Vandalisme museístic i canvi climàtic

L'any 2001, el mulà Omar, líder aleshores dels talibans afganesos, va ordenar la destrucció dels Budes de Bamiyan, la motivació aparent era un edicte que el mateix mulà havia signat el mes de febrer d'aquell any en el que decretava la destrucció de totes les escultures no islàmiques. Els dos Budes formaven part del patrimoni de la humanitat de la Unesco. En realitat, els talibans havien afirmat uns anys abans que el Consell Suprem refusava la destrucció d'escultures perquè no tenien cap culpa del que succeia a l'Afganistan.

Algunes fonts que he consultat estableixen la hipòtisi que la destrucció es va fer per a cridar l'atenció perquè els talibans havien estat oblidats i una part de la població passava gana, i el món occidental se'n va desentendre del tot. 

Vull entendre que, molts anys després, aquesta campanya que els activites de "Just Stop Oil" que va fer-se viral el 14 d'Octubre arran que dos dels seus membres van llençar un pot de sopa de tomata sobre un dels quadres de Girasols de Van Gogh a la National Gallery de Londres, va en aquest mateix sentit. Afortunadament el quadre està protegit per un vidre, però malgrat tot, la sopa de tomata va malmetre parcialment el marc, que forma part integral de l'obra.

És ben evident que aquestes dues activistes el que volien, com els talibans, era cridar l'atenció i sensibilitzar els politics i els governants sobre la necessitat de prendre no només consciència, sino sobre tot mesures sòlides i efectives contra el canvi climàtic, però penso que hi ha altres maneres de cridar l'atenció. Efectivament, l'art no té la culpa de la situació actual en el que es troba el nostre Planeta, i penso que hi ha altres maneres més intel·ligents i sobre tot més efectives de cridar l'atenció.

Perquè és ben evident que aquesta moda, que podria acabar esdevenint una plaga, podria acabar en conseqüències que afectarien tots els ciutadans als que ens agrada visitar museus. S'imaginen haven de passar controls de seguretat com als aeroports? Doncs això serà el que amb tota probabilitat acabarà passant si el vandalisme museístic continua.

El món i els seus habitants estem en una situació gairebé de transtorn bipolar. D'una banda, experimentem ansietat i depressió perquè, ara sí, tothom amb dos dits de sentit comú està veient i patint al seu voltant les conseqüències del canvi climàtic amb una gran quantitat d'alteracions que estan començant a afectar el nostre dia a dia, però d'altra banda seguim consumint (molts) com si no hi hagués demà. Jo que per circumstàncies professionals he de viatjar més del que voldria (tot i que els sistemes de treball amb reunions remotes n'han reduït el ritme), els puc assegurar que als darrers viatges que he fet (Estats Units, Alemània, Lituània), he observat un ple absolut a aeroports, avions, hotels i restaurants, amb gent consumint com si no hi hagués demà.

Com va advertir l'agost el president Macron, si ens queixem i fem només actes individuals simbòlics, com ara reciclar (que no dic que no s'hagi de fer) però no canviem de forma sistemàtica els nostres hàbits de consum (de lleure, d'energia, d'alimentació, de compra de roba, de viatges,....) el món no se'n sortirà de cap de les maneres.

I el que veiem darrerament és molt bona voluntat però també molta hipocresia i molta activitat mediàtica, el minut de glòria ecologista, com jo l'anomeno.

Em recordo mentre escrit aquest article de la famosa Greta Thumberg (pràcticament desapareguda en combat darrerament segons una petita cerca a Internet que he fet mentre preparava aquest article), que va anar amb un veler a la conferència sobre el clima que es va celebrar a la seu de les Nacions Unides a New York, però que va tornar cap a Suècia amb un jet privat.

L'altra manera de viure implica renuncies personals a les que no tinc gaire clar que una immensa majoria de la societat occidental de la opulència estigui disposada a renunciar.

1.600 €

Va ser notícia ahir que un dels ministeris del "gobierno más progresista de la historia de España" va adjudicar un encàrrec (crec que del Ministerio de Igualdad e Inclusión Social) per a traduir el seu lloc web al "valencià". Sembla d'acudit però per desgràcia per a les ments intel·ligents és veritat.

De fet, el despropòsit i la estultícia no són nous. Diria jo que les barbaritats intel·lectuals en matèria lingüística les va inaugurar l'Agencia Estatal de Administración Tributaria ("que nos dimos entre todos", hi afegiria jo tot cofoi) quan algún descerebrat -del PP probablement, ho dic pel contexte històric- va decidir que el seu lloc web es pot visitar en "llengua valenciana", cosa que demostra que la subnormalitat és un atribut que en moltes ocasions està indissociablement unit a la política i als polítics i a bona part del que els polítics fan.

No és ja anar en contra del que diu la comunitat científica (nacional i internacional) en matèria de llengua -que òbviament només defensa que la llengua que es parla a Catalunya, Balears, Franja de Ponent, Catalunya Nord i a València és exactament la mateixa- sinó que és anar en contra del sentit comú. Molts polítics són tan estúpids i en el cas d'Espanya, tan profundament anti-catalanistes, que fan bona la màxima del "todo vale" amb tal de denostar, estigmatitzar i fer mal a qualsevol cosa que pudi a Català, llengua inclosa.

Un exemple extrem el tenim de fa uns anys a l'Aragó, on el govern regional de torn del PP i el PAR va aprovar l'any 2013 a les corts aragoneses (fins aleshores les llengües parlades a la Comunitat d'Aragó eren el Castellà, l'Aragonès i el Català -a la Franja de Ponent el parlen unes 60.000 persones-) que el Català desparegués de la llei de llengües i que passés a anomenar-se LAPAO, acrònim que vol dir, atenció!: Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental. 

Es pot ser més inculte, però difícilment més estúpid. No cal dir que la llei aragonesa dirà el que vulgui, però afortunadament, el sentit comú s'acaba imposant la majoria de les vegades i ningú no es recorda avui en dia, d'aquella subnormalitat que van anomanar Lapao.

Sort que el gran escriptor aragonès de Mequinensa (Baix Cinca), Jesús Moncada, que va escriure tota la seva obra en llengua Catalana, va morir-se abans de conèixer aquesta animalada, sinó, probablement hagués renunciat als seus orígens o li hagués agafat un patatús.

Però això del ministeri dels més progressites del Planeta Terra no té, avui en dia, explicació racional. Per a més inri, la feina s'ha adjudicat a una empresa de Madrid que farà la traducció del lloc web per un import de 1.600 euros. Jo els ho hagués fet per 500 euros i no hagués estat una baixa temerària.

En fi, no desitjaria jo altra cosa a la vida que ser traductor del Català al valencià i d'altres llengües de la gran mare pàtria espanyola, sempre i quan la feina estigués adequadament remunerada. Ho dic per la facilitat i claretat conceptual en l'exercici de la mateixa. Si em demanessin traduir per exemple la paraula castellana "erizo de mar", jo els oferiria un ventall de llengües pàtries per a parar un tren. 

Els diria que aquesta paraula Castellana es pot traduir a moltes llengües gairebé sense sortir de casa:

- Lapao: eriçó de mar

- Català: eriçó de mar

- Barcelonès: eriç

- Palafrugellenc: garoina

- Palamosí: urís

- Ganxó (llengua parlada a Sant Feliu de Guíxols, o a San Félix de Piedrecillas en la seva versió Castellana): garota.

I això que em deixo traduccions a d'altres idiomes llunyans com ara: bogamarí, capellanet, castanya de mar o paparinell.

Francesc de Dalmases, una altra vegada

Hi ha alguns individus que es creuen per sobre del bé i del mal. Hi ha gent que porta l'estigma de la prepotència enganxada l'ADN com una paparra. El diputat Francesc de Dalmases és una d'aquestes persones. Aquest individu té un problema de sentiment de superioritat que el fa creure's, no només superior a la resta dels mortals, sinó també impune. Però avui la impunitat s'ha acabat. Gairebé.

L'informe que l'advocada Magda Oranich ha fet a petició de Junts per Catalunya en relació a l'actuació del senyor de Dalmases al plató de TV3 el passat més de juliol és aclaparador. Oranich, prestigiosa jurista i membre de la comissió de garanties de Junts fa unes conclusions demolidores sobre el comportament del diputat en l'incident amb la periodista al plató del programa FAQS conduït per la Cristina Puig. Hi ha tants testimonis dels fets que negar la major no només és una barbaritat òbvia sinó que desprestigia a la persona que ho fa perquè perd tota la credibilitat davant de tercers.

La Magda Oranich va explicar ahir a RAC1 que va rebre trucades de membres de Junts en les que li demanaven que "matitzés" les seves conclusions i que mirés de "suavitzar" els fets. La pròpia Laura Borràs, en una actitud que la retrata per si les seves actuacions prèvies no l'haguessin retratat prou, va trucar també a l'Oranich per demanar-li que fés un informe suau. Sembla increïble, però és ben evident que si contrastem la credibilitat de la senyora Oranich versus la de la senyora Borràs, la primera guanya per golejada. L'advocada, com ha de ser, no es va deixar pressionar i va lliurar un informe en el que el diputat de Dalmases, lacai i escuder de la Borràs, queda totalment desprestigiat.

El pitjor de tot plegat no és l'actitud prepotent, xulesca i masclista de De Dalmases, que pel que sembla, es tracta d'un comportament recurrent que moltes diputades de Junts han explicat a la Magda Oranich (tot i que ella no consigna res d'això al seu informe, que es limita a descriure els fets del 9 de juliol al FAQS), el pitjor és que la Borràs ho volgués tapar "com si no hagués succeït" i que De Dalmases enviés un escrit a l'executiva de Junts en el que pretenia desacreditar l'informe d'Oranich. Què bèstia! que diria el gran Tortell Poltrona.

Les edicions del vespre del diaris d'avui expliquen -ho acabo de llegir a diversos mitjans- que la comissió de garanties de Junts ha decidit (en un intent poc lluït però ràpid de tancar les crítiques creixents de membres del mateix partit sobre l'actuació de l'individu) que el diputat dimiteixi com a vicepresident del partit i com a portaveu de Junts x Cat a la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Forçat per les circumstàncies, el senyor De Dalmases no ha tingut més remei que acceptar les dimissions.  Naturalment però, no deixa pas el seu càrrec com a diputat al Parlament de Catalunya, ni pel que sembla el partit el força a plegar.

Com tots els que entenen la política i els càrrecs pagats amb els impostos de tots els contribuents no com un servei públic sino com un modus vivendi, s'aferren sense escrúpols al seient amb loctite. I és que saben, aquests personatges de baixa volada i classe molt qüestionable, que a fora de la política, malgrat el canvi climàtic, hi fa molta fred.

El serial del canvi d'hora

Com cada any, aquest mes d'Octubre -el proper cap de setmana- s'acosta una convenció estúpida que porta per nom "canvi horari a l'horari d'hivern" i que hores d'ara no només no entén pràcticament ningú en termes d'utilitat i racionalitat, sinó que tampoc pràcticament ningú no entén per què encara té lloc. 

Però continuem sotmesos -inexplicablement- a la burocràcia dels tecnòcrates de la Unió Europea i una vegada més, haurem de fer allò de canviar les busques dels rellotges analògics i l'hora dels digitals no intel·ligents, endarrerint-la de les 3:00 de la matinada a les 2:00 (allò que els experts anomenen "dormirem una hora més").

I no serà perquè des de la Unió no hagin repetit per activa i per passiva que s'hi està treballant i que es busca la manera de fer una "transició ordenada". Cosa que no entenc. El dia que es van substituir les monedes nacionals per l'Euro, l'1 de gener del 2002, es va canviar de la pesseta a l'Euro i prou. Els caixers automàtics van passar a expedir només bitllets de la nova moneda (la transició d'acceptar pessetes que es va fer durant un temps, són figues d'un altre paner). 

Això del canvi d'hora, desperta tanta controvèrsia que la Unió Europea ho va sotmetre a una consulta no vinculant el 2018 que va ser resposta per 4,6 milions de ciutadans, i que va finalitzar amb una aclaparadora victòria (84%) dels favorables a que s'acabés amb el canvi d'hora i la immensa majoria dels enquestats volien que l'horari es quedés en el d'estiu, el que deixa més hores de llum. 

Tot i que hi va haver un acord inicial per eliminar el canvi d'hora a nivell europeu, el març del 2019 el Parlament Europeu va acordar postposar la decisió definitiva fins l'any 2022. Vostès es creuen que abans de finals d'any hi haurà una resolució definitiva al respecte? Si hagués d'apostar em jugaria un pèsol a que no.

El que sí sembla clar és que, quan aquesta decisió s'acabi produint, cosa que succeirà més tard o més d'hora, a Espanya se la situarà on li toca per fus horari, és a dir, com que la major part de l'Estat es troba dins l' intèrval del Meridià de Greenwich, passarem a tenir l'horari de Portugal, Marroc o el Regne Unit, corregint així la barbaritat del dictador Franco quan va decidir que Espanya avancés el seu horari una hora per a tenir el matexi fus horari que el Führer Adolf Hitler i el Duce Benito Mussolini.

Només per això, ja pagaria la pena fer aquest canvi definitiu.

Vamos a volver al 36

Abans d'ahir al vespre el meu fill Adrià en va deixar veure un post d'Instagram de "El Mundo" en el que Donald Trump felicitava efusivament Santiago Abascal de VOX, com si fossin amics de tota la vida. En un món en el que qualsevol informació publicada a les xarxes pot ser veritat o mentida, o una mentida creada per intel·ligència artificia posant en una imatge de Donald Trump parlant qualsevol animalada, vaig pensar en un primer moment, il·lús de mi, que es tractava d'un "fake". Però malauradament estava molt equivocat.

El "twitt" s'enmarca en l'esdeveniment Viva 22 que VOX va celebrar a Madrid el diumenge 9 d'octubre, marcant agenda política.

L'acte va comptar amb convidats "virtuals" de luxe (hi van ser via vídeo), atenció: Roberta Meloni, Viktor Orban, Morawiecki i, com a estrella, Donald Trump. Déu els cria i ells s'ajunten. Un dels més grans referents de l'extrema dreta espanyola és un mentider que va deixar darrere el seu mandat presidencial uns Estats Units més fragmentat que mai, un intent de cop d'estat i una muntanya de causes judicials obertes (la darrera, el robatori de documents classificats de la Casa Blanca).

Hi ha una mena d'escenari de tempesta perfecta per a la proliferació desvergonyida de les ideologies d'extrema dreta. Segurament el colapse de les polítiques de la socialdemocràcia a molts països d'Europa, o al menys la percepció per a una part significativa de la població que la política convencional s'ha desentès de la realitat de la gent del carrer provoca fenòmens com aquests. La realitat és que l'extrema dreta ja governa a Suècia i ben aviat ho farà a Itàlia.

L'acte de VOX s'enmarca en aquella idea tan d'extrema dreta que una mentida repetida mil vegades acaba esdevenint una veritat, i es basa en estendre la idea que la democràcia està en perill i que cap recuperar-la (votant a VOX, és clar). Durant l'acte es va presentar el seu pla "España Decide" que inclou entre d'altres perles convocar referèndums sobre temes com ara la immigració, l'educació, l'aigua o la política energètica.

El més preocupant de tot però no és tant la ideologia (al capdevall de forma pacífica es pot defensar gairebé tot) sinó la convicció que pregonen als quatre vents que ells són els únics que poden salvar el món (en el cas de VOX, les essències d'Espanya, és clar). Abascal va pronunciar el seu discurs en un escenari en el que l'acompanyaven persones disfressades que representaven, entre d'altres, toreros, conqueridors i monjos, els personatges que segons VOX representen "el millor d'Espanya".

I per acabar, la cirera del pastís. Una actuació musical d'un grup anomenat "Los Meconios" cantant un tema composat el 2019 per un Youtuber que es fa dir "Infovlogger" (un tal Isaac Parejo) i que es titula, atenció "Vamos a volver al 36". I això fa molta por, perquè en la lletra d'aquesta cançó la idea de les dues espanyes que va acabar en una Guerra Civil el 1936, és més present que mai.

La lletra de la cançó profereix perles com les següents: "Somos la resistencia, somos fachas, los podemitas son la democracia. Si votas al PP eres franquista y si votas Bildu un pacifista. Tu enemigo es el dueño de Zara mientras le compras las bragas". 

El que fa por és que individus amb aquestes idees, pujats en aquesta "dinàmica positiva" que votar l'extrema dreta s'enmarca en la més profunda normalitat, puguin acabar guanyant o sent decisius a les properes eleccions al parlament espanyol. Hi ha qui, des de Catalunya, defensa el "quant pitjor, millor -per a la causa independentista-" i alguns veritablement desitgen, com a possible revulsiu a la desmovilització de l'idependentisme, una pujada al govern espanyol de VOX, o una coalicció PP-VOX. A mi francament, aquest escenari em provoca calfreds.

I ara què?

A les eleccions del 14 de febrer de 2021 al Parlament de Catalunya, fa només una mica més d'un any i mig, Junts per Catalunya va obtenir  570.539 vots, un 20,3% dels vots vàlids emesos i 32 diputats. A la consulta d'aquests dos dies, d'un partit que a diferència de la CUP i d'altres experiments similars, no és un assembleari (i per tant, en teoria, no hauria de sotmetre res a les bases del partit), per tant aquesta votació ha estat més un subterfugi que altra cosa, han votat 6.500 militants, és a dir, escassament un 11% dels votants del partit a les darreres eleccions al Parlament, i hi ha hagut un 55,7% a favor de sortir del Govern i un 42,39% que no i la resta ha estat vot en blanc. 

Abans d'ahir en un article al blog, vaig pronosticar un resultat molt similar al que ha acabat resultant. No m'atribueixo cap merit, però, no calia pas ser un endeví. L'ànima radical del partit estava lleugerament sobreexcitada i està molt ben representada mediàticament (el tàndem Borràs-Dalmasses és com un huracà present a tots els mitjans de dia i de nit, per terra, mar i aire, i domina la màquina de la propaganda, els twitts i les resta de xarxes socials). 

Vaig escriure el dia 4 d'octubre: "Tot i que la cosa està molt frec a frec, m'atreveixo a vaticinar que no hi haurà un empat tipus "assemblees de la CUP", ja saben, sinó que més aviat l'anima radical "hotormaremaferespanyaensescanya" s'acabarà imposant per poca diferència de vots, posem 55% a favor de sortir del govern i 45% a favor de quedar-se".

La primera conclusió que n'extrec de tot plegat és que, tot i haver votat un 80% de la militància, aquesta votació importa tres bledes a la majoria del conjunt de la població de Catalunya. Més aviat diria que hi ha una sensació a cavall entre el cansament i el fastigueix. Hi ha coses molt més importants i per descomptat molt més urgents a les que dedicar temps, talent i energia. Més enllà de la premsa catalana, aquesta votació assembleària ha passat més que desapercebuda. A mi particularment, cada vegada que veig a la televisió o a la premsa la Laura Borràs o l'Albert Batet m'entra un mal de ventre que em dura hores. Em consta que, entre el meu grup d'amics, coneguts i saludats, no sóc pas l'únic, més aviat en sóc un més.

La segona conclusió és que aquest "invent" amb gasosa que constitueix Junts per Cat (no oblidem que el partit, que ni arriba als 6 anys de vida i que  es va constituir el 2018 de les cendres de l'antigua Convergència Democràtica de Catalunya) està profundament dividit en dues ànimes que jo diria  són difícilment compatibles/reconciliables, i que de resultes d'aquesta votació i de la sortida del Govern de 7 dels seus consellers, no m'estranyaria (en un país com Catalunya tan procliu a la promiscuïtat política i a les escisions i contra-escisions) que en breu les altres cendres dels moviments catalanistes de centre (PDcat i companyia) acabin escindint-se de Junts per Cat i es fusionin amb  el PSC, ERC o acabin constituint-se en un altre partit polític.

Finalment, la situació real després d'aquesta marxa enrerre de Junts per Cat és que el Govern de Catalunya queda fortament compromès, perquè amb 33 diputats (sobre 135) l'aprovació dels pressupostos pel 2023 i la pròpia governabilitat són objectivament molt difícils. És evident que En Comú Podem i el PSC/PSOE demanaran contrapartides per a donar suport als Pressupostos, i que, tot plegat, serà un entotoll de molt difícil gestió.

Sigui com sigui, la muntanya russa catalana -per desgràcia de tots els Catalans, que paguem religiosament els nostres impostos- segueix més viva que mai. I mentrestant la manca d'acció de govern i la pèrdua de credibilitat de la classe política és fan més grans cada dia que passa.

Masclisme d'australopithecus

Escrivia el periodista Arturo San Agustín a El Periódico de Catalunya fa uns anys -en relació a la Guerra d'Irak- que, al capdavall, els éssers humans continuem no essent altra cosa que monos amb vestit. Aquesta afirmació, que fa pocs anys m'hagués semblat una exageració, ara, amb el caire que prenen determinats esdeveniments que es succeeixen a diari a tot el Planeta, ja no em sembla tan allunyada de la realitat. La radicalitat i la testosterona tornen a manifestar-se de forma quotidiana, i malgrat el que pugui semblar, aquesta nova realitat cada dia és, malauradament, més freqüent.

L'episodi de càntics masclistes d'alguns residents (molts, per les imatges dels vídeos que s'han fet virals a les xarxes socials) del col·legi major Elías Ahúja, adscrit a la Universidad Complutense de Madrid, en el que canten i profereixen insults a crits contra les residents del col.legi major Santa Mónica que està just en front del Elías Ahúja, a Madrid, fan autèntica feredat. 

El mascle alfa que portava la veu cantant en aquell lamentable espectacle va cridar, literalment: "Putas, salid de vuestra madrigueras como conejas, sois una putas ninfómanas. Os prometo que vais a follar todas en la capea, !Vamos Ahúja!". Sentir expressions com aquestes en ple Segle XXI fa posar la pell de gallina.

Als noticiaris que n'han parlat, sobre tot a Madrid, fins i tot han pretès treure-li importància, publicant testimonis de noies de la residència femenina que treuen ferro al fet, fins l'extrem que un grup d'estudiants han fet públic un comunicat en el que diuen parlar en representació de totes les residents i afirmen que no es senten "acosades" i que veuen aquest fet com a una tradició que es repeteix cada any.

Impressionant. Les fèmines justificant els australopithecus. Només va faltar que els càntics anessin acompanyats de forts cops de puny al pit per part dels mascles en zel desbocats, com a manifestació extrema de masculinitat, viril i agressiva. I moltes de les joves de la residència veïna segueixen el joc als mascles en una posició de permisivitat i acceptació del rol de submissió que s'ha atribuit històricament a les dones que és molt difícil d'entendre.

D'aquí a justificar les violacions grupals "perquè ella anava provocant o portava minifaldilla" hi ha només un pas. La qüestió deu raure en el fet que els i les que van a aquestes residències són fills i filles de papà als que els paguen estades a raó de 1.000 euros al mes i que ja venen adoctrinats de casa. Segurament són els mateixos que condemnen l'avortament i el titllen d'assassinat. És la doble moral de l'extrema dreta, que els pares ensenyen als seus cadells de ben petits.

I tots ells i totes elles estudiants universitaris. Què pot aportar la Universitat, institució que ensenya sobre tot els fonaments del pensament crític i racional, a éssers primitius que pensen amb el sotaventre en comptes de amb el cap? De ben segur poca cosa. Un títol que el papa o la mama els acabaran comprant.

Escriu avui a l'Ara la Natza Ferrer, en un article que titula "Del gènere estúpid": "...per joves que siguin, i que forma part d'unes elits que després ens donen lliçons d'educació, afiliats ja als partits de dretes que no cal que siguin extrems perquè ja venen radicals de casa. Futurs jutges i directius d'empresa. Fa por....".

Efectivament, constatar dia a dia la involució de l'espècie humana (ho van veure no fa gaire amb la victòria de l'extrema dreta a les eleccions generals italianes, per exemple) fa por, molta por.

 

Perplexitat i desconcert

És especialment sorprenent, des de la distància de 7.000 km que em separa actualment de Catalunya, veure com els polítics dels partits que formen el govern de la Generalitat, i en particular els de Junts per Cat, continuen en aquesta espiral autodestructiva. 

Si hagués d'explicar la situació a un nord-americà, em resultaria tan difícil que acabaria posant-li l'exemple de països com Itàlia (70 governs en menys de 80 anys degut a l'extraordinària incapacitat dels italians de posar-se d'acord en gairebé res, excepte en el futbol, el menjar, Valentino Rossi i la passió per la moda) i Bèlgica on la complexitat de les institucions i la separació del país en dues comunitats lingüístiques i culturals completament diferents (valons i flamencs) fan que la seva governabilitat sigui tan difícil que el país ostenta el rècord mundial de dies sense govern (un récord que ella mateixa va superant cada cert temps: el 2020 va tancar un període de 650 dies sense govern).

Sigui com sigui, la situació actual a Catalunya és la mateixa. Tenim el govern, de facto, en suspens. Els nostres governants estan tan preocupats per les seves lluites intestines que s'obliden de la seva tasca principal, governar a favor de tots els ciutadans, tan si els han votat com si no. Però pel que sembla, estan tan ocupats en reunir-se per a no acabar acordant res que no tenen temps per altra cosa.

Llegeixo avui amb estupor i perplexitat que finalment els de Junts han muntat la seva consulta particular a la militància per formular-los una pregunta: "Vols que Junts continüi al Govern de la Generalitat?" (pel que veig uns 6.500 membres, cosa que em sorprèn: el PSC per exemple en té uns 17.000, tres vegades més) pels dies 6 i 7 d'octubre (tampoc acabo d'entendre dos dies de votació per a tan poc militant i d'aquests ja veurem qui acaba votant). Mentrestant doncs, com a mínim la meitat dels consellers estaran més pendents de la consulta que de fer la seva feina. És una llàstima que no hi hagi mecanismes d'avaluació de polítics a disposició dels ciutadans...

Les dues "ànimes" de Junts semblen també molt enfrontades i he d'admetre que si tot plegat ho trobo una xarlotada de difícil justificació, des d'un punt de vista purament antropològic sento curiositat per saber si a Junts predonima l'ànima indepe radicalitzada (Puigdemont i els de Waterloo, Borràs, Alonso-Cuevillas, De Dalmasses, Batet -que va de victòria en victòria fins a la derrota final-) o la pragmàtica que vol continuar govenant (Forn, Rull, Calvet, Alsina, Trias). El mateix Trias ha deixat en suspens la seva candidatura a les eleccions municipals a l'Ajuntament de Barcelona fins que tot aquest embolic no s'aclareixi. És una llàstima perquè és l´únic candidat amb capacitat de guanyar l'alcaldessa Colau).

Tot i que la cosa està molt frec a frec, m'atreveixo a vaticinar que no hi haurà un empat tipus "assemblees de la CUP", ja saben, sinó que més aviat l'anima radical "hotormaremaferespanyaensescanya" s'acabarà imposant per poca diferència de vots, posem 55% a favor de sortir del govern i 45% a favor de quedar-se.

Si això passa, tornarem a tenir una crisi de govern que veurem si ens aboca a unes eleccions a molt curt termini, o si, com tampoc es pot descartar, Junts acaba escindint-se en dues formacions que anomenaré la dels "pragmàtics" i la dels "planeta piruleta waterloo".

Sigui com sigui i passi el que passi, el país continua funcionant malgrat la manca de govern, en la més pura línia italiana o belga. Potser al capdevall, seria una de les possibles solucions, continuar sense govern durant un parell d'anys, fins a l'esgotament de la legislatura. Segurament els canvis serien del tot inapreciables.

No sé si podré aguantar els quatre dies que queden per a conèixer els resultats de la consulta.