. L'únic partit d'abast espanyol que defensa el diàleg sense condicions. En Pablo Iglesias i les seus han anat de menys a més. El missatge és el mateix que han vingut defensant des de sempre, entre que els altres "matitzen" en funció del "momentum" i de l'audiència a la que s'acrecen.  Recuperació que nomás vindrà afectada (segur) pel resultat que pugui obtenir el nou partit d'Errejón (que també ha fet una molt bona campanya). 
• Un PP en alça a costa de la debacle pràcticament assegurada de Ciudadanos, al que ha contribuït una imatge de moderació d'en Pablo Casado que poc té a veure amb les darreres eleccions.
• Una tendència a l'alça del vot independentista però que segurament es veurà dispersat per la quasi segura irrupció de la CUP (l'enquesta d'avui del Periódico d'Andorra li dóna entre 3 i 4 escons).

L'escenari post-eleccions, si això es confirma, pot ser encara pitjor del que ja teníem abans de les eleccions, amb molta més fragmentació i amb una extrema dreta amb significativa presència al Parlament Espanyol. Amb una perspectiva tan fosca, li auguro poc recorregut a la possibilitat de diàleg i a la formació de govern. L'estupidesa i el tacticisme en política haurien d'estar molt més castigats que la simple pèrdua de vots.

Les euroordres de Llarena

Sóc dels que he defensat públicament (en aquest blog i en tots els debats als que he participat amb amics, coneguts i saludats) que els polítics del "Procés" no podien sortir indemnes dels fets de setembre i octubre de 2017. Sense entrar en el fons de la qüestió, el que és evident és que la Justícia espanyola podia fàcilment invocar els principis de desobediència i -eventualment- malversació de cabals públics en la convocatòria del referèndum. 

Que això mereixia l'extraordinàriament increïble sentència de presó a la que han estat condemnats? Clarament no en els cas dels polítics. Molt menys en el cas dels dos Jordis, mers activistes socials de tercera regional el delicte dels quals va ser pujar sobre un cotxe ja atrotinat de la Guàrdia Civil amb un megafon per a demanar a tots els manifestants un comportament pacífic (i això ho van veure a Xile i a Hong Kong).

He repetit més d'una vegada que d'instruccions judicials sectàries, parcials i antiquades com la del jutge Llarena no en podia sortir res de bo (recordem que aquest personatge, va demanar rebelió fins al darrer dia que va poder).

Tot això ve a col·lació perquè els diaris digitals s'han fet ressó tot just fa una estona del rebuig per part de la Justícia del Regne Unit de l'euroordre d'extradició que el senyor Pablo Llarena els va reenviar fa uns dies per tornar a Espanya la Clara Ponsatí.

Motiu? Ras i curt, la desproporció de l'euroordre, segons la legislació britànica; com diria el malhaurat Johan Cruiff "no hase falta desir nada más".En el cas de la segona petició d'euroordre per extradir Carles Puigdemont (un altre polític que no em mereix cap mena de respecte), el jutge instructor, que seguint la més rancia tradició hispànica no sembla dominar cap altre idioma que el Castellà, va enviar l'euroordre -una segona vegada, perquè els personatges sobrats i arrogants no aprenen ni a base de fracassos- sense la traducció pertinent al Francès.

L'amic de la pistola, aquell que no ha treballat mai de la seva vida obtenint un salari que no vingui de fons públics, el benvolgut i mai prou ben ponderat Santiago Abascal, s'acaba d'omplir la boca suggerint el "tancament" de les fronteres amb Gibraltar (que és clar, només perjudicaràn els espanyols que treballen al Penyal perquè els gibraltarenys, quan volen anar al Regne Unit, ho fan amb avió). 

Tenen sort (fins ara) els polítics catalans a l'exili de tanta incompetència judicial. Fins i tot personatges repel·lents com en Comín se'n podràn ensortir nord enllà "on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!".

Els polítics que ens mereixem?

Confesso que he estat incapaç de veure els dos debats electorals que s'han celebrat aquesta setmana. Fa tant temps que he deixat de confiar en la política (espanyola i catalana), o més ben dit, dels polítics (espanyols i catalans), que els debats electorals són com "déjà vus", els visualitzo sense necessitat de veure'ls. Només espero amb ansia infinita que sigui el dia 11, perquè s'acabi la maleïda campanya electoral. Per primera vegada a la vida, des que tinc ús de raó i consciència política, no hauré vist ni un sol debat electoral.

En el joc del despropòsits i disbarats en què s'ha convertit la política hispànica (i mundial), les virtuts principals dels polítics als que paguem el salari cada mes semblen ser un cúmul de males arts -sense dissimular-ho ni fer-ne el mínim esforç per a semblar que dissimulen-: la mala educació, la mentida sistemàtica sense quedar vermells ni perdre un minut de son a les nits, l'insult fàcil, la provocació gratuïta a l'adversari, la vacuïtat de continguts en els seus discursos, la manca d'escrúpul en un l'oportunisme electoral descarat a la cerca de vots,  la incapacitat d'escoltar i la incapacitat de dialogar.

No m'ha calgut doncs perdre ni cinc minuts de son per comprovar que el que m'imaginava és el que efectivament va acabar passant, tant al debat de Madrit (concepte) com al de Barcelona. Agreujat, és clar, per conflicte català (el que cada dia que passa en tinc més mal pronòstic).

Després d'un frau democràtic com aquest al que ens ha abocat el president del govern, i que com a resultat, condueix els ciutadans a la quarta votació en quatre anys, el que veritablement caldria és senzillament no anar a votar de forma massiva o de fer-ho en blanc. 

Us imagineu la repercussió d'una abstenció o de vots en blanc pel 75% o més del cens electoral? Això és el que caldria, perquè no ens mereixem individus com en Casado, en Rivera, l'Abascal, en Torra, l'Arrimadas, la Borràs o la Cayetana Álvarez de Toledo (aquesta em provoca una repulsió instantània pitjor que l'aversió que em desperta en Rivera, que ja és dir).

Algú en algun dels dos debats ha aportat idees del que realment interessa els ciutadans? La llista no és pas precisament curta: economia, educació, inmigració, sanitat, atur, pensions, infrastructures, canvi climàtic, diàleg amb Catalunya, model d'estat, etc....No, ni en broma. Només s'ha fet demagògia i s'ha anat a l'ofegament/destrucció de l'adversari (enemic, per a ells) invocant, en el cas de les dretes, el "sancristu gros" del 155 contra Catalunya i TV3 (a mi tampoc no m'agrada en Sanchís, però el que li va etzibar l'Arrimadas, em sembla un "scherzo" de molt mal gust i molt poca classe).

I enmig de tota aquesta demagògia, el gest mal calculat de Pedro Sánchez de convocar eleccions li pot sortir molt malament si fem cas a les darreres enquestes publicades, que vaticinen, com a cosa veritablement greu, un resorgiment de l'extrema dreta de Vox. Com diu en Jordi Ébole en altres paraules, "tan jugar amb foc, tan jugar amb foc, arriba un moment que t'acabes cremant". 

Esperances de canvi el dia 11? Cap ni una, i tan de bo, tan de bo, estés equivocat.