De tot aquest guirigall que s'ha esdevingut aquestes darreres setmanes des de l'intent fracassat d'investidura de Alberto Núñez Feijóo fins a la investidura de Pedro Sánchez com a nou president del govern espanyol em crida poderosament l'atenció (de fet suposo que no sóc l'únic) el canvi d'actitud del PSOE en relació a la negociació amb els partits independentistes catalans.
L´hemeroteca és molt cruel, però al mateix temps molt necessària per evitar perdre la memòria i recordar on eren fa 6 anys els que ara es posicionen a favor del diàleg i de la restauració de la concòrdia "entre espanyoles".
El PSOE de Pedro Sánchez (a l'oposició l'Octubre de 2017) va ser un profund defensor d'aplicar l'article 155 de la Constitució per intervenir l'autonomia de la Generalitat de Catalunya, i va amenaçar de tornar-la a aplicar quan era president del govern en funcions l'Octubre de 2019, després de la investidura fallida l'abril de Madrid i Quim Torra era el president de la Generalitat.
Certament l'actitud de PSOE en tots els aspectes relacionats amb Catalunya és molt més oberta i dialogant que la del PP i VOX (ho estem veient aquests dies amb la perillosa deriva populista d'ambdós partits i la seva connivència amb la manca de neutralitat de la justícia, els alts funcionaris de l'Estat i la monarquia -la cara del Borbó durant la presa de possessió de Sánchez aquesta setmana que avui s'acaba parlava de forma tan explícita que sobra cap comentari-), però em pregunto què hagués passat si l'aritmètica electoral no hagués fet necessaris els 7 vots de Junts i els 7 vots d'Esquerra Republicana.
La famosa frase "Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc d'altres", atribuïda erròniament a Groucho Marx, lliga perfectament amb el canvi d'actitud del PSOE i això és francament molt poc estimulant.
Aquí, el que hagués estat veritablement un acte de generositat política i de reconciliació és que Pedro Sánchez, amb independència del resultat de les eleccions, hagués aprofundit en el tancament de la fractura entre bona part de la població de Catalunya i la resta d'Espanya continuant amb la tramitació de l'amnistia després de la primera fase de distensió que van suposar l'anunci dels indults als empresonats pel Procés el juny de 2021.
També és cert que els indults no haguessin estat possibles segurament si el PSOE no hagués necessitat els vots d'Esquerra Republicana en l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat.
És a dir, l'aritmètica parlamentària i no la voluntat veritable de diàleg ha provocat que el que havia d'haver estat un acte de pura política, és a dir, la resolució extra-judicial de l'encaix de Catalunya a Espanya, hagi acabat semblant un pacte de gitanos al mercat de Calaf.
Però malgrat tot, i vist com les gasta l'extrema dreta (en matèria de tot el que està relacionat amb Catalunya veig avui dia poca o nul·la diferència entre VOX i el PP d'Aznar, Díaz-Ayuso, Feijóo i companyia), m'estimo més l'aritmètica parlamentària del PSOE que cap altra opció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada