La fragmentació del vot

La crisi de credibilitat de la classe política, impulsada per la corrupció, les mentides i els incompliments programàtics, cada vegada més present entre una ciutadania decebuda i incrèdula i la manca de proximitat real al votant dels polítics de les marques "nacionals" -sigui considerada nació l'espanyola o la catalana-, té com a conseqüència directa des de fa alguns anys la irrupció a l'espectre polític d'una munió de nous grups polítics o agrupacions de ciutadans.

El fenòmen s'ha viscut a la política espanyola amb l'aparició de partits que fa deu o quinze anys ni tan sols existien. És el cas de Ciudadanos (2005),  UPyD (2007), Vox (2013), Podemos (2014), PdCat (2016) o Junts per Catalunya (2017). Enrere queden els temps del bipartidisme (fenòmen que encara es conserva prou al món anglosaxó), en els que els partits conservador i progressista s'anaven canviant les tornes amb una periodicitat gairebé programada (o pactada). 

Un fenòmen similar s'ha produït també a la resta d'Europa (a títol d'exemple, i només per citar el cas italià que conec bé, la "Lega Nord" és de 1991, el "Movimento cinque stelle" és del 2009 i "Forza Italia" del 2013).

Però on de debò el fenòmen ha eclosionat ha estat als municipis. A cada cantonada (exagero, com a recurs estilístic) apareix una agrupació de ciutadans amb ganes de fer política municipal i evitar les imposicions i les disciplines de partit de, per exemple, Barcelona o Madrit (concepte, no ciutat). Només a Sabadell hi concorren 16 candidatures. A més a més de les clàssiques hi podem trobar: Ara Sabadell, 100% Sabadell, Nova Participació Sabadell, Escons en Blanc, Crida per Sabadell, Som Catalans, Guanyem Sabadell, entre d'altres. A Barcelona s'hi presenten....24 partits! Inaudit oi? En un municipi que compta amb 41 regidors s'hi presenten 24 partits. No és d'estranyar que les enquestes (frec a frec entre Maragall i Colau) donin al partit guanyador 11-12 escons i al segon 10-11. 

El problema és que, encara que la llei electoral permeti escollir l'alcalde de forma directa en funció del número de vots (si en Maragall treu un vot més que la Colau serà alcalde per llei), això està molt lluny de permetre la governabilitat dels nostres pobles i ciutats. El consistori barceloní actual n'és un bon exemple: un caos monumental on ningú no es posa d'acord. Però el problema és que això va a més i és probable que molts consistoris importants acabin semblant una olla de grills on sigui molt difícil prendre decisions en benefici dels votants, que són els que en definitiva acaben atorgant la confiança als que volen que siguin els seus representants.

Penso que això hauria d'imposar una reflexió molt seriosa sobre el sistema electoral, al menys pel que fa als municipis.

La segona reflexió que se m'acut és que deu ser molt interessant, lucratiu o profitós posar-se en política municipal (si no fóra així, no hi hauria cua per a presentar candidatures)....o no?

Eurovisió

A mi, i molt probablement a molts de la meva generació, la sola menció del festival d'Eurovisió em retorna a una certa idea de l'Espanya en blanc i negre, de la Televisión Española dels anys 70, quan aquesta era l'única televisió d'Espanya. Efectivament, el festival es va iniciar l'any 1955, per tant aquest any s'ha celebrat la seva seixanta-quatrena edició.

Hi va haver uns anys en els que Eurovisió era "l'esdeveniment televisiu" de l'any. El recordo amb un especial carinyo, fins i tot un punt de nostàlgia. A casa tots ens aplegamem davant la tele amb avidesa, esperant que comencés la sintonia de l'Eurovisió. 

Era el més modern, el que més ens acostava a una certa idea d'Europa que els nostres pares somiaven i de la que nosaltres encara no n'enteníem la transcendència. Tinc encara gravades a la memòria d'infantesa expressions televisives com ara el "Royaume-Uni (pronuncïis "ruayominí"), dix points, United Kingdom, ten points", de l'època en la que la llengua francesa tenia el prestigi que la feia co-titular de l'esdeveniment juntament amb l'anglès, avui única llengua imperant en la dictadura que la globalització mediàtica i telemática està imposant, malhauradament.

Després, a partir dels anys vuitanta, dir Eurovisió era sinònim de producte televisiu i d'espectacle de molt baixa volada. I efectivament, les audiències van baixar dramàticament (en uns temps d'eclosió televisiva, irrupció de les cadenes autonòmiques i privades, i com a conseqüència, de fragmentació d'audiències). Ningú no parlava ja d'Eurovisió, i l'esdeveniment quedava pràcticament relegat a un curt de diari del diumenge després del concurs.

Però des de fa uns quants anys (pocs), la cosa ha canviat radicament, i el concurs s'ha revitalitzat a Espanya amb l'impuls del programa televisiu "Operación Triunfo", de Gestmusic (EndemolShine). Es podria dir en certa manera que "La Trinca" ha contribuït decisivament a la revifada d'Eurovisió a Espanya.

Es diu que totes les modes tornen. I és exactament això el que ha passat amb Eurovisió. A l'hora que escric aquesta entrada de blogg, quarts de nou del matí del diumenge 19 de maig, clico al navegador "festival d'eurovisió" i l'ordinador em retorna en mig segon 24 milions d'entrades! I de fet, la gala torna a ser un espectacle d'una potència televisiva extraordinària: l'any 2018 a Espanya, va fer un 43,8% de "share" amb més de 7,2 milions d'espectadors. El rècord se'l va endur la participació el 2002 de Rosa López, amb un 80% d'audiència.

Aquests darrers anys, els dies previs al concurs, a Can Basté (RAC1) fan un inaudit desplegament propagandístic de la gala, fins l'extrem que es va un programa en directe el mateix vespre, conduït per un clàssic de la cadena, Albert Om ("Islàndia").

I ahir, encuriosit antropològicament, ho vaig mirar per primer cop des que tenia quinze anys. Espectacle de factura televisiva i realització impecable, però pel meu gust d'un tedi insuportable. Vaig ser incapaç d'aguantar més de 20 minuts. Avorriment i ensopiment a parts iguals. I això que sóc part del "target" de l'audiència majoritària (32% del total d'espectadors té entre 45 i 64 anys). O em sento massa jove o m'he fet massa gran però el meu concepte d'entreteniment televisiu és radicalment diferent.

La Barcelona insostenible

Avui he anat amb la família veure el meu nebot que viu a Barcelona i que jugava un partit de futbol a Barcelona, al Club Esportiu Vila Olímpica, carrer Espronceda cantonada Gran Via. Fins aquí tot normal.

Una vegada acabat el partit havíem ja decidit anar a dinar a la Barceloneta (un clàssic de quan erem adolescents i els xiringitos eren a la platja i es podia sopar menjant l'arròs descalç tocant la sorra de la planta...eren altres temps que ja no tornaràn). I aquí s'ha acabat la normalitat. Avui he pogut constatar en pell pròpia les queixes dels veïns de la Barceloneta i la de molts ciutadans de Barcelona que se senten expulsats de la seva pròpia ciutat per una massa humana que, en termes generals, és incompatible amb la sostenibilitat, el bon gust, el sentit comú i el sentit d'allò que té sentit.

He viscut molts anys a Barcelona (en concret 10 en dues etapes), i alguns anys gloriosos, els de la ciutat post-olímpica, renovada, la Barcelona socialista que s'havia "posat guapa". La Barcelona que havia recuperat el mar, Montjuïc, l'Eixample, les Rambles i Ciutat Vella. La Barcelona que en Samaranch i en Maragall van posar al mapa mundial. No sé si va ser del tot una gran idea. Tal vegada sí, i és possible que fins i tot sense els Jocs Olímpics, la globalització, els bookings, trivagos, tripadvisors i companyia i els vols low cost haguessin fet que la cosa acabés com el que he vist avui.

Però el que he contemplat i viscut avui no m'ha agradat. Hem dinat en un restaurant a un passeig Joan de Borbó absolutament desbordat de turistes. Comiats de solter i soltera a punta pala. Estrangers torrats de cervesa i sangria a les quatre de la tarda...turistes amb pinta de tenir disponibilitats líquides equivalents a 25 pessetes per dia.

I sobre tot, sobre tot, manters "a manta".

Ja em perdonareu el joc de paraules, però és que és literalment així: una gran manta tapa gairebé de forma total el passeig, farcida de tota mena de productes falsificats i amb absoluta impunitat i sense la presència d'un sol policia municipal o mosso d'esquadra (tot i que entenc que les competències en matèria de comerç minorista són municipals). Repeteixo, absoluta impunitat. Dotzenes de manters, m'atreviria a dir que entre dos-cents i tres-cents, fent competència deslleial al comerç que paga escrupulosament els seus impostos i que lluita cada dia per poder mantenir les persianes enlaire.

Però això no és tot. Al mercat africà en què s'ha convertit Joan de Borbó, cal afegir-hi els guiris que lloguen bicicletes i patinets elèctrics (una altra gran plaga bíblica...quin pecat mortal han comès els pobres barcelonins?), els guiris que circulen amb patinets elèctrics, els guiris que circulen amb bicicletes de lloguer, elèctriques i convencionals, i els paquistanesos que passegen turistes mig torrats amb tricicles elèctrics, als que s'ha d'anar esquivant de tan en tant per evitar ensurts.

Acabar el passeig i girar cap a la platja, pel passeig, en direcció a la Vila Olímpica és una altra experiència antropològica, gairebé tumultuària (parafrassejant el gran fiscal instructor Llarena). I això en un dia gris, fred i mig plujós, no vull ni pensar com deu estar un dia de sol i calor estiuencs.

Riuades d'estrangers de tota mena i condició, amb tots els mitjans de transport imaginables excepte vehicles de quatre rodes. Un veritable caos on l'únic color local el posaven els serveis de neteja de l'Ajuntament.

Aquesta no és la meva Barcelona. Si hi visqués, jo no sé qui votaria, però definitivament, si algun candidat o candidata (VOX, PP i Ciudadanos exclosos) em prometés posar ordre i racionalitat en aquest merder, tindria, sense dubtar-ho, el meu vot.

Els resultats de les eleccions del 28/04

Avui fa exactament una setmana de les eleccions generals. Una anàlisi més serena i des de la distància (que fa que les notícies que arriben són menors i filtrades) em fa pensar en el següent:

• Mobilització del votant: en una de les participacions majors des de la restauració de la democràcia, quan el votant mig -que no oblidem que és el que fa guanyar les eleccions- veu una amenaça directa a l'estabilitat i als drets conquerits, va a votar de forma massiva. És el que no va passar a Andalusia a les darreres autonòmiques (i la conseqüència va ser la gran irrupció de VOX al panorame) o els Estats Units (i la conseqüència va ser l'inefable Donald Trump).
• Corol·lari del paràgraf anterior: el vot per correu a tot l'Estat ha estat dels més importants de la democràcia.
• El PP s'ha marginalitzat a Catalunya (1 diputat de 46 possibles) i ha sofert una estrepitosa derrota a Espanya. Tot i això, aquí no dimiteix ningú. Que Casado "Mr. Master" sigui encara secretari general del PP diu molt de la persona i molt poc del partit.
• En la confrontació esquerra-dreta, és evident que la divisió de la dreta ha catalitzat la victòria del Partit Socialista, però per blocs, l'esquerra ha obtingut 543.000 vots més que la dreta, un 2,1% del total del cens. És un resultat apretat, però quan la por a pendre el que ha costat tant d'aconseguir apreta, el seny s'imposa.
• El PSOE és l'indiscutible guanyador de les eleccions, amb més de 3,1 milions de vots més que el Partido Popular, que és el segon. L'estratègia de Pedro Sànchez (més sol que la una i amb l'oposició de bona part de la gerontocràcia baronil i el feude susanista d'Andalusia) ha resultat ser cavall guanyador. Per perseverant a aquest home no hi ha qui el guanyi.
• El Partido Popular només ha obtingut 220.000 més que Ciudadanos. En Rivera es deu estar fregant les mans preparant el "sorpasso".
• A Catalunya, per primera vegada des de la Segona República, el sobiranisme ha guanyat unes eleccions generals espanyoles, amb 1.625.000 vots (ERC/Junts/Front), que representa un 39% del cens, una xifra que Madrit (concepte) hauria de tenir en compte de cara al futur a curt termini. El PSC i Unides Podem n'han obtingut un 38%.
• L'anterior vol dir que a Catalunya, una vasta majoria de ciutadans (entre la que hi compto, òbviament el PSC, digui el que digui qui vulgui dir-ho)  han votat diàleg i no 155. 
• El Club del 155 ha sumat 630.000 vots, és a dir, un 19,8% del total. Queda clar que a Catalunya el 80% de la població (xifra màgica de la que hem parlat unes quantes vegades) no vol esperpents, sinó política.
• I finalment, encara a Catalunya i entre les files sobiranistes, l'opció del diàleg, en la línia que propugna ERC a obtingut un ampli recolzament en comparació amb els que recolzen els esperpents de Waterloo (ERC ha més que doblat els vots de Junts per Catalunya): A Waterloo s'ho haurien de fer mirar, però aquests, com els del "Trifachito" no escolten i van a la seva. Una llàstima, perquè la realitat és tossuda i estem perdent molt de temps.

Estats Units: és l'economia estúpids (II)

Continuant amb la meva darrera entrada, les dades macroeconòmiques dels Estats Units mostren un pols, i una fortalesa econòmica que sembla difícil que s'hagi de trencar a curt termini. I això, és clar, dóna molts arguments al president del país.

A la dada de l'atur que explicava a la darrera entrada, cal afegir-hi la publicació de la dada de creixement del producte interior brut (GDP), en un 3,2% (dades anualitzades correponents al primer trimestre de 2019), superant de forma molt clara les expectatives de consens d'un creixement del 2%.

El mateix pot dir-se del salari hora (que creix en promig fins a situar-se als 27 dòlars per hora), les exportacions, les inversions privades i les inversions en infraestructures (l'àrea metropolitana de Columbus, Ohio està farcida d'obres de rehabilitació i ampliació de les autopistes que connecten la ciutat).

I tot això amb la gran notícia que no hi ha una inflació desbocada, ni de bon tros; la darrera dada coneguda, el dia 10 d'abril, la situa en un 1,9% (promig de 2018 del 2,4% i del 2017, del 2,1%). Creixement sense inflació, el binomi màgic desitjat per a qualsevol economia de mercat, que fa que el president Donald Trump s'ompli més que mai la boca de propaganda populista, que és el que millor sap fer.

La veritat és que aquests darrers dies he estat parlant amb americans sensats (encara que pugui semblar mentida, també n'hi ha) i estàn absolutament espantats davant la possibilitat que a la propera campanya presidencial, de seguir l'economia amb aquestes bones dades, Donald Trump té grans probabilitats de tornar a guanyar.

Seria molt trist, però entenc perfectament els arguments. Al capdevall, el ciutadà de carrer mira com li va a ell i a la seva família, i no tant al país. Si hi ha precarietat, que n'hi ha, i molta, si hi ha desigualtat, que n'hi ha, i molta, si hi ha supremacismes blanc, que n'hi ha i molt, si hi ha mentida i desinformació.....tot això és perdonable (oblidable) al capdevall si la renda mitja de les famílies puja i permet que es pugui gaudir d'unes vacances o anar a sopar a fora o renovar la cuina.....

I amb aquest argument en Donald Trump es va llaurant la reelecció. A dia d'avui, després de la publicació de  les dades macroeconòmiques de divendres els demòcrates estàn desorientats i buscant arguments....

Estats Units: és l'economia, estúpids (I)

Aquest divendres es va fer pública la darrera actualització de les dades de l'economia dels Estats Units.

Una de les que més crida l'atenció (però no l'única) és la que fa referència a la taxa de desocupació. És tan bèstia, que fins i tot costa de creure, tot i que he de confirmar -en viure aquí més de forma més o més continuada des de fa un parell d'anys- que l'economia bull en tots els àmbits. I això és pot veure de forma pràctica en tot moment: carreteres atapeïdes, hotels i restaurants plens, cartells de "now we hire" a cada empresa de cada polígon industrial, activitat comercial i industrial a un nivell altíssim....

La data que es va publicar divendres és d'una taxa de desocupació del 3,9%, en termes absoluts, 5,8 milions de persones en edat de treballar. La data ja de per sí, és espectacular, però més ho és si s'hi afegeix que es trata de la desocupació més baixa des de.....1969. Jo tenia tres anys. Per que es facin una idea de les magnituds, només cal afegir que el mes d'abril es van crear 387.000 nous llocs de treball no agrícoles.

Com totes les estadístiques, la data, que és -insisteixo- molt impressionant, amaga grans variances. Entre la població menor de de 20 anys, el rati de descupació és d'un 13% i el col·lectiu negre té una taxa de desocupació del 6,7%, amb cap canvi significatiu en relació al mes anterior.

Això no treu el fet però que als USA qui no treballa és per que no vol. També és cert que hi ha molta infraocupació (feines amb salaris molt baixos que exigeixen pluriocupació) i molta precarietat, en ser pràcticament la totalitat dels Estats Units, un lloc on l'ocupació és "at will", és a dir, no hi ha contractes de treball com els entenem a Europa. Com a màxim una carta "employment letter" en la que es determina el salari horari (la majoria dels treballadors cobren per hora i no tenen un salari brut anual), i tant empresa com a treballador poder rescindir la relació laboral sense causa en qualsevol moment.

Per a posar un exemple d'infraocupació, podem posar l'exemple de l'hoteleria i la restauració. A l'estat d'Ohio, per exemple, que és el que avui en dia conec millor, el salari mínim dels treballadors "que cobren propines" (no és una broma, és literal), s'estableix en 4,5 dòlars per hora, i això tampoc és broma. Per aquesta mateixa raó, quan algú deixa una propina baixa en un restaurant (menys d'un 15%) es considera entra la població local -no només entre els cambrers- gairebé ofensiu.

O un altre. Als anuncis que fan a Spotify quan un no és client "premium" (com és el més cas) cada trenta minuts, als Estats Units demanen suport econòmic pels mestres perquè, segons diu l'anunci, un de cada cinc mestres han de recórrer a la pluriocupació per a poder arribar a fi de més. Patètic.

És l'expressió més salvatge de l'economia, però tot i així té un vessant positiu. Ningú està en una situació de total misèria  (n'hi ha alguns casos, però són francament marginals i estàn relacionats amb altres cases, com la toxicomania).

L'altra gran mancança, que les estadístiques no expliquen, és que la manca d'un sistema públic de seg

uretat social organitzat com l'entenem a Europa contribueix moltíssim a precaritzar la situació de moltíssims treballadors, sobre tot, és clar, dels que cobren un salari més baix. Només a títol d'exemple, els treballadors en règim de treball temporal, no tenen dret a cap tipus de prestació mèdica fins que no fa 90 dies que estan treballant per una empresa.

Potser per això, i malgrat els retalls impositius que -més o menys- han beneficiat tots els col·lectius econòmics, la popularitat del president Donald Trump, no és per a tirar cohets: un 52,5% desaprova la seva gestió.