2012: breu balanç

Aquest ha estat un any complicat en tots els àmbits, professional, per un nou repte que va aparèixer a primers d'any i que ha requerit tota la meva atenció, personal, amb la mort del meu pare el 25 d'abril i la buidor que la seva partença ens va deixar a tots els que l'estimem, polític: aquest any haurà estat amb tota probabilitat un dels de més intensitat des de l'adveniment de la democràcia l'any 1975 i de la consolidació de "Reflexions de Taverna" com a projecte personal.

 

Durant l'any que s'acaba he fet 140 escrits en els que he mirat de reflexionar sobre aspectes de tots els àmbits, tant cultural, com social i polític, i m'he proposat com a repte personal -en la típica i tòpica declaració de principis que hom fa cada any- mantenir actives aquestes "reflexions", compaginant-les però amb la represa de l'escriptura d'un parell de novel·les que tinc iniciades des de fa molt de temps però que ha estat impossible donar-los continuïtat durant l'any 2012, massa ple a vessar de moltes coses que m'han impedit tenir la tranquilitat d'esperit per a dedicar temps a la narrativa.

 

Aquest és un dels altres propòsits del 2013, que, si més no des d'una pespectiva política, s'alvira un any interessantissim.

 

Així doncs, bona entrada d'any a tothom!!!

 

 

 

1Q84

Aquest matí he acabat la novel·la 1Q84 (Llibres 1 i 2) de l'escriptor japonès Haruki Murakami. He d'admetre que malgrat les seves 682 pàgines, i un final d'any amb moltíssima feina, he tret temps de sota les pedres per tal d'acabar-lo. La història que explica m'ha tingut enganxat des del començament fins al final. Literatura de la bona en estat pur. Una vegada més, Murakami no decep.

 

El títol, 1Q84, juga amb el llenguatge ja que en japonès, la lletra Q i en número 9 es pronuncien de la mateixa manera; per tant 1Q84 és també 1984, any de reminiscències Orwellianes.

 

I dic també perquè la novel·la juga amb l'existència de dos móns que discorren de forma paral·lela, en una ciutat Tòquio i en un país, Japó, l'any 1984, però podria ser qualsevol altre. El llibre es va publicar el febrer de 2011 i va tenir una gran acollida de crítica i públic en el seu dia. Per raons diverses he postposat la seva lectura gairebé dos anys, però no me'n penedeixo perquè acaba de publicar-se el Llibre 3, que sense dubtar, compraré aquesta mateixa setmana.

 

Puc afirmar sense exagerar que és una de les més extraordinàries novel·les que he llegit a la meva vida, i n'he llegit moltes. Des del meu punt de vista és una obra mestra de lectura gairebé obligatòria. El llibre desenvolupa la història de dos persones, noia i noi, tots dos a la trentena, que per una concatenació de circumstàncies acaben retrobar-se sense retrobar-se vint anys després d'haver-se conegut. Ella, una fisioterapeuta i assassina, ell un professor de matemàtiques i escriptor novell.

 

Amb admirable pols narratiu, Murakami s'endinsa en la personalitat d'aquests dos personatges que passen, sense poder evitar-ho, de viure al món real de 1984 a un altre món sense sortida: "1Q84".

 

L'autor reflexiona també, de forma magistral, sobre la violència de gènere, la solitud, el món fosc de les sectes religioses, i la inevitabilitat del destí.

 

Una lectura altament recomanable.

 

 

El rei dels belgues

Això de les monarquies, a més a més d'un anacronisme impropi del segle XXI, va més enllà del que podríem titllar d'estrictament pintoresc.

 

No és només una institució que sembla que pensa de forma exclussiva en les festes, les caceres d'elefants furtives (d'amagatotis, vull dir), els casaments reials (entre membres de la "reialesa" gairebé sempre, no fós cas...), les portades del Hello! o l'Hola! o el Paris Match, sinó que en alguns casos, els agafa una dèria especial de voler figurar i llavors es posen allà on, no només no els demanen, sino que on ni tan sols estan autoritzats.

 

És per exemple el cas del borbó espanyol, que tot de cop, per a guanyar-se la simpatia d'una part dels seus súbdits, aconsegueix l'animadversió d'una altra part prou significativa quan parla de les quimeres dels catalans.

 

El rei dels belgues, Albert II, defensa aquesta mateixa línia, d'una forma recalcitrant, i això sembla venir de família. No fa tant, el maig del 2011, el seu fill va estar parcialment inhabilitat com a conseqüència de proferir opinions polítiques i viatjar sense permís al Congo, entre d'altres perles. També se li ha retirat el carnet de conduir en diverses ocasions per excés de velocitat (els de sang blava també tenen passions).

 

En el discurs de Nadal del rei dels belgues, aquest va pronunciar un discurs de marcat caire polític en el que "acusa" vetlladament, sense citar cap força política, les veleitats separadores dels partits flamencs. Home, doncs calcat d'un altre rei que tenim més a prop.

 

Lògicament la reacció, tant dels partits flamencs com dels analistes polítics no s'ha fet esperar (no podia ser d'altra manera), i la desacreditació ha estat unànim entre els sectors flamencs i una mica menys contundent en els valons, però també s'ha fet sentir. Un rei no es pot posicionar de forma tan clara a favor d'una part dels seus súbdits (o el que és el mateix, en contra d'una altra part), i menys quan els reis d'avui dia, a part de detentar funcions de representació institucional no en tenen cap altra. Auguro que als reis els passarà com als vinils, les agències de viatge o els diaris de paper: només subsistiran aquells que tinguin capacitat per reinventar-se. I m´hi jugo un pèsol que això no passarà ni a "la Belgique" ni a "L'Espagne". Temps al temps.

 

 

 

Més Torremadé

Alguns telèfons van que bullen aquests dies de final d'any 2012, i no només per a felicitar les Festes i desitjar els millors auguris pel 2013. Aquests telèfons són els dels polítics d'Unió i algun de Convergència per a trobar una sortida al ja anomenat "cas Torremadé".

 

Segons apunten fonts generalment ben informades ara la qüestió està prou ben encarrilada com per a aconseguir una dimissió en tota regla i acceptada explícitament per part de Torremadé a partir de primers d'any. De moment, passa uns dies de "descans" (es veu que els polítics van molt cansats, possiblement com a conseqüència de la crisi) amb la seva família a Navarra.

 

La natura del pacte semblaria anar més o menys de la següent manera: tu renuncies de forma voluntària del càrrec de President de la Diputació de Girona (potser amb l'afegitó que quan la justícia demostri la teva innocència podràs tornar a ocupar el lloc) i nosaltres et mantindrem com a conseller de la Diputació. Fantàstic!!! Ja ho escrivia jo l'altre dia: en aquest país, quan s'arreplega una mamella pública, ningú no se'n vol anar, encara que sigui fent d'escombriaire. "El meu regne per tal de mantenir els privilegis, les prevendes i el sou".

 

Però llavors, és clar, cal vestir-ho (no fos cas que sembléssim poc honrats). I com ho vestim? Doncs senzill. Ens inventem una Comissió d'Investigació (un altre fantàstic paradigma de les democràcies mediterrànies). I curiosament trobarem un reglament que diu que només els membres de la Diputació poden ser "investigats" i tenen el dret a defensar-se ( si són dins la Diputació, òbviament). Per tant el Sr. Torremadé no pot plegar, perquè s'ha de defensar des de dins de la Institució. No és extraordinari?

 

Sap una mica de greu que el sistema no contempli des de dins un mecanisme automàtic d'exclussió d'aquells sobre els que pesa l'ombra de la sospita, al menys, i en aquest cas crec que hauria de ser així amb més motiu, fins que no demostrin la seva innocència. Aquí la presumció no val. Estem parlant de càrrecs i diners públics. Fins que no reformem de veritat el sistema, a fons, no hi pot haver una regeneració plena. Tenim mostres diàries del desencís que provoca la classe política al ciutadà del carrer.

El futur de la premsa impresa

Llegeixo als mitjans (escrits) que l'edició impresa de la revista Newsweek, tot un clàssic del gènere, una revista amb la que han après l'idioma milers d'estudiants estrangers durant anys i anys, deixarà de publicar-se en format paper a partir de gener de 2013, és a dir, la setmana vinent. Òbviament, els motius que al·lega l'editor no són altres que els econòmics; sembla que la revista acumula pèrdues de més de 3.000 milions de dòlars, per les raons ja arxiconegudes: disminució continuada de la publicitat, i increment de costos fixes. La desaparició de la versió impressa porta associada, és clar, una substancial disminució del número de llocs de treball (més o menys un 50%).

 

Aquesta notícia s'afegeix a una altra de tant alarmant com la primera, l'edició europea del Financial Times, que s'edita des de Frankfurt, també desapareix dels quioskos i llibreries, per a mantenir-ne només l'edició digital (òbviament, de pagament). Les raons són també estrictament econòmiques.

 

Això no és altra cosa que un avançament dels grans canvis que esperen el món editorial i que veurem en els propers mesos i anys. Les edicions de paper dels diaris, tal com els coneixem actualment, tenen els anys comptats. En quedaran molt pocs i tindràn tirades molt més reduïdes. La premsa esdevindrà xarxa, i a la xarxa (un món gairebé instantani), l'ofici de periodista s'haurà de reinventar, per a tornar al món del periodisme d'investigació, al de verificació, al de recerca. En certa manera serà un retorn a l'origen però des d'un mitjà suport totalment diferent.

 

A tot això, les edicions digitals de les principals capçaleres, encara a hores d'hara parcialment gratuïtes, passaran a ser progressivament de pagament. Quan el nivell de subscriptors digitals s'acosti a una tercera part del que tenen en suport paper aleshores començaran les migracions de forma molt ràpida, i el mitjà paper quedarà com a un suport que tendirà a la residualitat, tot i que mai no acabarà desapareixent.

 

D'altra banda, l'extraordinària penetració de les tablets i els suports digitals per a la lectura de llibres, que creixen exponencialment, en comparació amb els llibres de paper, farà també que en pocs anys veiem una gran transformació de les llibreries. Així va passar amb les botigues de discos i les agències de viatges, així passarà amb la majoria de llibreries.

 

 

 

Perles polítiques

Fa dies que tinc ganes de posar juntes en un sol paper algunes de les perles que han proferit alguns polítics aquests darrers dies, que exemplifica l'extraordinari nivell tant intel·lectual com democràtic d'alguns membres d'aquesta casta:

 

- Alexandr Lukaixenko: "Sóc l'únic i l'últim dictador d'Europa i,de fet, no n'hi cap altre a la resta del món". La frase és d'una lucidesa extraordinària, i una veritat com un temple, perquè a Bielorrússia, a l'Alexandr ningú no li fa ombra, ni ningú de la resta del món gosa dir res. De fet, la connivència dels seus veïns amb la situació es ben palesa, i això després d'haver dit una perla com: "La seva democràcia se la poden posar on els càpiga". Però la veritat és que la policia bielorussa ha estat entrenada i formada a les escoles policials alemanyes. I les seves relacions amb Putin (un altre gran demòcrata) són de germandat. No serà que Bielorússia és un territori clau en el pas dels gaseoductes i oleoductes que transportes petroli i gas cap als països de la UE?

- Alícia Sánchez-Camacho, al debat d'investidura de l'Artur Mas, abans d'ahir: "Catalunya pertany a Espanya des de fa 500 anys". Home, doncs és això que ja he escrit altres vegades en aquest blogg. No poden treure's del cim aquest sentiment colonial en virtud dels quals l'ultranacionalisme espanyol s'arroga el dret territorial sobre Catalunya en virtud de la conquesta, refrendada en diversos periodes històrics amb l'ús de les armes. És evident que cal recórrer altra vegada a la frase de Miguel de Unamuno: "Vencerán pero no convencerán".

- Alberto Ruíz-Gallardón, ministre de Justícia. "La maternitat fa que les dones siguin autènticament dones". I pensar que durant una època va aconseguir enganyar-me i vaig creure'm honestament que era la cara més europea del PP. Craso Error. És com gairebé tots els altres. Tenen aquest tic de mascle ibèric possissiu i dominant que es pensa que està pel damunt de totes les coses i totes les persones. La frase parla per si sola i no mereix més comentaris.

- Francisco Vázquez, ex-alcalde de La Coruña i ex-ambaixador espanyol a la Santa Seu: "No hi ha cap diferència entre un jueu amb una estrella groga perseguit pels nazis i un nen castigat a Catalunya per parlar en castellà al pati d'una escola", i aquesta, que no l'he llegit, sino que l'he sentit a la ràdio, en un idioma que se suposa que es diu gallec -malhaurat gallec, avui extint- i que en realitat no és més que un macarrònic castellà en el que canvien els pronoms, sí que mereix un comentari, perquè un individu (també un ultranacionalcatòlic) que excreta per la boca una mentida tan gran com aquesta i de la que n'és perfectament conscient, hauria de poder ser penalitzat. Algú li hauria de posar una demanda per evitar que declaracions incendiàries i mentideres com aquestes proliferin de forma impune.

 

Així està el patí. Per això som on som i anem cap on anem.

 

Les ombres de Grey són allargades

Quan llegeixo els diaris en la seva edició de paper (entre setmana llegueixo només edicions digitals per manca de temps) m'agrada començar per les pàgines del darrere. És un costum que vaig adquirir a la Universitat, quan el diari de capçalera era El País (si hom no el lleguia a la Facultat d'Econòmiques era considerat de dretes i això, aleshores més que no pas ara, era molt mal vist) i començavem les lectures per les pàgines d'economia.

 

Sóc un gran afeccionat a revisar la informació dels "media", els "shares" televisius, els programes més vistos i la crítica televisiva. Llavors passo per la secció d'economia, saltant-me gairebé sempre els esports (que en el nostre país acaben provocant empatx) i continuo a les pàgines de cultura.

 

De la mateixa manera que m'agrada aturar-me a les audiències televisives, també ho faig en el rànking dels llibres més venunts. Faig aquí una disgressió en relació a això. Els diaris catalans, en fer la llista dels més venuts, sempre distingueixen entre els venuts en català i els en castellà. He de dir, que de forma forma sistemàtica, hi ha molta diferència entre les lectures preferides en castella i català pel que fa a la no ficció (per exemple, en castellà triomfa "Princesa Letiza" de la Campos, i en català, "Delenda est Hispania" de l'Albert Pont), mentre que pel que fa a la ficció, aquí els gustos són molt similars.

 

I aquí és on em fascina el fenòmem "Mummy Porn". Dels 5 llibres més venuts a les llibreries catalanes les tres darreres setmanes, tant en català com en castellà, 3 són la nissaga de la senyora James i les seves històries de sexe i sadomasoquisme. Això s'ha vingut repetint amb major o menor intensitat durant les darreres 27 setmanes, es a dir, que fa mig any que la trilogia arrassa a les llibreries, no només a Catalunya i Espanya sinó a tot el món occidental.

 

Home, puc entendre que les 600 pàgines del "Victus" de l'Albert Sánchez Piñol (per cert, escrit en castellà) no esdevinguin el número 1 i que costin de païr, però no que una trilogia de novel·les tipus Corín Tellado però amb sexe esdevinguin un fenòmen literari.

 

O tempora, o mores.

 

L'afer Torremadé

Els polítics d'aquest país i el seu particular sentit de l'ètica no acaben d'esgotar mai la nostra capacitat de sorpresa. El darrer cas que ha sortit a la llum, el del President de la Diputació de Girona, Jaume Torremadé, és particularment interessant, pels ingredients de confussió associats al cas. Si hom hagués volgut fer-ho tot plegat més complicat, enrevessat, fosc i absurd, amb planificació prèvia, segurament no se n'hagués sortit.

 

He seguit la notícia d'esquitllentes a la premsa local gironina i d'oïdes d'amics i coneguts de Girona, i malgrat que el cas deu sonar familiar a molts, a dia d'avui, on fins i tot l'Ara, el Periódico i també El Mundo (aprofitant tot allò que puguin per tirar merda sobre qualsevol cosa que soni a català) se'n fan ressó, sóc incapaç de dil·lucidar de forma més o menys clara què ha passat en aquest afer, pressumpte, d'acosament sexual, o com a mínim de comportament sexual inadequat.

 

Els fets sembla que són més o menys els següents: en un sopar de membres d'Unió de Girona que aplega una vintena de persones a meitats de novembre, el President de la Diputació, Sr. Torremadé, s'excedeix (pressumptament) amb la seva companya de partit Minerva Amador (de molt bon veure, tot sigui dit, segons les fotos que ha publicat la premsa), malgrat que el marit de la interfecta semblaria que era present al sopar (Amazing, isnt'it?). Rumors insistents apunten a un excés d'alcohol post-sopar per part del President, i que l'afer, ja siguin "tocaments sexuals", com així diu que li va confessar el funcionari Sr. Amargant (cap de protocol de la Diputació, amb més anys a la casa que les campanes de la Catedral de Girona) ("Què has fet Jaume?", diu que li va dir...) o només paraules pujades de to, va succeir de veritat.

 

En fi, després del dia dels fets (de la nit dels fets, millor dit), comencen les contradiccions i la confussió periodística, però sembla que el ciutadà Torramadé interposa una demanda (preventiva?) contra la Minerva per coaccions i xantatge, i que aquesta (a posteriori?) interposa una altra demanda per "vexacions sexuals" (que no tocaments). Un enrrenou o entotoll de molta consideració.

 

El Presi anuncia fa poc que "fa un recés temporal" al càrrec de Presi mentre duri tot l'enrenou, però una setmana després de plegar vol tornar a presidir el ple de la Diputació i el Comité Directiu de la intercomarcal d'Unió de Girona el destitueix com a principal càrrec d'Unió a la província....(ho justifica dient que ja "ha reflexionat", increïble però cert).

 

Les conclussions que n'extrec de tot aquest -lamentable- fet són:

• Malgrat que no podem renunciar a la presumció d'innocència, el comportament de Torremadé és més de culpable que d'innocent.
• Sembla provat que en el sopar els gintònics li van jugar una mala passada, la qual cosa diu molt poc d'un càrrec públic institucional tan "important" a Girona com aquest.
• Està provat que malgrat la renúncia temporal, el Presi no va renunciar en cap moment al seu salari de Presi, cosa que diu molt poc al seu favor.
• També sembla provat que si no hi van haver "tocaments" i van haver "vexacions" i tan greu és una cosa com l'altra. Un comportament sempre lamentable, però en un demòcrata-cristià que suposadament va a missa de dotze els diumenges, encara més.
• Si aquest senyor hagués estat innocent (no dic que sigui culpable) i tingués dos dits de dignitat hagués hagut de dimitir de forma flagrant fins que no s'aclarissin els fets, però en aquest país, quan s'enganxa una mamella pública, no plega ni el Tato.
• Això que algú sigui President d'una Diputació (per a què serveix el càrrec en qüestió?), Alcalde d'una ciutat i que dimarts i dijous practiqui cirugia de forma privada és una execrable disfunció del sistema polític del país i de l'estat.
• Si els d'Unió, corporativistes de mena,  el fan fora del partit, les probabilitats que aquest senyor sigui innocent semblen més aviat escasses.

Tinc ganes d'anar-me'n a viure a Andorra.

 

 

 

Neoliberalisme "Ansar"

Ahir l'Ansar va presentar les seves memòries a, si no vaig errat, Àvila. I va aprofitar la roda de premsa posterior (o anterior) per a deixar anar algunes perles dignes de la seva gran catadura democràtica, carregant amb acarnissament contra el nacionalisme català que, segons ell, pagarà un alt preu per la seva (sic) "deslleialtat institucional".

 

Al mateix temps es publicava una notícia que la FAES de l'Ansar, ja saben, el "Think Tank" del Partido Popular, la seva fàbrica d'idees, de la que alguna altra vegada he parlat en aquest blog, ha rebut subvencions públiques durant els darrers cinc anys (aquest any 2012, en la part més profunda de la crisi, també) per import de més de 27 milions d'Euros.

 

Home, doncs sí senyor! Tot un exercici de coherència. Els defensors de l'economia de mercat, els patriarques del neolliberalisme, els que postul·len per la reducció de l'Estat al mínim imprescindible, no tenen, al mateix temps, el més mínim problema, ni queden vermells pel fet de rebre unes subvencions multimilionàries, especialment en temps de crisis.

 

Segur que es tracta d'un error. No pot ser d'altra manera. L'Ansar no deu estar informat del que els seus subordinats porten a terme a les seves esquenes. Se n'haurà assebentat pels diaris. I quan ho faci, llavors l'Ansar castigarà exemplarment els responsables d'haver acceptat diner públic pel manteniment d'una fundació privada que es dedicar a fer ideologia política de l'ultranacionalisme espanyols (ells que diuen que abominen dels nacionalismes).

 

I encabat, farà una instància demanant perdó al Govern del sr. Registrador, Mariano I El Breve, i estendrà un xec per 27 milions d'euros i el lliurarà en persona i en mà al ministre del ram, sr. Cristòbal Montoro, que es posarà molt content. I li dirà, amb el somriure sorneguer que el caracteritza: "Ministro, yo no sabia que éste era un mecanismo de financiación ilegal del Partido Popular, estaba convencido que la fundación efectuaba mucha obra social y muchas transferencias a latinoamèrica". "Cuan profundamente equivocado estaba". "En cuanto nos devuelvas el dinero que nos has robao volveremos a ser amigos, mientras tanto, ajo y agua".

 

I un servidor, que ho ha sentit tot sense donar credit a les seves oides, decideix pensar que la regeneració del sistema democràtic és una assignatura urgent.

 

 

 

Wert i la nova Croada

Que una persona culta (parla sis idiomes, entre ells el català, i afegeixo, amb extraordinària fluidesa) i intel·ligent com en ministre d'educació es comporti com ho està fent el Sr. Wert en relació a la llengua catalana i a la formació universitària només pot obeir a dues coses:

• Consignes polítiques d'una baixesa moral extraordinària i d'un dubtós rèdit polític i electoral.
• Profund desconeixement de la realitat (no només catalana).
• Atac frontal de revenja al "nacionalisme" català utilitzant una de les armes més sensibles.

Sigui com sigui, l'actitud dels representants de la Generalitat ha estat l'adequada (per això també els catalans han d'estar units i anar a la una en bloc), tant la de la Consellera, com la del, un dia després, el Responsable d'educació universitària de Catalunya.

 

Wert, home cultíssim, coneix perfectament que el model d'inmersió lingüística, avalat en diverses ocasions per la Unió Europea com a eina que serveix per a aglutinar una Comunitat (sense que cap dels seus membres hagi de renunciar a res), no impedeix als alumnes catalans un adequat coneixement del castellà.

Quina és la llengua feble? Algú pot negar que els alumnes catalanoparlants no acaben l'escola primària parlant un castellà correctíssim? El meu fill d'onze anys juga en català i en castellà (segurament més en castellà que en català), canta en català i en castellà, parla en català i en castellà. On és el problema? Voler defensar un patrimoni cultural més feble és dolent?

 

Avui, onze de desembre, els diaris publiquen que el problema de l'educació (aquelles matèries en què els estudiants espanyols i catalans estàn per sota de la mitja) són les ciències i les matemàtiques i no pas les llengues.

 

La mania de crear un problema allà on no existeix, amparant-se en la sentència d'un tribunal constitucional que no té la mínima legilimitat, no obeeix a altra cosa que una tàctica política per intentar aconseguir allò que el franquisme va provar durant 40 anys: eliminar el sentiment nacional i la passió per la llengua.

 

Davant la barbàrie cultural (només cal recordar el que s'ha fet i es continua fent amb la llengua catalana a les Illes o al País Valencià), només queda un remei (sempre amb tota l'educació del món): insummissió. Senzillament no acatar la llei, i preguntar-se, amb sorna, com l'Alfred Bosch al Parlament espanyol, si no caldrà posar un Guàrdia Civil a cada aula per assegurar que es compleix la llei.
 

Cal pensar seriosament que ja n'hi ha prou i que és imprescindible la creació de la "majoria social" de la que els catalans amb sentit comú, sigui quina sigui la nostra procedència i ideologia, hauríem de ser-ne militants.

Davant la irracionalitat, sentit comú i resistència pacífica.

 

 

 

Quo vadis Catalonia?

Molts dies de silenci, des del 24 de novembre. De fet, una bona amiga, la Viki, m'ho recorda i amb raó. Han passat moltes coses i he estat molts dies de viatge i d'altres massa ocupat professionalment com per a tenir temps pel blogg. L'història d'aquest país es va escrivint dia a dia. El silenci ha estat involutari, conseqüència d'obligacions professionals i familiars. M'esperen encara un parell de mesos amb forta càrrega de feina que tal vegada faran que no pugui dedicar-me al blogg tot allò que voldria.

 

Dit això, penso que les eleccions catalanes del 25 de novembre mereixen el primer comentari. Un altre bon amic, en Joan, convergent de pro, temia per la consecució de la "majoria suficient" que reclamava el president Mas, de fet, eufemisme de la majoria absoluta. I jo, el dia 22, en un exercici de demoscòpia electoral esperpèmtic i injustificat li deia quelcom així com: "no pateixis, el que faltava per la majoria suficient ens ho donarà El Mundo". Sembla mentida quan errat pot anar un. Tots hem fallat, des dels professionals de l'estadística fins als que, potser fent un exercici de voluntarisme il·lusionat, pensàvem que el missatge de Mas havia calat en un poble fart de renúncies, mitges tintes, entropies i idealisme.

 

Però res més lluny de la realitat. Reflexionar a aquestes alçades de la pel·lícula, malgrat ser sempre necessari i interessant, poc aporta al debat. La realitat és tossuda i en el cas del poble català, encara més. Ningú no sospitava com podia influir els resultats una participació que superés el 70%, perquè molta gent es manifestava indecisa davant el micròfon de l'enquestador.

 

La realitat estadística ha estat un fet objectiu (majoria sobiranista però molt dividida) que s'ha interpretat de forma diametralment oposada segons qui interpreti sigui Espanya o la resta del món.

 

Segons la línia espanyola el fracàs d'Artur Mas (Àrtur, pels enemics) ha estat apoteòsis. Segons la línia internacional, el sobiranisme s'ha accentuat. Val a dir que en la meva modesta opinió, ambdues parts tenen raó, però, molt a contra cor, he de reconèixer que la línia espanyola té molt de cert. Som més sobiranistes, però estem més dividits que mai.

 

Ara que la ciutadania i la societat civil -encapçadada per la Carme Forcadell i l'ANC- demanen més compromís, més generositat i més diàleg que mai, tenim dantesques mostres del curt-terminisme català, que, com sempre, fan somriure els defensors del nacionalisme espanyol més ranci. Només a títol d'exemple:

•  Vila d'Abadal treu els draps bruts d'Unió Democràtica i deixa el partit juntament amb una colla de militants (a mí tampoc m'agrada Unió, però ara no és el moment, penso).
• Convergència i Esquerra semblen pensar només en una nova convocatòria d'eleccions anticipades i no tenen ni el coratge ni la grandesa ni l'amplitud de mires per entendre que cada signe de desunió afebleix la causa nacionalista.
• Pere Navarro, en un extraordinari exercici de demència senil, demana un govern de concertació nacional, mentre el PSOE es desmunta i el PSC avança irremersiblement dels tribunals cap a la condemna.
• Els nostres polítics profereixen opinions que ningú no els ha demanat i que no fan més que dificultar el pacte d'estabilitat que caldria signar entre CiU i Esquerre Republicana.
• A tot això, l'Ernest Maragall que funda un nom partit i no està d'acord amb "cap dels anteriors".

Així no anem enlloc. Falta amplitud de mires, generositat, talent. Aquests dies que he estat a Madrid, per cert., tothom veu les eleccions del 25N com el gran fracàs de Mas (en majúscula i amb un somrís a la boca per part de qui ho diu), he constatat com s'en foten de nosaltres. I he d'afegir: "amb tota la raó del món".

 

Ja és hora de deixar-se de tacticismes i dedicar-se a bastir la majoria de la que parlave en Toni Soler a la contra del 'Ara de diumenge.

 

Porno Mummy

Ahir al vespre vaig anar a sopar a casa d'uns amics. Dues parelles i jo sol ja que la meva dona treballava. En un moment del sopar els vaig comentar que l'altre dia a l'Abacus de Girona vaig comprar un parell de llibre de Murakami i un de Proust, i vaig assistir amb horror al fet que tan la persona que em precedia a la caixa de sortirda com la que tenia al darrere, portaven exemplars de les "Cinquanta ombres de Grey".

 

El caixer de l'Abacus em va comentar amb la mateixa estupefacció que jo sentiria que es tractava del llibre més venut de les darreres setmanes i que el fenòmen s'anava fent cada dia més gran.

 

El que em va sorprendre més va ser que al sopar d'ahir, les dues noies parlaven del llibre. Una ja l'havia llegit (i n'havia gaudit molt, -literalment-, fins l'extrem de quedar-s'hi enganxada). L'altra estava pendent de comprar-se'l perquè a la seva feina "n'hi havien parlat tan bé i tothom l'havia llegit".

 

Suposo que les meves dues amigues, entre els 45 i els 50, són el target més clar de la E.L. James i la seva... com en diu? Ah sí, "Provocative Romance".

 

Una història en tres parts, d'una originalitat aclaparadora, alta literatura, que necessitaria de sis articles del blog per a recensionar i resumir, però ho provaré, a veure si me'n surto: Noi ric, capriciós, turmentat i acostumat a manar i que tothom li faci cas, coneix noia preciosa, ingènua i inexperta sexualment. I el noi li ensenya tot, tot, i tot. Fascinant, no? Doncs aquesta és la literatura que es llegeix en aquest país. Tipus "No te escondo nada" de Sylvia Day de la que ja vaig parlar fa dies en aquest mateix blog.

 

La cosa de la Day em va deixar tan mal gust de boca que ni per pura antropologia em ve de gust  llegir les "50 ombres". Això sí, m'agradaria entendre més bé per què a les senyores casades de mitjana edat els agrada la pornografia barata...Serà qüestió d'investigar una mica més.

 

 

 

 

Israel / Palestina

El darrer episodi de violència que ha viscut aquest racó de món torna a posar en evidència una vegada més que la raó només està al costat dels poderosos. La fràgil treva decretada fa dos dies ha deixat una brutal desproporció de morts i destrosses en contra, és clar, dels Palestins.

 

No vull fer aquí apologia a favor dels Palestins, ni fer proclames anti-israelianes que de ben segur, si s'asseventés de la meva existència, serien afferrissadament destrossades per la gran Pilar Rahola (i no ho dic amb segones).

 

D'entrada perquè l'estat d'Israel -malgrat un gran nombre d'injustícies i imperfeccions- és una democràcia occidental amb tots els ets i uts (hi ha un ex-president de govern imputat per diversos casos de corrupció i assetjament sexual), les dones tenen tots els drets del món civilitat, i hi ha un parlament i eleccions amb resultats fiables.

 

També perquè a Israel hi ha crítics a l'interiror del sistema, i és evident que hi ha una part de la població (creixent) que està en total desacord amb la política dels israelians versus Cisjordània i Gaza i aquests crítics no són silenciats internament.

 

Dit això però, em sembla una veritable barbaritat el que està passant a l'Orient Mitjà, on l'exèrcit israelià actúa amb total impunitat i amb una desproporció de forces que la resta del món, sobre tot Europa i Estats Units, és mira amb aprobació o indiferència. Dels 150 morts que hi ha hagut, 140 són palestins i d'aquests, la majoria civils, i entre ells, 30 nens que ja no tornaran a les escoles (per cert, moltes d'elles han quedat malmeses terriblement com a conseqüència dels bombardejos de l'aviació jueva).

 

Una societat que construeix murs per a aïllar Cisjordània dels colons ultraortodoxos jueus, no és una societat justa, ni digna. Una societat que utilitza el dret de conquesta que li dónen les armes i els diners del lobby jueu nord-americà, no és una societat mereixedora de respecte internacional. Israel, amb el suport de França, Estats Units i la Gran Bretanya, es va saltar l'any 1947 la resolució fundacional de la ONU que partia palestina en dos territoris al 50%. Es va fer amb la força de les armes, desplaçant la població palestina que allí vivia a camps de refugiats a Jordània. Hi ha molts Palestins que han nascut i viscut exclussivament a camps de refugiats i això, ens hauria de fer caure a tots la cara de vergona.

 

La realitat de les armes és, que a dia d'avui, el que havia de ser un 50%-50% és un 70%-21%, amb l'agravant que la reconciliació és impossible mentre les dos pobles i part dels pobles veïns no es reconeixin recíprocament (encara ahir sentia a la ràdio un egipci que parlava literalment "d'una colla d'assessins que es fan dir Estat d'Istael, que naturalment, nosaltres no reconeixem). Reconciliació encara més impossibilitada pel fet que la colonització dels ultraortodoxes de les trenetes i les metralletes continua. No hi ha turó a Cisjordània, des del que no es pugui veure una colònia d'aquests ultradretans violents i racistes. Això és un fet indiscutible, digui el que digui la senyora Rahola.

 

Només fins que algú tingui el coratge d'afrontar el problema de veritat, que, en la meva modesta opinió és més territorial que religiós, i es posi sobre la taula la creació d'un territori únic on convisquin els dos pobles (a l'estil de com es va acabar amb l'aparheit a Sudàfrica), és podrà començar a pensar que hi ha algú que té veritables ganes de solventar el problema.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La merda se'ns menja (segona part)

En Benito Pérez Galdós hagués escrit la novel·la costumista de la seva vida, uns "Episodios Nacionales" extraordinaris si hagués viscut les dues setmanes de campanya electoral de les eleccions catalanes més mogudes des de l'adveniment de la democràcia.

 

Estic d'acord que el finançament dels partits polítics és un punt veritablement fosc de la democràcia espanyola (i francesa i italiana,i...). Estic d'acord en que en l'anomenat "Cas Palau" s'ha d'arribar fins al final i que qui en sigui culpable, n'haurà d'assumir totes les conseqüències i el pes de la llei. També és cert que l'aparent impunitat amb la que viu el delinqüent confés i no convicte Fèlix Millet diu poc d'un estat de dret, després que fa tant temps que va confessar els seus crims. Però com va dir algú, la justícia és lenta però implacable (jo encara hi crec).

 

Ara bé, l'operació de linxament cotra Artur Mas i per extensió Convergència i Unió d'aquesta setmana arrel de les publicacions del diari El Mundo, sembla impossible en -altre cop- un estat de dret. Avui la fiscalia de Catalunya ha anunciat l'obertura d'una investigació contra el diari per, com a mínim difamació (ja era hora que la Justícia es comencés a pronunciar). El que em pregunto és: com ha estat possible que un informe manipulat i ple de mentides s'hagi pogut publicar? On són els controls de qualitat del diari? Com és possible que no es verifiquin les fonts? Tot s'hi val? Quin caram de periodisme és aquest....Hi havia algún interés més enllà d'un diari prop de la fallida en desesperat intent de vendre diaris fins i tot al preu de perdre la poca respectibalitat que li pogués quedar? En fi, ningú pot negar que quan compres El Mundo, ja saps al que t'exposes.

 

Però això no és tot. Sentir els polítics catalans de l'oposició (en particular la senyora Sánchez, el senyor Navarro i la senyora Chacón -dic senyora en un pur i simple exercici d'estil-)  i els polítics espanyols del Partit Popular, ha estat un exercici de cinisme increïble. No pot ser, en un estat seriós, que el ministre d'hisenda espanyol acusi obertament Mas de tenir comptes a Suïssa i que ha de donar explicacions públiques, quan feia hores l'Artur Mas era entrevistat per tota Espanya per la Cadena Ser i deia obertament que té només dos comptes corrents i tots dos en entitats catalanes. Un futur President de la Generalitat s'exposaria a dir mentides tan contundents en públic? Jo crec que no.

 

Però malgrat tot, la dita "esquitxa que quelcom queda" deu ser veritat (una veritat llatina però veritat per alguns, en definitiva). Un Tejero anacrònic fins i tot per a fer de pallasso del Circ Cric interposa una demanda per sedició contra Artur Mas. Els catalans a l'exili tenen problemes (enormes en alguns casos com els exiliats als Estats Units) per a poder votar. En Montoro no compareix al Parlamento español perquè la majoria del PP, acompanyada pels simpàtics nois de la Rosa Díez UPyD voten contra la petitció de Convergència i Unió. La Camacho continua parlant de comptes a Suïsa i "menysprea fins a la sacietat" en una expressa mostra de mala educació al candidat Navarro al debat a Can Cuní (8TV), i un tal Urdangarin surt a pasejar amb la seva gossa Golden Retriever (com la meva, quina desgràcia!!!) a les 7 del matí per evitar la premsa. El portaveu del Govern Català, Francesc Homs acaba parlant -no exempt d'una certa raó- els ministres d'hisenda i d'interior com a "Mortadelo i Filemón"...

 

Deu ser que tot s'hi val quan es tracta de política i sobre tot de menysprear els catalans i el seus drets. Insisteixo, només per a donar una lliçó de civisme cal anar a votar diumenge, a qui sigui, però cal anar a votar. Només així donarem un exemple a Espanya i al món que hi ha una altra manera de fer les coses. Jo ja ho tinc clar, i encara que no sigui el meu estil, ho tornaré a dir, alt i clar: desitjaria que CiU obtingués la majoria absoluta. Potser així alguna cosa en les relacions entre Catalunya i Espanya començaria a canviar, i aquesta vegada, potser, en benefici dels Catalans.

 

 

 

 

 

 

189 morts

Una vegada fa molt temps vaig llegir un article colpidor d'en Gregorio Morán a las seves "Sabatinas Intempestivas". Era l'època en que era lector assidu de La Vanguardia i els articles d'en Morán m'agradaven perquè eren diferents: d'un intel·lectual constructiu. Jo diria que el temps l'ha anat convertint en un intel·lectual emprenyat, més aviat agre, a diferència per exemple d'un altre gran pensador, en Josep Ramoneda, que en el meu ranking personal cada dia va a més.

 

Però no és d'això del que volia escriure avui sinó de la vergonya col·lectiva que suposa que a la nostra societat, hipòcrita fins a la sacietat, les morts per accident de trànsit es limitin a ser una mera xifra estadística amb la que s'omplen la boca els mitjans informatius. Hom diria que fins i tot despersta morbo informatiu entre els professionals el fet d'afirmar si aquest cap de setmana hi ha hagut més o menys morts que l'anterior, i que en el que va d'any portem un x per cent més  o menys d'accidents que el mateix periode de l'any anterior.

 

Ens hauríem d'avergonyir que avui hem sabut que aquest cap de setmana passat han mort 3 persones més a les carreteres catalanes (una a Llagostera, a la variant, en el moment en que jo anava amb els meus dos fills de Palamós a Girona). Ens hauria d'avergonyir que ahir fós el "dia mundial sense accidents de trànsit" (qui se les inventa, aquestes xorrades? per què encara no és a la presó?).

 

És una veritable mostra de desfatxatesa col·lectiva que siguem capaços d'enviar sondes al planeta Mart però que no poguem aturar els accidents de trànsit, que de fet, per negligència dels nostres governants (en la majoria dels casos) constitueixen una de les primeres causes de morlt de les societats autoanomenades civilitzades. Vergonya.

 

Els responsables de trànsit estan molt contents perquè afirmen que la tendència en relació a anys anteriors és de baixa sostinguda (això ho haurien d'explicar als familiars dels morts i dels paraplejics...). Però mentre els radars estan estratègicament col·locats per a posar multes amb finalitat fonamentalment recaptatòria, hi ha gent que deixa la vida a les carreteres i en molts casos, no en tots però en molts, es tracta d'una assessinat comès per acció o omissió dels que ens governen.

 

Recordo que en Morán, en un altre article, no llunyà en el temps al primer del que parlava, explicava el cas d'un artista anomenat Farruquito, que, sense carnet de conduir va tenir un accident de cotxe en el que va resultar morta una persona. El tal Farruqito ja és al carrer i com si no hagués passat res. Per acció o omissió caldria demanar responsabilitats als nostres governants: 189 morts és una xifra intolerable, es miri com es miri, però aquí altra vegada com en tants i tants altres casos, la veritat es difumina i l'exigència de responsabilitats es va diluint.

 

Fins quan ho seguirem suportant? Quanta més gent ha de morir perquè alguna cosa canvïi de debò?

 

El ventilador espanyol (la merda se'ns menja)

La notícia publicada al diari El Mundo sobre els suposats comptes a Lienchenstein i Suïssa del pare d'Artur Mas i de la família Pujol és extraordinària, de tan increïble, extemporània, difamatòria, tramposa, delinqüent. És senzillament l'anti-periodisme. La constatació més evident de que hi ha determinades instàncies cavernàries espanyoles que no senten altra cosa que un odi visceral, atàvic i irrevesdible contra allò que faci pudor de català.

 

La campanya electoral catalana ha estat més aviat presidida per la misèria moral de bona part dels seus participants, fonamentalment però dels dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE (que aquí a Catalunya es fa dir PSC - un incís divertit és el del gran demòcrata Bono que diu: "PSC es como se llama al PSOE en Cataluña", i no està mancat de raó-).

 

Des de les barbaritats de l'Alícia Sánchez buscant sense complexes i infatigablement obrir l'escletxa de la divisió entre els catalans, argumentant entre d'altres floritures la futura obligatorietat de catalanització dels cognoms o la ridiculesa dels anuncis electorats del PP que van de fronteres i de conferències telefòniques internacionals entre Barcelona i Jerez ("Otra vez llamando a Jerez?", diu una veu masculina a la seva parella, "Ya es la segunda conferencia internacional esta semana..."). Ella, que viu i treballa en un partit que ha expulsat el valencià de les institucions i les escoles, que ha eliminat la possibilitat de veure TV3 al País Valencià i Canal 9 a Catalunya, que ha castellanitzat els topònims mallorquins i un llarg etzètera....

 

Fins a les perles de la Chacón (o sento, és que no puc amb ella, al seu costat en José Montilla té la classe d'un lord britànic. Ja veuran com, depèn de com li vagin les coses al PSOE acabarà a Ciutadans o amb la Rosa Díez, sinó, temps al temps), afirmant que no hi ha fronteres pels comptes corrents a Suïssa... I quan desembarquen els companys de partit de la resta d'Espanya tipus De Cospedal (parlant de també dels comptes de Suïssa, quan a València o a Mallorca el PP està de merda fins el coll i aquesta sí que la investiga de veritat el jutge Castro) o algún dels ministres estrella, llavors ja la cosa adquireix visos kafkians.

 

Fins ara no hi havia dedicat ni el més mínim comentari en aquest blog. Em feia més aviat repulsió, i francament pensava que no mereixia ni una sola "reflexió", tot i que sí molta "taverna". Les campanyes en general cada dia em cansen més i unes eleccions catalanes polaritzades com aquesta actual no n'és una excepció, sino més aviat el contrari.

 

Però he canviat d'opinió, perquè no em puc aguantar. Treure el ventilador per espolzar merda ara (que algun mal farà, deuen pensar), justament ara, per part d'un diari tan conegut per a tothom per la seva imparcialitat i el seu rigor periodístic com és El Mundo d'en Pedro J. Ramírez, a l'equador de la campanya, basant-se en un esborrany del 2008 que ningú sap ben bé d'on ha sortit ni qui l'ha demanat (en Jorge Fernández Díaz s'ha afanyat a dir que ja s'ha obert una investigació interna) vol dir que:

•  o a Madrit (concepte) estan molt desesperats i utilitzen totes les armes en plan "hay una segunda línea de investigación que sigue abierta y estamos convencidos que fue ETA...", que no es creuen ni els seus més directes devots, però difama que alguna cosa potser quedarà,
• o que en Pedro J. va per lliure i al capdevall vol una majoria absoluta per CiU perquè en el fons es vol alliberar del llast que Catalunya constitueix per Espanya,
• o que en Pedro J. , en Federico, en Vidal i l'Albert Boadella volen la majoria absoluta de CiU precisament per etzivar més odi cap a Catalunya i aconseguir l'abdicació del Rei, l'abolició de la monarquia i l'adveniment d'una República que declari l'estat d'excepció i que porti finalment els tancs Diagonal envall,
• o que a la caverna saben tan de màrketing electoral com jo de swahili.
   

Tenia molts dubtes de si votar o no Convergència en aquestes eleccions. Ara ja no en tinc cap, i no em fa cap vegonya dir-ho. Gràcies Pedro J. per haver-me fet acabar de decidir el vot.

 

El no nacionalisme de Ciutadans

Aquests dies de campanya electoral a Catalunya estic visitant les pàgines web del partits polítics que concorren a les eleccions del 25 de novembre. Em crida particularment l'atenció el web de Ciutadans.

 

Al costat de missatges d'una coherència i un sentit comú inqüestionable (demanen donacions particulars per tal de no haver de dependre de ningú i ser lliures, la qual cosa és d'una honestetat extraordinària) i que comparteixo plenament, hi ha una falsa imatge de "modernitat" basada en el concepte del "no nacionalisme", que es fonamenta en el (seu) principi de que  "nacionalismo es crisis" (aquest és un dels seus hashtags de referència), i argumenten que degut al nacionalisme cal pagar més impostos ("¿Sabías que en Cataluña tenemos que pagar más impuestos debido al despilfarro nacionalista?).

 

Els Ciutadans basen aquesta campaña en un garbuix de principis i missatges amparats sota el lema de "Mejor Unidos" (el web será bilingüe, com ells mateixos diuen, però tots els missatges són en castellà), que presideix un cor amb les tres banderes, la catalana, l'espanyola i l'europea.

 

Home, puc entendre moltes coses, fins i tot bona part del missatge polític dels Ciutadans, que, dit sigui de passada, crec que tal com diuen les enquestes, farà una pujada molt important en capitalitzar vot descontent de procedències diverses, però sobre tot del PSC (metropolità, dels que votaven netament PSOE) i del PP (dels que estan desencantant amb la "tebior" de l'Alícia); però el que no puc entendre i trobo una gran mentida és que s'autodefineixin com a no nacionalistes (això del nacionalisme, venen a dir, és provincià, obsolet, del segle dinou, poc pràctic, poc intel·ligent i sobre tot molt car...).

 

Senzillament són nacionalistes espanyols (actitut tan legítima i digna com qualsevol altra), el que no entenc és per què se n'amaguen. De què tenen por? Si al capdevall tot el seu web està impregnat de nacionalisme espanyol, vestit d'una pàtina de suposada modernor que no cola ni a un nen de tres anys.

 

Només d'entrar al seu web (que no està gens malament) es desplega un "pop up" amb un vídeo d'una poesia ("La España que sueña Ciutadans", amb lletra de Joaquín Sabina -tots s'acaben destapant al final fins i tot el poeta urbano-), que és recitada a fragments per persones tan poc nacionalistes espanyols com ara l'Albert Boadella i l'Arcadi Espada -a qui per cert, no he sentit mai, o gairebé mai, parlar en català, tot i dir-se Arcadi, exactament igual que en Jordi Cañas, al que mai, mai he sentit parlar en català-.

Des d'el mateix "pop up" s'accedeix a una gran bandera d'España, amb l'Himne espanyol (sembla increïble però és rigurosament cert) i la lletra, ja saben: "Viva España, alzad los brazos hijos del pueblo español que vuelve a resurgir, ....gloria a la patria que supo seguir sobre el azul del mar el caminar del sol",.... Si això no és nacionalisme, que baixi Déu i ho vegi....

22ena. Cimera Llatinoamericana

Hi ha determinats esdeveniments que només pel seu mateix nom ja fan olor de ranci, de resclosit. I això de la Cimera Llatinoamericana (que se celebra aquests dies a Càdis) crec que ha esdevingut només recordat pel ja famós "¿Por qué no te callas?" que el Caçador d'Elefants li va etzibar al Caçador d'Opositors veneçolans.

 

Un té la impressió que això de la cimera de les ex-colònies amb la Mare Pàtria (les mares pàtries, de fet, perquè també hi ha Portugal, l'altra gran "Metròlopi") és un acte que es fa més per un (suposat?) lluiment de les antigues potències davant de tercers que per cap mena d'utilitat pràctica. I això, en un contexte d'intervenció, prima de risc desaforada, atur desfermat i vagues generals, té molt poc de seriós.

 

Perquè ja em dirà ningú quina credibilitat pot tenir una cimera en la que al (suposat) solemne acte d'obertura el Caçador d'Elefants (per cert, molt envellit, i fins i tot deformat de cara) anuncia a bombo i plateret que (literalment) "com deveu haver vist, tinc algunes dificultats de mecànica que han tornat a aparèixer aquests últims dies i que m'obligaran, seguint el consell mèdic, a interrompre la meva agenda oficial per passar pel taller, és a dir, per operar-me del maluc esquerre, que tinc bastant malmès". Ja de passada podria haver explicat que el maluc se'l va malmetre a la darrera cacera de paquiderms que va fer, gairebé d'amagat, a Botswana.

 

La mateixa credibilitat que Espanya i els seus interessos econòmics tenen a l'Argentina on la senyora Fernández de Kirchner no té cap problema a expropiar YPF, o el senyor Evo Morales a amenaçar Gas Natural Fenosa o el senyor Hugo Chávez tampoc a fer por la banca espanyola.

 

Curiosament ni l'Argentina (la seva presidenta al·lega motius de salut...), ni Venezuela (també), ni Uruguay, ni Paraguay, ni Nicaragua ni Guatemala ni Cuba hi envien cap representant de nivell.

 

Tot plegat un acte descafeïnat que acaba amb una declaració política preparada pels ministres d'afers exteriors que ve a dir que cal reforçar les relacions multilaterals i que al final acaba en un clam, gairebé una súplica d'ajut a Espanya i Portugal a sortir de la crisis, això en un contexte on alguns països llatinoamericans com Brasil, Xile, Colòmbia, Perú o Mèxic, creixen a ritmes del 3% anual.

 

Quan haurà costat la pantomina? Serveix per alguna cosa? En la meva opinió per ben poc.

 

Agraïment, ras i curt

He rebut moltes mostres d'afecte i simpatia de moltes persones que segueixen les Reflexions de Taverna.

 

És un veritable privilegi poder compartir les "Reflexions" amb persones amb sentit crític i que en una xarxa plena d'opcions de gran qualitat tinguin la deferència de connectar-se a aquest humil blog. És un gran incentiu per a intentar fer-me apujar el llistó i que cada vegada més, les entrades puguin aportar reflexió addicional, un punt de vista molt meditat o algun valor afegit addicional. 

 

A totes elles us vull transmetre el meu més sincer agraïment. Gràcies de tot cor. 

 

 

38.660 milions

Ara que els Pressupostos Generals de l'Estat pel 2013 han estat aprovats pel congrés dels diputats, he aprofitat per entrar al "Libro Amarillo" dels Pressupostos, que es pot trobar a la pàgina web del Congrés dels Diputats. N'adjunto l'enllaç per a qui en tingui curiositat.

 

http://www.congreso.es/portal/page/portal/Congreso/Congreso/SDocum/ArchCon/PresupGenerEstado/PGE2013

 

Em crida poderosament l'atenció que no hagin aparegut als mitjans veus crítiques en relació a una des les partides de despesa que es publica, concretament el servei del deute públic, les despeses financeres.

 

És extraordinari que ningú no hagi denunciat amb veu molt alta que aquesta partida puja a 38.660 milions d'Euros (ho posaré en pessetes perquè la magnitud n'és més fàcilment copsable per aquells que ja tenim una edat: 6.417.560.000.000.000 Pessetes, en lletres 6,4 bilions (és a dir, milions de milions) de pessetes.

 

En termes relatius representa un 10,1% del pressupost de despesa de l'Estat espanyol, i en termes més pràctics vol dir que el deute públic emès per l'Estat suposa un pagament d'interessos de més de 104 milions d'euros al dia, o 822 euros per habitant i any.

 

Algú es pensa que aquesta situació és sostenible? Algú es pensa que es poden pagar 104 milions d'euros diaris d'interessos? Algú dubta que la intervenció de la Troika és una "més que necessitat"? Algú no dubta que tenim una classe política que ho ha fet molt i molt malament? Que ha malversat, malbaratat, prevaricat, dilapidat, esquilmat, defraudat....?

 

Si tenim en compte que el pressupost d'inversió real puja a 5.252 milions d'euros (un 14% del total que haurem de pagar de deute i un 1,4% del Pressupost total), no hi ha dubte que alguna cosa s'està fent molt malament. Com podem dedicar només un 1,4% a inversions i encara d'aquests hi ha un 25% que es dediquen a l'AVE de Galícia que ni hi és, ni se l'espera, ni ningú l'ha demanat (excepte en Feijóo, és clar)....

 

També em crida l'atenció un pressupost d'ingressos irrealista que a la pràctica es traduirà en més dèficit, més deute i com a conseqüència, més pagament d'interessos.

 

Els temps de la puta i la Ramoneta per part dels polítics espanyols s'està acabant a marxes forçades. No arribarem a Nadal sense intervenció. I aleshores sí que haurem començat un camí irreversible, d'una duresa excepcional que portarà penúria i misèria durant molts anys a moltíssima gent.

 

 

 

Com més gran em faig menys ho entenc.

Un any de "Reflexions de Taverna"

El dia 6 de novembre va fer un any que vaig iniciar l'aventura del blog.

 

Somni acariciat des de feia molt de temps i que per fi, després de temps de dubtes i indecisions, vaig decidir tirar endavant. I vaig decidir fer-ho a consciència, sabent que, en certa manera, em ficava de caps en un embolic, ja que de la manera que sóc, quan tiro endavant un nou projecte, i més si és vital, ho faig fins les últimes conseqüències.

 

És a dir, que quan vaig prendre la decisió final, després de tornar del viatge de celebració del 15è aniversari de casament amb l'Anna, als Estats Units (del meu cor), sabia que no seria una decisió fàcil, perquè em comprometia em mi mateix a diverses coses; la primera a practicar la virtud de la constància, i a escriure amb certa regularitat (més que res per a no fer el ridícul amb el meu jo).

 

En aquest sentit crec que, al menys aquest primer any, he complert les expectatives que jo mateix m'havia fixat: 138 entrades al blog comptant-hi aquesta, és a dir, un article de promig cada tres dies. Des d'aquest punt de vista estic satisfet: he escrit una mica sobre tot allò que constitueix el meu món, allò que m'agrada i d'allò que hi entenc una mica (més aviat poc): economia, política, antropologia, cultura, literatura, música.

 

Tampoc n'esperava gaire res més que el poder disposar d'un "quadern de bitàcora" reglat en el que poder ordenar idees, pensaments i sentiments. Objectiu també aconseguit. I per arrodonir el pastís gairebé 4.000 visites al blog acrediten que no només he escrit per a mi mateix. Els molts comentaris que he tingut de seguidors i amics han estat veritablement reconfortants, i en tots els casos, animen a seguir endavant.

 

La segona ha estat un exercici també curiós, de despullar part dels meus pensaments i sentiments més íntims i fer-los públics en un mitjà en el que qualsevol et pot llegir. Només com a exemple, no ha estat fàcil escriure sobre els meus sentiments arrel de la malaltia i la mort del meu pare (una de les experiències més dures de la meva vida), però fer-ho ha estat també una part molt important del meu descàrrec i la meva assimilació.

 

El balanç doncs, és molt positiu, i vist en perspectiva, i posant pros i contres al cim de la taula, he decidit que mentre em sembla que tingui alguna cosa a dir, continuaré utilitzant les "Reflexions de Taverna" per a donar-hi veu i forma. Gràcies a totes i tots els que heu perdut un moment del vostre temps per a llegir-me. Una abraçada.

Philip Roth

Aquest cap de setmana la premsa generalista ha publicat una notícia que m'ha entristit sobremanera. Philip Roth (Newark, New Jersey, USA, 1933), una mite viu de la literatura, ha anunciat que deixa d'escriure, després d'haver publicat 31 novel.les. Roth no es prodiga als mitjans i la seva vida privada és molt poc accessible, però la notícia ha estat confirmada pel seu editor, el que vol dir, de forma inequívoca, que Roth, als 79 anys, ha decidit penjar les botes. Una gran pèrdua per a la literatura universal.

 

Deixa la feina un dels més grans escriptors vius de la literatura nord-americada, i mundial, afegiria jo. Vaig descobrir Roth de la mà d'un amic mexicà, que em va aconsellar la lectura de "Pastoral Americana" (American Pastoral en la seva versió anglesa), i només amb la lectura d'aquest llibre em vaig convertir en un absolut adepte de la seva literatura. Cap dels seus llibres que he llegit a posteriorir m'ha decebut, tot i que he de reconèixer que tampoc cap ha superat la màgia i el mestratge narratiu de la Pastoral Americana.

 

Philip Roth és un mestre de la narrativa, i de la prosa sarcàstica. La seva literatura està imbuïda d'una fina pàtina d'ironia típica del que se'n fot del mort i del que el vetlla. En Roth representa la literatura militant del món dels jueus als Estats Units, de la seva vida, de les seves pors, de les seves tradicions, de les seves contradiccions.

 

La seva obra descriu magistralment l'àngel i el dimoni de la comunitat jueva nord-americana. La lliuta de la tradició ancenstral contra el desig de modernor i d'abandonar un fet cultural que és més un corsé que un tret d'identitat.

 

Roth analitza i retrata de manera magistral la societat nord-americana de la segona meitat del segle vint en general, i de la comunitat jueva en particular. Hom té la impressió, després de llegir les seves novel·les, que ha fet un màster en cultura jueva de la comunitat nord-americana, i també que ha fet un post grau en un retrat acurat i punyent de la societat nord-americana contemporània.

 

Llibres com "Em vaig casar amb un comunista", "La taca humana", que juntament amb "Pastoral Americana" configuren el que s'ha anomenat la Trilogia Americana de Philip Roth, constitueixen literatura absolutament imprescindible.

 

Altres obres destacades i que recomano vivament són: "El mal de Portoy" (àngels i dimonis en lluita permanent en la ment d'un jueu jove que vol renunciar a ser-ho, però que està fortament estigmatitzat per la seva mere, jueva de tradició religiosa), "El pit" (divertidíssima paròdia, protagonitzada per un home que es converteix de forma kafkiana, en un pit de dona de la nit al dia) o "La conjura contra Amèrica", una novel·la d'història ficció en la que el primer aviador en creuar l'Atlàntic, Charles Lindberg, pro-nazi, esdevé president dels Estats Units.

 

Aquest any 2012, Philip Roth ha guanyat el premi Príncep d'Astúries en reconeixement a tota la seva carrera literària. Sia aquest el meu petit i modest homenatge a un mestre amb majúscules.

 

 

 

Aeroflot

Per motius professionals he estat els darrers dies a la Xina. Vaig decidir volar amb Aeroflot  perquè era l'horari que millor s'adaptava a les meves necessitats d'una banda i també, per què negar-ho, per preu: hi havia una diferència abrumadora en relació a KLM o Finnair, per posar dos exemples. Al final però aquella màxima de que "el barat acaba esdevenint car", s'acaba complint gairebé sempre. En aquesta ocasió, tampoc ha estat una excepció.

 

D'entrada, l'interactivitat del web és nul·la: impossible treure la targeta d'embarcament on-line. Després, l'intent de contactar amb els serveis d'Aeroflot a Barcelona el dia abans de marxar (dissabte), van ser del tot inútils: ni tan sols van arribar a despenjar el telèfon. Vist el tastet, vaig decidir anar ben aviat a l'aeroport de Barcelona el diumenge. El vol sortia a les 12:40 però a 2/4 de deu ja era a la T1. Sort, perquè el caos organitzatiu a l'hora de treure la targeta d'embarcament era monumental: hi havia 3 mostradors de facturació (un per a clients preferents), però un desordre i una manca de respecte al passatger que feia por. La qüestió és que, essent un dels primers en arribar al mostrador de facturació, vaig tenir el privilegi de ser un dels últims a obtenir la targeta d'embarcament: el motiu? fàcil, pràcticament tot eren russos, i s'anaven colant amb tota tranquilitat i naturalitat sense encomanar-se ni a Déu ni a sa mare. L'educació se la va endur la caiguda del Règim.

 

Al final, sobre quarts de dotze vaig aconseguir facturar. La persona al mostrador em diu que no tingui pressa, que a Moscou hi ha una gran nevada i que el vol que vé d'allí (i és el que he d'agafar jo) va amb unes 3 hores de retard i que fins i tot ens dónen un voucher per a dinar. Mal comencem vaig pensar. Sort que la connexió a Seremeteievo és llarga i per tant el vol de connexió Moscou-Shanghai no perilla.

 

Finalment, l'avió s'enlaira amb les tres hores de retard ja anunciades. El vol dura unes quatre hores, en un Boeing vell i atrotinat, amb unes hostesses més antipàtiques que les de Ryanair (tot un rècord difícil de batir) i amb uns passatgers que enrigui's vostè dels hooligans britànics que volen amb xarter. Per sort, als vols d'Aeroflot està prohibit l'alcohol. En fi, arribem a Moscou. Aplaudiments embogits del passatge per l'aterratge sense novetat. L'avió està en fase de taxi cap a la terminal E i molts passatgers s'aixequen per agafar les seves bosses. Patètic. Les hostesses els criden l'atenció i molts dels passatgers no en fan ni cas. Ningú no m'avisa de res. Ni un somriure, ni una explicació. Dic que vaig en retard i que he d'agafar una connexió: em miren amb cara de "i a mi què m'expliques?" i em contesten que a la zona de transfers ja em diran què he de fer.

 

Arribo a transfers i, òbviament, m'informen que he perdut el vol, juntament amb 7 altres passatgers. Després de més d'una hora d'espera em volen assignar un vol que surt el dilluns a les 20:30 hores. M'hi nego. Crido. M'excito. La funcionària de torn em mira encuriosida, però jo no desisteixo i al final em col·loca en un vol que surt l'endemà a les 10 del matí (tal vegada per no haver de sentir-me més). Són les 11 de la nit. La simpàtica senyoreta (molt guapa, això sí), em treu la nova targeta d'embarcament i em diu que passi control de passaports que a la terminal F m'assignaran un hotel. Li faig cas. Arribo a la terminal F, tot està tancat o gairebé. Russos amb tristesa enganxada a la cara fumen estoicament a les múltiples zones (obertes) de fumadors que hi ha a tot arreu. Arribo a la zona de transfer: 10 llocs d'atenció al client, però, és clar, només una persona atenent. Hi ha una cua de boig. Dic que només necessito un hotel. Em diuen amb mala llet que a la cua, i que esperi el meu torn.

 

M'atenen al cap d'una hora i mitja, per dir-me que no hi ha hotel disponible i que accepti un voucher de sopar. He de tornar per saber-ne més havent sopat. Sopo pollastre arrebossat que ha viscut temps millors acompanyat de coca-cola. Torno a la zona de transfer. La cua ara encara és més llarga. Són gairebé les dues. Quan em toca (les tres), em diuen que continua sense haver-hi hotel. Després de molt cridar i insistir, a les 6 del matí em fan passar control de passaports per a portar-me amb shuttle a un hotel dins l'aeroport (no tinc visat per entrar a Rússia). Em passo una hora i mitja al control de passaports. Són quarts de vuit i estic cansat, emprenyat i neguitós. Encara no vé el shuttle. Penso que si vaig a l'hotel córro el risc de perdre la connexió, vista l'eficiència del país. Desisteixo de marxar cap a l'hotel. S'emprenyen i em diuen que ara ja he creuat control de passaports. Torno a cridar. Finalment torno a passar el control de passaports, aquest cop a la inversa. He de tornar a treure'm el ciuturó. A les 8 sóc altre cop a la zona de transfers de la terminal F. Dormo al terre un parell d'hores.

 

A les deu del matí, brut, cansat i emprenyat em planto a la porta d'embarcament cap a Shanghai. Encara m'espera una hora addicional de retard. De l'aventura n'he tret una sola conclussió: no tornaré a volar amb Aeroflot. Millor dit, també n'he tret una altra: Rússia és un país sense present ni futur. Res no funciona, no hi ha il·lusió, ni ganes, ni voluntat de servei, ni res de res. Per això la Xina va cap endavant, per això els russos no se n'acaben de sortir.

 

 

 

 

EEUU: Lliçons de demografia

El resultat de eleccions presidencials als Estats Units m'ha obert una escletxa a l'esperança de que, malgrat tots els malgrats, la democràcia continua essent el menys dolent dels sistemes polítics, i que els anglosaxons, que com tots els pobles, tenen coses bones i d'altres no tant, segueixen anant unes quantes passes endavant en matèria, justament, de democràcia.

 

Si fa uns dies retratava en aquest mateix blog el perfil dels donants de cadascun dels partits, que deixaven clarement marcades les cartes de a qui recolza de veritat el capital, ara podem aplicar el mateix al perfil dels votants.

 

És obvi que la dreta de tota la vida, blanca i amb mitjans (els membres d'un acrònim encunyat els anys 80, els WASP - white anglo saxon people), cada vegada més reaccionaria, i en molts casos més allunyada de la realitat, no ha sabut interpretar bé les dades demoscòpiques; en altres paraules, l'estratègia de campanya ha estat nefasta, per a fer rodar caps immediatament (desconec hores d'ara si ho han fet o encara no). Probablement la influència del Tea Party ha contribuït de forma molt negativa al resultat electoral del Partit Republicà.

 

La victòria d'Obama ha estat finalment aclaparadora, tan el vots electorals com en vots absoluts. La causa ha estat, malgrat un primer mandat d'Obama no gens galdós en relació a la immensa majoria de promeses electorals que va fer (reforma de la llei d'immigració, reforma de la seguretat social, creació de llocs de treball), fonamentalment demogràfiques. La dreta ha menyspreat de forma absolutament temerària el poder del poble real.

 

Els Estats Units ja no és, afortunadament, un país WASP, sino que és un poble de mestissatge, en el que la influència de moltes races, llengues i religions està conformant una nova visió del país. Enrera quedarà per sempre més el despreci que el candidat Romney expressava per aquell 47% del poble nord-americà que, directament o indirectament ha  percebut de l'Estat algun tipus de subsidi. Romney i els seus van mostrar la seva cara més sincera i més elitista a la campanya electoral: el poder dels diners, entre d'altres, per sobre de qualsevol altra consideració. El resultat?  Els estrategues de campanya dels Republicans encara es deuen estar maleint els ossos. 

 

Les minories han votat a favor d'Obama: els hispans, els negres, els assiàtics (i això malgrat els incompliments), com també ho han fet les dones, l'Amèrica urbana i els joves. Una nova Amèrica que demogràficament està prenent el relleu de l'Amèrica anglosaxona, i això, a les urnes s'ha notat. El votant republicà, és home, blanc, gran i rural: el mirall d'un país que ja no és ni de bon tros el dels anys 60 del segle XX, quan els negres encara no tenien dret i els hispans no havien arribat.

 

Ha començat una nova era als Estats Units, i crec que és el millor que li podia passar al món. Veurem ara com reacciona el Partit Republicà: serà interessant fer-ne  un seguiment  proper.

 

6 mesos sense en Vicenç Burgell

Aquest dijous 25 d'octubre va ser un dia especialment trist per a la nostra família. Va fer sis mesos que es va morir en Vicenç, el meu pare i una gran persona.

 

Només uns dies abans amb el meu germà, la meva mare i la meva tia, vam agafar la seva barca, la "potinga", que tinc l'honor de custodiar ara que ell ja no pot sortir a navegar, vam anar a tirar les seves cendres al mar, complint una de les seves últimes voluntats, en un dels llocs més bonics de la Costa Brava i des de que ells havia pintat tantes i tantes vegades, entre la Cala Sanià i el mirador de la Cala dels Canyers, a l'alçada de les illes Formigues.

 

La veritat és que malgrat que el temps ho cura gairebé tot, l'absència que ens ha deixat en Vicenç, marxant tan inesperadament, tan abans d'hora, deixa un buit impossible d'omplir.

 

Ens continua costant acostumar-nos a la seva manca, al seu escalf, a la seva saviesa, a la seva ponderació, a la seva il·lusió per la vida, per la família, pel coneixement, pels viatges, per la pintura.

 

Ens costa fins i tot creure'ns-ho. Et trobem a faltar molt Vicenç, siguis on siguis.

 

 

 

Dretes i esquerres i finançament de partits

Els Estats Units com a qualsevol altre lloc civilitat del món, el sistema polític té virtuts i defectes, però el nivell de democràcia que tenen és, cal reconèixer-ho, més alt que a la vella Europa. Aquests dies diferents mitjans han publicat les donacions que diverses persones i empreses han fet a les dues cantidatures tant del Partit Demòcrata com del Republicà.

 

El finançament dels partits polítics a Europa és una gran caixa negra, que ha generat històricament tota mena de disfuncions, trampes i corrupció, tant entre els partits de dretes com els d'esquerres (cas Palau, cas Gürtel, cas Urdangarin, cas Malaia i tants i tants d'altres). Això no vol dir que necessàriament un sistema de finançament de partits amb llum i taquígrafs hagi de ser la panacea universal (perquè resulta una obvietat dir que els que més han contribuit a una campanya no ho fan pas precisament per una voluntat filantròpica infinita, sinó perquè esperen que si el seu candidat surti escollit els finançadors n'acabin sortint beneficiats directament o indirecta). Però al menys les coses estan més clares quan el finançament és transparent, i no hem d'anar en cerca de tresos percents i adjudicacions d'obres mig d'amagatotis o firmant convenis culturals fantasmes.

 

Però tornant al finançament de la campanya nordamericana, aquí sí que podem dir que el vell debat ideològic sobre dretes i esquerres i de que si les ideologies s'estan diluint per a convergir cap a una centralitat aglutinadora del màxim nombre de suports no té cap sentit.

 

Els de dretes són de dretes i els d'esquerres d'esquerres, sense escletxes i sense que hi hagi dubtes de les intencions dels uns i dels altres. Només cal posar l'exemple dels principals contribuents a les dues campanyes:

 

Partit Republicà:

- Bob Perry (promoció immobiliària): 17,5 milions de dòlars.

- Sheldon Adelson (a algú li sona?): 10,0 milions.

- Bob Rowling (petroli): 5,1 milions.

- William Koch (energia): 4 milions.

- Joe Craft (carbó): 3,9 milions.

 

Només hi trobo a faltar noms de la indústria armamentística. Els altres són transparents com el paper de fumar.

 

Partit Demòcrata:

- Alfred Eychaner (mitjans de comunicació): 3,5 milions de dòlars.

- James Simon (finances): 3,5 milions.

- Jeffrey Katzenbers (Dreamworks): 3,0 milions.

- John Stryker (arquitecte): 2,0 milions.

- Georges Soros (finances): 1,0 milions.

 

Aquí la cosa també és força clara, fins i tot a nivell dels imports que tenen poc a veure amb els dels principals donants de la dreta.

 

Segurament a Europa s'haguessin estalviat molts problemes, judicis i debats estèrils si les coses fossin tan clares com als States.

 

 

L'ideari de la FAES

Un article del filòsof Ferran Sáez al diari Ara d'avui, em fa entrar a la pàgina web de la FAES (acrònim de Fundación para el análisis y los estudios sociales), presidida per l'ex-president del govern espanyol José Maria Aznar.

 

Suposo que tothom mínimament informat sap què és la FAES, però per si a algú se li escapa, es tracta del "think tank" del partit popular espanyol, que s'inspira en els grans "think tanks" nord-americans i que ve a representar -més o menys- la font ideològica del Partido Popular. 

 

Entre d'altres activitats, la FAES publica trimestralment una revista anomenada "Cuadernos de pensamiento político", que val a dir, que, en general té un nivell qualitatiu (també acompanyat d'un pressupost més que considerable) força elevat.

 

Ara bé, en els moments clau, la vena se'ls acaba inflant i queda a punt de reventar. Arran dels darrers

esdeveniments en relació al clam independentista de Catalunya, expressen unes idees que fan posar la pell de gallina; en comptes de tractar de tenyir un discurs integrador, ja no dic conciliador, o com a mínim analític, no. No poden. Se'ls veu el llautó se'ls miri per on se'ls miri. L'editorial dels "Cuadernos" del mes d'octubre és una joia sense despercidi, a caball entre el NO-DO, el nacionalcatolicisme més ranci, el franquisme més extemporani i la prosa poètica de José Maria Pemán. De propostes constructives, de discurs racional, de pensament polític, res de res de res.

 

Recomano sincerament una lectura de la totalitat de la nota editorial http://www.fundacionfaes.org/en/cuadernos_36. En Ferran Sáez té raó quan diu que molts votants del PP es sentirien avergonyits si llegissin aquest pamflet. N'he seleccionat uns quants fragments que no tenen desperdici:

 

Poner España en clara. Esta debiera ser la primera respuesta a la crisis política, social y económica que vivimos. Para revertir la querencia por vivir contra la verdad que padece una porción -menor per nutrida y activia- de la sociedad española (es refereix òbviament als catalans, que pel que es veu, "vivim contra la veritat, és a dir, instal·lats en una mentida"), y para reaminar el compromiso del resto.   .................

 

Puesta en claro, la idea de que ser español es un asunto de sentimiento y voluntad parece lo que es: una coartada (és a dir, que ser espanyol és una pura obligació, senzillament ve imposat perquè és el que toca si has nascut aquí). Somos "objetivamente españoles" quines compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración (és a dir, catalans, sigueu nobles, no renuncieu a la idea d'Espanya, perquè no teniu el dret a abdicar-ne, no sou moralment prou bons).

 

No em podia creure que es pogués escriure quelcom així a la segona dècada del segle XXI: l'ultranacionalisme nacionalcatolicista espanyol invocant la noblesa de l'ànima per a exposar urbi et orbi que els catalans són uns egoistes equivocats, que malgrat tot han d'aprendre a ser bons espanyols i posant límits al nostre egoisme).

 

La cosa continúa amb l'"evidencia del propio fracaso", "vida responsable" i "estado de derecho"....

  

I les propostes per intentar convèncer les ovelles descarriades que el projecte espanyol també té sentit per a elles? I la capacitat de seducció? I l'anàlisi objectiva? Aquesta editorial és un dels pamflets més bèsties que he llegit darrerament. Fa veritable vergona que aquests individus ens vulguin donar lliçons de qualsevol mena.

 

Si no fós perquè cal prendre's-ho com una broma de mal gust, seria fins i tot per emprenyar-se. En recomano la lectura com a curiositat antropològica.

 

Sudán del Nord / Sudán del Sud. Periodisme i veritat

Que el periodisme ve, en general, digirit pels que paguen el periodista és un fet indiscutit i indiscutible, ara bé que el periodisme hauria de tenir un comportament de denúncia que permeti una certa transformació de la societat sobre la base d'informar abastament d'injustícies que clamen al cel, també hauria de ser una constant.

 

Hi ha grans exemples d'individus que practiquen aquest tipus de periodisme que fa que de vegades, només de vegades, l'ésser humà es redimeixi a sí mateix, però malhauradament no són aquests els casos que abunden.

 

Al món occidental les notícies van per modes, per prioritats, i per interessos (no sé si l'ordre és correcte), i ara mateix seria molt fàcil establir la llista dels "trending topics" periodístics. Al món:

- Les eleccions nord-americanes (com si fossin el summum).

- La guerra civil a Líbia i l'externalització del conflicte (Turquia, Líban).

- La crisi econòmica (eclipsada lleugerament pels dos tòpics anteriors).

- Europa, l'Euro, l'FMI i el Banc Central Europeu (amb connexió plena amb l'entrada anterior).

 

A Catalunya i a Espanya hi hem d'afegir la tempesta mediàtica de la independència de Catalunya i les seves reaccions a favor i en contra. Declaracions i contradeclaracions, despropòsits, insults,...Així és bona part de la classe política que regeix els nostres destins.

 

A Catalunya a més a més hi hem de citar el procés de referèndum a Escòcia, que ha aixecat una aureola d'admiració col·lectiva cap als britànics.

 

I llavors hi ha el món dels pàries, aquell que ni tan sols existeix, aquell on succeeixen coses que ens haurien de fer caure la cara de vergonya com a membres de la raça humana. M'estic referint entre molts d'altres al desastre humanitari dels Sudans (en plural). Aquest vespre he buscat a la xarxa notícies sobre el drama humà del Sudan, i -oh sorpresa!- en el món de la immediatesa i la comunicació global només he trobat alguna menció sobre la misèria del desastre sudanès a l'edició digital de The Guardian (una vegada més he de reconèixer que hem d'aprendre molt dels britànics, ens agradin més o menys).

 

La qüestió és que s'està organitzant un segon Darfur, perpetrat fonamentalment per les tropes del Sudán del Nord (estat del que es va escindir el Sudán del Sud), immerses en un procés de depuració, islamització i d'intimidació del seu veí del Sud.

 

I els únics que són allà per ajudar la població civil (que sempre són les víctimes) i intentar paliar parcialment el desastre són els voluntaris de MSF - Metges sense Fronteres-. MSF denuncia moviments de població del Nord cal al Sud, buscant refugi al nou país, de més de 166.000 persones en pocs mesos, que s'acumulen i es podreixen en camps de refugiats a l'altre costat de la frontera acabada pràcticament d'estrenar, entre una muntanya de pluja i fang que no fa altre que propagar malalties. Es només gràcies al coratge de gent com la que forma MSF que sabem que existeix un altre món, i que en aquest, no s'hi viu tan bé com en el nostre.

 

I d'això el periodisme seriós n'hauria d'anar ple, però la realitat és que no se'n  parlen ni dues ratlles seguides...

 

 

 

"Largo" Maltés

Sempre he estat un gran lector de còmics. De petit, vaig ser un apassionat de l'escola belga (Hergé, Morris,...) i de l'escola d'Uderzo i Goscinny, ja d'adolescent vaig descobrir, de la mà d'un amic, al Corto Maltés de l'italià Hugo Pratt. El seu primer llibre "La balada del mar salado" és ja un clàssic de culte.

 

Corto Maltés explica les aventures d'un mariner fill de pare britànic i mare gitana (de Sevilla), nascut a La Valletta, la capital de l'illa de Malta, d'aquí el sobrenom del mariner. En Corto és un supervivent de mil batalles i encara que té pocs miraments, practica una ètica natural que confereix a totes les seves aventures una noblesa que el dignifica.

 

Diferent noblesa que la del seu correligionari John Dalli, maltès també, Comissari Europeu de Sanitat per més inri, que acaba de presentar la seva dimissió després de ser acusat de corrupció, per suposadament, afavorir els interessos de la indústria del tabac, en una directiva que depenia del comissionari dimissionari (era conscient de pressions per a manipular la directiva, tot i que no està clar que cobrés de ningú). Home, respectant la presumpció d'innocència, les explicacions que ha donat l'individu són més aviat magres, i la rapidesa amb que la renunciat (després que l'Olaf, l'oficina antifrau de la Unió Europea, acredités que hi havia quelcom de fosc en el seu comportament), no augura res de massa bo.

 

El cas però, és que el maltès és llarg, més que no pas curt. En Corto segur que s'avergonyiria d'ell. El "Largo" sap que la justícia és lenta -a les institucions comunitàries encara més- i, o sorpresa, l'ex-comissari "Largo Maltés" cobrarà fins que no es demostri la seva culpabilitat el 50% del seu salari, és a dir, arrodonint, uns 8.500 euros al mes durant 3 anys (i això tenint en compte que només ha ocupat el càrrec durant 2 anys) i llavors una suculenta pensió de jubilació de  2.200 euros al mes. Òbviament el "pajaru" no ha renunciat a les pre-vendes.

 

Parafrasejant Shakespeare, "hi ha quelcom de podrit en el Regne de Brussel·les...". El corporativisme dels polítics comunitaris fa esparverar, i no fa altra cosa que provocar desafecció respecte de la classe política, vaja, com a Espanya però amb xoriçades menys immobiliàries. Per cert,a parlant d'Espanya, l'amic Jordi Angusto em passa un nota de premsa vergonyant en la que s'explica que una gran majoria de eurodiputats espanyols no han acceptat el canvi de vols en Business Class (1.300 €) a vols en turista (150 €). Segur que tots són amics del "Largo Maltés".

Costa de creure que aquestes barbaritats siguin encara possibles en un entorn en el que Europa, o es reinventa o acabarà morint.

Mentre alguns ens indignem, el "Largo Maltés" i els seus amics eurodiputats espanyols, es deuen estar fent un fart de riure (enfotent-se de la nostra indignació).