La comisaria de la via Laietana

Quan ja em pensava que la comissaria de la policia nacional de la Via Laietana només havia de formar part de la història contemporània del nostre país, resulta que un illetrat del Ministeri de l'Interior, atenció no s'ho perdin...ni més ni menys que el seu número dos, el secretari d'estat de seguretat, Rafael Pérez Ruiz, es va desfer en elogis cap a aquest centre de repressió i tortura.

Les declaracions, lamentables, i que en la majoria dels països civilitzats de la UE haurien meritat una demanda de dimissió per part de la gent decent que hauria estat acceptada de forma immediata, s'enmarquen en l'acte de celebració del dia de la policía nacional que va tenir lloc a l'Auditori de Barcelona. 

El senyor Pérez Ruíz va tenir la desvergonya -o la ignorància històrica, que també podria ser- d'afirmar, a tenor literal: "la comissaria de Via Laietana ha estat i és un símbol de servei públic desde la qual diverses generacions de policies han contribuït i continuen contribuint a enfortir la democràcia".

Un descerebrat capaç de fer aquestes afirmacions, ni que sigui fruit de la incultura -o precisament per això- hauria d'haver estat cessat (vist que el paio no dimiteix) de forma fulminant, però el màxim que ha succeït, en l'estat de la impunitat i la desvergonya en el que paguem els nostres impostos, ha estat una afirmació de la portaveu del govern, Isabel Rodríguez, matitzant el que volia dir el secretari d'estat de seguretat...En fi, com diu la Biblia (Sant Mateu): "Pels seus actes els reconeixereu".

No és possible que un secretari d'estat de seguretat desconegui la història contemporània d'aquest país. O que coneixent-la faci un discurs de provocació i manca de respecte tan descarat.

No són opinions, són fets contrastats amb ple de testimonis que ho acrediten. La comissaria de Via Laietana va allotjar, durant molts anys, la VI Brigada Regional de Información Social, la branca de la BIS a Catalunya. Va ser una de les cases dels horrors del franquisme. Va ser el més gran centre de tortura de Barcelona i Catalunya. 

Els policies d'aquesta Brigada van torturar impunement durant molts i molts anys des del soterrani de la comissaria. Alguns noms il·lustres de l'esquerra catalana van patir-hi tortures: Gregorio López Raimundo (pare d'en Sergi Pàmies),  l'escriptor Vázquez Montalbán i la seva esposa Anna Sellés o Salvador Puig Antic van ser retinguts i torturats a la comissaria de la vergonya. Centenars de persones de bé van ser torturades i humiliades a les dependències de la comissaria de Via Laietana.

Esquerra Republicana de Catalunya va presentar el 2019 una proposició no de llei que -oh, curiós- el PSOE va respaldar, per a convertir aquesta comissaria en un museu i centre de memòria històrica i traslladar-la a una altra ubicació. Òbviament, la proposició no va prosperar. A Espanya, quan algú es posa contra la judicatura, el govern, la policía, la monarquia o l'exèrcit (el "deep state"), sempre té les de perdre.

Si a un discurs com al del secretari d'estat, se li afegeixen les darreres actuacions del tribunal suprem i del seu jutge estrella Llarena en relació a l'afer Puigdemont, no costa d'entendre que hi hagi moltes persones que equiparen la democràcia espanyola a la turca o a la russa.

Una vergonya.

L'atzucac Puigdemont

Dijous a la nit saltava la notícia de la detenció de Puigdemont a L'Alguer, i -per inesperada- tornava a omplir portades de diaris i d'informatius radiofònics i televisius, en una barreja d'estupefacció i avorriment (al menys per part meva, i em sembla, pel que he anat parlant amb uns i altres, que és un sentiment força comú; en un grup de WhatsApp d'amics de tota la vida de Palamós on es parla de gastronomia però de tan en tant també de política, amb opinions sobre el tema clarament divergents, la notícia va ser motiu de tres comentaris mal comptats).

Però el tema és mediàtic, no ho podem negar. Com diu el meu fill gran Adrià: "papa, ja tens tema pel blog". Doncs sí. Inevitablement.

Tot el que envolta Puigdemont té una capacitat gairebé immediata d'aixecar i exacerbar els instints més atàvics dels que es troben als extrems més oposats. Els que, d'un costat i de l'altre, desitgen aferrissadament que el diàleg i l'entesa fracassin. Els partidaris del "com pitjtor, millor".

D'una banda la dreta espanyola més extrema que tot de cop i volta descobria una impressionant simpatia cap a Itàlia i la seva justícia. Veus excitades que ja posaven en fred ampolles de cava extremeny i valencià no van trigar a fer-se sentir a Twitter, Instagram i en declaracions a ràdios i televisions, des dels clàssics anticatalans: Arrimadas, Abascals, Casados -aquest fent el ridícul vergonyós de demanar al Govern que pressioni diplomàticament a Itàlia...- i companyia, fins a barons i dinosaures del PSOE que tampoc no poden dissimular la seva visceral animadversió a tot el que tingui a veure amb la Catalunya indepe. Felipe González, que aviat el podríem veure de conseller gerontològic al PP o fins i tot a VOX, no va trigar a declarar: "Nadie es más capaz de hacer el ridículo que Puigdemont", sense adonar-se del ridícul que fa ell mateix, veient només la palla als ulls dels altres.

La resposta a Felipe González va venir entre d'altres, d'una altra il·luminada a les seves antípodes, la Pilar Rahola, que es plantava davant el consulat d'Itàlia a Barcelona divendres al matí i ballava el Bella Ciao a ritme de guitarra (de ridícul en ridìcul i tiro perquè em toca). Per no parlar d'altres insignes personatges indepes, en particular els de Junts per Cat, tipus Laura Borràs, o Elsa Artadi, que també van acudir a la protesta davant el consulat italià.

En fi, al capdevall, la justícia italiana, analitzant fredament els fets que es deriven del SIS europeu de cooperació en matèria de control de fronteres, no va fer altra que aplicar la norma, i segons he llegit en diversos mitjans, el propi ministre Marlasca se'n va assaventar quan la detenció ja havia tingut lloc. És possible. Les teories de la conspiració indepes que defensen una maniobra orquestrada pel tribunal suprem espanyol, la policía i fins i tot els serveis secrets te més aviat poca credibilitat. Cap de fet. En Puigdemont ha corregut aquest estiu per França a tort i a dret, fins i tot a l'Assemblée Nationale Française i no va passar res.

El fet però em permet fer unes quantes reflexions:

• L'afer Puigdemont és un maldecap per a tothom. Per a Sassoli, ja que no podem oblidar que Puigdemont és eurodiputat. Per al govern Sànchez, que veu que això li fa perillar l'entesa amb ERC i per tant l'aprovació de lleis importants pel seu futur polític, com ara els pressupostos. Per a Itàlia, que es troba amb una patata calenta que ningú no vol. Per a ERC, que veu com els que demanen torpedinar la taula de diàleg es fan forts (Junts, CUP i Assemblea Nacional Catalana, amb una cada cop més radicalitzada Elisenda Paluzie).
• Encara que la capacitat de mobilització indepe no està en els millors moments i la resposta a la detenció va ser, reconeixem-ho, més aviat molt discreta, si la detenció acabés en extradició -improbable però no impossible- hi tornaria a haver merder. Això és inevitable.
• La justícia espanyola, al menys la que està ens els àmbits del tribunal supremo (o sigui la que mana a la judicatura) cada vegada més de dretes i més anticatalana, està obsedida amb l'afer Puigdemont i malgrat anar de derrota en derrota, continua i continuarà fent el que pugui per a aconseguir veure Puigdemont a la presó. El cas de Llarena s'hauria de jutjar per prevericació i -afegeixo- estulticia extrema. Aquest home ha emmalaltit i algú l'hauria de retirar de la seva feina.
• La separació de poders a Espanya és, com a mínim, qüestionable. El poder judicial és un grupúscul que va a la seva i que si ha d'anar en contra de les resolucions del poder executiu, hi va sense cap problema. Ho estem constant constament, aquest és un cas més.
• Ningú sap com acabarà la vista del 4 d'octubre però és probable que davant les mentides de la justícia espanyola i, per omissió, del govern espanyol, el tribunal europeu de Luxemburg restauri la immunitat a Puigdemont, fent que el conflicte, lluny d'apaivagar-se continui més viu que mai.

El maldecap és lluny d'una solució a curt termini. Òbviament el més senzill -i lògic, i legítim, atesa la natura dels delictes comesos- seria una amnistia i/o la reforma dels delictes de sedició i rebelió al codi penal espanyol per a facilitar l'acostament, però el cost polític que això tindria pel PSOE difícilment serà assumit per ningú.

Així doncs, veurem la continuació de l'atzucac, com a la peli "el dia de la marmota". I així fins al dia del judici final.

Pandèmia, burocràcia, ineficiència, descoordinació

Acabo de tornar d'un viatge a Amsterdam amb l'Anna on vam anar a gaudir d'una celebració molt especial. Han estat uns dies fantàstics a una ciutat on encara que hi hagi estat moltes vegades, no em canso mai d'explorar: la ciutat de la civilització, la tolerància, els canals i les 600.000 bicicletes, i darrerament, una cuina que millora a passes de gegant. 

Aquest viatge, a més a més, m'han ajudat a constatar la teoria de la relativitat. La relativitat aplicada a la pandèmia del Coronarivus.

D'entrada, Holanda et deixa entrar al seu territori si penjes al web de KLM, perquè va ser aquesta l'aerolinia amb la que vam volar, el certificat de vacunació de la Generalitat de Catalunya. La companyia aèria et demana penjar el certificat de vacunació uns dies abans de volar. Anem bé, penso, Tots els esforços fets per la Generalitat de Catalunya amb l'App "La meva salut" semblen, per fi, justificats. 

Una vegada a Holanda, en contrast amb el que passa a les nostres contrades, hom diria que el Coronavirus no ha existit mai. Aquesta és molt probablement la impressió que en trauria un extraterrestre que baixés per primera vegada a la Terra. Total normalitat. Ja a l'aeroport, la mascareta no la porta ni el Tato, i les distàncies socials brillen per la seva absència. 

A la ciutat, només hi ha obligatorietat de portar la mascareta al transport públic i a l'hotel on ens vam allotjar (entenc que el nostre no era una excepció). Literalment. Al carrer no la porta ningú. Als restaurants no vam veure ni un sol cambrer amb aquesta protecció. Als museus, plens de gom a gom, ni empleats ni visitants...

Aquesta és la mateixa pauta que em va explicar el meu fill gran Adrià quan aquest agost va passar quinze dies de vacances a cavall entre Finlàndia i Suècia. Ningú no porta màscara enlloc (en particular a Estocolm, escola de darwinistes de primera volada).

Però com que tot s'acaba, també ho van fer les mini-vacances. Com acostumem a fer, tant el bitllet de tren com la targeta d'embarcament (en aquest cas "boarding confirmation") les vam treure per internet la nit abans. Com sigui que KLM ja tenia el nostre certificat de vacunació ni se'm va acudir de revisar els protocols de re-entrada a Espanya.

Sort que vam anar a Schipol amb temps. En arribar al taulell de facturació una simpàtica empleada de KLM em demana el certificat de vacunació. M'estranya però, com que vaig estudiar a La Salle i al Vedruna, no vaig qüestionar res i li vaig ensenyar el certificat de la Generalitat, emès en Castellà, Català i Anglès, tot recordant-li que el document ja el devien tenir a la seva base de dades. L'empleada insisteix en que no és el que li permet donar-nos les targetes d'embarcament i que el que cal és el QR que exigeix el govern espanyol. 

Ens vam haver d'apartar del taulell, baixar-nos tots dos l'App del Gobierno de España, contestar un absurd qüestionari, pura burrocràcia, elogi a l'estultícia funcionarial, que acaba no fent altra cosa que transcriure -sense cap mena d'acreditació objectiva- quina vacuna ens van administrar i en quina data. M'ho podria haver inventat tot i hagués obtingut exactament el mateix resultat: el QR del ministerio de sanidad. Una vegada obtingut, la simpàtica holandesa -que com es poden imaginar no portava ni mascareta ni res que se li semblés- sense comprovar res de res, ens va emetre sengles targetes d'embarcament. 

Vaig experimentar un sentiment d'estupefacció i emprenyament a parts iguals. A Barcelona, la mateixa ficció parafernàlica. Vam ensenyar el QR que acabavem de generar a Amsterdam i ens van deixar entrar sense problema.

Em pregunto de què serveix ser Europeu? On és el sentit comú? (segurament la pandèmia, en el seu estadi embrionari se'n va emportar molta de la que els quedava als administradors dels nostres impostos i les nostres vides).

L'estupidesa no te límits, com vaig tornar a constatar la setmana passada. A la resta d'Europa, estadis plens i lleure nocturn sense cap altra restricció que la del sentit comú. Aquí i a Madrid aforaments limitats als espais públics, aglomeracions noctures i botellots multitudinaris. On és el sentit comú? 

Catalunya, una potència mundial

Fins no fa gaire anys, quan érem més joves, més purs i vivíem a l'oasi Català, aquell petit territori anomenat Catalunya on la gent, com aquella que -amb permís del molt enyorat Salvador Espriu- vivia nord enllà, era neta i noble, culta, rica, lliure, desvelada i feliç, hom podia sentir-se'n més o menys orgullós de ser Català. Ser Català "vestia", tenia una reputació, només igualada -o superada- pels Bascos, que com solc escriure en aquest blog, sempre van a la seva.

El país doncs, tenia un raonable nivell de prosperitat -no hi havia contractes escombraria, al menys com els coneixem avui, ni falsos autonoms, el low cost era un concepte impensable i els pisos turístics una entelèquia-, una indústria netament exportadora i generadora de llocs de treball, un PIB sectorialment equilibrat i la marca "Catalunya" era respectada arreu; a la resta d'Espanya i més enllà (atorgaven els Jocs Olímpics a Barcelona, el president Jordi Pujol era rebut a la Casa Blanca per George Bush, el 5 de febrer de 1990..., diu l'hemeroteca, i d'això només en fa 30 anys mal comptats).

Però l'aflorament d'un maleït -beneït, segons es miri- 3% ("Vostès tenen un problema", va etzibar en Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya el gener de 2015) ho va engegar tot en orris. Es va destapar l'afer Millet i les estructures, les essències, van començar a trontollar. Mig any després del 3%, el juliol de 2015, el president Pujol espatllava la seva biografia (com molt profèticament havia anunciat a l'Albert Om al programa de TV3 "El convidat", un any abans, el juliol de 2014), amb la confessió pública de la "deixa" de l'avi Florenci.

Des d'aleshores que Catalunya no ha aixecat el cap. Decadència, corrupció i sobre tot, sobre tot, lluites caïnites, atàviques, bananeres, entre les forces politiques independentistes, fins a l'extrem de sentir vergonya aliena i enrojolar-se en veure la mediocritat dels polítics als que paguem el sou amb els nostres impostos (al menys és el meu cas i el de moltes persones del meu entorn).

Però ves per on que no hi ha mal que duri cent anys, diu el refranyer. I vet aquí que ens assabentem a finals de la setmana passada que Catalunya torna a ser notícia com a potència mundial. Ho acredita un informe dels mossos d'esquadra que ens torna a situar al mapa, gràcies a Déu (que parlin malament, però que parlin de tu, com a mínim) pel número de decomissos de marihuana, i el número de plantacions, que de llarg supera el de qualsevol altre territori d'Europa. Un kilo d'aquestes preciades herbes es pot vendre a terres pàtries a uns 2.000 € el kilo, i si es destinen a l'exportació entre 3.500 i 4.000 € el kilo. Com que la nostra policia és molt eficient i la justícia molt lenta i una mica prehistòrica (molts jutges no permeten la crema de les plantes confiscades "in situ" i cal guardar-les en un magatzem fins que la instrucció del cas acaba).

Com a mínim doncs, tornem a ser potència. Un país exportador de primer nivell. Fins i tot al nostre estimat Palamós van desmantellar no fa gaire una "fàbrica" de marihuana que hauria estat d'orgull palamosí, cas que hagués estat legal. Els mossos, per afirmació del seu cap polític, el Conseller d'Interior, Joan Ignasi Elena, diuen que aquest és a dia d'avui el seu principal problema (entenc que per les derivades que se n'associen, com les guerres entre bandes -sembla que allotgem el bo i millor de les màfies del tràfic de haixíx).

En fi, una vegada més, la societat va molt per davant de les lleis, especialment si aquestes són les que es fan a països com Espanya on aprovar una llei costa eternitats. 

No dic jo que tingui la solució del problema, però a mi em sembla que legalizant la cosa, tots plegats anaríem més bé. Eliminació del diner negre que en genera el tràfic. Més impostos per a les arques públiques, en particular les catalanes. Desaparició de les màfies i la delinqüència organizada associada al tràfic de drogues i més alegria en general (consumida amb moderació, per descomptat).

La setmana passada vaig ser a Amsterdam uns quants dies -una terra imperfecta com totes però plena de sentit comú per part del legislador i dels seus habitants-. Allí, el cultiu i el consum de marihuana és legal, regulat i paga impostos. Com també succeeix amb la prostitució, que paga impostos, seguretat social i els seus treballadors tenen els mateixos drets que un empleat de banca. Dos negocis regularitzats i legals, que contribueixien a engruixir el PIB del país. Potser amb l'exportació d'entrenadors Holanda no se n'acaba ensortint, però en molts altres aspectes ens guanyen per golejada.

Canvi climàtic, negacionisme versus realitat

Jo no sé on s'informen els negacionistes i com aquests gosen contradir determinades realitats, palpables, tangibles, reals com la vida i la mort.

Aquest dijous l'immens Jorge Fernandez Díaz i la seva inseparable mascota, l'arcàngel Marcelo (tots dos investigats per fiscalia i amb merda -pressumtament- fins al coll), han publicat un article d'opinió a l'ABC en el que directament neguen el canvi climàtic i el que ells anomenen el nou dogma que emana d'aquest concepte. És clar, el canvi climàtic és una idea que qualifica ideològicament a qui el defensa. Sia Greta Thumberg o Ada Colau. 

Per en Fernàndez Díaz són tots uns peluts indocumentats i això els deslegitima, al mateix temp que el legitima a ell, com a portanveu de l'odre, la raó inoculada, el sentit comú i el sentit d'estat. Ve a dir que el canvi climàtic s'ha inventat per a acabar amb la religió catòlica. La teoria de la conspiració elevada a l'enèssima potència. Si no s'ho creuen llegeixin el fragment que inseriré tot seguit (l'article es titula: La justicia climática: (...) "En la estrategia de esta Agenda es objetivo prioritario la radical disminución de la población, sirviéndose para ello del aborto y la ideología de género como derechos fundamentales, y del cambio climático como dogma político que pone en peligro la subsistencia de la Madre Tierra, convertida en sujeto supremo a proteger frente a una amenaza de la superpoblación humana que debe ser contenida y reducida. Es la «justicia climática», en virtud de la cual la persona se convierte en sujeto de descarte. (...)".

Es tracta d'un negacionisme radical, atàvic, passat de voltes, conspiranoïc, tipus Donald Trump, amb tint de cabell color carabassa inclòs. Malgrat ser enginyer -de la vella escola-, Fernàndez Díaz aboga per disconsiderar l'observació empírica científica i es basa en observacions interessades i poderosament ideologitzades i descontextualitzades, al més pur estil de l'ex-president dels Estats Units Donald Trump, per a defensar que no n'hi ha per tant. Tot segueix el seu curs i tot està "sota control". Cal frenar aquesta amenaça que té com a objectiu últim -segons els negacionistes- acabar amb el status quo dels que han manat al davant o a l'ombra, tota la vida. En Fernández Díaz és un d'ells, en Donald Trump, un altre.

He escrit en aquest blog en unes quantes ocasions que soc subscriptor del New York Times. Només per tenir una altra versió de la realitat d'un univers complex, multicultural i plurinacional com els Estats Units però amb una democràcia -imperfecta però real- que ja voldrien molts països del món inclosos molts de la vella Europa. Doncs al NYT, això del canvi climàtic s'ho prenen tan seriosament, que han creat una secció específica, entre d'altres, per a fer un seguiment "on line" i poder informar els seus lectors de com evolucionen els centenars d'incendis que cremen a la costa oest dels Estats Units.

Cada dia rebo al meu compte de correu un "wildfire tracker" que informa de la situació dels principals incendis al país, així com la qualitat de l'aire. Aquestes notícies, que no ens arriben amb la cruesa de la realitat, són esfereïdores perquè el que està passant (com el desgel dels pols, la deforestació de l'Amazònia o la pèrdua d'hàbitats d'un gran número d'espècies animals, o la contaminació de l'aigua de consum humà) és d'una magnitud molt superior al que ens arriba via premsa o telenotícies/telediarios edició vespre.

No he pugut carregar les imatges per  qüestions de copyright, però només com a tastet he adjuntat aquest quadre del principals incendis que cremen als Estats Units avui, dels 50 més virulents que estan cremant aquests dies. Riguin-se de l'incendi de Màlaga. Aquí hi ha mort i àrees completament devastades equivalents a la superfície total de la província de Girona.

Aquesta és la realitat. La del senyor Fernàndez Díaz, que viu en un altre planeta (el planeta Piruleta, on conviu amb l'arcàngel Marcelo i tots els amics de la seva mateixa calanya, tirant a l'extrema dreta) és una altra realitat.

Moments retornats

El dia 8 de maig de 2020 vaig publicar un article que vaig titular "Moments robats". En una part de l'entrada vaig escriure això:

"Aquest mateix matí, Google Calendar em recordava que divendres vinent, 15 de maig, hi havia la festa de graduació de segon de batxillerat d'en Marc, el meu fill petit. Òbviament no hi haurà festa de graduació. Ni viatge de celebració de l'acabament del batxillerat. No hi haurà un comiat col·lectiu i com cal d'uns nois i unes noies que han anat a escola junts des de l'edat de 6 anys. Han anat junts a escola dos terços de la seva vida. Han patit, han rigut, han jugat, han fet esport, han estudiat, han gaudit junts i no podran culminar-ho com Déu mana. De fet aquest és un altre moment robat, un dels grans moments. (....). 

Però el meu Marc mai més no podrà viure un moment únic i irrepetible que li han robat, no al mes d'abril però sí al mes de maig. No hi haurà l'excitació de la preparació de la festa, ni la guitarra que hi havia de tocar, ni el seu primer vestit d'adult, amb jaqueta i corbata, ni aquell primer nus que jo li hagués fet, ni les fotos pel record permanent, ni l'aplaudiment entusiasta i incondicional dels pares al teatre de l'escola, ni el sopar posterior amb els companys de promoció, ni el viatge a Menorca. Això, a en Marc i a nosaltres com a pares, ens ho han près per sempre més."

Doncs bé, jo no sé encara si hi haurà sisena onada de Covid, i si de la variant Delta passarem a una altra variant qui sap si encara més resistent a les vacunes, més invasiva. 

Però tinc clar que en aquesta nova realitat que ens ha tocat viure hem ja après a conviure amb el virus, com ho vam fer amb les altres grans pandèmies que han afectat la Humanitat. Veroles, tifus, grips de tota condició mutant cada dos per tres en noves variants, èbola, febre aviar, sida, etc. 

Hem après a conviure-hi i col·lectivament ens n'estem sortint (d'aquesta pandèmia, no tinc clar de si ens en sortirem de les altres dues que em preocupen: la crisi climàtica i els polítics que en mal dirigeixen, però això són dos altres temes que abordaré en el blog els propers dies).

I la prova més fefaent d'aquesta capàcitat de resiliència és aquesta entrada d'avui, que titulo "Moments retornats". El dijous 9 de setembre, amb un retard de més d'un any i tres mesos vaig poder assistir a l'acte de graduació de segon de batxillerat del meu fill petit Marc. No va ser l'acte original, òbviament, no va ser a l'auditori de l'escola sinó al pavelló esportiu, nosaltres a les grades i ells a la pista, però malgrat tot va ser un acte molt emotiu, una festa de desgreuje i de justícia. S'ho mereixien i finalment va ser possible. En Marc no va poder tocar la seva flamant guitarra elèctrica, ni hi va haver res del que inicialment tenien previst, però va ser una festa. Com va dir l'Eva Sellabona, ex-marista i advocada que va fer la lliçó magistral final, aquest joves són la "generació dels valents". Si algú ho ha passat malament durant aquest darrer any han estat els joves i els vells. 

El dijous passat, es va fer justícia. Una altra passa cap a un retorn a una certa normalitat com l'enteníem abans de març de 2020. Encara que a destemps i sense la solemnitat total que un acte així mereix, als alumnes de segon de batxillerat de Maristes 2020 els van retornar un moment robat.

El exorcista 4.0 (remastered)

La vida no deixa d'ensenyar-nos constanment que gairebé sempre la ficció s'inspira en la més pura de les realitats, i moltes vegades es queda curta. 

En aquests temps distòpics que ens han tocat viure, hi ha, per exemple,  pel·lícules de desastres naturals-ciència ficció de fa alguns anys ("El día de mañana" 2004, "Lo imposible" 2012, "Interestellar" 2014,...) que vist el desastre climàtic en el que estem immersos i que estem patint de forma cada vegada més freqüent, fins i tot a casa nostra no a l'altra punta de món (cicló Glòria al gener de 2020, incendis forestals de 2020 i 2021, pluges torrencials a Alcanar i Les Cases d'Alcanar la setmana passada....) avui semblen inspirades en la més estricta realitat.

Però com que l'ésser humà i els seus actes no deixen de sorprendre'ns sempre hi ha alguna història que ens transporta encara més lluny en aquesta bogeria col·lectiva que estem vivint i que acaba esdevenint un "trending topic" als mitjans i a les xarxes socials. És el cas del bisbe (o ex-bisbe/bisbe emèrit hauríem de precisar) de Solsona. 

Només posar el nom de Xavier Novell i Gomà o "bisbe de Solsona" apareixen a Google més de 5,6 milions de resultats. Novell ha esdevingut una estrella mediàtica en un parell de setmanes. De 52 anys, enginyer tècnic agrícola per la Univertitat de Lleida i doctor en teologia, era conegut fonamentalment pel seu recolzament al Procés independentista de Catalunya i per la seva vinculació a l'associació "Verdad y vida" que té com a objectiu la promoció de les "teràpies de conversió d'homosexuals" (teràpies que per cert compten amb la total oposició del Vaticà). 

A més a més, i per acabar de posar la cirera al pastís, Novell exercia a la seva diòcesi d'"exorcista". Sí, sí, ho han llegit bé. Segons una notícia del diari ABC, de la que penjo l'enllaç (https://www.abc.es/espana/catalunya/abci-salvador-sostres-obispado-solsona-cree-obispo-sido-poseido-diablo-y-quiere-exorcizar-202109061343_noticia.html) el ja bisbe emèrit de Solsona tenia una certa passió per a la pràctica dels exorcismes. 

ABC publicava ahir, literalment, "el obispo habría sufrido el proceso inverso en uno de ellos (un exorcisme), favorecido por el hecho de que su amante, Sílvia Caballol, divorciada, escribe novelas no sólo eróticas sino también satánicas". Si no ho hagués llegit en persona la notícia al web de l'ABC em costaria de creure. La realitat supera, insisteixo, la ficció.

Els de la meva generació, vam veure la pel·lícula "El Exorcista" (William Friedkin, 1973 amb banda sonora en la que destaca la genial composició "Tubular Bells" de Mike Oldfield) uns anys després (al 1973 teníem 7 anys i la pel·lícula estava classificada per a majors de 18 anys), però en el meu cas, confesso que em va impactar de manera impressionant. Va acabar essent una de les pelis més taquilleres de la història als Estats Units (la novena, segons llegeixo a Vikipèdia), va guanyar 2 òscars i 4 globus d'or i va generar 3 seqüeles.

Doncs què volen que els digui? És fins i tot probable que els de l'ABC, ultracatòlics practicants, tinguin un punt de raó, o la tingui sor Lucía Caram, que apunta que el cas Novell és la conseqüència d'un desequilibri.

Novell, desaparegut en combat des de fa dies, després d'anunciar la seva decisió al Papa Francesc, deu haver patit efectivament un procés invers d'exorcisme que tal vegada li ha provocat la Caballol, la seva suposada parella per la que ha abandonat el bisbat. Caballol és psicòloga, divorciada, mare d'un fill de 14 anys i autora entre d'altres de "Trilogía Amnesia" (Editorial Lacre, 23,90€) disponible a Amazon books, El Corte Inglés i Casa del Libro, de qui la ressenya diu:

"Una autora dinámica y transgresora que se ha hecho un hueco en el espinoso mundo literario para poner del revés todas nuestras consideraciones morales y éticas. Pisando fuerte nos desafió con su primera obra inédita TRILOGÍA AMNESIA (Pasión y Locura) de la mano de distintas editoriales y, seguidamente, con EL INFIERNO EN LA LUJURIA DE GABRIEL (El primer Pecado Capital contra el ser), volvió a poner nuestros axiomas mentales en jaque. En sus manos, querido lector, tiene la segunda edición de TRILOGÍA AMNESIA, en done didáctica y erótica consiguen la fusión harmónica perfecta".

Doncs això, la didàctica i l'eròtica, juntament amb l'obsessió per la conversió d'homosexuals han acabat convertint Novell en un exorcista exorcisat.

La pandèmia dels "Campers"

De la forma anàloga que la societat avança a molta més velocitat que les lleis que ens pretenen governar, els diccionaris evolucionen també més a poc a poc que les paraules que els humans anem confegint conforme els nostres actes, aficions, passions i dèries necessiten de paraules que les defineixin.

I tot això està també molt relacionat amb el que en un moment donat i durant una certa temporada es posa tan de moda que l'afer en qüestió, sia esport, tendència en el vestuari, en les vacances o en el que sigui va agafant volada i assoleix en un espai relativament curt de temps un número molt gran de practicants enfervorits. 

També és molt de les modes de les que ens apoderem a les nostres contrades, de posar-li a qualsevol novetat un nom en Anglès, com si anomenar quelcom en aquesta llengua mudés més o fes "més modern" que anomenar la mateixa cosa en Català o Castellà.

Jo porto gairebé quaranta anys corrent, de l'època en que la pràctica d'aquest esport era coneguda com a "footing", que va mutar posteriorment a "jogging" per acabar amb la paraula "running". Ara si no ets un "runner", i a més a més "extrem" no ets ningú. Aquests dies a Sant Antoni he acabat anant a córrer mig d'amagat al pla de Calonge, i cap a la riera dels Molins, per evitar haver-me d'empassar tots els "runners" del Passeig de Sant Antoni i Palamós, habillats com per anar a fer curses amb en Kílian Jornet.

Tot això ho explico perquè des de fa ja algun temps (diria que aquesta pandèmia comença a mitjans del 2019 i des d'aleshores va agafant un ritme que una vegada acabada la part més de tancament de l'altra pandèmia, la del Coronavirus), la pandèmia dels "Campers" comença a assolir velocitat de creuer. Vaig quedar molt corprès en veure les imatges del Delta de l'Ebre post-pandèmia amb l'allau d'auto-caravanes i "vehicles camperitzats" envaint-ho tot, barra del Trabucador inclosa. Però on més ho vaig patir va ser en una curta estada el mes d'agost al País Basc.

El món del "Camper" està de moda. La parauleta en qüestió, com tantes, ens prové de la llengua Anglesa. Ni el RAE ni el DIEC contemplen -encara- aquesta accepció, però sí que es troba al Thesaurus, en dues entrades:

1. "One who camps" (el que acampa).

2. "a portable dwelling, such as a specially equipped trailer or automotive vehicle) for use during casual travel and camping" (una vivenda portàtil, com are un camió o vehicle automòbil especialment equipat) per a ús en viatge de lleure i acampada).

En aquesta segona accepció he vist "Berlingos" de tercera mà "camperitzades" (és una manera de parlar...) aparcades a qualsevol parking de carretera, camí, penya-segat envaint-ho literalment tot, i deixant una estela de merda (literalment) al seu pas. 

A llocs com Urdabai (reserva natural de l'Unesco) la invasió de "campers" era tal que en un prat entre San Juan de Gaztelugatxe i Bermeo, a tocar de la carretera, hi havia un veritable campanent "gitano" (sense cap connotació racista, només utilitzat com a recurs estilístic, déu els cria i ells s'ajunten...a la que se n'hi posa un, al cap de poc, ja en són multitud). Les restes d'escombreries que deixen al seu pas molts d'ells (hi ha, òbviament, com en tots els àmbits, lloables excepcions) fan veritable feredat. 

Alguns (en conec uns quants) són "campers" de tota la vida, generalment esportistes, associats amb la pràctica d'esports d'hivern o el surf, que fa molts anys que ho fan, que són discrets i curosos i que no deixen rastre de la seva presència. La majoria però, "campers" de nova fornada (d'aquests dos darrers anys de misèria i increment de la precarització), són gent que busca fonamentalment viatjar el més barat possible, i manquen de tota consciència medioambiental, ètica i estètica. Aquests dies a Euskadi he vist veritables panorames de gent dormint en unes furgonetes on no hi haurien dormit ni les rates ni els coloms.

En fi..., deu ser que em faig gran a marxes forçades, però em pregunto: no hi ha "campings low cost" per aquest tipus de turistes? de debò que han d'aparcar on els surti del baix ventre sense encomanar-se ni a déu ni a sa mare? Què hi diuen les autoritats?

No en teniem prou amb el turisme de borratxera que els exèrcits aerotransportats de Ryanair i Transàvia ens teledirigien abans de la pandèmia a Lloret, Salou, Magaluf, Palma, Barcelona..., que ara hem de suportar un nou exemple de low-low cost amb la nova moda dels "Campers". I el pitjor és que el fenomen va a més.

La regulació d'aquesta nova moda producte -insisteixo- de la precarietat i de les ganes de veure món de forma barata és imprescindible si no volem empitjorar encara més el món que deixerem als nostres fills.

Si us plau, torneu-me alguna forma de peatge

Si acabava el mes d'agost ben cofoi amb l'estrena de -ja- antigua AP-7 (en breu reconvertida a tots els rètols en "A-7") avui, després de dos recorreguts per aquesta autopista (Girona Est - Valls - Girona E) en dos dies de diferència aquesta setmana he tingut un tastet de l'apocalispi que se'n ve al cim als que per motius professionals hem d'agafar l'A-7 diverses vegades per setmana.

Com es pot imaginar el lector/lectora per aquest primer paràgraf, l'experiència de viatge ha estat nefasta. El dimecres 1 de Setembre tot just incorporar-me a l'autopista ja vaig entendre que quelcom de molt significatiu havia canviat: no només la intensitat del trànsit, sinó -i això és molt pitjor- la seva composició.

Efectivament, el resum del tram Girona-antic peatge de Parets és que dels tres carrils disponibles, dos, és a dir, 2 terços, estaven literalment presos per camions per tant a la pràctica, pels turismes només quedava un carril utilitzable. Això a les sis del mati. No vull ni pensar com debia estar a quarts d'onze. 

El problema, en una via d'alta capacitat, no és només que de forma automàtica la velocitat mitja disminueix de forma significativa per aquest principi de camions ocupant 2 carrils, sinó que també ho fa, i molt la seguretat. Una via que s'ha caracteritzat durant molts anys per tenir índex de sinistralitat molt i molt baixos, podria esdevenir en uns mesos una via molt conflictiva pel que fa a accidents. Desitjo equivocar-me, voldria equivocar-me, però passar del res al tot (dels "famine" al "feast" que diuen els anglosaxons) d'un dia per l'endemà pot provocar molts efectes secundaris. Insisteixo: tan de bo m'equivoqui.

Els camioners que travessen Europa de punta a punta, en general -segur que hi ha moltíssimes i molt honorables excepcions- posen el pilot automàtic i es dediquen a d'altres menesters, com jugar amb el telèfon mòbil i enviar whatsApps i correu electrònics (no estic exagerant, encara que no pugui semblar) i només el tacòmetre els obliga a fer els descansos que marca la llei. 

No senyalitzen els canvis de carrils, ni les incorporacions a les vies i els miralls retrovisors els deuen tenir com a embellidors del vehicle. Davant la necessitat d'avançar un camió més lent que el seu, simplement canvien de carril i de vegades, només de vegades, i de forma simultània (no prèvia) posen l'intertent, de manera que el que ve per carril de la seva esquerra, si és un vehicle, ha de fer la frenada de Déu i sa mare.

El tram de la B-30 -un altre infern- com sigui que ja fa anys que està allibertat de peatges tenia el trànsit habitual, és a dir, moltíssim.

I el tram Martorell-Valls va tornar a ser una desfilada inacabable de camions i més camions. La tornada, un infern similar. 

Alguna vegada he explicat en aquest blog l'anècdota de la mare d'una gran amiga que durant la voràgine de preus baixos de Ryanair a l'aeport de Girona, anava alguns diumenges al matí a missa de dotze al Vaticà i a la tarda tornava a ser a casa (tinc amics que anaven a dinar a Milà) i tornaven a ser a Barcelona a la tarda. Això, que conculca el sentit comú, la sostenibilitat ecològica i el seny en general, és una mica el mateix que passarà amb la gratuïtat de les autopistes. De les coses que són de franc se n'abusa de forma sistemàtica -la mesquinesa de l'ésser humà és innata, i es remunta via ADN, als temps en els que es tractava de matar o morir- i acaba més tard o més d'hora malament.

Doncs vist el que ha passat aquesta setmana a l'acabada d'estrenar A-7 això és el que succeirà als propers mesos. El principi d'equitat ha de ser el de pagar per utilitzar -que funciona com un autoregulador- ja que la gratuïtat, com l'extrema dreta, és depredadora. No podem passar a que els senyors d'Abertis Infrastructures s'omplin les butxaques com lladres a que això sigui l'anarquia total.

Cal, i amb urgència, un principi regulador basat en el "pay per use". Si els gestors de la "cosa pública" tinguessin dos dits de decència, aquest desgavell que he viscut aquesta setmana s'hagués pogut evitar, però això òbviament, és molt demanar.