Els rics sempre guanyen (sobre tot als Estats Units)

Torno a ser als Estats Units per motius professionals. Aquí, òbviament no s'ha ni sentit a parlar de les eleccions municipals i autonòmiques a Espanya (però sí curiosament de la convocatòria d'eleccions generals anticipades pel 23 de juliol, en els gran mitjans dels Estats Units, en particular el Washington Post i el New York Times) i els temes candents són la negociació del sostre de deute per evitar un tancament federal el mes de Juliol i la cursa a les presidencials del 5 de novembre de 2024, i en particular, la disputa per a la nominació republicana entre Ron de Santis (governador de Florida, ric, jove i guapu, i tan de dretes -o més- que en Donald Trump però amb unes formes que no tenen res a veure amb les de l'ex-president) i el propi Donald Trump, que com ens té acostumats, cada vegada que obre la boca és per a llançar una bomba de fragmentació.

Poc es parla de la guerra d'Ucraïna i poc es parla de res que no sigui una preocupació per un tema genuïnament americà, com la delinqüència i la immigració a la frontera sud.

Un tercer tema molt calent ha estat la sentència d'un jutjat d'apel·lacions sobre el concurs de creditors presentat el 2019 per Purdue Pharma, empresa farmacèutica propietat de la família Sackler. 

En virtud d'aquesta sentència es concedeix plena immunitat als membres de la família per plets passats i futurs en relació als opioids fabricats per aquesta empresa per la seva gran capacitat de generar addició i per haver matat mil·lers de nord-americans per sobredosi. D'entre els fàrmacs produïts per Purdue Pharma destaca l'Oxycontin, un calmant basat en l'heroïna que causa una grandíssima addició i que ha estat la causa de la mort de centenars de milers d'americans.

La sentència és efectivament històrica ja que els jutges, a canvi de la immunitat present i futura, sentencien la família (en una negociació molt discreta acordada entre les parts) al pagament de 6.000 milions de dòlars de la seva fortuna personal per tal de compensar els familiars de les víctimes (que en són moltes).

Els diners s'aportaràn a diversos fons (controlats per l'administració americana) i es destinaràn al tractament d'addiccions i a programes de prevenció. Segons els experts aquesta sentència (que ja és en apel·lació) no serà recorreguda pels demandats i per tant la probabilitat que els familiars de les víctimes comencin a cobrar és molt alta, però tot i així, els causants de la tragèdia (l'any passat hi ha haver 110.000 morts als Estats Units per sobredosi de droga) en surten del tot ben parats. 

Malgrat al final hi hagi diners per a les víctimes, en primera instància aquestes han estat ignorades i durant molt temps es van anar acumulant demandes contra l'empresa i la família propietària que ara finalment han vist la llum.

Als Estats Units, com a molts altres democràcies consolidades del món, el sistema és imperfecte i la banca sempre guanya, però no deixa que els matisos que ha inclòs la jutgesa a la sentència són un crit d'esperança contra la misèria de les dogroaddiccions i la immunitat perpètua i total dels causants de les misèries.

Ressaca post electoral

Encara sense temps per païr els resultats de les eleccions d'ahir, a la patacada de l'esquerra en general, però del PSOE en particular, el funambulista Pedro Sánchez, supervivent entre els supervivents, animal polític en majúscula, ens sorprèn amb l'avançament de les eleccions generals. No costa pas gaire endevinar-ne els motius: esperar que la dreta entri en contradiccions en votar els parlaments autonòmics i alguns grans municipis i mostri la seva incoherència en haver de pactar amb VOX.

Però crec necessari fer algunes reflexions d'urgència sobre els resultats de les municipals i autonòmiques d'ahir. El primer que cal dir, i vista la maniobra de Pedro Sánchez, les eleccions del 28M segurament seran poc extrapolables al que succeirà el 23 de juliol.

En una anàlisi d'urgència, podríem dir que les eleccions d'ahir diumenge, a Catalunya, no han deixat satisfet gairebé a ningú. Ni als partits nacionalistes ni als constitucionalistes, amb algunes notables excepcions com ara el cas de Badalona amb l'aclaparadora victòria de García Albiol. Però sobre tot, sobre tot, la punxada ha estat pels partits nacionalistes. El PSC ha estat el gran triomfador, malgrat no haver guanyat a Barcelona. 

A Espanya són figues d'un altre paner, la dreta (i l'extrema dreta) ha arrasat. El que continua demonstrant que a Catalunya i al País Basc es vota en clau diferent de com es vota a la resta d'Espanya. La nit passada, això es va tornar a demostrar.

D'entrada, amb excepcions com la de Badalona, el PP continua essent un partit marginal a Catalunya, i la gran pujada de VOX s'ha produït en detriment del vot a Ciudadanos (els seus votants han fet un vot útil i han passat els seus vots tan al PSC, com al PP, com -en menor mesura- a VOX).

El nacionalisme continua essent predominant a Catalunya. Malgrat la pèrdua de vots d'ERC i la gran patacada a Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida -un important element de reflexió per a Aragonès, Junqueras i Rufián- continua essent el partit Català amb més regidors. A Barcelona, en contra de la victòria que les enquestes tossudament donaven a Colau, ha guanyat en Xavier Trias, atenció, no Junts per Cat o pel que sigui, sinó en Xavier Trias. No deixa de ser una interessant constatació. A les municipals, la gestió municipal compta (per activa o per passiva), i els electors han castigat les opcions que no han demostrat una capacitat de gestió solvent, ha passat a Girona, on la successora de Madrenas (que ha fet una pèssima gestió) s'ha enfonsat, perdent la meitat dels regidors.

Però a Catalunya, i sobre tot a les grans ciutats, el PSC surt clarament reforçat. L'opció "constitucionalista" moderada d'Illa s'ha imposat de forma clara. Llenguatge moderat i focus en la gestió. I aquí s'extreu una altra lliçó del cas Català.

A Catalunya, el Procés ha esgotat a molta gent de bona fe, la seva fe en la política i la seva capacitat de movilització. Tant, que el nivell d'abstenció ha estat estratosfèric -excepte a Barcelona, on molta gent s'ha activat només per evitar una repetició de la victòria de la Colau-. Un exemple proper. A Girona la participació a les municipals del 2019 va ser del 65,1%. Ahir va ser, com jo ja vaticinava al meu article anterior, del 50,82%. 10.000 ciutadans amb dret a vot es van quedar a casa i van decidir, de forma conscient, no anar a votar.

Aquesta és una altra de les característiques diferencials de Catalans i Bascos. A Euskadi, on cap gran municipi ha vist l'entrada de regidors de VOX (de fet, a falta de confirmació final, diria que VOX no ha obtingut cap regidor a Euskadi), els nacionalistes continuen tallant el bacallà, i la participació ha estat del 60,25%. Els bascos, pragmàtics fins a la medul·la, han volgut anar a votar per a reforçar la capacitat de gestionar les seves institucions. A Catalunya, ens agrada més marejar la perdiu i dividir-nos i barallar-nos el que no està escrit. 

I així ens va.

Les eleccions municipals de la indiferència

Per fi està a punt d'acabar la campanya electoral, si és que havíem deixat d'estar-hi mai.  

Potser és l'edat, o potser la frustració o la percepció cada vegada més negativa de la política (cosa que no deixa de ser una fusió de l'edat i la decepció), però per primera vegada a la meva vida -he estat sempre militant a favor d'anar a votar en totes les eleccions i crec que des que tinc dret a vot no he deixat de votar en cap ocasió- no tinc gens de ganes d'anar a votar.

I aquest sentiment -que confesso que em neguiteja- és compartit per molts dels meus amics, familiars, coneguts i saludats. Molts, segurament la majoria de les persones del meu cercle, aniran a votar, però ho faran més per sentit de la responsabilitat i la convicció que no anar a votar és pitjor que fer-ho, que no pas perquè estiguin engrescats per cap de les propostes de gestió que els polítics ens ofereixen. 

Hi ha un munt d'exemples que condueixen al desànim. La darrera, d'avui mateix. M'he trobat a la bústia (ja sabem aquell objecte que ara sembla prehistòric però en el que no fa tan de temps s'hi dipositaven cartes físiques, sí, sí, cartes físiques, han llegit bé) una muntanya de propaganda electoral de tots els partits. Una veritable vergonya, un malbaratament de recursos sense sentit que continua malgrat que els hàbits i les maneres de fer de la societat del Segle XIX són radicalment diferents a les del Segle XX. 

Quin sentit té avui que ens bombardegin amb propaganda a les bústies si trobarem la papereta al Col·legi electoral? Per què senzillament no es prohibeix aquesta pràctica?

Per què no estan permeses les enquestes electorals la darrera setmana de campanya en un món digitalitzat on les enquestes les publica, a títol d'exemple, El Periódico d'Andorra?

Per què no he vist cap política o polític (de fet una de les constatacions d'aquesta campanya, al menys a les municipals, és que diria estimació no empírica, només de nas, que hi ha més candidates que candidats) que no tinguin la dignitat de no atacar als seus contrincants i es limitin a explicar els seus programes electorals?

Per què no s'avança en la implantació de la votació electrònica (encara que sigui en seu electoral per evitar potencials fraus informàtics)? La tecnologia que ho possibilita està disponible des de fa molts anys.

Per què les campanyes duren tants dies i ens les bombardegen a tots els mitjans de comunicació per terra, mar, aire i xarxes socials?

Per què hi ha encara tants miserables que practiquen la compra de vots?

I el pitjor de tot, com que la mediocritat ens ofega (Els Amics de les Arts en dirien "La merda se'ns menja"), com a ciutadà de Girona no sé a qui votar. Vull provar de fer un exercici d'objectivitat i llegir-me entre avui i demà tots els programes (excepte, òbviament, PP, Ciudadanos, Valents i VOX) per a fer un exercici d'asèpsia i votar per aquella formació que ofereixi un programa de govern que sigui coherent, factible i que, a més a més me'l cregui.

Sé doncs, que aniré a votar, però el que no tinc clar encara, és si acabaré votant en blanc.

"Boulder": Eva Baltasar - Random House Literatura

No havia sentit a parlar de l'Eva Baltasar fins fa ben pocs dies. Em va cridar l'atenció en una entrevista que li van fer a La Tarda de Catalunya Ràdio arrel de l'èxit de la seva segona novel·la, Boulder (Random House, 2020).  El més curiós de tot és que sigui ara que una novel·la publicada tres anys abans adquireixi una certa notorietat pública.

La raó és relativament senzilla. Boulder va ser seleccionada com a candidata al Premi Internacional Booker, que atorga un premi a les millors novel·les escrites en Anglès o traduïdes a aquest idioma. Després de ser-ne seleccionada ha passat a ser-ne finalista. Baltasar ha estat seleccionada juntament amb cinc altres obres, cosa que, ja de per sí, li atorga el benefici del dubte, i naturalment, l'impuls de comprar el llibre i devorar-lo (és una novel·la curta, de 116 pàgines). En breu sabrem si Baltasar ha resultat finalment premiada. Aquesta novel·la forma part d'una trilogia que Eva Baltasar va començar amb Permagel (2018) i que va tancar el 2021 amb Mamut.

El jurat del Booker no s'equivoca en els seus criteris de selecció. Boulder és una grandíssima novel·la. Feia temps que no llegia un relat tan interessant, absorbent i sobre tot tan diferent. 

Boulder és la història d'una dona a la trentena que es guanya la vida com a cuinera en un vaixell mercant que navega per la Patagònia. La protagonista és solitària, introvertida i senzilla, i gaudeix de la seva feina de cuinera, que durant molt de temps fa sense altre salari que una cabina i un plat de menjar.

Narrada en primera persona (Boulder és el nom fictici de la protagonista), la novel·la explica la vida des dels ulls i pensaments de la protagonista, que entre port i port, de tan en tant troba l'escalfor del sexe amb alguna de les dones amb les que es creua durant les hores en que el vaixell recala en un port. En una d'aquestes parades, descobreix la Samsa, una geòloga islandesa amb la que hi ha una màgia sexual instantània.

La connexió entre les dues dones és tan forta que al cap d'uns anys Boulder accepta renunciar a la seva vida nòmada i accedeix a anar-se'n a viure a Islàndia amb la Samsa. Accepta també fer un paper de dona en el sentit més clàssic: no treballa fora de casa i s'ocupa de la cuina i de la cura de l'apartament en el que viuen totes dues.

La Samsa treballa per una multinacional petroliera i la Boulder s'ocupa de la casa. Al cap d'un temps, però, a la Samsa se li desperta l'instint de la maternitat i aquest és potser la part més potent del relat. La de la transformació de les dues protagonistes davant del fet de la maternitat i com cadascuna d'elles ho encara en una descripció feta amb un realisme subjectiu gairebé màgic. Sense dubte, totalment captivador.

Boulder es llegeix en un tres i no res i acaba esdevenint un plaer pels sentits. Una lectura que d'aquí a uns anys serà segurament un clàssic.

Infrastructures de vergonya: (la C66 o Rodalies Renfe o l'AP7, o....)

Quan hom torna de Xina de circular amb els millors trens d'alta velocitat, els aeroports més funcionals, les autopistes i autovies més modernes i segures, el contrast amb la realitat miserable de les nostres infraestructures és encara més xocant.

Em trobo de retorn amb l'inici de la campanya electoral, mediatitzada a Barcelona per grups de dreta i extrema dreta que pretenen crear una falsa sensació de caos i anarquia amb la capitalització de la lluita contra el moviment Okupa mentre els ciutadans tenim d'altres problemes molt més greus i urgents: manca d'habitatge assequible, inflació galopant i pèrdua de poder adquisitiu, pobresa sistèmica per a un nombre creixent de ciutadans, manca de d'expectatives per a molts joves, manca d'infraestructures de qualitat, i un llarg etcètera. La catàstrofe de Rodalies aquesta mateixa setmana n'és un exemple palmari. El fracàs de la inversió pública a Catalunya (de l'Estat i de la Generalitat) es posa de manifest vegada rere vegada.

Les infraestructures són un gran cavall de batalla en aquest país i defineixen de forma força transparent com la classe política gestiona bona part dels impostos que paguem els que no tenim altre remei que pagar, hi estem d'acord o no. És el xantatge del sistema, del que només els més poderosos poden escapolir-se, malgrat l'aparent contradicció que això implica en un suposat estat de dret.

He escrit sobre l'AP7 i la C66 en aquest blog. Diverses vegades. De pura frustració, reclamant com a mínim el dret a picar de peus i cridar.

Ara hi torno perquè el tram de la C66 entre Banyoles i Besalú, en obres des de temps immemorial sembla definitivament acabada. La Generalitat de Catalunya, que n'és la responsable (que no em vinguin amb mandangues que els problemes d'infrasetuctures catalanes són només culpa de Madrid, els polítics d'aquí ho fan tan malament com saben) ha construït una incomprensible carretera mixta que anomenen 2+1, amb un parell de trams de carril desdoblat en cada sentit entre Banyoles i la rotonda de Serinyà.

És del tot incomprensible com es fa una ampliació entre dos trams d'autovia de dos carrils (Girona-Banyoles) i (Besalú-Olot) i al tram del mig s'hi aplica aquest model "híbrid". Algú ho entén? Donaria amb molt de gust el meu vot a qui fos capaç d'explicar-me quina ment retardada ha dissenyat i perpetrat una barbaritat de tal calibre. 

Per què no s'ha fet l'autovia sencera? Si és per cost, la resposta és tan ridícula que no cal explicar-la. I si no ho és, quina raó objectiva hi pot haver? In-com-pe-tèn-cia. Aquesta és la resposta. Ho repetiré, en majúscules: IN COM PE TÈN CIA.

L'execució del tram amb el model 2+1 és un gran perill per als automobilistes. Diuen que evita els xocs frontals. Cert, però genera moltes contrapartides indesitjades. Com si es tractés d'una autovia, la mediana és un jersei de formigó continu i els vorals són molt petits i a l'altre cantó del jersei que fa de separador dels dos sentits de la via, hi ha una tanca metàl·lica, que, en cas d'accident esdevindrà una trampa mortal que deixarà la via col·lapsada, sense capacitat de maniobrar, sense escapatòria i, el pitjor, amb moltes dificultats per a l'accés d'una ambulància.

Com és possible que cap polític ho hagi vist amb aquesta perspectiva que explico o com a mínim s'ho hagi plantejat ? Sóc només jo que ho veig així? En fi, esbrinaré quin partit ha liderat aquest projecte incomprensible, i m'asseguraré de no votar-lo. Com que només ens queda el dret a queixar-nos, exercim-lo.

Impressió de la Xina (III)

Amb aquest article acabo el resum del que m’ha semblat la meva estada de tretze dies a la Xina. Com a conclusió poc empírica però molt de nas, tinc força clar que en molts pocs anys la Xina serà líder absolut mundial en pràcticament tot si supera alguns dels reptes que té al davant.

Pagaments

Gairebé a tot arreu, fins i tot a la Xina més interior, els xinesos han deixat d'utilitzar diners físics. Mentre que als Estats Units els feixos de dòlars continuen intercanviant-se als bars, restaurants i comerços, a la Xina hi ha dos reis dels pagaments: Alipay (propietat de Jack Ma, el principal fundador d'Alibaba, el monstre de comerç electrònic més gran del planeta després d'Amazon) i Wechat pay (una aplicació idèntica als WhatsApp però amb una opció de pagament similar a la de Bizum).  Literalment ha desaparegut el diner físic i de retruc bona part del diner negre. 

 

Orgull nacional

La guerra comercial iniciada (o més aviat accelerada) fa un parell d'anys amb la imposició d'aranzels a les importacions primer des de Xina per part dels Estats Units (per exemple, la importació de teixits xinesos als Estats Units paga un sobre aranzel, en diuen "anti-dumping duty" del 25% sobre els aranzels ordinaris, que són del 25%) i més tard, de les exportacions americanes als USA ha provocat, a més a més d'una disminució (res dramàtic però) de les exportacions xineses als Estats Units un sentiment nacionalista poc comú al país. 

Els xinesos -al menys els que jo conec- tenen una sola bandera, el yuan o el dòlar, i la resta els importa ben poc, fins i tot la política, perquè no hi estan acostumats i perquè el que els convé és pau i tranquilitat (els preocupa molt la guerra d'Ucraïna, però només per les seves implicacions econòmiques). Conec molts xinesos i cap no milita al partit comunista, ara bé tots estan amb Xi Jinping en aquesta guerra comercial i de lideratge tecnològic desfermada entre les dues súper potències.

Política

A diferència del discurs oficial (i únic) respecte Taiwan, Tibet o Xinjiang, que diu que aquestes tres regions són part de la Xina i no hi ha res més a dir, molts xinesos estan preocupats per la qüestió de Taiwan sobre tot, perquè l'escalada que s'ha viscut els darrers mesos els preocupa (per les implicacions en els negocis). Estan d'acord com a mínim que Taiwan no deu ser ben bé del tot Xina ja que per anar-hi cal un visat especial, i no es tan fàcil d'aconseguir.

Hi ha també un (inaudit fins ara) qüestionament del lideratge permanent de Xi Jingpin. No hi ha cap dels xinesos amb els que he parlat aquests dies, ni els més propers a la causa, que estiguin d'acord amb que Xi hagi canviat la constitució xinesa per tal de perpetuar-se al poder. No els agrada i no els fa por dir-ho públicament.

Casaments

Els casaments a la Xina, a diferència del món occidental estan molt de moda i no sembla que aquesta moda tingui tendència a decaure. En celebren tots els estractes socials. Els casaments tenen lloc als hotels (com més rics els contraents, més luxós és l'hotel). A tots els hotels en els que m'he allotjat aquests dies, 6 hotels en concret, hi havia com a mínim un casament. N'hi ha cada dia de la setmana (més els caps de setmana òbviament) i són com una pandèmia per a la resta de clients allotjats a l'hotel. Les cerimònies comencen ben aviat al matí, sobre les 7 del matí i s'allarguen fins a la mitja nit. És un negoci de grans proporcions. A les zones més rurals, a primera hora del matí comença la celebració amb castells de focs artificials que et desperten sense pietat i si no ho saps penses que ha esclatat la tercera guerra mundial.

Naixements / jubilació

El gran increment del cost de la vida a la Xina i sobretot l'encariment de l'accés a la vivenda -això a Espanya ho coneixem molt bé- ha tornat a afectar la natalitat i això que actualment no hi ha cap mena de restricció en el número de fills que pot tenir una parella. Una dada ho diu tot. A la Xina de l'any 2000 naixien 14,03 nens per cada 1.000 habitants, el 2022 aquesta xifra era de 6,77. La població envelleix perquè la taxa de reproducció fa que la població no creixi, un problema molt similar al que pateix el Japó o la Unió Europea. I això està començant a crear problemes a les arques públiques. Els xinesos tenen la jubilació als 60 anys (les dones als 55) i una mica abans si es treballa en fàbriques. Hi ha ja en marxa un projecte per a retrassar l'edat de jubilació (i unificar-la entre homes i dones) als 65 anys al 2055.

No és difícil d'entendre que els xinesos no tinguin fills si es té en compte que un apartament de 100 metres quadrats a Shanghai (no al centre, òbviament) costa uns dos milions de dòlars de promig i el salari mig és de 20.000 dòlars i les hipoteques és concedeixen a 30 anys i per un màxim del 70% del valor de la vivenda.

Aquest és segurament un dels més grans reptes als que s'enfronta la societat xinesa actual.

 

Impressions de la Xina (II): el que ha canviat

Hi ha alguns aspectes que han canviat de forma molt significativa a la Xina als darrers quatre anys, llums i ombres, però en alguns casos més llums que ombres.

 Els trànsit

Alguns dels col·lapses de trànsit més grans de la meva vida els he viscut a la ciutat de Shanghai. Recordo el trànsit com d’espant. Uns temps de viatge espectacularment llargs per a recórrer distàncies molt curtes. Les autopistes urbanes de circumvalació estaven permanentment col·lapsades en hora punta (hi ha 8 autopistes de circumvalació tipus B-30…).. Això ha canviat moltíssim. A Canton, Qindao i Shanghai, les tres grans ciutats que he visitat en aquesta ocasió no he patit cap gran col·lapse de trànsit (excepte avui perquè he sortit cap a l’aeroport en hora puntíssima), potser no és estadísticament rellevant amb un àmbit d’observació tan reduït, però el que és bastant plausible és pensar que marca una tendència. Hi ha molta més gent desplaçant-se en transport públic que fa quatre anys. Hi ha més trens convencionals, més trens d’alta velocitat, més línees de metro, més autobusos.

 La tendència a la desoccientlització

La Xina ha esdevingut major d'edat. Ara sí, vol ser la primera en tot. La primera vegada que vaig viatjar a la Xina, el 2005, entre el 90 i el 95% dels turismes (no dels camions o autobusos) eren de marques americanes, europees, japoneses o coreanes, segurament en aquest ordre. Això ha canviat també radicalment. Si bé es continuen veient molts vehicles de marques estrangeres, les marques xineses són cada vegades més presents. M’atreviria a afirmar, sense cap base científica, només per pura estimació, que el percentatge avui no és superior al 50% entre les marques de tipus mig i només en els cotxes de gamma alta i molt alta no hi ha cotxes xinesos (els Ferrari, Masserati o Porsche és com si els regalessin…). Els cotxes elèctrics de ByD (acrònim de “Build your Dream”) són omnipresents. Els vehicles de marques xineses són ara molt visibles i amb dissenys, en general molt equiparables als occidentals. Aquesta tendència no només afecta als vehicles, sinó que es fa extensiva a marques de cosmètica, rellotges, moda i luxe en general que eren exclussivament occidentals fins fa uns anys. Les models de perfums i moda (fins i tot moltes de les marques de cosmètica francesa) han deixat de ser exclussivament occidentals.

 La consciència verda

No he vist tants cotxes elèctrics en cap altra ciutats del món com a Shanghai. És impressionant la flota que hi circula. És fàcil deduir-ho, per tres poderoses raons. Les matrícules dels cotxes elèctrics i/o híbrids són verdes i les dels cotxes de gasolina blaves. Puc afirmar sense gaire risc a equivocar-me que la proporció és com a mínim de 3 a 1 (a favor de l’elèctric). Els cotxes elèctrics són els únics autoritzats a utilitzar les autopistes interurbanes (si el cotxe no porta matrícula de Shanghai, i amb la de càmeres qui hi ha a tot arreu, a veure qui s’hi atreveix). Una altra evidència és el soroll. Els carrers i autopistes de les grans ciutats xineses són molt més silencioses ara que fa deu anys. De llarg. Les motos de petita cil·lindrada ja fa molts anys que són elèctriques (cal vigilar molt abans de creuar un pas de vianants perquè ho són gairebé totes i no fan cap mena de soroll). I finalment el cel. Mai no havia vist un cel tan blau a la Xina com el que he vist aquests dies.

La tecnologia

La Xina no para d’invertir en tecnologia. Això és una evidència de la que se’n fan ressó tots els mitjans de comunicació. Però el que és sorprenent és que això també és així en sectors molt madurs com ara el tèxtil. Dos exemples. Aquests dies he vist algunes fabriques amb més robots que persones. Sorprèn també la utilització massiva de la tecnologia al servei de la vigilància deles persones (hi ha càmeres literalment per tot arreu), però també per la comoditat pel ciutadà i pel medi ambient. M’ha impressionat constatar que ja no s’emeten bitllets de tren. Si ets nacional amb el document d’identitat xinès n’hi ha prou (s’associa un número de bitllet a un carnet per una data concreta) o amb el passaport. Ho he provat aquests dies i és francament còmode. Simple i segurament no massa car d’implementar, i d’una gran efectivitat. La contrapartida és que el Gran Germà sap en tot moment on ets…

Impressions de la Xina (I): el que no ha canviat

He tornat a la Xina per primera vegada des del Juny de 2019, és a dir, gairebé quatre anys després. He de dir que després d'aquests anys d'absència, estic observant molts de canvis. Els meus lectors saben que m'agrada l'antropologia social, i quan viatjo, encara més.

Algunes coses, però, moltes, he de dir, no han canviat. 

Vigilània policial en les comunicacions

La censura xinesa i la prohibició de l'entorn Google al país continuen en plena vigència i no és sinó de tant en tant i gràcies a les habilitats de "hacker" del meu director d'IT, que estic aconseguint, més que no ho vaig poder fer el 2019, que em puc connectar. Aprofito ara, des d'un tren d'alta velocitat (els coneguts com a "Harmony Trains"), que amb el hotspot d'un proveïdor amb el que estic viatjant cap a Qingdao he aconseguit connectar a blogger. Veurem quan dura.

Bombolla immobiliària

Un altre dels aspectes que no han canviat és la voracitat constructora de blocs d'apartaments molt alts i terriblement lletjos, que no paren d'alçar-se desafiants cap al cel a qualsevol punt a 360 graus on giris la vista en la immensa majoria de zones urbanes. La immensa majoria, buits, alguns, molts, amb les grues palplantades però la construcció aturada segurament des de fa molt de temps. La bombolla immobiliària fa tan de temps que dura a la Xina que hom podria arribar a pensar que el desenvolupament és infinit. Res més lluny de la realitat. L'octubre de 2021, la més gran promotora immobiliària xinesa, Evergrande, de Guanghzou (Canton) va deixar d'atendre el pagament del servei de deute de part dels seus bons. El seu endeutament supera els 150.000 milions de dòlars, i aquest impagament va tenir un efecte contagi que va afectar moltes altres grans promotores.

Com es van tapar els forats? Endevinin...Va intervenir el govern xinès. Evergrande és, mai més escaient, massa gran per a caure. Senzillament és sistèmic.

Inversió en infraestructura pública de comunicacions

Una de les més importants eines que ha utilitzat la Xina per a accelerar el creixement de la seva base industrial i tecnològica i, de retruc, augmentar de forma significativa el nivell de vida de la seva població (avui es calcula una classe mitja d'uns 500 milions de persones, és a dir, uns 500 milions de consumidors). Dues claus de l'èxit han estat la xarxa d'autopistes (les anomenades "G") que connecten les principals ciutats del país. 

Qingdao (una petita ciutat de 7,6 milions d'habitats, el segon port més gran de Xina, 2 aeroports i 3 estacions de tren d'alta velocitat), capital de Shandong, regió de 150 milions d'habitants exportadora per excel·lència. En aquesta província hi ha una xarxa d'autopistes (òbviament totes de peatge -a la Xina només respirar és de franc i encara de moment-) que seria l'enveja d'Alemània. Són tan noves que s'hi podria llepar. Però és que no pares de veure noves ampliacions en marxa a cada moment, a l'igual que de vies d'alta velocitat. No sé si calen, però les construeixen. Només perquè se'n facin una idea, el divendres vaig viatjar(fins i tot hi ha funcionaris, no és broma, que escombren els vorals en paratges on no hi ha ni una ànima en molts kilòmetres) de Qingdao amb tren a Tenzhou (a uns 400 kilòmetres a l'oest), anava en segona classe (n'hi ha tres), i al meu vagó era, literalment, l'únic viatger).

Qindgao Liuting tenia (escric en passat expressament) un aeroport a uns 30 kilòmetres del centre de la ciutat, molt convenientment localitzat, i era el tretzè de la Xina en tràfic de passatgers i dels més importats en càrrega. Modern i funcional, va ser inaugurat el 1982. Doncs bé l'agost del 2021 el van tancar (de forma permanent) i n'han construït un de nou (Jiadong) a 50 kilòmetres de la ciutat, amb capacitat per a 35 milions de passatgers... Necessari? M'atreviria a dir que en absolut. Aleshores quin motiu hi ha al darrere? Segons els meus amics xinesos "les estadístiques": el nou aeroport ha estat 8 anys en construcció, s'han utilitzat tones i tones de formigó, acer, vidre, alumini, plàstic i milers i milers d'obrers. La sensació quan hi vaig aterrar, va ser la d'entrar a un lloc futurista on pràcticament no hi habiten éssers humans. 

De retruc, hi han construït la tercera estació d'alta velocitat, perquè, és clar, amb dues no n'hi havia prou. El monstre s'autoalimenta.