2022: Un any per a no oblidar

Al meu darrer blog de l'any passat, el divendres 31 de desembre de 2021, escrivia als dos darrers paràgrafs: "Hem cancel·lat per segon any consecutiu moltes celebracions de Cap d'Any, les que fan que la vida tingui una mica més de sentit -entre tanta tensió i tanta precarietat- perquè al capdevall la vida és celebració, és riure, és compartir, és abraçar-se, és ballar, és menjar...Malgrat tot, com que sóc optimista de mena, ja porto la tercere dosi de la vacuna i he acabat l'any esquiant en família, penso -de fet n'estic convençut- que el 2022 serà un any millor que el 2021 i que serà el que veurà la fi del Coronavirus, que acabarà reduït a una simple grip".

Després de llegir-ho, tinc clar que com a taumaturg no em guanyaria la vida.

Vam començar l'any 2022 amb la invasió d'Ucraïna per part de la Rússia de Vladimir Putin el més de febrer, una guerra que fa ja més de deu mesos que dura i que no sembla tenir un final gaire proper, i l'hem acabat amb l'explossió de Covid més gran del darrer any, la que s'ha produït a la Xina com a conseqüència de l'eliminació dels controls i els confinaments obligatoris, després que les protestes populars fessin tèmer per l'estabilitat del règim.

El 2022 haurà estat, efectivament, un any per no oblidar. No podrem deixar de pensar que bona part dels grans esdeveniments de l'any han estat efectes col·laterals de la pandèmia mundial de Coronavirus dels anys 2020 i 2021. 

A les conseqüències de les polítiques monetàries dels grans estats occidentals, amb agressives accions  expansives per evitar una recessió econòmica que s'albirava a l'horitzó, i que van inundar els mercats de liquiditat pràcticament regalada (als Estats Units això va ser literalment així: els nord-americans, només pel fet de ser-ho -o de no ser-ho però de tenir un permís de treball i residència- van rebre a les seves bústies dos xecs del govern federal per import total de gairebé 3.000 dòlars), s'hi van afegir els encara persistents problemes en la cadena global de subministrament -les empreses havien de restituir els seus estocs de seguretat- i per tant, la demanda de bens i serveis es va continuar incrementant. El resultat de tot plegat estava cantat.

L'any 2022 doncs, haurà estat el de les taxes més altes d'inflació del Segle XXI, amb uns increments globals de preus que al mes de juliol superaven el 10,8%. Però això és la inflació estadística global (que com tots sabem, amaga grans diferències i distorsions que poden tenir poc a veure amb el cistell de la compra del ciutadà de carrer), perquè en matèria alimentària i energètica, aquesta inflació ha estat de fet molt superior. Tots els que anem al supermercat ho hem constatat de forma directa

Malgrat això, els gurus del desastre econòmic que recalcaven que a partir de finals de l'estiu hi hauria una abrumadora crisi econòmica, també es varen equivocar de ple. Jo no sé si el que jo he anat veient és extrapolable a d'altres realitats, però durant un segon semestre en el que he viatjat molt he pogut constatar que els avions anaven plens, els hotels i els restaurants estaven a rebentar i que els nivells de consum han continuat altíssims fins gairebé a finals d'any. 

Els nivells de preus, sobre tot els de l'energia, no han estat en absolut exempts dels problemes ocasionats arran de la guerra d'Ucraïna i dels embargaments del petroli i gas rus, que han tensionat els mercats del cru d'un forma que no s'havia vist en molts anys.

I malgrat tot, la vergonyosa i sagnant guerra a Ucraïna continua però els preus de l'energia s'han estabilitzat o han tendit a la baixa: si un barril de "Brent" costava 120 dòlars a primers de juny (preu màxim de l'any 2022), aquest matí, el mateix barril cotitza a 85,9.

Que l'economia s'està refredant és innegable. La prova del cotó, com ja l'anomeno, és el preu dels nolis marítims de lloguer de contenidors de 40 peus, que són els que lloguem a la meva feina per a comprar matèries primes de l'Àsia. Efectivament, un contenidor de 40 peus que el mes de Juliol costava 14.000 dòlars, a dia d'avui en costa 3.500.  Per què? Hi ha dos factors, un de més llarg abast, que és que la demanda tant de matèries primes com de productes fabricats a la Xina s'han desaccelerat de forma exponencial (igual que van pujar de forma exponencial), i per tant els preus tenen tendència a baixar, i l'altra és que, malgrat les mentides del govern xinès, l'eclosió brutal de Covid a la Xina (aquest matí he parlat amb un proveïdor xinès que m'ho ha tornat a confirmar: no hi ha medicines, els hospitals estan saturats, no hi ha vacunes i les que hi ha no funcionen) fa que les fàbriques estiguin literalment parades, entre la gent que està malalta de Covid i la que no vol anar a treballar per por d'agafar la malaltia.

Els tipus d'interès continuaran pujant com a mesura addicional de refredament de l'economia, malgrat que en poc temps assoliran un màxim per a tornar a caure a partir de la segona part del 2023.

Altres fenòmens del 2022 han estat la continuació de la polarització i crispació política a nivell mundial a partir de la màxima: "o estàs amb mi o contra mi" que utilitzen abastament els partits polítics, però en particular els populistes d'extrema dreta i dreta extrema, ja saben, els que tenen remeis miracolosos per a resoltres problemes complexos.

Un altre cas digne de menció ha estat el reconeixement per part del britànics, ara ja majoritari, dos anys exactes després d'un "Brexit" que els havia de portar la restauració de la seva sobirania, la prosperitat i el creixement, que el sentiment d'orgull s'ha substituït pel sentiment de "Bregret", neologisme que està format per les paraules Britain i Regret (lamentar). Que els Britànics estan sotmesos en una crisi majúscula i que el Brexit en té una part molt significativa de culpa ho vaig poder comprovar en les meves pròpies carns quan vaig quedar fa un parell de setmanes, literalment "tirat" a Heathrow durant més de 48 hores.

I finalment, en un compendi que necessàriament comet l'errada de deixar-se grans temes que han succeït el 2022, no puc passar per alt la vergonya del Mundial de Qatar i del "Qatargate", l'escàndol de corrupció més gran mai destapat a la Unió Europea. Què és el que Qatar i les trampes dels petrodòlars ens han ensenyat?

Molt simple, però molt il·lustratiu dels temps que ens han tocat viure:

• El "panem et circenses" del futbol continua essent una de les grans drogues que fa que la humanitat es mantingui quieta i disciplinada, amagant les grans atrocitats i injustícies que cada dia es comenten al Planeta. El corol·lari vindria a ser: "si parlen de futbol i del gran jugador és en Lionel Messi no parlen d'altres coses".
• Els polítics (tots, però els europeus encara més) viuen instalats en l'hipocresia més aberrant. Condemnen el règim Qatarí però necessitem el seu petroli i gas natural i llavors han de "matitzar" les seves declaracions de principis. La democràcia i els drets humans s'esquincen les vestimentes quan es tracta de diners i petroli. Ho vam veure amb Aràbia Saudita i ara la història es repeteix amb Qatar.

Què ens depara el 2023? No goso a fer pronòstics. Això li deixo al grandíssim Medvedev. Jo només m'atreveixo a pensar, humilment, que la crisi no serà tan greu com molts apunten i que malgrat hi haurà una recessió (la demanda continuarà caient), aquesta serà menys profunda del que es podria pensar. La inflació es continuarà desinflant, i els preus de l'energia tornaran a tenir nivells raonables.

Si els xinesos són capaços de controlar aquesta eclosió de Covid (cosa que presumiblement succeirà a finals del primer semestre del 23) i no hi ha mutacions del virus que tornin a causar un caos mundial, les aigües tornaran al seu lloc i l'economia entrarà en una via de recuperació.

I veurem el final de la guerra d'Ucraïna, i possiblement, la caiguda de Vladimir Putin (això és, sobre tot un desig).

Bon Any 2023 a tothom!

Separació de poders: les eternes dues Espanyes

Aquest 2002, els ciutadans de carrer hem assistit estupefactes a la més descarnada batalla entre el poder polític i el poder judicial que s'hagi vist a Espanya des de l'adveniment de la democràcia.

La separació de poders, que és la base de les societats democràtiques té en molts casos la greu imperfecció que representa que el poder judicial estigui estigmatitzat per una elecció de part dels cossos dels orgues de govern de la judicatura que emana directament del poder executiu o del legislatiu. 

Aquesta anomalia no és exclussiva d'Espanya. Als Estats Units per exemple, un Tribunal Suprem caracteritzat durant molts anys per la "equanimitat" i una acurada selecció en l'elecció dels seus membres (són càrrecs que han de superar un nomenament molt estricte i que tenen el caràcter de perpetus, fins a la mort del magistrat o la magistrada electes) i que ha estat un referent d'imparcialitat i de veritable impartició de justícia durant molts anys i així ho percevia la ciutadania nord-americana, ha canviat el seu modus operandi  a partir de la nominació per part de Donald Trump de magistrats de tendència extraordinàriament conservadora, que ha tingut com a una de les més importants conseqüències els darrers anys d'un canvi en l'equilibri de forces i que ha suposat una majoria ultraconversadora de magistrals que ha provocat, entre d'altres, la derogació de l'avortament com a dret fonamental de les dones. Un retrocés de cinquanta anys en matèria de drets civils.

La politització de la justícia no és exclussiva dels Estats Units. Això succeeix en major o menor grau a totes les democràcies consolidades, però a Espanya, per un tarannà diferencial en molts àmbits, també en aquest, aquesta politització ha arribat a situacions extremes, que directament ratllen la il·legalitat. Un Consell General del Poder Judicial amb càrrecs caducats des de fa 4 anys és una anomalia difícilment justificable, i això és més així quan s'ha aprovat una llei que impedeix que els càrrecs caducats puguin intervenir en les decisions dels orgues de govern.

És molt possible que sense "el problema Catalán" sense el Procés i la delegació a la justícia del que havia de ser una negociació i una resolució polítiques, la situació a la justícia no fos tan complicada ni  tan polititzada com és ara mateix. Els catalans, sempre els catalans. No hi ha dubte que la situació generada arran dels fets del 2017 té molt a veure amb el colapse actual de la justícia i aquestes darreres setmanes i mesos, hem assistit atònits, al lamentable espectacle de un comportament dels magistrats de les altes instàncies judicials de l'Estat completament polititzat. Efectivament, els comandaments dels jutges han seguit les disciplines de partit d'una forma totalment incompatible amb la separació de poders. Els jutges han actuat en funció de les consignes polítiques dels dos partits que els van nomenar al càrrec, tan senzill com això. 

I això denota que el sentit d'estat tant dels polítics com dels alts càrrecs de la judicatura és més aviat limitat: primen més les directrius polítiques que la voluntat que la separació de poders a l'estat espanyol sigui veritablement efectiva. Un simple repàs dels principals membres dels orgues de govern de la judicatura a Espanya (hi ha un excepcional article d'en David Fernàndez ahir al diari Ara respecte a la perpetuació de càrrecs a les altes estructures de l'Estat que  ocupen càrrecs que ocupaven els seus pares, nomenats durant el franquisme).

Per tant, el que ha succeix a Espanya -i això té una solució de molt mal pronòstic- és que per disciplines de partit i una nula voluntat política de disposar d'un sistema judicial que sigui veritablement un tercer poder independent, imparcial i de prestigi, l'estructura judicial és una extensió del poder polític. El sistema vigent de quotes, que es perpetua des de molt abans de la dictadura franquista, fa que en realitat, a Espanya, la separació de poders no existeixi.

I no sembla que amb l'escassa talla política dels actuals governants i la oposició, aquesta situació hagi de canviar gaire a curt o a mig termini. Al capdevall, el conflicte latent de les dues espanyes, continua present a l'Estat i aquesta fractura es fa més que evident en la situació de l'administració de justícia.

El resultat de tot plegat és una democràcia cada vegada més imperfecta.

Medvedev, l'endeví

Fins no fa gaire (abans que esclatés el conflicte ucrainès) considerava Dmitry Medvedev -amic íntim de Vladimir Putin- expresident de la Federació Russa i exprimer ministre de Rússia, ara vicepresident del Consell de Seguretat de Rússia, una persona més aviat assenyada i també raonablement moderada. 

Arran de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia -lleialtat obliga- el personatge s'ha transformat en un ultranacionalista histriònic amb un deix fatxenda que fa declaracions irades i agressives a torn i a dret.

En aquests nostres temps de comunicació global i missatgeria instantània, aquests tipologia humana tira de Twitter a tota hora i moltes vegades de forma impulsiva, sense pensar gaire en les conseqüències. La frase "Twitter és una arma que carrega el diable" atribuïda a l'escriptor Perez-Reverte, no deixa de ser una gran veritat. Molts personatges que es caracteritzen per una famfarroneria i una xuleria que els situa per sobre del bé i del mal disparen a Twitter sense pensar-s'hi gaire. És per exemple, entre molts altres, el cas de Donald Trump (recentment readmès a la jungla "Twittera") o el mateix Elon Musk, ara president i propietari de Twitter a qui se li acumulen els problemes.

El bo d'en Medvedev, com si de Nostradamus es tractés, va publicar el dia de Sant Esteve (Boxing Day al món anglosaxó i per tant dia festiu a mig planeta) un Twitt amb les seves prediccions pel 2023. Si en comptes de publicar-ho el 26 de desembre ho hagués fet avui, dia 28, diria amb contundència que es tracta d'una innocentada.

Són els 10 auguris de Medvedev per 2023. Si no fos perquè és una persona altament formada i molt intel·ligent, diria que va escriure els Twitts sota la influència de substàncies fortament psicotròpiques o amb una intoxicació etíl·lica de cavall. Els vull reproduir (extractat) perquè feia temps que no llegia un regitzell de bajanades tan bèstia, potser excepte la primera i la setena prediccions:

1. El preu del petroli s'enfilarà als 150 dòlars per barril.

2. El Regne Unit tornarà a la Unió Europea.

3. La Unió Europea col·lapsa després del retorn del Regne Unit i l'Euro deixa de ser la monera comuna.

4.  Polònia i Hungria ocuparan part del territori oest de la desapareguda Ucraïna.

5. Alemània formarà el 4rt. Reich agafant territoris veïns, fins a les repúbliques bàltiques.

6. França entra en guerra amb el 4rt. Reich. Polònia es dividida altra vegada.

7. Irlanda del Nord es separa del Regne Unit i s'uneix amb Irlanda.

8. Guerra civil als Estats Units. Califòrnia i Texas es separen de la Unió. Elon Musk guanya les eleccions de la resta dels Estats Units. 

9. Les borses de valors i els mercats financers surten dels Estats Units i Europa i se'n van a Àsia.

10. Fallida del Fons Monetari Internacional i del Banc Mundial. El dòlar i l'euro deixaran de ser monedes refugi, paper que assumiran algunes criptomonedes.

Probablement el senyor Medvedev està expressant els seus desitjos, més que no pas les seves profecies. En qualsevol cas, cada vegada tinc més clar que molts éssers humans s'estan bevent l'enteniment a marxes forces. Deu ser una de les primeres conseqüències del canvi climàtic.

El COVID i la Xina

Que els que governen a la Xina (no ho oblidem, una dictadura molt més ferotge del que aparenta, en la que els drets individuals no estan en absolut garantits) continuen mentint respecte de la incidència del COVID entre els seus habitants és simplement una evidència estadística. Els miracles no existeixen, ni tan sols a Lourdes. Segons el web oficial que registra estadísticament a nivell mundial les dades de la pandèmia de covid (el web de la Universitat John Hopkins, facultat de medicina), als darrers 28 dies la Xina ha reportat 788.553 casos i 807 morts (ja, ja, ja). Els Estats Units, amb una mica més del doble de casos, han tingut 10.452 morts, o al Japó, 6.261 morts en els mateixos 28 dies.

Algú es creu les dades de la Xina? Òbviament ningú amb dos dits de seny i sentit comú.

La Xina ha estat oficialment -i recordem-ho, és el país on aquesta pandèmia va començar, per causes que a dia d'avui continuen gens clares però hi ha moltes evidències que apunten clarament a una errada en un laboratori d'experimentació biològica a Wuhan- un país pràcticament lliure de COVID durant els gairebé 3 anys que fa que la pandèmia dura. Almenys aquesta és la versió oficial. I com que les fronteres han estat tancades tant a les entrades d'estrangers com a les sortides de xinesos, l'aïllament ha impedit la immunització. 

Segons les seves estadístiques, des que va començar la pandèmia han mort "oficialment" 16.817 persones, atenció, en un país de 1.400 milions d'habitants. Només posarem alguns exemples: A la regió de Wuhan (epicentre mundial dels contagis) durant el desembre de 2019 i el març de 2020 es van donar de baixa 100.000 línies de telèfon mòbil, tot i que els xinesos van esbombar a tort i a dret que a Wuhan  van muntar 3 hospitals immensos en 15 dies i que van morir en total menys de 500 persones. Molts encara tenim a la retina les imatges de les excavadores aplanant els terrenys on s'havien d'instal·lar els hospitals.  Els confinaments van ser els més estrictes del planeta, i han durat fins que els primers esclats de violència i un conat de revolta social han fet, per fi, entendre a les autoritats xineses que no és intel·ligent anar contra-corrent.

Com que la Xina va esdevenir una bombolla i l'eficàcia de la vacuna xinesa, la "sinovac", és inferior al 50% segons diverses fonts consultades (en tot cas, infinitament lluny de l'eficàcia d'AstraZeneca o Pfizer) la conseqüència és  òbviament que la població no ha aconseguit immunitzar-se: la "herd immunity" (immunitat de ramat) senzillament no existeix degut a una política completament absurda. 

Avui mateix, un proveïdor xinès molt important de la meva empresa, m'escrivia, literalment: "We are now going through big hikes of Covid infection rates in China with the scrap of our zero-Covid policy. Almost everyone in our office contracted the virus and have to stay home".

La realitat és que moltes fàbriques estan aturades per falta de gent, que o bé tenen el Covid o bé no van a treballar per por de contagiar-se o de que els confinin a la feina. Ara que ha començat l'obertura, es poden veure cues davant els crematoris o als hospitals, que, segons m'expliquen els meus contactes xinesos, estan absolutament saturats. 

Cinc models de predicció epidemiològica independents apunten que la Xina pot tenir més d'un milió de morts els propers mesos, això amb independència del que les autoritats xineses vulguin reconèixer. Una de les fonts, per evitar suspicàcies, és la Universitat de Hong Kong. S'espera un pic de morts (20.000 diàries) a finals de març de 2023, quan tots els desplaçaments associats a la celebració de l'any nou xinès s'hagin acabat.

Aquesta i no cap altra és la realitat de la pandèmia de Covid a la Xina a dia d'avui. Quantes morts i quant patiment es podria haver estalviat la població xinesa si no fos per l'orgull i l'arrogància dels seus dirigents; però ja se sap, els polítics, fins i tot a les dictadures més cruels, només pensen a cobrir-se les espatlles, amb independència del que pensi, digui o pateixi la població a la que suposadament representen.

Un consell, no vagin a la Xina els propers mesos, encara que les fronteres siguin obertes i ja no hi hagi confinament; podrien prendre mal.

Gerontocràcia municipal a Barcelona

Una vegada superat el parèntesi de les festes de Nadal i Cap d'Any la maquinària dels partits polítics (donant com a fet l'aprovació dels pressupostos de 2023 tant a Espanya com a Catalunya) es posarà a treballar amb la màxima intensitat en la campanya electoral de les municipals de maig de 2023 (l'altra front que té oberta la política espanyola, la renovació de la cúpula judicial, es juga en una altra lliga).

A Barcelona, cap i casal de Catalunya, imatge del país, aquestes eleccions tenen una especial transcendència després del deteriorament de la imatge de la ciutat que han suposat dos mandats consecutius de "En Comú Podem" de l'Ada Colau. 

No cal ser sectari ni definir-se com "de dretes" per a reconèixer objectivament que determinats aspectes de la gestió municipal als darrers 8 anys no s'han fet bé. Hi ha molts àmbits en el que l'empitjorament ha estat notori. Només cal passejar-se per la ciutat de tan en tant per a comprovar-ho en persona: la seguretat ciutadana, la neteja dels carrers, els projectes de superilles, l'ordenació del trànsit, els jerseis de formigó, les profusió de pintures de tots colors al terra, la guerra declarada de forma descarnada al vehicle privat,... El meu germà, home poc procliu a queixar-se i que viu al barri de l'hospital de Sant Pau no para de dir-ho. Diria que no és una excepció.

El problema és que a les properes eleccions del dia 28 de maig els barcelonins ho tenen més aviat complicat. Votar per la continuïtat de la senyora Colau és directament el suïcidi del sentit comú i de la gestió eficaç.

Votar a la CUP que ja té candidata, la Basha Change -actual diputada al Parlament de Catalunya- seria un experiment antropològic interessant, especialment si considerem que ella mateixa es defineix com una activista antiracista i afrofeminista (literal). La Colau és una nena de pit comparada amb la Change.

Les dretes extremes (Partido Popular i Ciudadanos) estan en una tal crisi d'identitat a Catalunya en general i a Barcelona en particular que a dia d'avui ni tan sols tenen candidat a l'alcaldia. La candidata de Ciudadanos, Luz Guilarte, ha anunciat que es retira degut a la crisi del grup municipal de Ciudadanos (que dubto que acabi poden presentar-se a les municipals) i en Josep Bou, del Partido Popular ja va anunciar fa temps que no es presentaria com a canditat. L'extrema dreta de VOX, desinflat el souflé els darrers mesos, no sembla que pugui comptar per a res a les properes eleccions. Serà, si arriba a entrar, un partit marginal com la CUP.

Així doncs les coses, les alternatives al Colauisme serien Esquerra Republicana, el PSC i Junts per Cat. 

El PSC presentarà el sempitern candidat Jaume Collboni (tercer amb un 18,4% dels vots el 2019), que depèn del resultat que obtingui (que segurament serà igual o superior al del 2019) podria acabar tenint les claus de la legislatura.

En el cas de Junts, el desgavell actual de l'estructura del partit després de la sortida del Govern i de la falta d'un clar lideratge -amb el partit dividit en dues faccions que ja veurem quant reconciliables són- és tal que sembla que acabaran confiant a Xavier Trias (atenció, 74 anys) la candidatura de Junts. Trias, que va per lliure ja ha dit a tort i a dret que de confirmar-se aquesta serà la seva candidatura. És a dir, és com si Junts per Cat acudís a ell com a única alternativa per a poder-se assegurar unes mínimes possibilitats d'aconseguir un resultat digne. 

Pel que fa a Esquerra Republicana, "l'avi" Ernest Maragall, té, ull, 79 anys, però sembla que en aquest cas també és la millor carta que el partit és capaç de jugar. 

Francament, un candidat de 74 anys o un altre de 79 no diria jo que són les millors alternatives per a gestionar una Barcelona que necessita d'un impuls i d'una energia que no em sembla que aquests dos entranyables avis estiguin en capacitat d'aportar. 

Hi hauria d'haver un límit legal a l'edat dels polítics candidats a ocupar llocs d'alta responsabilitat, de la mateixa manera que hi ha una edat legal de jubilació. De fet el mateix Trias ha dit que en cas de confirmar-se com a candidat, deixarà de "ser jubilat per a concórrer a les eleccions".

L'exemple -lamentable- de Joe Biden, president dels Estats Units amb 80 anys, que s'adorm a les sessions del congrés, que ensopega cada dos per tres, que l'han d'aguantar quan fa discursos dret, que barreja fets, llocs i dates, que cau de la bicicleta..., hauria de fer reflexionar algú.

Les Festes de Nadal de felicitat obligatòria

Sempre m'he considerat una persona una mica atípica pel que fa a la celebració i al gaudi de festes a les que hi ha l'etiqueta -i l'estigma- de la felicitat enganxades com una paparra. Passa amb algunes celebracions paganes (com ara el carnaval des de la recuperació de la democràcia a Espanya) en les que és obligatori passar-ho molt bé o la importada de Thanksgiving, cada vegada més present, però sobre tot amb les religioses. I en particular, amb les festes de Nadal. Jo en particular sóc dels que penso que cal gaudir de la vida cada dia i que això del Nadal no té per què ser diferent a la resta de l'any.

Per Nadal sembla obligatori ser feliç. Sembla haver-hi una mena de consens col·lectiu en aquesta màxima. Res en contra de mantenir les tradicions, ans al contrari, especialment quan hi ha mainada a la família. No hi ha res de més meravellós que veure la il·lusió d'un nen en despertar-se el dia de Reis, o fent cagar el Tió. Tinc imatges imborrables de la infantesa dels meus fills al respecte.

Però una vegada passada aquesta fase, i oblidades en el calaix del costumisme les tradicions d'arrel més religiosa (del període que va de l'Advent a l'Epifania) que pràcticament s'han deixat de celebrar en el sentit literal de la paraula, com ara la Missa del Gall o la Missa del dia de Nadal que té una participació popular entre baixa i molt baixa, el Nadal es redueix a -i perdonin la simplificació, sempre injusta-: gastar i menjar. I ambdues coses amb profusa abundància.

Descontextualitzat doncs de sentit religiós pràcticament en la seva totalitat, el Nadal ha esdevingut una orgia de consum que es celebra des de Shanghai fins a Lima. Des de Tokio fins a Tannanaribo. Als hotels, als aparadors de les botigues, als carrers,  hi ha capses de regals, arbres il·lumitats, decoracions als carrers. Acabo de tornar de Sri Lanka, país tropical (meravellós, per cert) amb un percentatge de cristians que amb prou feines supera el 10% de la població i malgrat tot, no hi ha hotel, restaurant o botiga que no estigui abundantment decorada de Nadal. A l'aeroport de Dubai, on per motius professionals hi vaig fer escala fa quinze dies, els arbres de Nadal creixien com bolets a cada cantonada.

Com he escrit abans, aquest tipus de Nadals m'agraden ben poc. La tradició de l'amic invisible és tediosa i comprometedora. Haver de fer regals en el nostre món d'absoluta opulència on tothom té de tot és com una tortura i un roba temps que té escasa justificació. Els dinars i sopars d'empresa, si són d'empresa moltes vegades són d'aquells als que cal anar-hi per força, i si són organitzats pels treballadors poden acabar com el rosari de l'aurora per excés de beguda o sexe allà on no toca.

Però el que més m'emprenya d'aquestes festes i que per a mi és la cirera del pastís són els emails professionals de desig de Bones Festes d'individus i d'empreses que no coneixes de res o gairebé res, que una vegada et van voler vendre quelcom, i que no són personalitzats sinó massius, amb una felicitació adjunta o sota la firma, que t'inunden la bústia d'entrada des de passat el pont de la Puríssima fins el mateix dia 24 de Desembre. 

Van substituir fa uns anys les postals de felicitació que al menys tenien la gràcia que calia pensar una mica i escriure-hi alguna cosa amb un bolígraf (instrument que s'està convertint en una "rara avis", per cert) i han vingut per a quedar-se: la felicitació massiva, fàcil, descarnada, impersonal i freda.

Quan va començar aquesta moda vaig decidir esborrar-los tots sense llegir-los i així ho continuo fent. Aquest petit ritual ha esdevingut la meva revenja contra la felicitat obligatòria.

Els Millets i Montulls de l'Eurocambra: el Qatargate

He de reconèixer que llegeixo amb embadaliment, astorament i una certa punta d'incredulitat (diguin-me ingenu) tot aquest afer del Qatargate. 

D'entrada, que l'Eurocambra que paguem tots els ciutadans europeus amb els nostres impostos fomenti i financïi comissions de "lobby" per a enfortir les relacions de la Unió Europea amb països de dubtosa o nul·la qualitat democràtica (Qatar, Marroc, entre els que figuren en aquest afer que s'acaba de destapar), ja em sembla del tot qüestionable. Però que a més a més els membres d'aquestes comissions en treguin profit personal (tornin a titllar-me d'ingenu) em sembla per a llogar-hi cadires. El summum de la hipocresia, el desproposit i el desprestigi de les institucions europees. Ni un pam de net.

Òbviament, a ningú no se li escapa que aquest sobtat acostament reforçat a Qatar per part de l'Eurocambra (també afavorent per la celebració del polèmic mundial de futbol) té relació directa amb la crisi energètica arran de la guerra entra Rússia i Ucraïna i la macro dependència que part de la Unió Europea té del gas i del petroli rus, però una cosa no treu l'altra. Com va dir Bill Clinton el 1992, "és l'economia, estúpids", ho sabem tots, i la UE també té relacions comercials -i molt extenses- amb Xina, que tampoc és que es caracteritzi precisament per a ser un paradigma del respecte dels drets humans, però no per això cal fer activitats contràries als principis deontològics de la Unió.

El que més em fascina és que la trama de corrupció (capitanejada per italians i grecs -el Sud, sempre el Sud-) estigués presidida per persones, no només amb una aparent inqüestionable reputació, sinó que a més a més, presidien organitzacions sense ànim de lucre.

L'exeurodiputat Pier Antonio Panzeri, pressumpte cap de la trama, quinze anys d'europarlamentari, fins a 2019, va ser el fundador de la ONG "Fight Impunity" una ONG amb seu a Brussel·les que té com a missió -literalment- de la seva pàgina web, https://www.fightimpunity.com/, lliurar contra la impunitat de les violacions dels drets humans. A Panzeti, ara detingut, se li han trobat a casa 700.000 euros en efectiu, com si d'un vulgar Millet es tractés. 

Però el cas més escandalós és, sense dubte el de l'exvice-presidenta de l'Eurocambra, la grega Eva Kaili, detinguda arran de la investigació de la policía belga. La parlamentaria, que defensa els grans avenços de Qatar en matèria  de democràcia (té nassos la cosa), com no podria ser d'altra forma, al·lega ignorància sobre la procedència del 150.000 euros que la policía va trobar a casa seva en dues bosses i els 650.000 euros que el seu pare portava en metàl·lic quan va ser detingut en un hotel de Brussel·les, com si d'un vulgar Montull es tractés. 

A Madrid diuen "Blanco y en botella: leche". Doncs aixó. Perquè ja se sap que la família que practica la corrupció unida, roman unida. La Kaili està casada amb un italià (curiós) de nom Francesco Giorgi (que seguint l'estratègia del seu advocat s'ha autoinculpat de tot), que, oh curiós, va treballar d'assistent de Panzeri al Parlament Europeu i ara ho fa per l'eurodiputat Andrea Cozzolino, també implicat en la trama i detingut. I tot això, òbviament, en entorns de gent que no necessita més diners dels que ja guanya treballant a l'Eurocambra.

Només per a fer-se'n una idea, la ja ex-vicepresidenta de l'Eurocambra (44 anys) cobrava 9.000 euros bruts mensuals de sou, 388 euros diaris de dietes, assignació per a oficina i personal, així com una altra dieta de 4.576 euros mensuals per a cobrir despeses derivades de l'activitat parlamentària. Vaja el que cobra pràcticament cada ciutadà europeu. I a sobre robava. O ho feia el seu marit i el seu pare, que pel cas, ve a ser gairebé el mateix.

Aquesta invocació d'ignorància de la Kaili em recorda l'ex-ministra de sanitat del PP, Ana Mato (amb aquella carona d'angelet que no ha trencat mai un plat) que deia que no sabia res dels regals, viatges pagats ni cotxes que apareixien per casa seva com a conseqüència de les activitats il·lícites del seu ex-marit Jesús Sepúlveda. Se'n recorden?

Quan es prenen decisions equivocades (segona part)

Paul Krugman, premi nobel d'economia i columnista d'opinió del New York Times, en un article recent parlava de quan incomprensible li resultava la política de tolerància zero envers en Covid que practica el govern xinès.

Als ulls de tothom al món occidental, la Xina està seguint una política equivocada. És tan senzill com que trencant les regles del sentit comú, una política de total aïllament no provocarà la immunitat de ramat i no farà que a curt termini el país pugui recuperar una vida més o menys normal.

En el meu cas, que per motius professionals viatjava a la Xina un parell de cops l'any, no hi he pogut entrar des de novembre de 2019. Ni tan sols a principis de 2022 les ambaixades xineses concedien visats per a viatges de negocis. Només en casos excepcionals vinculats a la recerca la Xina ha estat concedint visats amb comptagotes, i amb confinament prèvi que fins no fa gaire era de 10 dies tancat a pany i forrellat en un hotel fins haver complert tot el confinament. 

Hi ha analistes que afirmen que aquesta política tan restrictiva, accentuada als darrers mesos, obeïa a la necessitat de tenir-ho tot sota control abans i durant la celebració del congrés del partit comunista xinès que ha tornat a entronitzar Xi Jing Pin com a líder absolut del partit i del govern xinesos.

Però les darreres actuacions del govern xinès han provocat una resposta de protesta inaudita al país, amb manifestacions i enfrontaments amb la policia no vistos des dels fets de la Plaça de Tiananmen el 1989. Efectivament el confinament del parc Disney de Shanghai (amb tots els clients dintre) o el tancament de més de 20.000 treballadors a la fàbrica de Foxconn, una de les que produeix iphones per Apple.

Una política totalment equivocada de control exhaustiu per part del govern ha provocat diversos efectes totalment contraris als previstos pel partit comunista. 

En primer lloc, la política de Covid zero obeeix també a amagar el fracàs en l'eficàcia de la vacuna xinesa, que els experts avaluen per sota del 65%. El percentatge de població vacunada no és ni de bon tros el que hi ha a Europa. L'orgull xinès els ha impedit la utilització de vacunes occidentals. 

En segon lloc, el control està provocant que l'economia xinesa ja s'estigui resentint dels constants tancaments per brots de covid. A determinades províncies, jo conec el cas de Shandong Province, al nord del país, hi ha constants tancaments d'empreses cada vegada que apareix un nou cas. L'aïllament de la Xina probablement hagi trencat el camí del país de convertir-se en un hub tecnològic i de I+D de primera divisió.

I finalment, el malestar entre la població civil, fa que la desconfiança amb un aparell de govern que ha tingut la població estrictament collada però amb un notable progrés econòmic als darrers 20 anys, hagi provocat aquesta situació de protestes que de ben segur ha desbordat el govern, que no podia pensar que una situació com la que s'està vivint els darrers dies es pogués arribar a produir.

Quan es prenen decisions equivocades (primera part)

Llegeixo avui a l'Ara que al Regne Unit fa dies que s'arrossega una altra crisi (una més, des que el govern de Cameron va tenir la "brillantíssima" idea de convocar un referèndum per a preguntar als britànics si volien quedar-se o marxar de la Unió Europea, amb el resultat que tots coneixem). En aquest cas, es tracta del desproveïment d'ous als supermercats. Mirar les fotos dels lineals buits que el diari publicava avui feia una certa impressió. La cosa ha arribat a tal nivell que moltes cadenes han hagut de limitar el número de capses d'ous que es poden emportar (en molts casos, només dues dotzenes).

       Foto: Diari Ara

Qui els havia de dir als britànics que un dels efectes col·laterals del Brèxit seria que s'arribarien a quedar sense un dels ingredients bàsics dels tradicionals esmorzars? És cert que hi ha hagut pel mig una mena de grip aviària que ha fet que s'haguessin de sacrificar milions de pollastres, i és cert també que les granges de gallines ponedores es queixen del baix preu que paguen els supermercats, però la realitat és que no he llegit ni sentit cap altre país de la Unió Europea que estigui amb una situació tal de literal racionament d'ous (un fet inaudit a la Gran Bretanya que no es veia des de la Segona Guerra Mundial).

La realitat és, també, que entre la població de carrer s'ha encunyat i s'utilitza cada vegada més el neologisme "Bregret" que és un terme que combina la paraula "Brexit" i la paraula "regret" (lament), és a dir, un terme que recull el penediment que molts britànics comencen a sentir per haver votat a favor d'abandonar la Unió Europea. Entre d'altres coses perquè els beneficis i la pluja de milions associats a la "recuperació plena" de la sobirania britànica havien de ser visibles per a la ciutadania des del primer dia. Res més lluny d'això. La veritat és que hi ha hagut una fuita massiva de capitals, indústria i talent cap a països de la Unió Europea. Entre d'altres, molts fonts d'inversió domiciliats a Londres han traslladat els seus domicilis socials a Amsterdam o a París, però això només és un petit exemple de molts més.

Efectivament, en una enquesta encarregada pel "think tank" britànic "UK in a changing Europe", acredita que avui només el 32% dels britànics segueixen considerant que el "Brèxit" ha pagat la pena. Home, és un resultat francament pobre, però com que el mal ja està fet, no hi haurà cap governant britànic que tingui el coratge de tornar a sotmetre la qüestió a referèndum en, com a mínim, tres o quatre dècades.

Cap governant vol reconèixer mai que s'ha equivocat, i si això és així en democràcies consolidades com la britànica, imaginin-se en dictadures cruels i ferotges com la xinesa o la russa.....Aquesta setmana, el flamant -i riquíssim- nou Prime Minister de la Gran Bretanya, Rishi Sunak afirmava davant la Confederació de la Indústria Britànica, a tenor literal: "Vaig votar pel Brèxit, crec en el Brèxit, sé el que el Brèxit pot aportar, i ja està aportant, enormes beneficis i oportunitats pel país". I es va quedar tan ample, amb un somriure d'orella a orella. I el més dramàtic és que els empresaris presents a la conferència el van aplaudir. 

En llegir això he perdut tot el respecte a un polític que em semblava brillant, però ai las, el curt terminisme els acaba convertint a tots en personatges de baixa estopa, fins i tot als més preparats.

De moment, el que el Brèxit està aportant és, entre d'altres perles, que els ciutadans britànics han hagut de fer llargues cues, no fa gaire, per a aconseguir omplir el dipòsit de combustible, que no es troben infermeres i falten metges als hospitals, i ara a més a més, no tenen ous...per esmorzar. 

Avantatges del Brèxit. Certament.

La mala consciència de Qatar. A bones hores...

Ja vaig escriure fa temps un article en aquest blog ("Esclavatge i corrupció a Qatar", 5 d'abril de 2022) en el que vaig volcar el que penso sobre aquest país com a candidat a la celebració del Mundial de Futbol 2022. Recordem que en un primer moment, quan la FIFA va designar aquest país com a seu organitzadora per 14 vots a favor (dels 22 membres que votaven), estava previst que el Mundial tingués lloc a les dates en les que històricament es celebra, és a dir, a l'estiu, a 45-50 graus de temperatura (promig de temperatura en horari diurn a Qatar durant el periode estival), en un país de quatre gats on hi ha tanta tradició de futbol com a la Lluna. 

Això va succeir amb l'informe en contra del comité d'experts de la FIFA que va desaconsellar la candidatura de Qatar, en contrast amb els altres candidats, si recordo bé els Estats Units, Japó i Corea del Sud. Si aquí no hi va haver corrupció dels 14 membres que hi van votar a favor, comprats miserablement amb petrodòlars, que baixi Déu i ho vegi. Vaig escriure al seu dia que Michel Platini va ser detingut arran del cas i que fins i tot l'aleshores president de França (Nicolas Sarkozi) en va sortir mig esquitxat, però ja se sap que els corruptes rics amb bones relacions tenen molt poder i al capdevall sempre acaban sortint indemnes. Que li preguntin sinó a un gran expert en països àrabs i princeses alemanyes, l'emèrit Joan Carles I, que va fer de la corrupció la seva insignia personal.

Aquests darrers dies, i avui mateix, dia de la inauguració oficial del Mundial, hi ha hagut diverses polèmiques arran de Qatar bàsicament per tres motius, primer perquè malgrat que era de coneixement popular el tracte que es dispensava als treballadors bàsicament nepalis i pakistanesos que han estat durant 12 anys construint 6 nous estadis i els 100 nous hotels (els qatarís de veritat no treballen gens), el món occidental en general va fer com si sentís ploure, malgrat algunes notables però minoritàries excepcions. El més trist que és aquests estadis i la majoria d'hotels cauran en el més penós abandonament una vegada acabi el mundial. Si no, temps al temps.

El mateix Barça va ser esponsoritzat per la Qatar Foundation (una vergonyosa tapadora d'un règim dictatorial ), entre el 2011 i el 2016, període en el que va cobrar 171 milions d'Euros per a portar el logo a la samarreta, venint, atenció, de portar de franc el logo d'Unicef, del 2006 al 2011. Quan es tracta de calés, tothom gira la cara cap a un altre costat i es fa el suec.

La segona polèmica està relacionada amb alguns artistes (el cas més notori el de la Shakira), que en principi no tenien cap mala consciència per a participar a la cerimònia inaugural però que arran de la pressió dels darrers dies a les xarxes socials i a la por de veure malmesa la seva imatge i de perdre seguidors i per tant, descàrregues a Spotify, venda des discos i assistència als concerts, renten la seva cara dient a darrera hora que no participen al Mundial de Qatar. Suposo que deu ser una qüestió d'avaluació de riscos, obviament reputacionals i econòmics, que ha acabat inclinant la balança cap al rentat de cara.

Més coherent ha estat la posició de Robbie Williams que ha dit, literalment, que si s'haguessin de boicotejar els països que no respecten els drets humans, ell no podria actuar ni a la cuina de casa seva. I en part té raó. El mal ja està fet i ara no és moment d'entrar en falses polèmiques. 

El tercer motiu de discòrdia és la gairebé nula fiabilitat dels qatarís, que també a la darrera cantonada han prohibit la venda de cervesa als estadis. La FIFA va fer l'anunci aquest divendres, a dos dies del començament del campionat. No deuen estar gaire contents els propietaris de l'empresa AB InBev, que tenen l'exclussiva de distribució de la cervesa Budwiser al Mundial, un dels principals patrocinadors de la FIFA.

Imaginar-se que els qatarís no són de fiar no penso que fos una empresa excessivament complicada quan s'estaven prenent les decisions de concessió del campionat al 2010, però ja se sap que molts humans s'acaben venent per un plat de mongetes quan es tracta de diners. Per tant no cal esquinçar-se els vestits a la darrera cantonada, ni cridar sota la protecció de l'anonimat o la comoditat que proporcionen les xarxes socials que, com les pissarres, ho aguanten tot.

Tocar de peus a terra. Quan la festa s'acaba

Alguns dels esdeveniments que s'han esdevingut els darrers dies fan pensar que tal vegada, tal vegada, estiguem assistint per primer cop en molt de temps al retorn del sentit comú, en el sentit més ample de la paraula. Els tres exemples que cito a continuació ho comencen a apuntar, però s'acosta una marea de realitat molt més extensa. 

Efectivament, les eleccions del "Midterm" als Estats Units han estat una veritable victòria de la democràcica, contra tot pronòstic (fins i tot els que havia fet jo mateix, afortunadament). La clau d'aquesta victòria del Partit Demòcrata -amb la majoria al Senat ja assegurada passi el que passi a la repetició de les eleccions a l'estat de Georgia el 6 de desembre i en tot cas un possible derrota a la Cambra de Representants que en tot cas ho serà pels pèls- sembla que rau, segons el NYT en el vot dels joves, que per primera vegada en molt de temps han votat de forma molt massiva i en clau demòcrata (la prohibició federal de l'avortament per part del Tribunal Suprem i la por a la recessió de la democràcia com a conseqüència de les maniobres de Donald Trump, hi han tingut molt a veure.

La derrota del Partit Republicà ha estat de tal magnitud (en relació a l'aclaparadora victòria que tots s'esperaven) que molts republicans s'estan qüestionant el lideratge del Partit per part de Donald Trump. De fet, l'aclaparadora victòria de De Santis a l'estat de Florida (De Santis i Trump són ennemics declaradíssims) el sitúa com a més que probable candidat a la nominació republicana, i això seria sense dubte, una mala notícia per a Trump. Aquest, clarament derrotat (els candidats que avalava personalment han tret uns pèssims resultats) podria decidir retirar-se de la cursa per la nominació republicana, però com a bon arribista, trampós i mentider, segur que avui dimarts acabarà presentant la seva nominació.

L'altra gran notícia ha estat sense dubte, la caiguda del cel d'algun dels intocables de companyies tecnològiques -basades en el món virtual, no real- com FTX, la plataforma d'intercanvi de criptomonedes fundada pel joveníssim Bankman-Fried, que acababa de demanar la protecció de la fallida als Estats Units (Chapter 11), amb uns passius estimats d'entre, atenció, 10.000 i 50.000 milions de dòlars. Saben el que vol dir això? Doncs senzillament que molts il·lusos que van invertir en criptomonedes pensant-se que era la gallina dels ous d'or -o el casino en el que sempre es guanya- es quedaran, més que probablement, sense res. El senyor Sam Bankman-Fried (que podríem traduir literalment, de forma molt escaient aquests dies, com a "Banquer Fregit") segur que no en sortirà gaire perjudicat perquè encara que perdi gran part de la seva fortuna, continuarà essent ric. 

Altres déus tecnològics als que sembla que se'ls ha reventat el globus són el Mark Zuckerberg, que després d'un imparable ascens ja va haver de començar a fer cirugies facials a Facebook -canviant-li el nom pel de Meta, per tal de blanquejar-lo una mica- després que se sabés que no van fer res en la proliferació de "fake news" (que, entre d'altres, van inundar la xarxa via Rússia i que van acabar incidint en la campanya presidencial nord-americana del 2020), ha publicat ara que Meta acomiadarà 11.000 treballadors, el mateix, amb xifres menors que està ja fent l'inqualificable Elon Musk amb Twitter via correu electrònic i cop de pica de lavabo. Ara és quan es comença a notar que la virtualitat comença a esdevenir real, sense "avatars" ni realitats augmentades...

I una tercera notícia esperançadora (molt esperançadora) és la manifestració de un gran nombre de membres de la sanitat de la Comunitat de Madrid que va tenir lloc aquest diumenge passat a la capital, en contra de la senyora "Ayuso libertad". Encara que tiri pilotes fora i  que compari el govern central amb el de Nicaragua, en el seu fur intern deu estar deixant anar bilis a punta pala, després que gairebé tres quarts de milió de ciutadans sortissin a manifestar-se en contra seva, reclamant ni més ni menys que pures obvietats. Un altre bany de realitat.

Durant el COVID Madrid va ser una festa permanent, que acollia ciutadans de tot Europa que al·lucinaven amb la falta de restriccions de la ciutat. Ara la festa s'ha acabat de cop i molts s'han adonat que votar lliberal extrem té aquests efectes secundaris, que et poden acabar matant, o si més no, afectant molt la teva qualitat de vida. Te'n vas a dormir pensant que demà continuarà la festa però t'aixeques amb els gots buits i una ressaca que no te la treuen ni 10 ibuprofens.

AP7: La improvisació com a norma

He trobat avui un article d'opinió a La Vanguardia de l'Enric Sierra sobre l'AP7 que és la millor definició que he sentit mai. En Sierra el titula: "Operar amb esparadraps". Doncs és exactament això, i és exactament així: operar amb esparadraps. La precarietat i la improvisació com a norma d'actuació dels polítics que cobren -força generosament- dels nostres impostos.

No cal abundar gaire en allò que ja tot lector ben informat sap, i que, com els manaments de Déu, es pot resumir en un de sol, i no és precisament l´"Estimaràs a Déu per sobre de totes les coses", sinó més aviat "Et jugaràs la vida cada vegada que agafis l'AP7 i passi el que passi, arribaràs tard i emprenyat a la teva destinació".

Doncs això mateix. Els nostres (perquè no en tenim caps d'altres i per tant són els "nostres") polítics populistes (i dic populistes perquè quan els ha convingut han allargat les concessions de les autopistes a canvi de contrapartides variopintes i diverses), han accedit a un acte de propaganda electoral anticipada a canvi de comprometre la seguretat i la rapidesa d'una de les autopistes amb més trànsit no només de la Península Ibèrica sinó del sud d'Europa".

Sóc usuari com a mínim setmanal -moltes setmanes bisetmanal- de l'AP7 des de Girona Est fins a Valls. 200 kilòmetres que abans del Setembre de l'any passat recorria amb una tranquilitat d'esperit màxima (a canvi d'un peatge que venia a costar uns 15 € per trajecte -no recordo les xifres amb exactitud però venia a ser això-) i que ara recorro amb absolut, i perdonin-me per la vulgaritat però és com ho sento acolloniment, en el sentit més literal de la paraula. 

Entro a l'autopista a Girona a les sis del matí i la via ja va farcida de trànsit, especialment de camions, que ocupen la totalitat del carril de la dreta i bona part del carril de l'esquerra. Tan és així que des de fa setmanes em trobo amb un fenòmen que no havia vist mai en els més de 30 anys que fa que utilitzo aquesta via, i és la de camions pel tercer carril, el de l'esquerra, avançant d'altres camions que circulen pel carril del mig. Això, òbviament està més que prohibit, però la realitat supera totes les prohibicions. 

El més divertit de tot, per aplaudir amb les orelles els nostres polítics, és l'anunci de la setmana passada (com a gran mesura que ho ha de resoldre tot) per part de les autoritats de la Generalitat, després d'haver arribar amb un acord amb l'amo, és a dir, l'Estat, per limitar la velocitat de la via a 100 kilòmetres per hora a les zones més conflictives, com ara la B-30 o la zona de Mollet del Vallès (per les que jo passo).

Estava menjant un entrepà quan ho he llegit i he estat a punt d'ennuegar-me. 100 Km per hora a la B-30! Després de l'alliberament dels peatges! (inseriria una emoticona d'una cara inclinada partint-se de riure amb les llàgrimes saltant-li de la cara si no fos que ho trobo massa mundà). El dia que a la B-30, a quarts de set del matí, puc circular a 70 o 80 km per hora, encenc un ciri d'agraïment a Santa Rita, però això, passa més aviat poc sovint, com a excepció i no pas com a norma.

Les obres a la C66 i la mobilitat mal entesa

Tinc la sort i la desgràcia de treballar des de fa molts anys alguns dies a la setmana a Sant Joan les Fonts, on hi ha la seu de l'empresa per la que treballo.

La sort és que Sant Joan, en ple parc natural de l'espai protegit de la Garrotxa, és d'una bellesa que transmet pau i serenor. La desgràcia és que hi he d'anar en cotxe.

Sembla paradoxal i inversemblant que fa 125 anys hi haguessin "trens petits" que connectaven Olot-Girona-Sant Feliu de Guíxols-Palamós-Palafrugell-Girona-Olot i que aquella gran i visionària revolució de mobilitat acabés clausurada i desmantellada pel instruccions de l'estat feixista el 1956.

Així doncs resulta que avui, en ple Segle XXI i amb els desafiaments provocats pel canvi climàtic, tenim eixos vertebradors del territori econòmic gironí com ara Girona-Figueres-Olot que no estan connectats per tren i en el cas de Girona-Olot, les comunicacions viàries es troben en una situació de precarietat i improvisació difícils de comprendre. 

Però per raons, insisteixo, de difícil comprensió, al llarg dels anys, en comptes d'invertir en tramvies ràpids o metros lleugers, els nostres polítics han fet riques les empreses constructores i concessionàries d'infrastructures adjudicant la construcció i explotació de carreteres i autovies a les Ferrovials i a les ACS. I així estan les coses i així ens va (a alguns molt millor que a la majoria). Que li preguntin al senyor Florentino Pérez, si no.

Jo recordo que el meu pare, quan treballava de visitador mèdic pels laboratoris Almirall-Prodesfarma, els dies que havia d'anar a Olot a treballar s'hi havia de quedar a dormir perquè el temps de viatge Palamós a Olot era de més de tres hores (i no estic pas parlant de fa una eternitat, sinó dels anys vuitanta del Segle XX). 

Anys més tard, com a conseqüència del nomenament de Banyoles com a subseu olímpica de rem a les Olimpíades de Barcelona 92, es va construir l'autovia de Girona a Banyoles. No va ser al meu entendre la solució més encertada (segueixo considerant que el tren era la millor opció), però al menys es podia circular amb una certa decència entre les dues ciutats. 

Després, entre 2005 i 2008, vaig patir les obres de construcció de l'autovia A-26, que van ser una tortura immensa, i tot i que tampoc no es va invertir en trens,  al menys, una vegada les obres es van acabar, anar de Besalú a Olot va deixar de resultar una aventura sense possible càlcul de temps de desplaçament. I la seguretat de desplaçament va augmentar de forma notable. Per què no es va allargar la construcció fins a Girona? Doncs sembla un misteri de difícil comprensió, però devia de ser un tema de caixa.

I ara, incomprensiblement, estem davant el despropòsit més gran des que les obres de la carretera que uneix Girona amb Olot van començar (atenció, estem parlant que aquesta infrastructura ha estat en obres -intermitents- des de 1989 fins ara, més de vint-i-tres anys). Quan més savis haurien de ser, més mediocres i ineptes es tornen els nostres polítics.

El tram de Banyoles a Besalú (de 13,3 kilòmetres que tampoc sembla una fita inassolible) està en obres des de fa un any i mig i ho estarà encara fins com a mínim el març o abril de 2023 però ho està per a enxamplar un carril en comptes de fer una autovia. Ho entén algú? Jo no. Per què després de tot el merder que suposa la licitació, els plecs de condicions, les expropiacions, l'adjudicació, no es fan les coses una mica més ben fetes? Posats a fer carreteres en comptes de construir vies fèrries, doncs com a mínim fem-ho bé i que com a contribuents, a manca de tren, se'ns permeti circular de Girona a Olot per una autovia decent que uneixi les dues ciutats. Tan difícil és entendre això?

L'obra final constarà d'un tercer carril amb separació central amb un model 2+1 per trams, i costarà 19 milions d'euros. Si les cues i els retards per les obres que m'empasso cada vegada que vaig a Sant Joan tinguessin com resultat final una autovia Girona-Olot, doncs encara ho podria mig entendre, però fer les coses tan malament cada dia em costa més de pair.

Elon Musk, el nen ric amb rabietes

Segons la darrera edició del rànking dels més rics que edita la revista Forbes, Elon Musk és l'individu més acaudalat del Planeta Terra, amb una fortuna estimada de 188 bilions de dòlars americans (milers de milions europeus), és a dir, al canvi, uns 190.000 milions d'euros (tot i que n'ha perdut 15 -bilions de dòlars- des que va anunciar les mesures que aplicaria tot seguit de la compra de Twitter). El segueix a molta distància (150.000 milions d'euros) el francès Bernard Arnauld, propietari de LVMH (Louis Vuitton Moët Hennessy) que explota les marques de luxe Louis Vuitton, Moët Chandon i Henessy.

He de dir que aquest senyor sudafricà, que el novembre de 2021 ja era la persona més rica del món, però aleshores (degut a la valoració de Tesla en borsa) la seva fortuna s'estimava en 340 bilions de dòlars, em sembla un pobre home. No em canviaria per ell per res del món, i per descomptat, no ho faria per la seva fortuna.

No sé si com a conseqüència d'una impostura perfectament orquestrada pels seus assessors d'imatge o pel fet d'haver tingut una infantesa molt complicada, el cert és que el personatge és de tot excepte convencional. Un ashhole, com es diria en argot als Estats Units. 

No és simpàtic, no és empàtic i el que és pitjor, simpatitza amb en Donald Trump i amb Vladimir Putin. En resum, és un liberal que ha fet diners i que ha crescut arran de l'onada conservadora que envaeix el Planeta. En declaracions recents (de fa unes quantes setmanes) i arran de la polèmica generada per la imposició d'algunes empreses nord-americanes als seus treballadors que aquests haurien de tornar presencialment a la feina després de la crisi del coronavirus, ell va dir (NYT, Octubre de 2022), que no tenia cap inconvenient en el que els seus treballadors fessin teletreball, després d'haver fet presencialment com a mínim 40 hores a la setmana.

El serial de la compra de "Twitter" (ara sí, ara no), ens ha tingut entretinguts tot l'estiu i quan per fi el senyor Musk anuncia que es decideix (la valoració bursàtil de la companyia ja no és la mateixa que era just un parell de mesos abans) entra com un elefant en una botiga de joies i declara públicament que acomiadarà la meitat de la plantilla (el mateix que, si fa, no fa, ha anunciat el seu col·lega del Metavers (un altre que viu al Planeta Piruleta). La inseguretat jurídica que genera cada declaració d'aquest individu - opina sobre com acabar amb la guerra d'Ucraïna, o sembla que ara vol parlar amb el president dels USA per donar-li consells-  provoca un allau de crítiques i de moviments especulatius als mercats que afecta la valoració de les accions relacionades amb ell de manera absolutament immediata (vegi's la caiguda del valor de Tesla).

En tot cas, sembla que la bombolla tecnològica dels nens mimats dels Estats Units podria estar arribant al seu final.

El retorn de Donald Trump

Fonts nord-americanes ben informades apunten el més que probable anunci a mitjans de novembre, just després de conèixer-se els resultats de les eleccions del "Midterm" als Estats Units, que es celebraran demà 8 de novembre, de la candidatura de Donald Trump a les eleccions presidencials de 2024.

En aquestes eleccions es renova un terç del Senat (34 de 100 senadors) i la totalitat del Congrés (435 escons) a més a més de governadors de 36 estats de la Unió. Segons anuncien les enquestes electorals (que als Estats Units fallen com les escopetes de fira, tan com a la Unió Europea, i en conseqüència tenen la fiabilitat que se'ls vulgui concedir) els republicans estan liderant les intencions de vot, i sóc dels que penso que es força plausible que guanyin de forma aclaparadora, quan fa només uns mesos els demòcrates ho tenien tot a favor per a guanyar.

Efectivament, amb l'economia encara amb bona salut i amb una inflació que tot i que creixent no estava desbocada, la sentència del Tribunal Suprem revocant el dret universal a l'abortament, les amenaces a la democràcia per part de seguidors extremistes de Donald Trump i l'eterna qüestió de les armes i les matances indiscriminades que cada dos per tres succeeixen al país semblaven garantir un suport molt majoritari al partit demòcrata a les eleccions de dimarts vinent.

Però en molt poc temps, aquest "momentum" ha estat dilapidat. Una inflació desbordada, el preu de la gasolina pels núvols (en el país que n'és el principal productor mundial, 20% de la producció mundial el 2021) i la por a la recessió econòmica han eclipsat en poques setmanes temes com el control de les armes, la qualitat de la democràcia o l'avortament. Una enquesta de Siena College per al New York Times feta en dues tandes, entre Juliol i Octubre ho demostra de forma clara.

I en un escenari d'incertesa econòmica com aquest és on el vot populista pren les màximes opcions de vot (el partit republicà, que sembla que Donald Trump controla de forma quasi total ha passat en aquests darrers anys de ser un partit conservador a ser-ne un de populista, auspiciat per la doctrina de Bannon, ex cap d'estratègia de la Casa Blanca quan Trump n'era el president). 

No podem oblidar que al Brasil, un país amb un nivell de pobresa que afecta el 26% de la població. Bolsonaro ha obtingut 58,2 milions de vots, només 2,1 milions menys que Lula da Silva. 

En un contexte mundial polaritzat, amb un crisi econòmica mundial acostant-se per l'horitzó i amb una classe mitja en fase d'extinció, és quan -com vinc escrivint des de fa temps- l'extrema dreta recepta respostes fàcils a problemes complexos, els partits de dreta o extrema dreta tenen més probabilitats de guanyar.

Així doncs, tinc pocs dubtes que Donald Trump presentarà la seva candidatura, i havent-se assegurat el control del Tribunal Suprem, és força improbable que cap de les múltiples causes judicials que té obertes prosperin, i és molt possible que acabi essent el candidat a la presidència del partit republicà.

Si això passa, vista l'erràtica gestió de Joe Biden (el seu nivell de popularitat actual està tot just al voltant del 40%) i la pràctica deseparició de l'escena pública de la vice-presidenta Kamala Harris -que era la gran esperança del partit demòcrata per a les eleccions del 2024- és força probable que Donald Trump guanyi les eleccions presidencials, la qual cosa seria un altre cop a la democràcia i a l'estabilitat mundials.

Voracitat xinesa

Encara no recuperats de la inesperada notícia de la renúncia a continuar com a jugador del Barça per part d'en Gerard Piqué ens assabentem, amb estorament, del tancament de l'espai aeri català com a conseqüència de l'entrada a l'orbitra terrestre sense control d'un coet xinès de 23 tones de pes i 18 metres de llarg.

El coet propulsor és un dels que porten peces a l'estació espacial que els xinesos estan construint per seu compte, de forma totalment independent a les altres agències espacials, que col·laboren entre elles. L'estratègia de l'agència espacial xinesa és deixar que aquests coets en el seu viatge de caiguda s'incendïin i es desinteguin per la fricció en entrar en contacte amb l'atmosfera terrestre, però això no sempre passa, com va poder veure's ahir. I és que la Xina va pel seu compte. Va començar tímidament amb Mao Tse Tung però ara cada vegada més tiren pel dret, amb independència del que pugui opinar o fer la comunitat internacional. 

Esdevinguda una autocràcia a l'estil de Turquia o Rússia, els dirigents xinesos van per lliure de la mà del seu líder plenipotenciari, Xi Jinping, que conscient que acapara el poder més absolut sense contestació, es veu capaç fins i tot d'expulsar del congrés anual del partit comunista xinès, que va tenir lloc la setmana passada,  l'anterior president de la Xina, Hu Jintao.

Xi Jinping ha esdevingut un nou emperador i ha incremenat de forma fèrria el control sobre la ciutadania (la presència de càmeres als carrers, edificis, autovies i autopistes és omnipresent i aclaparadora). Exctament com està fent Vladimir Putin a Rússia, que està entestat en recuperar l'esplendor de l'imperi dels Tzars. 

A la Xina, el control policial es perceb en tot moment. La política de Covid zero ha provocat que encara avui el país estigui pràcticament tancant als viatges internacionals sigui per turisme o negocis i puc dir amb coneixement de causa que avui hi ha un gran número d'empreses tancades i ciutats confinades per uns molt petits brots de la malaltia (de fet, Disneyland Shanghai ha tancat aquesta setmana per un macrobrot de Covid, amb tots els visitants a dins. El mateix ha succeït amb la fàbrica d'Iphones més gran que Apple té al país).

Molts analistes diuen que aquest control té poc a veure amb el Covid sinó que no és altra que una mesura addicional derivada de la voluntat de Xi de controlar els moviments de la població.

Com en el cas de Rússia, la Xina està intentant expandir la seva influència al món per via d'acords de cooperació al desenvolupament amb països del Tercer Món en particular, Àfrica i Sudamèrica on els termes generals d'intercanvi són els de matèries primes contra cooperació per a la construcció d'infrastructures (en particular ports i carreteres). La Xina està expoliant els recursos naturals de bona part del món en una política que s'ha anat accelerant els darrers anys.

El darrer cas, poc conegut a nivell mundial, és la voracitat amb la que la Xina està explotant els caladors de pesca en aigües internacionals davant de les costes de Sudamèrica, en particular Equador i el Perú, però també a les costes de l'Àfrica i l'Antàrtida.  Aquesta activitat està perfectament orquestrada i consisteix en immenses flotes de pesquers pescant a gran escala 24 hores al dia, 365 dies l'any. La pesca és transbordada a vaixells frigorífics que envïen les captures a la Xina continental. El trànsit és tan gran que organitzacions conservacionistes de l'Equador han denunciat greus efectes sobre la supervivència de l'ecosistema de les illes Galápagos si el ritme d'explotació es manté al mateix nivell.

Buscar i trobar a curt i mig termini alternatives a les exportacions de la Xina (de la que tots els països occidentals en tenen macrodependència, com es va veure amb les disrupcions a la cadena logística mundial quan Xina va ser el primer país a confinar-se per Covid el gener de 2020 i els vaixells es van haver de quedar als ports) no és només una qüestió de requilibri geopolític sinó també una qüestió de supervivència mundial.

Catalunya, altra vegada

Res de nou en l'actitud del PP quan a la darrera cantonada, decideix, per pur tacticisme curt terminista (i d'altres causes internes) tornar a atiar l'arma de l'anti-catalanisme i trenca el pacte que tenia embastat amb el PSOE respecte de la renovació dels orgues del poder judicial. 

De res valen les advertències d'Europa en relació a la irregular situació de la Justícia a Espanya, amb càrrecs caducats a les més altes institucions judicials des de fa anys, de res val el fet que s'estiguin incomplint les lleis (per part dels principals partits d'Espanya) de forma flagrant, i en conseqüència, s'estigui en situació d'inconstitucionalitat. La insconstitucionalitat, en aquest país anomenat Espanya, només es posa al cim de la taula (i dels mitjans de comunicació de la dreta mediàtica madrilenya) quan es tracta de quelcom que tingui a veure amb Catalunya. Per d'altres incompliments, es córre, la majoria de les vegades, la cortineta de la vergonya, tan si es tracta de pagaments en negre a polítics, com si d'adjudicació irregular d'obra pública. 

Núñez Feijóo, després d'alguns mesos com a líder espanyol del PP, està descobrint que les mels dels triomf no són tan dolces com les de la seva Galícia natal on tenia totes les baules de la cadena sota control. A terres madrilenyes, on els ganivets són molt esmolats, la mel es barreja fàcilment amb la metzina de les diferents sensibilitats i ideologies que poblen el partit i els seus suburbis. Hi ha no només la premsa afí a la causa "pepera" (branca ultradretana - La Razón, El Mundo-), sino que hi ha també els barons territorials amb els que cal mantenir un equilibri de vegades -moltes vegades- inestable i complexe (que li preguntin sinó per Juanma Moreno). 

Però això no és el pitjor. També hi ha la IDA (com tots els lectors hauran endevinat l'acrònim respon a Isabel Diaz Ayuso, la tigressa de Madrid). I la IDA, és d'"armas tomar", és d'"IDA" i "vuelta", no té escrúpols, ni moral ni ideologia ("Ayuso Libertad" resava el lema de la seva campanya electoral a la presidència de la Comunidad de Madrid), només té unes ànsies indissimulades de poder absolut, i res més, però això ja és molt més del que té Núñez Feijóo. El radicalisme ultraliberal de Díaz Ayuso és un referent a tenir en compte al Partido Popular si algú com Feijóo, amb carta de presentació de moderat, vol mantenir el lideratge del primer partit de l'oposició a Espanya.

I quan els equilibris són tan inestables, i l'aparell del PP veu que el PSOE se'n sortirà d'aprovar els pressupostos gràcies al suport del "grup de la investidura", aleshores torna a sortir del barret el comodí de l'anti-catalanisme com a carta màgica que torna a aglutinar la força pàtria del Partido Popular.

I així ens va a tots plegats. Jo segueixo pensant que mentre a Catalunya no hi hagi una molt clara majoria que es pronuncïi de forma efectiva per un referèndum acordat (o pel dret a decidir o com es vulgui anomenar una consulta pactada), la política tan espanyola del "cuanto peor, mejor" clarament perjudica Catalunya i els catalans i per tant, en la mesura del possible, seria partidari de descartar-la, malgrat que Waterloo i el laurisme pensin i defensin exactament el contrari

 

Vandalisme museístic i canvi climàtic

L'any 2001, el mulà Omar, líder aleshores dels talibans afganesos, va ordenar la destrucció dels Budes de Bamiyan, la motivació aparent era un edicte que el mateix mulà havia signat el mes de febrer d'aquell any en el que decretava la destrucció de totes les escultures no islàmiques. Els dos Budes formaven part del patrimoni de la humanitat de la Unesco. En realitat, els talibans havien afirmat uns anys abans que el Consell Suprem refusava la destrucció d'escultures perquè no tenien cap culpa del que succeia a l'Afganistan.

Algunes fonts que he consultat estableixen la hipòtisi que la destrucció es va fer per a cridar l'atenció perquè els talibans havien estat oblidats i una part de la població passava gana, i el món occidental se'n va desentendre del tot. 

Vull entendre que, molts anys després, aquesta campanya que els activites de "Just Stop Oil" que va fer-se viral el 14 d'Octubre arran que dos dels seus membres van llençar un pot de sopa de tomata sobre un dels quadres de Girasols de Van Gogh a la National Gallery de Londres, va en aquest mateix sentit. Afortunadament el quadre està protegit per un vidre, però malgrat tot, la sopa de tomata va malmetre parcialment el marc, que forma part integral de l'obra.

És ben evident que aquestes dues activistes el que volien, com els talibans, era cridar l'atenció i sensibilitzar els politics i els governants sobre la necessitat de prendre no només consciència, sino sobre tot mesures sòlides i efectives contra el canvi climàtic, però penso que hi ha altres maneres de cridar l'atenció. Efectivament, l'art no té la culpa de la situació actual en el que es troba el nostre Planeta, i penso que hi ha altres maneres més intel·ligents i sobre tot més efectives de cridar l'atenció.

Perquè és ben evident que aquesta moda, que podria acabar esdevenint una plaga, podria acabar en conseqüències que afectarien tots els ciutadans als que ens agrada visitar museus. S'imaginen haven de passar controls de seguretat com als aeroports? Doncs això serà el que amb tota probabilitat acabarà passant si el vandalisme museístic continua.

El món i els seus habitants estem en una situació gairebé de transtorn bipolar. D'una banda, experimentem ansietat i depressió perquè, ara sí, tothom amb dos dits de sentit comú està veient i patint al seu voltant les conseqüències del canvi climàtic amb una gran quantitat d'alteracions que estan començant a afectar el nostre dia a dia, però d'altra banda seguim consumint (molts) com si no hi hagués demà. Jo que per circumstàncies professionals he de viatjar més del que voldria (tot i que els sistemes de treball amb reunions remotes n'han reduït el ritme), els puc assegurar que als darrers viatges que he fet (Estats Units, Alemània, Lituània), he observat un ple absolut a aeroports, avions, hotels i restaurants, amb gent consumint com si no hi hagués demà.

Com va advertir l'agost el president Macron, si ens queixem i fem només actes individuals simbòlics, com ara reciclar (que no dic que no s'hagi de fer) però no canviem de forma sistemàtica els nostres hàbits de consum (de lleure, d'energia, d'alimentació, de compra de roba, de viatges,....) el món no se'n sortirà de cap de les maneres.

I el que veiem darrerament és molt bona voluntat però també molta hipocresia i molta activitat mediàtica, el minut de glòria ecologista, com jo l'anomeno.

Em recordo mentre escrit aquest article de la famosa Greta Thumberg (pràcticament desapareguda en combat darrerament segons una petita cerca a Internet que he fet mentre preparava aquest article), que va anar amb un veler a la conferència sobre el clima que es va celebrar a la seu de les Nacions Unides a New York, però que va tornar cap a Suècia amb un jet privat.

L'altra manera de viure implica renuncies personals a les que no tinc gaire clar que una immensa majoria de la societat occidental de la opulència estigui disposada a renunciar.

1.600 €

Va ser notícia ahir que un dels ministeris del "gobierno más progresista de la historia de España" va adjudicar un encàrrec (crec que del Ministerio de Igualdad e Inclusión Social) per a traduir el seu lloc web al "valencià". Sembla d'acudit però per desgràcia per a les ments intel·ligents és veritat.

De fet, el despropòsit i la estultícia no són nous. Diria jo que les barbaritats intel·lectuals en matèria lingüística les va inaugurar l'Agencia Estatal de Administración Tributaria ("que nos dimos entre todos", hi afegiria jo tot cofoi) quan algún descerebrat -del PP probablement, ho dic pel contexte històric- va decidir que el seu lloc web es pot visitar en "llengua valenciana", cosa que demostra que la subnormalitat és un atribut que en moltes ocasions està indissociablement unit a la política i als polítics i a bona part del que els polítics fan.

No és ja anar en contra del que diu la comunitat científica (nacional i internacional) en matèria de llengua -que òbviament només defensa que la llengua que es parla a Catalunya, Balears, Franja de Ponent, Catalunya Nord i a València és exactament la mateixa- sinó que és anar en contra del sentit comú. Molts polítics són tan estúpids i en el cas d'Espanya, tan profundament anti-catalanistes, que fan bona la màxima del "todo vale" amb tal de denostar, estigmatitzar i fer mal a qualsevol cosa que pudi a Català, llengua inclosa.

Un exemple extrem el tenim de fa uns anys a l'Aragó, on el govern regional de torn del PP i el PAR va aprovar l'any 2013 a les corts aragoneses (fins aleshores les llengües parlades a la Comunitat d'Aragó eren el Castellà, l'Aragonès i el Català -a la Franja de Ponent el parlen unes 60.000 persones-) que el Català desparegués de la llei de llengües i que passés a anomenar-se LAPAO, acrònim que vol dir, atenció!: Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental. 

Es pot ser més inculte, però difícilment més estúpid. No cal dir que la llei aragonesa dirà el que vulgui, però afortunadament, el sentit comú s'acaba imposant la majoria de les vegades i ningú no es recorda avui en dia, d'aquella subnormalitat que van anomanar Lapao.

Sort que el gran escriptor aragonès de Mequinensa (Baix Cinca), Jesús Moncada, que va escriure tota la seva obra en llengua Catalana, va morir-se abans de conèixer aquesta animalada, sinó, probablement hagués renunciat als seus orígens o li hagués agafat un patatús.

Però això del ministeri dels més progressites del Planeta Terra no té, avui en dia, explicació racional. Per a més inri, la feina s'ha adjudicat a una empresa de Madrid que farà la traducció del lloc web per un import de 1.600 euros. Jo els ho hagués fet per 500 euros i no hagués estat una baixa temerària.

En fi, no desitjaria jo altra cosa a la vida que ser traductor del Català al valencià i d'altres llengües de la gran mare pàtria espanyola, sempre i quan la feina estigués adequadament remunerada. Ho dic per la facilitat i claretat conceptual en l'exercici de la mateixa. Si em demanessin traduir per exemple la paraula castellana "erizo de mar", jo els oferiria un ventall de llengües pàtries per a parar un tren. 

Els diria que aquesta paraula Castellana es pot traduir a moltes llengües gairebé sense sortir de casa:

- Lapao: eriçó de mar

- Català: eriçó de mar

- Barcelonès: eriç

- Palafrugellenc: garoina

- Palamosí: urís

- Ganxó (llengua parlada a Sant Feliu de Guíxols, o a San Félix de Piedrecillas en la seva versió Castellana): garota.

I això que em deixo traduccions a d'altres idiomes llunyans com ara: bogamarí, capellanet, castanya de mar o paparinell.

Francesc de Dalmases, una altra vegada

Hi ha alguns individus que es creuen per sobre del bé i del mal. Hi ha gent que porta l'estigma de la prepotència enganxada l'ADN com una paparra. El diputat Francesc de Dalmases és una d'aquestes persones. Aquest individu té un problema de sentiment de superioritat que el fa creure's, no només superior a la resta dels mortals, sinó també impune. Però avui la impunitat s'ha acabat. Gairebé.

L'informe que l'advocada Magda Oranich ha fet a petició de Junts per Catalunya en relació a l'actuació del senyor de Dalmases al plató de TV3 el passat més de juliol és aclaparador. Oranich, prestigiosa jurista i membre de la comissió de garanties de Junts fa unes conclusions demolidores sobre el comportament del diputat en l'incident amb la periodista al plató del programa FAQS conduït per la Cristina Puig. Hi ha tants testimonis dels fets que negar la major no només és una barbaritat òbvia sinó que desprestigia a la persona que ho fa perquè perd tota la credibilitat davant de tercers.

La Magda Oranich va explicar ahir a RAC1 que va rebre trucades de membres de Junts en les que li demanaven que "matitzés" les seves conclusions i que mirés de "suavitzar" els fets. La pròpia Laura Borràs, en una actitud que la retrata per si les seves actuacions prèvies no l'haguessin retratat prou, va trucar també a l'Oranich per demanar-li que fés un informe suau. Sembla increïble, però és ben evident que si contrastem la credibilitat de la senyora Oranich versus la de la senyora Borràs, la primera guanya per golejada. L'advocada, com ha de ser, no es va deixar pressionar i va lliurar un informe en el que el diputat de Dalmases, lacai i escuder de la Borràs, queda totalment desprestigiat.

El pitjor de tot plegat no és l'actitud prepotent, xulesca i masclista de De Dalmases, que pel que sembla, es tracta d'un comportament recurrent que moltes diputades de Junts han explicat a la Magda Oranich (tot i que ella no consigna res d'això al seu informe, que es limita a descriure els fets del 9 de juliol al FAQS), el pitjor és que la Borràs ho volgués tapar "com si no hagués succeït" i que De Dalmases enviés un escrit a l'executiva de Junts en el que pretenia desacreditar l'informe d'Oranich. Què bèstia! que diria el gran Tortell Poltrona.

Les edicions del vespre del diaris d'avui expliquen -ho acabo de llegir a diversos mitjans- que la comissió de garanties de Junts ha decidit (en un intent poc lluït però ràpid de tancar les crítiques creixents de membres del mateix partit sobre l'actuació de l'individu) que el diputat dimiteixi com a vicepresident del partit i com a portaveu de Junts x Cat a la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Forçat per les circumstàncies, el senyor De Dalmases no ha tingut més remei que acceptar les dimissions.  Naturalment però, no deixa pas el seu càrrec com a diputat al Parlament de Catalunya, ni pel que sembla el partit el força a plegar.

Com tots els que entenen la política i els càrrecs pagats amb els impostos de tots els contribuents no com un servei públic sino com un modus vivendi, s'aferren sense escrúpols al seient amb loctite. I és que saben, aquests personatges de baixa volada i classe molt qüestionable, que a fora de la política, malgrat el canvi climàtic, hi fa molta fred.