dijous, 31 de desembre del 2015

2015: un altre any trepidant

Escrivia ara fa un any la meva visió del que havia passat a Catalunya, Espanya i el Món, i acabava amb aquesta frase:

Estan passant tantes coses a l'hora i totes tan depressa, que el Món ha esdevingut un lloc fascinant. El balanç personal i profesional de l'any 2014 és prou positiu. No espero més temps per escriure (el meu gran cavall de batalla) perquè les perspectives professionals semblen anticipar que no serà possible....

Personalment ha estat un bon any, un molt bon any, m'atreviria  a dir, tan professionalment, amb l'adjudicació d'un projecte molt important als Estats Units (que em fa una particular il·lusió), com personalment, finalment amb el canvi de pis que tan desitjaven l'Anna i en Marc.

A nivell de "Reflexions de Taverna" he aconseguit el proposit que m'havia fixat de continuar escrivint amb regularitat -malgrat haver tingut més feina i haver viatjat més que mai- i arribar a l'objectiu de 150 articles al 2015, i un nivell acumulat de lectures (o entrades al blog, al menys) de més de 29.050. Em dóno per satisfet si amb algún dels meus articles he aconseguit interesar algú. Al capdevall aquest és l'objectiu de tot narrador, seduir o fer cómplice (això m'ho va explicar fa molts anys el meu vell amic Jordi Angusto, que ell sí que escriu de debò).

Doncs  si els 2014 va ser fascinant i trepidant, què no podríem dir del 2015? La realitat ha superat, de totes totes, les expectatives. Han passat tantes coses que és impossible fer-ne un resum seriós en un sol article. Ara bé, sí que m'agradaria acabar aquest darrer blog de l'any amb una pinzellada de coses que han passat i que penso que tindran una gran influència en les nostres vides en el futur, a més curt o més llarg termini.
  • Consciència per fi que la contaminació pot acabar amb el planeta i que la sostenibilitat acabarà afectant de forma pràctica la nostra vida quotidiana. Les restriccions a la utilització del vehicle a Paris, Romà o Milà en són només una petita mostra.
  • Consciència que la sostenibilitat del sistema de pensions (a Espanya com a mínim) està del tot en dubte, per l'evolució de la demografía, la creixent longevitat i la precarització de la classe mitja.
  • Consciència que ha començat una certa recuperació econòmica però que mai més res serà com va ser.
  • Consciència que l'estat del benestar ha consolidat el seu desmuntatge i que mai més tornarà a ser el que van viure els nostres pares (i nosaltres fins fa quatre dies). Consciència que els nostres fills -i els nostres néts- viuran amb tota probabilitat molt pitjor que nosaltres. Els nostres fills seràn la priemra generació de la "reculada" en tres generacions.
  • Consciència que el terrorismo islàmic ha esdevingut un problema global, que també ens pot afectar a nosaltres i que el món és un lloc cada dia més petit i més insegur.
  • Consciència que el Procés Català ha patit una sotregada molt important, però que està lluny de ser irreversible: "el problema catalán seguirá existiendo" i emprenyant una gent de Madrit -concepte- els de la Castella imperial, que ens volen colònia obendient i espanyola, cosa que no aconseguiran mai.
  • Consciència que a Catalunya i Espanya les majories absolutes s'han acabat i que la unilateralitat deixarà pas a una polifonia en la que s'haurà -per fi- de debatre, negociar i arribar a acords.
El millor de tot però és que, al menys políticament, ens espera un 2016 també trepidant, com a mínim tant com el 2015.

Me'n vaig de vacances fins el dia 6 de Gener.

Bon Any a tothom!

De diaris i periodistes


Dissabte al matí, fent encàrrecs en moto per Girona. Em trobo de pura casualitat en Toni Romero, un vell amic, company de "BUP i COU" i durant cinc anys més company de pis a Cerdanyola del Vallès. Vam compartir Bellaterra durant la millor etapa de la vida d'una persona, la universitària, i això crea un pòsit que queda per sempre malgrat els anys i els kilos.

Feia dies que nos ens veiem. M'aturo i comencem a parlar com si ens haguéssim vist abans d'ahir. És el que té la complicitat del pòsit. En Toni és periodista i fa l'Esportiu del PuntAvui. Un bon diari, ben fet, amb professionals compromisos que resisteixen com poden els envits de la crisi tan tecnològica com econòmica que ens ha tocat viure.

De què parlen dos lletraferits i politicoferits quan es troben després de preguntar per les famílies? Doncs d'això, de lletres, de política, d'actualitat, de periodisme. Parlem de periodisme. M'explica una cosa que trobo fascinant i extraordinàriament positiva, i és que l'explotació pròpiament del diari (és a dir, pura diferència entre ingressos i despeses) és positiva i aquesta és la clau per a la viabilitat econòmica de qualsevol empresa, i empreses que a més a més de generar molts llocs de treball, fan cultura i fan país, tener una prioritat per a mi màxima. Aquí discrepem, en Toni considera que hi ha d'altres sectors que són més prioritaris, però el meu punt de vista és que tothom  te el dret i la obligació de tenir una feina i un salari dignes.

Seguim amb el periodisme (la meva gran passió frustrada). De fet la raó d'existir d'aquest modest blog és justament aquesta, la de poder fer de periodista/opinador, sense que ningú em marqui cap directriu i sabent que, amb independència que em llegeixin moltes o poques persones, les meves reflexions i disbarats no es queden en un calaix.

Coincidim precisament en que la transformació tecnològica i la crisi han convulsionat de manera irreversible el mitjà i la professió. Fem de taumaturgs (ben informats això sí) i postul·lem que els diaris de paper, de dilluns a divendres tenen els dies (dies) comptats. Només cal mirar el número de kiosks tancats a Barcelona els darrers anys. Contràriament però acceptem que el paper subsistirà el cap de semana i que la professió de periodista, malgrat que reconvertida (i retallada) continuarà sobrevivint, de forma més selectiva, sí, però també amb més dignitat.

Malgrat l'intrusisme, la globalització i el clientelisme hi continuarà havent la necessitat de fer i editar continguts, de filtrar, d'analitzar, de raonar, i per això, la feina del bon periodista continua i continuarà sent fonamental per tenir ciutadans amb criteri.

Amb gent com en Toni i els seus companys, el país és una mica millor.




Escenaris polítics post 27S

A aquestes alçades de la pel·lícula gairebé tothom està d'acord -malgrat el discurs d'ahir al vespre d'Artur Mas- que la legislatura sortida del 27S és un cadàver. La concatenació d'errors dels uns i dels altres, amb una declaració de ruptura del parlament de Catalunya que va constituir una errada històrica i totes les peripències posteriors han matat no el Procés (tot i que l'han ferit greument), però sí la legislatura. Ho afirmava bé el polític convergent Carles Campuzano fa alguns dies: “La legislatura tal com es va plantejar la nit del 27-S està acabada". Té raó.

Tota la pressa que ha demostrat el sobiranisme aquests 3 mesos (després d'un espectacular creixement que en molt pocs anys ha fet passar l'independentisme Català d'una posició més aviat residual fa quatre dies -un company de feina una mica més jove que jo em dia abans d'ahir: "quan anava als mítings d'Esquerra Republicana a Vilassar hi havia més policia que assistents") ha fet un flac favor a l'anomenat Procés.

És evident que el sobiranisme va guanyar les eleccions amb un 47,8% dels vots i una participació mai vista, amb 1.967.000 vots, i que té tota la legitimitat per a gobernar, però també que el plebiscit que "Junts pel Sí" va plantejar va fracassar, això és innegable. La legitimitat del Procés s'hagués aconseguit amb un mínim d'un 55% dels vots i per això haguéssin fet falta 2.270.000 vots, o sigui, 300.000 vots més, com a mínim.

Aquesta legislatura hagués estat una extraordinària oportunitat per a fer créixer la base social del sobiranisme -amb accions de bon govern- amb polítiques socials, amb polítiques contra la corrupció i la transparència- anant fent créixer a Catalunya, Espanya i el món, el missatge que hi ha una majoria social que vol una nova Catalunya amb una altra relació amb Espanya. Per què no?

A dia d'avui això és mort i enterrat. S'haurà de començar de zero i, òbviament, caldrà més temps.

Imaginem-nos per un moment que la CUP decideix investir Mas. Què passaria? Doncs una legislatura d'absoluta inestabilitat i un molt probable "cop d'Estat" de Madrit (concepte), amb la "grossencoaliktionen" de la que parlava en el meu article anterior, o amb Constitucional invocant el 155, o vés a saber. En tot cas, amb un alt grau de seguretat, res de bó.

Ara bé, la cosa interessant és la constatació que qui de debò va guanyar  a Catalunya és el "Dret a decidir". Aquest "sentiment" (afegint-hi "Catalunya sí que es pot" i "Unió") va obtenir 2.500.000 vots, és a dir, un 59,25% dels total. Que Catalunya vol ser consultada ho diuen les estadístiques, el resultat de les eleccions (també les del 20D, on va obtenir un 62% dels diputats i un 57,53% dels vots). i el pur sentit comú. Ara això, que fins ara a Espanya ara absolut anatema, ho ha començat a trencar "Podemos", que en un missatge en el que explícitament reconeix el dret al referèndum (segurament caldrà matitzar molt), ha obtingut 69 diputats a Espanya, i una muntanya de vots.

I això, un cop les aigües de la política espanyola es posin a lloc, no es podrà obviar tan senzillament. Per molta brigada Aranzadi i TC que brandin, no poden evitar una realitat, i aquesta és que hi ha entre 3 i 4 milions de persones  a Catalunya (contant els menors) que, com a mínim, volen ser consultats.

Ningú pot governar en democràcia contra una part -significativa- del seu poble, i això ho saben. Madrit sap que el "problema catalán" no es pot amagar sota la catifa ni dins el calaix, alguna cosa més que els tribunals estarán condemnats a buscar.

Acabo tornant a citar l'Ortega y Gasset i "el problema catalán". Doncs sí, tothom és conscient que "el problema" existeix i ni el Tribunal Constitucional ni les bravates de la Susana Díaz, en Mariano Rajoy i l'Albert Rivera acabaràn amb ell.


Eleccions 20D: I ara què?

El panorama polític que deixen les eleccions al parlament espanyol del passat 20 de Desembre són francament interessants i el contexte en el que es mouen bona part de les converses i disseny d'estratègies de cares a intentar sortir de l'entotoll generat, encara més.

Un fet interessant a constatar, en base a les manifestacions de tots els interessats als darrers dies, és que, com a mínim, hem guanyat en transparència. Segurament com a conseqüència de la sortida de l'armari de l'independentisme Català, ara ja ningú -i perdoneu-me la vulgaritat- no està d'òsties. Durant un temps hi va haver qui "parlava Català en la intimitat". Durant un altre, hi va haver qui deia "apoyaré el estatuto que apruebe el parlament de Catalunya". Fins i tot, no fa tant de temps, a les eleccions del 27 de Setembre d'enguany, en una giragonça de final de campanya el PP de Madrit (concepte) sí, parlava en  Català:

Uff, la veritat és que veure la Soraya dient en Català "Jo estimo Catalunya i estimo els Catalans" després de tot el que ha passat als darrers quatre anys em fa venir una esgarrifança, diguin-me descregut....

Bé, la qüestió però és que ara tot això s'ha acabat. Aquí el debat i les negociacions entre els partits espanyols, es centra en una part molt important, crucial diria jo, en assegurar la garantia i la continuïtat de la sacrosanta unitat d'Espanya. Quina llàstima. Quina diferència respecte de l'Espanya que jo he estimat i que encara estimo. Quina obscecació. Quanta ignorància. Quanta intolerància.

Ai las! No pensava jo pas que "cuatro separatistas trasnochados" haguessin de merèixer tanta atenció. Doncs sí. Fins i tot el Borbó que va substituir el caçador d'elefants va fer el 24 de desembre (la meva desconnexió borbònica és tal que des que la "casta" va fer plegar el caçador he deixat de seguir els discursos), un discurs inhabitual, des del Palacio Real, carregat de ranci patriotisme espanyol (feia autèntic mal de ventre de llegir l'endemà a la prensa), en el que la unitat d'Espanya i l'orgull de ser espanyol va ser l'eix central del discurs. De la corrupció de la germana i el cunyat, curiosament, ni una paraula.

Què vol dir doncs, tot aquest moviment? La primera cosa és que hi haurà una aliança sagrada per evitar que el Procés Català pugui progressar, fent tot allò legal i il·legal per tal d'impedir-ho (el senyor Mariano afirmava ahir, sense cap mena de coneixement de causa: "eso de la CUP es mala cosa"). La segona, i conseqüència directa de l'anterior serà precisament que si hi hagués finalment una decisió de la CUP (aquest diumenge) de permetre l'elecció d'Artur Mas, no m'extranyaria veure una "grossencoaliktionen" entre PP-PSOE-Ciudadanos per a lluitar contra l'infidel, contra Satanàs. A Madrit (concepte) ja se sent la pudor de sofre. En un extraordinari article ahir a L'Ara, Josep Ramoneda hipotitzava sobre aquest escenari.

Si això no passa, el resultat del 20D aboca de cap a unes noves eleccions i qui, de tots plegats ho té pitjor, és el PSOE, que té tants enemics dins del partit com fora, i una posició francament complexa. Si, amb l'abstenció acabés acceptant investir Mariano Rajoy seria el suïdici polític de Pedro Sánchez (mig difunt ja després del pitjor resultat de la història del PSOE des de 1976), si no ho fa tampoc li deixaran fer un pacte amb "Podemos" a menys que aquests renuncïin al referèndum...I en el cas de repetir les eleccions passaran com a mínim dues coses: el PSOE s'enfonsarà encara més (un canvi de líder per unes noves eleccions a primers de 2016 és impossible) a favor de "Podemos" i els "Ciudadanos" perdràn encara més suport a favor del PP. En fí, un altre escenari d'ingovernabilitat a curt termini està servit....






diumenge, 27 de desembre del 2015

Els defraudadors fiscals

L'AEAT, Agència Estatal d'Administració Tributària acaba de publicar (22 de desembre) una relació de 93 pàgines, disponible a la mateixa página web de la AEAT, amb el NIF, nom i deute de tots els deutors que tenen imports pendents de més d'un milió d'euros.

Es  pot consultar el fitxer el format pdf en un enllaç que la mateixa Agència publica a la seva pàgina web:



La llista conté deutes milionaris i si tingués temps em prendria la molèstia de convertir el pdf en Excel i fer el sumatori, perquè en base a una revisió aleatòria que he fet aquesta tarda, estem parlant de milers de milions d'euros impagats a l'AEAT. Molts d'ells són import completament irrecuperables, perquè es tracta de deutes d'empreses del sector de la construcció i promoció immobiliària que actualmente estan en suspensió de pagaments o fallida.

Alguns dels noms d'aquestes promotores/constructores són arxifamosos; encapçala el récord l'emrpesa Urbis amb un deute total de més de 378 milions d'euros! És aviat dit. D'altres morosos famosos són Martinsa-Fadesa, o Nózar o Construcciones Azagra, tots ells amb deutes milionaris i amb molt poques probabilitats d'esdevenir viables.

El que sorprèn però és com una tal acumulació de deute ha estat permesa per l'Administració Tributària. Abunden en el llista deutes de més de 10 milions d'Euros, i quan dic abunden vull dir que n'hi ha molts, més d'un i de dos a cadascuna de les pàgines que he anat fullejant. Des d'una perspectiva de simple contribuent individual, una vegada que vaig tenir un petit problema en una declaració de renda em van "perseguir" de forma sistemática per un import ridícul. Sorprèn que una sola empresa pugui acumular un deute de 378 milions. Negligència de l'Adminstració? Potser no ho sabrem mai.

Al llistat hi ha també algunes persones físiques. En destaca la que ha sortit a tots els mitjans: Daniel Pedrosa Ramal, de professió motorista,  un tipus baixet i rabassut al que sempre he trobat antipàtic. L'individu en qüestió deu a l'AEAT la molt respectable quantitat de 7.836.949,85 Euros. També em sorprèn que aquest individu degui aquesta quantitat i continui fent curses i competint com aquell que res.

Òbviament no en sabem els detalls (la llista de l'AEAT no explica en quina fase es troben les actuacions, però si publiquen una llista amb mororos vol dir que són individus o empreses que fa molt de temps que deuen diners i que, per les circumstàncies que sigui, no els paguen), però podria també estar relacionat amb la situació de la soprano Montserrat Caballé, gran patriota espanyola amb seu fiscal -presumptement- a Andorra.

Ja se sap, la Caballé ha acabat declarant-se culpable i ha estat condemnada per delicte fiscal a l'AEAT per a simular residència fiscal andorrana. No entrarà a la presó perquè "només" l'han condemnat a 6 mesos de presó i no té antecedents, i a més a més ha ingressat a l'Agència l'import total de la multa, més recàrrecs i sancions, per un import molt respectable de diners.

Tal vegada el patriota Pedrosa, que no té cap inconvenient en passejar-se embolcallat amb una gran rojigualda quan guanya títols, també té residència fiscal a Luxemburg, o Mónaco o Lienchenstein...Vagi Vostè a saber.

L'empat de la votació de les CUP

De tot el que es podia esperar de l'assemblea extraordinària d'avui de les CUPS, el resultat més insospitat -m'atreveixo a afirmar que per a tothom- hagués estat el de l'empat tècnic entre Mas sí o Mas no.

De fet, la cosa ha estat tan empatada que la decisió final ha estat la de convocar un consell polític ampliat (amb ampla representació territorial) per tal de desempatar.

Aquest empat té una lectura molt clara, i és la divisió que ja es venia anticipant des de feia dies en el sí de les CUP però que sense dubte ningú no s'imaginava que fóra tan simètrica.

L'ànima més independentista de la CUP (la branca que podríem dir està representada per persones com en David Fernández o en Quim Arrufat) ha votat sense dubte a favor de la investidura de Mas, ja que primen primer la independència i desprès la "revolució" (dit en terminologia "Cupista"). Són els que pensen que el procés se'n pot anar en orris si no són capaços de fer pinya amb els 62 diputats de "Junts pel Sí". Molts dels que van votar a les eleccions espanyoles del 20D ho van fer per ERC.

L'ànima més anticapitalista (la que està representada per persones com l'Anna Gabriel) ha votat totalment en contra de la investidura de Mas, perquè consideren que no hi ha res que justifiqui l'elecció de Mas, un vestigi d'un partit tacat per la corrupció, el clientelisme i les retalladles. És de fet la facció menys independentista. De fet, a aquests, la independència els és més aviat igual, per a ells no és una finalitat en sí mateixa (que hauria de permetre viure en un país més just i millor), sino que primer es tracta d'abolir el capitalisme, i en tot cas, després, anar cap a la independència. Molts dels que van votar el 20D ho van fer per "En Comú Podem".

Conclusió, som allà on erem, però ara també amb una CUP debilitada per un debat intern molt potent i que podria acabar en escisió, depenent del que el consell nacional acabi decidint.

Em ratifico en el que vaig escriure el dia de Nadal, el millor que podria passar, per la dignitat del país i per la restauració de l'esperit del 27S, seria anar novament a les urnes el mes de Març (que és bastant probablement el que acabarà succeint).

divendres, 25 de desembre del 2015

Reflexions de Nadal

Dia de Nadal. Sant Antoni sur Mer. L'Ona em desperta i amb la pota m'aparta el nòrdic del cim. Una clara indicació que l'hora del passeig ha arribat. Són les vuit, i ens n'anem cap a la platja. Sant Antoni és un desert. Al passeig gairebé no hi ha ningú.

Fa un dia més aviat gris, amb temperatures inferiors a les d'ahir però clarament superior a les que tocarien. Es respira una tranquilitat màgica. Anem a tirar pilotes a la sorra. L'Ona córre i salta amb una felicitat que fa mitja enveja.

Al pont de la riera Aubi em trobo en Roger i la Dolors, plens d'energia, caminant direcció a Torrevalentina. Xerrem una estona i ens desitgem Bon Nadal. No ho podem evitar i acabem parlant de la CUP i de la incomprensió que tota aquesta situació kafkiana ens provoca. 

En els que venim del federalisme, en els que vam fer el pas endavant en la convicció que allò era el que, especialment socialment, calia tot això encara ens neguiteja més. Que un país estigui pendent dels resultats de la votació de 3.000 persones em sembla contra natura. Li vaig demanar al tió salut i sentit comú. Sense aquests dos ingredients no hi ha res que rutlli. 

El millor que podria passar diumenge, i ho desitjo de tot cor, és que la posició més radical de la CUP s'imposi i ho engegin tot a rodar. Ara ja és una qüestió de dignitat i de restauració mínima de la consideració de Catalunya com a país. No es tracta de Mas, a que segurament li tocarà batre's en retirada a les eleccions del març de 2016; no es tracta del Procés, tocat de mort arran de molts factors (però en particular per l'errada estratosfèrica que va suporar la declaració del Parlament de Catalunya, extemporània i estèril), es tracta que el sentiment majoritari d'un poble no es vegi humiliat de forma tan dolorosa. És el regal que li demano als Reis d'Orient.

Ens acomiadem i segueixo amb el llençament de pilotes per la platja a una Ona que avui sembla tenir més energia que mai. Arribem a Palamós i ens aturem a la Pastisseria Cal Joan. Avui, dia de Nadal vull complir amb el darrer desitg que el meu pare em va expressar dos dies abans de morir: "Jaume, pagaria el que fos per un cafè amb llet i un crusant de Cal Joan". Doncs papa, m'ha costat tres anys i mig, i he volgut esperar a un dia especial, però avui ho he fet. El millor crusant que en menjat en molts anys, a la teva salut, i que des del Cel ho puguis veure. Arribo a ca la meva mare i li faig un petó.

Malgrat despropòsits i misèries, la màgia del Nadal encara ens ajuda a creure en aquest món.
Bon Nadal a tothom. 

dijous, 24 de desembre del 2015

Papers de Salamanca, altra vegada

Quan vaig saber la notícia em vaig quedar estupefacte. El parlament de Castella Lleó ha aprovat per unanimitat, sí sí, per unanimintat, una declaració institucional exigint la devolució dels "papers de Salamanca".

Francament, encara em costa de creure quan ho he tornat a llegir aquest matí. Al parlament de Castella Lleó feia molt temps que no s'aconseguia l'unanimitat per a res, però quan es tracta de mostrar l'arrel més anticatalana, aleshores tots a una com Fuenteovejuna.

Un dels parlamentaris, per més inri del PSOE, afirma: "Salamanca debe seguir siendo referencia en el estudio sobre la Guerra Civil, por lo que esos papeles deben volver al Centro Documental de la Memoria Histórica", i es queda tan ample.

Primer de tot, la memòria històrica és ben curta, perquè el parlamentari oblida que els "Papers de Salamanca" van ser part de botí de guerra de les tropes franquistes quan van conquerir Catalunya l'any 1939. Una de les poques coses bones que va fer el govern Zapatero va ser l'aprovació d'una llei que establia la restitució de la documentació als seus legítims propietaris, i aquesta llei, que va ser recorreguda va permetre la devolució (a tranques i barranques tot s'ha de dir), i la legitimació final es va produir arran d'una sentència del Tribunal Constitucional de gener de 2013 que ratifica definitivament la llei i el trasllat.

Que aquest afer és polític, no n'hi ha ni un sol dubte.

Això de la unitat de l'Arxiu és una burda excusa de mal pagador, ja que aquesta unitat  es manté absolutament intacta. Tal vegada als il·lustres parlamentaris del parlament de Castella i Lleó se'ls hauria de recordar que tots els papers, tots, van ser escanejats abans de procedir a la devolució. Aquells doncs que invoquen raons "científiques" no en tenen cap altre motiu que la ràbia que els ha fet que es retorni als seus legítims propietaris els documents expol·liats fa 75 anys.

La trista història de l'anticatalanisme segueix ben viva a Espanya. I així ens va a tots plegats.


dimarts, 22 de desembre del 2015

L'absurd de la votació física (II)

Avui a "La Vanguardia" llegeixo un article de Miguel Ángel Aguilar que porta per títol "Sumandos que no suman" on glosa la "meravella" tecnològica i organitzativa de les darreres votacions de diumenge passat.

En línia amb el meu article de diumenge, no podría estar-hi més en contra, i utilitzaré els mateixos arguments que ell utilitza per glosar l'extraordinària proesa que suposa l'organització de les eleccions. Resumeixo el que el periodista considera tan positiu:
  • 22.951 col·legis
  • 57.486 meses electorals
  • 172.458 persones membres de les meses, i 344.916 suplents
  • 210.000 urnes
  • 58.000 cabines
  • 400 milions de paperetes impreses!!!!!!
  • 69 milions de sobres
  • 870.700 manuals d'instrucció pels components de les meses.
  • 91.700 agents de les forces de seguretat de l'estat.
I com a resum de tot això defensa: "porque aquí en estas cuestiones vamos muy por delante de los países de nuestro entorno incluso respecto aquellos que tinens mejor implantación de las nuevas tecnologías".

Jo considero que tot el que cita el periodista és un extraordinària mostra de prehistòria, insostenibilitat i malbaratament de recursos.

Qüestió de punts de vista, no?



Els resultats del 20D a Catalunya

A Catalunya, país acostumat a l'acràcia política i a fer allò que al circ anomenen el: "encara més difícil", o "más difícil todavía", que en Castellà queda més bé, els resultats de les eleccions han descol·locat gairebé tothom. No tant per baix com per dalt.

Ningú no podia predir l'espectacular resultat d'"En comú Podem", malgrat la implicació de l'Ada Colau (curiosament, completament absent de la campanya de Podemos el 27S, com aquesta vegada ho ha estat l'alcaldessa de Madrid, que no ha aparegut ni en un acte electoral). Ningú no podia predir un percentatge de participació tan alt, un 70,98% és més de 5,8% superior a les del 2011, especialment amb una CUP (300.000 vots el 27S, no ho oblidem), que demanava oficialment l'abstenció.

"En Comú" ha capitalitzat el vot d'esquerres més progresista, el que no és contrari al dret a decidir. Si al 2011, PSC més Iniciativa-Verds va obtenir 1.202.000 vots, l'esquerra ha tornat a guanyar clarament el 2015, encara molt més que al 2011, ja que la suma d'"En Comú", ERC (que ha superat el PSC per primera vegada a la historia) i el PSC, sumen la xifra impressionant de 2.116.000 vots, és a dir un 57% dels votants (41% el 2014).

Per contra, la dreta s'ha estavellat, per diferents motius.

La reconvertida Convergència ha pagat el desgast de l'acció de govern, el bloqueig a la formació de govern post-27S (a un sector important de l'electorat la tossuderia del president Mas el descol·loca), i els escàndols de l'era Pujol, a més a més de la separació d'Unió. Tot plegat ha suposat un peatge de 450.000 vots (un 44% dels seus votants al 2011), atenció que no és poca cosa. Això suposa la fi de Convergència? (la nova Convergència?) No, no ho crec, però sense dubte les passes que facin a partir d'ara seràn decisives de cara al futur. La reconstitució és posible perquè hi ha un espai catalanista-sobiranista de centre que cal mimar.

El PP està fent totes les passes amb molta disciplina per a convertir-se en un partit marginal a Catalunya, passant de 716.000 vots a 417.000, és a dir, un 42% del seu suport). El missatge antic, xenòfon i barrilaire d'Albiol, els problemas a les infrastructures, el desgast de govern, els atacs a Catalunya i paradoxalment, la laxitud que alguns hi veuen en comparació als Ciudadanos, han descavalcat el PP com a opció seriosa a Catalunya. Sempre havien estat poc importants, però ni tan sols un ministre català fent campanya molt activa és capaç d'aturar la sagnia de vots. Tots els vots que han perdut els els ha robat Ciudadanos, que sumats a algunes desenes de milers "robats" als socialites, els  han fet situar-se per sobre del PP.

Ara bé, què ha passat amb els "Ciudadanos"? De 736.000 vots el 27S, han passat tot just tres mesos després a 489.000 vots, és a dir, una pèrdua de 250.000 vots. Per què? Doncs la hipòtesi més plausible és perquè Ciudadanos és fonamentalment un partit hagiocràtic, basat en el culte a una sola persona, Albert Rivera, que ha fet campanya a la tele i a les Espanyes, però que té poca consistència ideològica més enllà d'un furibund nacionalisme espanyol i un anticatalanisme militant (l'article de la Moliner a l'Ara sobre la seu electoral de Ciudadanos no té desperdici....). Que vagi en compte en Rivera que no li passi com a la UPyD de la Rosa Díez, una flor de primavera....

Total, Catalunya se'n va anar a dormir de centre i s'ha despertat d'esquerres i pel dret a decidir. Alguna aportació cap a l'Espanya que s'ha de revisar i transformar? Doncs mentre el PP tingui majoria absoluta al Senat i l'anticatalanisme segueixi instal·lat a Espanya tal com hi és ara (esperonat per la caverna mediàtica de Madrit -concepte-), no hi haurà res a fer. I francament, no se m'acut cap escenari de pactes post-electorals en els que Catalunya hi pugui sortir ben parada. És trist però és així.



Durán i Lleida: El Ocaso de los Dioses

No m'hi he pogut resistir. Ara pecaré d'un exercici de vanitat i reproduiré el que vaig publicar en aquest blog el dia 13 de desembre, a 7 dies de les eleccions al Parlament espanyol:

"CDC i ERC també estarien tècnicament empatats en un 2,4% i un 2,3% respectivament, la qual cosa suposaria un desgavell sense precedents per CDC (sense Unió), ja que a les eleccions del 2011 va treure més d'un milió de vots i un 4,17% i una gran victòria de ERC que més que duplicaria el número de vots. Caldrà veure també si els 300.000 vots de la CUP a les darreres eleccions del 27S van a parar a "En comú podem" o a ERC. En cas que fos cap a ERC no m'estranyaria veure ERC superant  CDC.


Però el que més m'espero, amb una especial il·lusió, és el cop de gràcia a la carrera política de Durán i Lleida. Si tot va com vaticinen les enquestes, i espero que en aquest cas no s'equivoquin, l'Hotel Palace de Madrid, tindrà una suite vacant a partir del dia 21 de desembre."

Sé que no era difícil vaticinar-ho, però és que estava cantat, tant el fisco d'Unió, com el de Democràcia i Llibertat com l'èxit d'Esquerra. Parafrassejant el "Núñes del Polònia": "Al Zozi  no se'l pot enganyar" (al menys a perpetuïtat).

Ahhhhh! Quines ganes tenia de poder afirmar que hi ha justícia divina. Sense que senti una especial animadversió pel personatge, més enllà (o precisament per això) de la indecència congènita que suposa ser polític profesional durant 33 anys, ja era hora que algú, i en aquest cas els votants - que solen tenir seny i s'equivoquen poc- apliqués un correctiu sense paliatius a algú que ha estat incapaç de reconèixer ni el pas del temps, ni els canvis de tendències al país on viu (bé, de fet ell vivia aïllat a la bombolla d'una suite), ni que no corren bons aires per a la democràcia cristiana. Com diría en Carles Capdevila, si et passeges amb La Vanguardia sota el braç i fas campanya per l'1% dels electors, és normal que et voti l'1%.

La campanya de les eleccions del 27 de Setembre, capitajenada per l'antic Conseller d'Interior Ramón Espadalé (que va fer una campanya digna), i els seus resultats inapelables, van suposar la desaparició política (irrecuperable, afirmo) d'Unió Democràtica de l'escena política catalana: 102.870 vots, zero escons. Però les eleccions del 20 de Desembre, han suposat el Certificat de Defunció (en majúscules), no només de Duran i Lleida, sinó de les sigles d'Unió Democràtica i per extensió de la democràcia cristiana.

A les eleccions encapçalades per Durán, Unió ha tret 64.726 vots, és a dir n'ha perdut gairebé 40.000 versus les eleccions de fa tres mesos, i n'ha obtingut només 20.000 més que el PACMA. Àixò no redueix el partit i el seu resultat a la marginalitat política sino que l'aniquila i fa del seu líder i valedor, un cadàver que mai més no podrà fer res en política (sino, temps al temps), a menys és clar, que no faci un moviment de funambulisme polític i s'afilïi al PP o es postuli com a ministrable d'un govern de coalicció entre el PP i el PSOE.

En Durán no ha entès res i s'aferra a la vella política. Ahir es va demostrar que està políticament acabat. Encara en entrar a la seu d'Unió, tot just després dels primers sondejos, deia que hi hauria sorpreses. Jo vaig fer una rialla que va espantar els meus dos fills. Tossut fins a la mort, Durán continua pensant que la política mal anomenada de la "puta i la Ramoneta" continua essent factible. Res més lluny de la realitat. Mai un partit coaligat havia estat tan sobrerepresentant durant tants anys. A la primera que han anat sols (com jo havia dit des de feia anys i panys), s'han fotut una castanya digna de Fernando Alonso. Una pena que Convergència no hagués reaccionat abans.

Només cal que ara el nostre home dimiteixi de "presi" i busqui una sortida. Serà ràpid. Pels serveis prestats, molts ja li auguren una cadira en un consell d'administració d'una empresa molt important. La feina és senzilla: donar el compte corrent, un número de mòbil i esperar que et cridin a les reunions (generalment mensuals). Si l'empresa és gran, la remuneració sòl ser de 20.000 a 30.000 euros per assistència a cada consell. Ja se sap, en política, com en la vida, qui dia passa, any empeny.



diumenge, 20 de desembre del 2015

L'absurd de la votació física

Ja he anat a votar. De fet a les nou i cinc ja era al pavelló de Santa Eugènia amb l'Ona. I he quedat impressionat pel desplegament que suposen unes eleccions. És la primera vegad que voto a Santa Eugènia, degut al canvi de domicili (cosa també absurda perquè el lloc on anava abans a votar -l'Edifici de La Punxa- m'és molt més a prop de casa que el pavelló de Santa Eugènia....).

25 meses electorals, 75 ciutadanes i ciutadans que -com la meva dona que li ha tocat- perdran miserablement un dia de la seva vida en un exercici absurd que es podria evitar perfectament, dipositant el vot de forma electrònica amb totes les garanties i tota la seguretat jurídica del món.

La meva dona ha percebut un sobre de l'Ajuntament de Girona amb la desproporcionada quantitat de 62,12 euros, és a dir, 5,18 euros per hora de feina, sense tenir en compte que moltes de les persones que són a les meses hauran d'anar a dinar fora de casa. En resum, un maltractament ciutadà que només té comparació amb el que dispensen les companyies aèries de baix cost en general i Ryanair en particular.

Ahir, el secretari d'estat d'interior es vantava que el desplegament electoral costarà 130 milions d'euros i que a les onze de la nit ja se sabran els resultats.

Amb un sistema de votació electrònica, amb tots els protocols de seguretat jurídica i informàtica (òbviament s'han de desenvolupar, polir, provar, legislar i reglamentar), s'estalviarien aquests 130 milions,  els residents espanyols a l'estranger (un altre miserable drama), podrien també votar, i a les 8 de la tarda i un minut se sabría la participació total -incloent el vot de l'exterior- i els resultats electorals amb una precisió absoluta.

Per què no s'implementa d'una vegada, havent-hi com hi a tecnologia, capacitat i organització suficient? Aventuro una hipòtesi, perquè les teles no podrien filmar els candidats introduint el vot, i no podrien proferir aquella tant original frase que repeteixen ara i adès: "lo más importante es que las votaciones se están desarrollando sin incidentes y dentro de la más absoluta normalidad".

Doncs això.

dissabte, 19 de desembre del 2015

Sostenibilitat del sistema de pensions

Sort que ja som al dia de reflexió (que ens ve més bé que mai). A mi, aquesta campanya m'ha avorrit i fastiguejat tant que l'únic que compta és que per fi s'ha acabat.

En aquesta lamentable campanya electoral televisiva i "twiteriana" un dels arguments recurrents i manipulats ha estat, com no podia ser d'altre manera, el de les pensions.

Ningú no diu la veritat, i tots fan un exercici de cinísme i curt-terminisme extraordinari que suposa una fugida cap endavant. Les pensions són un gran graner de vots, i cal manipular-lo adequadament perquè voti amb seny. Però el problema de les pensions és matemàtica elemental i estadística de la básica, però en campanya electoral això tothom sembla obviar-ho.

Espanya tenia a Desembre de 2014 vuit milions i mig de pensionistes, és a dir, més que tota la població de Catalunya, o en percentatge de la població total espanyola, un 18,1%.

En 21 anys (1991-2013, Font INE), l'esperança de vida al néixer a Espanya ha passat dels 80 als 86 anys en les dones (ha incrementat un 7,5%), i dels 73 als 78 anys en els homes (un augment de 6,8%).
L'economista Gay de Liébana, amb qui no combrego pero que respecto, afirmava que el 2060, a Espanya hi haurà 396.000 persones de més de 100 anys (avui en són 12.000) i 2.500.000 persones de més de 90 anys (avui en són 400.000).

Una tercera dada, avui, hi ha 1,97 afiliats a la Seguretat Social per cada pensionista, quan en un sistema òptim hauria de ser de 3. I finalment, per no esgotar, sense ocupació de qualitat, amb cotitzants que cobren 800 euros am mes i per tant en cotitzen 50, díficilment es pot garantir la sostenibilitat del sistema.

Conclusió? Els polítics diuen mentides (perquè amagar la veritat és mentir). Tots diuen mentides. El sistema públic camina cap a la insostenibilitat a passes de gegant i no cal ser una llumenera per a adonar-se'n, només cal estar informat.

Què cal fer? Òbviament fer canvis important en el sistema de seguretat social, i deixar de basar-lo només en el sistema de repartiment (els jubilats d'avui cobren dels afiliats en actiu d'avui) i passar progressivament a un sistema mixte, o completament de capitalització, en el que cada cotitzant d'avui "estalvïi" per a la seva jubilació de demà. El sistema es va implantar amb èxit a Xile fa molts anys i és l'únic que pot garantir la viabilitat del sistema. Hi ha d'altres solucions, i es podrien omplir pàgines i pàgines sobre aquest afer, però no és aquest l'objectiu del meu article....

Empreses que marxen de Catalunya i la campanya electoral permanent

Un parell o tres de notícies d'aquesta setmana m'han cridat l'atenció en relació a l'adveniment de l'apocalipsi empresarial que resen els defensors de la teoria que el procés independentista està portant a moltes empreses a marxar de Catalunya.

Crida poderosament l'atenció l'anunci d'Amazon d'invertir en un centre logístic al Prat de Llobregat que crearà fins a 1.500 llocs de treball. O també que Catalunya és dels de 2010 la regió que des del 2010 capta el 56% de la inversió estrangera en recerca que es fa a Espanya, o una notícia que es va conèixer tot just ahir, el bufet d'arquitectura més important del Japó (Nikken Sekkei) obrirà a Barcelona la seva base d'operacions per a Europa ("La Vanguardia", 18/12/2015).

Home, són notícies que als de la Caverna no els agrada remarcar, perquè els agrada jugar al "el perro del hortelano". A "La Razón" i a l'"ABC" els encanta especialmente dir amb solemnitat que les empreses marxen de Catalunya, però si es produeixen notícies "desagradables" com la d'Amazon, llavors giren la truita argumental i defensen l'espanyolitat de Barcelona.

És cert que Catalunya perd empreses cada any (unes 300 de mitjana els darrers anys), però ho és per motius fiscals i de vegades, sobre tot per les que es traslladen a Madrid (ciutat, no concepte), per raons de capitalitat. Tot i així en moltes ocasions el que Catalunya perd és la seu social (exemple de fa poques setmanes de Grífols), però les plantes productives i per tant els llocs de treball es queden a Catalunya.

Mala peça al teler quan es juga mediàticament amb informacions que només haurien de sortir en prensa en positiu (quan es creen empreses i es genera ocupació de qualitat) o en negatiu (quan es tanquen empreses), però mai, mai, per fer-les servir amb finalitats electoralistes, partidistes o polítiques.



 


divendres, 18 de desembre del 2015

El cop de puny

Tal vegada mai no s'havia parlat tant a Espanya d'un cop de puny. Potser no se'n parlava tant des de l'època de l'Urtain o el Pedro Carrasco.

El cop de puny ha permès la premsa, àvida de novetats i farta de tanta mediocritat d'una campanya previsible fins a la sacietat (en tot menys en els matisos dels resultats) hagi omplert pàgines i pàgines durant dos dies, més enllà del vídeo del cop de puny, que deu haver fet la volta al Món dues o tres vegades.

Em sorprenen diverses coses del cop de puny. La primera, per absolutament òbvia, és la pregunta típica i tòpica, però inevitable: "Com és possible que amb un cordó de seguretat com el que se suposa que un president de govern ha de portar -i més en campanya electoral- un fet així hagi pogut pasar?". Algú hauria de donar explicacions molt serioses, i no tinc pas constància que això hagi passat.

La segona, en positiu, és la molt bona reacció del Mariano: s'ho agafa bé, somriu, perdona al seu agressor i continua la campanya com si no hagués passat res (de fet, avui era a Tribuna Barcelona).

La tercera és que un estat modern i democràtic no pot permetre's que determinades coses com aquestes passin (els assessors de campanya haurien de fer la feina més ben feta).

Em pregunto si tot aquest enrenou però, és capaç de fer canviar el vot a ningú. Jo diría que no, però el diumenge les urnes parlaran. El cop de puny ha provocat un parèntesi en una campanya caracteritzada per la crispació, l'insult i el cos a cos, i si molt no canvien les coses, la convergència entre la pèrdua de vot del PP i la (cantada) del PSC, seràn compesades en excreix per la tendència in crescendo de "Podemos" i "Ciudadanos" amb la qual cosa, es vaticinen, com a mínim, tres forces amb una proximitat de vots d'al voltant del 20%.

Però jo sempre dic que la política fa estranys candidats de viatge.

dijous, 17 de desembre del 2015

Eurodòlar

Els camins del senyor dòlar són insondables i inescrutables, per això arribo a la conclusió que no hi ha ningú (que no disposi d'informació privilegiada) que tingui la més remota idea de com es bellugarà la cotització de l'Eurodòlar en les propers mesos.


Si haguéssim d'aplicar la racionalitat i el cartesianisme, és a dir, allò que ens van ensenyar a les facultats d'economia i que després la vida real ens ha acabat de fer assilimar, de vegades a batzegades, pa4 dòlrtiríem de la premisa que la cotització de dues monedes (quina de les dues és més forta  i quina més feble i per tant quins productes són més competitius en funció de la divisa en el que es venguin o es comprin) depèn d'un concepte tan simple com el de l'oferta i la demanda i per tant, si una moneda és més atractiva (perquè posem per cas, el seu banc central remunera el capital que li presten tercers a un tipus d'interés més atractiu que d'altres) llavors té la tendència a revaloritzar-se perquè hi ha més "demanda" d'aquella moneda per a invertir en deute públic del país al que pertany la moneda que paga més bé.

En termes menys abstractes, el diferencial de tipus d'interès (ja avui) entre la Reserva Federal Nordamericana i el Banc Central Europeu, ja de per sí justificaria la tendència del dólar a enfortir-se versus l'euro, el que vol dir, que, per comprar dòlars, necessitem més euros perquè l'euro es deprecia (devalua) en relació al dòlar.

Només fa un any, amb un euro ens donàven 1,24 dòlars, per la qual cosa, en aquell moment necessitàvem un euro per comprar una cosa que, en dòlars, es vengués a 1,24 dòlars, per exemple un litre de gasolina. Si el preu de la gasolina hagués romangut constant (cosa  que, com tots sabem, no ha succeït, sino que més aviat ens enfrontem amb la baixada de preus de les matèries primes més dràstica dels darrers anys), amb un dòlar a 1,10 euros, i la gasolina a 1,24 dòlars per litre, necessitaríem ara 1,13 euros per a comprar un litre de gasolina. Vol dir que, a preus constants, la gasolina s'hauria encarit per a nosaltres un 13% encara que els preus del petroli no haguessin pujat.

Hi ha analistes que postul·len, des de fa mesos, que l'eurodòlar s'acosta a la paritat, pels diferents moments del cicle econòmic als USA (que creix i paga tipus d'interés més alts, que a més a més tenen l'expectativa de pujar més a curt termini) i a Europa (creixement molt més lent, deflació i tipus del Banc Central Europeu negatius). Però ai las! Des de fa dues setmanes l'Euro no fa res més que apreciar-se versus el dòlar, passant de costar 1,049 dòlars per euro fa dues setmanes a 1,099 dòlars per euro avui.

Algú ho entén? Jo no.


dilluns, 14 de desembre del 2015

Blogs electorals: indecència informativa

Aquesta nit, mentre feia cap a Valls anava escoltant amb el cotxe el programa d'en Joan Maria Pou a RAC 1. En Joan Maria anava dient "són dos quarts d'onze de la nit.....", i el més curiós és que ho estava dient des del Japó, on ha arribat avui per a retransmetre els dos partits del Barça al Mundial de Clubs.

La gràcia és que els dos quarts d'onze de la nit per a ell són en realitat dos quarts de set del matí del dia següent, però ell fresc com una rosa i parlant dels del Japó com si estigués a l'estudi de la Diagonal. Em trec el barrer per la professionalitat seva i dels tècnics que via protocol IP (internet) fan que aquest miracle tecnològic sigui possible (impossible dir per la qualitat del so que Pou era a l'altra punta del Planeta...).

Al seu programa "No ho sé" hi ha un fragment (que desconec si és diari) en el que els periodistes Albert Om i Cristina Puig comenten diverso temes d'actualitat.

De la Cristina Puig no n'havia sentit res més des de l'escandalós comiat de Televisió Espanyola (que finalment la periodista ha guanyat i per tant l'han hagut d'indemnitzar com cal) però el que és evident és que no ha perdut el seu aura de lluitadora. Tot això ho explico perquè la Cristina ha parlat precisament dels blogs electorals minutats que obligatòriament han de donar ràdios i televisions publiques als partits polítics en els que la JEC estableix un criteri d'informació mesurant el temps basat no en criteris informatius sinó en el número d'escons. Com a mesura de protesta, els treballadors de mitjans públics no signen les seves informacions i cròniques.

Però la Cristina va més enllà i crida a la desobediència si hi arriba a haver un consens generalitzat de secundar-lo i anar, si cal a la vaga. Té poc sentit que els periodistes "públics" repeteixin la cantarella a cada noves eleccions però no facin res per a revelar-se o corregir-ho. I és que en un país de "Lazarillos" com aquest al que ens ha tocat viure, qui no plora no mama.

Estic totalment d'acord amb el plantejament de la Cristina. Un vot de suport a aquesta dona valenta, compromesa i lliure.


La fi del bipartidisme (i dels partits perifèrics i de certes inèrcies electorals)

El trencament de la lògica bipartidista suposa un important canvi de paradigma a l'Espanya post-majories absolutes. Per exemple, el debat a dos que en aquests moments (23:23 del dia 14 de desembre) en Manuel Campo Vidal està moderant a A3 Media entre en Pedro Sánchez i en Mariano Rajoy no té tant sentit com el va tenir, dilluns de la setmana passada el debat a quatre. I no el té perquè no està encara clar que l'actual cap de l'oposició sigui el futur cap de l'oposició en el Parlament que sorgirà de les eleccions del 20 de desembre. I francament, de la manera que ho està fent, no li auguro un paper gaire galdós diumenge vinent.

Hi ha un altre element important a tenir en compte. Els que tallen el bacallà (la "casta" que dirien els de "Podemos"), han decidit que el trencament del bipartidisme porta associat, gravat a foc, un trencament de la lògica dels grans partits minoritaris. Aquests han deixat de comptar, com si no existissin, com si mai no haguessin existit (en Castellà hi ha un verb magnífic per a descriure-ho: "Ninguneados").

Algú a vist, als grans canals de televisió espanyols el Partit Nacionalista Basc, Esquerra Republicana o Democràcia i Llibertat? Oi que no? Doncs això no és casualitat. És una maniobra orquestrada per a aniquilar el protagonisme històric d'aquests partits durant 30 anys de democràcia.

La dinàmica de la fragmentació del vot porta associada la desaparició de l'escena post-electoral d'aquests partits minoritaris. Efectivament, una reedició del "Pacte del Majestic" entre PP i CiU sembla a ulls actuals no tan sols improbable sino fins i tot impossible. En aquesta carrera infrenable cap a la recentralització i a la provinciació i menysteniment de la perifèria hi han participat tots els partits d'àmbit espanyol, sense excepció, inclòs "Podemos".

I en tot aquest desgavell, Catalunya va perduda.

El PSOE està fent la pitjor campanya probablement de la seva història, rescatant dinosaures com el Borrell que cada vegada que obre la boca és per a dir un despropòsit. Repeteixo el que vaig escriure fa temps "de victòria en victòria fins a la derrota final". Ada Colau, desapareguda en combat el 27S fa campanya per "Podemos" des de Madrid. El PP és com si no existís. "Ciudadanos" dóna per pràcticament segura la victòria (al menys entre les tropes unionistes) i centra els seus esforços en el vot exterior (espanyol, vull dir). El trist espectacle de les negociacions inacabables i incomprensibles de "Junts per Sí" i les "CUP" omplen de patetisme, indignació i desconcert molts dels que van votar a totes dues coaliccions.

Mai una victòria tan ample de l'independentisme haurà estat tan amargant. "Democràcia i Llibertat", hereva de CiU, perdrà tants vots que les llàgrimes inundaran els baixos del Majestic el diumenge al vespre. ERC doblarà (com a mínim) vots i escons recuperant part del vot que va anar a les "CUP" i part del vot desencantat de "Junts pel Sí". L'aposta sobiranista, que ha fet més errors estratègics en dos mesos i mig que en tota la seva història, haurà d'esperar molt de temps, anys m'atreviria a dir, per a reconquerir un espai que de natural li era proper per a seguir sembrant i recollir a mig termini.

Em costa esperar fins a diumenge.




diumenge, 13 de desembre del 2015

Incertesa electoral

Aquestes eleccions generals del 20 de Desembre són més incertes que mai. La irrupció amb força de "Podemos" i "Ciudadanos" ha canviat les regles del joc. Hi ha una muntanya d'indecisos i les diferents enquestes (avui el diari "ABC" en publica una altra) van fent balls en la intenció de vot que s'atorga als uns i els altres.

El que sembla però clar, malgrat aquesta gran inceresa, és el que el PP guanyarà amb un percentatge de vot d'entre un 25% i un 29%, A partir d'aquí hi ha un gran dilema respecte fins i tot a qui ocuparà la segona posició. L'enquesta de l'"ABC" sitúa el PSOE a 7 punts per sota del PP (21%) amb un gairebé empat tècnic entre "Ciudadanos" (18%) i "Podemos" (17,6%). Això podria indicar que, tot i que sembla improbable que no acabi essent el PSOE (després de la mobilització desesperada del PSOE a Andalusia en veure el revés electoral que els vaticinaven algunes enquestes), qualsevol d'aquests tres partits estaria en situació teòrica d'esdevenir el partit de l'oposició.

És interessant però constatar que si això s'acaba produint, PP i "Ciudadanos" no assoliria la majoria absoluta la qual cosa seria extraordinària perquè s'hauria acabat el governar amb un absolut despreci a les minories, a cop de decret llei i de  BOE.

CDC i ERC també estarien tècnicament empatats en un 2,4% i un 2,3% respectivament, la qual cosa suposaria un desgavell sense precedents per CDC (sense Unió), ja que a les eleccions del 2011 va treure més d'un milió de vots i un 4,17% i una gran victòria de ERC que més que duplicaria el número de vots. Caldrà veure també si els 300.000 vots de la CUP a les darreres eleccions del 27S van a parar a "En comú podem" o a ERC. En cas que fos cap a ERC no m'estranyaria veure ERC superant  CDC.

Però el que més m'espero, amb una especial il·lusió, és el cop de gràcia a la carrera política de Durán i Lleida. Si tot va com vaticinen les enquestes, i espero que en aquest cas no s'equivoquin, l'Hotel Palace de Madrid, tindrà una suite vacant a partir del dia 21 de desembre.



dissabte, 12 de desembre del 2015

Fons de Reserva de la Seguretat Social

En Mariano Rajoy ("El breve") defensa que ell sempre ha apujat les pensions des que va arribar a la presidència del govern espanyol el desembre de 2011, i que si governa ell les seguirà apujant.

Però don Mariano, l'home que veu el debat a quatre a Antena 3 des de Doñana, a la tele, oblida un petit detall, un petit descuit vaja.

Els seus antecessors van crear el fons de reserva de la Seguretat Social, una mena de guardiola per tal d'assegurar la viabilitat del sistema de pensions en moments de vaques flaques, però concebut com a fons de reserva per utilitzar en moments d'extrema necessitat i amb la idea de reposar-ne les disposicions per tal de mantenir el fons intacte i en creixement.

Doncs bé, crida l'atenció el poc ressò que té el saqueig sistemàtic a la guardiola de les pensions que ha efectuat el PP des de l'any 2012, justament quan ha començat el mandat d'en Mariano Rajoy.

Des de la seva creació, l'any 2000 fins al 2008, el fons es va anar dotant anualment fins a tenir acumulats l'any 2008 un total de 52.200 milions d'Euros, poca broma. 2009 i 2011 van ser anys sense dotació, i la de 2010 va ser ínfima, de 1.740 milions. Però fins a finals de 2011 el fons estava intacte, i acumulant una milionada addicional en interessos (més de 20.000 milions d'euros).

Per fer-ho curt, el fons de reserva de les pensions podria tenir acumulats ara més de 76.000 milions d'euros. Quina és però la realitat? Molt diferent.

El saqueig va començar el mateix 2012 (any 1 de l'era Rajoy), amb -7.000 milions, va seguir el 2013, amb -11.000 milions, el 2014, amb -15.000 milions, i aquest mateix any ja portem -10.000 milions. Aviat dit.

El saldo? doncs a dia d'avui al fons de reserva li queden poc més de 33.000 milions d'euros. En Mariano Rajoy té el gran honor d'haver dilapidat 43.000 milions d'euros de la guardiola de la Seguretat Social. Fantàstic no? Doncs ell va presumint de pujar les pensions. I es queda tan ample....

El desgavell del PSOE

En Pedro Sánchez ha signat la seva sentència de mort política en aquestes eleccions generals. Es va atrevir a afirmar que guanyaria les eleccions, amb vehemència i un punt fins i tot d'arrogància. Quan ho va dir, les enquestes encara li anaven mig a favor, però la realitat és tossuda i el temps i els debats estan jugant en contra seva.

Aquesta setmana que ara acaba no va començar bé per a ell, amb el debat a quatre a Antena 3 en el que va ser clarament el perdedor, juntament amb la Soraya Sáenz de Santamaría. I les enquestes que es van publicant, no deixen de manifestar la recuperació d'intenció de vots de "Podemos" i del sorpasso de l'Albert Rivera.

De fet, les enquestes de "El Confidencial" (11/12), "Telecinco" (9/12) i "Antena 3" (7/12), sitúen "Ciudadanos" per sobre del PSOE en intenció de vot. Què li passa al PSOE? Doncs que estant a la oposició (i per tant no tenir gaire a veure amb la mitja recuperació econòmica de la que en Mariano Rajoy es vanta), continua arrossegant les xacres de la corrupció (els grans escàndols a Andalusia, o els de Catalunya) i a més a més també és víctima del pitjor govern que hi ha hagut a Espanya des de l'adveniment de la democràcia: l'època Zapatero.

Sense trumfos a les mans i amb un missatge social descafeïnat, l'aire fresc de "Podemos", que malgrat les relliscades que van fent sembla que se n'estan sortint amb relativa facilitat, és, com escrivia aquest matí en Fernando Ónega a "La Vanguardia", el PSOE de l'any 1975, amb un González i un Guerra que s'assemblaven molt, en el fons i en la forma, en el que diuen i com ho diuen Pablo Iglesias i Errejón.

Si un miracle no ho impedeix, la debacle del PSOE aquest 20 de desembre, Andalusia a part, serà dels que fan història.

dijous, 10 de desembre del 2015

Eleccions 20-D (II): El fenomen Albert Rivera

Aquest cap de setmana llarg he estat a casa d'uns amics a Madrid, als que vaig conèixer quan vivia als Estats Units i amb els que -amb molt poques interrupcions- des de 1998 celebrem amb retard en Thanksgiving (ella és americana i ell de Santoña, i tots dos tenen les tradicions nord-americanes molt arrelades) amb un àpat tradicional dels Estats Units amb gall dindi, puré de patates i de poma, farcit, "gravy" i "apple pie".

En aquesta trobada anual, de vells amics i parelles solem parlar de tot i més, especialment després de crospir-nos un gall dindi de set quilos i mig i regar-ho amb unes quantes ampolles de Carmelo Rodero criança. Habitualment sóc molt poc procliu a parlar de política en aquestes trobades en un acte de prudència que m'ha estalviat moltes vegades perdre amistats de forma absurda.

Aquest any però m'he vist forçat a trencar la norma perquè "la deriva independentista" d'Artur Mas ha monopolitzat una part de la conversa. Res que no pogués imaginar. Molta desinformació fins i tot en persones moderades i amb un nivell d'educació superior, i en algun cas, fins i tot excels.

No m'he fet fort en res excepte quan m'han repetit la cantarella del FLA i de la insolvència de Catalunya. Aquí no he pogut més i he esclatat explicant que la realitat és la generació d'un 20% del PIB espanyol i un 25% de les exportacions,  i un retorn de l'Estat que frega la ignominia. He acabat citant la frase tòpica, però no me n'he pogut estar: "Se'ns pixen a sobre i diuen que plou". No sé si ho han entès, però com a mínim han respectat el meu emprenyament.

El més curiós de tot -a part dels tòpics de la desinformació sobre la realitat catalana, invocant fins i tot multes per no retolar en Català!!!!- ha estat la pseudo unanimitat en a qui votar a les eleccions del 20-D. És curiós com persones d'una afinitat total al PP durant molts anys i d'altres amb afinitatat total al PSOE durant els mateixos, estan ara absolutament convençuts que cal votar Albert Rivera.

Els més d'esquerres-intel·lectuals: perquè els convenç el programa econòmic del professor Garicano.
Els d'esquerres somia-truites: perquè veuen en Rivera com un adalid contra la corrupció i aire fresc.
Els de dretes: perquè veuen en Rivera un reformador que no s'avergonyeix de la idea d'Espanya (gran).
Els de dretes-dretes: perquè es manté la concepció jacobina i anti-catalana de l'Estat, que veu en Rivera un continuador de la política colonial Castellana (òbviament ells no ho expressen així, però se'ls entén tot), i sobre tot un fre Català a l'independentisme Català.

Conclusió? Home, fer extrapolacions d'una mostra de 10 individus és fer inductisme ingenu, especialment després de la "derrota" televisiva comunment reconeguda de Rivera al debat a quatre d'A3 Media, però val a dir que els arguments per a sumar per part de Ciutadans, a menys que en el que queda de campanya cometin una errada monumental, estan funcionant de meravella.

No m'extranyaria que Ciutadans desbanqués el PSOE com a segona força política (i ho dic 9 dies abans d'acabar la campanya). Que consti en acta.


dimarts, 8 de desembre del 2015

Eleccions 20-D (I): "Showcase versus meetings"

He estat fora de viatge durant una setmana i en tornar em trobo la campanya electoral espanyola a tota vela. Només d'aterrar a Barcelona i posar la ràdio del cotxe, trobar-me tot de sobte amb els espais de propaganda electoral em va provocar una sensació a mig camí entre el cansament i el fastigeix. Solució, anar a la privada. A RAC1 no hi ha cap Junta Electoral Central que els obligui a emetre la tediosa (i ja gairebé odiosa propaganda).

Al cap de dos dies de ser aquí constato algunes diferències importants versus d'altres campanyes, que ja es venia perfilant des de fa temps. Si a l'estiu de 1990 la Guerra del Golf va ser la primera guerra moderna televisada en directe per la CNN (ho recordo com si fos ara), les eleccions al Congrés dels Diputats de 2015 són les primeres eleccions televisives de la història.

De fet, estan passant coses tan inaudites (per exemple modificació de la llei electoral per tal que es puguin donar minuts a partits que no tenen parlamentaris) que en algunes ocasions costen de pair. El debat d'ahir a A3TV entre Sánchez, Iglesias, Rivera i Sáenz de Santamaría és una d'elles. La política (o més aviat l'espectacle) es fa a la tele, es fa en directe. Es balla o es fa el pallasso a "El Hormiguero" amb en Pablo Motos, o es va a fer excursions i en globus a "Planeta Calleja".

Les teles privades han près totalment la iniciativa als polítics i als aparells dels partits, i de fet han suposat la pedra angular de bona part dels èxits de "Podemos" però sobre tot, sobre tot de "Ciudadanos". En Rivera s'ha fet als platós i no sembla descartable que hagi de pagar molts favors algun dia, quan potser en quatre anys (o fins i tot menys) se l'acabi entronant com a president del govern espanyol (hipòtesi cada vegada més versemblant).

Les formes canvien, els debats es modernitzen, però les persones i les maneres difícilment ho fan, i ahir vàrem asistir a una altra gran errada estratègica del PP en enviar al debat a Soraya Sáenz mentre Mariano Rajoy (que és qui hi havia de ser) s'amagava a Doñana i segurament, segurament, veia el debat per televisió. Potser en Pedro Arriola (artífex del marketing electoral del partit) els ha dit que es reservi pel final (teoria "made in Enric Juliana"), quan tothom estigui més aviar cremat, però en la meva modesta opinió, ahir el PP va perdre un grapat de vots a favor de Ciudadanos.

Potser s'està gestant una sorpresa....Demà explicaré una opinió personal que té certa plausibilitat.