El farmacèutic de Les Preses ha acabat les màscares...

El títol de l'entrada del blog d'avui és literalment veritat encara que sembli una broma. A Les Preses, 1.763 habitants i una farmàcia, el farmacèutic ha hagut de penjar un rètol a la porta de l'entrada anunciant que ha acabat les màscares.

Conclusió d'urgencia: ens hem begut l'enteniment. Literalment hem embogit. Els mitjans de comunicació despleguen un missatge de pretesa objectivitat informativa invocant el seu vessant de servei públic però no fan altra cosa que generar alarma social (en Basté fa tres dies que fa el seu "Davantal de les vuit" parlant del maleït coronavirus).

Els editorials dels noticiaris a les cadenes de televisió i de ràdio no fan més que posar llenya al foc. Estic subscrit als flaixos informatius de l'Ara i La Vanguardia, i des de fa dies que cada dos per tres emeten un nou flash informatiu per cada nou cas de coronavirus que es detecta a la Península. Una vergonya que algú hauria d'explicar.

I el més greu, la immensa majoria de Sapiens Sapiens s'ho creuen de forma cega i acrítica, i s'acolloneixen ("em pot passar a mi"). La semana vinent  tenia dos dies de treball amb lituans que han suspès el viatge a Barcelona "pel coronavirus". A la fàbrica on treballem (en un edifici on coexistim tres empreses diferents), els arrendadors em van enviar una nota escrita ahir demanant que els confirmés per escrit si algun dels nostres treballadors havia estat a les províncies del nord d'Itàlia afectades pel coronavirus les dues setmanes anteriors. I en cas afirmatiu se'm demanava que obligués als eventuals "empestats" a quedar confinats catorze dies a casa seva.

Repeteixo: hem embogit. La por, i en la seva expressió més extrema, el pànic, són el veritable coronavius, que és transmet de forma molt més ràpida, és terriblement més contagiós i té conseqüències de magnituts encara desconegudes a dia d'avui. Irracionalitat en estat pur. Només a Catalunya han mort de grip "ordinària" 40 persones durant aquesta temporada i no ha passat res. Perquè passa cada any i perquè entre dins els paràmetres de la més absoluta normalitat.

Però amb aquesta crisi -no gaire diferent de les dels Zica, Èbola o SARS de fa pocs anys, quatre dies, de fet- segurament per l'inci del focus a la Xina, la fàbrica del món, les implicacions econòmiques -reals o potentials- han fet més mal que una pedregada en temps de collita. Les borses mundials han caigut avui un 4% de promig (i les caigudes ja fa alguns dies que duren) i ja hi ha experts que vaticinen una caiguda del PIB mundial durant 2020 a l'alçada d'un 2,5%, que és una veritable barbaritat. Però el cert és que la repercussió econòmina és ben real i ja s'està començant a notar. Els vols comercials, el comerç mundial, el turisme, en un món cada vegada més intercomunicat s'han ralentit de forma ben visible el darrer mes. Les caigudes de passatgers en els vols comercials des de i cap a Àsia  han estat espectaculars, d'entre un 50% i un 75%.

Ara bé, això també ha generat una notícia positiva que, a més a més, fa pensar (cosa que avui dia costa molt): la disminució de les emissions de CO2 i del consum de carbó (totes generades a la Xina) s'han fet notar a escala planetària. Aquest mes, el món és un ecosistema una mica menys contaminat i més habitable que fa només un mes. Tots sabem que pel be de l'equilibri mundial l'aturada de la Xina és insostenible, però pel que fa a la sostenibilitat i la salut medioambiental del Planeta el coronavirus xinèss ha estat com una mena de bé de Déu.

Potser no acabarem amb el Planeta però el nivell de profil·laxi dels que s'hi quedin serà tan alt que viure serà avorrit de nasoos. 

Els talls a l'avinguda Meridiana

Aquesta setmana passada va ser notícia en premsa, en ràdio i en televisió els més de 110 dies consecutius de talls a l'Avinguda Meridiana per part de manifestants pro-independència que protestes per la sentència del Procés, i els informes de la Guàrdia Urbana i l'Ajuntament de Barcelona adreçats a la Generalitat (Departament d'Interior), suggerint un trasllat de la protesta al Passeig Fabra i Puig, al costat de la Meridiana, però sense provocar les afectacions de trànsit que provoquen els talls a una artèria clau per a les entrades i sortides a la ciutat de Barcelona pel Nord.

Fixem-nos que l'Ajuntament no demana prohibir res, no sigués que les del llaç groc es posessin nerviosos i cavernícoles. Només de traslladar a una altra zona que senzillament no toqui els pebrots (perdonin la vulgaritat) de moltíssims innocents.

Jo, fa dos dissabtes, absolutament aliè a la moguda dels talls, venia tot cofoi de passar un dia magnífic a Barcelona, amb visita a la Sagrada Família i espectacle del Mago Pop inclosos (per cert, paga molt la pena malgrat ser exageradament car), quan em vaig trobar amb l'embús generat pel tall i les desviacions corresponents, monitoritzades, amb resignació i dil·ligència, per part de la Guàrida Urbana.

Conclusió: em van aixafar el fi de festa. Vam estar més d'una hora i mitja per a fer el tram Carrer València-AP7, un recorregut que un dissabte a la nit es fa en exactament 10 minuts.

I...volen que els ho digui clar? Doncs com s'imaginen els meus estimats lectors, vaig recordar-me dels progenitors  (tant pares com mares, sense distinció de sexe) dels dos-cents simpàtics i demòcrates ciutadans (uns patriotes de socarrel) que, en exercici d'uns drets inalienables conculquen els drets -també inalienables- de moooooooooooooooooooooolts altres ciutadans, certament molts més de dos-cents patriotes independentistes, em van putejar la tornada a Girona.

No seré jo qui renegui de les protestes per una justícia espanyola que no ha fet justícia en el cas del Judici al Procés. És una situació fàctica que clama al cel, i molts ciutadans de Catalunya (i de la resta d'Espanya), siguin o no siguin simpatitzants amb el Procés  -com jo mateix- hi estan en total descacord, però això no treu que la resta de ciutadans no en tenim cap culpa.

Ho he escrit en aquest blog més d'una vegada. Aquests patriotes de primera fornada haurien d'anar a tallar l'A-2 a l'alçada de Guadalajara, o sense haver d'anat tant lluny, a Saragossa. Perquè de fet, la Justícia que ha condemnat els presos polítics és més aviat d'allà que no pas d'aquí. 

Els primers cops de porra de la policía nacional segur que, sense abaixar l'estat d'ànim dels patriotes, els provocaria un cert dolor a les costelles, a les espatlles i a les cames. I llavors, per pura prescripció facultativa, s'haurien de quedar a fer repòs uns quants dies a casa (o a l'hospital) i ja no podrien fardar d'havet tallat l'AP-2 a l'alçada de Saragossa durant 110 dies seguits.

"Mad" Mike Hughes. In Memoriam

La matinada passada va transcendir la mort d'un personatge de molta "alçada" en el sentit, tant literal com figurat del terme: Mike Hugues "El Boig", o "Mad" Mike Hugues, com l'anomenaven a la seva terra.

No em canso d'escriure que viure és una experiència fascinant perquè no pares mai d'aprendre. El món és un lloc on, malgrat que les distàncies i les diferents cultures s'escurcen de forma accelerada, no deixa d'haver-hi un forat per a personatges genials i sorpreses gairebé constants.

És el cas del nostre heroi. El dissabte 22 de febrer Hugues va morir a San Bernardino, Califòrnia, quan el cohet casolà propulsat per vapor d'aigua que havia construït es va estavellar (amb ell a dintre, és clar), després d'un ascens  d'uns 400 metres. Hugues tenia 64 anys. Era conductor de limusines i especialista de cinema. I "Terraplanista".

"Mad Hugues" no construia cohets casolans per amor a l'art, no. Ho feia perquè era un negacionista de que la Terra sigui rodona (ell deia que era com un "Frisbee", un mena de plat volador), als Estats Units aquests tipus de negacionistes són coneguts com a "Terraplanistes". Defensen que l'esfericitat de la Terra és una mentida de la NASA i d'altres agències espacials. Amb els seus cohets volia enlairar-se a una alçada d'uns 1.500 metres per tal de fer fotografies i demostrar que la curvatura de la Terra no és tal.

Hughes era un tipus estrany. Una visita al seu  lloc web  (https://madmikehughes.com/) és un veritable exercici d'antropologia. S'autoanomenava "the real rocket men", i amb el de dissabte ja acumulava 4 cohets construïts i 4 llançaments. I molts ossos trencats i molta carn magullada. El llanáment més exitós, va ser el de març de 2018, en el que va aconseguir, amb un cohet propulsat també per vapor d'aigua, enlairar-se 572 metres i no trencar-se la crisma quan va aterrar en paracaigudes.

El dissabte no va tenir tanta sort. L'artefacte, construït al jardí de casa seva amb l'ajut d'un amic i gràcies al suport d'un número considerable de donacions de mecenes (és increïble el que pot arribar a fer el mecenatge als Estats Units) va perdre el paracaigudes tot just enlairar-se i el "Rocket men" no va poder sortir-se'n. Es va esclafar contra la Terra, que sigui plana o rodona, el que sí és, és dura.

Va demostrar com a mínim que la teoria de la gravetat no és era una cospiració ni de l'Isaac Newton ni de la NASA, sinó un fet emíric, irrefutable.

Òbviament, no caldria ni dir que Mike Hugues és el meu candidat a l'edició del 2020 dels Premis Darwin, que, com saben els meus lectors, premia la mort més absurda de persones sense descendència. És el cas de "Daredevil" (temerari) Mike. Serà molt difícil trobar un candidat més adequat.

Potser no hi hauran Jocs Olímpics a Tokyo...

La por és una de les emocions més potents que al llarg i ample de la història ha generat el cervell de l'ésser viu (no només els Sapiens Sapiens, sinó també de tots els mamífers) i que segurament més ha contribuït més a la supervivència de les espècies. 

Algunes de les invencions més pernicioses de l'ésser humà, com ara les religions, han basat bona part de la seva justificació, existència i supervivència durant centenars o milers d'anys precisament en el fenòmen de la por, en una reacció causa efecte que ha tingut molt callades, devotes i obedients a masses ingents de ciudadans basant-se en el principi de la por: "si no et portes bé, aniràs a l'infern i cremaràs pels segles dels segles a les calderes d'en Pere Botero", "si tens sexe abans del matrimoni seràs condemnat/ada per sempre més". I un llarg etcètera de pors atàviques i irracionals. Però així sóm els humans, crèduls per natura.

La por (a la mort, al dolor, a la humiliació, a allò desconegut, al patiment, a la pèrdua) és doncs un sentiment molt poderós que, a més a més, ha estat alimentat pels poders fàctics i coercitius, com a més significatius, les tres "E"(Estat, Església, Exèrcit) durant moltíssims anys. L'altra, és la J, de Jústícia (???).

Encara que a l'actualitat el panorama ha millorat lleugerament (ja ningú o gairebé ningú no es creu ni l'Estat ni l'Església, però la Justicia segueix subjugant els ciudadana i Espanya n'és un cas palmari), la por continua ben impregnada a la nostra cultura (en particular a la judeo-cristiana, imperant al món occidental).

Aquesta, i no cap altra (adalids de la teoria de la conspiració: no teniu cap mena de raó) ha estat l'única raó per la qual s'ha cancel·lat el Mobile World Congress. Ningú, ni un sol directiu de cap gran multinacional de les telecomunicacions, ha volgut arriscar-se a que "passés alguna cosa"; a que cap dels seus treballadors acabés contaminat pel Coronavirus.

I aquest mateix motiu és el que ha fet que IKEA cancel·lés el seu congrés anual del mes d'abril a Suècia (jo m'hauré de menjar amb patates frigides els bitllets d'avió) o que a la Marató de Tòkio, amb 38.000 inscrits, l'organització només deixi finalment participar-hi (a porta tancada) als 200 esportistes d'el·lit inscrits.

Ja des d'ara els mitjans de comunicació de tot el món, però sobre tot els Japonesos, estan parlant massa dels Jocs Olímpics de Tòkio. Amb el "Mobile" de Barcelona va passar el mateix. La premsa en va començar a parlar (massa), per a explicar i garantir que el Congrés tindria lloc "malgrat el Coronavirus", ja que "hi havia totes les garanties".... Amb els Jocs de Tòkio del mes de Juliol està començant a passar el mateix. I aquí hi juga un altre factor molt potent: el tarannà japonès. Els nipons no estan de punyetes. Ningú no es vol arriscar a fer el ridícul amb uns Jocs "contaminats". Ja el van fer prou, el ridícul, amb la fugida del Japó, amagat dins un bagul, de l'ex-president de Nissan, en Carlos Ghosn. El sentiment d´humiliació i culpa està molt arrelat a la cultura japonesa, i això pot ser-ne un factor determinant.

La veritat de les veritats és que el virus està lluny de ser controlat. I que aquesta realitat està afectant ja els lliuraments de mercaderies que venen de la fàbrica del món (a la nostra empresa ja ens està començant a afectar), i que si això no dóna un tomb espectacular en els propers 30 dies, els Jocs Olímpics de Tòkio perillen més que la solvència de l'ex comissari Villarejo.

Una vegada més, m'agradaria estar equivocat.

Sobre la legalització de l'eutanàsia

Corria febrer de 2012, any d'emocions fortes, amb un pare diagnosticat de càncer de pàncrees, una operació d'extirpació del tumor fallida i un tractament de quimioteràpia molt, molt dur, i molt, molt poc eficaç, i en aquells dies, entre tristor, fort desànim i una espurna d'esperança, esperant el miracle que òbviament no va arribar, el meu pare i jo vam parlar més que segurament en els tres anys anteriors.

En Vicenç Burgell era home de principis, de conviccions arrelades, però també era un home modern, avançat a molts de la seva edat en molts aspectes. Dominava les noves tecnologies, invertia en borsa via banca "on line", va tenir dels primers comptes de correu electrònic quan encara molta gent no sabia ni el que era. Llegia la premsa digital des que van aparèixer els primers diaris per Internet. Controlava les seves finances amb fulls excel....Quan va saber que tenia un càncer de pàncrees (un dels pitjors que un ésser humà pot contreure, encara avui), no va parar de documentar-se. Llegia i llegia i investigava sobre aquesta maleïda malaltia. 

Molt abans que els oncòlegs i els cirugians que els van operar ell tenia molt clar que el seu càncer era terminal i que la probabilitat de sortir-se'n, sobre tot després de la cirugia fallida de desembre de 2011, era entre molt escassa i nul·la.

Sabent que l'eutanàsia a Espanya estava - i està encara - prohibida, va iniciar una nova línia de recerca i va acabar contactant una clínica suïssa on s'assisteix en el dret de morir dignament. A Suïssa l'eutanàsia no és legal (a Europa només ho és a Bèlgica, Holanda i Luxemburg), però el suïcidi assistit sí. El meu pare tenia clar que quan arribés el moment, ni patiria ni faria patir. Insisteixo, una persona de principis morals.

Així doncs, aquell febrer de trista memòria recordo com si fos ahir quan el meu pare em va parlar de la clínica suïssa i em va demanar si, arribat el moment, en cas que no se li volés aplicar sedació terminal, jo el portaria a Suïssa i l'assistiria en la seva mort. Òbviament, li vaig prometre sense la més petita vacil·lació. També, pel meu coneixement del francès, em va demanar que em posés en contacte amb la clínica suïssa, cosa que òbviament vaig fer, per a tenir-ho tot preparat si arribés el moment.

Afortunadament el moment no va arribar perquè a la planta d'oncologia de l'hospital Trueta de Girona hi ha veritables àngels de la guarda (dubto que n'hi hagi al Cel, però a la Terra segur que sí, i la meva família i jo els vam conèixer) que no van tenir el més mínim dubte quan el meu pare, després de parlar-ne amb tota la família, va demanar la sedació terminal.

Que el Congrés dels Diputats hagi aprovat per majoria l'inici de la tramitació d'una proposició de llei que despenalitzi l'eutanàsia és una de les millors notícies relacionada amb la política i els polítics que he llegit en els darrers mesos, tal vegada anys. 

I que Espanya esdevingui el quart país d'Europa que aprovi l'eutanàsia (amb un projecte de llei molt, molt garantista, com ha de ser) és una de les millors notícies que he llegit en molt de temps. Que la dreta rància, estúpida, hipòcrita i reaccionària, representada per VOX i el PP tingui la barra de dir que la llei es promou per eliminar persones velles i estalviar en despesa sanitària els retrata de tal manera, que no cal parlar-ne ni un minut més.

Jo fa molts anys, quan vaig fer el meu testament vital, vaig consignar específicament que en cas que fóra justificat, volia que se m'apliqués l'eutanàsia si aquesta fora legal quan arribés al moment. Doncs pel que sembla, el moment de la legalitat ja ha arribat. I ens n'hem de felicitar.

No hi haurà Mobile World Congress

La portada d'avui de "La Vanguardia" afirmava amb contundència que malgrat les baixes d'agunes empreses, no hi havia cap dubte sobre la celebració del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil. Declaracions de presidència de la Generalitat i de Puigneró, Conseller de Polítiques Digitals i Administració Territorial,  ho afirmaven amb contundència. "Ningú no ens inocularà el virus de la por" deia als mitjans el Conseller.

Doncs jo em jugo el pèsol que es jugava en Quim Maria Puyal en molts partits del Barça que el Congrés es posposarà (possible) o es cancel·larà fins l'any vinent (molt probable).

En un món globalitzat on les notícies del matí ja són -malhauradament- obsoletes al vespre, la portada de demà de "La Vanguardia", disponible ja avui vespre a l'edició digital, quan escric aquesta entrada, diu: "Facebook i Cisco se sumen a la llista de baixes del Mobile pel Coronavirus. El degoteig de cancel·lacions obliga l'organització a plantejar-se si manté l'esdeveniment".

És més que evident que no el mantindran.

Si amb la baixa d'Ericsson i Sony, el Mobile perdia aproximadament un 10% de l'espai d'exposició, amb les baixes addicionals de les darreres 48 hores la pèrdua d'espais deu representar gairebé el 40%,

Al Madrit (concepte) del mitjans cavernaris i cavernícoles es freguen les mans i ja donen per fet que el congrés s'haurà de cancel·lar. Ja se sap que els mesquins s'alegren de les desgràcies dels altres, i quan més miopia de curt termini, més felicitat. D'aquests però no cal fer-ne cas. La indiferència és la millor estratègia.

A mi, però, el que més m'emprenya de tot plegat és la improvisació barrejada amb la faxenderia dels nostres representants polítics. Jo per exemple, tinc un congrés a Suècia el mes d'abril i fa tres setmanes l'organització ja va advertir d'una possible cancel·lació de l'esdeveniment en funció de l'evolució de la pandèmia. Extrema prudència escandinava? Segurament sí, però com a mínim no hi ha improvisació.

A casa nostra, en un congrés privat organitzat fonamentalment per una empresa privada (amb molt suport de les administracions, cert, però en definitiva un esdeveniment privat), els polítics es creuen amb el dret de postular només per sortir als mitjans.

Si en un exercici d'empatia em poso a la pell dels organitzadors, arricar els èxits d'edicions passades i trobar-se a finals de febrer amb un Congrés amb les sales buides i totes les empreses de referència absents és una veritable estupidesa, si no una temeritat. Entenc que hi ha molts diners en joc, però en casos de "Force Majeure" els contractes estipulen les regles i les compensacions.

Repeteixo i acabo. No hi haurà Congrés. Diguin el que diguin els polítics. I m'encantaria estar equivocat.

Canvis i caos mundial

Diu l'horòscop xinès que l'any 2020, Any de la Rata, en el seu calendari, és un any de canvis profunds. De fet, la darrera vegada que va ser l'Any de la Rata (1960) hi va haver un esclat d'independències a països africans...

No crec en absolut en els horòscops, però si una cosa podem afirmar amb contundència és que l'horòscop l'ha encertat de ple en el començament de l'Any Nou Xinès. 

D'entrada el Regne Unit, en una decisió que serà analitzada i formarà part durant anys i anys als llibres d'història, ha abandonat l'Unió Europea. Veure la retirada de la bandera britànica a Brussel·les em va provocar una tristera profunda, a mig camí entra la incredulitat i la ràbia (per la mentida, la demagògia, el populisme, l'oportunisme....).

Després hem patit l'esclat del Coronavirus al centre de la Xina (no en sabem de la missa la meitat, com em deia ahir el nostre advocat de Shanghai: el govern xinès és especialista en la generació de trolls i mentides...ningú sap de l'abast real de l'extensió de la pandèmia i del número de persones mortes, ni de quan profunda és la crisi...), el futur és encara una mica més fosc. Fa quinze anys que treballo amb empreses xineses, i per descriure-ho de  forma simple però molt explícita, el SARS (Síndrome Aguda Respiratòria Severa) del 2003, és com una mena de joc de parvulari comparat amb la magnitut de la pandèmia que s'està patint a la Xina actualment. 

Les fàbriques havien de reprendre l'activitat després de les vacances de l'Any Nou, el dia 3 de febrer (és a dir, dilluns d'aquesta setmana). Les estimacions actuals situen la reobertura de les empreses, en el millor dels casos, el dilluns 17 de febrer. (i ja es parla del març). Mai s'havia viscut abans una situació similar: fàbriques aturades, centenars de milers, què dic, milions i milions de persones confinades a casa seva sense poder sortir ni tan sols al carrer. La Xina segueix essent, malgrat tots els malgrats, la fàbrica del món, si no es troba de veritat una vacuna  es pot arribar ben aviat a una situació de desabastiment mundial en molts sectors....

I la cirereta del pastís, a l'altra punta del planeta, són els Estats Units de Donald Trump, el "Boris Johnson" de Washington. Com previsible, ha sortit indemne -i reforçat- de la votació del "Impeachment". El discurs de l'estat de la nació, aquesta setmana, ha estat una altra vegada una demostració de força, prepotència, arrogància i xuleria sense precendent. La cara de la Nanci Pelosi, al seu darrere -i el seu gest d'estripar els papers del seu discurs, televisat a tot el món, parlen per si sols-. El pitjor del cas és que Trump tornarà a guanyar les eleccions: l'economia segueix tirant cap amunt i els demòcrates ni tan sols, a aquestes alçades de la nominació, tenen un candidat/a amb possibilitats reals d'enfrontar-se a la "bèstia". El causus demòcrata d'Iowa, no és, de cap de les maneres, un bon pressagi. Tan de bo, Pete Buttigieg, la desconeguda promesa demòcrata de 38 anys, tingui temps de consolidar-se (però francament, no ho crec, i m'agradaria molt estar equivocat).

L'Any de la Rata ens pot costar molt car a tots els habitants del planeta. Al menys, els inicis no són gens prometedors. Això sí, les borses, alienes a les realitats tangibles, continuen pujant sense repòs.