El nou alcalde de Girona: punt i final

M'havia convençut a mi mateix que no tornaria a escriure sobre el tal Albert Ballesta, del que abans d'aquesta contatenació de despropòsits municipals no n'havia sentit a parlar en la vida, però és que sembla que ho estiguin fent expressament per tal que se'n parli, i no pas precisament bé.

Resulta que per aprovar el cartipàs municipal els Ciudadanos primer diuen que sí i després que no, en un altre extraordinari exercici de coherència digne del més avantatjat alumne de l'Albert Rivera i la situació torna al punt de sortida.

Durant tot aquest procès, a més a més de sentir una gran dosi de vergonya -com a ciutadà gironí- i vergonya aliena -per l'espectable-, hem après que el nou alcalde és un tipus prepotent, arrogant, que té tanta empatia com un mosquit tigre i que no té cap mena de cultura ni tradició de diàleg, negociació i pacte. No posar-se d'acord amb ERC, en moments com els actuals i amb una persona dialogant com la Maria Mercè Roca com a portaveu, sembla veritablement de jutjat de guardia. "Cosas veredes, Sancho".

Resulta també que l'alcalde diu que la cosa no va de sou, que ell cobrava més com a funcionari de la Generalitat. Caram! Home, jo aquesta la voldria saber amb més detall (com a contribuent, és clar, i fent apel·lació a un exercici de transparència, que ara toca més que mai). Per quin càrrec públic cobrava aquest senyor 75.000 Euros l'any? I si així era, i tan bé estava, és el desig del bé comú el que l'ha portat a l'alcaldia de Girona? Si així és el sou hauria de ser una cosa secundària, no?

Calia, tot aquest merder que, digui el que digui i faci el que faci, marcarà la legislatura i per extensió a ell mateix com a l'home que es va preocupar per apujar-se el sou com a primera mesura del seu mandat?

Tan poca intel·ligència política i tan poca empatia sobta veritablement. Només que s'hagués esperat un parell de mesos, ningú no n'hagués parlat mai, però en fí, sembla que això és demanar molt.

Tinc clar que si aquest senyor es presenta per a qualsevol càrrec, mai no votaré al partit sota les sigles del qual el senyor Ballesta es presenti.

Procés Català: política versus judicialització

Queda clar que passi el que passi la setmana vinent en el debat d'investidura, amb Sánchez o sense com a president de govern (que no será), el pacte fet entre PSOE i Ciudadanos (pura essència jacobina) anula qualsevol possibilitat de poder pactar un referèndum amb l'Estat, a l'estil dels que s'han celebrat a la Gran Bretanya o el Canadà.

La concepció que la indisoluble unitat de la nació espanyola és un concepte sagrat, un corró intocable, impedeix afrontar el problema d'una forma racional, com van fer els britànics l'any 2014 o com han fet els canadencs en tres ocasions. No dic que sigui l'única, però és de llarg, la més racional, i la més clara, encara que es guanyi o es perdi per un 0,001% dels vots. És democràcia en estat pur. 

I de fet, això acabaria amb el problema d'una vegada per totes, o al menys per unes quantes generacions. Si les eleccions en clau plebiscitària del 27 de Setembre de 2015 haguéssin estat un referèndum pactat amb l'Estat, un resultat del 47,8% a favor del sí (cas que es pogués extrapolar de forma directa com a "Sí" el percentatge de JXS + CUP) hagués enterrat el problema i dissipat dubtes.

Tot això bé a col·lació perquè l'anomenada qüestió catalana no s'acabarà ni amb una clàusula en un acord d'investitura de 66 pàgines, ni amb la judicialització extrema del "Procés".

Tot i l'enquistament aparent de tot plegat, però, és evident que alguna cosa es comença a bellugar. I això és inaudit en la política espanyola dels últims anys.

És molt significatiu que partits com "Podemos" i "Izquierda Unida" (poca broma, 71 diputats, més d'un 20% dels escons del congrés de diputats) estiguin a favor d'un referèndum pactat. Si hi sumem els partits catalans i els bascos el percentatge s'eleva fins el 28%. I aquest percentatge és curiosament molt semblant al que el darrer baròmetre del CIS responen els ciutadans consultats. Bufen alguns vents de canvi a la societat espanyola.

Com també ho és que el nou president del TSJC, Jesús Maria Barrientos digués literalment, en la seva presa de possessió aquesta setmana que "només correspon als responsables polítics encaminar el debat i articular respostes imaginatives que poden resultar acceptades per àmplies majories". Barrientos parlava més adreçant-se a Mariano Rajoy que no pas als polítics catalans.

Si tot i així continua l'acosament judicial instigat pels polítics a totes i cadascuna de les accions de la Generalitat són judicialitzades (el recurs al Constitucional sobre la conselleria de Romeva ratlla el ridícul més espantós), no m'estranyaria que acabés havent-hi una situació d'unilateralitat e facto que, de ben segur, no és bona ni per una part ni per l'altra.

El testament del dictador

Quan jo era petit i en aquest Estat en el que ens ha tocat viure no hi havia gens de democràcia -no és que ara ni hagi molta, però com a mínim, molta més que la que hi havia fa 45 anys-, recordo que els adults ens parlaven que alguns pares (òbviament sempre es tractava de coneguts llunyans) creuaven la frontera francesa per anar a veure pel·lícules "verdes" a les sales de cinema de Perpinyà, al Rosselló.

Eren els temps de l'holandesa Sylvia Kristel i la seva famosa saga "Emanuel" o la mítica "El darrer tango a París" de Bernardo Bertolucci, amb Marlon Brando i Marie Schneider, i la inoblidable escena de la mantega (que vista amb perspectiva actual és d'una innocència gairebé adolescent).

Doncs sí, a la primera meitat de la dècada dels setanta els nostres pares feien excursions a Perpinyà per a provar un tast de llibertat. I de vegades la roda fa voltes en rodó, valgui la redundància, fins a tornar al punt original. Ara resultarà que haurem de tornar a Perpinyà per a poder "gaudir" del visionat del documental coproduït per TF3 i Televisió Espanyola, RTVE, sobre el rei emèrit Joan Carles I, que es va projectar a França la setmana passada (i antenció! que està disponible per a internet, sempre i quant la IP de connexió no procedeixi d'un ordinador o dispositiu ubicat a l'Estat Espanyol) però que, incomprensiblement, RTVE no ha permès difondre a Espanya, sense cap més explicació que "ara no té interés informatiu".

Aquesta revelació, no deixa de ser una altra de tantes arbitrarietats que es cometen des de RTVE amb els diners de tots els contribuents (la penúltima, l'emissió de la pel·lícula hagiogràfica precisament del dictador Franco anomanada "Raza").

Però el més rellevant de tot plegat, després d'aquest acte de censura injustificat que, al meu parer, no fa altre que afegir morbo a un documental que sembla clarament destinat als Catalans díscols i separatistes, és el que ha transcendit del mateix.

Pel que hem pogut llegir en premsa, en el seu llit de mort, el dictador va prendre la mà de l'aleshores "príncipe de España" i futur monarca (difícil, estant en una situació de pràctica agonia durant molts i molts dies i entubat de dalt a baix, però concedim-li el benefici del dubte) i li va demanar, com a testament, com a voluntat de moribund, que lluités per la unitat d'Espanya i la defensés com el tresor més preuat. Fantàstic!

Tots sabíem de les aficions del monarca emèrit a caçar elefants, anar en moto, esquiar, tenir amants de la noblesa hanseàtica, navegar amb el "Bribón", cobrar comissions i tutelar a l'ombra les operacions del Instituto Noos, però el que se'ns revela ara és que a més a més, té una imaginació desbordant, gairebé de novel·lista.

El nou alcalde de Girona (II)

L'altre dia escrivia una entrada del blog en la que expressava la meva estupefacció per l'inici de singladura del nou alcalde de Girona, senyor Albert Ballesta. El que acaba de succeir aquests dos darrers dies indiquen clarament que la meva premonició, té -malhauradament- visos d'esdevenir una constant en el mandat que exercirà aquesta persona. Mala peça al teler que hagués dit la meva àvia Mercè.

D'entrada, la seva obsessió en aferrar-se a un salari, al meu entendre -i al de moltes persones amb les que he parlat d'aquest tema- fora de lloc (i no em valen les excuses que se suprimirà el gerent i que al final s'acabaran estalviant diners) l'ha portat acabant a haver de pactar el cartinàs municipal amb Ciudadanos i el PP!!, a canvi -això sí- de rebaixar-se les pretensions salarials en dos mil euros anuals, passant dels 75.000 solicitats als 73.000 que li aproven les regidors dels citats dos grups.

Home, jo no sé que pensarà Carles Puigdemont de tot plegat, però segur que no deu estar gaire content. És cert que de vegades la política fa estranys companys de viatge i que no es pot demonitzar cap partit polític, i menys en un entorn municipal, on les sigles pesen menys que els programes i les persones.

Però vist des de fora, com a ciutadà i com a gironí, la sensació que em transment tot plegat és el "tot s'hi val" a canvi d'obtenir un privilegi, del que ja voldrien gaudir la majoria de ciutadans-contribuents d'aquesta ciutat, fins i tot el fer pactes una mica "contra natura", si se'm perment d'utilitzar aquesta expressió. La Maria Mercè Roca, està absolutament bocabadada i francament, té motius per estar-ne.

És, com a mínim, desafortunat i ex-temporani en els temps que corren, amb el fastigueix que provoca diàriament el degoteig de casos de corrupció que es van fent públics, que el nou alcalde de Girona tingui tan poca sensibilitat com per a prioritzar la defensa del seu salari a tota costa. Fa molt mal impressió i contribueix al descrèdit generalitzat i creixent de la classe política.

Això sí, avui hem sabut que les campanes de la catedral de Girona tornaran a dringar a partir d'aquesta mateixa nit.

Cristianisme i política

De les poques coses reconfortants que una institució tan poc democràtica com l'església catòlica ha fet els darrers anys cal, sense cap mena de dubte, destacar l'elecció del papa Francesc.

El contrast amb el seu antecessor, Benet XVI, o el que és el mateix, Joseph Aloisius Ratzinger, és tan aclaparador que paga la pena fer un esforç per a seguir les passes que està fent Francesc per a reformar les estructures d'una institució amb dos mil anys d'història que només té una possibilitat real de pervivència: la renovació.

L'exemple, entre molts d'altres, del darrer viatge als Estats Units i a Mèxic, on ha deixat en evidència la complicitat, la tolerància i fins i tot la implicació directa entre poder, política i narcotràfic ha estat un acte de valentia que reconcilia l'església amb el seu sentit primigeni.

A dalt l'avió, de tornada cap al Vaticà, en ser preguntat per un periodista sobre Donald Trump, ja saben, candidat a l'elecció pel partit republicà per a concórrer a les properes eleccions presidencials de noviembre i home que cada vegada que obre la boca profereix una barbaritat més gran que l'anterior (les seves darreres declaracions a favor de la legalització de la tortura no tenen desperdici...), el papa Francesc va dir literalment que Donald Trump no és o no actua com un cristià.

Encara que en Basté a RAC1 va dir -amb vehemència- divendres passat que el papa no és qui per anar repartint carnets de cristià jo penso que sí que ho és. Aquesta és precisament una de les grans, titàniques, tasques que el papa reformador té al seu davant. Denunciar els abusos, treure tels que amaguen situacions de facto que perpetuen la desigualtat i la injustícia.

Donald Trump és, des d'un punt de vista humanístic, un veritable descerebrat, un perill penso jo per a l'estabilitat i el fràgil equilibri de tot plegat. Algú amb capacitat de fer-se escoltar per molts, algú amb la força i capacitat d'influència com el papa Francesc ha d'alçar la veu contra els que volen alçar murs i expulsar immigrants il·legals dels Estats Units només pel fet de ser immigrants, encara que els seus fills vagin a l'escola i ells paguin impostos al país.

El seu discurs en defensa del reequilibri i redistribució de la riquesa, la seva fermesa en la denúncia de vergonyes com les que estem vivint amb la crisi dels refugiats sirians (ho va fer personalment des de l'illa de Lampedusa) és un cant d'esperança a un món una mica més digne. No crec gens en la institució, però sí en persones com el papa Francesc. Tan de bo que no li estronquin el camí...

Umberto Eco: ha mort un dels grans

De la meva joventut, temps en el que, paradoxalment, tenia molt més temps per llegir que no pas ara,

recordo que hi va haver dos autors que em van marcar particularment, no només per la qualitat de la seva literatura, sino també per les seves personalitats fascinants. Un era Gabriel García Márquez. L'altre Umberto Eco, que malhauradament va morir divendres passat a l'edat de 84 anys.

Eco, l'home savi, el Leonardo Da Vinci del segle XX, semiòleg, escriptor, assagista, filòsof, perodista, professor universitari, humanista, vividor, humil, senzill, em va fascinar des que el vaig coneixer -com tants altres- arran de la publicació de "El nom de la Rosa" (en va vendre 30 milions d'exemplars). De fet, si jo hagués tingut el coratge que cal i m'hagués dedicat al que volia ser, és a dir, escriptor (en el sentit ple del substantiu, és a dir, professional que viu de l'escriptura), persones com Eco, m'ho haguéssin posat molt fàcil. Avui en Martí Gironell en parla en un article a l'Ara. Però en fi, això sòn figues d'un altre paner.

Després de la lectura, apassionada, de les aventures de l'Adso de Melk, vaig quedar tan prendat, que no em vaig poguer estar de demanar a Lumen la seva adreça a Itàlia (als anys 80 encara tot anava de correspondència en paper, és clar) i li vaig enviar una carta a Eco preguntant-li si "El nom de la Rosa" era un producte totalment de ficció o estava inspirat, tal com apuntava el pròleg, en un manustrit medieval trobat per l'autor. Òbviament Eco no em va contestar, entre d'altres coses perquè aquella mateixa pregunta li van fer tants lectors que per a fer compartir amb els ells la construcció d'aquella meravellosa història va escriure "Apostil·les al Nom de la Rosa".  

Només de començar escriu "vaig fer El nom de la rosa perquè tenia ganes d'assassinar un monjo". Aquesta éra una de les moltes virtuts d'Eco. Escrivia pensant en els seus lectors, per fer-los volar a universos màgics, misteriosos, impossibles.

Tinc també la sort de conèixer la seva traductora al Català, la Carme Arenas, que em va parlar molt d'ell i de la seva gran cultura; la Carme em va regalar un exemplar dedicat de "Baudolino", una altra extraordinària història de móns pretèrits i fantàstics, que conservo com un tresor.

Eco era un home savi que tenia ànsia per a saber més i més i que amb l'edat es feia cada vegada més clarivident. Una de les seves últimes aportacions, sobre les xarxes socials: "Les xarxes socials donen dret a parlar a legions d’idiotes que abans parlaven només al bar després d’un got de vi. (...) ara tenen el mateix dret a parlar que un premi Nobel. És la invasió dels idiotes".

Un mal començament

Tot el que ha envoltat la substitució de l'ex-alcalde de Girona, Carles Puigdemont ha estat presidit per un àura de "mal rollo". Ha estat, com ho diria? Fosc, i de difícil comprensió per la ciutadania, al menys per a mi, que pago els meus impostos municipals -que no són pocs- en aquesta ciutat.

D'entrada, tota la batalla interna en el sí de Convergència per a la substitució, amb un final que no he acabat d'entendre, i és la designació com a alcalde del que anava com a número 19 de la llista, Albert Ballesta, (és a dir, anava pràcticament a cobrir l'expedient - a Girona hi ha 25 regidors). Deu ser un home de partit amb molt poder a l'agrupació local, perquè si no és així, no s'entén.

I la primera cosa que fa l'alcalde entrant és apujar-se el sou fins a 75.000 €, el màxim que permet la llei, al·legant dedicació completa. Home, en Puigdemont va renunciar al seu sou d'alcalde al 2011 perquè tenia el salari de diputat al parlament de Catalunya, per tant no sabem què hagués fet en cas de tenir dedicació completa, però posar-se un salari un 28% superior al que tenia l'anterior alcalde remunerat (l'Anna Pagans),  em sembla èticament i estèticament qüestionable.

I la segona és l'embolic de les campanes de la Catedral a la nit. Les campanes a Girona han tocat tota la vida. Que els clients d'un hotel al Barri Vell es queixin del soroll em sembla un motiu poc raonable per a invocar -primer- l'ordenança que fa referència al soroll per fer callar les campanes, ja que les campanes hi eren molt abans que arribés l'hotel (que podria haver aplicat mesures extraordinàries d'insonorització).

Però és que aquest matí el mateix Albert Ballesta ha tornat a comparèixer davant els mitjans per a dir ara que l'ordenança de "culte" de la ciutat és més antigua i obliga a respectar el repic de les campanes. Tot plegat, fa tuf de precipitat, improvisat, poc professional.


No sé si en Ballesta serà o no un bon alcalde, però el seu debut ha estat, si més no, molt, molt millorable.

Bitllets de 500

Em fa gràcia la polèmica dels nostres prohoms de Brussel·les en relació als bitllets de 500 Euros que ara, de cop i volta, semblen ser un aliat de l'eix del mal.

Hi ha en marxa una iniciativa política europea que té com a objectiu eliminar el bitllet de 500 Euros i de passada treure'n la massa existent de circulació. Hi ha una suport bastant generalitzat de molts dels estats membres, excepció feta d'Alemània (el bitllet de 500 Euros, auspiciat per la mateixa Alemània, va ser creat en substitució natural del bitllet de 1.000 marcs alemanys).

La raó que en donen els polítics, encapçalats pels francesos, és que amb els bitllets de 500 Euros es fan transaccions de blanqueig de capital i d'altres associades a accions il·lícites com ara el tràfic d'armes. Això, que és una barbaritat com la copa d'un pi, proferit per un o un grup de polítics europeus sembla tenir una certa respectabilitat.

Però és una barbaritat, la implementació de la qual costarà, a més a més, una fortuna. Perquè al capdevall, eliminar els bitllets de 500 Euros és com matar el missatger. És cert que la comoditat d'aquest bitllet per a fer pagaments de grans sumes ha facilitat la proliferació del diner "negre", però també ho és que si fan desaparèixer els bitllets de 500, el seu substitut natural serà el bitllet de 200. Hi hauran pagaments en "negre" en bitllets de 200 Euros. I llavors què faran? Treuran de circulació el bitllet de 200 Euros? Absurd, no?

Tot plegat em recorda aquella expressió que circulava l'any 2001 davant la inminència de l'entrada en circulació de l'Euro en substitució de les monedes nacionals. Un dels arguments a favor de la introducció de l'Euro és que faria desaparèixer el diner "negre"....I jo pensava aleshores,... quan vagi al taller mecànic o a cal metge privat i aquests em demanin si vull factura o no,...no estarem generant Euros negres? Doncs, sí, això és exactament el que va passar.

Penso que en general, tenim uns polítics que nos ens mereixem, ni aquí ni allí.

1/2 Marató de Barcelona

Amb avui, aquesta ha estat la cinquena vegada que corro la mitja marató de Barcelona, considerada pels experts una de les millors del món (altimetria, recorregut, organització, participants). La particularitat és que aquest any l'he fet per primera vegada amb l'Adrià, el meu fill gran.

Encara que les previsions donaven pluja i de fet, quan hem sortit de Girona a quarts de set del matí  estaba xispejant, però en arribar a Barcelona una hora més tard començava a fer-se de dia i el cel era ben clar.

A tres quarts de vuit, quan hem arribat a l'Estació del Nord l'ambient ja era el de les grans ocasions. Des de Meridiana que veiem corredors amb la bossa blava de l'organització penjada a l'esquena que anaven a buscar el metro per adreçar-se cap al Passeig de Pujades, on comença la cursa. En sortir del pàrking una multitud multicolor multilingüe i multiedat s'aplegava al voltant de les guixetes per deixar les seves coses. La xifra final d'inscrits ha superat els 18.500, dels quals més d'un 30% estrangers. L'Adrià ha -literalment- al·lucinat.

Els 14 graus i un cel d'un blau molt intens permetien augurar una molt bona carrera. Hi així ha estat, ben organitzada, amb un temps primaveral, sol durant tot el recorregut i un lleuger vent del nord que han fet que en cap moment, tot i la temperatura, hagués fet calor.

La mitja de Barcelona té un recorregut ideal per a gaudir de la ciutat i dels seus carrers. És un luxe passar pel Paral·lel, Gran Via, Diagonal o Rambla del Poble Nou sense cap cotxe. Plaer que només es repeteix quan es córre la marató gran, la de debó.

I ha estat un luxe poder-la córrer amb l'Adrià, que de fet, devia ser el participant més jove de tota la cursa (edat mínima legal 18 anys), ja que en la seva inscripció em vaig "equivocar" i vaig posar-hi 18 anys en comptes de 16. Així ho devien veure alguns dels espectadors que animaven els corredors ja que li han donat ànims en tres ocasions (per cap, a mi).

Al final hem gaudit molt de la cursa i del recorregut, i només un petit trencament d'isquiotibial m'ha impedit fer el temps que ens havíem marcat (1:50) i hem acabat a 2:03, però tot i així ha estat una molt bona cursa, disfrutada des del primer kilòmetre fins al 21.

Com sempre en aquestes curses hi ha una muntanya d'anècdotes, entre les que destacaria un animador del Betis, vestit del Betis de cap a peus i amb bandera gegant que hem vist al km. 6 i després hem tornat a veure al 20, una colla d'italians madurs que no s'han pogut estar d'entrar amb la seva "bandiera" (els he fet conya dient que la bandera suïssa era molt bonica i gairebé que em peguen...), una parella ja d'una certa edat que han fet la Mitja vestits de nuvis (la corredora fins i tot amb tul),  corredores i corredors parlant llengües molts, molt estranyes, i finalment quan hem agafat el cotxe per marxar, a l'Estació del Nord, hi havia una corredora que estaba a la vorera fumant-se una cigarreta amb delecció, mentre, amb tota seguretat, pensava en la seva següent cursa.

La (no) polìtica del pacte

La imatge dels diaris d'avui, amb Mariano Rajoy negant l'encaixada a Pedro Sánchez després de la breu - i absurda- trobada que van tenir ahir en una estança del Congrés de diputats és un reflexe de la manca de talla de l'espècie política ibèrica. Dic "ibèrica" perquè el discurs d'en Carles Puigmemont rajant contra Madrit -concepte- i en García Albiol aixecant-se i marxant són de veritable vergonya.

Tot el que està succeint a la política espanyola des de les eleccions del 20 de desembre passat és de veritable esperpent valleinclanià. I per acabar-ho d'adobar sembla que la justícia s'hagi posat de cop i volta les piles i faci coincidir alguns dels casos més lletjos de la democràcia amb aquest periode de negociacions que no portaran absolutament enlloc.

La diferència amb el cas català és que al menys aquí aritmèticament hi havia una possibilitat d'arribar a un acord, i així va ser a la darrera corba. En el cas espanyol això és absolutament impossible. Les dues espanyes tornen a aflorar d'una manera i amb una viscelaritat que francament no m'imaginava.

D'aquestes dues  espanyes n'hi ha una que està mig amagada a les restes del PSOE, la vella guàrdia, els barons i ducs i prínceps del partit que estarien encantats de defenestrar Pedro Sánchez i fer un gran pacte amb els Ciudadanos i un PP sense Mariano Rajoy.

L'altra, com sempre, com ja va passar durant la Guerra Civil, està dividida fragmentada i solemnitzant la collonada (el ministeri de la plurinacionalitat n'és un gran exemple, no l´únic però segurament el millor).

Conclusió: després de tota la pantomima de les dues darreres setmanes no tinc cap dubte que ens n'anem de pet cap a unes altres eleccions quan s'esgotin els terminis (l´única veritable opció per tal d'evitar-ho semblaria la "gran coalicción PP-PSOE-Ciudadanos, i això és tan probable com que aquesta nit em toqui la Primitiva). I no tinc gens clar que el resultat d'unes noves eleccions, amb un PP fortament afectat pels darrers escàndols de corrupción, un PSOE en caiguda lliure, uns Ciudadanos que es van desinflar en una semana de campanya i un Podemos que té feina rai a mantener la disciplina interna, sigui gaire millor.

Turisme de marató

Ahir, que era festiu a Barcelona -Santa Eulàlia- i que les autoritats van aprofitar per inaugurar la línia 9 del metro i de pasada fotre canya a Madrit -concepte-, vaig tenir una reunió de treball a l'aeroport i de tornada, vaig anar a recollir el meu dorsal i el del meu fill de la 1/2 marató de Barcelona de demà diumenge, 14 de febrer.


A totes les vegades que hi he participat -aquesta serà la quarta i la primera amb el meu fill Adrià!-  la recollida del dorsal i la samarreta es feia a l'Estació del Nord, al carrer Nàpols, on també hi havia el guardarroba, la zona d'escalfament i la zona de recuperació post cursa. Aquest any però l'organització ha decidit que les acreditacions es recullen a la zona de moda de Barcelona, Glòries-Diagonal, que habitualment ja és "girilàndia".


Així doncs, Edreams ha establert el Museu del Disseny de Barcelona (aquell edifici singular prop de la Torre Agbar amb forma de grapadora) com a seu principal (acreditacions). M'hi vaig adreçar doncs el divendres a mitja tarda pensant que essent festiu a Barcelona hi hauria molt poc moviment. Res més lluny de la realitat. Com endeví, tindria els dies comptats. El lloc era tant plé de gent que hi havia guàrdies de seguretat controlant entrades i sortides, a la planta soterrània de l'edifici.


La sala era plena a vessar. Les sabatilles de colors de les que parlava la Moliner en el seu article a "l'Ara" d'aquest matí eren per tot arreu. Corredores i corredors de totes les edats omplien tots els racons i stands de material de la zona. Á l'entrada, un conjunt de panells de fusta consecutius mostraven la llista dels inscrits. Poca broma: més de 18.000 corredors!


La cosa interessant però és que m'atreviria a dir que la majorai dels que hi havia quan jo hi vaig anar eren estrangers. Es veia a cop d'ull, no només pels aspectes sino també per les llengues. Molt Anglès, molt Alemany, molt Francès i molt Italià.


Es confirma doncs una altra tendència que fa uns anys -no tants- va començar, el turisme de marató a Barcelona. Abans hi havia només stands de roba esportiva i complements dietètics, ara ja n'hi ha un de Turisme de Barcelona, i personal d'hotels i agències de viatges reparteixen díptics aquí i allí.


Al turisme de creuers, de casaments asiàtics, de comiats de solter europeus, de Gaudí, al gastronòmic i  a l'etílic, se l'hi ha d'afegir ara el de "running". La Colau deu estar molt contenta.
 

La indecència d'algunes lleis i protocols que ens regeixen

El dimecres passat m'assabentava per una nota de whatsApp de la mort d'una noia de 25 anys, la Laura Fernández, com a conseqüència d'un accident de tràfit provocat per un conductor begut. A la nota, la família demanava l'ajut de testimonis per a poder inculpar al causant, que està ingressat, ferit greu a la UCI del Trueta.

Aquest divendres, una setmana després dels fets, quedava astorat en llegir la carta que el seu xicot, un advocat, va publicar a "El Punt Avui". N'extracto una part absolutament colpidora:

"Després de poder confirmar que les notícies aparegudes corresponen amb el que va passar, els puc dir que no s'entén que algú que es mostra obertament agressiu envers un familiar, causa un accident i fuig, és perseguit per la policia i, amb menyspreu total per la seva autoritat, intenta escapar-se conduint de forma temerària, posant en perill la vida dels altres conductors, es confirma que està sota l'efecte de begudes alcohòliques i a més no disposa d'autorització administrativa per conduir, pugui sortir tranquil·lament per la porta d'una comissaria de policia. Com a mínim havia comès cinc delictes en el moment en què la policia va permetre-li sortir, lliurement: lesions, desobediència a l'autoritat, conducció sense llicència, conducció temerària i conducció sota l'efecte de begudes alcohòliques. La comissió d'un d'ells pot no ser tan rellevant per comportar la detenció, però el reguitzell de delictes és prou important per prendre una decisió més severa".

La seqüència dels fets va anar exactament com descriu el xicot de la Laura. Sembla ser que els protocols estableixen que un invididu que va donar 0,60 de taxa d'alcohol en sang (taxa penal), pogués sortir tranquilament de la comissaria, tornar a agafar el cotxe que va utilizar per comentre totes les barbaritats que el van portar a la comissaria de Sant Feliu, anar-se'n a Girona, envair el carril pel que circulava la Laura i causar-li la mort.

Explica "El Punt Avui" que en casos d'alcoholèmia penal, els mossos i la gran majoria de les policies locals (excepte la Guàrdia Urbana de Barcelona) no porten l'infractor als calabossos sinó que li fan una imputació i el deixen lliure ordenant-li que ha d'anar al jutjat quan li ho requereixin.

Definitivament si aquest és el protocol, si els mossos d'esquadra van fer el que per normativa havien de fer, aquest país en el que vivim té un total despreci per la decència i per la inmensa majoria de persones que acceptem unes regles de convivència que ens allunyen de la irracionalitat i de les lleis de la selva. Em fa vergonya ser ciutadà d'un país que permet que indecències com aquesta succeeixin.

Ningú no retornarà la vida a la Laura, ningú podrà consolar el desconsol del David, que acabaven de estrenar pis, però qui tingui la capacitat hauria de legislar la setmana vinent per evitar que hi hagi més Laures Fernández.

Dos anys sense la Tati Sisquella

Ahir 6 de febrer va fer dos anys de la mort de la Tatiana Sisquella, la Tati, com a ella li agradava que li diguessin. Un càncer de pit, un maleït càncer de pit, dels que tenen un grau més alt de curació, de supervivència va acabar amb una icona de la comunicació: de la ràdio, de la premsa, amb tan sols 35 anys.

Vaig dedicar-li una entrada a aquest blog que vaig titular "Tatiana Sisquella: In Memoriam", i que resulta que va ser -i continua essent- l'article que més persones han llegit de "Reflexions de Taverna", més de 1.000. Només aquest detall em va fer pensar que tenia una munió d'admiradors.

La Tatiana Sisquella va ser una dona valenta, sempre, fins al final. Adjunto un extracte del que vaig escriure ara fa dos anys:

"A la Tati li van diagnosticar el càncer amb 28 anys, l'any 2007, el dia de l'aniversari de la seva germana. Hi ho ha portat amb fermesa, amb discreció, però sense amagar-ho. Sempre dic que sóc el darrer a assabentar-me de les coses particulars de les persones. Mai m'han agradat les, diem-ne, "xafarderies", i no tenia ni idea del càncer de la Tati, tot i que, pel que acabo de llegir, ella ho havia fet públic".

Va tenir sempre molt clar el que era com a persona i el que volia ser com a professional. Era una comunicadora prodigiosa, de les persones que encomanen ganes de viure i ensenyen a mirar la vida pel cantó positiu, sempre ens arrencava un somriure, amb la seva personalitat desbordant i optimista.

Com enyoro la seva, la nostra, "Tribu" de Catalunya Ràdio que la Tati conduïa magistralment! I com enyoro la seva columna dels dissabtes a l'Ara. Espero que allà al Cel, continüi fent la ràdio que tant estimava.

El monopoli de Mèmora

Diumenge passat el meu pare hagués fet 75 anys. Tota una data per recordar. Malhauradament, com segurament saben tots els lectors del meu blog, un càncer de pàncrees se'l va endur abans d'hora. Tot va succeir molt de pressa, i encara ara se'm posa la pell de gallina quan recordo els moments de la seva defunció, uns mesos després d'haver fet els 71 anys, el dia 25 d'abril de 2012.

En tot cas una de les coses més desagradables que em va tocar fer va ser la d'haver d'enfrontar-me, junt amb el meu germà Miquel, amb el monopoli dels funcionaris de la mort, els senyors de Mèmora.

Ho recordo com un servei despreciable, que abusa d'una situació de monopoli en un moment de la vida d'una persona en que tens no només les defenses baixes, sino els biorritmes, la moral i tot allò que hom es pugui imaginar a nivells de sota terra. En aquest estat d'ànim, els provectes funcionaris de Mèmora estan entrenats per vendre't, com aquell qui no vol, tota mena de serveis, arribant a límits que insulten la Intel·ligència d'un ésser humà amb dos dits de seny.

Al seu dia els vaig escriure una carta queixant-me per un servei mercantilitzat a l'extrem amb nocturnitat, al·levosia i mala llet. Vaig publicar-ne una altra al web i crec recordar que al Punt Avui.

Òbviament, ningú no em va fer el mínim cas. Tot això ve a col·lació perquè en dates molt properes s'esgota la concessió vigent que l'Ajuntament de Girona tenia amb la multinacional Mèmora, i la CUP de Girona proposa que el servei sigui municipalitzat i que es gestioni amb criteris de prestació de servei públic i no amb la finalitat lucrativa exacerbada en què el servei es ve prestant fins ara.

Doncs què voleu que us digui, em sembla que no hi podria estar més d'acord. No puc compartir el criteri de nacionalitzar la banca ni -segurament, ho hauria d'acabar de pensar bé- de la sortida de l'Euro, però de ben segur, aquesta mesura la comparteixo i la recolzo.

Una prova més que la política de proximitat, aquella que vetlla pel ciutadà i per allò que toca de peus a terra, és un terreny en el que els membres de la CUP juguen amb seguretat i una dosi molt i molt gran de sentit comú.

Cal que gent com ells defensin els interessos generals. Bravo per la CUP de Girona. De moment, les seves actuacions i declaracions venen presidides pel seny i el sentit comú. Tot un principi.