dijous, 26 de desembre de 2013

2013: balanç d'un any trepidant

Escrivia el darrer dia de l'any passat que el 2012 havia estat un any complicat en tots els àmbits "professional, per un nou repte que va aparèixer a primers d'any i que ha requerit tota la meva atenció; personal, amb la mort del meu pare el 25 d'abril i la buidor que la seva partença ens va deixar a tots els que l'estimem, polític: aquest any haurà estat amb tota probabilitat un dels de més intensitat des de l'adveniment de la democràcia l'any 1975 i de la consolidació de "Reflexions de Taverna" com a projecte personal".
 
Vist em perspectiva, em sembla evident que com a endeví no serviría pas, perquè això volia anticipar un any 2013 més tranquil. Res més lluny de la veritat. En tots els casos em vaig quedar curt en relació al que haurà estat el 2013 que ara s'acaba. El meu pare hagués coincidit amb mi si hagués viscut aquest any i hagués afirmat sense dubte que 2013 haurà estat políticament, un dels anys més trepidants de la historia política contemporània de Catalunya. També ho ha estat personalment. El nou projecte professional iniciat al 2012 s'ha gairebé consolidat el 2013, però a base de "sang, suor i llàgrimes" i no pas precisament en sentit figurat.
 
En tots els àmbits ha estat un any intens, de molts esdeveniments, de molts canvis. Han passat tantes coses que sembla que hagi passat molt més d'un any, encara que se'ns hagi escolat de les mans gairebé com un somni.
 
En política, el 2013 vindrà marcat per sempre més per la consolidació del sobiranisme a Catalunya. la declaració de Catalunya com a subjecte polític a l'inici d'exercici per part d'una majoria del Parlament ja albirava un any mogut. La Via Catalana va ser una explossió de civisme que va fer la volta al món diverses vegades, i l'anunci de pregunta i data per a la consulta va aconseguir repertir-ho. Sense dubte i passi el que passi, el 2014 també serà un any per a no oblidar que caldrà seguir amb molta atenció.
 
A Espanya les coses han seguit altres camins. Diners negres i papers de comptabilitats B amunt i avall. Impunitat dels banquers. Hegemonia política del PP que s'ha dedicat a legislar a cop de majoria absoluta. Escàndols polítics a Andalusia. Desgavell valencià a tots nivells. Gir cap a la dreta més dura, de fer por.
 
En economia, hi ha com a mínim un estancament de la crisi. Una certa sensació que com que s'ha arribat tan avall no es pot fer altra cosa que remuntar. Alguns indicadors apunten en aquesta direcció però el gran drama de l'economia espanyola, poc competitiva i amb una bossa d'atur cronificat, continua sense una sortida clara.
 
Ha estat també l'any en que ha esclatat amb tota la seva intensitat la bombolla elèctrica i el dèficit tarifari. No se sap encara com acabarà la cosa, només és segur que no acabarà bé i que ho acabarem pagant els ciutadans.
 
En cultura hi ha hagut algunes fites memorables. He llegit algunes novel·les extraordinàries: "Victus", de Sánchez Piñol, 1Q84 i "Balla, balla, balla" de Murakami; he descobert un nou talent de les lletres europees, el suïs Joel Dicker amb "La veritat sobre el cas Harry Quebert". He trobat algunes perles en forma de cantants increïbles com "Acousters", "Passenger" o "Eric Vinaixa". Ens han dit adéu dos grups icones de la música en Català: "Obrint Pas" a València i "Antònia Font" a les Illes.
 
Des del punt de vista personal no puc dir que no hagin passat coses. He consolidat "Reflexions de Taverna", amb entrades regulars, intentant ser un observador objectiu (que no imparcial) de la realitat política i social més propera. He fet gairebé 150 articles, més entrades que l'any 2012 que ja va ser un any molt prolífic, així que des d'aquest punt de vista estic prou satisfet. He tornat a publicar en format digital, a "Entreescritores.com", "Doble parella" i "La guerra de l'avi".
 
He tornat a dibuixar i pintar amb regularitat, i això ho he fet en companyia d'en Marc, que en segueix amb assiduïtat i que si persevera esdevindrà un gran dibuixant.

En l'apartat esportiu he culminat la segona participació a la Marató de Barcelona i ho he fet amb un temps molt decent tenint en compte el poc entrenament. I he descobert dos esports als que dedicaré molt temps en els propers anys: el paddle i el pitch & putt.

Finalment els punts foscos: entre feina i  viatges no he escrit ni una sola ratlla en tot l'any de les dues novel·les que tinc embastades. Espero poder-m'hi dedicar amb més intensitat el 2014.
 
Molt bona entrada d'any a tothom.
 
 
 
 
 

dimarts, 24 de desembre de 2013

Pitch & Putt

He conegut aquest esport de la mà d'un bon amic gironí, en Quim Riera, que he fet de gran i gràcies a l'escola dels nens (el seu fill i el meu juguen junts a futbol).

Durant molts anys en Quim ha estat l'"alma mater" de la dinamització d'aquest esport arreu de Catalunya. M'ha obert a un món fins no fa gaire totalment desconegut per a mi.

Fins aleshores, totes les meves experiències golfístiques es circunscrivien a haver jugat unes quantes vegades a minigolf i al joc de golf "PGA" a l'ordinador (joc del que -per cert- quan tenia vint-i-cinc anys era un expert).

Amb en Quim he jugat tres vegades a un esport que enganxa "conceptualment", de forma integral. És relativament barat, no cal ser soci per a sortir al camp, hiha força camps al perímetre de Girona, s'està en contacte amb la natura i hom juga envoltat de flaire de gespa acabada de segar i piuladissa de pardals. En alguns camps, l'entorn natural no és només relaxant sinó que és veritablement una petit tresor.
 
La cirera del pastís és que no cal tenir "hàndicap" per  poder jugar. A més a més, quan hom aconsegueix "tocar bola" i enviar-la seixanta o setanta metres més enllà i més o menys en la direcció que s'havia plantejat, aleshores l'adrenalina córre a dojo pel cos. Espero poder-hi jugar més l'any vinent, amb en Quim, Mestre de Mestres i pedagog com pocs en aquest esport.
 
Un dels aspectes més interessants de l'afició d'en Quim és que ell sol, ha estat durant molts anys -17 per ser exactes- "un home sol" que ha concebut, creat i mantingut una de les millors pàgines web del món  sobre el Pitch & Putt, la página oficial de Pitch & Putt de la Federació Catalana i el que té més mèrit en un context com l'actual, ho ha fet durant tot aquests anys de forma totalment altruïsta, sense cobrar ni un cèntim.


Un altre dels fets remarcables és que en Quim va ser un dels pioners d'aquest esport a Catalunya, hi ho va ser tant que va acabar constituint, junt amb alguns altres visionaris, la Federació Catalana de Pitch & Putt, que és membre de la Federació Internacional i que és un dels pocs esports en els que Catalunya té una selecció nacional (diferent de l'espanyola). No sé ara com està la situació però fins no fa gaire, ni tan sols hi havia selecció espanyola, cosa que constitueix tota una singularitat! 

Ara en Quim diu adéu després de tots aquests anys i  deixa de mantenir la pàgina web i això és notícia. Recomano vivement la lectura de la darrera entrevista que li fan a en Quim Riera a la revista especialitzada "Forat 18", en la que ell mateix  explica "el perquè de tot plegat". La revista i l'entrevista es pot  descarregar al següent enllaç:
 
 

 

 
 

 


 


 
S

Llei de símbols de els Balears

Fa dies que no escrivia sobre el personatge José Ramon Bauzá, però aquest senyor no pot parar quiet ni un minut. Si no fa tant, arran del tancament, amb nocturnitat i al·levosia de Televisió Valenciana deia que el País Valencià era un dels bancs de prova de l'eufòria recentralitzadora i del gir dretà del PP em deixava el segon banc de proves, segurament tan o més important que el valencià.
 
Si els valencians del PP estan desmuntant l'autonomia a cop de decret, els amics de Bauzà estan fent d'acadèmia d'experimentació per a l'exterminació de la llengua catalana a Ses Illes.
 
Temps era temps, quan el PP tenia membres regionals de dretes però civilitzats, cultes i amb un cert respecte pel seu patrimoni cultural. Fins no fa tant de temps, la dreta illenca no tenia cap problema en defensar des del PP que xerrava en Català i que el Català era la llengua de Ses Illes. Sense complexos, sense problemes. Era l'època de Cañellas i d'altres que des del PP van gobernar sense crear problemes allà on no n'hi havien.
 
Però vet aquí que la dreta neofranquista més radicalitzada pren el relleu del poder i es conjura per a acabar amb tot allò que faci pudor de diferència en general i amb qualsevol espurma que pugui semblar assimilable al Català en particular.
 
En aquest contexte, en Pepe Ramon té el dubtós privilegi de ser l'únic President de les Balears que ha aconseguit mobilitzar tota la comunitat educativa en contra seva, té també el sant honor de tenir una consellera d'Educació que a l'informe PISA l'anomena informe TREPITJA i té també l'honor de ser l´únic President autonòmic contra el que s'han declarat en vaga de fam.
 
Però ell, encegat en la creuada espanyolitzadora, fa com si sentís ploure. La setmana passada el Parlament Balear va aprovar la Llei de Símbols. La nova llei de l'avortament és altament regressiva per que suposa de conculcació de drets fonamentals de la dona i per tant és molt més greu; però la Llei Balear de Símbols té una connotació contextual molt pitjor (és franquisme en estat pur!), si bé no atenta directament contra la llibertat de gènere.
 
La llei de Símbols et diu quines són les banderes que pots utilitzar a la Comunitat Balear i quines no. Se'n recorden de la Llei del LAPAO? Doncs això, en un altre contexte, ve a ser més o menys el mateix.
 
La cosa té estigmes esquizofrèniques de tant irreal que sembla. És com si es volgués legislar sobre quina és la forma més adequada de mirar cap al sol, sota pena de sanció si es fa d'altra manera. La llei tipifica com a faltes lleu, greu, molt greu… les sancions per no complir de forma immediata la norma de retirar un símbol no oficial, no permès o no autoritzat, fins a 10.000 euros.  Donat que hi havia un informe del Consell Consultiu que diu que no es pot coartar la llibertat d’expressió, el govern Bauzá senzillament la reduex, indicant als mallorquins quan i sota quins supòsits poden tenir llibertat d'expressió.
 
I tot plegat per què? Doncs perquè el símbol de la resistència pacífica dels professors balears contra la imposició d'un trilingüisme sense mitjans ni recursos, ha estat un llaç amb la bandera catalana. L'odi arriba a ser tan profund que pretenen combatre sentiments a cop de llei.
 
Quant de temps més haurem d'aguantar aquesta barbarie?
 
 


 

La Caballé, altra vegada


Ahir, la soprano andorrana va fer una roda de premsa a Barcelona per tal de presentar el concert solidari "Veus per l'esperança" qut té com a objectiu recaptar fons per lliutar contra el càncer infantil. Això, tot i ser un esdeveniment extraordinari, no va ser  però la notícia.
 
El que va causar furor entre els periodistes va ser les seves declaracions sobre l'anunci de la grossa de Nadal al que vaig dedicar  fa uns diez una entrada al blog anomenada "Anuncis del passat".
 
Doncs la dama andorrana ha compartit la meva mateixa impressió quan deu haver vist l'anunci ja que es declara horroritzada de veure com ha quedat (ella) i continua dient que si hagués sabut que quedaria com ha quedat no hi hagués participat.
 
Afirma que ho va fer perquè és molt amiga de Rafael ("el dinosaure") i perquè confiava en el director de l'anunci, però que segurament per efecte del maquillatge i que el dia de la gravació no es trobava bé el resultat li sembla horrorós.
 
Com a mínim la senyora té sensibilitat i gust i suposa que la seva declaració no és altra cosa que una manera de dir que el visionat del resultat global l'ha decebuda tant que no sap com dir públicament que li fa vergonya haver près part d'aquesta confabulació contra el bon gust.
 
El resultat és senzillament extraordinari, com es pot apreciar a la foto adjunta.
 
 
 
 
 

dilluns, 23 de desembre de 2013

El despropòsit elèctric

Fa ja força temps que vaig explicar el despropòsit del mal anomenat "dèficit tarifari elèctric" en aquest mateix blog. Ara, gairebé un any després, "la cosa" ha assolit nivells kafkians, per dir-ho d'una manera intel·ligiblement suau.
 
La història del dèficit tarifari és un pur artifici polític que s'inventen els mateixos polítics (que saben tant d'economia com jo de la lluna de València, és a dir, absolutament res).
 
Algú va decidir que calia apostar per les energies renovables, fonamentalment, eòliques i solars (aquelles que encara avui dia són en la seva inmensa majorai cares i insostenibles econòmicament). Per aconseguir que hi haguessin inversors disposats a posar-hi diners, es van inventar unes primes excepcionals que es pagarien "de per vida" a aquells que volquessin a la xarxa energia elèctrica generada via renovables. El problema és que aquestes primes excepcionals (que van fer pensar a molts inversors estrangers que això de les energies alternatives a l'Estat Espanyol era un xollo digne d'un "Harvard case") provocaven a les companyies elèctriques (que eren les que acabaven pagant) un forat que l'Estat es comprometia a cobrir. És a dir, que l'Estat subvencionava les energies renovables, poc eficients econòmicament, contra deute a les companyies Elèctriques.
 
Quan la cosa era petita i raonable, es podia més o menys mantenir i justificar, fins que l'afer va pujar fins a assolir els 30.000 d'Euros acumulats al 2013 que l'Estat es va comprometre a pagar via emissió de deute. Aquest compromís implicava el pagament aquest 2013 de 3.600 milions (aproximadament un 11% del deute), que s'havia de fer durant aquest any. Fa poc el ministre Montoro, mundialment conegut pel seu somriure cínic que li surt de sota el nas, va dir que l'Estat no podria pagar i per mor del compliment de l'objectiu de dèficit i que les companyies elèctriques s'haurien d'esperar. I el paio es queda tan ample, i amb un somriure que li creua la cara. És extraordinari. 
 
El resultat, agradi o no, i digui el que digui qui ho digui, és la subhasta de la semana passada. Jo no sé si les Elèctriques van utilitzar la pràctica prohibida de posar-se d'acord per influir en els preus, jo no sé si les Elèctriques que operen a Espanya tenen pèrdues o no (això fa de molt mal dir encara que s'entengui de balanços, com jo més o menys m'atreveixo a afirmar), el que sí sé és que si algú em debés 30.000 milions i es fes el ronso per a tornar-me'ls utilitzaria totes les vies al meu abast per a aconseguir-ne la restitució, com deia aquell, "per via civil o militar".
 
Al final, com que aquest Estat està "burkinafassonitzant-se" a marxes forçades, ja comença a no estranyar-me res. Al problema, insisteixo, generat per polítics del PSOE i del PP, se li ha de donar una solució política, via pressupostos de l'Estat, però queda molt lleig centrifugar la merda cap als ciutadans particulars, que ja en tenim prou de pagar més impostos dels que ens tocaria. Un increment d'un 11% és simplement inacceptable.
 
L'espectacle posterior a la subhasta elèctrica d'anular-la per part del govern i d'insinuar que hi havia hagut manipulació de preus és grotesc i poc argumentat amb principis sòlids. Com ja ens venen tenint acostumats, no deixa de ser altra cosa que una arbitrarietat més de la que no saben com sortir-se'n.
 
Així és com hem de patir els Administrats.
 

dissabte, 21 de desembre de 2013

A veure qui els té més ben posats...

La partida s'està posant interessant. Només veient les notícies d'aquesta semana, sembla clar que al Parlament Espanyol els periodistes estaven més pendents de la foto d'en Mas amb un fons presidit per un fresc del setge de Barcelona al 1714. Em sembla fins i tot una mica malaltís, però en part és bo. Es parla de la Consulta, i això sol vol dir que aquells que menystenien el Procés Sobiranista no els queda més remei que prendre-se'l seriosament. En alguna cosa hem avançat.

El patetisme d'Alicia Sánchez-Camacho anunciant l'apocalipsi i les sancions i la suspensió de l'autonomia catalana fent servir...l'exemple de l'Ultser!!! on van morir en poc més de 20 anys gairebé 4.000 persones és absolutament inaceptable.

Els dirigents del PP estatal haurien de fer callar aquesta persona que per tot bagatge polític té uns llavis siliconats, la fe dels conversos i una gravació de peixeteria  al restaurant La Camarga amb una senyora plena de rancúnia contra per la seva parella.

En Rajoy insisteix que no hi ha marge per a res, i en Mas que està disposat a parlar però que la Consulta és irrenunciable.

Sóc òbviament part interessada, perquè defenso la consulta i  sóc un ferm partidari del SI-SI, però també intento fer un exercici d'empatia i puc entendre això de consultar als espanyols sobre els potencials efectes de la consulta, però la negació de la consulta per se resulta clàrament incomprensible, fins i tot des d'una perspectiva jurídica (sense ser-ne un expert).

Castella està fent una posició de força, i Catalunya prova de contraargumentar amb idees i fermesa, però la suposada il·legalitat és purament política.

Quina diferència hi ha entre el referèndum sobre l'Estatut de 2010 i un referèndum sobre la consulta? Cap. El nou Estatut aprovat per una majoria del Parlament de Catalunya va ser aprovat pel poble Català en referèndum i posteriorment refrendat pel Parlament Espanyol. I no va ser fins més tard que el PP el va portar al Tribunal Constitucional....

Si una eventual consulta el 9 de novembre donés com a resultat un SI-SI per un 50,5% llavors sí que s'hi hauria d'involucrar a Espanya, perquè les conseqüències de la Consulta SÍ que els afectarien. Costa tant entendre això?



 

Involució 2.0

La majoria absoluta està portant el PP a una deriva cap a la dreta més recalcitrant i caduca, que és probablement l'espai polític on sempre s'ha sentit bé; segurament és un fet genòmic, agreujat amb  certesa pel fet que a l'Estat Espanyol no es va fer mai una transició política com calia i que hagués hagut de culminar amb una restauració de la República derrocada l'1 de setembre de 1939.
 
No només ja no se n'amaguen sinó que fins i tot en parlen amb la boca plena i n'acaben presumint. Estem assistint al ressorgiment d'una mena de neofranquisme.
 
L'aprovació ahir de la nova Llei d'interrupció de l'embaràs és -en la meva opinió- un dels fets més significativament retrògrads i antidemocràtics que han succeït a l'Estat des del cop d'estat del Tejero. S'ha retrocedit gairebé trenta anys en el temps i s'ha eliminat un dret fonamental de les dones de l'Estat i per extensió s'ha retrocedit una passa importantíssima en l'igualtat entre homes i dones.
 
Ruiz Gallardón, de qui durant una temporada vaig pensar que era un demòcrata moderat, acaba de demostrar que el Ministerio de Justicia està a les ordres de l'ànima negra del cardenal Rouco Varela i de retruc de la Conferència Episcopal. Si jo fos dona em sentiria profundament ferida i avergonyida de pertànyer a un Estat que té uns governants com aquests. Fins i tot s'ha eliminat la possibilitat d'interrupció de l'embaràs en cas de malformació del fetus. És una increïble involució, que el ministre defensava ahir amb una vehemència argumental que no es creia ni ell.
 
I a la pràctica el que la nova llei provocarà és ben senzill, no cal ser ni un ministre ni una fletxa per a deduir-ho: les dones que vulguin avortar i tinguin diners marxaran a fer-ho a França o Anglaterra i les que no en tinguin aniran a clíniques il·legals que tornaran a proliferar com bolets i que suposaran altra vegada una innecessària situació de risc per a la vida de moltes dones d'extracció social mitja i baixa.
 
Resumint, l'avortament continuarà perquè al Segle XXI a la Unió Europea no es poden negar drets fonamentals, i aquest és un d'ells; però continuarà en pitjors condicions. I em pregunto què hi guanya la dreta. Només satisfer un peatge a l'Església? En un Estat aconfessional? Com és possible? Com ho permetem?
 
La Llei sobre l'avortament és només el darrer despropòsit legislatiu dels molts que està perpretrant aquest govern, precedida per la nova Llei de Seguretat, impulsada pel ministre català Fernández Díaz (encara fa més mal), una altra vergonya que es caracteritza fonamentalment per a retallar més drets als ciutadans, i encara sort que en la negociació final es van acabar acceptant algunes esmenes que clamaven al cel, com ara la llibertat de manifestació al davant dels organismes públics.
 
I aquesta vé, entre d'altres, precedida per la nova Llei d'Educació de l'inefable ideòleg de la FAES, el ministre Wert. 
 
S'han tret la carota i no sembla que hi hagi oposició que, de moment, els pugui aturar.
 
 
 
 
 
 
 

diumenge, 15 de desembre de 2013

El gir independentista


Escrivia amb encert aquesta setmana l'Antoni Puigverd a La Vanguardia que la veritable empenta a la transformació de molts "catalanistes moderats" (aquells als que el grandíssim Rodríguez-Zapatero reclamava seny l'altre dia en la presentació del seu llibre a Barcelona) en independentistes, el gir definitiu el va propiciar el Tribunal Constitucional en retallar l'Estatut que havia sortit del Parlament de Catalunya. Aquell "Apoyaré el Estatut que salga del Parlament de Catalunya" al que després l'Alfonso Guerra va presumir d'haver-li passat el ribot va ser la clau de volta que va fer entendre gent moderada i més aviat conservadora que no hi havia res a fer, que Castella no volia escoltar.
 
L'afany homogeneïtzador i l'obsessió de Madrit - concepte, no ciutat- de no cedir res a Catalunya que li permetés tenir un tracte diferent al de la Comunidad de Murcia, posem per cas, ha fet acabar la paciencia de molts. Hi ha un episodi del Polònia magistral que ho retrata de forma extraordinària: aquell en el que es veu a Mas reclamant que Catalunya vol "una merda penjada d'un pal" i tot seguit es veu l'Esperanza Aguirre demanat el mateix per Madrid i llavors en Camps demanant també la merda per València ("si ellos quieren una mierda pinchada en un palo nosotros queremos dos").
 
I aquests molts ciutadans de Catalunya, tips que se'ls menystingui de forma sistemàtica, han sortit al carrer de forma pacífica i cada vegada més nombrosa, i malgrat que des de la caverna s'entestin a veure el Procés com la voluntat d'una part dels partits polítics del Parlament de Catalunya de "desafiar" la legislació vigent i la Constitució del 78 qui està empenyent aquest procés és el ciutadà del carrer. Els milers i milers de persones anònimes que han dit prou, i que han trobat en Òmnium Cultural o en l'Assemblea Nacional de Catalunya, dues enormes plataformes per a capitalitzar aquest descontentament i conduir-los cap al "Caixa o faixa". En aquest sentit, el lideratge de la Carme Forcadell i la Muriel Casals és admirable.
 
Alguns s'entesten a atribuir el creixement del sentiment independentista al fet que la Generalitat tingui les competències en materia d'ensenyament (Wert i De Cospedal, entra d'altres), però em sembla un argument feble i erroni. Durant cinquanta anys l'escola a Catalunya va estar totalment espanyolitzada i mai no es va perdre ni l'esperit, ni la llengua ni la cultura catalanes. El sentiment independentista l'ha provocat en gran part la tossuderia Castellana. El no sistemàtic. El tracte colonial. El "café para todos".
 
I malgrat la repetició incomprensible del discurs de reforma de la Constitució per part de Navarro i Lucena, és més que evident que la via federal és morta (tan de bo que no ho fós) i que mentre el govern del PP continuï la creuada recentralitzadora el procés cap a la consulta (d'una manera o d'una altra) continuarà imparable en número d'adhesions.
 
Per una vegada a la vida, una majoria de representants del poble de Catalunya ha estat a l'alçada de les circumstàncies i ha entès el missatge que una part nombrosa del poble de Catalunya va donar l'11 de setembre de 2012 i 2013. Madrit respon amb un també estranyament pobre "No se puede" i un encara més cec "La consulta no se hará y no hay nada que negociar", en una clara mostra que tot això els ha agafat molt per sorpresa (però no tenien un CSID?).
 
Si no hi ha consulta hi haurà eleccions plebescitàries, que seran una altra mostra del mateix, i el poble de Catalunya anirà a votar massivament i llavors sí que, per força les dues parts s'hauran de sentar a parlar. De tota manera queden deu mesos apassionants al davant, que segur que donaran per a moltes altres columnes.
 
 
 
 
 
 

Sud-àfrica

De les exèquies de Nelson Mandela a Soweto aquesta setmana n'he tret algunes conclussions que poc tenen a veure amb la personalitat del difunt i que em posa de manifest que a aquesta espècie Sapiens Sapiens de la que els científics diuen que formem part,  li queda un llarg camí d'evolució per córrer:

1. L'atac de gelosia de la Michelle Obama, captada per les càmeres i els objectius dels fotògrafs ha fet la volta al món i ha arrossegat molta polseguera. La primera ministra danesa Helle Thorning-Schmidt, de 46 anys molt ben portats, ha passat de ser una total desconeguda a una celebritat que apareix a les pàgines del Hello! i el Paris-Match. D'això en dic jo política d'alta volada, que queda ben palesa en el somriure de l'americà i la danesa i la ganyota despectiva de l'americana. Fantàstic!
 
2. La fotografía de "família" que més tard, però a mitja cerimònia, es van fer la Thorning-Schmidt, en James Cameron i el mateix Obama, com si en comptes de ser en un funeral estiguéssin a Port Aventura de vacances també diu molt de la "humanitat" dels polítics. La Helle, que a Copenhaguen l'han posat a parir, es justificava dient: "Els líders també som persones corrents que es diverteixen. L'ambient va acabar sent optimista i ens vam fer la foto". Home, no sé si és més desafortunada la foto o les declaracions de la primera dama danesa. La cirera del pastís hagués estat dir que "som persones corrents que es diverteixen a costa de l'erari públic i dels impostos dels contribuents".
 
3. Les declaracions del nostrat Mariano Rajoy tot dient que estaba molt feliç de ser a Sud-àfrica perquè allí Espanya hi va guanyar un Mundial de futbol (això sol ja és de premi Nóbel!), i que això havia de ser un exemple que ha de refermar que tots units fem força i que la (indissoluble) unitat d'Espanya és la que ens porta a assolir aquestes grans fites. I és que de Mariano només n'hi ha un.
 
4. Més declaracions del Marianico, aquesta vegada per afirmar que havia coincidit al gimnàs de l'hotel on s'allotjava amb en Barak Obama i una senyora (la Helle????), i que ells tres eren els únics del gimnàs. A Sálvame de Luxe es fregarien les mans si el poguéssin convidar un dia d'aquests.
 
5. I la traca final: el fals traductor de llenguatge dels sordmuts que -per segona vegada!- aconseguia ridiculitzar el govern sud-africà davant del món sencer. És trist constatar de forma tan evident que tot el que s'escriu de la corrupció que afecta tot el que envolta l'ANC (Congrés Nacional Africà), el partit que governa Sud-àfrica deu ser absolutament cert. Si això passa amb els serveis de traducció no vull ni pensar què pot passar en afers de més alta volada. Malhauradament el llegat de Mandela no ha cuallat gaire entre les classes dirigents de casa seva. Una veritable pena.
 
 
 
 

dijous, 12 de desembre de 2013

Anuncis del passat

Veig poc la televisió. Primer perquè tinc poc temps i m'agrada dedicar-lo a finalitats més reconfortants. Segon perquè la televisió que es fa actualment és, en termes generals i salvant honorables excepcions, de molt baixa qualitat (hi ha excepcions com "Polònia", però en són molt poques).
 
Solc veure TV3, 324 i TVE1 com a màxim. De tant en tant però, més per curiositat morbosa i antropologia pura i dura que per altra cosa, em connecto a Antena 3 o Telecinco. També i només per veure antitele, ho faig amb 13Tv (te nassos que sigui de l'Església) o Intereconomía. Cal saber com ens veuen els que tenen una concepció de tot plegat tan diferent a com la veig jo. Llavors em recomforto amb mí mateix, com a ésser humà racional primer i com a ciutadà de Catalunya després.
 
Però tornem on erem. Ahir, en un hotel de Valls, veient el partit del Barça contra l'Espluga de Francolí a la Champions (perdò, volia dir el Celtic Glasgow) al Canal Plus de pagament (a casa no el tinc pas), vaig tenir l'ocasió de gaudir de l'anunci televisiu de la "Lotería Nacional". Va ser un xoc extraordinari. Em costa de creure que algú hagi pogut produir i realitzar un anunci així i el passin per la tele. És una cosa d'ultratomba.
 
Veure junts en un anunci que pretén transmetre un esperit de melangia nadalenca i alguna cosa més que vaig ser incapaç d'entedre a dinosaures com Rafael (deu tenir cap a cent anys, no?), Montserrat Caballé l'Andorrana, amb una tal cara de boja que sembla talment sortida d'una seqüència de la pel·lícula de "La família Adams"; un Bustamante fora de lloc, desubicat i una Marta Sánchez envellida i  recauxutada, cantant tots plegats "Ahí está la Navidad...." em fa pensar que o bé jo m'estic tornant molt exigent i he perdut l'esperit nadalenc (he de confessar que fa molt temps que el vaig perdre) o s'ha perdut el sentit comú i sobre tot sobre tot, el sentit del gust, l'ètica  i l'estètica.
 
L'anunci és vomitiu. Una cutrada que sembla sortida del NODO dels pitjors temps de la propaganda franquista. Ni en temps d'en Franco s'hagués aprobat filmar un bodri publicitari tan bèstia. No hi ha criteri, ni sentit del ridícul. 
 
Costa de creure que un dia escriuria que enyoro el "calb" de la Lotería: aquell personatge britànic que anava bufant i mentre bufava els somnis anaven esdevenint realitat. O tempora, o mores....
 
 
 
 

9 de novembre de 2014

Doncs ja hi som pel tros. No pas per esperat ha portat menys polseguera. Els partits pro-consulta pel Dret a Decidir (Convergència, Unió, ERC, IC i CUP), han anunciat, per boca del President de la Generalitat, les preguntes i la data de la consulta.
 
A partir d'ara, i no pas per menys esperat, pot passar qualsevol cosa. Vindran temps de vertígen. Si més no, la situació actual és una injecció de medicaments contra la rutina política. Els tempos s'estan escrivint cada dia. Tot és nou, i a la Pell de Brau no hi ha referents comparables (ahir escrivíem sobre la broma del "Pla Ibarretxe", impossible  fer-ne analogia, allò va ser una pantomima sense cap racolzament popular seriós). Tot és possible.
 
 A la roda de premsa d'avui del President Mariano Rajoy després de la seva reunió amb Van Rompuy només hi havia preguntes respecte de Catalunya. Als allí presents els importava un pèsol la cimera comunitària i la finalització del rescat bancari. Només hi havia un tema, i aquest era "la consulta". És extraordinari revisar el posat del senyor Mariano, amb cara de circumstàncies, mirant d'escórrer el bulto, al capdevall, sense acabar-se de creure que allò pogués estar passant de veritat.
 
Castella s'entesta en no voler acceptar la possibilitat d'una consulta, invocant la indissoluble unitat d'Espanya i que la sobirania "nacional" rau en tot el poble espanyol i no només en una part del mateix. Jo ho entenc. Cedir sobirania i de retruc les claus de la caixa, sobre tot si la caixa raja, no agrada ningú, i menys al que es talla la part més gran del pastís sense encomanar-se a ningú.
 
Les actituts s'estan radicalitzant, però fins ara -i penso que així seguirà essent- aquesta radicalitat es mantindrà en la més estricta racionalitat democràtica. No oblidem que Europa i el món civilitzat està a l'aguait del que pugui passar aquí. Avui, tota la premsa internacional es fa ressó de la consulta i les xarxes socials en van plenes a vessar i no només a casa nostra. Una cosa és segura, els tancs no tornaràn a baixar per la Diagonal, com al Gener del 39.
 
El problema més gran és la falta de diàleg entre ambdues parts. L'"enrrocament" de les posicions.
 
El sobiranisme Català intentant justificar la legitimitat de la voluntat popular pel damunt de les lleis, i des del meu punt de vista tenen raó. De fet si haguéssim d'invocar la legalitat vigent, els Estats Units encara serien colònia d'Anglaterra, o les dones seguirien sense poder votar, o la homosexualitat seria condemnada amb pena de mort.
 
L'unionisme Castellà intentant brandar la Constitució i la realitat de cinc-cents anys d'història comuna. També tenen raó i és cert que la part catalana tampoc té cap ganes de negociar, només vol fer la consulta, peti qui peti. Però no es pot negar que no han volgut escoltar, i les peticions en aquest sentit ja estàn escrites als poemes de Maragall: "Escolta Espanya la veu d'un fill que et parla en llengua no Castellana....". Però Castella (ull, insisteixo que Castella és diferent d'Espanya) no vol escoltar, perquè està fermament convençuda que té raó i que l'ampara le legislació vigent.
 
Amb un frontisme tan clarament marcat el "tot està per fer i tot és possible" de Salvat-Papasseit és més vigent que mai. Hi ha molts factors que juguen aquesta partida i que cal tenir en compte, i que depenent de l'habilitat de les parts la balança es pot decantar cap a un costat o l'altre. Al procés Català l'ampara un suport popular gens despreciable, que en el pitjor dels casos supera llargament els tres milions de persones. A l'unionisme espanyol l'ampara el domini de les institucions legislatives i "repressives". Poden suspendre l'Estatut en qualsevol moment, impedir la consulta per la força, tancar Mas a la presó. Tot és possible i segurament legal. Ara bé....serà legítim?
 
Aquesta serà la clau de tot plegat. Qui sigui capaç d'aglutinar un major grau de legitimitat acabarà guanyant la partida...Més tard o més d'hora. En tot cas, com deia l'any passat l'ambaixador dels Estats Units a Espanya, és una sort ser viu en moments políticament tan intensos. Hi estic totalment d'acord.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

dimecres, 11 de desembre de 2013

Recentralització

La campanya per a retornar el poder a l'Estat i buidar de contingut les Autonomies fa molt temps que va començar. De fet el primer intent a principis dels anys 80, després del fallit cop d'estat del tinent coronel Antonio Tejero Molina es va dir LOAPA. Aleshores però, en un contexte on la Justícia (en majúscula) estava molt menys polititzada, el Tribunal Constitucional va acabar aturant l'intent de recentralització.
 
L'arribada al poder d'un PP amb majoria absoluta després de l'enorme despropòsit institucional i polític que va suposar el govern de Rodríguez Zapatero (ara també curiosament apuntant a la moda de firmar llibres que escriuen negres per a ells) ha donat majors ínfules a aquesta posició.
 
I de fet, a l'igual que en el cas de la LOAPA, aniquilat de facto el problema separatista basc després de -també despropòsit- el malanomenat Pla Ibarretxe, aquesta recentralització només es fa pensant i mirant a Catalunya. A Euskadi, que centralitzin o descentralitzin els importa, escrivint col·loquialment, tres bledes. Ells tenen el concert econòmic, i aquesta és, pels bascos, la veritable independència. Tan fa si les carreteres o les presons són de l'Estat: ells van a la seva i tots van a la una (a diferència de la nostrada pàtria).
 
Un dels bancs de proba del buidatge autonòmic és el País Valencià, ara anomenat oficialment, en LAPAO, Comunidad Valenciana, o per deixar-ho més bonic, Comunitat Valenciana. L'Albertito Fabra, amb el seu posat de bon noi va fent feix, i tirant de llagrimeta i dels pobrets nens que no tindran escoles ni hospitals, destrueix a cop de decret llei un dels potencials puntals de la llengua i cultura valenciana, la RTVV (i dic potencials perquè només va servir a aquesta finalitat la darrera setmana de la seva vida, quan el Consell d'Administració anomenat pels polítics va desaparèixer d'escena).
 
En Fabra, braç executor d'un PP que se sent valent a les enquestes, està buidant de contingut real l'autonomia, amb l'excusa que no hi ha diners i que cal evitar duplicitats. La desaparició de RTVV és només un exemple, però tenim la privatització de la sanitat, l'abandonament de les activitats de recerca (Intitut Príncep Felip), la proposta de disminució del número de diputats al Parlament Valencià i tants altres.
 
Tot es fa per aniquilar el fet diferencial català, fins i tot com escrivia en aquest mateix blog fa un temps, utilitzant la guerra bruta. Ha arribat un moment en que la "conllevanza de los catalanes" que escrivia Ortega i Gasset, ha arribat a límits que Castella no està disposada a acceptar. Parteixen de la premisa conceptual que la història està falsejada pels nacionalistes excloents i la falta d'intervenció en el sistema educatiu (i s'inventen un Wert, procedent per línea directa de la FAES) i segueixen sense entendre per què algú es vol separar de la gloriosa pàtria de la División Azul. Són maneres de veure-ho.  
 
Amb l'ofec econòmic i el xantatge permanent com a base, Castella utilitza el falaç argument de la por econòmica per a justificar que no cal un Meteocat si ja hi ha un Instituto Nacional de Meteorología. Per aquesta regla de tres, no caldria res de res de res, només un Estat central plenipotenciari, com encara no fa tants anys.
 
Aquesta recentralització obeeix, per part de Castella, a la por fàctica del que està passant a Catalunya. Saben de sobra que ara no poden treure els tancs, i el cas escocès, portat amb intel·ligència i habilitat extremes per part d'en James Cameron, no ajuda els espanyols a trovar reconeixements. Per això juguen l´única carta que es pensen que poden jugar, la de la coacció i la de guanyar temps fins que escampi.
 
Però això ja no te volta enrerre. No tinc capacitat per a visualitzar com acabarà tot plegat però el que és segur és que la via de la recentralització no reeixirà a Catalunya, i que passi el que passi, ja mai res serà com abans.
 
  
 
 

diumenge, 1 de desembre de 2013

L'adéu d'Antònia Font

El comunicat oficial de la disolució amistosa d'Antònia Font no pot deixar indiferent ningú que els hagi escoltat encara que no sigui un admirador del seu treball (jo ho sóc, i molt). Han estat setze anys (des de 1997) que han aportat a la música pop/rock cantada en Català una alenada de qualitat i d'aire fresc.
 
Els rumors de la separació no són nous (de fet aquesta vegada no són rumors sinó una notificació oficial), sino que ja van aflorar després del 'impressionant versió simfònica de "Coser i Cantar" que van passejar per mitja europa i que en paraules del compositor i líder del grup Joan Miquel Oliver van estar "a punt d'acabar amb nosaltres".
 
Sorprèn més el moment i la forma (els membres del grup escriuen en el comunicat que amb la saparació podran "concentrar-se en projectes personals no necessàriament relacionats amb la música") que no el fet en sí mateix.
 
I dic que sorprèn el moment perquè s'anuncia quan encara ressona l'èxit del seu genial "Lamparetes" (2012) i el darrer "Vostè és aquí" (2013) i perquè més enllà del prolífic Joan Miquel Oliver, que és capaç de combinar simultàniament escriptura de novel·la, teatre, producció i creació musical i que té molt clar que els seus projectes personals són ara tants que possiblement crearien en breu una incomptabilitat amb el dia a dia de la banda, no tinc notícies del que els altres 4 membres (Pau i Pere Debon, Jaume Manresa i Joan Roca) tenen previst fer. Probablement el motor i artífex de la separació (m'hi jugaria un pèsol) ha estat en Joan Miquel Oliver, a qui les idees, els astronautes, les llunes i els pistatxos li bullen al cap.
 
Antònia Font ha estat un grup inclassificable que cantava en Català però que no feia política i que en cap moment va voler encasellar-se ni posicionar-se en cap altra idea que no fóra la composició musical i una interpretació ben característica i màgica.
 
Els mallorquins són molt bons músics i els seus directes transmetien una força impressionant que anava in crescendo des del tímid "gracis, gracis...." inicial de'n Pau Debon en acabar la primera cançó fins al desbordament total a la part dels bisos amb tot quisqui dempeus ballant.
 
L'escena musical catalana perd un referent que ha aportat molta originalitat i més frescura. Els trobarem a faltar sense cap mena de dubte. Van programar un concert de comiat el 27 de desembre a Palma i les entrades es van exhaurir en dues hores. N'han hagut de programar un altre.