Tornem-hi amb el blanqueig de la monarquia

Des de 2015, el  CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) no fa preguntes directes a la ciutadania sobre la monarquia espanyola. Probablement sigui perquè en aquell estudi, Felip de Borbó va suspendre amb un 4,34 sobre 10.   Des d'aquell resultat, el CIS no ha tornat a fer preguntes sobre la monarquia. Normal. Molts dels que treballen per a l'administració pública tenen tendència a evitar polèmiques que se'ls podrien girar en contra.

Per això m'estranya un article de l'Ot Serra d'ahir al diari Ara en el que escrivia literalment: "Segons el primer baròmetre de 2023 del Centre d'Estudis d'Opinió, en una escala del 0 al 10, la monarquia espanyola mereix una confiança d'1,7 i només el 12,3% la prefereixen –un 74,2% una república–, amb dades significatives en el mateix sentit entre els votants del PSC.". He estat fent una cerca força exhaustiva als documents del CIS, des del primer baròmetre, el gener, fins al darrer publicat, i he estat incapaç de trobar aquesta data, però és possible que m'hagi passat quelcom per alt i per tant li dono força credibilitat, ja que en general l'Ara és un mitjà que compta amb periodistes molt rigurosos.

Sigui com sigui, el que sí he trobat és l'únic estudi que s'ha fet fins la data, és d'octubre de 2021 i el va encarrerar la Plataforma de Medios Independientes al Instituto 40dB. El resultat d'aquella enquesta va ser força indicatiu, al menys que, a diferència del que es pretén fer veure des de les institucions de l'estat, la monarquia no compta, ni de lluny, amb un suport majoritari. Els resultats van ser: 39,4% dels enquestats a favor de la república, el 31% a favor de la monarquia i la resta es declaren "no alineats", és a dir, no saben, no votarien, o votarien en blanc. Em diu el nas que aquest resultat seria força similar si l'enquesta es repetís avui.

Només per això entenc que la casa real i el govern espanyol, amb el suport tàcit i/o explícit dels partits de dreta i extrema dreta (PP, el que queda de Ciudadanos, i Vox), han iniciat des de fa temps una campanya de blanqueig en la persona de la princesa Elionor, que demà passat fa 18 anys i com a major d'edat participarà en l'acte de jura de la constitució del 78 (la que nos dimos entre todos, diuen alguns, i que no se puede tocar, afegeixen els mateixos) al parlament espanyol davant de tots els partits amb representació parlamentària, excepte Catalans, Gallecs i Bascos, i molts diputats de Sumar que no tenen cap intenció d'assistir-hi. L'eterna història sobre la que tampoc mai no hi haurà un referèndum. Senzillament no perquè tinguin por de perdre'l (com podria ser en el cas de Catalunya), sinó perquè saben que aquest el perdrien segur.

Així doncs Moncloa i Zarzuela han activat l'operació "rentat de cara".

Primer ha estat el bombardeig sobre la seva jura de bandera a l'Acadèmia de Saragossa, on per cert, va fer un petó a una bandera inconstitucional que data de 1886 (però això mereixeria tota un altre article), després sembla que la seva presència a les xarxes, Tik Tok inclòs s'ha multiplicat, i finalment la propaganda del règim fa tot el possible per a presentar-la al mitjans com a una persona "normal". Massa normal no trobo jo que aquesta noia de divuit anys hagi de passar per tres acadèmies militars al Segle XXI, a menys que no es vulgui dedicar professionalment a la guerra, que també podria ser. Amb això de la monarquia no se sap mai, i coneguent la història dels Borbons espanyols, encara menys.

També és veritat però, que vist com estar el panorama geopolític mundial, que algú sàpiga disparar un sub fusell ametrallador, pilotar un avió i portar un tanc Leopard, potser, potser, no sigui tan mala idea.

De lleugereses humanes i de matar en nom de Déu

Ahir a la tarda vaig veure amb el meu fill petit a Movistar+ el partit de futbol de la Champions masculina entre el Barça i el Shakhtar Donetsk ucraïnès. Ara feia dies que no veia cap partit de futbol a Dzan o a Movistar+. El primer que em va sobtar és que aquella bandera ucraïnesa que apareixia a la part superior de les pantalles, a la dreta de la retolació dels partits, ha desaparegut completament dels mapes televisius.

També em va xocar que en un partit d'un equip de la ciutat de Donetsk, al Donbass, ocupat per les tropes russes des del començament de la guerra entre Rússia i Ucraïna, els comentaristes esportius no fessin ni la més mínima al·lusió a la guerra (al menys durant l'estona que vaig veure el partit, que va ser gairebé tot). Com si un fóra normal del tot que un equip de Donetsk jugui des de 2014 a l'estadi olímpic de Kiev, a 730 quilòmetres de la seva ciutat. 

Fullejo La Vanguardia digital i l'Ara digital, en cerca de notícies recents sobre Ucraïna. Ni una sola menció des de fa dies. Tampoc a El País. Al New York Times s'hi pot llegir una crònica d'ahir de Maria Varenikova sobre les vídues dels soldats ucraïnesos (no és per tant una notícia fresca). Res de res. Encefalograma pla. La insuportable lleugeresa de l'ésser, la inutilitat de l'existència, el Nietzche qüestionat, que tan brillantment va novel·lar Milan Kundera l'any 1984.

Hem normalitzat una guerra més, una vegada més. La passió consumista de la instantaneïtat en la que vivim immersos ha fet desaparèixer per complet la guerra d'Ucraïna de les notícies i de les nostres vides. Senzillament ha deixat de ser notícia. Els morts al front del Donbass i de Mariupol, de Zaporizhia han deixat pas als morts de Gaza, de Cisjordània. Hem assimilat un horror per a entrar en un altre de molt pitjor. Però els éssers humans no semblem tenir capacitat per a gestionar tanta indignitat a la vegada, només de consumir-la.

Poca esperança doncs pels ucraïnesos si els diners i les armes europees i americanes deixen de fluir. Poca esperança de cap iniciativa de pau. L'ONU té el 2023 un pressupost de 3.400 milions de dòlars, però és incapaç de lidiar al mateix temps amb dues conteses separades només per 1.857 quilòmetres segons m'informa Google Maps. De què serveixen tants diners? Pel que es veu, en termes pràctics, de ben poc, més enllà de finançar les vides d'una colla de privilegiats i d'ex-polítics de porta giratòria (i per exemple, el seu secretari general, Antonio Guterres).

I mentrestant, a Gaza, Hamas i l'exèrcit israelià es segueixen matant en nom de Déu. I nosaltres asseguts a la cadira o el sofà de casa no fem altra cosa que ser "voyeurs", gairebé còmplices, d'un altre seriós desafiament a la dignitat de l'existència humana. D'un veritable genocidi que perpetúa el primer genocidi que va perpretrar Hamàs el 6 d'octubre. Com escrivia l'altre dia, no hi ha ni bons ni dolents. Afegeixo, només botxins i víctimes. I per desgràcia no existeix cap justícia divina que els pugui jutjar i condemnar. Els inspiradors de la violència més extrema, més descarnada, no són altres que els més fervents creients en els seus Déus (els ultraortodoxes jueus i els gihadistes de Hamàs i de Hezbolah). A tots aquests els haurien de jutjar tribunals civils per crims contra la Humanitat.

Ahir al diari Ara, l'escriptora Najat el Hamchi escrivia un article brillant ("Matem Déu d'una vegada per totes") del que n'extracto un fragment que trobo no només molt encertat, sinó també ridículament obvi, de sentit comú. "A hores d’ara ja podem acusar Nietzsche d’excessivament optimista, perquè Déu no només no ha mort sinó que ens continua matant, els homes se segueixen matant en el seu nom més que mai. En molts casos potser és només una excusa, no ho nego, però potser seria hora que d’una vegada per totes ens desféssim d’aquestes fantasies nefastes que hem confós amb la realitat i rematéssim la feina del filòsof alemany. Els creients s’aferren a la religió perquè no poden suportar el fet de no saber, de no trobar sentit, però quin sentit té creure en éssers sobrenaturals, en superherois i personatges màgics? Les religions són perjudicials per a les persones en molts sentits, són alienants i deshumanitzen perquè l’única manera que tenen d’erigir-se en veritats absolutes i escapar de l’evidència de la seva pròpia naturalesa fictícia és aniquilant la competència, qualsevol veu que els porti la contrària."

Acabo amb un altre article de Gregorio Morán (de les seves ja difuntes "Sabatinas intempestivas" a La Vanguardia, aquest molt més antic, de març de 2015 sobre la pel·lícula Tombuctú: "....Arriben els gihadistes per imposar la prohibició d'aquells plaers que feien d'una ciutat un lloc difícil però grat. Viure i deixar viure s'ha convertit en una tasca cada vegada més àrdua des que una colla de sonats, aquí i allà, van decidir que perquè ells sobrevisquessin inflats d'orgull i superades les seves humiliacions, seria necessari complir amb el dogma. Déu, que sempre havia estat mut d'ençà que el van inventar, necessita intermediaris que sàpiguen interpretar els seus gestos. Van néixer els bruixots i després els summes sacerdots i finalment els àugurs, els rabins, els imams, els capellans, els pastors luterans... Mentre ells assegurin que tenen la clau de l'eternitat sempre hi haurà qui pensi que el millor és creure en el per-si-de-cas".

Els polítics ens prenen per idiotes

De vegades penso, de fet moltes vegades, i cada cop amb més freqüència que els nostres polítics ens prenen veritablement per idiotes, com si fóssim nens petits als que haguessin d'instruir i guiar per no perdre el rumb en aquesta vida. 

Hi ha un exemple d'aquest estiu passat que encara dura, meteorològicament parlant, que és el summum de l'estultícia i estupidesa. Es tracta d'aquella campanya de prevenció d'incendis forestals promoguda per la Generalitat de Catalunya que portava per nom: "Fuck Off", que com saben fins i tot els nens de pit és una grollera expressió anglosaxona que traduït literalment vol dir "que et donin pel sac" o també "vés-te'n a la merda", però com que algun publicista amb ínfules de premi Nobel va pensar que eufònicament "fuck" pot sonar com a "fac" o també "foc" i com que l'adverbi "off" vol dir "fora" i el premi Nobel està convençut que tothom coneix l'expressió, doncs resulta que al Nobel li va fer gràcia i va pensar que la campanya cauria en gràcia. El que empipa i preocupa no és que hi hagi publicistes estúpids, perquè n'hi ha a grapats, sino que hi hagi un departament del Govern pagat amb els nostres impostos que els ho compri.

Dos exemples més molt recents m'hi tornen a fer pensar. 

El primer: fa encara un parell de dies he sentit a Catalunya Ràdio una campanya del Ministerio de Transición Ecològica que té com a missió alliçonar-nos sobre la funció ecològica de la preservació del litoral en general i de les platges en particular com a element de protecció de la degradació del medi. El gràfic que adjunto no ha estat tret d'una classe de P4, els ho prometo, sinó del lloc web del ministeri (https://www.miteco.gob.es/es/costas/campanas/sabersobreplayas.html).

Consulto al meu assessor personal i amic (sarcasme pur, perdoni'm-ne) ChatGPT respecte a quants dels 8.000 kilòmetres de costa que té Espanya estan urbanitzats i em respon (i m'ho crec), que un 61%, és a dir, 4.880 kilòmetres....Què pot fer un ciutadà de bé com a receptor d'aquesta campanya per tal revertir un fenòmen de depredació que va ser aprovat, promogut i fomentat per governs anteriors i no pas precisament durant la dictadura franquista sino amb posterioritat? No és una aquesta una manera de llençar a les escombraries recursos públics que podrien utilitzar-se millor? Els del ministerio haurien de passejar-se per Sa Riera, Sa Tuna, l'Escala o Lloret de Mar, per posar alguns exemples coneguts per explicar-nos com protegir les platges de la pressió urbanística. En fi....

I el segon, molt més recent -n'hem tingut notícia aquest matí- no és altre que l'acord d'investidura assolit per PSOE i Sumar (amb la ja anunciada rabieta de Podemos i els seus 5 diputats per insuficient) que contempla entre d'altres perles, un permís de paternitat de 20 setmanes -segur que els que legislen no han de fer rutllar cap empresa, perquè si ho haguessin de fer no s'ho mirarien de forma tan frívola- o, atenció, la reducció de la jornada laboral de 40 a 37,5 hores mantenint el mateix salari. És a dir, treballar un 7% menys i cobrar el mateix, sense cap exigència d'augmentar la productivitat. Doncs que algú m'ho expliqui. 

És fàcil legislar amb els calés dels altres. Els francesos encara reneguen de la famosa llei Aubry (promoguda per la Martine Aubry, filla de Jacques Delors, un dels pares de la Unió Europea) que va instaurar fa 23 anys la jornada de 35 hores. La idea conceptual era repartir el treball i crear més de 2 milions de llocs de treball addicionals. Els càlculs més optimistes, estimen després de 23 anys, un impacte de 350.000 i milers de milions d'euros en inversions industrials perduts ja que en comptes de a França es van traslladar cap a altres països.

Un molt bon amic em va dir dissabte passat en un sopar que m'estic fent vell. Deu tenir raó. 

Ira i foc a la frontera francesa: un reflex del món actual

Recordo de jovenet, quan un franc valia més o menys 18 pessetes -el que vindria a ser avui dia 11 cèntims d'euro-, que l'única televisió d'Espanya, TVE, ensenyava amb relativa freqüència imatges de camions espanyols de fruites i verdures volcats i la mercaderia cremada o llençada a l'autopista, quan es tractava de cubes de llet o de vi. Jo encara estudiava a Palamós, deuria ser pels volts del finals dels anys setanta o principis dels anys vuitanta. 

La raó? Sempre la mateixa, els baixos preus de les fruites, verdures i la llet i la carn produïdes a Espanya i el Marroc versus el cost de producció a França. Els agricultors i ramaders francesos consideraven que aquelles importacions eren competència deslleial i els perjudicaven greument, i davant la passivitat en moltes ocasions de la gendarmeria, els pagesos es dedicaven a tallar la carretera nacional i l'autopista amb tractors, aturaven els camions, en feien baixar els camioners i els cremaven o malmetien la càrrega.

Cert és però que des de l'entrada d'Espanya a la Unió Europea l'1 de gener de 1986 (després de la firma del Tractat d'Adhesió el 12 de juny de 1985) les coses van canviar radicalment, al menys sobre el paper. Espanya esdevenia estat membre, no hi havia fronteres interiors i s'amparava la llibertat total de circulació de mercaderies dins de la Unió Europea.

Es va entrar en un període de certa estabilitat perquè, cal dir-ho, els agricultors i ramaders francesos els va ploure manà del cel de Brussel·les en forma d'ajuts i subvencions a través de la PAC (Política Agrícola Comuna). La PAC representa avui dia aproximadament un 33% del pressupost de la Unió Europea, que aquest any 2023 és de 168.650 milions d'euros, dels quals més de 55.650 milions d'euros es destinen a la PAC. 

Tot i així, des de l'entrada d'Espanya a la Unió Europea hem continuat veient episodis puntuals de crema de mercaderies agrícoles i ramaderes procedents d'Espanya. Tirant d'hemeroteca he pogut veure que al maig de 1994 es van reprendre les cremes, aleshores de maduixes,  i els actes vandàlics es van reproduir el 1997, el 2011 i el 2014 (segurament n'hi ha hagut més però els d'aquestes dates, totes al voltant de l'estiu, on més fruita i verdura s'exporta, són les que he pogut documentar).

Ara feia molt de temps però, que no es veien imatges de camions volcats i menjar cremat. Fins aquesta setmana. El dijous, un grup d'uns 500 viticultors francesos van aturar els camions espanyols que portaven aliments i vi i van destrossar la càrrega dels que portaven cava i buidant cisternes de vi (les imatges de la tele de persones destrossant caixes de cava -Freixenet en el cas que ens ocupa- recorden un vandalisme desaforat impropi d'éssers civilitzats). Al final, amb total impunitat i la connivència, per passivitat, de la gendarmeria francesa (quan aquests tenen l'obligació legal de protegir la lliure circulació de mercaderies) també van acabar rebent tomàtes i d'altres hortalisses que res tenien a veure, en teoria, amb la protesta dels viticultors francesos.

En un mercat interior (per tant de lliure competència) actes de barbàrie com aquests són del tot injustificables, especialment perquè els pagesos i ramaders francesos són, de llarg, els que reben la major part del pastís de les subvencions de la PAC. 

Però tot això ho atribueixo a la convulsió del món en el que estem vivint. Diu la dita: "Si hi ha mala maror, peix en abundor", o en Castellà "A río revuelto, ganancia de pescadores", estem cada dia més en un món en el que el vector principal de canalització del desacord és la violència, sigui verbal, sigui física, i al final, ens refugiem en el clan, a la tribu, en un atavisme que ens recorda els nostres origens com a primats. Ho veia i ho palpava ahir mateix, horroritzat, en unes imatges que s'han fet virals, quan un coló israelià d'un assentament il·legal a Cisjordània disparava a un palestí a boca de canó, amb total impunitat i l'observació passiva de l'exercit israelià. Vergonya, indignitat, humiliació de la humanitat. 

Sembla que no hagin passat tants anys i que com escrivia als anys 90 en periodista Arturo San Agustín, "no som altra cosa que monos vestits".

Encara que sembli mentida....

La premsa d'extrema dreta, sempre atenta a tot allò que els espanyols de bé fan per a defensar la indisoluble unitat de la pàtria hispana, segellada amb formigó armat des de la caiguda del Califat de Córdoba primer (any 1031 després de Crist) i els Regnes de Taifes després allà per l'any 1492, publica avui (La Razón) un article en el que explica que el colpisa ex-guàrdia civil Antonio Tejero Molina (el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 em va impressionar tant que mai podré oblidar el seu nom sencer de delinqüent), un ancià de 91 anys que si ja xotxejava el 1981, imaginin-se ara,  ha posant una denúncia contra el president del govern, Pedro Sánchez.

Fantàstic. Impressionant. I la hi admetran amb tota probabilitat. Una gran mostra de la imparcialitat de la justícia espanyola. Un tipus que va conculcar l'ordre constitucional, aquest sí amb armes i tancs al carrer, que va tenir un país a la corda fluixa durant una tarda i una nit, amb un parlament democràtic segrestat en ple, mentre un Borbó corrupte dubtava durant mitja nit abans de decidir el que més li convenia a ell i no pas a Espanya, que va acabar essent condemnat a 30 anys de presó, dels quals, atenció! només en va complir 15 (va entrar a la presó el 1981 i en va sortir el 1996) té el despropòsit de denunciar Sánchez per "traïció a Espanya". El món al revés.

Si no ho hagués llegit a La Razón m'hagués pensat que era un "fake" d'internet, però no, el diari ABC també en parla. Deu ser veritat. L'extrema dreta mai menteix sobre els afers que els donen audiència i els beneficien. I més si l'afer en qüestió versa sobre la unitat de la pàtria.

Convindran amb mi que la semblança d'aquest cadàver amb pell i bigoti feixista i l'assassí dictador Francisco Franco en aquesta foto que publica La Razón és esfereidorament similar. Déu els cria i ells s'ajunten, diu la dita. 

Això es publica justament, justament, el mateix dia que el president Pere Aragonès, per les raons que sigui ( els tertulians d'aquí i d'allà especulen a tort i a dret sobre el motius) ha acudit a la suposada cambra territorial, el Senat, a la Comissió de Comunitats Autònomes auspiciada pel PP (amb absoluta majoria absoluta al Senat) a defensar durant els 10 minuts que tenia assignats l'autonomia i l'autodeterminació.

Òbviament el PP i la premsa afí se li han tirat al cim, com no podia ser d'altra manera. Diu l'ABC a la seva editorial d'avui: "Teatro de Aragonés para rentabilizar la amnistía". El titular dóna per fet que l'amnistia està ja acordada entre els independentistes i Pedro Sánchez. És possible, perquè fa massa dies que es diu que la negociació està a punt de trencar-se (pensem doncs que el que succeeix és exactament el contrari). 

Critiquen que el president no s'hagi quedat a les rèpliques (també haurien de dir que la prócer del PP Isabel Díaz-Ayuso ha marxat del Senat una llarga estona per a presidir una presentació de pa sucat amb oli), però qui es quedaria a una crucifixió anunciada? L'Aragonès ha acudit al Senat en un intent, partidista òbviament, de no perdre pistonada davant en Puigdemont, però no per això cal restar-li coratge al fet de posar-se voluntàriament a la gola del llop.

Doncs mirin, si l'amnistia serveix per a paliar parcialment el dèficit fiscal, la no execució de les partides pressupostàries en obres públiques (la vergonya dels trens de rodalies i mitja distància és un escàndol majúscul, i els col·lapses de l'AP-7 una altra, i aquesta la pateixo jo setmana sí i setmana també) i els desgavells de la justícia, benvinguda sigui.

Israel-Palestina: No hi ha bons ni dolents (II)

Avui en Xavier Melero a La Vanguardia, publica un article molt recomanable que es titula "Comprendre els assassins" en el que de forma molt documentada i raonada acaba concloent que Espanya en general i Catalunya en particular, en el seu "bonisme" pro-palestí acaben no condemnant de forma clara les atrocitats comeses per Hamas el dia 6 d'octubre a Israel. Li dono parcialment la raó, sense que això contradigui el que vaig escriure en el meu article d'ahir sobre la qüestió.

I de fet, aquest posicionament "tebi" ha obert una crisi diplomàtica entre Espanya i Israel, especialment arrel de les declaracions de la ministra Yolanda Díaz i tota la patuleia (perdonin la vulgaritat de la paraula, però de vegades una paraula exemplifica molt adequadament el comportament d'un col·lectiu) de "podemitas".

Que un país de dubtosa reputació democràtica com és Colòmbia hagi obert una crisi diplomàtica amb Israel és comprensible, tenint en compte el tarannà del president del govern, Gustavo Petro, que ha comparat la situació a la franja de Gaza amb la dels camps de concentració nazis -és pot ser més descerebrat? jo crec que difícilment-, però que hi hagi una crisi amb Espanya, país de la Unió Europea i amb tots els seus defectes, una democràcia -hauríem de matisar el funcionament del sistema judicial, però això no canvia el marc fonamental-, és poc justificable.

Que un jueu d'esquerres, liberal i pro-palestí com l'historiador i professor universitari Yubal Noa Harari es qüestioni sobre com ha estat possible que l'estat d'Israel hagi permès la barbàrie comesa per Hamas, és significatiu. És un indici que per molt d'esquerres que algú es pugui sentir hi ha una diferència entre la civilització i la barbàrie. I això, una certa esquerra catalana, espanyola i europea, cofoïsta i impregnada de molta superioritat moral sembla que no ho tingui clar. 

Jo no sóc precisament un fan de la Pilar Rahola (ni tan sols és sant de la meva devoció com a escriptora) però val a dir que des de fa molts anys és una gran defensora de l'estat d'Israel. És membre d'honor de la Universitat de Tel Aviv des de 2006 i el 2007 va rebre el premi Scopus que concedeix la Universitat hebrea de Jerusalem per la seva lluita a favor dels drets humans. La seva connexió és tan gran que el Fons Nacional Jueu va plantar el 2013 un bosc de 2.500 arbres al desert del Neguev que porta el seu nom.

Es van fer virals les seves declaracions al programa "Todo es mentira" de Risto Mejide, que de fet, en línia amb el que escrivia avui Melero a La Vanguardia, comparteixo plenament. En transcric literalment un fragment perquè penso que no es pot ser més clar.

"Estoy absolutamente escandalizada por la degradación, la deshumanización y la inmoralidad de determinada izquierda de esta matanza tan brutal. Esto va mucho más allá de las ideas, de las posiciones, de los bandos. Hablamos de prácticas del Daesh. Hablamos de matanzas indiscriminadas".

"Hablamos de secuestrar y violar a mujeres, a gente mayor, a niños, a utilizarlos como escudos. Hablamos de que un concierto para la paz, que además, luchaba en favor de una solución pacífica donde había más de 3.000 jóvenes, se asesinaron a 250 jóvenes allí mismo, además de lo que han sufrido".

"No puedo entender en nombre de qué ideología, en nombre de qué dogma de fe, en qué dogma de verdad absoluta, uno no puede sensibilizarse ante este horror. Y lo digo con toda claridad. Esta gentuza, gentuza, que aún está justificando esta matanza en nombre del pueblo palestino, al que, por cierto, no ayudan para nada, es la misma gentuza que te decía que no había prisioneros en Siberia".

Al final, amb tots els seus defectes, i amb un conflicte territorial no solventat (ans al contrari, agreujat pels assentaments il·legals de jueus ortodoxes a Cisjordània) però que algun dia s'haurà de resoldre, i aquest no pot ser altre que un estat pels palestins en l'equació que ja s'ha provat unes quantes vegades de "pau a canvi de territoris", Israel és una democràcia homologable a la de qualsevol estat democràtic de primera divisió mentre que Hamas, que va guanyar unes úniques eleccions, al 2006 i que no s'han repetit, és una dictadura islàmica cruel, que, molt semblant al que succeeix a l'Iran (els seus mentors) considera les dones com a éssers inferiors i castiga la dissidència interna amb la pena de mort.

Segueixo posicionant-me amb el poble palestí, el que pateix de forma gairebé inhumana la corrupció de l'Autoritat Nacional Palestina a Cisjordània i la barbàrie del terror de Hamas a Gaza i de Hezbolah al Sud del Liban, però si em fessin triar un lloc per viure (entre Israel i Palestina), tinc molt clar el que escolliria.

Israel-Palestina: no hi ha bons ni dolents (però alguns ho són més que d'altres)

Del conflicte Israel-Palestina, com dels partits de futbol i en la política, tothom s'atreveix a opinar, a dir-hi la seva i moltes vegades, malauradament, amb frivolitat poc informada, o amb informació de darrera volada, que ve a ser el mateix.

Tan se val si els que opinen hagin llegit molt sobre el conflicte i la seva llarga història, que es remunta, en la seva fase més recent als anys 20 del Segle XX (quan els jueus eren un 13% de la població de Palestina), o que només hagin llegit quatre coses, la majoria de part i amb un gran component de desinformació a les xarxes que més desinformen, és a dir, Instagram, TikTok, X (em costa encara acostumar-me a no dir Twitter) i Facebook.

El clàssic posicionament de les dretes més ortodoxes -i cada cop més de les extremes dretes- a favor d'Israel i de l'"ordre occidental" (i de retruc la consideració dels tots palestins com a terroristes) contrasta amb el clàssic posicionament de les esquerres més ortodoxes en el seu posicionament a favor dels Palestins (i la consideració dels israelians com a "genocides" que estan fent el mateix que els van fer els russos i els nazis a ells durant la primera meitat del Segle XX).

El que està clar és que un dia no molt llunyà els israelians van tenir la consideració de terroristes com a membres de la Haganá (embrió de l'exèrcit hebreu) i el Irgun (organització paramilitar sionista). Aquests grups, considerats terroristes per l'administració britànica de Palestina, van volar la seu del comandament britànic a Palestina, l'hotel Rei David de Jerusalem, el Juliol de 1946 on van morir 91 persones.

És a dir, la consideració de terrorista pot ser una o una altra en funció del moment en el temps i de qui és el qui es vanta el dret de qualificar de  terrorista un altre.

Una altra consideració que m'agradaria fer és que la religió no ajuda en aquest conflicte, més aviat el contrari. Els més fervents defensors de l'Estat d'Israel i de la colonització (il·legal) de Cisjordània són els més ultra-ortodoxes i els defensors a ultrança de la negació del dret a existir de l'Estat d'Israel són els islamistes de Hamas i de Hezbolah.

I en tercer lloc, penso que la barbàrie i els crims de lesa humanitat  els han comès històricament els dos bàndols i això està abastament documentat i hi ha multiplicitat de proves al respecte, per tant al capdavall penso que el que cal és intentar entendre quin és l'origen del conflicte i sobre tot, sobre tot, algunes possibles solucions definitives.

I no hi ha dubte que l'origen del conflicte és territorial i que tant els uns com els altres és van passar pel folre la declaració constitutiva de l'Estat d'Israel de 1948 que dividia Palestina en dos territoris de dimensions pràcticament iguals. Uns perquè no volien cedir part de les seves terres, de les que històricament havien gaudit, i els altres perquè no estaven farts de fugir i que els assassinessin i condemnessin a la immensa majoria de països del món que els acollien.

Avui però, si m'he de posicionar amb algú ho faig amb els palestins (atenció res a veure amb el Hamas islamista radical que assassina criatures i segresta innocents), amb el poble innocent, que és la part febre del conflicte i que viu en un règim de semi-esclavatge en la part més herma de les seves terres (ho he vist personalment en un viatge a Israel i Cisjordània fa uns anys); molts palestins, que han nascut a camps de refugiats, al Líban, als Alts del Golan, a Síria, no entenen per què la seva Cisjordània està envaïda per kibbutz, bases militars i assentaments il·legals, a part de separats per un mur de la vergonya que recorda la divisió de Berlin durant tants i tants anys. És la política de fets consumats que ha estat beneïda de forma implícita o explicita per la comunitat internacional, començant pels Estats Units.

Si ningú no para els peus a Israel, i no sembla que cap potència occidental tingui interès per fer-ho (en una guerra geopolítica en la que ningú no vol ser "amic" de l'Iran o de Rússia) el que es perpetrarà a Gaza serà una de les massacres de civils més grans des de la Segona Guerra Mundial, i no cal pas ser cal estadista polític per a ser capaç d'imaginar-ho.

Temps convulsos: el nou ordre mundial

Viure en aquest mon en el que ens ha tocat viure sembla cada vegada més una aventura de risc. L'editorial del New York Times d'avui ho expressava d'una forma aclaparadorament esgarrifosa: "Rússia ha començat la guerra més llarga des de la Segona Guerra Mundial. La Xina augmenta el discurs belicista contra Taiwan. L'Índia ha abraçat un nacionalisme violent. Israel ha format el govern més extremista de la seva història, i Hamas, el dissabte començava la més violenta campanya de la seva història contra Israel, llençant míssils, segrestant i matant". 

I òbviament això només és un petit resum del desordre i el caos que està patint el món en aquests temps convulsos. Hi afegiria, sense ànims d'estendre'm massa: 

• El conflicte a la regió de Nagorno Karabaj, enclavament de població armènia a l'Azerbadjan, que ha acabat amb un èxode massiu de població cap a Armènia.
• La inestabilitat permanent i massacres de població civil al Sudan del Sud.
• Cop d'estat al Níger i creixent perill d'islamització radical al Sahel. 
• Guerra civil latent al Iemen.
• Declaració de l'estat d'emergència a Etiòpia el passat agost (ho vam saber abastament per un grup de catalanets ingenus, que en comptes d'anar a Port Aventura, van anar a cercar aventures i es van veure atrapats en zona de conflicte).
• La creixent radicalització als Estats Units, amb la incògnita sobre les eleccions presidencials de 2024.
• L'inacabable persecució a les dones a l'Iran per part del règim dels Aiatol.làs.
• L'esclavatge de les dones a l'Afganistan dels Talibans (com a conseqüència d'obligar-les a estar a casa seva, la majoria de víctimes del darrer terratrèmol al país han estat dones: sempre rep el col·lectiu més feble).
• Els moviments migratoris desesperats cap a la Unió Europea des de l'Àfrica i als Estats Units des de la frontera sud que estan causant, en el primer cas, milers de morts a la Mediterrània.
• L'auge de l'extrema dreta a tot el món.
• La incapacitat dels polítics de dialogar i escoltar persones que tenen idees diferents.

Afegeixi's a la llista anterior els estrallsja ben palpables que està causant arreu del món el canvi climàtic on passem de sequeres que es perpetuen a episodis molt curts però molt virulents de plug es torrencials, la cronificació de la pobresa fins i tot per a moltes persones que tenen un lloc de treball (però amb un salari amb el que no arriben a final de mes), una inflació galopant, un tipus d'interès a l'alça que repercuteix en els pagaments de les hipoteques, i una situació global de violència gratuïta cada vegada més palpable a tots els pobles i ciutats del món. Aquest mateix cap de setmana, a Salt, Gironès, es va viure un conat d'assalt a la comissaria dels mossos d'esquadra i la policía municipal degut a la retenció d'un individu sospitòs que la policia va portar a la comissaria per a comprovar-li el passaport...

El panorama és certament desolador. Per acabar-ho d'adobar, a la Pell de Brau tenim els màxims representants de Vox i el PP inflamant la població amb missatges carregats d'odi i anticatalanisme.

El meu fill gran ja fa temps que va deixar de veure i escoltar notícies i es dedica a visionar capítols de "La que se avecina". Potser al final li hauré de donar la raó.

Sociedad Incivil Catalana: La mani unionista de diumenge

Queda clar que en aquesta nostrada pell de brau -i a la majoria de països del planeta- la radicalitat la generen més els polítics que la societat civil, que a mig termini no està de mandangues i el que cerca és seguretat, feina, prosperitat, pau social, poder anar de vacances de tant en tant i si ets de l'àrea metropolitana, que els trens funcionin de forma una mica -només una mica- decent. Aquest és el veritable sentit de la vida per a un percentatge substantiu de la població dels països de la OCDE.

Excepte, és clar, si es tracta d'un ens indescriptible anomenat Sociedad Civil Catalana. Un simple cop d'ull al seu lloc web permet al lector/a de fer-se una idea de la pluralitat de la cosa. Són els que van aplaudir el discurs del Borbó amb les orelles el dia 3 d'octubre de 2017. 

Un discurs de part, recordem-ho, on aquell personatge no escollit democràticament a cap elecció, va trencar la neutralitat que li atribueix la Constitució i va proferir exabruptes contra part dels ciutadans dels que ell també és rei (com a mínim dos milions de suposats súbdits de la monarquia borbònica que van anar a votar l'u d'octubre de 2017). Va venir a dir, no sóc el rei dels tots els espanyols sino dels espanyols que pensen com jo i que em consideren el seu rei. Una afirmació molt democràtica i d'una neutralitat aclaparadora. 

Doncs tornant a la societat civil, això mateix és el que està fent l'altra societat civil, la Sociedad Civil Catalana dels nassos, que no té res de societat civil ni gaire de catalana. I tinc veritables dubtes de la seva empatia, capacitat d'entendre la societat amb la que conviuen i la utilitat més enllà de la política (que és el veritablement que fan) i per què no estan enquadrats dins de VOX.

És una institució que, per exemple, en la seva prèdica de la convivència i la concòrdia, ha volgut carregar-se la immersió lingüística moltes vegades, quan qualsevol persona objectiva amb dos dits de coneixement sap que a moltes escoles de Barcelona i àrea metropolitana (és a dir, la regió on hi viu la immensa majoria de la gent del país) la immersió lingüística no és sino una quimera. Només en fa en Català la classe de Català, i para de comptar. Aquesta és la realitat. Qui no la vulgui veure és que és cec o molt interessat en difondre mentides. 

Cada vegada m'agraden menys els extrems. Val a dir que tampoc m'agraden els republicans de la piruleta de Waterloo i les seves fantasies excloents i sento particular animadversió pels indepes radicalitzats, tipus Laura Borràs, per posar un exemple. 

Però també sento la mateixa animadversió per a molts dels individus i individues que conformen el bodri aquest de SCC, o una bona part, els que són coneguts per les seves simpaties a tot el que faci molta flaire d'extrema dreta espanyolista. Només cal anar a les hemeroteques. O a les mateixes pàgines del seu web. I això que la seva presidenta actual Elda Mata, és una gran professional, i em sembla estrany que presideixi una cosa com aquesta. En fi, les seves raons deu tenir. 

El lloc web de SCC destil·la biaix i exclusió. El tenen també en Català però només per pura obligació i PER dissimular una mica. El seu pensament és espanyolista excloent, I La seva llengua només una, el Castellà, que ningú no s'enganyi. Facin-s'hi un cop d'ull. És molt il·lustratiu.

Estic encuriosit per aquella cosa tan divertida del comptatge dels assistents, quan la mani hagi acabat i quants catalans de la "Cataluña silenciada" hi hauran assistit. SCC segurament estarà parlant d'una assistència de dos o tres milions de persones, que segons la Guàrdia Urbana es reduiran a cinquanta mil, manifestant amunt, manifestant avall. Veurem, però segur segur que la distància entre el que diran els uns i els altres serà abrumadora.

La realitat és tossuda, i la immensa majoria de la societat civil, la de veritat, té millors coses a fer demà diumenge que anar a una manifestació impulsada per l'odi. I, ai lass, sembla que la iniciativa dels centenars de milers d'autocars que aquest ens volia noliejar per a portar a Barcelona ciutadans espanyols descontents amb els seus compatriotes catalans extraviats i equivocats en el seu pensaments polític, ha fracassat estrepitosament (fins ahir en tenien dos de plens, i no pas del tot, un a Madrid i un altre a Pamplona).

I tal vegada alguns dels manifestants només tenen la intenció de poder repartir alguna hòstia, com acaba passant a la majoria de manifestacions que convoca aquesta entitat.

Violar 40 milions d'espanyols o uns quants més nord-americans

El panorama polític que ens envolta és esgarrifós, fa tanta por com el canvi climàtic. El món ha esdevingut un lloc convuls i perillós i auguro que cada vegada més. Aviat, el permís de tinença d'armes serà una petició majúscula a la Unió Europea i a la resta del món, invocant la màxima que diu: "si no t'agrada el que dic, o ho acceptes o et clavo un tret".

Abans d'ahir ens n'anàvem a dormir amb la notícia que el portaveu dels republicans els Estats Units, Kevin McCarthy, un ultra-conservador republicà, era destituït en una votació en la que part dels membres del seu propi partit, una minoria de conservadors radicals d'extrema dreta (vuit, en concret), van votar contra ell. Atenció, estem parlant d'un individu que està força a la dreta del fatxa Santiago Abascal. Doncs alguns dels seus el consideren un "fluix", una "neneta". Increïble però absolutament cert.

La destitució de McCarthy aquesta setmana es tracta d'un fet inaudit en els 234 anys d'existència de la Cambra de Representants (Senat) dels Estats Units. Els impulsors de la votació van ser un grup de republicans ultra-conservadors que van trobar el recolzament, òbviament, dels senadors demòcrates per tal de destituir un portaveu que ha estat un dels més grans defensors de Donald Trump a la present legislatura.

A la votació de dimarts, la moció de distitució del portaveu dels republicans (insisteixo, auspiciada des de les seves mateixes files per ser massa "tou") va ser acceptada per 216 vots a favor i 210 en contra. McCarthy va perdre la seva condició de portaveu dels republicans perquè 8 senadors ultres van decidir que el seu representant era pro-demòcrata, simplement perquè va recolzar una moció per impedir un tancament de la majoria de serveis del govern nord-americà per falta de pressupost. He parlat d'aquesta particularitat (US Government shutdown) en més d'una ocasió en aquest blog. 

El sistema nord-americà té algunes particularitats que a ulls europeus ens semblen increïbles i absurdes, però en un país amb gairebé tots els serveis privatitzats, la feblesa dels serveis públics s'entén només de viure uns quants mesos al país.

Amb independència d'això, no hi ha dubte que anem a pitjor.

La qüestió de fons és que la mà de Donald Trump plana sobre aquest fet insòlit. Hi ha una radicalització de posicions en la que la màxima: "o estàs amb mi o contra mi" cobra tot el seu sentit. No hi ha lloc pel debat d'idees. No hi ha lloc per la confrontació política. O amb els meus o en contra, i si és en contra, totes les armes de destrucció polítiques, inclosa la mentida, la desinformació, la calumnia i tota mena de males arts, són acceptables.

A les nostres latituds, no quedem curts, i la polarització dreta-esquerra es fa cada dia més evident. Ahir, es van fer públiques les declaracions d'un altre gran dinosaure polític, a l'alçada dels diplodocus quaternaris Alfonso Guerra (el de la perruqueria) i Felipe González (el dels consells d'administració i el senyor X dels Gal), es tracta de l'inefable (impossible definir-lo o ubicar-lo, més enllà de la residència d'avis, i això que només té 75 anys...) Rodríguez Ibarra, socialista extremeny que les ha dit de l'alçada d'un campanar durant molts anys, però que aquesta setmana s'ha excedit uns quants pobles.

Va dir el solemne idiota, a tenor literal en referència a la potencial amnistia pels líders del procés (i al mateix temps dels policies expedientats, és clar, però això ho omet el noble extremeny),: "¿Cómo se puede soportar que alguien viole a 40 millones de españoles?". Francament, no pot ser que descerebrats radicalitzats com aquest senyor continuïn alimentant l'odi de les masses i que algú sense criteri ni ponderació decideixi posar-li un micròfon a les mans. El senyor Rodríguez és un ancià "hooligan" i com a tal hauria de ser tractat. La seva afirmació és tan bèstia, que només mereixeria que la fiscalia actués d'ofici per delictes d'odi. Però és clar, això, per un grandíssim defensor de la mare pàtria és gairebé impossible.

I avui, la simpàtica indocumentada Isabel Díaz-Ayuso sortia a la tele avui, amb l'arrogància que la caracteritza, per indicar que ella sí que seria a la manifestació "per la llibertat" d'aquest diumenge a Barcelona, argumentant que "Barcelona és Espanya" i s'ha acabat el debat. No hi ha matisos. No hi ha discussió. Ho estàs amb mi o estàs contra mi.

Així anem. De pet a la repetició de les eleccions a menys que succeeixi un miracle.

Els misteris sobre la polèmica multa de trànsit a l'Alcaldia de Palamós

Sóc palamosí de naixement, la meva residència "oficial" és a Girona i dormo bona part de l'any a d'altres indrets del planeta Terra i em considero ciutadà del món. Malgrat això però, em sento palamosí de socarrel (poble on hi tinc arrels, records d'infantesa i joventut i familiars i amics, que és tot el que cal per sentir-se d'algun lloc) i com a tal, m'enutgen els relats que embruten el poble. Sobre tot si la polèmica es podia haver evitat. És el cas que ens ocupa. La misèria humana (perquè aquí estem parlant de sentiments viscerals i molt atàvics) ha convertit un cas que gairebé no seria ni anecdòtic en un casus belli que ha omplert els mitjans de comunicació durant dies.

Com gairebé sempre, les polèmiques, malentesos, odis viscerals, atacs personals i peticions -contundents- de dimissió, es produeixen la majoria de les vegades més per un problema de formes que no pas de fons. 

Es el cas que ens ocupa: la polèmica generada per la multa a un cotxe sense identificacions exteriors de la policia municipal de Palamós que conduïa l'aleshores regidor de mobilitat de l'Ajuntament de Palamós, Alfons Bartolomé, i que va ser multat per excés de velocitat a la C-31.

El cas, del que molts de Vostès hauran sentit parlar, és veritablement de jutjat de guàrdia, però no tant pels fets (ridículs en termes absoluts) com per la gestió informativa que n'ha fet l'alcaldia en general i l'alcalde Lluís Puig en particular (pèssima), i per la reacció de l'oposició (lamentable), demanant la dimissió de l'alcalde. 

En concret la regidora de Som-hi per Palamós i antiga alcaldessa, Teresa Ferrés, demana la dimissió per (literal): "haver mentit durant dos anys i haver causat perjudicis personals i reputacionals al consistori palamosí". Em sembla del tot lamentable una argumentació tan mancada de substància, que no fa altra cosa que refermar-me en la idea de la mediocritat que impera a les nostres institucions.

Anem a pams i describim els fets provats. Bartolomé va agafar un cotxe oficial de l'Ajuntament, se suposa que per a fer una gestió oficial relacionada amb el càrrec que ocupava en aquell moment. M'inclina a pensar-ho el fet que de copilot al cotxe hi anava l'alcalde Puig. Tot i que cal arribar fins al final, és raonable pensar que no anaven de festa amb un cotxe oficial de l'ajuntament. 

El vehicle va ser multat per circular a 111 kilòmetres per hora en un lloc on el límit de velocitat, diuen els radars de la DGT, és de 80 per hora (sé exactament el punt kilomètric perquè m'ha enxampat a mi, despistat, més d'una vegada). Home, és una infracció, certament, però no és cap drama en circumstàncies de conducció normal. Els puc relatar amb pèls i senyals els punts del carnet que he arribat a perdre per excés moderat de velocitat i els dos cursos de recuperació de punts que he hagut de fer al RACC per arribar perillosament a la xifra de zero punts al meu carnet de conduir. I no per això em considero un delinqüent. No anava begut, no he posat mai en risc la seguretat de ningú. Demanar la dimissió per això (un cop la sanció ha estat pagada) em sembla tan vital com pentinar el gat.

Ara bé, tota la història em suscita un munt de preguntes que cap de les rodes de premsa que s'han fet fins ara m'han aclarit i això, com deia el dissabte passat a un bon amic palamosí amb el que vaig coincidir en un casament, i que va ocupar càrrecs de responsabilitat política a l'antic consistori, em genera un cert malestar. 

Tinc moltes preguntes sense resposta, i com a palamosí, m'agradaria que algú em contestés:

• Per què algú agafa un cotxe oficial de l'Ajuntament de Palamós i no s'apunta conductor i ocupants, hora en què l'agafen, hora prevista de retorn i motiu de la utilització? (A la meva empresa un fet com aquest hauria estat constitutiu de sanció i possiblement d'un comiat procedent). 
• Quin cos de policia té uns protocols o uns procediments tant de Burkina Fasso?
• Si no hi ha protocols que regulin la utilització de vehicles públics a l'Ajuntament de Palamós, és greu, molt greu. Però si n'hi ha i no es van respectar perquè era un regidor qui agafava el cotxe, molt pitjor. Jo hauria començat a fer rodar caps.
• Per què Alfons Bartolomé i Lluís Puig, quan es fa públic l'afer de la multa amb conductors no identificats i els acaben identificant no surten immediatament i confessen la veritat i l'Alfons Bartolomé, com a conductor enxampat no confessa la veritat urbi et orbe?
• Per què no paga la multa el mateix dia que la DGT envia la foto despixelada en la que es reconeix el conductor del vehicle? L'ha acabat pagant amb recàrrec, escarni, sospites i malestar. Una multa ordinària de 150€ ha acabat esdevenint una sanció de 900€.
• Per què Lluís Puig, de forma incomprensible i indigna diu que no recorda si anava al cotxe aquell dia? Si té una memòria tan curta probablement no mereix ser alcalde i si menteix en això, doncs francament tampoc. No per mentider, sinó per beneit.
• Per què un policia municipal acudeix a una entrevista a la ràdio municipal de Palamós i comença a esquitxar merda en un afer que està sota investigació interna?
• Per què la oposició vol aprofitar un fet tan menor per a reclamar contundentment una dimissió? S'avorreixen o estan desesperats per manar?

Massa preguntes i cap resposta convincent. No per demanar la dimissió (avui, en aquesta cultura d'odi en la que vivim instal·lats es demana la dimissió per apagar una cigarreta i tirar-la a la vorera) però sí per a demanar explicacions, i moltes, i per pensar-se molt bé a qui votar a les properes eleccions.

Un mal exemple de la Conferencia Episcopal Espanyola

Se suposaria que l'Església ha de ser una institució neutral en matèria política. Sense intenció de pronunciar-me en profunditat respecte sobre del que ha d'opinar i del que no l'Església Catòlica, si que m'atreviria a suggerir que la Institució no s'hauria de posar mai en política. 

Té la seva gràcia que qui va establir la sagrada relació de l'estat espanyol amb l'Església Catòlica i va convertir Espanya en un estat oficialment catòlic fins l'adveniment de la democràcia, fou el dictador Francisco Franco, autor d'una de les més cèlebres frases de l'Espanya contemporània: "Hagan Ustedes como yo, no se metan en política". La frase s'atribueix a una resposta que li va donar a l'escriptor conservador i acadèmic de la llengua José Maria Pemán.

Doncs això ve al cas arran d'unes declaracions la setmana passada del Secretari General i portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Francisco César García Magán. Considera el prelat, bisbe auxiliar de Toledo, que no es dóna a Espanya "una circumstància política excepcional que justifiqui l'aprovació i aplicació d'una llei per a l'amnistia pels responsables del Procés". Si bé és cert que les declaracions s'enmarquen en una pregunta en roda de premsa posterior a la reunió de la comissió permanent de la CEE, penso que són del tot inoportunes.

A més a més, aquesta postura contrasta amb la que va tenir la Conferència Episcopal quan es van concedir els indults pels condemnats pels fets de l'u d'octubre. Aleshores, la CEE va fer un escrit secundant el pronunciament a favor dels indults emès per la conferència episcopal de Tarragona. Fa sis anys, la institució es va posicionar clarament, en dir "nosotros estamos por el diálogo y el perdón, como los obispos catalanes".

Cal dir també que a raó de la polseguera mediàtica aixecada pels bisbes espanyols, des de la Conferència Episcopal Catalana s'han afanyat a "matitzar" les declaracions de García Magán, dient que es tracta d'una valoració jurídica personal que no implica ni negar ni recolzar l'amnistia. La Conferència Episcopal de Tarragona afirma -amb bon criteri, penso jo- que l'Església "sempre es guia per afavorir la igualtat, la cordialitat, el diàleg i el treball per a fer una societat nova i més bona". Conclouen dient que l'Església ha de mantenir una neutralitat (literal) "edificant i respectuosa".

Insisteixo en que l'Església com a institució té feina molt més important que opinar sobre temes polítics molt polaritzats, més si cal tenint en compte que és força clar que per raons que em sembles òbvies tendeix a posicionar-se més aviat a favor de la dreta que no pas a favor de l'esquerra (la història recent és un factor explicatiu que té una força descomunal per entendre-ho).

Qui estigui net de pecat que tiri la primera pedra, digué Jesús. Doncs l'Església com a institució hauria de preocupar-se més per depurar els casos de pederàstia que l'afecten, que malauradament son massa nombrosos i fan molt mal a la institució (on de ben segur avui dia la majoria dels seus membres són persones honorables, potser a excepció d'alguns membres de la cúpula que s'entesten a voler posar-hi un vel), en comptes de girar la cara cap a una altra banda i esperar la prescripció dels fets. Però en fi, com diu la saviesa popular "Doctors té l'Església".