divendres, 24 de març del 2017

IKEA a Girona, ara sí

Vaig publicar fa uns mesos (un post del dia 20 de Desembre de 2016) que després de l'enrenou provocat pel referèndum convocat per l'Ajuntament de Salt en relació a la implantació d'IKEA al municipi vaig fer una pregunta a un alt executiu de la marca sueca, aprofitant una visita a Almhüt (el poble on hi ha el quarter general de l'empresa) i es va limitar a mirar-ho al seu sistema informàtic i em va dir que no hi havia cap visibilitat, i em va confirmar que l'obertura de la botiga de Tarragona estava prevista pel mes de maig de 2018.

Aquesta setmana he tornat a estar amb executius d'IKEA, i ahir, per fi, em van confirmar que Girona ja "apareix" al sistema, es "visible". Així doncs, és molt possible que jo em precipités quan vaig escriure que l'acció de l'Ajuntament de Salt era del tot gratuïta. Tal vegada hi havia negociacions discretes en marxa. De fet és força probable que sigui així.

Ara bé, el que també és cert és que en la més optimista de les previsions, la visibilitat que s'anuncia (em confirmen que "encara" no hi ha data al sistema), no serà en cap cas abans del 2020.

Però quan IKEA anuncia l'obertura d'un nou punt de venda, aquest anunci sol esdevenir irreversible i acaba implicant l'obertura d'una nova botiga.

Així doncs, com que diuen que rectificar és de savis, puc dir amb certa seguretat que és més que probable que en els propers mesos la premsa torni a parlar de la implantació d'IKEA al terme municipal de Salt.


Unió Democràtica de Catalunya, fi de trajecte

En una carta adreçada a la militància (????, quina militància em pregunto), Ramon Espadalé ha anunciat aquesta setmana la disolució d'Unió per fallida econòmica. Uns deutes de 22,5 milions d'Euros, la no disposició d'ingressos (degut als resultats catastròfics de les darreres autonòmiques i estatals) i la manca de patrimoni, han accelerat el punt i final.

Unió Democràtica de Catalunya posa fi a 85 anys d'història i constata -no dic que sigui bo ni dolent, només que certifica- la inviabilitat actual de la tercera via que pregonava l'hoste perpetu de l'hotel Palace de Madrid.

En la meva opinió l'obsessió per la tercera via de Duran i Lleida, una absurdament inadequada ponderació de forces dintre de la federació de Convergència i Unió i un afany de protagonisme fora de mare del seu etern dirigent (25 anys al capdevant), van catalitzar el desgavell de la històrica formació.

Unió Democràtica, va saber durant alguns anys explotar hàbilment l'aliança amb Convergència -des del meu punt de vista de forma òbviament sobredimensionada- i va acaparar un protagonisme que per teòrica poderació del seu suport en votants no li hagués tocat. Imagino que en Jordi Pujol ho tenia clarament identificat i ja li anava bé.

El partit va arribar a tenir, comptats separadament de la federació, fins a 6 diputats al parlament de Madrid (2011) i 17 diputats al parlament de Catalunya (2010). Però en una molt poc hàbil maniobra de Duran i Lleida (o una molt hàbil maniobra de l'entorn d'Artur Mas), la federació es va trencar en molt poc temps i sense excessiu soroll (tenint en compte que la federació portava 38 anys convivint...). I llavors va començar el calvari d'Espadalé i del partit.

A les eleccions catalanes de 2015, les primeres a les que Unió concorria en solitari des de 1977,  Espadalé només va aconseguir treure 100.000 vots, el que el va deixar per sota del 3% de vots que atorga representació parlamentaria. Més tard, a les eleccions al parlament espanyol, el resultat de Duran i Lleida va ser encara pitjor, 65.000 vots i la fi de la suite al Palace: de 6 diputats a 0.

El més fascinant però, que no deixa de ser una metàfora de com opera molta de la clase política, és l'actitud de Ramón Espadalé, que s'ha limitat a dir que ho sentia i la de Durán, que és molt pitjor: no només no es responsabilitza del naufragi, sino que a més a més, es dedica a escriure llibres i repartir llenya a tort i a dret. Una actitud de manca de coherència que els delata i els deshonra.

Al final estem veient aquests dies les misèries de molts polítics. És lamentable veure Francesc Homs només preocupat pel seu salari com a Diputat i a Duran i Lleida implorant entrevistes per a vendre el seu llibre. Un espectacle, com la mateixa fi d'Unió Democràtica, molt poc edificant. Amb líders així no es pot esperar gaire més. Com resa la dita castellana: "A cada cerdo le llega su San Martín".


dijous, 23 de març del 2017

Diplomàcia i democràcia

Les declaracions de García-Margallo, ex-ministre d'afers exteriors espanyol ahir al programa de 13TV "El Cascabel" d'Antonio Jiménez, entre amics ideològics, no poden deixar a ningú del tot indiferent, siguin del color polític que siguin.

Deixa estupefacte sentir que un ex-ministre, confessi públicament -amb un punt de fatxenderia hispànica i colonial- que les actuacions diplomàtiques per a silenciar a governs estrangers en relació al dret d'autodeterminació de Catalunya, hagin costat "molts favors" que no se sap quan trigarem a pagar ni quan acabaran costant. Novament em venen al cap les gravacions que el diari "Público" va fer publiques de les converses entre l'ex-ministre Fernández-Díaz i l'ex-director de l'oficina antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso ("Esto te lo afina fiscalía", perquè ens entenguem...). Estat de dret en estat pur, valgui la redundància.

En una democràcia consolidada, aquest fet, que considero gravíssim i que podria ser constituiu d'una colla de delictes començant per la prevaricació i continuant per la malversació de cabals públics (que també són dels catalans), seria investigat l'endemà. Aquí, a la Pell de Brau, l'única cosa que ha passat fins ara és que l'actual ministra de defensa, la sempre atenta María Dolores de Cospedal, hagi afirmat en relació a les declaracions de Margallo -impasible el ademán-, que la posición de l'ex-ministre és del tot normal, ja que la primera obligació d'un govern és defensar la seva integritat territorial.

"Manda huevos, o güevos, doña ministra". I jo que ingenu de mi, tenia entès que la principal missió d'un govern és defensar el benestar dels seus ciutadans...Com podia estar tan equivocat? En un acte d'heroïcitat digne d'Agustina de Aragón, l'abnegada patriota De Cospedal ha volgut deixar clar quines són les prioritats: la defensa de la integritat pàtria, i tan se val si l'enemic el tenim dintre o fora, no si val a badar: todo por la patria, com resava i encara resa, el lema que podem llegir a l'entrada de les cases-quarters de la benemèrita Guàrdia Civil.

I si als rebels estats bàltics (uns mindundis) els fa gràcia la Via Catalana (que va emular la Via Bàltica que ells van fer 35 anys abans, amb persones dels tres països agafant-se de les mans) doncs millor que callin perquè si no, ara que venen maldades amb un Putin expansionista que té temptacions -després del vergonyant silenci internacional post invasió de Crimea- de recuperar l'imperi perdut, els 350 militars espanyols que estava previst que anéssin a vigilar les fronteres estonianes, es quedaran a la Brunete, a treure pols als carros de combat, una vegada acabades les partides diàries de mus i parxís.




dimecres, 22 de març del 2017

La fi d'ETA

Els que tenim una certa edat com ara la meva, és a dir, els que suportem el pes d'uns cinquanta anys per fer-ho rodó, vam crèixer amb un sentiment contraposat en relació a la famosa "lluita armada" del grup terrorista "ETA". 

Dic terrorista amb tots els ets i uts, malgrat que segurament alguns de la meva generació, amics i coneguts meus tal vegada no hi estaran d'acord. De fet, aquest mateix matí, l'ara escriptor mediàtic Jordi Basté (des de la presentació a Barcelona aquest vespre de la seva novel·la a quatre mans) recordava que ETA va obtenir ni més ni menys que 40.000 vots a les eleccions europees de 1989, quan es va presentar a les eleccions de la mà d'Herri Batasuna.

Per a mi el fenòmen ETA va ser a l'inci de l'estadi en el que començo a tenir memòria política, un grup d'alliberament nacional que va tenir com a fita més destacable fer volar pels aires més de 4 pisos el cotxe blindat del president del govern de 1974, el militar Carrero Blanco. Allò va ser motiu de respecte i admiració (ara pot semblar cafre, però aleshores era una proesa i el paradigma de la lliuta per la llibertat). 

Molt més endavant, quan al juny de 1987 (ben aviat farà 20 anys) i després de més de 700 morts, ETA va provocar la mort de 21 innocents a Hipercor i es va acabar per sempre més la llunya de mel, sense perdò, ni excuses, ni peròs. Quan l'any 2000, la banda va assassinar l'Ernest Lluch, li vaig perdre l'espurna de mínim respecte que em quedava.

Conclusió, quan ara fa cinc anys ETA va anunciar l'alto el foc, ja  vaig pensar aleshores, després de les atrocitats comeses (Vic, Hipercor, assassinat gairebé en directe de Miguel Ángel Blanco), que no hi havia d'haver ni pietat ni perdó per a assassins que no tenen la més mínima deontologia dels límits del que es pot fer i del que no.

Agradi o no agradi, la fi d'ETA no està a les declaracions a la televisió britànica BBC, ni a cap mitjà local, està en la colaboració policial entre França i Espanya, amb l'ajut del FBI. ETA ha estat derrotada a tots nivells, fonamentalment però pel desacord en mètodes i principis per part dels seus mateixos membres i simpatitzants.

No dóno cap transcendència ni cap credibilitat -seriosa- a l'anunci d'ETA. És molt possible que lliurin les armes abans de mitjans d'abril (8 d'abril de facto), però la pregunta és....hi havia alternativa (per part d'ells)? És que podien fer una altra cosa? ETA estava derrotada políticament feia com a mínim cinc anys (jo penso que molt més), hi ho segueix estan ara. Ningú no es mullarà la pell per una banda d'assassins sense idees. Després de cinc anys sota terra i amb una humitat elevadíssima, les armes que ens ensenyarà la televisió no deuen ni servir per a rentar-se les dents. Una maniobra de distracció per que la humiliació sembli menys completa.

E.T.A sabia que no hi havia altra alternativa, França i Espanya han estat capaces de derrotar la lliuta armada, especialment per la gran distància que s'ha anat generant entre el "poble" i la "banda". Discrepàncies polítiques sobre com continuar la "lluita" i un creixent desencís per part dels membres més mediàtics i convençuts.

E.T.A. doncs, només espera, confirmada la derrota dels seus equips a mans de França i Espanya, una certa magnanimitat espanyola en matèria d'acostament de presos, i ni tan sols aquesta mesura està clara que es pugui firmar abans del Consell d'Administració de divendres. Si així fora, tal vegada convindria demanar un ajornament de la vista.....

dijous, 16 de març del 2017

Lumidolls

Cada vegada més vivim en un món on la realitat supera la més absurda i impensable de les ficcions.

Ja no només és el populisme, o la involució global de drets i democràcia, ni el recompte de vots que torna a ser manual per por a "hackers" i manipulacions de les antigues hordes soviètiques reconvertides ara en sabotejadors 4.0. Tampoc és el món de l'economia col·laborativa i el low cost en el sector del trasport de passatgers (avui hi ha hagut una massiva vaga que ha deixat Barcelona dotxe hores sense taxistes). No ara hem fet una passa més. La post-veritat aplicada al món de la prostitució.

L'obertura a Barcelona del primer prostíbul de nines inflables ha provocat una petita revolució a diferents nivells a la ciutat i al país. El putiferi, que s'anuncia a la xarxa a l'enllaç següent: www.lumidolls.com, i que hores d'ara és -al menys per a mi- de difícil catalogació mental, ha provocat d'entrada la queixa de l'Associació de Professionals del Sexe (Aprosex), que reivindica els serveis sexuals i sensuals practicats per Sapiens Sapiens, és a dir, humans/es de carn i ossos.

He hagut de llegir les notícies un parell de vegades i pessigar-me per a convèncer-me que allò que llegia era cert. De fet, ara mateix, per raons que no estàn clares del tot el prostíbul de làtex està tancat (no se sap ben bé si per les protestes o la polèmica, els promotors diuen que per buscar un local més apropiat a la zona alta de la ciutat, ja que semblaria que el propietari del local on eren no sabia què s'hi feia al seu establiment), però la seva pàgina web continua ben activa.

Arran de tot això, o potser per pura casualitat, ahir, escoltant en Clapés a "Versió RAC 1", vaig enganxar una entrevista a un tal Sergi Santos, enginyer expert en nanotecnologia que acaba de tornar dels Emirats Àrabs, que, recopilant xips aquí i làtex allà ha acabat construint la "Samantha", una nina inflable com les Lumidolls (d'un realisme que esgarrifa) i que no només permet totes les opcions que se li suposen a una nina inflable de darrera generació (que poden arribar a costar fins a 6.000 euros), sinó que a més  més està dotada d'un processador que interactua amb el seu propietari (o client, o el que sigui) i li reclama afecte i sexe si s'està una estona sense tocar-la. Sergi Santos diu que això només és el principi i que en un futur proper la nina podria arribar a propunciar frases complexes.

La Samantha té programats nivells d'orgasme que van de l'1 al 6. El seu creador no ha aconseguit, pel que explica, superar mai el nivell 4. Increïble, però esgarrifosament cert.

El més al·lucinant de tot plegat però és que els serveis que ofereix Lumidolls costen a partir de 80 euros els 30 minuts i una hora i mitja s'enfila fins als 170 euros. No és que entengui jo massa de tarifes d'aquests tipus de serveis, però fins a on jo sé, es poden trobar prostitutos i prostitutes de veritat per preus més econòmics per serveis de durada similar, i segurament, segurament, la qualitat del servei serà, si més no, infinitament més humà (mai més ben dit).

En Xavier Grasset tenia fa anys un programa a Catalunya Ràdio que es deia "El món s'acaba". Cada dia que passa n'estic més convençut. El que em succeeix és que, a diferència d'en Grasset, no tinc del tot clar que s'acabi bé.






dimecres, 8 de març del 2017

La defunció del PSC

El pacte subscrit aquest cap de setmana passat entre PSOE i PSC certifica la fi del projecte catalanista i d'esquerres del PSC. Els dirigents d'aquest partit intenten, amb un grau de credibilitat molt baix, explicar allò que sembla inexplicable per a molts, d'un partit que ha estat clau a Catalunya en els darrers quaranta anys.

I és que el PSC ha signat la submissió absoluta al que determini el PSOE en les matèries claus que conformen la personalitat i l'autonomia d'un partit polític. En Miquel Iceta, que, al meu entendre, és un dels més grans polítics que hi ha actualment a Catalunya, amb una ntel·ligència, capacitat oratòria, dialèctica i temperança fora del comú, no ha sabut transmetre en aquest cas, un missatge convincent.

Ningú que no sigui molt de l'"aparell" del partit, o directament un simpatitzant del PSOE li compra el discurs. És evident que en el marc de la polarització de la política catalana cap a l'independentisme versus el sobiranisme d'aquests darrers anys, el PSC no ha estat capaç de trobar el seu espai. El camí del mig, el famós federalisme (simètric o assimètric, ara ja tan li fa, perquè està demostrat que el projecte és inviable perquè el propi PSOE hi ha renegat), és una via morta, perquè ha estat incapaç d'aportar idees que permetéssin trobar un camí propi i això ho sap tothom fins i tot la mateixa executiva del PSC.

En certa manera, la mort del PSC com a partit independent associat al PSOE de forma federal ha estat el recorregut que ha triat el propi PSC i per tant no cal, no es pot, interpretrar com una derrota de ningú ni una victòria de Ferraz. En els darrers anys, el gir sobiranista d'una part dels membres del PSC, ha provocat una deserció de part dels membres històrics més catalanistes per desavinences conceptuals difícilment superables: Joan Miquel Elena, Montserrat Tura, Ernest Maragall, Pasqual Maragall, Joaquim Nadal,... per citar els més coneguts, i ha reforçat els polítics més de l'aparell: Ros, Iceta, Marin, Batet, Ballesteros, Balmón, Fernández, Corbacho,...

El PSC ha triat el seu camí, i en aquest camí ha hagut d'abdicar de tota espurna d'ambigüitat. El projecte de present és el catalanisme autonomista, és a dir, més del que ja hi ha. És legítim, segurament poc ambiciós, però legítim en definitiva, i com a mínim, posiciona clarament el partit com a sucursal del PSOE a Catalunya i fa que no hi hagi dubtes. Mai més no es veuran posicions i votacions enfrontades a Madrid, mai més s'escolliran canditats sense comptar amb l'aquiescència prèvia de Ferraz.

Legítim, insisteixo, però per aquells que un dia vam creure en l'utopia, aquesta decisió, aquest posicionament públic  no deixa de provocar-me una espurna de tristesa i un molt de recança.


dilluns, 6 de març del 2017

Les incoherències del Cas Palau

L'anomenat Cas Palau, que ha viscut probablement una de les instruccions més llargues -i amb més instructors, sis jutges en total- de la història judicial espanyola s'està, per fi, jutjant a la Ciutat de la Justícia d'Hospitalet de Llobregat.

Aquest dimecres començarà el plat fort amb la declaració dels imputats. No podem oblidat que es tracta d'un clamorós cas de lentitud de la justícia. No hi ha excuses, cap de vàlida per molts tecnicismes jurídics que ens vulguin vendre, que justifiquin que un cas de corrupció i apropiament indegut que comença a instruir-se el juny de 2009 es comenci a jutjar gairebé 8 anys més tard.

Al primer instructor, el jutge Juli Solaz, el van arribar a qualificar de "jutge cargol", per la meticulositat i lentitud amb la que instruia el cas, però després d'ell en van passar encara cinc més. És una casualitat que dos dels sis instructors s'hagin jubilat mentre estaven en fase d'instrucció? No hi crec gaire en les casualitats....

Com pot ser que Millet, que va fer pública una confessió en carta al diari "La Vanguardia" no hagi trepitjat la presó, ni de forma provisional? Millet té ja 81 anys, la probabilitat que acabi a la presó encara que sigui condemnat a 20 anys és "raonablement" baixa donat el seu fràgil estat de salut -que no s'ha cansat de pregonar als quatre vents durant les darreres setmanes- . No hi ha límit d'edat per entrar a la presó a Espanya, però la realitat és que en tot l'Estat no hi ha més de 300 presos per sobre dels 70 anys.

"Tinc l'esquena feta una piltrafa, noi...un desastre,...no m'aguanto dret", deia en Millet a RAC1 la setmana passada, amb una veu d'ànima en pena que ni en Josep Maria Flotats o en Josep Maria Pou farien millor.

I per acabar de reblar el clau, apareix el còmplice Montull, "pare només n'hi ha un", diu la dita, i per aconseguir afinar la pena de la seva filla, la directora financera del Palau, Gemma Montull (ja,ja,ja, perdonin el sarcasme) en un gir del tot inesperat, es mostra disposat a assolir un acord amb la fiscalia i confessar tot allò tan inconfesable de les comissions il·legals a Convergència Democràtica que ha estat amagant durant més de vuit anys.

Però jo em pregunto -amb la innocència dels que encara creuen en el que publica la premsa- per què la fiscalia ha esperat vuit anys per proposar el pacte? No es podia haver arribat a un acord durant la fase d'instrucció i probablement tot plegat s'hagués escursat considerablement? No tindrà a veure amb una derivada de la guerra bruta contra el sobiranisme que ara es troba en plena eclosió?

Per què Montull decideix cantar ara i no quan en Millet fa aquella confessió a La Vanguardia que a tots ens va arrencar com a mínim una llagrimeta)? Per què dos delinqüents com aquests han passat vuit anys vivint com a marquesos (fa 2 ó 3 anys vaig veure en Millet prenent-se un esmorzar de cinc estrelles en un local de Rambla Catalunya/Mallorca) en comptes d'entrar a la presó? Per què semblen ara disposats a col·laborar i han estat vuit anys en silenci?

Pot ser que tot plegat sigui un muntatge de la fiscalia per incriminar Convergència? I que Montull, sense res a perdre-hi i molt a guanyar s'hi avingui a col·laborar? Aquestes preguntes segurament no tindran mai una resposta clara.

I fóra bo que les tinguessin perquè si Convergència ha pecat (com segurament també ho ha fet el PP en la trama Gürtel) és radicalment i democràticament convenient que se sàpiga amb pèls i senyals: qui, què, quan i quant. I que els culpables paguin tots: des de Ferrovial com a adjudicatari fins als receptors de comissions del partit. Ara bé, demonitzar tota Convergència i els nous idels que defensa el PDECAT em sembla tan inaceptable com que s'acabi corrent un vel i ningú surti escaldat, com si d'un vulgar Urdangarin estiguéssim parlant.




El blues de l'autobús

La polèmica de la semana pasada en relació a l'autobús organitzat per l'associació ultracatòlica anomenada "Hazte oir" m'ha semblat del tot desproporcionada i força fora de lloc. Vagi per endavant que estic a les antípodes del que de defensa "HazteOir.org" i del seu president, l'advocat Ignacio Vicente Arsuaga Rato (el segon cognom, encara que sembli casualitat, delata una relació de parentiu -llunyana, això sí- amb el flamant convicte Rodrigo Rato Figaredo, encara en llibertat provisional tot i la condemna a uns quants anys de presó).

A Arsuaga i la seva secta d'ultraconservadors se'ls ha fet una publicitat massiva, gratuïta i totalment provocada (per part d'ells, que són més intel·ligents i perillosos del que aparenten). Les esquerres pàtries diverses, els defensors de la justícia social (benentesa i no tant benentesa) i els que si no aixequen una veu a favor de tota mena de minories, des de refugiats sirians fins a abelles de les Guilleries en vies d'extinció, no dormen bé a les nits, han estat utilitzats amb molta habilitat per Arsuaga i companyia per a aconseguir no dos minuts de glòria sino una semana sencera.

Al capdevall, de la mateixa manera que hi ha un col·lectiu de gent d'esquerres que defensa amb vehemència els drets del col·lectiu LGTBL, per què no pot un grupúscul absolutament minoritari defensar el que creu? Encara que sigui radicalment carca i absurd. Per què s'esquincen els vestits els que demostren entendre la llibertat d'expressió de forma només unidireccional?

A mi Arsuaga em sembla un personatge repugnant i la seva organització tan despreciable com ell mateix i els seus companys, i més encara quan el titular d'una àngel de la guarda anomenat Marcelo, els va considerar l'any 2013 una organització d'utilitat pública -el que comporta poder gaudir de beneficis econòmics i fiscals- ("Manda huevos, Don Jorge Fernández Díaz, Dios los cría y ellos se juntan...").

Però això no és incompatible amb que portin a tot Espanya la campaña "Que no te engañen: los niños tienen pene y las niñas tienen vulva". No ho trobo res escandalós ni que discrimini ningú, francament, no és altra cosa que una evidencia fisiològica d'origen (això no vol dir que estigui en contra de la transexualitat, que no hi estic en absolut). Al capdavall si tothom tingués la pell tan fina com determinats col·lectius, només acabaria existint el pensament únic en el sentit més àcrata o en el sentit més radicalment conservador.

Si s'haguessin estalviat tantes gesticulacions, al meu parer exagerades, insisteixo, tanta immovilització d'autobús, tanta intervenció de les administracions locals d'esquerres, la campanya hagués passat pràcticament desapercebuda i ningú no els hagués fet gairebé ni cas. Ara, han aconseguit ressó que fins i tot ha traspassat fronteres. 

Aquesta secta és persistent i potencialment perillosa, si se li fa cas. Potser molts recordaran que "HazteOir.org" va aconseguir que El Corte Inglés retirés un anunci a la tardor de l'any passat sobre la tornada al col·le perquè s'hi veia una família en la que els dos pares eren homes (un anunci molt ben fet, per cert). Si els directius dels grans magatzems s'haguessin mostrat ferms el terrabastall s'hagués acabat en dos dies, però no van ser prou intel·ligents o no van tenir prou coratge.

I així anem, de recules, com els crancs.







divendres, 3 de març del 2017

El no nacionalisme espanyol

La premsa es feia ahir ressó de la concessió del considerat premi nòbel d'arquitectura en la seva edició de 2017 (el premi Pritzker, patricinat per la fundació Hyatt dels Estats Units) i dotat amb cent mil dòlars a la firma olotina RCR Arquitectes, propietat dels arquitectes Carme Pigem, Ramon Vilalta i Rafel Aranda.

Segur que tenen molt mèrit i que fan projectes molt espectaculats i que -en paraules de la sòcia Carme Pigem- "desperten emocions", perquè altrament no els haurien concedit tan alta distinció, però les obres que els conec, caracteritzades per la combinació de molt formigó, ferro i vidre, no m'acaben de fer el pes, tot i que em reconec profundament ignorant en matèria arquitectònica.

Però bé, no és per això que estic fent aquesta entrada al blog. El que em crida poderosament l'atenció és com la prensa d'aquí i d'allí (Madrit, concepte), ha tractat la notícia. Si a la premsa catalana en general, es destaca que la firma olotina RCR ha obtingut el Pritzker, a la premsa madrilenya el premi ha estat per Espanya (no erem nosaltres els nacionalistes?).

Per exemple, "ABC" publicava ahir una portada de fotografia  sencera dels tres arquitectes amb un títol que no té cap desperdici i que reproduexo a continuació. L'èmfasi doncs es posa no en l'estudi d'arquitectura, sinó en el fet que els guanyadors - que abans d'ahir a Madrid, ciutat, no coneixien ni les rates- han "aconseguit" un premi per a Espanya. Això no deu ser nacionalisme espanyol, veritat? 

abc 2/3/17
 A "La Razón" titulen “El Pritzker torna a Espanya i premia l'estudi RCR de Girona”, però també s'emfasitza en el fet que és Espanya qui s'endu el premi.

D'altra banda alguns diaris europeus i nord-americans que es fan ressó de la notícia (ho explica avui l'Àlex Gutiérrez a l'"Ara"), no tenen cap problema es reconèixer "la catalanitat" dels arquitectes guanyadors.

En fi, no és que es tracti d'una deformació ni de cap mena de post-veritat, però el que és cert és que d'una notícia que hauria d'aparèixer a les pàgines de cultura dels diaris, en fan una portada per resaltar-ne l'espanyolitat, ja saben, aquella, que en el temps del franquisme era "una, grande y....libre".