Thanksgiving als Estats Units

Com que no m'agrada repetir-me i l'any passat per aquestes mateixes dates de Thanksgiving rondava per terres dels Estats Units (i el 2019 i el 2018 i el 2017...), he volgut assegurar que no n'havia explicat gaire res el 2020 abans de publicar aquesta nova entrada.

Thanksgiving Day, que es tradueix com a dia d'acció de gràcies,  se celebra cada any el quart dijous del mes de novembre i és, de llarg la festa més important dels Estats Units, molt més que el dia de Nadal. 

És un dels pocs dies de l'any en que les famílies es reuneixen a la casa dels pares. De fet ahir dimecres, el dia abans de Thanksgiving, hi va haver 40 milions de persones que van viatjar en avió a dins dels Estats Units. En un país de 331 milions d'habitants això representa un 12% de la població que es desplaça d'un lloc a un altre en un sol dia, als que caldria afegir tots aquells que es desplacen en cotxe. 

Contràriament, el dia d'acció de gràcies és el de l'any amb menys operacions de vol i menys passatgers. Fa dos anys vaig volar a Atlanta (l'aeroport més gran dels Estats Units i el que té més operacions de vol) i era literalment un desert.

En un país de lliberalisme econòmic extrem, és l'únic dia de l'any en el que tanquen la majoria de comerços, totes les empreses i pràcticament tots els restaurants, excepció feta dels que serveixen "fast food", és a dir, "junk food", menjar escombreries. Avui a Columbus, la immensa majoria de supermercats, que tenen obert 7/24, tenien tancat (Wallmart, Cosco, Target, Wallgreens,..). L'única excepció que he sabut trobar és un dels establements de la cadena d'alimentació Kroger, i estava molt poc concorregut. 

He sortit aviat de l'hotel cap a l'empresa i la sensació de ser un dels pocs cotxes a la carretera era ben especial, similar a alguns dies que vaig viatjar març del 2020 en ple confinament a casa nostra: els cotxes a l'autopista es podien comptar amb els dits de les mans.

La tradició diu que es celebra aquesta festa des de 1621 (hi ha divergències en la data d'inici entre els historiadors) o sigui que es remunta a fa uns 400 anys i rememora el dinar que van tenir els colons de Plymouth, arribats el 1620 des d'Anglaterra en el vaixell Myflower, amb els nadius americans que poblaven la zona, els Wampanoag, per a donar les gràcies a Déu per la collita i l'arribada sans i estalvis l'any anterior (tot i que dels 100 colons arribats, anomenats "Pilgrims", la meitat van morir per malalties en menys de sis mesos). 

Des de fa uns anys alguns nadius nord-americans celebren aquest mateix dia el Mourning Day, el dia de dol, instaurat el 1970, per a conmemorar l'extermini sistemàtic dels pobladors d'Amèrica per part dels colons britànics. El que va començar com un dinar de germanor, va acabar amb els anys, com es ben sabut per a tothom, esdevenint un genocidi sistemàtic.

Sigui com sigui és la festa familiar per excel·lència en la que es cuina i es menja un gall d'indi, que és l'animal més sacrificat als Estats Units els dies abans. Es calcula que durant el dia es cuinen uns 46 milions de galls d'indi. Si agafem una mitja familiar de 4 persones, voldria dir que aquest dia, un 56% dels nord-americans mengen gall d'indi. Avui (i l'any passat) jo també n'he menjat.

Havent dinat, les families s'estarrufen al sofà per a mirar un partit de futbol americà de la NFL. De fet des de 2006 la NFL en programa 3 en horari de màxima audiència. Avui el partit estelar ha estat el que enfrontava els Chicago Bears contra els Detroit Lyons. Jo, que m'he ajuntat amb quatre persones catalanes, després de menjar el preceptiu gall d'indi i pastís de carabassa, ho hem arrodonit amb el partit de la Champions (que es va jugar aquesta setmana però del que no sabíem els resultats) Manchester City contra el PSG. El resultat final, 2-1, ens ha acabat d'arrodonir el dia de Thanksgiving.

Des dels Estats Units (II)

Més enllà de la indiferència amb la que els americans en general tracten la pandèmia (i les mesures de prevenció), hi ha dues coses que m'han cridat particularment l'atenció en el retorn als Estats Units després d'un any.

La primera és la millora en infraestructures a l'estat d'Ohio. Durant l'any de la pandèmia, amb diners de l'estat (els macroprogrames d'inversió en obra pública de l'administració Biden encara no estan del tot aprovats) s'han acabat una munió d'obres de millora de les autopistes interurbanes que envolten Columbus i la seva autopista de circumvalació, la I-270. Continua veient-se maquinària d'obra pública a cada cantonada i la ciutat i els seus barris estan en perfecte estat de revista, molt cuidats, molt nets.

La segona és la falta de mà d'obra. Segons càlculs de la CNN han desaparegut de l'economia nord-americana entre 3,5 i 4 milions de treballadors si ho comparem amb la situació d'abans de la pandèmia de Covid. De fet, diria que no hi ha un sol establiment comercial o industrial on no hi hagi penjat el rètol del "Now Hiring". Falten cambrers (hi ha molts restaurants que no reserven perquè no saben amb quants cambres i cuiners podran comptar), dependents de supermercats, treballadors industrials, i sobre tot, sobre tot, falten persones al sector de la logística: conductors de toros de magatzem i conductors de camions. Un camioner de grans rutes als Estats Units avui pot estar guanyant fàcilment 2.000 dòlars a la setmana (després bona part del sou acaba en taxes a pagar a l'administració, però de moment, tothom vol ser conductor/a de camió)....

Com és possible una cosa així? Com s'hi ha arribat? Hi ha un conjunt d'aspectes que ho expliquen, i la resposta no és ni fàcil ni monovectorial. Una de les explicacions, segurament la més extesa, és que els grans estímuls a l'economia injectats primer per l'administració Trump i després per la de Biden, així com els subsidis a la desocupació per a la població amb Covid (o amb familiars amb Covid) ha inundat l'economia de diner i hi ha molta gent que té estalvis.

A la cultura nord-americana, a diferència del que succeeix a Europa, es treballa per viure, i no es viu per a treballar. Molts americans, a la que tenen alguns estalvis, es poden passar molt de temps sense treballar, i en aquests temps actuals, això encara és més així. Només el mes de setembre van plegar voluntàriament 4,4 milions de treballadors i a l'agost, uns altres 4,3. Són els percentatges d'abandonament laboral més alts del que aquest índex es va començar a computar fa uns 20 anys.

Hi ha un altre fenomen que es coneix com la "Gran Dimissió" o la "Gran Renúncia" i es refereix a treballadors que abandonen el seu lloc de treball i que no necessàriament se'n van a un altre on els paguin millor. Hi comença a haver un canvi de paradigma: s'està reformulant la cultura del treball tradicional, des del fet d'acudir cada dia a un lloc de treball versus treballar des de casa o des d'un cafè (les feines que ho permeten) fins a renunciar a una carrera professional a canvi de més temps i major qualitat de vida.

Això porta indissociablement vinculada una lluita entre empreses per a reternir els seus millors treballadors i reclutar-ne de nous, i això desemboca en la situació d'inflació que s'està vivint actualment. El salari base per hora de 12 dòlars per hora, avui en dia no l'accepta pràcticament ningú, més enllà de les cadenes de restauració ràpida on en contracten sense tenir pràcticament cap estudi o habilitat professional. Només cal tenir permís de treball i residència.

Sigui com sigui, la conseqüència pràctica és que les mancances a les cadenes de suministrament, ja molt tocades per la crisi de l'energia, la del la manca de contenidors i la frenada de l'oferta de matèries primeres sobre tot a l'Àsia (a més a més dels increments de preus), estan provocant grans disrupcions a l'economia productiva i de distribució, per falta de productes.

Un empresari amb gran experiència i implantació als USA amb el que vaig mantenir una reunió la setmana passada em deia que aquesta situació pot durar encara molt de temps (fins a mitjans del 2023, deia). Si és així, que Déu ens agafi confessats perquè podríem estar a les portes d'una crisi d'abast mundial com mai coneguda abans.

Des dels Estats Units, un anys després (I)

Fa cinc dies vaig tornar als Estats Units després de gairebé un any de no poder-hi viatjar com a conseqüència de la prohibició presidencial de Donald Trump que el president Biden va mantenir fins el dia 8 de novembre, fa escassament 12 dies. Els Estats Units van a la seva -com sempre han fet, d'altra banda- ja que la Unió Europea va reobrir les fronteres pels ciutadans nord-americans vacunats amb doble pauta a primers de juny i aquí, els que hem de viatjar per feina i no per plaer ens pensàvem que hi hauria reciprocitat immediata. No va ser així. 

Però finalment la millora sostinguda en la disminució del número de víctimes mortals (que no en l'evolució de la pandèmia - a l'alça des de mitjans de juliol- ni del rati de vacunació) i, entenc, la pressió de les companyies aèries i del sector turístic en general, han acabat forçant l'administració dels Estats Units a reobrir les fronteres als ciutadans de la Unió Europea. Però com diuen els "Manel", ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

A l'arribar als Estats Units, en un vol de Delta Airlines ple fins a la bandera, vaig tenir la sensació que això del Covid va ser com un malson d'una nit. A JFK, on vaig fer escala per anar a Columbus, semblava com si no hi hagués hagut mai pandèmia. Pràcticament ningú no portava la mascareta -ni els funcionaris de fronteres ni empleats de l'aeroport- i l'aeroport era ple a vessar. La sensació era d'una gairebé absoluta normalitat.

Si un extraterrestre hagués baixat de la seva nau espacial en aquell moment (diumenge 14 de novembre a la tarda) i hagués aterrat a l'aeroport de Nova York, hagués estat incapaç d'intuir que els Estats Units encara avui estan sota els efectes d'una pandèmia que ha causat des del 13 de març del 2020, és a dir, en un any i vuit mesos, 790.000 morts oficials, un 0,24% de la seva població, poca broma, el país -amb diferència- amb el més gran número de morts per la pandèmia del Planeta. 

Només per a tenir una idea comparativa, sumant els morts nord-americans (soldats) a la Segona Guerra Mundail i a les altres dues grans guerres a la que els Estats Units van participar al Segle XX, van morir-hi un total de 286.000 soldats (174.000 a la Segona Guerra Mundial, 58.000 a la Guerra del Vietnam i 54.000 a la Guerra de Corea, en xifres rodones).

És a dir, en 20 mesos han mort més ciutadans nord-americans, que en les 3 grans guerres del Segle XX a la que van participar els Estats Units, en una proporció de 2,76 vegades més, a favor dels morts per Covid.

I malgrat això, molts ciutadans del país actuen com si no hagués passat res. Els que estan vacunats perquè ho estan (i molts ja s'han fet administrat el "booster", és a dir, la tercera dosi), en la seva immensa majoria blancs angloxasons demòcrates o republicans moderats (és trist però, com hem deia aquesta setmana el nostre advocat: "la política ha estat des del primer moment afectant la vacunació als Estats Units). Si bé els Estats Units són el principal fabricant de vacunes contra la Covid del Planeta, entre Pfizer, Jansen i Moderna, el rati de vacunació de la seva població és relativament baix, molt baix diria: només un 59% de la població té administrades les dues dosis.

La mascareta no és obligatòria -al menys a l'estat d'Ohio, que és on sóc jo, però tampoc ho és a Nova York, on vaig fer escala-, i hi ha una sensació (falsa) de normalitat que aboca a una perillosa manca de prudència. Aquest matí he estat al Bureau of Motor Vehicles per a renovar el carnet de conduir i puc afirmar que en un local de l'administració amb 5 funcionàries i una cinquantena de clients, menys d'un 20% dels clients portava mascareta i cap funcionària la portava. Quan el governador de l'estat va decretar que la mascareta havia deixat de ser obligatòria, la majoria de ciutadans s'ho van prendre al peu de la lletra. 

El 19 de novembre, darrera dada disponible, es van detercar 93.200 nous contagis de Covid, el que representa un increment del 30% en la mitja mòbil de 14 dies, i els casos creixen exponencialment més en els no vacunats, però malgrat tot molta gent no es vacuna i el negacionisme s'exten, especialment entre els col·lectius més radicalment trumpistes, i els ciutadans d'origen llatí i afroamericà.

Com acabarà tot plegat? Doncs encara és prematur per dir-ho, ja que les corbes d'hospitalitzats i morts van a la baixa, però hi ha una dada molt significativa: com sigui que les dades científiques apunten  a que la vacunació perd molta efectivitat a partir dels sis mesos d'administració de la segona dosi, el govern dels Estats Units va decretar ahir mateix l'extenció de la tercera dosi a tota la població, de franc i amb moltes facilitats per a posar-se-la: només cal demanar cita prèvia a, per exemple, la xarxa de farmàcies Walgreen.

Per si de cas, com sigui que a les Espanyes la tercera dosi sembla que s'administrarà des del Gener de 2022, jo ja he demanat hora.

Exemples de com actua el "deep state" (La casta o "els que manen", pels amics)

Aquesta setmana que avui s'acaba hem assistit a dos espectacles, un a escala internacional (la cimera del clima  de Glasgow) i un altre de patri (la ratificació de 4 membres del tribunal constitucional), que m'han semblat, com a mínim poc edificants, per no titllar-los directament de vergonyats.

Pel que fa a la cimera del clima de Glasgow, a part de que l'acord al que s'ha arribat és de mínims (puc entendre que posar d'acord 190 països en circumstàncies econòmiques, de població i de desenvolupament molt diferents pugui semblar una veritable epopeia), però el que més m'indigna és que al final, gairebé tot és mentida. Per a posar un exemple molt il·lustratiu que en aquestes contrades coneixem força: l'Estat promet una inversió X per a Catalunya i s'aprova per pressupostos, si a l'hora de la veritat l'execució és del 20% de X, aleshores el resultat no és altra cosa que un engany, que s'ha venut molt bé i probablement haurà servit per a obtenir uns quants milers de vots addicionals.

Doncs això és més o menys el que penso dels resultats globals de la cimera del clima: si no hi ha un organisme de control amb poder fiscalitzador i penalitzador (l'ONU no ho és a dia d'avui), aleshores incomplir és molt barat. Estic exagerant de forma volguda per a exemplificar quan fàcil és comprometre's a quelcom i no complir. Com a mínim, i per desgreuge, L'Índia no ha volgut signar la prohibició de la utilització del carbó com a font d'energia: no s'ho pot permetre, amb la segona població més gran del planeta, i sense font alternatives de subministrament d'energia. Però vaja, l'espectacle de Glasgow, més enllà d'omplir moltes hores de televisió i pàgines de premsa i internet, haurà servit, malauradament, per ben poc.

I en el cas de la votació al congrés espanyol aquesta setmana de la renovació de quatre membres del tribunal constitucional, la cosa és de vergonya. Però no de vergonya, diem-ne normal, sino de vergonya mooooolt vergonyosa. Per a ser més exactes, ha estat l'exemplificació de la desevergonya amb llum, taquígrafs i càmeres. Sembla difícil de creure tot el que ens han explicat, i que al capdevall, els partits més progressistes hagin de votar a canditats "amb la pinça" al nas per "disciplina de partit". L'Odon Elorza, que sempre m'ha semblat un polític d'una coherència estratosfèrica no va negar que va votar en contra del nomenament del candidat Enrique Arnaldo, com 9 altres membres dels PSOE i Unidas Podemos.

El repartiment de càrrecs és quelcom que hom pot arribar fins i tot a entendre, però el que no és de rebut és que refregin als morros dels ciutadans, que mantenim tot aquest tinglado -moltes vegades a contracor- sense cap mena de pudor. És més que obvi que la neutralitat política no existeix i que no es pot esperar del PP que proposi pel càrrec persones de perfil independentista, posem pel cas, fins i tot es pot entendre que els proposats tinguin una ideologia més aviat afí al PP, fins aquí passi. 

Però el que costa de païr és que el persones com l'Enrique Arnaldo, que ha estat imputat (i posteriorment desinputat) en casos com el Palma Arena (és un gran amic de Jaume Matas, corrupte condemnat) i el Lezo (és un gran amic d'Ignacio González, un altre personatge de gran calat) o que va muntar un màster a la grandíssima i prestigiosíssima Universitat Rey Juan Carlos I, a la que hi va endollar el seu fill i el deu seu amic Maza, ex-fiscal general de l'Estat, puguin ni tan sols ser proposats com a candidats. 

És una disfunció del sistema, que justament està muntat -des de fa molts anys, i aquí la transició política del 78 no va fer gaire res per a canviar-ho- perquè personatges d'aquesta calanya es puguin perpetuar a les altes instàncies de l'administració de l'estat, sigui a les institucions o a la judicatura, amb tot el desvergonyiment del món i sense que succeeixi res. Impunitat total. Només un altre exemple, molt concloent: el tribunal de comptes, on un 15% dels seus membres tenen relació de parentiu, n'és una de les mostres més rellevants. Alguns dels seus membres parlen per si sols: Manuel Aznar López (germà del gran José Mari), Margarita Mariscal de Gante (ex-ministra del PP), Ramón Álvarez de Miranda (fill de l'ex-president del congrés i ex-diputat de la UCD), si això no és un magnífic exemple de portes giratòries, que baixi Déu Nostre Senyor i que ho digui.

I encara hi ha qui es queixa que la participació a les eleccions és baixa...

Fronteres europees, hipocresia, desesperació

La Unió Europea presumeix de portar la iniciativa a nivell mundial per a aconseguir més democràcia, més justícia social, més llibertat. Al menys de cara a la galeria és una potència bel·ligerant en matèria de defensa dels drets humans. Com a tants i tants altres aspectes de la realitat que envolta les nostres vides hi ha aquest "però" que he anomenat "de cara a la galeria". 

La realitat, que és tossuda, la majoria de les vegades no és ni tan bonica ni tan verda ni tan ètica, sino tot el contrari.

Ho estem veient aquests dies amb la crisi de refugiats sirians i afganesos amuntegats en terra de ningú a la frontera entre Bielorrússia i Polònia. Vexats, robats pels propis guardes de frontera bielorussos, passant fred i gana. Literalment abandonats a la seva sort pels que podrien canviar-la.

La Unió Europea, que durant la crisi de refugiants el 2015 arran de la guerra de Síria predicava una cosa i en feia una altra de totalment dieferent, va contribuir (per passiva) a agreujar una crisi migratòria sense precedents amb el resultat d'un amuntegament en condicions gairebé infrahumanes de milers d'éssers humans a camps de refugiats a Tessaloniki i  a les illes gregues, en particular el camp de refugiats a Moira, a l'illa de Lesbos. Se n'ha parlat mai més? Doncs no. Una simple cerca per internet per a preparat aquest article m'ha tornat articles el més actual dels quals es remunta al 29 de març de 2020!!! (El PuntAvui: "Pressió a la CE perquè s'evacüi els camps de refugiats grecs")...és fantàstica la desmemòria que tenim els éssers humans en general i els polítics en particular.

Què es va fer aleshores, a part de córrer un espès vel sobre l'afer? Doncs encomanar la seguretat de les fronteres meridionals de l'est de la Unió Europea a Turquia, el gran policia de fronteres, amb el seu comandant suprem, Erdogan que és, com tothom sap, un gran demòcrata. Cobrar per aturar, com sigui (els polítics de la UE es renten les mans com Ponç Pilat i es giren d'esquenes, obviant els "mètodes" que Turquia pugui fer servir) les riuades d'immigrats que busquen a Europa una segona oportunitat per a sobreviure.

Però tot això no és nou. No fa tan de temps (maig 2021) el govern de Pedro Sánchez es va haver d'enfrontar amb una de les pitjors crisis exteriors del seu mandat: l'entrada massiva de marroquins -molts menors d'edat- a la ciutat de Ceuta com a conseqüència de la passivitat de la gendarmeria marroquina de fronteres seguint les consignes del seu rei, Mohamed VI, un altre gran demòcrata. 

Motiu? Resposta marroquina a l'acollida a l'hospital de Logroño -per raons humanitàries- del lídel del Front Polisario, Brahim Ghali, afectat de Covid de forma seriosa. L'afer es va acabar amb una baixada de pantalons d'Espanya, que va destituir de forma vergonyosa la ministra d'afers exteriors González Laya. 8.000 marroquins van entrar il·legalment a Espanya en 2 dies, provocant una crisi sense precendents. Al final dels dos dies més de 6.500 migrants van ser repatriats, molts infants sense pares (quina ha de ser la desesperació que uns pares abandonin else seus fills menors a la seva sort, acceptant que creuin una frontera sense papers ni diners cap a un futur desconegut però certament molt incert?), però la crisi estava servida. 

Però aquesta és una constant. Hi ha una munió d'altres casos: les pasteres que arriben a Lampedusa o a Andalusia. Les expulsions en calent i/o els internaments en centres d'acollida (CIE) que semblen de facto presons.

I la crisi a Bielorússia ens ha fet descobrir una altra mètode de tràfec macabre d'éssers humans: la substitució dels camions o les pasteres per avions...El migrant paga la tarifa a l'intermediari per obtenir un bitllet d'avió que com a mínim evita el risc i el tràngol del viatge. El que passi a l'arribada, ja es veurà...

L´últim exemple el tenim en l'aterratge d'emergència d'un vol des de Marroc a Turquia a Son Sant Joan, fa tres dies, quan un passatger, en una maniobra perfectament orquestrada i preparada via Facebook, va fingir un coma diabètic. Una vegada aterrat l'avió 20 passatgers van aprofitar la confusió per a escapar-se. 12 han estat detinguts però 8 continuen encara en parador desconegut.

No dic que sigui fàcil, que certament no ho és, però estic convencut que el món ric té maneres molt més eficients de gestionar aquestes crisis i d'impedir aquests drames humans. Per què no es prenen accions fermes en aquest sentit quan els mitjans econòmics hi són? Sóc incapaç de veure'n la resposta...

Pressupostos de la Generalitat i la CUP

Em costa d'entendre en ple Segle XXI un partit modern que funcioni amb règim assembleari, però aquest és el cas -encara- de molts partits, i entre els que ens ocupen, al nostre país, la CUP, les antigament Candidatures d'Unitat Popular que van néixer amb vocació municipalista (es pot entendre) però que van fer el salt a la política catalana (també ho puc arribar a entendre) i que van acabar presentant-se a les eleccions al parlament espanyol (no ho entendria ni en tres vides).

Tinc molt present en la memòria el salt al Parlament de la CUP, a les eleccions de novembre del 2012 en les que les CUP, encapçalades per en David Fernàndez i en Quim Arrufat van obtenir 3 diputats. En David, que en la meva opinió és un animal polític de primera divisió i un grandíssim activista i periodista (amb seny) em va fascinar per la seva coherència política i els seus articles periodístics, en particular, els que va publicar durant molt de temps al diari Ara.

El que vaig pensar que era una alenada d'aire fresc al Parlament de Catalunya aleshores es va estroncar quan l'octubre de 2015 la CUP, en una votació assembleària convocada per a decidir si els seus  diputats recolzaven la investidura d'Artur Mas després de tres mesos de negociacions. La votació va tenir lloc durant un cap de setmana a Sabadell i després de tres votacions, es va acabar amb un empat de 1.515 vots (no m'ho vaig creure aleshores i continuo sense creure-m'ho a dia d'avui, però en fi, pitjors coses s'han vist...). 

Es de tots sabut que finalment la CUP no va recolzar la investidura de Mas i finalment es va acabar investint President -amb els vots de la CUP- a en Carles Puigdemont, en una legislatura, la XIª, que es recordarà sempre pel la votació per la independència en el referèndum de l'1 d'octubre de 2017.

Aquesta setmana s'han presentat els pressupostos de la Generalitat de Catalunya pel 2022 (seria el primer pressupost aprovat en 12 anys!) que es caracteritzen, en línia amb la majoria de governs del món, per ser expansius (un 9% més de despesa) amb la finalitat de contribuir a la recuperació econòmica. Avui ha transcendit que la CUP, enfadada, ai las, perquè s'han presentat els pressupostos sense consultar-los es reunirà en assemblea aquest cap de setmana per a decidir si presenta una esmena a la totalitat, en la línia amb el que faran PP, VOX i Ciudadanos.

Jo no sé què és el que decidirà la CUP aquest cap de setmana, però el més probable és que tombi el suport els pressupostos (per no ser prou socials, per no ser prou independentistes o perquè l'àvia fuma) i tornem a entrar en una espiral que avoqui a unes altres eleccions.

Si els senyors de la CUP tinguessin dos dits de seny i amplitud de mires, entendrien que un país com Catalunya necessita pressupostos (són els més socials de la història del país) i restaurar la normalitat abans de pensar en la independència. 

La política del cremem-ho tot per a resorgir més forts em sembla que és una errada garrafal, i més en un país absolutament dividit en gairebé dues meitats en la que, políticament parlant, una no vol ni sentir a parlar de l'altra. 

Potser el que els senyors assemblearis de la CUP estan esperant és l'adveniment d'un Parlment espanyol d'extrema dreta i així tenir motius més sobrats per a agafar les armes i declarar la revolució independentista per a proclamar, després de la victòria, la República Catalana.

. Ya a primera hora de la noche y después de dos votaciones ajustadas, empatar

Billy Elliot: el musical

En aquests temps estranys que ens ha tocat viure, on no hi ha un sol dia en que una munió de males notícies s'escoli a les nostres vides, costa trobar raons per a emocionar-nos com a éssers humans i donar-li un sentit a tot plegat.

Efectivament, les notícies negatives posseeixen les nostres vides, des de l'evolució altra vegada molt negativa de la pandèmia de covid en diferents països propers (la situació està lluny de ser sota control), fins a les dades de violacions de noies joves amb total impunitat, passat per la fatxenderia dels polítics als quals paguem els sous, o els no-acords a la cimera del clima de Glasgow, que hom té la sensació que es fa més de cara a la galeria (perquè s'ha de fer i cal que els polítics apareixin a les fotos i a les notícies) que no pas perquè hi hagi una convicció dels nostres dirigents que s'acaba el temps per a actuar...Si a això i a moltes altres coses li sumem l'agonia del Barça i els ensurts del Girona, podem dir que n'hi ha per llogar-hi cadires (o "hay para alquilar sillas", que cantava La Trinca).

Enmig de tot aquest femer, fa un parell de dissabtes vaig tenir el privilegi d'assistir a segona fila al musical Billy Elliot, des de la que gairebé podia sentir la respiració de les actrius i els actors, i tocar l'esquena del director de l'orquestra. 

És força probable que molts de la meva generació hagin vist la pel·lícula, de l'any 2000, candidata a tres òscars (millor director, milló guió i milló actriu de repartiment) i gran èxit de taquilla i de públic. Tinc un gran record de l'actuació de Jamie Bell (Billy Elliot) i de la seva professora, l'actriu Julie Walters (brillant a la peli).

La pel·lícula em va fascinar i emocionar aleshores, les notícies de la vaga dels miners i de l'actuació de la Dama de Ferro, Margaret Tatcher, encara eren relativament recents. Pels que no coneguin la trama, es tracta d'una història de perdedors on la derrota era clara des del principi, i on només es resistia (vaga de miners) per a defensar la dignitat d'un poble que només tenia les mines com allò que donava sentit a les seves vides. Miners que només savien fer de miners i que només volien fer de miners. Que l'extracció de carbó no fos rendible ni sostenible ni viable els era igual. Només hi havia la mina i fora d'ella, l'abisme. Al final, els miners no tenen altre remei que -vençuts- tornar a la feina sense haver aconseguit els seus objectius. Al cap de pocs mesos, totes les mines serien tancades.

L'any 2012, en un viatge a Nova York amb la meva dona, vam anar a veure el musical a Broadway i em va tornar a fascinar la posta en escena i els actors. La història em va tornar a captivar.

La seva estrena a Barcelona el mes d'octubre va ser per a mi una gran notícia. Primer perquè es tracta d'una producció de gran format que feia temps que no es veia a la capital. Segon perquè vaig anar seguint per premsa i ràdio la preparació i la pre-producció, sobre tot en la part referida al casting de selecció dels diferents "Billy Elliots" formats a l'escola  de la Coco Comín, un referent a l'escena musical a Barcelona. I tercer perquè tenia ganes de reviure la història i veure i viure si el pas del temps l'havia respectat.

Embolcallada amb l'èxit que va tenir a Madrid -va estar en cartell més de 2 anys i mig i es vam fer més de 900 representacions entre 2017 i març de 2020 en què es van haver de suspendre les representacions per la pandèmia - i amb la mateixa producció que la va estrenar allí (SOM Produce, la companyia productora de musicals més gran d'Espanya), l'obra es va estrenar a Barcelona el dia 9 d'octubre, amb part dels mateixos actors que la van representar a Madrid, on destaca la professora Mrs. Wilkinson (brillant)  i el pare d'en Billy (molt convincent). 

No em penedeixo d'haver pagat un preu alt per  les entrades (a la fila 2 costaven 75€ cadascuna) perquè l'espectacle s'ho mereix amb escreix. Dues hores de màgia en estat pur, amb emocions a flor de pell durant tota l'estona, i un desplegament visual i auditiu digne dels millors espectacles de gran format del West End o de Broadway.

Al casting actual a Barcelona hi ha 5 Billy Elliots (d'edats entre els 8 i els 13 anys). Quan hi vam anar nosaltres l'actor principal era en Pablo Fito, un nen que és tot entusiasme i entrega. Fins al punt que quan va acabar la representació, va arrencar a plorar de forma incontrolada i va rebre l'aplaudiment emocionat dels seus companys de repartiment.

Billy Elliot és un remei per la misèria moral que inunda darrerament els nostres dies. És un antídot altament recomanable. Si jo fos metge, el prescriuria constantment.

Boris Johnson, àlies el tafur

 L'Enciclopèdia Catalana defineix la paraula "tafur" amb dues accepcions:

1. Jugador d'ofici. Tafurer.

2. El qui freqüenta les cases de joc.

A mi em sembla clar que en Boris Johnson, llicenciat en filologia clàssica i arts, i que abans de ser polític professional va exercir de periodista, és un tafur. Un jugador nat, o d'ofici, com defineix l'Enciclopèdia. Està clar que la seva aposta pel Brèxit estava netament motivada pel seu afany de poder i que va utilitzar en benefici de la seva carrera política.

Johnson va prometre als britànics que el Brexit suposaria una mena de refundació del Regne Unit, i de fet, va estar a punt de trencar les cartes de la negociació per l'afer de les fronteres d'Irlanda del Nord amb la Unió Europea. A les eleccions del 2019 Johson va obtenir pels Conservadors, la victòria electoral més important dels darrers 30 anys, amb una campanya centrada en el Brexit i la promesa de mantenir-se fort en les negociacions. Al final, va haver de cedir en la qüestió de considerar les fronteres d'Irlanda del Nord com a inexistents en matèria comercial per tal d'evitar el veto d'Irlanda. El Brexit es va oficialitzar el 31 de gener de 2020, molt a prop de l'inici de la pandèmia de Covid.

Què és el que ha succeït els darrers 20 mesos, en particular els darrers 6 mesos? Doncs una fuita que primer va ser un degoteig i després va esdevenir massiva de treballadors estrangers que feien les feines més dures; una fuita massiva de capitals de la City i greus problemes d'abastiment a les botigues de productes com a ara carn (una gran majoria de treballadors dels escorxadors eren estrangers que han anat retornant als seus països d'origen) o gasolina (tots vam assistir estupefactes a les imatges dels telenotícies de les cues faraòniques a les estacions de servei britàniques per falta de conductors de camions cuba).

Boris Johson, en una fugida cap endavant de llibre, primer li resta importància i després troba culpables fora. Cap acte de contricció, cap reconeixement de responsabilitat, ni que sigui mínima. Els problemes que assoten l'antic imperi només acaben de començar. L'hivern serà dur: hi haurà més desabastiment i falta de molts productes als lineals dels supermercats, més manca de personal especialitzat, més inflació. 

Johnson es guarda a la màniga un farol. El de contraatacar amb l'amenaça de trencar els acords amb la Unió Europea, invocant l'article 16 de l'acord de sortida del Regne Unit, pel descontentament dels unionistes irlandesos, amb la supressió de frontera amb la Unió Europea però, de facto, amb la regulació de les importacions britàniques.

El Premier britànic busca descaradament la provocació a la Unió Europea, des de la convicció farolera que la Unió cedirà al xantatge i no gosarà prémer el "botó nuclear" del trancament de relacions i passar d'un Brexit suau a un Brexit dur. 

Però estic fermament convençut que la Unió no es deixarà prendre el pèl i que finalment, si cal, s'acabarà imposant el Brexit dur, i si això finalment acabés succeint, que Déu agafi els britànics confessats, perquè el que s'ha vist aquest començament de tardor serà un joc de guarderia comparat amb el que els espera.

Els darrers cops de cua de la senyora Díaz Ayuso

La senyora Díaz Ayuso, flamant presidenta de la Comunidad de Madrid i lideressa del PP madrileny en clara pujada popular i mediàtica, ha començat a tastar el néctar de la realitat, i aquest no és un altre que el famós "Principi de Peter", aquell que postula  que "En una jerarquia, tot empleat tendeix a ascendir fins a arribar al seu llindar d'incompetència". Aquest principi, plantejat per primera vegada l'any 1969 pel catedràtic canadenc Laurence J. Peter en el seu llibre "El principi de Peter", que va escriure amb Raymond Hull. El llibre analitza la jerarquia de les organitzacions i acaba demostrant que no és per casualitat que els caps siguin caps i -molts- empleats romanguin empleats tota la seva vida.

La reflexió em ve al cap tot llegint sobre la polèmica desfermada al PP de Madrid pel lideratge del Partit a la Comunidad, a les eleccions que s'han de celebrar a la primavera de l'any vinent, i que ha començat a  enfrontar de forma directa Pablo Casado amb Isabel Díaz Ayuso.

Per a mi, la cosa és ben senzilla. El fenomen Díaz Ayuso va ser catapulat a la popularitat de masses per mediació d'un dels més grans demagogs lerrouxistes que té Espanya en general i Madrid en particular, el senyor Miguel Ángel Rodríguez, MAR pels amics,  amic íntim de José Maria Aznar, l'ideòleg del personatge Díaz Ayuso, des de la seva posició com a Director de Gabinet de la Comunitat de Madrid, càrrec que ostenta des de 2020.

Que algú que no té cap necessitat de parlar públicament com l'ex-periodista José Maria García (periodista que cobrava 12 milions d'euros als seus anys meteòrics com a professional de la ràdio), escrigui de la presidenta: "Yo lo que me hago cruces es de lo generosos, tremendamente generosos sin límites que somos los ciudadanos españoles. Además de llevar la cuenta de Twitter del perro de Esperanza (Aguirre), ¿qué otro demonio ha hecho Isabel Díaz Ayuso? No ha presidido ni la comunidad de vecinos"...

Té raó en José Maria García en les seves afirmacions. Una persona que basa la seva campanya electoral en un missatge tan simplistament simple i estúpid com el famós "Ayuso libertad" té molt poc a oferir com a política professional. La gent amb seny del PP no la vol, i guanyada fa poc la Comunidad de Madrid, ara pensen en amortitzar-la quant abans millor.

Els mateixos mitjans que defensen els colors de la dreta, posem per cas El Mundo, La Razón i l'ABC ja estan defensant en públic (i molt més en privat) que Díaz Ayuso no és la candidata ideal a Madrid. Escriu l'ABC d'abans d'ahir: "Génova frena en seco la candidatura de Ayuso en el PP de Madrid: "no puede ser presidenta"". Ja veuran com en breu començaran a publicar detalls d'un passat que és menys honorable del que semblaria.

Efectivament, quan un la sent parlar, hom pensa que les coses no estan tan malament, al capdevall. Una Díaz Ayuso presidenta del PP i candidata a les eleccions de 2024 -si tot segueix com fins a avui- sembla del tot improbable. Els ciutadans estem tips que ens prenguin el pèl, però si es fa amb una certa sofisticació sembla que ens acabi fent menys mal. No és el cas de Díaz Ayuso, a la que la premsa madrilenya de dreta i extrema dreta ja li està buscant draps bruts i un passat inexplicable.

Em jugo un pèsol que l'aureola de la senyora Ayuso s'ha començat a esquerdar i que d'aquí a quatre dies el seu pas pel PP, la seva intenció de fer-hi política i la seva estela seran aigua passada.Leer