dissabte, 30 d’abril del 2016

El divorci de debò

La història de Convergència i Unió ha estat la d'un matrimoni de conveniències que ha acabat com era del tot previsible que acabés, com el "rosari de l'aurora".

Els matrimonis de conveniència es toleren i coexisteixen perquè és una situació que és bona pels dos membres de la parella, i ambdues parts en surten beneficiades (francament, entenia molt bé l'interès d'Unió Democràtica de Catalunya per federar-se amb Convergència però no a l'inrevès, però, en fi, "Doctors té l'Església".

En un matrimoni de conveniència no hi ha amor, ni estimació, només un respecte mínim en perpetu equilibri dinàmic, més aviat inestable: ara una declaració per aquí, ara un "twit" per allà, ara una carta al blog, ara una declaració a TV3. Però quan les circumstàncies que han unit la parella desapareixen, aleshores el respecte desapareix, i esdevé rancúnia, despit i males praxis.

Aquesta ès precisament la situació que s'ha desencadenat aquesta semana, quan Unió ha rebut un burofax de Convergència en el que aquesta última li reclama un deute de 1,8 milions d'euros corresponents a la part proporcional de la darrera campanya conjunta. És el divorci de debò; ja no hi ha cap possibilitat de reconciliació. Arriben els advocats.

I òbviament per Unió, això és gairebé una estocada final. La situació del partit és més aviat desesperada:
  • La pèrdua del 50% de militants en els darrers 9 mesos (molts dels quals flirtegen amb l'antigua parella...).
  • Un pre-concurs de proveïdors per import de 20 milions d'Euros.
  • Les dues darreres eleccions, en les que va concòrrer en solitari per primera vegada en 40 anys, no els van donar cap escó, amb la pèrdua de finançament associada que representa aquesta situació.
  • L'últim representant important del partit, l'eurodiputat Francesc Gambús, anuncia que deixa Unió (però com sempre succeeix en els polítics ibèrics, no deixa pas l'escó), per suposades injerències a la direcció de l'omnipresent Duran i Lleida (que no havia plegat, aquest home? Doncs es veu que no).
  • Unes perspectives futures més aviat fosques, amb pèrdua constant de militants i sense cap opció real de refundació i redreçament de la situació.
Venen mals temps per la gent de l'Espadalé. Potser van fer una avaluació inadequada de forces i tal vegada es van pensar que del divorci en sortirien reforçats. Des de les suites del "Palace" de vegades costa de veure la realitat.


Notícies inquietats

Hi ha notícies vergonyoses, com per exemple tot el que fa referència al despropòsit que constitueix en bloc la política espanyola, o la relacionada amb els papers de Panamà, o en general qualsevol que rebel·li l'enèsim cas de corrupción.

Hi ha notícies avorrides, com la majoria de les que es generen entre setmana pel que fa als esports, que han de marejar la perdiu amb els "periscopes" d'en Gerard Piqué o les problemes al femoral de Cristiano Ronaldo.

Hi ha notícies irrellevants, intranscendents, d'aquelles que també es publiquen per omplir pàgines o hores de ràdio o televisió

I hi ha notícies inquietats.

I les notícies inquietats de vegades passen desapercebudes, i no hi haurien de passar. Aquesta setmana n'hem viscut una d'elles. Resulta que es publica una informació que diu que el ministeri de sanitat belga, aquest gran país - ja saben, el de la coordinació policial- repartirà entre la població (tota la població) pastilles de iode per si de cas hi ha una catàstrofe nuclear (el iode protegeix les tiroides en cas d'accident radioactiu).

Òstres Pepet!! Pel que he llegit al país dels musclos amb patetes fregides hi ha dues centrals nuclears que des d'una perspectiva de seguretat están a les últimes. El número d'incidents de seguretat i d'aturades dels reactors de les dues centrals (Doel i Tihange) es compten per dotzenes.

El més alarmant de tot però, és que als habitats de les zones circundants a 20 km. de les dues centrals ja els havien repartit les pastilles de iode, i ara fan la mesura extensiva al resta de la població. Home, Gràcies senyora ministra! Ens fa a tots, com a Europeus, molta il·lusió conèixer notícies com aquesta.

No deuen estar pas gaire convençuts de la seguretat de les seves centrals (amb esquerdes als reactors) quan acorden una mesura com aquesta. Però és que a més a més, em sembla d'una frivolitat aclaparadora. Si les centrals presenten riscos per la població s'han de tancar temporalment; si són velles (que és el cas), s'han de tancar definitivament. Doncs no, el govern belga ha decidit alargar-ne la vida cinc anys més.

El més divertit de tot però, és que les centrals nuclears deuen entendre de passaports i de fronteres. Perquè és clar, si hom és de Luxemburg (a pocs quilòmetres d'una de les centrals) o de les zones d'Alemània frontereres amb Bèlgica i hi ha catàstrofe nuclear, els pobles veïns luxemburguesos i alemanys segur que no es veuran afectats per la radiació.

El núvol tòxic, com es ben sabut de tothom, s'aturarà a l'espai aeri belga i d'allà no es bellugarà, encara que bufi un vent del nord que faci feredat.



diumenge, 24 d’abril del 2016

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó

Pels volts de Sant Jordi, em venen al cap algunes idees d'aquelles que m'agrada anomenar "perennes", fins i tot obsessives. Una d'elles, i aquesta és molt personal, és la mort del meu pare, que va successir dos dies després de Sant Jordi, el 25 d'abril d'ara farà 4 anys, el 2012. Dies molt tristos que portaré associats a la diada Sant Jordi mentre visqui.

Però molt abans d'aquesta lamentable pèrdua, n'hi ha una altra que recordó també des de fa molt de temps però a la que mai havia dedicar una entrada d'aquest blog. Crec que avui toca.

Es tracta de l'assassinat del jove activista Guillem Agulló a Montanejos, País Valencià, l'11 d'abril de 1993, a mans de membres de l'extrema dreta. Ara fa 23 anys.

De la mort d'en Guillem se n'ha parlat i escrit abastament, sobre tot perquè els seus assassins, uns joves d'ultradreta que el van matar a ganivetades només perquè era independentista i d'esquerres, campen pel País Valencià com si no haguera passat res.

En Guillem avui tindria quaranta-un anys i ha esdevingut un dels símbols de la lluita antifeixista al País Valencià i, per extensió, als Països Catalans. Han passat vint-i-tres anys però la seva família encara rep amenaces. El pare ha estat el primer de mantenir viva la memòria d'en Guillem i lluitar contra les agressions feixistes i la impunitat que les empara (encara avui, el que més que una vergonya és una ignomínia).

L'autor confés i convicte del crim, un individu d'extrema dreta de nom Pedro Cuevas, va ser condemnat l'any 1995 a 17 anys de presó, però després d'un recurs, l'Audiencia de Castelló la va rebaixar a 14 anys en qualificar-la de baralla juvenil -tot i les proves del cant del Cara al Sol després de l'assassinat d'en Guillem-. Al final, Cuevas va passar només 4 anys a la presó -per l'atenuant de bona conducta i perquè en aquest Estat, la justícia, de vegades ni és justícia ni és res de res- i posteriorment, ha seguit militant a l'extrema dreta, amb la més absoluta impunitat. Una vergonya absoluta, que clama al cel, repeteixo. Una prova fefaent que l'anomenada "transición" ha permès que moltes de les estructures del feixisme que va presidir aquest Estat durant quaranta anys siguin encara ben vives.

Gràcies a gent com en Feliu Ventura o els "Obrint Pas", que li van dedicar la cançó "No tingues por", els fets es van fer coneguts arreu, i la memòria d'en Guillem Agulló s'ha mantingut viva.

Els mateixos "Obrint Pas" són els que van fer ja una icona del lema que anirà sempre més associat al Guillem: "Guillem Agulló, ni oblit ni perdó".

Guillem Agulló, la lluita contra el feixisme, malhauradament, ha de continuar. No t'oblidem.



divendres, 22 d’abril del 2016

Menstruacions independentistes

De vegades, moltes, la realitat supera la ficció. Per això programes com el "Polònia" funcionen tan i tan bé.  Quan he sentit la notícia a la ràdio aquesta tarda no m'ho podia creure. He hagut de pujar el so per sentir bé una notícia que m'ha deixat perplexe. Deu ser que em torno vell....

La cosa és més o menys aquesta: "La formació anticapitalista CUP porta al ple de l'Ajuntament de Manresa una proposició per promoure mètodes de recollida de sagnat "menys agressius per al cos de la dona i el medi ambient".

O sigui, que la CUP de Manresa es dedica a promoure proposicions per a portar formació sobre mètodes de "recollida del sagnat" alternatius a les compreses i els tampons. Home, la cosa té força nassos, per dir-ho suau."Qui no té feina el gat pentina", recordem la màxima de les àvies, que solen ser molt i molt sàvies, i no pas per sàvies, sinó per àvies....

Com que no hi deuen haver prou problemes a Manresa, la CUP vetlla per la salut genital de les fembres del lloc. Proposa la "copa menstrual", compreses de roba (com les que feien servir les nostres mares quan eren joves) i esponges marines. M'agradarà llegir l'article que de ben segur la Moliné farà al respecte.

Resulta que el problema rau -diu la CUP- en conviure amb al cicle "d'una manera saludable". I per això proposa deixar d'utilitzar productes perjudicials per a la salut de les dones –com es prescriu als mateixos productes–, insostenibles ecològicament i amb un preu excessiu per a una "necessitat bàsica".

Home, no és que no tinguin raó no, aquests nois tan ecològics, però per aquesta regla de tres, haurien d'ampliar la moció que es votarà demà a Manresa per a fer tallers que ensenyin a preparar-se el desodorant. De tots és sabut (dels joves lleons de la CUP també) que els desodorants comercials són terribles cóctels químics: alumini, butà, isobutà, propà, trietil citrat, etilhexilglicerina, benzylheptanol.....! Quin horror!! I del preu? Ni en parlem. El que es lliga posant-se "Axe" no compensa ni el mal que li fem al nostre cos ni la pasta que ens costa...

Jo des d'aquestes línies recomanaria el bicarbonat de sodi com a millor desodorant natural que existeix. I sense demanar una moció a l'Ajuntament de Girona. El taller us el preparo en dues ratlles. Els ingredients que us calen són:
  • 2 cullarades soperes de bicarbonat de sodi
  • 6 cullarades soperes de maicena
  • 10 gotes d'oli esencial d'arbre de té
  • 3 cullarades soperes d'oli de coco.
Barrejeu en un recipient el bicarbonat, la maicena i l'oli. Afegiu-hi l'oli de coco i remeneu fins a obtener una pasta compacta. Podeu afegir-hi altres olis essencials perfumats, per exemple eucaliptus, lavanda o fins i tot vainilla. Poseu el producte en nevera fins que quedi dur, i ja teniu el vostre "Sanex" casolà, sense additius de cap mena, i...per quatre rals!!

No m'atreviria, de moment, a afegir a la mescla cap gota de líquid procedent de la copa menstrual, però tot és qüestió d'anar fet provatures....










dimecres, 20 d’abril del 2016

Morir d'èxit

La setmana passada tenia una reunió professional al Banc Santander, a les oficines centrals del Passeig de Gràcia número 5, a tocar de Plaça Catalunya a les 12 del migdia. Vaig arribar amb cotxe sobre quarts de dotze, i la zona de la Plaça Catalunya era, parafrassejant Quino, "el acabóse". Feia molt temps que no parava per aquesta part de la ciutat, on si no hi vaig per qüestions professionals no hi vaig a raure mai, i el canvi de la Plaça Catalunya que jo recordava de fa només 10 ó 15 anys em resultava espectacular. Vaig aparcar amb penes i treballs al parking de sota la plaça, entrant per Pelai i vaig trobar un foradet enmig de cotxes amb matrícules alemanyes, holandeses i -sobre tot- franceses. Un dimarts del mes d'abril al migdia!!

En sortir a la superfície l'espectacle era encara més dantesc. Encara que no feia particularment calor hi havia una gernació de guiris amb calça curta, xancletes i samarretes sense mànigues de totes les nacionalitats imaginables del món anomenat civilitzat. Japonesos amb guies amb banderes i pals per a fer-se "selfies" consumint tal quantitat d'espai públic que els haurien de fer pagar. Autobusos turístics de doble pis a punt de sortir, tots plens a vessar. Cues a la guingueta -oficial- que ven entrades al museu del Barça (la "Barça experience"). Cotxes dels mossos sobre la vorera. Mossos i guàrdies urbans armats fins les dents, amb guants de pell i màniga curta, amatents a improbables gijadistes guarnits amb cinturons bombes. I gent fent-se fotos a tort i a dret, envaint la plaça i el Passeig de Gràcia de tal manera que fins i tot els coloms marxen. Als inicis del passeig l'espectable no millorava en absolut, ans al contrari. Turistes entrant en tromba als establiments que també tenen a casa seva per a comprar els mateixos productes que poden comprar a Tokio, Ámsterdam, Manchester o Vladivostok.

A la façana de les cases Batlló i Muntaner les cues arrivaven al carrer Aragó...Un fenòmen que m'havia impressionat a Nova York fa molts anys ara és el pa de cada dia a Barcelona.

Avui, també per feina, he estat a la seu central de Duanes de l'AEAT, al Passeig Carner, a tocar del moll. La "cosa" aquí encara és pitjor. Perquè n'hi ha encara més. Al voltant de l'estàtua de Colom, fent el tafaner a l'entrada del museu marítim, esperant per pujar a les...."golondrines" (que ja feien fàstic a les mosques quan jo era petit), fent "running", passejant amb segway!!! (això sí, amb guia pressumptament local sense casc, i turistes amb casc), passejant amb bicicleta....i en mig de tot plegat, els "manters" que intenten sobreviure com poden, ben custodiants per la policía portuària, que se'ls mira amb indiferència.

Entenc alguns dels meus amics que viuen a Barcelona, i entenc, per primera vegada en molt de temps a aquells que volen posar un límit racional i raonable a tot aquest desgavell...




dimarts, 19 d’abril del 2016

El parc de les ribes del Ter a Girona

De vegades anem a buscar ben lluny algunes meravelles que tenim molt a prop de casa.


Enmig de tanta misèria moral i física, d'una Europa amb dues vares de medir, la que tanca les portes a refugiats polítics que imploren una oportunitat i la de la mateixa Europa que permet que els que es poden pagar bufets d'advocats i muntar estructures societàries en paradisos fiscals "optimitzin" de forma legal la seva fiscalitat, cal un retorn a les essències d'allò que és senzill i veritable.

Una d'aquestes respostes és al bell mig de Girona. El parc de les Ribes del Ter, entre Girona-Fontajau i l'hospital Josep Trueta és una pura meravella natural, i més ara que l'Ajuntament de Girona (l'ex-Batlle Ballesta segur que no sabria del que li estàn parlant...) ha fet una extraordinària tasca de neteja i condicionament de la llera i la ribera, fent que el camí que discorre a la riba esquerra del riu ofereixi una pasejada excepcional.

El bosc de ribera entre Bescanó i Girona (és la zona que més conec, i per tant puc parlar-ne amb propietat) està relativament ben preservat, malgrat els greus problemes que afecten el curs del riu Ter com a consequència de les preses (Sau, Susqueda i el Pasteral) que frenen l'aportació de sediments, i sobre tot, sobre tot, del no manteniment del cabdal ecològic degut a la gran derivació d'aigua cap a Barcelona. 

Malgrat l'acció humana dels últims cinquanta anys (abans era una zona inundable d'una riquesa biológica extraordinària)  és un espai natural parcialment recuperat en el que flora i fauna autòctona es fan ben evidents. No és gens difícil, en una passejada rutinària, sobre tot al capvespre o ben d'hora al matí, poder gaudir del cants d'ànecs coll verd, martinets, bernats pescaires, picots, merles....

Tampoc és difícil veure serps d'aigua, tortugues i fins i tot he arribat a veure llúdrigres. Recomano començar la passejada al bell mig del parc de la Devesa -on hi para el mercat del dimarts i el dissabte-, creuar la passera peatonal i començar l'itinerari seguint el camí que creua per sota la passera, direcció Hospital Trueta. Passarem per sota del pont de la Barca i descobrirem les platges del Ter, acabades de restaurar, on està permesa la pesca sense mort. Gaudirem de la contemplació dels bedolls i els salzes de ribera. Ens deleitarem amb la xiuladissa dels ànecs i ocells, i seguirem fins al pont del Trueta, tot deixant les pistes del Geig i l'hospital Trueta a l'esquerra.

Un veritable plaer pels sentits per aquells que estimen la natura.


dijous, 14 d’abril del 2016

La família unida

Quan jo era petit i només hi havia una tele i era en blanc i negre i es deia "Radiotelevisión Española", un dels programes que més m'agradava era el de "Los payasos de la tele".  És clar, si hagués existit el Club Super 3, la Lia, la Patipla i en Tomatix, probablement ni m'hagués assebentat de l'existència de la família de pallasos amb Gabi, Fofo, Miliki, Fofito i Milikito, és a dir, els mascles de la família Aragón.

Una de les cançons icòniques d'aquella època -aleshores jo tenia 10 ó 12 anys- era "La familia unida". Per circumstàncies d'aquell temps, on poques diversions més hi havia, les cançons dels "payasos" me les savia totes (jo i tots els de les meva generació, m'hi jugo un pèsol). Aquella cançó començava amb un "No hay nada más lindo que la familia unida, unida por los lazos del amor. Que bello es sonreir, con la seguridad de amar y ser amado de verdad....".

A la Península Ibèrica del segle XXI, la família, institució molt denostada als darrers anys del segle XX, torna a cobrar una importancia capdal.  Però en aquesta ocasió la família no roman unida pels llaços de l'amor (quin avorriment!!), sinó pels llaços del frau fiscal i la delinqüència organitzada.

La frase seria: "la família que roba i defrauda unida, roman unida".

Hi ha tants casos rellevants que és impossible no deixar-se'n molts, però només per a posar alguns exemples de famílies unides que roben unides: Javier de la Rosa (el seu pare ja va ser imputat per frau al Consorci de la Zona Franca), Mario Conde, amb pares i fills en presó sense fiança; família Pujol Soley, pare i mare imputats (perdó, investigats) així com 7 dels 8 fills; ministre Soria, el fill administra les societats opaques creades pel pare i diu tantes mentides que cada una que en diu li suposa un embolic més difícil de superar; el matrimoni Aznar Botella, llatrocini organitzat d'impostos sobre drets intel·lectuals; Rodrigo Rato, fidel hereu de la trama d'empreses il·legals fundades pels avis, seguides pels pares i perfeccionades pels fills, amb papers no a Panamà però sí a Gibraltar ("ese gran desconocido de los paraísos fiscales" que diríem en Castellà), Fèlix Millet i Jordi Montull, amb hereves que segueixen fil per randa les lliçons delictives dels seus progenitors. En David Cameron, malgrat no ser espanyol també s'ha comportat com un campió, amagant com un mentider l'herència d'empreses opaques del pare.....

L'hora de la rebelió global s'acosta i els que manen, sembla que continúen sense assebentar-se de res.

Famaztella, S.L.

A Olot hi ha una empresa de pintors de la que, ja  fa uns anys, quan li vam fer la primera contractació des de l'empresa on treballo, em va cridar l'atenció el nom. Era una denominació ben sonant, bonica: "Joimi". Un dia li vaig preguntar a un dels propietaris d'on havia sortit aquell nom tan interessant i curiós. La resposta no podia ser més mundana: "Jo em dic Josep i el meu soci es diu Miquel, d'aqui ve Joimi". No cal dir que tot el glamour se'm va desfer en exactament trenta segons.

Doncs, això, que jo em pensava que només passava en el món dels mortals, també passa en el món dels superherois i dels semi-deus. Si no, que li preguntin als propietaris de l'empresa patrimonial del matrimoni Aznar-Botella, que al maig l'any 2004, i amb un capital social de 3.000 euros, van crear la societat mercantil limitada denominada "Famaztella, S.L.". A que cap dels lectors no seria capaç d'endevinar la procedència d'un nom tal distinguit? Doncs això.

Resulta que el molt honorable Don José Maria Aznar, "Ánsar" pels seus amics "cowboys" americans, va plegar de president del govern espanyol el dia 16 d'abril de 2004, després de dues legislatures. I què fa el distinguit polític exactament 25 dies després? Doncs crea una societat patrimonial a mitges amb la seva dona, la senyora Ana Botella, ex-alcaldessa de Madrid i responsable de les dues darreres síl·labes de la molt reputada patrimonial.

Ben curiós que immediatament després de dedicar-nos a la política i passar a un estadi superior en el qual hom es inverteix el seu temps en escriure memòries, a pronunciar conferencies "en cobrando" i a ser membre de diversos consells d'administració, entre d'altres de les empreses del grup Murdock, es crei una societat patrimonial.

L'empresa en qüestió, segons dades del registre mercantil de Madrid es dedica literalment a "la explotación de los derechos de propiedad intelectual en todas sus manifestaciones”,com ara els drets d'autor de llibres i conferències. En nou anys, l'empresa ha acumulat un patrimini net de 2,2 milions d'euros, però això no li ha impedit al senyor Aznar continuar cobrant 70.000 euros anuals en concepte d'ex cap d'estat.

Una persona com Aznar, que havia estat inspector d'hisenda, sap perfectament que la creació d'una societat pantalla per "amagar" rendiments professionals és il·legal. Els seus ingresos declarats com a persona física tributarien a un marginal de gairebé el 50% mentre que per l'IS tributen al 25%.

Doncs bé, arran d'una d'una inspecció de l'AEAT, se li va obrir un expedient, que, per fer-ho curt, va acabar a finals de l'any 2015 en una sanció de 70.000 Euros i una complementària de 200.000 euros, euro amunt euro avall.

Fins aquí, un 10 pels inspectors de la AEAT que no fan distincions i que -al menys sobre el paper- vetllen perquè tothom pagui el que ha de pagar. Ara bé, que Aznar, a resultes d'això s'emprenyés com una mona, demanés una entrevista amb Montoro i que aquest li concedís, això és un escàndol monumental. Que a més a més Aznar li etzibés a Montoro" "No em puc creure que uns dels nostres em facin una cosa així", és de traca i mocador.

És la demostració, una vegada més, de la instrumentalització de l'Estat que ha fet el PP en benefici dels seus membres més directes ("El Estado soy yo y todo lo que veis es mío"). A partir d'aquí, tot és possible.

Sort que encara queda premsa independent, malgré tout. Hem de fer net. Hauríem de sortir tots en tromba al carrer i demanar dimissions i penes de presó, com el que ha passat a Islàndia amb el seu primer ministre (i com possiblement acabi passant al Regne Unit amb Cameron, que, passi el que passi, Panamà ja l'ha defenestrat políticament, i segurament per sempre més).

I esperem tota la merda adicional que acabarà sortint dels "papers de Panamà". El lliurament per fascicles, no ha fet més que començar.

 




dimarts, 12 d’abril del 2016

Política espanyola

M'atreveixo a fer de taumaturg (ho he fet d'altres vegades en aquest mateix blog i gairebé sempre l'he encertat) i dic que malgrat el gris i tàctic panorama que queda a Madrit -concepte, no ciutat- després de la política de terra cremada que han practicat les quatre formacions polítiques, no hi haurà convocatòria de noves eleccions al parlament espanyol el dia 2 de maig.

És evident que en aquests moments totes les maquinàries s'estan engreixant per si de cas cal tornar a les urnes, però també és obvi que la sola idea de pensar-hi fa molta mandra tothom. D'entrada, la política de fer anar el ventilador per espolsar la merda cap al tauler de joc del contrari ha estat practicada abastament per les quatre grans forces polítiques (la culpa sempre és de l'altre), però per si de cas, es mantenent -tot i que molt superficialment- les formes.

Avui el Borbó cridava altra vegada a consultes els quatre genets de l'apocalipsi, i potser sí, potser sí, que la "grossen Koaliktionen" serà una realitat (avui sortia en premsa que en Rajoy oferirira la vice-presidència del govern espanyol a Pedro Sánchez). Si això acaba essent així serà per diversos motius:
  • Unes eleccions en xancletes desincentivaran de forma clara la participació electoral.
  • Les enquestes vaticinen una repetició de resultats electorals, escó amunt, escó avall.
  • Els polítics no tenen el més mínim interés en satisfer les necessitats de la ciutadania, però saben que estàn forçant la corda fins al màxim, i quan aquesta es tensa massa, acabem sortint el "Podemos" com volets.
  • L'escàndol vergonyant de l'acord escrit i signat "PSOE-Ciudadanos" els passarà factura, més al PSOE que a als "Ciudadanos" a les urnes. Al final, tot aquest sainet ha estat escenificat per Sánchez per obligació dels dinosaures del partit -els anomenats barons- que sota cap circumstància haguéssin permès un acord de PSOE i Podemos.
Unes noves eleccions no faran res més que mantenir el "statu quo" i la situació escandalosa de desgovern durant, com a mínim, quatre o cinc mesos més, i això és quelcom que la "casta" no es pot pas permetre el luxe de tornar a patir.

Els "papers" de Montoro

L'altre dia escoltava a Sala i Martin al "Versió RAC1" d'en Clapés en el que el professor no només explicava amb magistral precisió què era un paradís fiscal, sino que també, per escàndol -no sé si real o impostat- d'en Toni Clapés, vagi vostè a saber, defensava clarament la opció de pagar quants menys impostos possibles a un Estat que fa un ús clarament inadequat dels mateixos i que dilapida els mateixos amb finalitats molt més polítiques que no pas d'interès general. Hi estic substancialment d'acord, en el fons, tot i que no en la forma.

Pago escrupulosament tots els meus impostos i ho seguiré fent, encara que part d'ells (espero que per no gaire temps més) se'n vagin a finançar infrastructures tan absurdes com l'AVE Madrid-Murcia o el Valladolid-Santiago. No hi estic d'acord i  com a mínim hi expresso la meva frontal oposició, fent apel·lació al dret al "pataleig".

Tot això vé a col·lació per la carta que l'inefable ministre d'Hisenda de veu nasal i histriònica ha enviat a determinades autonomies per a recriminar-los l'incompliment del dèficit pactat per 2015 (entre les que hi ha Catalunya, Illes Balears i País Valencià) i instant-les a retallades addicionals -en el cas de Catalunya, de 10.000 milions d'euros- per a corregir la situació. Aquest divendres hi ha una reunió a Madrit -concepte, no ciutat- en la que el ministre recriminarà personalment als mals alumnes -i els recordarà l'obligatorietat- d'aplicar les mesures que exigeix.

El cinisme no podria haver assolit més altes quotes, encara que s'ho haguéssin proposat.  Al programa de l'Évole de fa dos diumenges, en què el periodista entrevistava Rajoy, a la pregunta sobre si calien tants trens d'alta velocitat a Espanya (don Mariano "fardava" de ser el segon país del món, després de la Xina, en kilòmetres de tren d'alta velocitat), que anaven buits i generaven dècifit. La resposta del genial home minvant en funcions va ser: "No sé, però lo que cuenta es que los tenemos". Doncs això és un dels més gran exemples de l'artitrarietat en què la política fiscal i pressupostària s'aplica i executa en aquest país.

Les coses és fan per interès polític, o "per collons", com en trasvàs de l'Ebre, o com la retirada per part d'Espanya de l'estatut de "paradís fiscal" a Panamà just en el moment -o curiositat de les curiositats- en que s'havia d'adjudicar l'ampliació del canal a un consorci d'empreses espanyoles.

Les "autonomies" tenen el tall del pastís més gran de la despesa (la sanitària, la llei de la dependència i l'educativa, entre d'altres) però la part més petita del pressupost i un infrafinançament que en el cas de les tres mediterrànies citades, simplement i planament clama al cel. L'any 2015 la part de pressupost de l'Estat senzillament ha pujat, s'ha fet més gran, mentre que l'esforç retallador s'ha centrifugat a "la perifèria". Ha crescut el pressupost militar, el del servei del deute, el del ministeri d'educació (sense funcions ja que l'educació està transferida) o el del ministeri de sanitat, també amb transferències transferides, només per posar quatre exemples. 

Per què passa això? Doncs per què Castellà continua tenint una visió colonial de les Espanyes, i perquè l'exigència d'aquest enorme esforç a tercers, tapa les seves pròpies vergonyes.

Un veritable escàndol que, juntament amb d'altres arbitrarietats incomprensibles com ara l'IVA cultural-  acaben incitant a la defraudació. Una llàstima i una oportunitat perduda. A la reunió d'aquest divendres del Montoro amb les autonomies el que caldria plantejar directament és una paraula que ara comença a posar-se de moda: la desobediència. M'agradaria veure què passaria si totes les comunitats es posessin d'acord en aquest extrem. Segur que res mai més no seria igual.









divendres, 8 d’abril del 2016

"Putes au poing levé"

Llegeixo a "El Periódico de Catalunya" que l'Assemblea Nacional Francesa (mig buida) acaba d'aprovar una llei, seguint les passes de Suècia i Noruega, de posar una multa als clients de les prostitutes franceses. De fet, la prostitució a França és il·legal des de l'any 1949, i no per això ha deixat d'existir. Es calcula que hi ha al voltant de 30.000 putes a França (la majoria no franceses).

A mi em sembla que penalitzar els clientes de les prostitutes (amb una primera multa de 1.500 € i de 3.750 € en el cas de reincidència) és contraproduent en molts sentits. En primer lloc perquè és com voler posar portes al cel. De fet el que està passant a l'actualitat és que hi ha un moviment transfronterer impressionant (si no que ho preguntin els de La Jonquera) de clients francesos -i per extensió putes franceses- que acaben comprant i/o exercint a Catalunya, a Itàlia, a Alemània o, el que és pitjor, a la clandestinitat.

Digui el que digui la senyora Laurence Rossignol "ministra dels drets de la dona" (segurament en Zapatero si mai torna a ser president de govern crearà aquest ministeri), això no acabarà amb la prostitució, sino que el que ferà serà portar -encara més- les putes a la clandestinitat, i posarà encara més en perill la seva salut i la seva vida.

Per què no s'acaba amb aquesta tonteria moralitzant que està agafant tothom darrerament i algú amb dos dits de sentit comú es dedica a legalitzar d'una vegada, a favor del dret de les dones i els homes que -lliurement, sense esclavatges, sense proxenetisme, sense violència- decideixen exercir la prostitució?

Per què no se'ls dóna seguretat social, protecció i drets? Em costa d'entendre. Però és clar, moltes vegades, sobre tot en política, el sentit comú és el menys comú dels sentits.
 






dissabte, 2 d’abril del 2016

Energúmens

Va haver-hi polèmica fa uns dies quan el regidor que lidera el partit Popular a l'Ajuntament de Palafolls, un descerebrat que es diu  Óscar Bermán, va fer una declaracions en les que deia, literalment, que l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, "hauria d'estar fregant terres, si aquesta fós una societat normal". De fet, com a cirera del pastís va qualificar l'alcaldessa com a una "descerebrada plena d'odi i de fòbies salvatges". Impressionant!! I això ho diu un individu que escriu al seu twitter "habéis destapado..." així: "a veis destapado...".

Recomano vivament una visita la seu blog: http://oscarberman.blogspot.com.es/, és una experiència antropolòlogica plena de caspa i amb un tuf ranci digne del millors temps de la dictadura franquista. El seu Twitter tampoc no té gens de desperdici (@OscarBerman). Aquí hi podreu trobar des de convocatòries a manis "anti-separatistes" fins a fotos de legionaris (jubilats) aixecant figures de la processó de Setmana Santa de Palafolls ( pel que es veu gran amic i admirador de la legió, una altra rèmora del passat).

Total respecte per la llibertat d'expressió mentre aquesta no atempti contra la dignitat i la llibertat de les persones. No tot s´hi val. Però algú que escriu això es desqualifica a sí mateix i no caldria donar-hi gaire més tombs. En un país normal, i en un partit amb dirigents democràtics i amb sentit comú, aquestes persona hauria d'haver estat destituïda de forma fulminant i inmediata. Ho he buscat en prensa, però no tinc constància ni tan sols d'una disculpa. És una veritable vergonya.

Però aquí no s'acaba, un altre gran amic dels catalans, el catedràtic Félix de Azúa (un dels membres fundadors de Ciudadanos) recent anomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua (lletra H) ha dit també d'Ada Colau aquesta setmana: "es una mujer que debería estar sirviendo en un puesto de pescado". I afegeix: "no tiene ni idea de cómo se lleva una ciudad ni le importa. Lo único que le importa es cambiar los nombres de las calles".

El seu blog és més interessant i potent que el de l'altre energúmen, el tal Bermán. És un blog professional i ben escrit. http://www.elboomeran.com. No es tracta en aquest cas d'un energúmen de formació i concepció con el cas del primer, sinó que és un energúmen il·lustrat, amb molta formació i una producció literària espectacular, tant de poesia, novel·la com assaig. Un individu amb una arrogància infinita que es creu intel·lectualment millor que la plebs, que la majoria dels mortals i això li fa destil·lar odi contra tots els que ell creu inferiors.

Un home que traspua supèrvia per tots els pors de la seva pell, i que té un odi indissimulat cap a tot allò que fa la més mínima olor a català. Va estar des de Ciudadanos, juntament amb dues altres perles, Arcadio Espada i Alberto Boadella, els grans impulsors de les primeres campanyes contra el Català i la immersió lingüística. Fins aquí, novament, normal, que cadascú pensi com vulgui i digui el que vulgui.

El que em costa d'entendre però és que un individu com aquest sigui nomenat membre d'un Club tan seriós i selecte com la RAE, i que, després de pronunciar unes declaracions com les que ha fet sobre les peixeteres i l'Ada Colau, no hagi estat fulminantment destituït.

Aquestes vergonyes només poder passar aquí. El "Semos diferentes" d'en Torrente i en Sabina, aplica amb tota la seva magnitud, per desgracia.

 
 

236.544 €

Hem sabut aquesta setmana, en un "extraordinari" exercici de transparència, que al Borbó li han apujat el sou un 1%, i que per aquest exercici 2016 tindrà una remuneració total bruta, distribuïda en 12 pagues -pobrissó, no té pagues extra ni el juny ni el desembre- per import de 236.544 € bruts anuals. Ho diu la secció transparència de la pàgina web de la "Casa de Su Majestat el Rey de España" (www.casareal.es).

En la mateixa plana s'explica l'assignació econòmica de sa majestat la reina Letizia, que passarà a ser de 130.092 €. Com es pot veure, la monarquia es passa pel forlre la igualtat de sexes en matèria de remunacions, perquè si tots dos tenen funcions de representació, aquesta disparitat salarial no hauria d'existir (o al menys de forta tan escandalosa). Però tampoc no m'extranya gaire d'un estat on és d'aplicació la llei agnaticia (una variant de llei sàlica que no impedeix a les dones esdevenir reines, però estableix la preeminència dels fills varons en cas que n'hi hagi, això explica que Felip, el petit del Borbó emèrit, hagi estat coronat rei en comptes de la seva germana gran Elena).

De fet és una llàstima que la llei agnaticia estigui en vigor a Espanya perquè us confesso que m'hagués agradat molt veure Elena de Borbó com reina i en concomitància com a màxima representant de les institucions espanyoles, i encara més si hagué continuat casada amb Jaime de Marichalar, que hagués estat un rei consort a l'alçada de les més difícils circumstàncies.

En fi, és evident que totes aquestes coses, que ens solen afectar al comú dels mortals no apliquen a la sang blava, perquè seguint amb les assignacions pressupostàries als membres de la casa reial (que recordem-ho, després de foragitar les dues infantes i els seus esposos i ex-esposos per la porta del darrere) ha quedat reduïda a Felip, Letizia, Juan Carlos i Sofia, al rei emèrit li ha tocat una pensió d'abdicació petitona però digna, per anar tirant, vaja.

El rei "campechano" cobrarà de pensió 189.226 € i la seva esposa (no n'hi devia haver prou amb les comissions que -pressumptament- anava cobrant d'ací i d'allí), la reina emèrita Sofia, que no deu tenir gaire feina, li han assignat una pensió de 106.452 €.

En fi, no sóc jo ningú per dir el que ha de cobrar un rei que no fa gaire res, però només a títol de comparació amb els veïns, el president de la República Francesa té un salari brut mensual de 14.910 €, és a dir 178.920 € l'any, i francament, no tinc gaire res en contra dels Borbons (ni res a favor), però em fa l'efecte que treballa més -i de forma efectiva, i amb més responsabilitats de veritat- que el monarca espanyol.




divendres, 1 d’abril del 2016

César Alierta: la prova que la casta existeix

Llegeixo amb tristor continguda que el senyor César Alierta plega com a màxim mandatari de Telefónica, després de 16 anys en el càrrec, des de l'any 2000. M'entristeix pensar que el pobre home, de 70 anys, només percebrà una pensió de jubilació de 35,5 milions d'euros, a més a més de continuar essent president executiu de la Fundación Telefónica, que s'afegeix a remuneracions anuals com a president executiu de l'empresa del tenor de 10 milions d'euros als últims anys.

Jo em pregunto els mèrits d'aquest senyor per a tals tractes. Segur que un dels principals deuria ser la seva amistat amb l'honorabilíssim Rodrigo Rato (aleshores ministre d'economia del miracle econòmic anomenat Espanya), que el va nomenar a dit en substitució del també amic (d'Azar, sobre tot) Juan Villalonga. També i en efecte dominó cal destacar la meritòria contractació per a l'empresa de nombres personatges (com a consellers) com ara Eduardo Zaplana, el mateix Rodrigo Rato o el gran Narcís Serra.

Cert és que durant el seu mandat (que ha vist pasar tres presidents de govern: Aznar, Zapatero i Rajoy) Telefónica ha esdevingut un referent mundial en el món de les telecomunicacions (amb importantíssimes operacions com ara l'aliança estratègica amb China Unicom o l'adquisició de la britànica O2), com també ho és que durant els setze anys de presidència, Telefónica ha repartit més de 40.000 milions d'euros en dividends.

No obstant això, el valor en borsa de la companyia no ha tornat a assolir mai els valors de fins a 30 euros per títol que va arribar a tenir, ha perdut una facturació de més de 20.000 milions d'euros, ha acomiadat 160.000 empleats, ha endautat la companyia amb més de 50.000 milions d'euros i no està clar que la companyia estigui ben posicionada com a operadora digital integral.

Com a cirera del pastís, el senyor Alierta continuarà formant part del consell d'administració de Telefónica. Si la casta no existeix, que baixi Déu i ho vegi.