Dark contrast

En un món global i instantani com aquest en el que ens ha tocat viure, l'intercanvi de tota mena és constant: bé ens trobem amb el cargol poma americà envaint el Delta de l'Ebre, amb el mosquit tigre asiàtic extès pràcticament a tot Catalunya, amb fluxes migratoris en totes direccions i amb costums foranis que acaben important-se per raons diverses.

A la Xina, país al que viatjo amb certa freqüència, el fenòmen de la importació de costums anglosaxons està associat al grau de desenvolupament accelerat i al consumisme desbocat que afecta aquella societat, en molts casos de forma malaltissa. Festes i tradicions com ara el Thanksgiving o el Nadal, que només fa 25 anys els xinesos no savien ni què era, ara formen part del paisatge urbà i és normal veure una munió de xinesos disfressats el dia de Tot Sants o arbres amb boletes i llums de colors als aparadors de les botigues.

Doncs aquí no ens quedem curts i fa molts anys que vàrem importar el Pare Nöel, que s'ha afegit als nostrats Tió i Reis d'Orient (els xinesos fan el mateix, les tradicions importades les solapen amb les seves). Però aquests darrers diez he quedat francament impressionat amb aquest fenòmen anglosaxó anomenat "Dark Friday". L'any passat n'havíem sentit a parlar de gairell, però aquest any dubto que hi hagi un sol ciutadà que no hagi sentit a parlar de les campanyes i els descomptes que totes les grans superficies han fet aquest cap de semana.

Les imatges a Londres o a New York amb consumidors literalment lluitant per endur-se un televisor o una peça de roba fant molta, molta angúnia.

I el més impactant és que té nassos la coincidència aquí amb el "Gran Recapte" del Banc dels Aliments. Com diuen als Estats Units: "Feast and Famine", festa i fam, al mateix cap de setmana, al mateix país, en molts casos a les mateixes botigues. Era curiós veure a "Hipercor", on vaig anar a fer una estona d'antropòleg (al Gran Recapte hi vaig col·laborar anant al "Bonpreu"), les corregudes amunt i avall amb bosses en contrast amb una actitud de donació més aviat minvada.

Llegeixo avui que el "Gran Recapte" ha fet ja els 4 milions de kilograms d'aliments que s'havia proposat. M'alegra que, en mig de tant consumisme desfermat, encara quedi un bri d'esperença en la solidaritat humana.  

Ana Mato i l'"Octubre Negre"

El dissabte 11 d'octubre, escrivia un post que portava per títol "La indignitat" en el que parlava de l'Ana Mato, ministra de sanitat. N'he seleccionat un paràgraf:

Qualsevol persona amb dos dits de dignitat, honestetat i vergonya, hauria presentat la dimissió després d’una tan flagrant desautorització, però en aquest Estat que ens ha tocat patir, no baixa del carro gairebé ni l’apuntador (salvant honorables excepcions com la que acabem de mencionar). Viure de la moma pública, dels regals de la trama Gürtel és molt còmode i fàcil. Dóna una sensació de seguretat molt bonica, encara que aquesta seguretat no la sabem transmetre quan ens trobem davant d’un micro, en roda de prensa.

Doncs no ha estat facialment l'Ebola qui se l'ha emportat. Ha hagut d'estar el jutge Ruz, un valent com el jutge Castro, de Palma de Mallorca, homes  íntegres que poden aparèixer un dia com el jutge Borselino a Sicilia, amb una bomba al cotxe sota el seient.

La Mato, amortitzada políticament des de fa dies, ha tingut la gran sort que la imputació del cas Gürtel per "soborn impropi" se l'ha endut per davant, amb les festes a Eurodisney, el Jaguar a la porta i els 4.300 € en confeti. Si no hagués estat per això, Marianico el Parco hagués hagut de destituïr-la, i això a Don Mariano, li costa "un colló de mico".

L'octubre negre és un mes que passarà a la història d'Espanya: surt el cas "Operació Púnica", aflora "Podemos" amb tota la seva força, el Mas anuncia que està SI, SI disposat a arribar fins al final amb les urnes, i per acabar-ho d'adobar, en  Pedro Sánchez continua amb la seva croada en solitari per a reformar la constitució.

No sé com acabarà l'independentisme ni la proposta de'n Mas, però sí sé que el país comença a entendre que la regeneració és possible. En aquest context Mariano ha de continuar amb la seva política "low profile", a veure si escampa la tempesta, i torna a enxampar vots.

 

Toilet Day

En mig de tanta excitació sobiranista, tanta merda gurteliana (gràcies per dimitir extemporàniament Ana Mato, "nunca es tarde cuando la dicha es buena"), tanta "entelèquiaPodemosquejaseus començaaveuredequinpeucalceu", la semana passada, visitant per feina una empresa dels Països Bàltics, quan vaig anar al lavabo em vaig trobar globus de colors a la porta i un rètol que resava, en anglès "Let's celebrate Toilet Day, 19 of November".

El primer que vaig pensar és que als Europeus del Nord tanta tonteria no els pot anar bé de cap de les maneres. Una cosa és ser una mica "freaky", però l'altre és fer del "freakisme" un estil de vida. La societat de l'opulència porta associades barbaritats com aquesta, que fan que quelcom que no suportaria una innocentada de 28 de desembre, esdevingui quelcom que per alguns formi part de la seva realitat quotidiana.

Entro al lavabo i em disposo a gaudir del meu "toilet day". La part interior de la porta, una vegada còmodament assegut a la tassa, té òbviament el típic i tòpic rètol que explica, en anglès, algunes de les perles que cito a continuació (malhauradament no em van quedar totes i em vaig oblidar de fotografiar-lo):

• Durant la teva vida passaràs més de 3 mesos assegut/uda a la tassa del wàter.
• Es poden agafar més virus...
• fent un petó,
• tocant el teclat d'un ordinador,
• parlant per telefon mòbil...que a la tassa del wàter
• 3/4 parts de la població mundial no té accés a una tassa de wàter amb aigua corrent
• Al món hi ha 3 vegades més mòbils que tasses de wàter.

En llegir totes aquestes excentricitats em van passar les ganes de continuar assegut a la tassa, i vaig pensar que efectivament la humanitat camina cap a la perdició, el paroxisme i l'aniquilació com a espècie, perquè qui perd el sentit comú, perd les cartes de navegar, i això és el que està passant a l'Europa Comunitària.


 Demà és el dia mundial dels "tallaungles persa", estiguem atents, segur que algú ha preparat grans esdeveniments al respecte.

Economia Submergida

L'edició d'hivern de la Revista Econòmica de Catalunya (número 70), publica un interessant estudi sobre l'economia submergida.

No és cap novetat que tothom amb dos dits de seny sap que a Espanya l'economia submergida representa una part considerable de l'activitat econòmica. Qui no ha sentit tantes i tantes vegades "si el 25% d'atur fos real hi hauria atracaments als supermercats i la inseguretat ciutadana seria molt més gran que la que és". Cert. Ningú no es creu les estadístiques oficials, per tant des d'aquest punt de vista l'estudi no és novetat.

El que sí ho és però és l'enfocament científic, la quantificació del fenòmen, i l'anàlisi de causes i efectes (que tampoc no és nou, però sí ho és la tipificació i el tractament de dades).

l'article comeá amb una cita d'Ambrose Bierce (escriptor nord-americà del Segle XIX), que vaig trovar sensacional, per encertada: "No robis: d'aquesta manera no tindràs mai sort en els negocis. Fes trampes". I aquesta és la clau, fer trampes.

A Espanya, la quantificació de l'economia submergida suposa un 24,6% del PIB (mitjana europea del 18,6%) i representa 253.000 milios d'euros anuals d'activitat no declarada. I el que és pitjor, l'economia submergida ha augmentat en 60.000 milions en els darrers quatre anys, en coincidència amb la crisi econòmica. Una comparació a nivel europeu situa Bulgària al capdevant (un 31,2% d'economia negra) i Suïssa a la cua (un 7,1%), 

La xifra és veritablement esgarrifosa i esfereïdora, i no deixa de ser la constatació del fracàs dels nostres governants en fer un sistema contributiu més just que permeti la màxima tan senzilla que diu "si tothom paga, tots acabarem pagant menys i gaudirem dels mateixos, o millors serveis". És una gran anomalia, que genera problemes d'equitat i que suposa una gran pèrdua d'ingressos a l'Estat.

Quant a les causes, les que a Espanya tenen un impacte relatiu més gran en la seva contribució a l'economia submergida, hi destaca la pressió fiscal indirecta -IVA fonamentalment- (29,4%), l'ocupació dels autònoms (22,2%), l'atur (16,9%) i la moralitat fiscal (9,5%).

Sorprèn que amb aquesta tipificació, i els coneixements que ja es tenen sobre causes i conseqüències de l'economia submergida, l'Estat es dediqui a pujar impostos indirectes de sectors com el de la cultura i el de les perruqueries (entre d'altres), que no fa res més que contribuir a augmentar l'economia submergida i a disminuir tant activitat com recaptació.

 

És fascinant que, amb aquestes dades a disposició dels governants, es continuint cometent errades de la calanya a la que els gestors polítics ens tenen acostumats. Així serà impossible tirar endavanat.

Bionatur Biotechnologies

El "Diari de Girona" d'avui porta una notícia que reforça la idea americana que diu que "qui vol quelcom ha de lluitar per aconseguir-ho i ho acabarà fent si hi posa les ganes suficients". A la pàgina 3, destacada com a "tema del dia", la notícia explica el contracte que "Bionatur Biotechnologies", empresa fundada per l'empresari gironi Pere Costa Casellas, ha firmat amb Xina per a eliminar completament les emissions de diòxid de sofre (SO2) de l'atmosfera xinesa. Sense dubte aquesta és una gran notícia, per moltes raons.

Conec molt bé en Pere Costa, ja que vaig treballar al seu costat, quan ell era el co-propietari i director general de "Biocentury" (actualment "Bicentury", propietat del holding alimentari "Agrolimen") gairebé deu anys. Durant l'etapa que vam estar junts, l'empresa va assolir una dimensió que li va permetre a en Pere rebre una oferta de compra per part d'Agrolimen, dirigida aleshores per l'empresari Artur Carulla. En Pere Costa va acabar venent Biocentury l'any 2004.

Alguns haguéssin destinat els diners rebuts per la venda de Biocentury a gaudir de la vida i a dedicar-se al "dolce far niente" fins a la fi dels temps (ho podria haver fet perfectament). Però no. En Pere va preferir més reinvertir-los en un altre projecte. És el cuc que, per sort, els grans empresaris porten a l'ADN. No saben estar quiets, però això acaba redundant en benefici tan directe com indirecte, de la comunitat.

En Pere Costa ha invertit a Bionatur Biotechnologies 15 milions d'euros, que és aviat dit. Recordo quan fa 7 ó 8 anys em parlava d'un incipient projecte que, de funcionar, li permetria eliminar els elements contaminants dels llots tòxics que l'Administració va encarregar treure del pantà de Flix, desprès d'anys i anys de vessaments incontrolats per part d'Ercross. Aleshores allò em va semblar gairebé ciència ficció, però en Pere és tossut i quan fica la banya en un projecte, no la treu fins que és un complet èxit o un fracàs absolut.

El projecte de descontaminació de l'embassament de Flix és un dels més ambiciosos d'Europa en el seu àmbit (240 milions de cost, amb participació directa i finançament de la Unió Europea), i ha estat un gran èxit de Bionatur. Vaig dinar amb ell fa un parell d'anys i em va parlar del projecte de descontaminació atmosfèrica basat en l'eliminació del diòxid de sofre, també em va semblar un projecte-ficció, i avui, en obrir el diari he quedat impressionat. Bionatur, constituïda al 2005, dóna avui feina a més de 100 persones. Em recorda l'aventura de Biocentury, que en Pere va fundar aconseguint els diners de la venda de la seva casa de Banyoles, i instalant-se en una petita nau industrial a Vilablareix.

Em trec el barret. El meu reconeixement cap a persones i iniciatives d'una valentia fora del comú.

Els arguments de Mariano Rajoy

El president del govern ha tornat d'Austràlia amb les piles carregades. No sé si serà pel fet que els fiscals de Catalunya també li fan la perla, contravenint les instruccions del fiscal general de l'Estat, senyor Torres Dulce, o perquè "Podemos" està preparant la verible sortida a l'arena política de debò.

Sigui com sigui, el senyor Rajoy ha aprofitat el viatge a les antípodes per reflexionar. Encara que ell no voli amb Sinagapore Airlines i per tant pugui escurçar lleugerament les gairebé 24 hores de vol, un viatge a Austràlia segueix essent un viatge llarg.

I, és clar, una vegada llegits l'"ABC", "La Razón" i "El Mundo", una vegada fet el sudoku fàcil de "La Vanguardia", encara queda molt de temps per a pensar. I pensa que pensaràs, en Mariano ha decidit donar un tomb a la qüestió catalana.

Ell ha entès el que els altres no entenen. Ell ha estat tocat per la fortuna de la revelació del secret dels secrets. Ell sap perquè els catalans han d'estar orgullosos de ser espanyols, i el que és millor, ell sap com explicar-ho al poble pla.

El senyor Mariano vindrà a Catalunya, a fer pedagogia, a explicar que el papa i la mama Estat, posen diners quan la Generalitat, que gasta a cor que vols, no en té. A explicar que el tractament fiscal de Catalunya és d'allò més excels, a dir que les intoxicacions de la premsa catalana són una vulgar mentida.

I ara penso, l'Arriola, assessor electoral del PP, deu pensar que els Catalans som éssers amb greus problemes de capacitat cognitiva, o senzillament beneits, directament.

Què caram ha de venir a explicar in situ als Catalans el senyor Rajoy? Què és allò tan important que encara no ha estat revelat? A qui ho ha de dir? Definitivament ni al Parlament de Catalunya ni a la Generalitat de Catalunya, territoris majoritàriament hostils i feréstecs....

El senyor Rajoy ens vindrà a dir, insisteixo, no sé a qui, ni en quin format, que som injustos amb l'Estat, que aquest ha creat el FLA del que Catalunya n'és el principal beneficiari....I l'home no té cap problema en explicar-ho en una entrevista aquest cap de setmana.

Se'ns pixen al cim, ens volen prendre la dignitat, s'inventen pel·lícules que no han vist mai, i a final volen que els respectem perquè ens fan un gran favor...

Algú hauria d'explicar a Rajoy que, que ens prenguin el que és nostre, ens en cobrin interessos per a tornar-nos-ho, i a sobre els haguem de donar les gràcies i arrossegar-nos, no és el que toca.

Són tan ingenus, o uns incoscients sense ni la més remota idea de què és el que està passant que acaben fent veritable por.

Francament, no sé què és pitjor, però el que sí sé és que amb governants així, és millor fer com si no existissin.

 

El "Castor" i la "Casta"

El ministre Soria s'esforçava avui en explicar que l'Estat no ha pagat ni un cèntim d'Euro de la indemnització a l'empresa Escal UGS. Tècnicament té raó, perquè qui ha pagat ha estat Enagás, participada per l'Estat español mitjançant la SEPI (Sociedad estatal de participaciones industriales), però aquesta no és la qüestió de fons.

Aquí el que veritablement compta és que el govern del PSOE va aprovar en el seu dia, quan Miguel Sebastián era ministre d'indústria, la inversió estratègica del projecte "Castor", i que la va adjudicar, de pressa i corrent (fent cas omís de bona part del estudis de viabilitat tècnica) a una empresa participada majoritàriament per l'ACS del senyor Florentino Pérez.

El govern del PP no fa ver res de veritat -poden dir missa, però no van fer res- i quan ha tocat pagar la indemnització per inviabilitat del projecte (per les raons que sigui, però fins i tot la negligència estava contractualment contemplada), ha trigat exactament 32 dies a pagar-la.

La indemnització, més els costos de manteniment i l'eventual desmantellament de la planta suposen uns imports estimats en més de 4.200 milions d'Euros que el sistema gasístic pagarà en 30 anys als bancs que han avançat els diners i que ja ha anunciat que repercutirà als consumidors.

Tant PP com PSOE han fet polítiques energètiques i d'infrasturcutres nefastes, des de fa molts anys, i han centrifugat els costos de les mateixes al sistema elèctric, que òbviament, ho repercuteix als consumidors. Unes polítiques que s'haurien d'haver contemplat en tot cas als pressupostos generals de l'Estat es fan pagar de forma directa als consumidors, sense que aquests puguin triar, ni opinar, ni dir ni ase ni bèstia.

Fem una llista curta?

- Moratòria nuclear i dèficit tarifari.

- Subvenció a les energies alternatives (que primer es dona i després es treu, com si fóssim a Burkina Fasso).

- Subvenció al carbó més ineficient i contaminant que s'extreu a Europa.

- Autopistes radials de Madrid (avui en fallida)

- Alta velocitat de Madrid a les colònies, tots deficitaris excepte la línea Girona-Barcelona-Madrid, però es continua invertint...

El mateix govern que fa això no ha tingut cap problema en enviar al Constitucional el decret de pobresa energètica de la Generalitat de Catalunya al·legats que "genera diferències amb altres Comunitats Autònomes".

Qui pren totes aquestes decisions? Doncs polítics i membres de l'alta burgesia que legislen per beneficiar-se entre ells, amb independència del seu color polític. El mite de la "llotja del Bernabéu" cobra ara una extraordinària vigència. Ningú no és a la presó i aquí no passa res.

S'està gestant una caiguda política dels dos grans partits que ni ells mateixos poden creure's. A les municipals i autonòmiques del Maig de l'any vinent ens farem un tip de riure, però és que s'ho hauran guanyat a pols.

I

Martí Saballs

No conec el Sr. Martí Saballs,  però ahir em va caure a les mans un Diari de Girona i vaig veure la seva columna, a la contra del diari, que en portar capçalera ("L'apunt final" es titula), entenc que és una col·laboració permanent. Sota el seu nom hi posa com a títol "Director Adjunt d'Expansión".

L'article en qüestió es titula "Una gran notícia".  I només de llegir el primer paràgraf em van venir ganes de deixar-lo, però per pura curiositat antropològica vaig seguir fins el final. No tinc el costum de llegir "l'Expansión", però després de llegir la columna al Diari de Girona del seu director adjunt me n'han passat les ganes per sempre.

Diu el senyor Saballs al primer paràgraf: "Immersos a mirar-nos el melic i discutir sobre identitats i sobiranies en un món global, hem passat de puntetes sobre una de les millores notícies que ha rebut la humanitat en temps".  La "gran notícia" és l'acord que sobre el paper els Estats Units i la Xina han signat en aquestes jornades del Pafícic, per combatre l'escalfament de la Terra.

Home, jo entenc que escriure una columna cada dia no és fàcil i de vegades hom no sap ben bé de què ha d'opinar, sobre tot si es té un contracte amb un diari que exigeix un cert número d'articles a la setmana o al mes.

Però francament, del senyor Saballs ahir, només llegint el primer paràgraf de la seva columna ja vaig deduir-ne vàries coses. La primera és que aquest senyor és unionista; la segona, que és de dretes (escrivint a Expansión, és més que probable). La tercera, i aquesta ja és més preocupant, és que infereix, només en un paràgraf, que els que no pensen com ell són pallussos, tancats en sí mateixos i que no es preocupen per les coses importants que passen en un "món global". Impressionant, gairebé tan clarivident com l'Alicia Sánchez Camacho, senyor Saballs!

Que un senyor amb un criteri tan lamentablement mediocre pugui ser director adjunt del diari "Expansión" diu molt poc a favor de moltes coses, així va l'Estat....L'unionisme imperant, desarmat d'arguments reals no fa altra cosa que proferir falsos sil·logismes, revestits d'una ingenuïtat que fa tremolar.

El que és pitjor, és que el Senyor Saballs opina sobre l'acord perquè he deu haver llegit en algún teletip d'agència, però si conegués mínimament la Xina i els Estats Units (tinc la sort de poder parlar amb força propietat d'ambdós països), sabria que tant als uns com als altres el medi ambient els importa tres bledes i que totes les oportunitats derivades de les rondes i els acords de Kioto han estat sistemàticament boicotejades, principalment per la Xina i els Estats Units.

Increïble, tant estultícia. Però és clar, això els sobiranistes no podem entendre-ho, perquè estem tant tancats i obsedits discutint aquestes petiteses de la identitat i els sobiranismes, que els grans acords i les grans coses que passen al món, no només no ens preocupen, sino que ens passen per alt.

Sweet Alicia

La senyora Sánchez Camacho té molts problemes i una incontinència verbal i emocional que la treu de pollaguera a ella i fa que molts, tant dels seus com dels "no seus" es posin les mans al cap cada vegada que els seus llavis molsuts profereixen determinades paraules.

Hom pot no estar d'acord amb la votació no vinculant ni refrendària (però no inútil) que va tenir lloc diumenge passat, però el que no es pot fer és insultar els 2,3 milions de persones que van anar a votar. Pot desqualificar els organitzadors, pot discrepar, pot invocar constitucions i codis civils i penals, però el que no pot fer és titllar de farsants i estúpids tots els que vam anar a votar. La senyora Sánchez Camacho és Catalana, li agradi o no, i amb les seves paraules ofen molts Catalans. Hauria d'aprendre a discrepar amb serenor i maneres.

Però no pot. La ràbia se la menja per dins.

Ràbia perquè veu que hi ha molta gent que, no només no pensa com ella, sino que desafia un Tribunal Constitucional polititzat que no està a l'alçada de les circumstàncies.

Ràbia contra els seus perquè hagués volgut els mossos i la policía nacional i la guardia civil al carrer, precintant instituts, tancant casals, confiscant urnes.

Ràbia contra tot perquè sap que el futur polític a Catalunya no sembla que hagi de girar ni a curt ni a mig termini cap a un ella voldria.

Ràbia perquè la Victoria Álvarez surt més a les teles que ella.

I com canalitza tota aquesta ràbia? Doncs fent de portaveu de la fiscalia. La senyora Sánchez Camacho s'anticipa  al fiscal general de l'Estat senyor Torres Dulce i davant dels micros de tots els mitjans anuncia per demà (avui) una querella de la fiscalia "molt ben fonamentada jurídicament" contra aquells que van desobeïr el Tribunal Constitucional.

Home, tots sabem que a Espanya la separació de poders és una farsa (aquesta és una paraula que l'Alicia fa anar a tort i a dret), però al menys podrien dissimular una mica. Jo, si fos del PP sentiria vergonya per tenir una líder com aquesta presidint el PP Català.

Si fos d'ells, m'ho faria mirar, perquè o tenen pa a l'ull o han perdut el sentit del ridícul.

L'èxit del 9-N

Es podrà dir el que es vulgui, i es podrà interpretar com es vulgui, i és cert que hi ha opinions per a donar i per vendre i també que una participació de 2,3 milions de persones és molt important, però no tan important com perquè l'Estat aturi les màquines. Però....

Això és més així després de sentir com reacciona Madrit -concepte, no ciutat-. Veient un èxit de mobilització que és opinable, però que no és negable, surt la De Cospedal i el portaveu del govern espanyol Fernández Pons, parlant de fiscalies i denúncies i investigacions, i el que és més greu, amenaçant els pobres professors d'institut. És tan patètic que esdevé inqualificable. Tenen por i la volen combatre amb la legalitat (la seva legalitat). A veure si imputen l'Artur Mas i ens el posen a la presó. Un màrtir aniria molt bé al Procés.

Ahir a la nit compareixia el ministre de justícia, el sr. Rafael Catalán, en una intervenció d'urgència, precipitada, sense mitjans, només amb Televisió Espanyola com a testimoni, i un micro enganxat amb cinta aïllant, en la que citava la justícia i la investigació, i negava qualsevol validesa ni valor a la consulta.

Què espera l'Estat per entendre el clam? (Escolta Espanya, la veu d'un fill teu que et parla en llengua no Castellana! escrivia Joan Maragall). Són tan cecs? No m'ho crec. Però el que és una evidència és que practiquen una política de molt baixa volada (en Castellà es diu: "de vuelo gallináceo").

Ara bé, amb independència del que es pugui opinar des de la Caverna i des d'altres tribunes (cal obviar per abominables les de Ciutadans o UPyD, que ratllen el delicte), el que és innegable és que una part prou important del poble de Catalunya ha parlat amb veu clara per quarta o cinquena vegada en només 4 anys, malgrat la manca de garanties democràtiques, malgrat que la votació no ha estat regular ni autoritzada. Malgrat tots els malgrats.

Serà il·legal, segons les lleis espanyoles, però no és il·legítim, ni molt menys, com pretenen fer-nos creure, inútil. No ho pot ser, quan gent amb el cap molt ben endreçat fa molts quilòmetres per venir a votar, o fa cues de moltes hores per dipositar en seu vot en una urna de cartró.

Que la societat catalana està dividida? Segur. Que més gent es va quedar a casa que no pas va anar a votar? També. Com ho arreglem? Votant. Votant de veritat, amb totes les garanties que dóna la llei. I acceptant les regles del joc de la majoria encara que sigui, ho sento però així és la democràcia, per un 50,0000001%, en un sentit o en l'altre.

Costarà, però al final no quedarà més remei. Aquest cop 2,3 milions de ciutadans amb DNI espanyol han desafiat i han desobeït una prohibició del Tribunal Constitucional (Sacrosanto). Això és el que més els reventa. Si l'autoritat es desafia d'aquesta manera, el poder cohercitiu deixa de ser un argument que es pugui utilizar per a mantener la "plebs" lligadeta. Si l'Estat segueix en la mateixa línea, la propera vegada seràn 3 milions els que desafiaran els Constitucional.

Ahir, el resultat no era el més important. El més important era que es va perdre la por i que es va cridar alt, clar, pacíficament, que una part molt gran de Catalans esperen una altra cosa de l'Estat Espanyol. A veure si després de la ressaca, l'"almax" i l'"omeoprazol" acaben escoltant.

9-N: Lessons Learned so far...(12:00 h del migdia)

Per tu Vicenç Burgell, que siguis on siguis, segur que ho estàs veient

Seguint els consells d'Òmnium, he arribat a l'escola d'hoteleria de Girona, el col·legi electoral on em tocava votar, a quarts de vuit del matí- Ja hi havia una activitat frenètica.  Com que tot discurria amb plena normalitat, hem anat a passejar amb l'Anna i l'Ona per les Deveses de Salt i el Pla de Socs (quina meravella veure-hi sortir el sol, amb el Ter baixant amb força i l'Ona nedant com un peix).

Hi hem tornat a un quart de déu i la cua ja feia goig (donava mitja volta a l'illa). Una parella de mossos s'ho mirava discretament des de la cruïlla de la ronda (Avinguda Josep Terradellas), aparentment aliens al moviment i l'alegria que envoltava l'escola.

Primeres pre-conclusions:

• El civisme està presidint la jornada. Avui és un dia de festa, pels Catalans, pels Espanyols i per la democràcia. Hem fet gairebé mitja hora de cua, i el bon to, el bon ambient i la disciplina de participants i voluntaris fa posar la pell de gallina. mentre sóc allà penso en quan feliç hagués estat el meu pare en el dia d'avui. Li dedico el vot, en introduir-lo a la urna de cartró.
• La il·lusió supleix la manca de mitjans. Ha estat impressionant (de pell de gallina!) veure com tot succeia amb una organització fabulosa, com si allò s'hagués fet deu vegades abans d'aquesta. Fins i tot les urnes de cartró feien goig.
• El sentit comú s'ha impostat. Encara que alguns ho haguéssin volgut, cap fiscal ni cap jutjat de guàrdia han intervingut. Hagués estat un escàndol d'una magnitut estratosfèrica que hagués fet la volta al món déu vegades. No podia ser d'altra manera, però no se pas mai.
• Les xarxes socials i el 3.0 són part important de l'èxit col·lectiu que és aquesta consulta o com se n'hi vulgui dir. Les cassolades (a la Devesa potentíssimes), els llaços grocs, les mobilitzacions, l'engrescament col·lectiu, els acudits, les fotos de les models guapíssimes vestides de "guàrdies civiles"....res d'això no hagués estat possible sense aquest món digital en el que vivim.
• La democràcia pot ser molt més barata del que alguns ens volen fer pensar. Posant-hi imaginació i volent fer les coses diferents (l'Einstein deia que per a obtenir resultats diferents calia provar coses diferents) una jornada electoral pot arribar a ser molt barata. El que jo he vist avui:
• Tothom, i quan dic tothom vull dir tothom, portava la papereta impresa de casa.
• La majoria de la gent (60%) portava també el sobre blanc de casa.
• Cap dels voluntaris ha cobrat ni un cèntim d'Euro.
• Si un acte semi-clandestí com aquest s'ha pogut organitzar tan bé i tan barat, votar des de casa amb seguretat (el vot encriptat és una realitat tecnológica disponible des de fa temps) és només una qüestió de voluntat política.

Mentre feia cua, un veí ha penjat una banderola d'Espanya al seu balcó (porta el xandall del Real Madrid), davant de tots els que esperen per anar a votar. Silenci i respecte. Ningú no ha caigut en la provocació. El del meu davant aixeca el polze i l'adreça cap a ell, amb un somriure a la cara. El del balcó li somriu. Bon rotllo, malgrat la divergència. Al cap d'un moment surt la parella del de la banderola, li fot quatre crits i la hi fa despenjar. Ell s'ho mira amb resignació però acata la instrucció. Ningú dels de la cua se'n riu.

Després he anat a córrer. En tornar a casa, una meva veïna, Castellana (de Castella) surt mudada i em diu que se'n va a votar. Parlem un momento, m'explica les seves raons. M'emociono. És això, és això, penso. No és aquest un Procés racial, ni lingüístic (que tothom sigui del color que vulgui i s'expressi en la llengua que vulgui), és un Procés de país, entenent com a tal el d'un col·lectiu de persones que viu i treballa en un determinat territori amb una visió i voluntat cada vegada més compartida i, que sembla (sembla) que està arribant a la majoria d'edat.

Un exemple de pluralitat i respecte

En Gaudencio Villas García és un diplomàtic de carrera valencià que des de fa anys ocupa càrrecs a les Administracions Publiques de representació exterior, i del que no havia sentit a parlar fins aquesta setmana. Fa la típica pinta de polític "pepero", a les fotos se'l veu encantat d'haver-se conegut.

Fins al febrer de 2007 va estar destinat a l'Ambaixada d'Espanya a Londres, d'on el van destituir per raons que malgrat que he fet una petita recerca no n'he tret l'aigua clara, tot i que la seva filiació del PP en un govern del PSOE semblaria tenir-hi quelcom a veure.

Més endavant va ser nomenat Director General de Relacions Exteriors de la Generalidad Valenciana (Juliol de 2007), càrrec que deu haver ocupat fins no fa gaire perquè el juliol del 2014 el govern centrla el repesca par anar a França com a Cónsul General d'Espanya a Perpinyà.

El motiu pel que m'he assabentat de la seva existència ha estat una entrevista concedida al diari valencià "Levante" en el que llença unes quantes perles, que s'alineen perfectament en allò que no fa gaire deia el rei Felip VI en el seu discurs a les Nacions Unides, en el que afirmava amb contundència que Espanya és un país que respecta la pluralitat lingüística, i afegia que se'n sentia orgullós.

El tal Gaudencio, "Gauden" pels amics i companys de partit, com a plural representant del plural Estat Espanyol diu, en un moment de l'entrevista en parlar de la seva filla (literalment) : "La gran, que viu a Barcelona, estudia en català perquè no té cap més alternativa i visc amb absoluta resignació i impotència que la meva filla hagi d'estudiar quasi exclusivament en català. Veig que per al seu futur no serà gens positiu".

És o no és fantàstic? Amb aquestes armes i aquests soldats ja es poden anar fent discursos a l'ONU defensant la pluralitat lingüística....Cada vegada tinc més clar que hi ha una Espanya que ni m'agrada ni em respecta. Sort que, malgrat tot, es tracta només d'una petita part la que pensa així.

 

L'atzucac del 9N

M'he resistit durant tots aquests dies a escriure sobre el Procés. Primer perquè penso que se n'ha fet ús i abús, tant per una banda com per l'altra (en Castellà hi ha una paraula maquíssima per descriure barbaritats que s'han dit i escrit en un sentit i en un altre: "sinrazón"), i després perquè crec que d'altres veus molt més informades ho han dit ja pràcticament tot en relació als aspectes directes i indirectes de tot plegat, les causes i les possibles conseqüències.




És del tot obvi que hem arribat massa lluny en aquesta ruptura no escrita i que cal posar el seny sobre la taula a partir del 10 N. Però és evident que el tensament de corda ha fet aflorar molts sentiments soterrats de part de la gent que té el govern d'Espanya (que és molt diferent que els espanyols). Sentiments i conviccions basats en aquesta idea radial i colonial de la concepció d'Espanya (i les seves "províncies").


Als Catalans se'ns ha volgut manllevar una de les poques coses que no són manllevables ni tan sols per una llei o constitució: la dignitat. No es pot humiliar un poble de la manera que s'ha pretès fer des de Madrit (insisteixo, concepte, no ciutat), i especialment si això es fa seguint purament càlculs electorals, de suma i resta de vots. Ja fa massa temps que ens estan buscant les pessigolles amb la recentralització, l'ofec econòmic i lingüístic i l'insult a la inteligència, i tot basat fonameltalment en dos assumpcions que històricament han estat certes en relació al poble Català:

• Els Catalans són incapaços de posar-se d'acord.
• Els Catalans són incapaços d'aguantar el pols gaire més temps. 

En aquestes dues premises s'ha basat l'estratègia de l'"estruç". Tot ha  estat plenament planificat i pensat des dels despatxos de La Castellana. Res no s'ha deixat a l'atzar.


Però també és cert, fent una mica d'autocrítica, que des de Catalunya no se'ls ho ha posat gens fàcil. Tots, fins i tot els més curts de gambals tenen clar que aquí no es tracta d'un afer constitucional i de lleis  sinó d'un afer estrictament polític. Però és clar que des del Govern de Catalanya es va anar a buscar l'autorització quan l'arròs ja era cuit i fins i tot una mica covat. No es va demanar un acord ample sobre res sinó que es va anar a Madrid simplement a buscar el sí quan tot estaba ja fet. I des d'aleshores Madrid ha anat a remolc dels fels.


Sembla finanlment que hi haurà (o ja hi ha hagut) aquest  "pacte tàcit" que s'ha vingut gestant a l'esquena de tots per tal que ni el govern central ni el govern català es facin gaire mal i tots puguin afirmar que no han passat pel tub.


No em vull anticipar com vaig fer en el referéndum d'Escòcia, perquè això de demà és una altra història, però, si ens deixen votar (cosa de la que encara em queda alguna espurna de dubte), l'únic fet que faria alterar sensiblement l'agenda política a partir del 10N seria que una massa molt, molt important de la població catalana anés a votar. No sé quants, però el que sembla cantat és que -si com s'apunta- voten 1,5 milions de persones no passarà gaire res més del que ha passat fins ara. Un procés lent i de molt difícil pronòstic.


Ara bé, si anessin a votar 3 milions de persones (ho consideraria un miracle...) i votessin SI+SI, llavors els fets assolirien una velocitat i un rumb difícilment previsible, però llavors sí que es podria afirmar que el Procés cap a la independència hauria començat irreversiblement.

Reihané Yabarí, in memoriam

Avui m'he emocionat llegint la columna de la Pilar Rahola a "La Vanguardia". No per l'article en sí mateix, sinó per la transcripció que hi fa de la darrera carta que la Reihané Yabarí, condemnada a mort a l'Iran, escriu a la seva mare abans de ser executada a la forca a l'edat de 26 anys.

La carta és tan colpidora que no em puc resistir a la publicació de la part en la que demana a la seva mare que compleixi la seva darrera voluntat. Diu literalment: "No vull podrir-me sota terra. No vull que els meus ulls, ni el meu cor jove esdevingui pols. Et prego que tan aviat com sigui penjada, el meu cor, els meus ronyons, els meus ulls, els meus ossos i tot allò que pogués ser transplantat sigui pres del meu cos i lliurat com a regal a qui ho necessiti. No vull que el destinatari sàpiga el meu nom, ni em compri un ram de flors ni resi per mi".

La Reihané, filla d'una popular actriu iraniana, va ser executada el dia 25 d'octubre després de ser a la presó des de l'edat de 19 anys, per haver mort l'home que la volia violar. Això és l'Iran, el regne dels muhaidins; això és l'extremisme islàmic. Un règim i un país dirigit per religiosos radicals que consideren la dona un ésser inferior que s'ha de sotmetre en tot i per tot a la voluntat dels homes.

L'Iran dels Shahs, de Rezza Pahlevi (l'últim monarca d'un règim amb 2.500 anys d'antiguitat), exiliat després de la revolució de 1979, no era ni de bon tros un règim perfecte, ans al contrari, era una monarquia autoritària semblant en molts aspectes al règim que a Espanya vam viure amb el General Franco durant 40 anys, però al menys val a dir que fins aquell moment el nivel d'alfabetització de la població era de més del 90% i el percentatge de dones que estudiaven a les universitats tenia la taxa més alta, i amb diferència, del món àrab.

La islamització que va seguir a l'exili de Rezza Pahlevi ha fet retrocedir els drets humans en general i els de les dones en particular molts, molts anys enrerre. Els mocadors al cap no són una opció, són obligatoris, i en cas d'abús d'un home, no hi ha altra opció que la resignació i la impotència.

La Reihané va patir un intent de violació amb 19 anys: l'han condemnat a mort pel simple fet de defensar-se. Si s'hagués deixat violar l'haurien lapidat per adúltera. No tenia opció, era una dona, carn de canó a l'Iran.

De res han servit les peticions de clemència i revisió del judici que van arribar procedents de mig món. Mentre es continüi permentent que règims de clergues radicals exerceixin dictadures religioses el món continuarà essent un lloc miserable.

Per totes les Reihanés del món, massa nombroses, malhauradament, el meu més profund respecte i la meva admiració.

 

I un contra-exemple...

Una de les notícies que aquest cap de setmana que més m'ha frapat ha estat l'anunci que el simpàtic polític mallorquí que porta per nom Jaume Matas deixaria la presó aquest cap de setmana per poder passar-lo en règim obert. El motiu? Fàcil, l'aplicació del reglament fil per randa. Pel que sembla, la bona conducta de l'impulsor del "Palma Arena" i el fet que hagi complert un terç de la pena de 9 mesos imposada per la seva primera condemna és suficient per que la direcció del centre penitenciari pugui prendre una decisió en aquest sentit.

Totalment "legal", d'acord, però....I legítim? Home, en un momento d'alarma social com el que estem vivint i tractant-se d'una persona (volia escriure "senyor" però m'hagués equivocat) que està encausada en 16 casos més en els que les probabilitats que sigui obejctivament declarat culpable són moltes, farien pensar que el sentit comú s'hauria d'imposar i que "presos en règim obert" com aquestes fossin, al menys socialment desaconsellables.

És evident que davant de casos com aquest, l'alarma social s'alinea amb el pensament cada vegada més generalitzat del poble ras que diu que "la casta" té uns privilegis dels que no gaudeixen les resta de ciutadans de carrer. És, diguin el que diguin les normes, un mal exemple, que algú hauria de fer passes per evitar.

La segona notícia ha estat el culebrot de la cantant folklòrica Isabel Pantoja intentant desesperadament evitar entrar a la presó. Una vegada més, algú es pensa que pel fet de ser famós o de tenir contactes a "alt nivel" està exhonerat de cumplir amb les seves obligacions con a ciutadà, com a pagador d'impostos, com a contribuent. És lamentable, però continua formant part de la cultura de l'Estat.

Vergonyosa l'estratègia dels seus advocats per intentar evitar allò que és inevitable. Veurem si finalment acaba ingressant a presó, però si no hi va, el que previsiblement passarà serà que per un col·lectiu important de votants, ja desencantats, es decantarà definitivament cap a la candidatura de "Podemos".

Sembla que "la casta" hagi perdut les idees i estigui fent mèrits amb passes de gegant per cedir el poder a "Podemos" a les properes eleccions.

Tan de bò.

Dos exemples

Aquests darrers dies hem pogut conèixer dos exemples de dignitat i fermesa que veritablement restauren l'esperança en el ésser humà, tan desprestigiat darrerament en aquestes contrades Sud Europees.

El més impactant és per mi, el d'en Jordi Savall, un músic que segueixo des de fa temps i que vaig conèixer mitjançant el seu grup "Hespèrion XXI" que interpreta música antigua espanyola i europea. Em fascina la seva extraordinària proximitat, senzillesa i simpatia. El vaig trobar fa temps en un vol a Alemanya i no em vaig resistir a saludar-lo, va ser d'una afabilitat que només és a l'abast de les grans persones.

En Jordi Savall va renunciar la setmana passada a un premi del Ministerio de Cultura, dotat a més a més amb 30.000 Euros, xifra no gens despreciable, i menys en una situació com l'actual, en particular pels artistes i creadors. Savall, però, sense estridències, ni enarbolant cap bandera estelada (és obertament favorable al dret a decidir, arribant fins i tot a publicar un manifest juntament amb altres intel·lectuals) ni invocant causes polítiques, fa una renúncia per carta adreçada al ministre Wert en el que lamenta la política cultural del ministerio (més aviat la no política) i argumenta que acceptar el premi seria atentar contra els seus principis i trair l'esperit de molts creadors que ho estan passant molt malement.

 Denuncia la manca de criteri del ministerio, el seu abandonament als artistes en general i als músics en particular. Que això ho digui algú que ha passejat per Europa i pel món la grandesa de la música antigua espanyola no deu ser quelcom fàcil de païr. L'exemple de Jordi Savall, que no es ven per un plat de llenties, ha de ser un estímul pel nostre dia a dia, per recordar-nos que la coherència i la dignitat ens fan més grans com a persones, encara que no ens facin rics materialment, però que poden fer-nos-en espiritualment.

El segon cas, també un exemple de coherència, és el d'en Xavier Trias, alcalde de Barcelona. La seva reacció davant la (falsa) acusació del diari "El Mundo" afirmant que hauria trespassat més de dotze milions d'euros d'un compte suís a un altre d'andorrà, no pot ser altra que la del que diu la veritat i està convençut d'estar net de pecat.

En Xavier Trias, a diferència d'altres que han estat acusats d'evasió de capitals, no només ho desmenteix categòricament a les poques hores de la publicació de la notícia al rotatiu, sino que a més a més, afirma amb contundència que es querellarà contra el diari per difamació (no entro a valorar les fonts del diari, ni la guerra bruta, més pròpia de països com Rússia o Xina que no pas de democràcies occidentals consolidades....) i demana un certificat a les autoritats bancàries suïsses per demostrar "urbi et orbe" que està absolutament net de pecat.

Aconseguit el certificat, l'alcalde Trias convoca un ple de l'Ajuntament on l'ensenya i torna a afirmar públicament i amb tota la fermesa del món que ell no ha tingut en compte corrent mai més de 200.000 Euros, i tots dintre d'Espanya. Si això no és coherència que baixi Déu i ho vegi.

No entraré en més valoracions de les situacions prèvies que generen aquestes polèmiques, però tal i com deia Hamlet: "alguna cosa està podrida al Regne de.............................(substitueixi's els punts suspensius pel que convingui)".