diumenge, 29 de maig del 2016

Brexit: un referèndum molt perillós

Conclosa la consulta sobre el monument de Tortosa al bell mig del riu Ebre (amb el resultats que ja vaig vaticinar, victòria contundent dels que van votar per mantenir el monument-), la votació que més m'interessa ara no és la de les eleccions espanyoles del 20 de juny -mai unes eleccions espanyoles no m'havien arribat a interessar tan poc- sino la del referèndum de Gran Bretanya.

És tracta d'un referèndum que obeeix a una promesa electoral del primer ministre britànic, David Cameron i que tindrà lloc el dimecres 23 de juny de 2016, i que proposa una pregunta que no deixa marge per dubtes: Should the United Kingdom remain a member of the European Union or leave the European Union?

Avui, llegint en Josep Ramoneda a l'Ara, el filòsof explica que segons els FMI, un dels grans potencials pols de desestabilització econòmica mundial pot ser el "Brexit". De fet, és "un dels quatre" juntament amb el calendari electoral europeu i americà, la crisi dels refugiats a Europa i l’amenaça terrorista.

Òbviament, tots aquests elements tenen un gran impacte en la "confiança" dels inversors i dels "que manen de debò", que el que esperen és que el mantingui el status quo, no perquè els importi ni gens ni mica la qüestió de fons, però sí perquè suposa una estabilitat que no posa en perill els seus diners (o al menys no el posa en perill per causes alienes a la seva capacitat de control).

El Brexit no està gens clar com acabarà. El govern conservador britànic en defensa la permanència per les raons esgrimides (per evitar un salt a allò desconegut: com es fa? quin impacte en l'economia britànica tindrà? Com seran les relacions posteriors amb la UE?...) però no està gens clar què és el que passarà. Al setembre del 2014, els escocesos van votar quedar-se al Regne Unit per un marge suficient, un 55% versus un 45%. El vot de la por va ser en aquell cas molt decisiu.

Aquí, les enquestes estan frec a frec. De fet, el "Think Tank" Open Europe (http://openeurope.org.uk/today/open-europe-alert/), un dels grans, que manté una posició escrupulosament neutral en relació al referèndum i en publica les darreres enquestes disponibles sobre intenció de vot. Les darreres són molt explícites respecte de la divisió d'opinió: un 41% votaria suposasament SI, un altre 41% votaria NO, un 13% encara no han decidit i un 4% manifesta que no votarà. Hi ha doncs empat tècnic, i els que suposadament semblarien més europeistes, els més joves, han de registrar-se específicament per a poder votar (si no ho han fet mai abans) i ho han de fer abans del dia 7 de juny.

Tot plegat molt complicat i de molt difícil vaticini. Encara no vull mullar-me del tot però si hagués de pronunciar-me avui, diria que finalment el vot de la por (que no el del sentit comú) tornarà a imposar-se i per un molt estret marge, guanyarà el SI (mantener-se a la UE).

Crec que encarem tres setmanes apassionants on caldrà seguir les campanyes de ben a prop. Com a Europeus, ens juguem en aquests referèndum molt més que no pas ens pensem.





divendres, 27 de maig del 2016

Tortosa: Memòria històrica

Aquest cap de setmana es celebra a Tortosa una consulta popular vinculant en relació al monument que hi ha al bell mig del riu Ebre, sobre si cal retirar-lo o mantenir-lo. He de dir, que jo aquest monument l'he dibuixat, amb els meus dos fills, una tarda de setembre que vam pasar una setmana al Delta.

Antropològicament m'interessa la Guerra Civil Espanyola, sempre m'ha interessat, ho sap tothom que em coneix. De fet, la meva novel·la "La guerra de l'avi", està inspirada en la guerra civil, i una part de la mateixa descriu la barbarie de la batalla de l'Ebre, l'estiu de 1938.

Hi ha una gran polèmica al respecte i pel que sembla, el poble està molt i molt dividit, és possible que la consulta acabi en un frec a frec en el que pràcticament no hi hagi gaire diferència (28.500 votants cridats a les urnes), però si hagués d'apostar, diria que finalment sortirà mantenir el monument.

Per descomptat que no tinc res contra la voluntat popular, només faltaria, i a més a més, al final, els moments històrics poden reinterpretar-se i de fet, moltes vegades, es reinterpreten. Per algú que tingui menys de 30 anys a qui no se li hagi explicat la història amb una certa visió partidista (d'un cantó o de l'altre), pot pensar que aquell monument forma part inalienable de la seva vida i de la seva ciutat.  Què li expliquen a algú de 30 anys de la guerra, d'en Franco i del NODO.

Jo votaria l'opció de retirada i museitzeció del monument (que és una de les dues opcions a votació), però és evident que el monument té una connotació històrica que, al menys els néts dels derrotats, no oblidarem mai. Allà hi van lluitar familiars meus. El monument (si bé amb part de la simbologia retirada) és una memòria de part, per escarni dels perdedors. No és neutre. Avui al 324 he tornat a veure les imatges en blanc i negre del NODO amb les paraules del gobernador civil i del dictador que va venir expressament el 1966 a inaugurar el monolit.

La consulta no és obviament neutra. Té també els seus detractors, ja que ha estat rebutjada pel Parlament, el Síndic de Greuges, l'Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, la UGT, CCOO, la USOC i més d'una cinquantena de personalitats del món de la cultura. També ho entenc, però cal sentir el que diu el poble, aquesta és la veritable grandesa de la democràcia, i que els perdedors, acceptin amb dignitat i respecte el resultat de la mateixa. Només així, serem capaços d'acabar de fer cicatritzar les ferides.




dimecres, 25 de maig del 2016

El món al revés

Aquests darrers dies no paro d'anar de sorpresa en sorpresa (i això que he decidit "passar", no només intel·lectualment sino també antropològicament de la repetició de les eleccions espanyoles del 26 de juny; senzillament no m'interessen ni gens ni mica, malhauradament hauré de parlar de l'ultraespanyol Albert Rivera, però ho deixo per més endavant).

Ara que fa un any de la victòria (pírrica, molt pírrica) de l'Ada Colau a les eleccions municipals de Barcelona, i tot i que en vaig parlar bé en algun bloc (transparència, humiltat, ganes de remoure estructures...) no puc més que retractar-me ara mateix d'algunes coses que havia escrit no fa tant de temps en relació a l'alcaldessa.

Els episodis dels manters, de la desautorització de la guàrdia urbana, del'afer del regidor cupaire Garganté intentant coaccionar un metge -amb la més absoluta indiferència de l'alcaldessa- de la sensació que es transmet a la ciutadania de la impunitat amb que determinats col·lectius campen per Barcelona, s'ha extès d'una forma francament preocupant. Si això és ser anti-sistema, i deixeu-me ser vulgar, a prendre pel sac els anti-sistema. Hi ha unes regles mínimes de convivència que tenen poc a veure amb la justícia social. A països amb tradició democràtica de molts més anys, quan es trenquen les normes més elementals de convivència la policia actua com ha d'actuar, i si ha de de fer-ho amb contundència ho fa, i ningú no s'esquinça els vestits.

I el darrer  episodi dels aldarulls relacionats amb el desallotjament del Banc Expropiat al barri de Gràcia, són d'un patetisme que els hauria de fer caure la cara de vergonya a tots plegats. En Trias que pagava lloguers en secret per evitar problemes, la Colau que els deixa de pagar (estic amb ella en això), tots dos tirant-se els plats pel cap, com al pati de l'escola i la CUP.... Ai las, la CUP!! Fent xantatge de primer de primària amb els pressupost, deixant plantat en Junqueras perquè han tocat als seus nens Okupes. Uns vàndals per cert, que no tenen cap problema en cremar els béns públics o d'altri, siguin cotxes, motos, botigues, contenidors d'escombreries o bancs públics. No hi ha ni proporció ni justificació ni excusa. És aprofitar la mínima ocasió per a portar violència gratuïta i desfermada al carrer. Patètic, lamentable i trist.

Ho deia avui un analista amb seny, no gens sospitós de ser de dreta: la CUP ha viscut del prestigi dels parlamentaris que la van representar l'anterior legislatura, particularment en Fernàndez i l'Arrufat (dues persones ponderades, amb seny, amb criteri i amb ganes de fer política), però pel que estem veient, les actuacions dels seus representants actuals em fa l'efecte (i em sembla que no només a mi) que deixen molt a desitjar. I si al damunt se'ls paga un salari públic, encara m'emprenyo més.

El que més m'indigna però, és que encara tinguin la barra de justificar-ho. És una expressió de feixisme més vella que l'anar a peu. Espero i desitjo que les urnes, a les properes eleccions catalanes, que potser, gràcies a ells, seràn ben aviat, es fotin la mateixa castanya que s'ha fotut -i es continuarà fotent- el PSC, que navega entre el no res i el nihilisme, fins a la completa residualització com a partit a Catalunya.






Censura i ridícul

No puc evitar tornar a escriure sobre el malhaurat incident de les estelades i les seves conseqüències.

Quan el diumenge al vespre vaig veure la final del partit de la copa del Borbó amb el meu fill Marc, no em podia creure la realització televisiva que estava veient. Si m'haguessin dit que estava en un país de democràcia orgànica com ara Rússia o Kazagstan, m'ho hagués cregut.

Parlar de censura resulta lleuger i segurament inadequat. Perquè allò que totes i tots els que vàrem mirar el partit  vàrem veure per televisió (amb una realització, per cert, contractada a una empresa italiana) vam tenir una sensació d'estafa. No? A mi, personalment em va provocar una immensa tristesa, després del desconcert i la incredulitat inicial. Allò era una pura comèdia. Innecessària, ridícula, absurda, trista, burda, penosa, escatològica, vil. Un dels actes de manipulació mediàtica més xavacans i innecessaris que he pogut contemplar des de fa molts anys. Ni a la Xina, on vaig molt sovint, manipulen tan malament.

Que en ple Segle XXI, el segle de la globalitat, del Twiter, de l'Instagram, del Facebook, de la instantaneïtat, hi hagi algú tan poc intel·ligent com per a voler manipular la llibertat de símbols en un camp de futbol fa pena. Que a l'Estat al que pago els meus impostos, passin coses com aquestes em provoca un desconcert i una mala llet que em vam impedir gaudir de la primera part del partit.

Plànols curts, de les banderes espanyoles que portaven els afeccionats del Sevilla (ull, a les grades on hi havia gent del Barça també hi havia banderes espanyoles, moltes menys però n'hi havia, però és clar, per televisió no es va poder veure), i plànols de l'afecció del Barça imperfectament manipulats, encara més curts, irreals, que no s'empassen ni els falangistes més recalcitrants. El mateix va passar amb la xiulada a l'himne espanyol. Ni pujant la megafonia a l'infinit ho varen poder amagar, ni tan sols apaivagar.

Conclusió, aquest poc reeixit intent de censura no va resultar creïble ni pels propis organitzadors. No s'ho va empassar ni el Wall Street Journal, que el dilluns obria la seva edició amb una gran fotografia d'un asiàtic amb una estelada. És el que provoca la prohibició i la manipulació. Al final el manipuladors és enxampat flagrantment per a la immensa majoria dels ciutadans.

Negar la major, voler fer veure, com en Rajoy que el "problema" no existeix, no el farà desaparèixer. Estarà latent, més o menys, però girant la cara i tirant de censura barata el problema no s'esvairà. Seguirà existint i manifestant-se cada vegada que n'hi hagi ocasió.

Em sembla mentida que no hi hagi ningú a Moncloa que sigui capaç d'entendre coses tan evidents...





diumenge, 22 de maig del 2016

Estelades (II)

Finalment un jutge progressista del contenciós-administratiu de Madrit -concepte, no ciutat- ha atès parcialment el recurs interposat per l'associació de juristes "Drets" i ha anulat la prohibició cautelar d'entrar al Vicente Calderón amb estelades.

Passi el que passi amb la sentència final, que ratificarà òbviament que l'estelada no forma part dels símbols que fomenten la violència, el racisme o la intolerància, el govern espanyol, de la mà de la delegada del govern a Madrit -concepte- ha quedat retratat. Tant que fins i tot personatges bel·ligerants contra el catalanisme com ara Mariano Rajoy es van inhibir a l'hora de pronunciar-se públicament. Ha quedat retratat davant del món occidental. La premsa de molts llocs se'n fa creus, d'una barbaritat com aquesta. Home, segurament que la senyora Dauncasa sigui filla del falangista que va crear la "Fundación Francisco Franco" ja dóna pistes sobre el caire polític de la prohibició. Tota una declaració d'intencions, ratificada per la infanteria de la Brunete Popular, García Margallo i Català.

Però jo, què volen que els digui? A mi m'hagués agradat que el jutge no hi hagués sigut a temps. M'hagués agradat que l'ANC hagués repartit les deu mil banderes escoceses i que bona part de l'afició del Barça les hagués fet onejar amb fruició durant tot el partit, però en particular, en sonar l'himne d'Espanya i al minut 17:14 del partit.

Perquè quan hi ha una prohibició sobre tot si aquesta és absurda, innecessària i injusta, automàticament l'enginy s'aguditza -principi darwinià per excel·lència- i segur que a més a més de la bandera de Sant Andreu al camp s'haguessin vist banderes cubanes, ikurrinyes, i banderes de Kosovo.

La Brunete hagués quedat amb un pam de nas i el ridícul internacional hagués estat molt més majúscul, i la humiliació, de bandera, valgui la redundància. Potser el fet que "el Mundo Deportivo" publiqués el mateix dia de la interposició del recurs, la idea de les banderes d'Escòcia, va ajudar el jutge a prendre una decisió que, al menys, minimitzés el ridícul.





dissabte, 21 de maig del 2016

Generació del 66. Cinquanta anys

No deixa de ser extraordinàri quant de pressa passa el temps. Això que acabo d'escriure és una barbaritat perquè els dies tenen vint-i-quatre hores, però la percepció del pas del temps canvia certament amb l'edat.

I sembla que hi ha un coincidència força generalitzada en què quan més anys anem fent, més gran és aquesta percepció de vertigen. Setmanes que s'encavalquen: de dilluns a divendres i Sant Tornem-hi. Les frases que no parem de sentir darrerament ja esdevenen un clàssic: "Ja torna a ser Nadal...Tornem a tenir l'estiu a la cantonada...".

Tot això ve a col·lació perquè també sembla un clàssic fer celebracions dels cinquanta anys amb companyes i companys de l'escola primària i secundària. D'una banda, aquesta cavalcada cap a la senectut fa una mica de pànic, però d'altra ens recorda que hi continuem essent i en molts casos, amb molts plans de futur, encara que, en paraules d'un gran amic, siguem ja a la segona part del partit (i una mica avançada).

Doncs en el nostre cas n'hi ha dues en marxa de celebracions,, una de la "Generació La Salle Palamós", amb un dinar i l'altra de la "Generació Vedruna". En el primer cas, òbviament només nois en aquella època, i en el segon, ja mixte.

El que resulta extraordinari de tot plegat és que via WhatsApp i Facebook es poden organitzar trobades amb una eficiència extraordinària. Recordo que quan vam fer el mateix per a celebrar els 30 anys amb "Generació Vedruna" vam haver d'anar a l'escola a demanar llista d'alumnes, i trucar als pares. Només han pasat vint anys però sembla una eternitat.

Ara mateix, en només dos dies, els de la "Generació la Salle" estem acabant d'organitzar un dinar, iniciativa de l'amic Sisco Seras, i en 48 hores pràcticament està tot lligat. Algunes conclusions preliminars de tot plegat és que, encara que en molts casos, molts de nosaltres fa 36 anys que no ens veiem al cap de pocs missatges és com si no hagués passat el temps. I la segona és que el temps no canvia pràcticament res. El que era d'una manera fa 36 anys, ho continua essent.

Encara que ens fem grans, esdeveniments com aquests paguen la pena, si més no pel flash-back que suposen.

dimecres, 18 de maig del 2016

Estelades

Llegeixo avui amb una certa incredulitat que la delegada del Govern a Madrid, Concepción Dauncasa, acaba de fer una roda de prensa en la que anuncia la prohibició de les estelades en el partit de la copa del rei de diumenge vinent.

De fet, conscients que la xiulada a l'himne no es podrà impedir, els membres del govern han decidit tirar de justícia -per enèssima vegada- per a dirimir un conflicte de caire polític (en aquest cas ni això perquè això de la copa del rei és com el festival d'Eurovisió, s'hi va perquè s'ha arribat a la final però més aviat sense gaires ganes). Per tal de prohibir que el Vicente Calderón s'ompli d'estelades, el govern espanyol s'agafa a l'article 28 del reial decret 203/2010, en què es va aprovar el reglament de prevenció de la violència, el racisme, la xenofòbia i la intolerància en l'esport.

L'article diu, a tenor literal: "Per tal de garantir el compliment de les obligacions legals, els organitzadors disposaran del personal i dels mitjans adequats per impedir als assistents la introducció o tinència en el recinte de pancartes, símbols, emblemes o llegendes que impliquin una incitació a la violència, al racisme, a la xenofòbia o a la intolerància".

La delegada del govern espanyol a Madrit -concepte, no ciutat- doncs, explica això i es queda tan ample. No se li acut que a algún ciutadà se li acudirà relacionar les seves paraules i que per assimilació acabarà concloent que la delegada ha equiparat estelada amb violencia, racisme, xenofòbia i intolerància. Com en el cas de l'oli màgic que tot ho arregla, Dauncasa, ho ha resumit en "quatre en un", és a dir, no n'hi ha prou en que la caverna mediàtica titlli de nazis i provincians a molts catalans pel sol fet de ser independentistes, a més a més ara, els independentistas són éssers despreciables que practiquen per norma la xenofòbia, la intolerància, el racisme i la violència. Ergo, els independentistes són males persones, i per tant qualsevol cosa que faci "tuf" a independentista és susceptible de ser, primer, prohibida, i després, que tot arribarà, si no temps al temps, perseguida.

De res li val a la senyora aquesta que fins ara, cap manifestació amb presència masiva d'estelades ha tingut el més mínim problema de violència ni xonofòbia, de res li val a la senyora entendre que la llibertat d'expressió és un dret fonamental de les persones, i que mentre no es practiqui cap mena de violència, aquest ha d'estar garantit per sobre de qualsevol altra circumstància.

Són ells, els que, via prohibició, fan més atractiva la revolta, però en fi, no seré jo qui els expliqui una mica de "marketing polític". Sembla que ho facin expressament per a generar més indignació i més protesta pafícica. Sempre he defensat que Rajoy és el millor aliat dels independentistes, una veritable fàbrica de generació de nous exemplars. Ara, degut a la prohibició d'un fet banal i estúpid com un mer partit de futbol, la cosa anirà encara a pitjor. Aquesta és sense dubte, una de les grans lliçons de l'Espanya contemporània.

dilluns, 16 de maig del 2016

La polèmica sobre el Català

Darrerament ha tornat a sorgir amb certa força la polèmica sobre el "status" que el Català hauria de tenir en una hipotètica república catalana independent. El Grup Koiné ha impulsat un document, subscrit per més de 170 acadèmics, docents i professoris universitaris, que vol obrir de bat sobre la llengua catalana, considerant que "la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica".

Aquest grup, i d'altres postul·len que, malgrat professar el més profund respecte a les altres llengües que es parlen a Catalunya, i en particular pel Castellà, la situació actual de la llengua Catalana (degut en part a no tenir un Estat que la defensi i en part per una situació fàctica de bilingüisme que  sempre acaba perjudicant la llengua més feble), és tan delicada, que només es podria defensar des del nou Estat si fóra l'única llengua oficial.

No entraré en la polèmica, tot i que entenc perfectament els seus arguments, ara bé, és evident que una gran part de la població de Catalunya, com a mínim un 50% té com a llengua vehicular -i en molts casos única- el Castellà. I aqusta és una realitat indefugible, i que a més a més, ha de formar part de qualsevol concepció de Catalunya en el futur. I a partir d'aquí si les dues llengues haguessin de ser co-oficials, o el Català tenir una certa preferència (que li atorgaria el status de llengua pròpia de Catalunya i a més a més la més feble) aquest ja seria un altre debat, que jo centraria precisament en això: co-oficialitat amb una  discriminació positiva a favor del Català.

Però aquest no és el tema que més em preocupa, perquè en definitiva no deixa de ser altra cosa que una forma de fer política. Em preocupa més la salut del Català actual com a llengua culta, com a llengua d'ús diari tot preservant-ne la seva riquesa secular. Aquest, és per a mi, el gran perill, i no si el Català és més o menys oficial.
Em preocupa el deteriorment, la residualització, l'empobriment com a conseqüència de la influència desproporcionada tant del Castellà com de l'Anglès. És una situació que vivim cada dia, i si en el meu cas, passa en un entorn majoritàriament catalanoparlant, no vull ni pensar què deu estar passant a l'àrea metropolitana de Barcelona.
Alguns exemples del meu entorn:
  • L'altre dia, al barri, a Girona, una noia em demana l'hora: li dic dos quarts de set. Resposta (en Català): "Me la pots dir en Castellà, si et plau?".
  • El meu Nebot de set anys, a l'escola el Guinardó, a tocar de Gràcia, un barri catalanoparlant de tota la vida ensenyen als nens les hores en la forma exclussivament castellana: "una i mitja, dues i tres-quarts...!!!!". Això a l'escola.
  • A casa meva, els meus nens diuen "Càllate" amb tota normalitat (fins que els corregeixo).
  • Els "tinc que" (que a casa no diuen), és un barbarisme arrelat de forma dramàtica.
  • Els "buenos", "pues", i d'altres perles sovintegen cada vegada més.
  • Els "menys mal" (sort que no), els "no estaves" (no hi eres), els "està pillat" (sonat).
  • L'omissió constant de l'article definit (El Messi, en Messi, per....Messi).
  • .........................No hi ha prou espai en el blog.
L'empobriment del Català per l'extinció progressiva de les formes més genuïnes de la llengua com a conseqüència de la diglòsia, la mandra, les noves tecnologies o la manca de cura en l'ensenyament a l'escola o en la televisió i la ràdio (la prensa encara conserva una mica les essències, comparat amb els altres) porten camí de convertir el Català en el que s'ha convertit el Gallec: una broma de malgust, un Castellà amb l'entonació típica gallega sense cap mena de gràcia ni distinció. I si això passa, el Català, com gairebé el Valencia, estarà en perill de mort. Aquesta és la veritable essència per la que algú hauria d'estar preocupat, no per si el Català serà o no l'única llengua oficial....

José Luis Peñas: "Uno de los suyos" (confesiones del delator del caso Gürtel)


Aquesta és la tercera entrada del mes de maig i la tercera que dedico a la corrupció, però és que veritablement es tracta d’un tema candent, de plena vigència. Se’n parla i se’n parla, però sembla que les armes per combatre’l no són prou efectives, o més probablement, les practiques corruptes han estat tan exteses que ni la policia ni la justícia poden donar a l’abast.

 

Aquests dies acabo de finalitzar la lectura d’un llibre que desgrana de forma molt interessant les interioritats de la trama anomenada “Gürtel”. El llibre, “Uno de los suyos” publicat per Editorial Península, explica amb tota mena de detalls les pràctiques corruptes de l’univers de Francisco Correa Sánchez, àlies “Don Vito”, per part de qui el va delatar, l’advocat madrileny José Luis Peñas, que va presentar a la fiscalia anticorrupció, les gravacions de converses de membres del clan durant gairebé dos anys, entre 2005 i 2007.

 

Peñas va conèixer Correa per casualitat, a través de la seva dona d’aleshores, Mari Carmen Sánchez, ja que tots dos treballaven a l’Ajuntament de Majadahonda. Sánchez i Peñas van arribar a ser molt amics.

 

La història de la Gürtel – corretja en Alemany- és prou coneguda, a l’igual que la trama desmantellada posteriorment, la de la Púnica, per tant el llibre no descriu cap fet que no se sàpiga, però el que té de novedós és precisament el fet que les gravacions permeten evitar les llacunes de la memòria del narrador i acaben esdevenint un assaig absolutament fidel amb les converses exactament tal i com es van mantener, i que són un clar reflexe d’una determinada manera d’entendre la vida, les relacions i els negocis, en definitiva, els “bisnes” com en deien els membres de la trama. I tot el que el "bisnes" portava associat: la xuleria, la prepotència, l'afany desmesurat per la possessió material, pel luxe, per les festes, pels restaurants cars (una forma de comprar un prestigi que el principal membre de la trama no havia aconseguit acadèmicament) i per les putes (el llibre narra també de forma descarnada la opinió que sobre les dones tenien els principals caps del clan).

 

Sorprèn del mateix, vist en perspectiva, com va ser possible que personatges de tan baixa formació (Correa va deixar l’escola als 12 anys), calanya i escrúpols poguéssin arribar a acaparar tant poder i practicar amb tanta impunitat una corrupció generalitzada que va saquejar de forma salvatge les arques de, fonamentalment, la Comunidad de Madrid i del País Valencià.

Sorprèn encara més però, el que en Peñas deixa entreveure i és que la trama de corrupció estava tan extesa, tan generalitzada i era tan coneguda per part dels polítics que semblava la cosa més normal del món. El llibre esquitxa de forma molt clara (tot i que mai han estat ni imputats ni cridats a declarar) personatges com la lideressa Esperanza Aguirre, l'actual Presidenta de la Comunidad de Madrid, Cristina Cifuentes, o el que va ser plenipotenciari ministre de fomento, Francisco Álvarez Cascos. També corprèn quan a prop Correa estava de les més altes instàncies polítiques: tots recordem que va ser padrí del macrocasament pontifici que es va celebrar a El Escorial entre la filla d'Aznar i l'"empresari" Alejandro Agag (un altre que segurament tindria molt a dir de tot aquest afer).

Alguns fragments del llibre són impressionants per la seva cruesa i per la constatació que una determinada manera de fer va presidir les Espanyes de no fa tant de temps, que transcric de forma literal, perquè funciona molt bé com a conclusió de tot plegat:
"En definitiva, un iletrado como Paco (Correa) no era sino un eslabón más en su propia correa de corrupción. Él podía tener los contactos o incluso los ademanes gansteriles, pero no tenía ni un acercamiento al derecho mercantil, ni mucho menos a la ingeniería contable necesaria para sacar dinero negro y reintegrarlo al país ya blanqueado. A esta correa se deben sumar desde los altísimos cargos políticos, así como los medios y bajos, los empresarios de distinto pelaje y toda una caterva de intermediarios que hacen posible la corrupción. Hasta las putas, los chóferes, los banqueros, los bancarios, los policías y los jueces que gustan de atajos o los periodistas vendidos. Todos ellos, con la bandera de España por delante, han saqueado el país".

De fet en Peñas té molta raó, si tanta corrupció ha estat posible durant tant de temps, amb l'aquiescència directa o indirecta de tota la clase política ha estat perquè molts van girar el cap cap a un altre costat i ho van permetre. Només cal recordar el cas "Palau", les practiques d'en Millet i en Montull eren conegudes per bona part dels treballadors, però ningú no deia res, possiblement perquè directament o indirecta, tothom acabava xuclant.
De fet en Peñas ho explica amb una altra frase que tampoc no té desperdici:
"La impunidad que se vivió en nuestro país en esos años y, sin duda, la codicia hicieron que, aunque se tuviera para disfrutar cincuenta vidas a todo tren (era el cas d'en Correa), se quisiera cada vez más". 

"Uno de los suyos" és, com a exemple real d'una determinada època i maner de viure, un llibre altament recomanable.



 

Corrupció i creixement econòmic (2)


Continuant amb la corrupció, llegeixo aquest dies el darrer informe sobre aquest tema publicat pel Fons Monetari Internacional. Els càlculs estimatius que fa aquest organisme (en materia de corrupció i economia submergida, precisament perquè tot es fa de sota-mà, no poden haver-hi mai estadístiques fiable), es calcula que els suborns pagats a alts funcionaris poder arribar a assolir el 2% del Producte Interior Brut Mundial (estimacions corresponents a l’any 2015).

 

La xifra és esgarrifosa: 1,75 bilions d’euros. Posada la quantitat en números, encara queda més espectacular: 1.750.000.000.000 Euros. Perquè ens en fem una idea, això representa un 0,06% del deute públic espanyol declarat (que ni de bon tros és tot, però bé dóna un clar ordre de magnitud).

 

Aquesta setmana, des de Nova York, la directora gerent del FMI, la francesa Christine Lagarde, feia publiques les conclusions de l’informe.

 

La propia Lagarde explica que la corrupció representa no només evidents pèrdues pels estats on es practica, per exemple, en incrementar els preus de les licitacions de concessions i obra pública (a la Península Ibèrica hi ha una part important dels polítics que són autèntics màsters en aquesta matèria), o en disminuir la recaptació procedent de la fiscalitat de cada estat, sino que a més a més, com a efecte induit, afableix la confiança en els administradors de la cosa púbica i sobre tot, sobre tot, degrada els estàndards ètics dels ciutadans.

 

De fet, aquesta última afirmació és tan veritat que com a conversa de café, una de les més clares conclusions que el ciutadà de carrer extreu de la filtració dels anomenats “Papers de Panamà” és precisament el descoratjament al compliment de les obligacions fiscals. El silogisme pot resultat simplista però és molt empíric i potent: Si sóc ric, puc aplicar enginyeria fiscal i pagar menys impostos ergo la defraudació fiscal és, fonamentalment, cosa de rics. Com a pringat amb nòmina mai podré anar a Panamà (però en el fons és el que desitjaria).

 

En aquest mateix sentit un bon exemple el tenim en la licitació d’obra pública que es fa al món cada any. Al menys el en cas espanyol, la construcció d’infrastructura de vies d’alta velocitat que no tenen cap justificació ni econòmica ni social, o els aeroports, només s'explica com a mitjà -més o menys legal- per a poder saquejar, en menor o menor grau, les arques publiques, en part per finançar il·legalment els grans partits polítics i en d’altra per enriquir il·lícitament els que fan les parts.

 

Es tan esgarrifós que costa d’entendre que no faci temps que s’hagin pres mesures més estrictes per a combatre-ho.

 

Un molt bon amic meu em deia l’altre dia que a Espanya no s’ha acabat (o ha disminuit significativament) la corrupció per l’actuació de la justicia, el motiu és molt més peregrí: per què s’han acabat els diners. I té més raó que un sant.

Corrupció i creixement econòmic (1)


Torno d’un viatge a la Xina de força dies, i com sempre que vaig allà, a part de conitnuar sorprenent-me per infinitat de coses, no deixo d’aprendre una altra manera de fer, tant diferent de la nostra.

 

Evidentment aquests darrers temps, la qüestió econòmica plana per damunt de qualsevol altra consideració; i com sigui que la informació que tenen el xinesos no deixa de tenir un ferri control per part del Partit, tot i que tenen mitjans per a esquivar la censura informativa que plana sobre el país – de fet, cada vegada més evident – sempre els agrada tenir una versió en directe del que pensem els estrangers.

 

La desaceleració econòmica xinesa és més que evident, es nota fins i tot en els nivells de contaminació, que sense confirmació empírica diria que en algunes zones ha fins i tot disminuït. Veure el cel clar a Beijing –tret del parèntesi dels jocs olímpics de 2008- era cosa titánica, de fet molt improbable. En aquest viatge hi he estat dos dies i he quedat sorprès en veure el cel clar per primera vegada en moltes.

 

Un altre indicatiu que no enganya –les estadístiques oficials de creixement que dóna el partit –un 6,9% el primer trimestre de 2016- ja no se les creu ningú i els xinesos ho diuen obertament, és el preu dels nolis. Només per a posar un exemple ben senzill i concret, un contenidor de 40 peus costava fa només 7 ó 8 anys un promig de 2.500 dòlars. Actualment, aquest mateix contenidor s’està pagant a 750 dòlars. És evident que el tràfec d’exportació ha disminuït de forma notable, ja que el preu dels contenidors, depèn fonamentalment de l’oferta i la demanda, més que del preu del combustible.

 

Però un dels meus interlocutors em sorprèn una vegada més relacionant corrupció i creixement. El seu raonament és simple però d’una alta plausibilitat. Quan la corrupció era pública, evident i notòria i practicada de forma extensiva en tots els estaments de l’administració, la obtenció de permisos, llicències i documents que permetien l’activitat era d’una eficància extraordinària. Les llicències de construcció industrial o d’habitatge era qüestió de dies.

 

Ara, amb la persecució generalitzada de la corrupció, sobre tot de la “petita” corrupció, a nivell municipal, provincial i regional, els incentius administratius a la concessió de permisos són molt menys evidents, i, en conseqüència, els funcionaris semblen prendre’s-ho amb molta calma. El meu interlocutor em comenta com a anécdota que per primera vegada en tota la seva vida professional, li han tornat un sobre que havia passat a algú per a la agilització d’una gestió administrativa. Quan la cosa va de debò i la sentència por ser la cadena perpètua, les coses poder arribar a canviar una barbaritat.

 

El fet resulta paradoxal, però si creixement accelerat i corrupció están correlacionats en certa manera, la desacceleració fomentada per aquesta manca d’”incentius” pot ajudar a la millora del medi ambient. Un altre avantatge colateral de lluitar contra la corrupció, que a mi, no se m’hagués acudit pensar mai.

 

Però com diu un altre conegut meu, espanyol, resident fa més de cinc anys a Shanghái: “després de tant de temps tinc clar que he renunciat a entendre la mentalitat xinesa, no ho aconseguiré mai”.