2021: un any per a passar pàgina

Escrivia a "Reflexions de Taverna" el darrer dia de l'any 2020 quelcom que va estar a punt de ser una profecia. Acabava un any nefast que ens va deixar el pitjor de la pandèmia de Coronavirus. Confinaments globals, una recessió econòmica sense parangó des de la Segona Guerra Mundial i una situació geopolítica complicada. Per sort Donald Trump va perdre les eleccions presidencials de novembre, però no va voler reconèixer en cap moment la seva derrota. Això vaig escriure el 31 de desembre de 2020: 

"Als Estats Units la pandèmia Donald Trump ha estat a punt de desencadenar una veritable guerra civil. Encara ara prego als Déus perquè arribi el 6 de gener i els congressistes i senadors nord-americans ratifiquin en Joe Biden (darrer escull potencial abans de la presa de possessió el 20 de gener de 2021)".

Va anar de poc que el 6 de gener de 2021 no es desencadenés quelcom desconegut als Estats Units fins aleshores que hagués pogut posar en perill l'estabilitat mundial. 

I aquest només va ser el començament d'un altre any per passar pàgina i oblidar en molts aspectes, en particular amb tot allò relacionat de forma directa i indirecta amb la pandèmia de Coronavirus, que ara tot just fa un any, semblava que ja li teníem un peu al coll i que gràcies a les vacunacions i als tractaments mèdics assajats amb èxit en pacients afectats de forma greu (el meu germà en va ser un d'ells) el 2021 ens permetria a tots plegats retornar a la normalitat. 

Quan el dia 8 de juny de 2021 vaig tenir la pauta completa de la vacuna em vaig pensar sincerament que el virus seria història en pocs mesos i que retornaríem a la nostra normalitat i a la nostra llibertat. Res més lluny de la realitat.

No només el virus no va remetre -una vacunació molt irregular al Planeta no hi va ajudar ni hi ajuda encara- sinó que com a conseqüència dels estímuls bilionaris que els governs dels països occidentals van abocar al sistema econòmic (encapçalat pels Estats Units però seguit de molt a prop per la Unió Europea) va acabar generant una sobredemanda a escala mundial que va sobreescalfar l'economia en pocs mesos.  Les conseqüències les hem viscut i les estem vivint encara ara i no sabem fins quan, i han estat i són encara dramàtiques pels ciutadans de carrer, és a dir, per a tots nosaltres.

Escassetat de disponibilitat de nolis marítims, retards i trencament de les cadenes de subministrament mundials, en particular amb totes les matèries primeres que venen d'Àsia en general i de la Xina en particular. 

Escassetat de matèries primes bàsiques: cotó, fusta, metalls... (degut a l'elevadíssima demanda i la manca de stocks) que han acabat generant uns increments de preus que s'han reproduït en cascada i han generat uns nivells d'inflació no vistos en els darrers vint-i-cinc anys. Avui llegia que el mercat de revenda de determinades joguines i jocs electrònics pot arribar al 300% dels preus normals.

Escalada de preus del gas natural (aquí cal afegir-hi tensions polítiques provocades en gran part per una Rússia que ha esdevingut un actor agressiu en el tauler geopolític mundial) i com a conseqüència de l'electricitat que ha batut rècords que semblaven impossibles fa tan sols uns mesos.

I per acabar-ho de reblar, l'aparició de la variant omicron del Coronavirus, que identificada a finals de novembre, es transmet a una velociatat fins ara no vista des que va començar la pandèmia i que ja ha esdevingut la principal. Com escrivia ahir, tots tenim ara coneguts, amics i parents afectats per aquesta nova variant. Em deia una amiga: "És un dels finals d'any més tristos que recordo". 

Hem cancel·lat per segon any consecutiu moltes celebracions de Cap d'Any, les que fan que la vida tingui una mica més de sentit -entre tanta tensió i tanta precarietat- perquè al capdevall la vida és celebració, és riure, és compartir, és abraçar-se, és ballar, és menjar...

Malgrat tot, com que sóc optimista de mena, ja porto la tercera dosi de la vacuna i he acabat l'any esquiant en família penso -de fet estic convençut- que el 2022 serà un any millor que el 2021 i serà el que veurà la fi del Coronavirus, que acabarà reduït a una simple grip.

Bon Any Nou a tothom!!

 

Com es posen en risc avui drets fonamentals

El corrent conservador radical que envaeix el món des de fa alguns anys (efecte Steve Bannon)  -n'he parlat en aquest foro unes quantes vegades, en particular els dos darrers anys- suposa clarament un risc no només per a la democràcia tal com la hem entès els darrers cinquanta anys al món occidental, sinó també per a les nostres llibertats individuals. 

La dreta i l'extrema dreta es prodiguen en els mitjans -convencionals i no convencials- i acaparen nous acòlits utilitzant missatges molt simplistes però molt efectius entre un ample col·lectiu de votants decebuts amb la classe política tradicional, empobrits pel capitalisme salvatge dels darrers temps (jo l'anomeno la "Glovolització" de l'economia) i per dos anys de coronavirus que han acabat de posar la cirera al pastís. 

Efectivament, assistim atònits -al menys jo- a l'eclossió del fenomen Éric Zemmour a França (el 30 de novembre va anunciar que es presentaria a les eleccions presidencials franceses a l'abril de 2022 i hi ha sondejos que ja li atorguen la seva presència a la segona volta), que deixa Marine Lepen com a una nena de pit al seu costat. O a l'aclaparadora victòria d'Isabel Díaz Ayuso a les darreres eleccions autonòmiques de Madrid on va guanyar per majoria absoluta i va arrasar en barris tradicionament d'esquerres amb un sol lema, que fa riure de tan simple i que sembla una broma però no ho és: "Ayuso, libertad". O al desafiament polonès de l'octubre en el que el tribunal constitucional polonès rebutja acceptar la pre-eminència del dret comunitari versus la legislació polonesa. Només en són uns quants exemples.

Amb l'excusa del respecte de les llibertats individuals, el populisme d'extrema dreta vol desmuntar les bases de la democràcia convencional i de l'estat de dret invocant sentiments i passions (immigració, nacionalisme, individualisme, etc), exaltant el patriotisme i tornant al conservadorisme social més reaccionari.

A l'altre costat de l'Atlàntic, als Estats Units, en tenim una mostra més que evident. Encara que avui sembli lluny, l'assalt al Congrés nord-americà del dia 6 de gener (que molts vam poder veure en directe mentre succeia a través de la CNN en rigorós directe) va estar molt a punt de fer molt de mal a una de les democràcies més consolidades del Planeta i no va passar res més gairebé de miracle. Tots tenim a la retina la imatge del "Braveheart" amb el tors nu, la cara pintada i el barret amb les banyes, o la defensa a ultrança de les armes que tants i tants problemes i víctimes provoca als Estats Units.

Però la cosa va a més. Durant el mandat de Donald Trump aquest, trencant una regla no escrita d'absoluta objectivitat a l'hora d'escollir els membres del Tribunal Suprem -que recordem-ho, tenen caràcter vitalici-, va designar durant el seu mandat 3 dels 9 membres del Suprem de marcat tarannà i trajectòria conservadores, de manera que actualment la situació és de 6 membres conservadors (els 3 designats per Trump ultraconservadors).

El Tribunal Suprem dels Estats Units ha estat durant els últims anys el garant dels drets civils al país (va acabar amb la segregació racial a les escoles, va legalitzar l'abortament el 1973, i el casament de persones del mateix sexe el 2015), però actualment, com a conseqüència de la nova majoria, aquesta equanimitat i molts drets socials poden estar en perill. Ja fa uns mesos que determinats estats del país han anat restringint el número de setmanes en les que una dona té dret a abortar. La darrera, la llei de l'estat de Mississippi que prohibeix totalment l'abortament a partir de la setmana 15, cosa que -de facto- la convertiria en una de les més restrictives del món. Òbviament, la llei ha estat recorreguda i s'està a l'espera del dictament del Tribunal Suprem. Cas que aquest no tomés la llei de Mississippi, hi ha 20 estats més que estan preparant restriccions similars a l'abortament.

És un exemple més que significatiu del que està succeint en el món suposadament civilitzat als darrers temps. Només hi ha una manera de descriure-ho: estem entrant en un perillós terreny d'involució en tots els àmbits dels drets civils.  El dia 13 de desembre l'editorial del NYT escrivia: "But American politics today is not really normal. It may instead be in the midst of a radical shift away from the democratic rules and traditions that have guided the country for a very long time. An anti-democratic movement, inspired by Donald Trump but much larger than him, is making significant progress" que traduït literalment diu: " Però la política dels Estats Units avui no és realment normal. Pot estar, al contrari, al mig d'un gir radical des de les regles i tradicions democràtiques que han guiat el país des de fa molts anyus . Un moviment antidemocràtic, inspirat per Donald Trump però que el supera llargament, està tenint un increment molt significatiu". 

El que succeeixi a les properes eleccions al món occidental al 2022  pot marcar el rumb dels propers anys. I això, no deixa de ser una mala notícia.

Coronavirus: balanç de dos anys de pandèmia

Des de ja fa anys, és una tradició consolidada que els darrers dies de l'any els mitjans de comunicació acostumein a fer balanç de l'any que s'acaba. Ho fan tots els mitjans tant premsa com televisió, però jo enguany en recomano un que s'ha fet viral per WhatsApp i que és el monòleg d'en Bruno Oro respecte l'any 2021. Si algun lector o lectora del meu blog no ha tingut encara l'ocasió de veure'l, si us plau, demaneu a algú que l'hagi rebut que us el passi. No hi pot haver un millor resum.

En el meu cas, espero demà tenir temps de poder fer el meu ja tradicional resum de l'any a "Reflexions de Taverna" tot i que penso que cal fer-ne un d'especial i monogràfic abans del resum generalista referit al tema estrella dels darrers temps: la pandèmia de Coronavirus. 

Les xifres són esfereïdores. Ens hem acostumat a digerir l'estadística i hem acabat considerant les víctimes com a números. Segurament no hi ha massa més que es pugui fer, però no deixa de ser molt dur. Les dades parlen per sí soles.

Els prop de dos anys de pandèmia ens han deixat un llegat oficial de 5.418.524 morts, hi ha fonts que diuen que a aquest caldria sumar-li com a mínim un milió de morts més. És aviat dit, la xifra oficial respresenta, a efectes comparatius, el  71% de la població de Catalunya. O tots els ciutadans alemanys que van morir durant la Segona Guerra Mundial.

Hi ha hagut fins ahir, 283.130.000 casos de Coronavirus, equivalent al 64% de la població de la Unió Europea, la més afectada del Planeta juntament amb els Estats Units i el Brasil.

El país del món amb més víctimes continua essent els Estats Units, que encapçala el rànking de víctimes amb 820.000 persones, això representa 5 vegades més que els nord-americans morts durant cinc anys de guerra a la Segona Guerra Mundial. 

I sigui com sigui, ens hem hagut d'acostumar a l'estadística. Morts i percentatges que evolucionen cada dia i que ens indiquen només que el mal son no s'atura i que malgrat la vacunació, segueix més viu que mai. 

Les persones mortes com a simples peons d'una estadística macabra. Mai no havíem tingut tants amics, parents, coneguts i saludats amb Coronavirus, que aquests dos darrers mesos. Novembre i Desembre han estat els mesos de contagis més massius, a Espanya i a la majoria de països del món.

Hi ha motius per l'optimisme però (també els teníem ara fa un any i els hem hagut de "matitzar"). La vacunació majoritària (que no massiva) de la població mundial, ha disminuït de forma molt significativa la letalitat del virus, i la més que probable consecució durant l'any 2022 de la immunitat de remat farà que el Coronavirus acabi esdevenint un altre "simple" virus similar als de la grip que patim cada any. Mutarà, sí, segurament, però amb una vacuna de recordatori cada any probablement n'hi haurà prou. Jo recordo que quan era petit ens posaven moltes vacunes, i malgrat el que diguin els negacionistes de tota mena i consideració, no hem pas sortit tan malament.

Una altra -darrera- xifra i comparació que explica de forma molt ràpida que malgrat tot no estem tan malament. Ara fa un segle, al 2018, una pandèmia mundial com la que ara patim, l'anomenada "grip espanyola" va afectar 500 milions de persones, va durar 3 anys fins que no es va considerar del tot erradicada i va causar 50 milions de morts. Un segle després, la ciència i la col·laboració mundial entre cientìfics va aconseguir en menys d'un any vacunes que han suposat la disminució de la letalitat en un 90%. Està tot dit.

Una nova llei americana de la que s'ha parlat poc

Qualsevol persona mínimament informada sap de la "mà de ferro" amb que el govern xinès de Xi Jing Ping està tractant des de fa anys la regió autònoma de Xinjiang, habitada majoritàriament pels uigurs, fins que fa uns anys una política d'industrialització molt agressiva i foment de l'immigració per part del govern central va provocar una massiva entrada de xinesos de raça Han (la majoritària a la Xina) i ha diluït aquesta ètnia que ara representa menys de la meitat dels 22 milions d'habitants que té la regió.

Xinjiang és una regió rica en recursos naturals, principalment petroli i gas natural, i també en agricultura (un 20% del cotó mundial es produeix allí i representa el 84% del que produeix Xina)  i és estratègica pel govern xinès per la seva posició privilegiada a l'Àsia central.

De Xingjiang s'ha parlat sobre tot de la repressió xinesa sobre l'ètnia local, de la utilització massiva de camps de reeducació, així com sobre sistemes massius d'intel·ligència artificial per al control facial i de moviments de la població local. De fet el mes passat, que vaig esser als Estats Units, un reportatge de la CNN sobre Xina dedicava bona part del mateix a la situació dels uigurs a Xinjiang. Què hi ha de cert i que hi ha d'exageració/propaganda respecte de la situació real fa de mal dir, en un país on la informació està estrictament controlada pel govern central i tothom sap com les gasta el govern xinès amb els dissidents del pensament únic, sigui el Tibet, Hong Kong o Taiwan. 

El que és cert és que a partir de 2019 iniciatives impulsades des d'Europa i dels dels Estats Units han frenat dràsticament la utilització (al menys sobre el paper) del cotó de Xinjgiang invocant la seva recol·lecció utilitzant mà d'obra forçada (uigurs majoritàriament). A la meva empresa, ens calen certificats de traçabilitat molt estrictes per a garantir que el cotó dels teixits que importem de la Xina o del Pakistan no porten cotó procedent d'aquesta regió. Segurament feta la llei feta la trampa perquè els números no em quadrarien (si Xinjiang produeix el 20% del cotó mundial). És el mateix que em passa quan de vegades he fet comptes respecte del vi de Rioja que es produeix i les hectàrees de cultiu de vinya que hi han a la regió, o amb el "foie" del Périgord a França. Però aquesta és una altra pel·lícula.

Ara, el govern dels Estats Units, en guerra comercial i diplomàtica oberta contra la Xina acaba de ratificar una llei anomenada "Uyghur Forced Labor prevention Act" que ve a posar encara més tensió a les ja delicades relacions entre ambdues potències. La llei, aprovada pel Senat el 16 de desembre va ser rubricada pel president Biden el 23 de desembre (https://www.state.gov/the-signing-of-the-uyghur-forced-labor-prevention-act/) i sobre el paper estaria pensada per a acabar amb el treball forçat a Xinjiang. 

Per fer-ho curt, la llei no fa altra cosa que posar molt serioses trabes (encara més de les que hi ha actualment per a importar determinats components i materials des de la Xina donada la càrrega aranzelària addicional que suporten per a ser importats als USA) a la importació de productes fets en la seva totalitat o en part a Xinjiang (i aquesta regió, a més a més del cotó és un gran productor de silici, components electrònics, joguines, sabates, prendes de vestir, guants i material imprès, entre d'altres). 

A la pràctica la llei demana la inversió de la prova i fa que qui vulgui importar articles xinesos hagi d'acreditar que el que importi de la Xina no procedeix d'aquella regió.

També a la pràctica aquesta no és sinó un altre dels fets que fan pujar encara més la tensió entre els Estats Units i la Xina (els USA no enviaran cap delegació diplomàtica als jocs d'hivern de Beijing de febrer de 2022). I ja se sap com les gasta la Xina quan veu la seva sobinania nacional agredida. El darrer cas, la ruptura de relacions diplomàtiques de facto entre Lituània i la Xina degut al fet que la primera ha acceptat l'obertura d'una oficina de representació diplomàtica de Taiwan a Vilnius. Em deia un amic lituà la setmana passada que com a conseqüència d'això els lituans ja no poden importar res de la Xina de forma directa.

Així estan les coses i aquest increment de tensió no és cap bon auguri de cara a l'any 2022. En seguirem parlant.

De Tions, Tiones, Borbons i d'altres veleïtats nadalenques

En el meu cas visc les dates de Nadal les visc amb una certa dualitat, creixent conforme amb vaig fent més gran, o més vell.

D'una banda no puc deixar de sentir una sentiment a cavall entre entre la nostàlgia i l'emoció del record d'unes festes que quan era nen gaudia amb molta intensitat: les reunions familiars (sí, sense segones intencions), fer cagar el Tió, anar a esperar els reis - i comptar els dies que faltaven per què arribessin, fent avançar les seves figures al pessebre-... i que vaig tornar a disfrutar ja instal·lat a la trentena -segurament encara més que quan era infant- quan els meus fills eren petits i la seva emoció se m'encomanava  d'una forma indescriptible; i d'altra banda el fastigueig i la indiferència amb la que he viscut des d'adolescent l'orgia de dispendi, la mutació d'una certa espiritualitat en uns dies de celebracions esdevingudes vulgar mercantilitat i un canvi en les tradicions que em costa d'assimilar.

Efectivament, aquests últims Nadals -i no només els dos darrers, afectats de ple per la pandèmia de Coronavirus- han estat si més no estranys, en el sentit més literal de la paraula. Imbuïts per aquest sentiment de correcció polítca que ens comença a envair com si d'un altre virus es tractés-menys infecciós aparenment tot i que encara en desconeixem les conseqüències a mig termini-, hom tindria ganes d'engegar-ho tot a rodar i cridar ben fort que fins aquí, que ja n'hi ha prou.

No en teníem prou amb haver d'assistir amb descomunal impotència al mnysteniment i deteriorament a passes de gegant de la llengua Catalana - que ens fa constatar amb horror la normalització de termes i expressions com ara "el cagatió" (substantivitzat), la "nitbona", la "nitvella", les "felices festes" o el "feliç any nou"- i el fet de començar el desgavell de consum en les festes importades del "Black Friday" que fan que la disbauxa consumista comenci als volts del 25 de novembre i acabi passat Reis que aquests darres anys hem hagut d'observar, també amb escèptica resignació l'aplicació de l'estultícia de la correcció política a les tracicions nadalenques.

No soc gaire conservador, ni molt menys retrògrade, i òbviament accepto els canvis com a part consubstancial de l'evolució de la humanitat, però l'estupidesa em repugna, i cada dia més em costa de païr. 

Que haguem de parlar de Tió i de Tiona em sembla el summum de la idiotesa, però que, com hem sentit aquest any per primera vegada, determinades escoles i llars d'infant hagin abolit el fet de "pegar" el Tió amb el bastó per evitar incultar als infants sentiments de violència (que desprès els podrien provocar traumes insuperables) em sembla un fracàs de la nostra societat. 

Em fa vergonya formar part d'un col·lectiu humà que té individus (i individues, no fóra cas que algú volgués crucificar-me) que puguin arribar a plantejar-se aquest tipus d'imbecilitats. Sembla mentida però és veritat: hi ha com a mínim una vintena d'escoles a Catalunya que tenen mestres prou estúpids com per haver plantejat que al Tió (que en algunes escoles ja és tiona) no se l'ha de pegar...(el debat obert serà l'any vinent molt pitjor, i aviat ja no sabrem ni d'on venim ni cap on anem).

El gran Groucho Marx ho fa definir molt bé: "De victòria en victòria fins a la derrota final".

Una altra tradició nadalenca, tan casposa que fa també repelús (cada dia més), són els discursos de presidents de govern, central i autonòmic i el discurs del borbó. L'enfilall de tòpics, obvietats i ximpleries que diuen tots plegats causa directament un sentiment a cavall entre el rebuig i la indignació, en particula si hom té en compte que a tots ells els paguem el salari amb els nostres impostos, però el cas del discurs borbònic, enregistrat prèviament i llegit amb teleprompter, és tan rematadament penós que ja no atreu ni als seus acòlits. 

Aquest any el discurs reial, emès simultàniament per trenta canals de televió ha perdut 2,6 milions d'espectadors respecte l'any passat i s'ha situat en 7,9 milions de persones (que Déu n'hi Do...Ell deu pensar que mentre hi hagi rucs, ell anirà a cavall). Ni una paraula sobre el seu pare, ni l'encaix de Catalunya, ni la corrupció dels polítics... Res de res de res. Un lamentable brindis al sol...I això que a Televisió Espanyola es van dedicar els 15 minuts anteriors al discurs reial a fer una hagiografia mensualitzada de totes les memorables gestes del monarca el 2020. Cal tanta mediocritat televisiva i conceptual? Jo diria que no, però doctors té l'església.

L'única bona notícia entre tan disbarat i tant de virus és que sembla que el grau de transmissió de la variant òmicrom del Coronavirus comença a remetre i que als països que van avançats vint dies respecte a nosaltres -és el cas d'Anglaterra, per exemple- comencen a veure llum al final del túnel. A diferència de les grans onades anteriors les UCIS no estan desbordades, i això, enmig de tant desgavell, tantes instruccions contradictòries i tantes persones infectades i confinades, no deixa de ser un bri d'esperança de cares a l'any nou.

Omicron/Covid: un futur incert (II)

Avui, per fi, he aconseguit data per a la vacunació de la tercera dosi, pel 4 de gener (regal avançat de reis) i a més a més, no serà Pfizer sinó Moderna, fet que -segons els experts- millora la immunitat. Cal dir que a la que s'anuncia l'obertura de les cites prèvies per a la franja de 55 a 59 anys hi ha mobilitzacions importants.

Les dades de contagis són esfereïdores. Era als Estats Units quan vam saber de l'aparició de la nova variant sorgida a Sud-Àfrica (país amb un percentatge de vacunació enormement baix) el dia 26 de novembre, no fa ni un mes, i en menys d'un vint-i-cinc dies ha esdevingut la modalitat de coronavirus més extesa a tot el món.

Ahir vam sentir el Conseller Argimon explicar el número de contagis diaris, més de 10.000. És inaudit que amb un percentatge de vacunació tan alt els contagis pugin a aquesta velocitat. Si donem com a data oficial d'inici de la pandèmia a casa nostra el 13 de març de 2020, aviat farà dos anys, jo no havia tingut tants coneguts que han resultat positius les dues darreres setmanes. Tenim positius a la feina, positius entre els amics, i fins i tot positius entre els veïns. 

Hem hagut de suspendre el dinar de Nadal i acabem de suspendre ara mateix el sopar de Cap d'Any. Quan ens pensàvem que havíem recuperat la quasi-normalitat i que les restriccions quedaven enrerre, passarem col·lectivament uns Nadals molt pitjors que els de l'any 2020. Com escrivia fa uns dies: un futur cada vegada més incert. I ho seguirà essent fins que el món sencer no assoleixi quelcom semblant a la immunitat de remat.

Avui he parlat amb un proveïdor xinès que m'explicava que els xinesos no només tenen el passaport Covid, sinó que tenen els seus desplaçaments interiors (no poden sortir del país excepte en situacions molt justificades) controlats per una App. Depèn d'on viatgin han de confinar-se si es detecta algun cas de Covid al lloc on s'han desplaçat. Control total i tot i així, no estan exempts de viurus. La tercera dosi és també una prioritat del govern xinès, em diuen.

Si bé és cert que pel que sembla aquesta variant és menys letal, la transmissió es duplica cada tres dies. Torna la pressió al sistema hospitalari, i tornen els confinaments a Europa, primer va ser Àustria, ara és Holanda, i vist el panorama, no trigarem gaire a veure'n més.

Tenim la tempesta perfecta. Inflació desbocada, anunci de frenada d'estímuls per part dels bancs centrals per a ajudar a combatre-la (i pujada dels tipus d'interès ja en alguns països) i absoluta incertesa sobre l'evolució de la malantia i per extensió de l'economia. Un futur incert.

 I a Catalunya, més papiestes que el papa, anunciem  restriccions, en la meva opinió excessives (no veig en què pot contribuir a frenar la transmissió el toc de queda, ni el tancament del lleure nocturn, si es compleixen els protocols de control del passaport Covid...) mentre que a Madrid tornen a fer seva la màxima de "Ayuso, libertad" i la resta de comunitats autònomes no semblen estar massa per la tornada de les restriccions...

Tot plegat, un caos monumental que no fa res més que afegir desànim i cansament a una situació, malgrat la vacunació i les mesures sanitàries, completament descontrolada.

El Fill del xofer, Edicions 62 - Jordi Amat

Hi ha moments gravats a foc a la memòria cada història personal, que formen part indestriable de la vida i dels records vitals per sempre més. Moments com ara la mort del dictador Franco, el naixement dels fills, la caiguda de les Torres Bessones a New York, la primera copa d'Europa del Barça a Wembley,... són d'aquells que es recorden i que formen part de la memòria personal per sempre més. Cadascú té els seus moments, però tots recordem perfectament què feiem i on erem quan tal o tal fet va tenir lloc.

Un d'aquests fets en el meu cas és el de la fallida/intervenció de Banca Catalana. Corria l'any 1982 i jo tenia 16 anys acabats de fer quan els rumors sobre la manca de liquiditat de la institució presidida per Jordi Pujol es van extendre com la pòlvora. Jo era a casa, un dia d'estiu, i recordo que el meu pare em va demanar que l'acompanyés a retirar els diners que tenia dipositats a Banca Catalana de Palamós, a l'Avinguda 11 de Setembre, al costat de l'Òptica Sardó. 

Jo no sabia aleshores de què anava la pel·lícula però després que el meu pare em fés cinc cèntims de l'afer, la curiositat ve poder amb mi i el vaig acompanyar.

I sí, tinc gravades a la memòria algunes de les imatges d'aquell dia. La primera és la cua que hi havia per entrar a la sucursal quan hi vam arribar amb el meu pare, als volts del migdia. La segona, al carrer Nou (o carrer del "Bitàcora" com en diem molts palamosins) un furgó blindat de color groc de l'empresa Prosegur del que sortien un parell d'empleats amb saques de bitllets que anaven reposant els fons que els clients anaven retirant del banc. Quan vam poder entrar a l'entitat -i aquest és el tercer record- el client que teniem davant nostre va retirar cent quaranta milions de pessetes (841.000 € al canvi, que a valor corrent serien gairebé 3 milions d'€), els va dipositar tranquilament dins un maletí, va girar cua, el vaig seguir amb la mirada, va sortir de Banca Catalana, va creuar l'avinguda i va entrar a la sucursal del Banc Popular que hi havia just enfront de Banca Catalana.

Allò em va deixar força bocabadat i de tot el que vaig llegir aleshores (a posteriori) em va donar la sensació que hi havia hagut una maniobra orquestrada des de Madrid per a tombar el banc català que volia esdevenir el referent a la indústria catalana. El periodista Jordi Amat m'ha fet veure que ja aquells anys, a l'oasi català hi havia quelcom que feia una certa ferull de podrit.

A l'assaig "El fill del xòfer" (Edicions 62), Jordi Amat explica part de les claus d'aquells temps, del país i dels polítics i intel·lectuals que van voler transformar-lo, amb llums i -moltes- ombres. Una revisió de la història recent de Catalunya i d'alguns punts més que foscos per on s'hi relaten fets i moments de personatges com ara Pujol, Ortínez, Carreras, Pla, Vicenç Vives, Prenafeta, Alavedra, Trias Fargas, Felipe González, Mariano Rubio, Juan Luís Cebrián, i un llarg etcètera.

I ho fa de la mà de la vida d'un personatge peculiar i sinistre anomenat Alfons Quintà, fill de Josep Quintà, representant tèxtil de Figueres, que va acabar esdevenint, per pura casualitat, el xofer, secretari personal i home de confiança de Josep Pla (un intel·lectual també amb llums i ombres, malgrat el que diguin molts dels seus admiradors). 

El relat s'inicia quan Pla està agonitzant l'abril de 1981. Al seu funeral s'hi troben alguns dels grans polítics, industrials i financers de la Catalunya de l'època, començant per Jordi Pujol, escollit president de la Generalitat el 1980. Allí va coincidir amb Alfons Quintà, el fill del xofer de Josep Pla, periodista i advocat que va ser el delegat del diari El País a Catalunya, la persona que va liderar el projecte de creació de TV3 l'any 1983 juntament amb el polític i empresari Lluís Prenafeta, i posteriorment, i també de la mà de Prenafeta, va liderar el fallit projecte d'un diari catalanista escrit en castellà ("El Observador").

Jordi Amat relata els 50 darrers anys de la història de Catalunya resseguint la personalitat i la vida d'Alfons Quintà, periodista, advocat, jutge i fins i tot marí. Un personatge singular, obsessionat per a determinats temes entre els quals, Jordi Pujol i Banca Catalana (de fet el cas i el forat de Banca Catalana el va destapar Quintà en primícia), però no només. Al llarg de la seva trajectòria professional com a periodista (va començar a "El País" i va acabar gairebé sol i denostat escrivint de tan en tant a "Diari de Girona").

Quintà va investigar no només la fallida de Banca Catalana sinó també la compra per part de Pujol del setmanari "Destino" i del diari "El Correo Catalán", que van acabar també en estrepitoses fallides. Però heus aquí que la relació amb el poder ho pot arribar a capgirar tot. Efectivament, Quintà va passar de ser un flagell del poder (amb Jordi Pujol va passar de denostar-lo a acceptar-li l'encàrrec de la creació de TV3), a esdevenir un instrument del mateix. 

De la mà de Quintà i seguint la seva biografia i els seus articles, Amat fa un exercici dolorós de reconstrucció d'una història de Catalunya i d'alguns dels seus personatges (fins i tot del pare de Jordi Pujol, Florenci) que no és tan exemplar com alguns ens van fer voler creure. I tot profusament documentat en un exercici de rigor i profunditat fora del comú.

La vida de l'Alfons Quintà és el reflex de l'abandonament d'ell i la seva mare per part del seu pare, que es va una vegada va conèixer Josep Pla va dedicar-s'hi en cos i ànima i del resentiment que Quintà fill va arrossegar tota la seva vida i que va conformar la seva personalitat, i que va culminar el desembre 2016, ara fa cinc anys, amb l'assassinat de la seva companya uns minuts abans de suïcidar-se.

"El fill del xofer" és un llibre que pot resultat dolorós i que trenca algunes preconcepcions però que resulta molt imprescindible, i que entre d'altres explica com es va forjar la fortuna de Florenci Pujol a Suïssa, posteriorment amnistiada el 2012 i transferida a Andorra (la famosa "deixa" de l'avi Florenci).

Un llibre molt recomanable pels malalts d'història que es devora amb rapidesa i gairebé adicció. Ideal per aquestes dates de Nadal i pels possibles confinaments que s'acosten.

El Català com a arma de destrucció de Pablo Casado

En política hi ha determinades màximes que es remunten a la mateixa existència de les primeres organitzacions de govern dels estats moderns. Ja el 1532 el pensador i filòsof Niccolò Machiavelli sentava determinats fonaments sobre la política a la seva obra "Il principe" que encara avui són  vigents, algunes d'elles, més vigents que mai. 

Una d'aquestes màximes és que la veritat efectiva és més important que els ideals abstractes, i que com que la finalitat única explica i pot arribar a justificar tots els actes, aquesta veritat efectiva és el més gran dels objectius.

Pablo Casado, màster de màster de màsters (de la Universitat Juan Carlos I, per a memòria col·lectiva), un individu que no ha treballat mai a l'empresa privada ni a la pública, és a dir, que va decidir fer de la política la seva professió, també ha decidit  -especialment les darreres setmanes- que la veritat més efectiva és aquell tòpic tan sabut que "una mentida repetida mil vegades i adequadament torturada pot acabar esdevenint una veritat".

Les barbaritats que ha proferit aquest individu en les dues o tres setmanes que s'ha iniciat aquesta -falsa- polèmica sobre la imposició del 25% de Castellà a l'escola Turó del Drac de Canet de Mar, són no només de jutjat de guàrdia, sino que serien segurament susceptibles de ser portades a fiscalia per a demanar si són presumiblement constitutives d'un possible delicte d'odi. I ho escriu i ho penso seriosament.

Barrejar Kennedy, segreció racial als Estats Units, Apartheid, nazisme, terrorisme d'ETA, i per damut de tot plegat, mentir de forma descarnada com ho ha fet ell encara avui en dir literalment: "A Catalunya els professors tenen instruccions de no deixar anar al bany els nens que parlen Castellà", seria, en un país civilitzat, suficient per a què li retiressin l'acta de diputat. 

Un individu així no mereix que els ciutadans li paguem el seu salari (segurament a molts d'altres, d'aquí i d'allí, tampoc, però a aquest, amb motius ben objectius): aquests dies ha traspassat totes les línies vermelles. Fins i tot alguns membres del seu partit, com Núñez Feijoo li han demanat serenitat, que aquesta setmana ha perdut fins i tot al Parlament espanyol en pronunciar la ja cèlebre frase "¿Qué coño tiene que pasar en España para que asuma alguna responsabilidad? (adreçant-se al president Sánchez)".

Per què ho fa? I per què ara? Doncs fonamentalment es tracta d'una fugida cap endavant fonamentada en tres raons:

- 1. Raons internes: Isabel Díaz Ayuso li ha guanyat ja la partida de la popularitat no només a Madrid sinó a bona part d'Espanya. Necessita fer-se veure com sigui, aparèixer constantment als mitjans i per això, com més gran la dius, major és la probabilitat de sortir als mitjans (Machiavelli).

- 2. Raons externes: Es tracta de fer el que calgui per a guanyar-li la partida a VOX en la seva cursa per a recuperar el protagonisme -i els vots- de la part més dretana de l'electorat. Guanyar terreny en una cursa a la dreta que ja ha començat de cara a les eleccions generals que es convocaran per d'aquí a dos anys. Com sigui que Ciudadanos s'ha tornat a enganxar a un carro que va promoure des del minut primer de l'existència d'aquest partit, Casado no vol que li prenguin la iniciativa.

-3. Raons intríseques: Malgrat les evidències científiques dels bons resultats de la immersió lingüística i al mateix temps de la clara, evident i creixent recessió del Català en tots els àmbits (com la de moltes llengues minoritzades i sense Estat propi que les protegeixi), el PP en particular i la dreta en general no han entès mai el Català com a una llengua espanyola (per tant patrimoni que caldria preservar, protegir i fomentar) sinó més aviat com el més poderós element de diferenciació que té Catalunya. Per tant és l'enemic a exterminar. Aplicar tècniques de "valencianització" del Català a partir de l'atac a l'escola i als que el parlen és una passa més cap a l'objectiu final: la seva banalització, com a pas previ a la seva desaparició. No passa res si pel camí es genera artificialment una enorme crispació allà on no n'hi havia. El fi justifica els mitjans.

El més impressionant de tot és la creació, sense cap pudor ni escrúpol, de la mentida. N'ha proferit moltes sobre aquest afer, tantes que aquesta setmana he sentit la portaveu de l'AMPA de l'escola de Canet de mar, defensora aferrissada del model lingüístic de l'escola, filla d'andalús i casada amb un colombià que no ha pogut aguantar-se més i ha dit que l'únic conflicte que hi ha a l'escola és el que han creat els mitjans i determinats polítics. Si el senyor Casado l'hagués escoltat, segurament hagués estat incapaç de disparar tanta porqueria...o potser no. 

Repeteixo el que he escrit alguna vegada aquí: si jo fos del PP estaria amb un sentiment a cavall entre el desconcert i la vergonya.

Els misteris del comportament humà (I)

Resulta que torna a haver-hi bufetades per a posar-se la vacuna. Enrere han quedat aquells dies en els que al Departament de Salut li van caducar un número no gens despreciables de dosis perquè a partir d'un determinat nivell de vacunació, el sistema es va encastar contra algun dels pecats capitals que ens afecten als humans: la mandra, l'orgull o la ira (3 dels 7 pecats de fet).

Si avui Espanya està a un rati de vacunació amb doble dosi del 80% (i, atenció, el 13% ja amb la triple), quan el nivell mundial global és d'un 57%, això es deu fonamentalment a l'embranzida que ha suposat el fet de la obligatorietat de demanar el passaport covid als majors d'edat per a poder entrar als bars, restaurants i sales de festa. Bona iniciativa, afegeixo.

No és un tòpic, és una realitat palpable que hem pogut constatar aquests dies. A Espanya els bars i els restaurants són sagrats i no poder-hi entrar és una penitència molt pijtor que la de resar 150 parenostres.

No ha calgut imposar res més fort, ni l'amenaça de l'obligació per a poder acudir al centre de treball, ni la de restriccions addicionals de mobilitat pels no vacunats. Només ha calgut exigir-lo per a poder entrar al bar o al restaurant. O tempora, o mores! que va escriure Ciceró a les seves "Catilinàries" on ja es referia a la desídia i la corrupció dels seu temps.

Doncs han passat pràcticament dos mil anys però aquí tot pràcticament segueix igual: el sentit del bé col·elctiu brilla per la seva absència en un percentatge significatiu de la població i les reticències a vacunar-se només es curen amb l'amenaça de la prohibició de poder entrar als bars.

I malgrat això, en les quatre experiències gastronòmiques que he tingut des de l'entrada en vigor del passaport per ser admès als restaurants n'he tingut tres d'estricte compliment de la norma (dues a dos restaurants, un a  Girona i l'altre a Beuda -Besalú- i una tercera a un bar, també de Girona) i una quarta a un restaurant de muntanya prop de l'estació d'esquí de La Molina on, no només no se'ns va demanar el passaport Covid ("no ens pertoca fer de policies", vaig sentir) sinó que la distància social i la prevenció brillaven per la seva absència (sentia fins i tot la respiració dels veïns de la taula del costat) i, francament, la situació feia més aviat angúnia.

Vist com les gasta la variant omicron i com estan tornant les restriccions Pirineus enllà (sorprèn tornar a veure un estadi com l'Allianz Arena una altra vegada buit en la mitja part que vaig aguantar aquest dimecres del Bayern-Barça) em sembla kafkià que un dels debats més importants d'aquests darrers dies és si cal fer o suspendre els dinars/sopars d'empresa de Nadal.

Contradiccions i geopolítica als Estats Units

La confrontació política entre els republicans i els demòcrates és més oberta ara que fa 11 mesos -amb l'excepció de l'episodi de l'atac al Congrés del 6 de gener de 2021, quan tot plegat va anar del canto d'un "duro"- quan Joe Biden va prendre jurar el càrrec de president dels Estats Units. Les posicions dels uns i dels altres estan més polaritzades que mai, fins l'extrem que la popularitat del president Biden està actualment sota mínims, la més baixa des que que va prendre possessió de la presidència. Segon l'empresa multinacional de consultoria i sondejos Gallup, la popularitat del president, que era del 57% el mes de gener del 2021, és ara mateix del 42%, la més baixa del seu mandat.

Una inflació desbocada (6,2% al mes d'octubre, la més alta des del 1990), la manca incomprensible de treballadors al mercat laboral, els problemes i les mancances a la cadena de sumministraments, amb els ports de la costa oest dels Estats Units, i en particular, Long Beach a Los Angeles, amb un colapse que implica que un contenidor arribat de l'Àsia es pot passar gairebé dos mesos a port abans de sortir cap a la seva destinació final, els problemes amb la immigració a la frontera sud i un rati de vacunació que no acaba de millorar, han contribuït a baixar la popularitat del president, en la creença que no fa prou per a millorar la qualitat de vida pel ciutadà mig... 

Al capdavall, la situació econòmica té molt a veure amb el sentiment de la població i cert és que durant els anys de presidència de Trump es van aconseguir -conjunturalment afegiria jo- rècords èpics en un entorn d'una inflació baixíssima, una taxa de creixement del producte interior brut no vista des dels anys 70 i un atur situats a nivells mínims, pràcticament rotacionals.

La situació ha canviat radicament  en menys d'un any. En té la culpa el govern demòcrata? Certament no, però els seus esforços, centrats fonamentalment en millorar el rati de vacunació i el passar el pressupost d'inversió en infrastructures no sembla preocupar excessivament una població centrada en el curt terminisme que comença a notar escassetat de productes a les prestatgeries de les botigues i que els preus estan pujant de manera ja evident, en particular els productes d'alimentació.

L'altre dia vaig coincidir a un avió amb un metge anestessiòleg que em deia que la manca d'infermers/eres i personal a les residències de gent gran els provoca de retruc un colapse que els impedeix fer la seva feina en condicions normals.

Aquesta mateixa persona em confirmava -ahir ho vaig escriure al blog- que la vacunació ha esdevingut als Estats Units una arma política que els radicals d'un i altre cantó utilitzen per a defensar el seu discurs en un o altre sentit. Que el principal productor de vacunes del món, que paga i dóna premis per tal que la seva població es vacuni tingui una rati de vacunació amb doble pauta -avui- del 60% és un clar indicador que l'oposió a la vacuna té un clar component polític.

Hi ha certament un component de populisme, propaganda i agitació per part de les hordes "trumpianes" en aquesta situació, que semblen més mobilitzades que mai. A continuació mostro un parell d'exemples de com les gastes els republicans de l'extrema dreta als Estats Units (un exemple a prop de la nostra fàbrica a Groveport, Ohio):

Sembla mentida però puc assegurar amb fefaença que aquest sentiment i aquesta polarització és ben present avui als Estats Units. La darrera polèmica és el qüestionament molt bel·ligerant que fan determinats estats de la Unió amb majoria republicana de la llei de l'avortament, aprovada l'any 1973 i revocada de facto a Texas fa unes setmanes i ara sembla que podria córrer la mateixa sort a Louisiana i a Mississippi. És la involució que torna en la línia del populisme més descerebrat però que com a tal -vegi's l'exemple d'Éric Zemmour a França- molt efectiu per a cultivar l'ànima i el vot de les classes més perjudicades per les crisis econòmiques i socials.

La paradoxa de la gent més humil votant l'extrema dreta no és nou (Hitler va guanyar unes eleccions democràtiques el 1933), però que això passi al Segle XXI és per a fer-nos-ho mirar col·lectivament com a societat.

Omicrom/Covid: Un futur incert (I)

Des dels últims dies als Estats Units veig el panorama pels propers mesos més aviat incert, per no dir directament fosc. No penso ser l´únic.

Les notícies sobre la nova variant del Covid detectada a Sudàfrica i batejada per l'OMS com a "Omicron", la quinzena lletra de l'alfabet grec, és efectivament una mala notícia. Les borses mundials se n'han ressentit des de dilluns on els mercats van patir pèrdues espectaculars; a Europa per no anar més lluny, van caure en promig més d'un 4 per cent. 

Ja tenim aquí la cinquena variant/mutació "perillosa" identificada per la comunicat científica, precedida per la variant Delta, de la que ara mateix ja ningú sembla recordar-se'n (és impressionant la celeritat amb què les notícies esdevenen obsoletes en un món global i altament comunicat com el nostre). 

Com a curiositat, seguint les normes de nomenclatura de l'OMS, aquesta nova variant "perillosa" s'hauria d'haver anomenat NU, o XI (les lletres 13 i 14 de l'alfabet grec, però no s'han utilitzat, la primera, per la semblança fonètica amb la paraula "new" en Anglès i la segona per la coincidència amb el nom del president de la Xina, Xi Jing Pi -no fos cas que ara que diuen tenir l'exercit més potent del món, declaressin la guerra a la resta del Planeta en un atac d'emprenyament del líder perpetu dels valor xinesos...-).

El que es desprèn del que hem pogut llegir en mitjans, xarxes socials i veure als noticiaris televisius, és que aquesta mutació suposa un pas enrerre en el retorn a l'esperada i covejada normalitat.

En un entorn com aquest és fàcil fer demagògia i caure en la temptació, legítima si està ben documentada, d'afirmar que el mantiment de les patents sobre les vacunes impedeix els països amb menys recursos, vacunar la seva població. Els mitjans han de treure noves edicions cada dia i això suposa una pressió desfermada, i moltes vegades, quan no es tira de notícies d'agència es tira d'imaginació. 

En aquest sentit el director d'El Periódico, Albert Sáez tira de tòpic en el seu editorial d'avui titulat "Obviedades" en el que diu literalment: "Los seres humanos no solo somos animales capaces de tropezar dos veces en la misma piedra. Somos los únicos capaces de no tener en cuenta las obviedades que nuestra inteligencia nos permite identificar. Anta una pandemia como el covid-19, es obvio que no sirve de nada vacunar solo a una parte del mundo. Las variante ómicron ha hecho evidente lo obvio: las bajas tasas de vacunación en continentes como África elevan el riesgo de mutación del virus".

El que l'Albert Saéz no deu ignorar que a Sudàfrica, un país amb 60 milions d'ànimes, i amb un rati del 21,9% de la seva població vacunada està amb una situació de risc impressionant. Ara bé, el que el senyor Saéz no sembla saber és que això no té res a veure amb les patents. Vol això que no hi ha vacunes per a Sudàfrica? No, ni  de lluny. De fet -notícia d'avui del NYT, que a aquest sí que me'ls crec- el govern Sudafricà ha demanat a Johnson & Johnson i Pfizer d'aturar els enviaments de vacunes per por a que se'ls facin malbé. Edició d'avui del NYT, literal:

"Last week, just days before scientists discovered the Omicron variant, South Africa’s government asked Johnson & Johnson and Pfizer not to make some planned deliveries of their Covid-19 vaccines. The country already had more doses in storage than it could use — about 16 million, in a country of 60 million people — and officials were worried that further supplies would spoil before they could be used. (...) Today, though, a simple lack of access is less of a problem in many places. The U.S. and other rich countries are distributing hundreds of millions of doses for free, and pharmaceutical companies are selling others at a discounted price, often less than $10 a dose. In many poor countries, vaccinating the entire adult population would cost significantly less than 1 percent of annual G.D.P."

O sigui, ara ja sabem amb certa fiabilitat que no es tracta de ser més ric o més pobre, sinó de voler-se o no voler-se vacunar. En aquest sentit, llegir el New York Times avui esgarrifa. Literalment posa els pèls de punta. La conclusió es ben clara, a Kansas City, Lousville, Pretoria, Moscou o Lahore. La gent que no es vacuna és simplement perquè no es vol vacunar. Són negacionistes, i la seva negació és una forma de resistència a l'autoritat (afegit al fet que hi ha molta gent que de forma honesta no vol inocular-se substàncies estranyes al seu cos, per convicció, desconeixement o ignorància).

Una altra veritat estadística que parla per sí sola i que defineix el problema més com a polític que com a altra cosa, als Estats Units més el 35% dels votants republicans no estan vacunats (i segurament no ho estaran) mentre que aquest percentatge baixa al 10% en el cas dels demòcrates.

Què haurem d'acabar fent? Doncs probablement l´obligatorietat de la vacunació serà l'única solució -excepte en casos d'excepció per motius de salut-. L'edició de demà de La Vanguardia obre titulars amb la capçalera: "Brussel·les planteja la vacunació obligatòria per a tota la Unió Europea".

Segurament això és el que acabarà succeint, amb permís dels nostres Tribunals Superiors de Justícia que sembla que en comptes de jutges estiguin formats per llicenciats en medicina. De la mateixa manera que no ens pregunten quan naixem si volem ser espanyols o si volen anar a l'escola fins els 12 anys, o si volem tenir document nacional d'identitat, amb la vacuna tractant-se d'un problema mundial molt greu, s'haurà d'acabar fent el mateix.

Thanksgiving als Estats Units

Com que no m'agrada repetir-me i l'any passat per aquestes mateixes dates de Thanksgiving rondava per terres dels Estats Units (i el 2019 i el 2018 i el 2017...), he volgut assegurar que no n'havia explicat gaire res el 2020 abans de publicar aquesta nova entrada.

Thanksgiving Day, que es tradueix com a dia d'acció de gràcies,  se celebra cada any el quart dijous del mes de novembre i és, de llarg la festa més important dels Estats Units, molt més que el dia de Nadal. 

És un dels pocs dies de l'any en que les famílies es reuneixen a la casa dels pares. De fet ahir dimecres, el dia abans de Thanksgiving, hi va haver 40 milions de persones que van viatjar en avió a dins dels Estats Units. En un país de 331 milions d'habitants això representa un 12% de la població que es desplaça d'un lloc a un altre en un sol dia, als que caldria afegir tots aquells que es desplacen en cotxe. 

Contràriament, el dia d'acció de gràcies és el de l'any amb menys operacions de vol i menys passatgers. Fa dos anys vaig volar a Atlanta (l'aeroport més gran dels Estats Units i el que té més operacions de vol) i era literalment un desert.

En un país de lliberalisme econòmic extrem, és l'únic dia de l'any en el que tanquen la majoria de comerços, totes les empreses i pràcticament tots els restaurants, excepció feta dels que serveixen "fast food", és a dir, "junk food", menjar escombreries. Avui a Columbus, la immensa majoria de supermercats, que tenen obert 7/24, tenien tancat (Wallmart, Cosco, Target, Wallgreens,..). L'única excepció que he sabut trobar és un dels establements de la cadena d'alimentació Kroger, i estava molt poc concorregut. 

He sortit aviat de l'hotel cap a l'empresa i la sensació de ser un dels pocs cotxes a la carretera era ben especial, similar a alguns dies que vaig viatjar març del 2020 en ple confinament a casa nostra: els cotxes a l'autopista es podien comptar amb els dits de les mans.

La tradició diu que es celebra aquesta festa des de 1621 (hi ha divergències en la data d'inici entre els historiadors) o sigui que es remunta a fa uns 400 anys i rememora el dinar que van tenir els colons de Plymouth, arribats el 1620 des d'Anglaterra en el vaixell Myflower, amb els nadius americans que poblaven la zona, els Wampanoag, per a donar les gràcies a Déu per la collita i l'arribada sans i estalvis l'any anterior (tot i que dels 100 colons arribats, anomenats "Pilgrims", la meitat van morir per malalties en menys de sis mesos). 

Des de fa uns anys alguns nadius nord-americans celebren aquest mateix dia el Mourning Day, el dia de dol, instaurat el 1970, per a conmemorar l'extermini sistemàtic dels pobladors d'Amèrica per part dels colons britànics. El que va començar com un dinar de germanor, va acabar amb els anys, com es ben sabut per a tothom, esdevenint un genocidi sistemàtic.

Sigui com sigui és la festa familiar per excel·lència en la que es cuina i es menja un gall d'indi, que és l'animal més sacrificat als Estats Units els dies abans. Es calcula que durant el dia es cuinen uns 46 milions de galls d'indi. Si agafem una mitja familiar de 4 persones, voldria dir que aquest dia, un 56% dels nord-americans mengen gall d'indi. Avui (i l'any passat) jo també n'he menjat.

Havent dinat, les families s'estarrufen al sofà per a mirar un partit de futbol americà de la NFL. De fet des de 2006 la NFL en programa 3 en horari de màxima audiència. Avui el partit estelar ha estat el que enfrontava els Chicago Bears contra els Detroit Lyons. Jo, que m'he ajuntat amb quatre persones catalanes, després de menjar el preceptiu gall d'indi i pastís de carabassa, ho hem arrodonit amb el partit de la Champions (que es va jugar aquesta setmana però del que no sabíem els resultats) Manchester City contra el PSG. El resultat final, 2-1, ens ha acabat d'arrodonir el dia de Thanksgiving.

Des dels Estats Units (II)

Més enllà de la indiferència amb la que els americans en general tracten la pandèmia (i les mesures de prevenció), hi ha dues coses que m'han cridat particularment l'atenció en el retorn als Estats Units després d'un any.

La primera és la millora en infraestructures a l'estat d'Ohio. Durant l'any de la pandèmia, amb diners de l'estat (els macroprogrames d'inversió en obra pública de l'administració Biden encara no estan del tot aprovats) s'han acabat una munió d'obres de millora de les autopistes interurbanes que envolten Columbus i la seva autopista de circumvalació, la I-270. Continua veient-se maquinària d'obra pública a cada cantonada i la ciutat i els seus barris estan en perfecte estat de revista, molt cuidats, molt nets.

La segona és la falta de mà d'obra. Segons càlculs de la CNN han desaparegut de l'economia nord-americana entre 3,5 i 4 milions de treballadors si ho comparem amb la situació d'abans de la pandèmia de Covid. De fet, diria que no hi ha un sol establiment comercial o industrial on no hi hagi penjat el rètol del "Now Hiring". Falten cambrers (hi ha molts restaurants que no reserven perquè no saben amb quants cambres i cuiners podran comptar), dependents de supermercats, treballadors industrials, i sobre tot, sobre tot, falten persones al sector de la logística: conductors de toros de magatzem i conductors de camions. Un camioner de grans rutes als Estats Units avui pot estar guanyant fàcilment 2.000 dòlars a la setmana (després bona part del sou acaba en taxes a pagar a l'administració, però de moment, tothom vol ser conductor/a de camió)....

Com és possible una cosa així? Com s'hi ha arribat? Hi ha un conjunt d'aspectes que ho expliquen, i la resposta no és ni fàcil ni monovectorial. Una de les explicacions, segurament la més extesa, és que els grans estímuls a l'economia injectats primer per l'administració Trump i després per la de Biden, així com els subsidis a la desocupació per a la població amb Covid (o amb familiars amb Covid) ha inundat l'economia de diner i hi ha molta gent que té estalvis.

A la cultura nord-americana, a diferència del que succeeix a Europa, es treballa per viure, i no es viu per a treballar. Molts americans, a la que tenen alguns estalvis, es poden passar molt de temps sense treballar, i en aquests temps actuals, això encara és més així. Només el mes de setembre van plegar voluntàriament 4,4 milions de treballadors i a l'agost, uns altres 4,3. Són els percentatges d'abandonament laboral més alts del que aquest índex es va començar a computar fa uns 20 anys.

Hi ha un altre fenomen que es coneix com la "Gran Dimissió" o la "Gran Renúncia" i es refereix a treballadors que abandonen el seu lloc de treball i que no necessàriament se'n van a un altre on els paguin millor. Hi comença a haver un canvi de paradigma: s'està reformulant la cultura del treball tradicional, des del fet d'acudir cada dia a un lloc de treball versus treballar des de casa o des d'un cafè (les feines que ho permeten) fins a renunciar a una carrera professional a canvi de més temps i major qualitat de vida.

Això porta indissociablement vinculada una lluita entre empreses per a reternir els seus millors treballadors i reclutar-ne de nous, i això desemboca en la situació d'inflació que s'està vivint actualment. El salari base per hora de 12 dòlars per hora, avui en dia no l'accepta pràcticament ningú, més enllà de les cadenes de restauració ràpida on en contracten sense tenir pràcticament cap estudi o habilitat professional. Només cal tenir permís de treball i residència.

Sigui com sigui, la conseqüència pràctica és que les mancances a les cadenes de suministrament, ja molt tocades per la crisi de l'energia, la del la manca de contenidors i la frenada de l'oferta de matèries primeres sobre tot a l'Àsia (a més a més dels increments de preus), estan provocant grans disrupcions a l'economia productiva i de distribució, per falta de productes.

Un empresari amb gran experiència i implantació als USA amb el que vaig mantenir una reunió la setmana passada em deia que aquesta situació pot durar encara molt de temps (fins a mitjans del 2023, deia). Si és així, que Déu ens agafi confessats perquè podríem estar a les portes d'una crisi d'abast mundial com mai coneguda abans.

Des dels Estats Units, un anys després (I)

Fa cinc dies vaig tornar als Estats Units després de gairebé un any de no poder-hi viatjar com a conseqüència de la prohibició presidencial de Donald Trump que el president Biden va mantenir fins el dia 8 de novembre, fa escassament 12 dies. Els Estats Units van a la seva -com sempre han fet, d'altra banda- ja que la Unió Europea va reobrir les fronteres pels ciutadans nord-americans vacunats amb doble pauta a primers de juny i aquí, els que hem de viatjar per feina i no per plaer ens pensàvem que hi hauria reciprocitat immediata. No va ser així. 

Però finalment la millora sostinguda en la disminució del número de víctimes mortals (que no en l'evolució de la pandèmia - a l'alça des de mitjans de juliol- ni del rati de vacunació) i, entenc, la pressió de les companyies aèries i del sector turístic en general, han acabat forçant l'administració dels Estats Units a reobrir les fronteres als ciutadans de la Unió Europea. Però com diuen els "Manel", ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí.

A l'arribar als Estats Units, en un vol de Delta Airlines ple fins a la bandera, vaig tenir la sensació que això del Covid va ser com un malson d'una nit. A JFK, on vaig fer escala per anar a Columbus, semblava com si no hi hagués hagut mai pandèmia. Pràcticament ningú no portava la mascareta -ni els funcionaris de fronteres ni empleats de l'aeroport- i l'aeroport era ple a vessar. La sensació era d'una gairebé absoluta normalitat.

Si un extraterrestre hagués baixat de la seva nau espacial en aquell moment (diumenge 14 de novembre a la tarda) i hagués aterrat a l'aeroport de Nova York, hagués estat incapaç d'intuir que els Estats Units encara avui estan sota els efectes d'una pandèmia que ha causat des del 13 de març del 2020, és a dir, en un any i vuit mesos, 790.000 morts oficials, un 0,24% de la seva població, poca broma, el país -amb diferència- amb el més gran número de morts per la pandèmia del Planeta. 

Només per a tenir una idea comparativa, sumant els morts nord-americans (soldats) a la Segona Guerra Mundail i a les altres dues grans guerres a la que els Estats Units van participar al Segle XX, van morir-hi un total de 286.000 soldats (174.000 a la Segona Guerra Mundial, 58.000 a la Guerra del Vietnam i 54.000 a la Guerra de Corea, en xifres rodones).

És a dir, en 20 mesos han mort més ciutadans nord-americans, que en les 3 grans guerres del Segle XX a la que van participar els Estats Units, en una proporció de 2,76 vegades més, a favor dels morts per Covid.

I malgrat això, molts ciutadans del país actuen com si no hagués passat res. Els que estan vacunats perquè ho estan (i molts ja s'han fet administrat el "booster", és a dir, la tercera dosi), en la seva immensa majoria blancs angloxasons demòcrates o republicans moderats (és trist però, com hem deia aquesta setmana el nostre advocat: "la política ha estat des del primer moment afectant la vacunació als Estats Units). Si bé els Estats Units són el principal fabricant de vacunes contra la Covid del Planeta, entre Pfizer, Jansen i Moderna, el rati de vacunació de la seva població és relativament baix, molt baix diria: només un 59% de la població té administrades les dues dosis.

La mascareta no és obligatòria -al menys a l'estat d'Ohio, que és on sóc jo, però tampoc ho és a Nova York, on vaig fer escala-, i hi ha una sensació (falsa) de normalitat que aboca a una perillosa manca de prudència. Aquest matí he estat al Bureau of Motor Vehicles per a renovar el carnet de conduir i puc afirmar que en un local de l'administració amb 5 funcionàries i una cinquantena de clients, menys d'un 20% dels clients portava mascareta i cap funcionària la portava. Quan el governador de l'estat va decretar que la mascareta havia deixat de ser obligatòria, la majoria de ciutadans s'ho van prendre al peu de la lletra. 

El 19 de novembre, darrera dada disponible, es van detercar 93.200 nous contagis de Covid, el que representa un increment del 30% en la mitja mòbil de 14 dies, i els casos creixen exponencialment més en els no vacunats, però malgrat tot molta gent no es vacuna i el negacionisme s'exten, especialment entre els col·lectius més radicalment trumpistes, i els ciutadans d'origen llatí i afroamericà.

Com acabarà tot plegat? Doncs encara és prematur per dir-ho, ja que les corbes d'hospitalitzats i morts van a la baixa, però hi ha una dada molt significativa: com sigui que les dades científiques apunten  a que la vacunació perd molta efectivitat a partir dels sis mesos d'administració de la segona dosi, el govern dels Estats Units va decretar ahir mateix l'extenció de la tercera dosi a tota la població, de franc i amb moltes facilitats per a posar-se-la: només cal demanar cita prèvia a, per exemple, la xarxa de farmàcies Walgreen.

Per si de cas, com sigui que a les Espanyes la tercera dosi sembla que s'administrarà des del Gener de 2022, jo ja he demanat hora.

Exemples de com actua el "deep state" (La casta o "els que manen", pels amics)

Aquesta setmana que avui s'acaba hem assistit a dos espectacles, un a escala internacional (la cimera del clima  de Glasgow) i un altre de patri (la ratificació de 4 membres del tribunal constitucional), que m'han semblat, com a mínim poc edificants, per no titllar-los directament de vergonyats.

Pel que fa a la cimera del clima de Glasgow, a part de que l'acord al que s'ha arribat és de mínims (puc entendre que posar d'acord 190 països en circumstàncies econòmiques, de població i de desenvolupament molt diferents pugui semblar una veritable epopeia), però el que més m'indigna és que al final, gairebé tot és mentida. Per a posar un exemple molt il·lustratiu que en aquestes contrades coneixem força: l'Estat promet una inversió X per a Catalunya i s'aprova per pressupostos, si a l'hora de la veritat l'execució és del 20% de X, aleshores el resultat no és altra cosa que un engany, que s'ha venut molt bé i probablement haurà servit per a obtenir uns quants milers de vots addicionals.

Doncs això és més o menys el que penso dels resultats globals de la cimera del clima: si no hi ha un organisme de control amb poder fiscalitzador i penalitzador (l'ONU no ho és a dia d'avui), aleshores incomplir és molt barat. Estic exagerant de forma volguda per a exemplificar quan fàcil és comprometre's a quelcom i no complir. Com a mínim, i per desgreuge, L'Índia no ha volgut signar la prohibició de la utilització del carbó com a font d'energia: no s'ho pot permetre, amb la segona població més gran del planeta, i sense font alternatives de subministrament d'energia. Però vaja, l'espectacle de Glasgow, més enllà d'omplir moltes hores de televisió i pàgines de premsa i internet, haurà servit, malauradament, per ben poc.

I en el cas de la votació al congrés espanyol aquesta setmana de la renovació de quatre membres del tribunal constitucional, la cosa és de vergonya. Però no de vergonya, diem-ne normal, sino de vergonya mooooolt vergonyosa. Per a ser més exactes, ha estat l'exemplificació de la desevergonya amb llum, taquígrafs i càmeres. Sembla difícil de creure tot el que ens han explicat, i que al capdevall, els partits més progressistes hagin de votar a canditats "amb la pinça" al nas per "disciplina de partit". L'Odon Elorza, que sempre m'ha semblat un polític d'una coherència estratosfèrica no va negar que va votar en contra del nomenament del candidat Enrique Arnaldo, com 9 altres membres dels PSOE i Unidas Podemos.

El repartiment de càrrecs és quelcom que hom pot arribar fins i tot a entendre, però el que no és de rebut és que refregin als morros dels ciutadans, que mantenim tot aquest tinglado -moltes vegades a contracor- sense cap mena de pudor. És més que obvi que la neutralitat política no existeix i que no es pot esperar del PP que proposi pel càrrec persones de perfil independentista, posem pel cas, fins i tot es pot entendre que els proposats tinguin una ideologia més aviat afí al PP, fins aquí passi. 

Però el que costa de païr és que el persones com l'Enrique Arnaldo, que ha estat imputat (i posteriorment desinputat) en casos com el Palma Arena (és un gran amic de Jaume Matas, corrupte condemnat) i el Lezo (és un gran amic d'Ignacio González, un altre personatge de gran calat) o que va muntar un màster a la grandíssima i prestigiosíssima Universitat Rey Juan Carlos I, a la que hi va endollar el seu fill i el deu seu amic Maza, ex-fiscal general de l'Estat, puguin ni tan sols ser proposats com a candidats. 

És una disfunció del sistema, que justament està muntat -des de fa molts anys, i aquí la transició política del 78 no va fer gaire res per a canviar-ho- perquè personatges d'aquesta calanya es puguin perpetuar a les altes instàncies de l'administració de l'estat, sigui a les institucions o a la judicatura, amb tot el desvergonyiment del món i sense que succeeixi res. Impunitat total. Només un altre exemple, molt concloent: el tribunal de comptes, on un 15% dels seus membres tenen relació de parentiu, n'és una de les mostres més rellevants. Alguns dels seus membres parlen per si sols: Manuel Aznar López (germà del gran José Mari), Margarita Mariscal de Gante (ex-ministra del PP), Ramón Álvarez de Miranda (fill de l'ex-president del congrés i ex-diputat de la UCD), si això no és un magnífic exemple de portes giratòries, que baixi Déu Nostre Senyor i que ho digui.

I encara hi ha qui es queixa que la participació a les eleccions és baixa...

Fronteres europees, hipocresia, desesperació

La Unió Europea presumeix de portar la iniciativa a nivell mundial per a aconseguir més democràcia, més justícia social, més llibertat. Al menys de cara a la galeria és una potència bel·ligerant en matèria de defensa dels drets humans. Com a tants i tants altres aspectes de la realitat que envolta les nostres vides hi ha aquest "però" que he anomenat "de cara a la galeria". 

La realitat, que és tossuda, la majoria de les vegades no és ni tan bonica ni tan verda ni tan ètica, sino tot el contrari.

Ho estem veient aquests dies amb la crisi de refugiats sirians i afganesos amuntegats en terra de ningú a la frontera entre Bielorrússia i Polònia. Vexats, robats pels propis guardes de frontera bielorussos, passant fred i gana. Literalment abandonats a la seva sort pels que podrien canviar-la.

La Unió Europea, que durant la crisi de refugiants el 2015 arran de la guerra de Síria predicava una cosa i en feia una altra de totalment dieferent, va contribuir (per passiva) a agreujar una crisi migratòria sense precedents amb el resultat d'un amuntegament en condicions gairebé infrahumanes de milers d'éssers humans a camps de refugiats a Tessaloniki i  a les illes gregues, en particular el camp de refugiats a Moira, a l'illa de Lesbos. Se n'ha parlat mai més? Doncs no. Una simple cerca per internet per a preparat aquest article m'ha tornat articles el més actual dels quals es remunta al 29 de març de 2020!!! (El PuntAvui: "Pressió a la CE perquè s'evacüi els camps de refugiats grecs")...és fantàstica la desmemòria que tenim els éssers humans en general i els polítics en particular.

Què es va fer aleshores, a part de córrer un espès vel sobre l'afer? Doncs encomanar la seguretat de les fronteres meridionals de l'est de la Unió Europea a Turquia, el gran policia de fronteres, amb el seu comandant suprem, Erdogan que és, com tothom sap, un gran demòcrata. Cobrar per aturar, com sigui (els polítics de la UE es renten les mans com Ponç Pilat i es giren d'esquenes, obviant els "mètodes" que Turquia pugui fer servir) les riuades d'immigrats que busquen a Europa una segona oportunitat per a sobreviure.

Però tot això no és nou. No fa tan de temps (maig 2021) el govern de Pedro Sánchez es va haver d'enfrontar amb una de les pitjors crisis exteriors del seu mandat: l'entrada massiva de marroquins -molts menors d'edat- a la ciutat de Ceuta com a conseqüència de la passivitat de la gendarmeria marroquina de fronteres seguint les consignes del seu rei, Mohamed VI, un altre gran demòcrata. 

Motiu? Resposta marroquina a l'acollida a l'hospital de Logroño -per raons humanitàries- del lídel del Front Polisario, Brahim Ghali, afectat de Covid de forma seriosa. L'afer es va acabar amb una baixada de pantalons d'Espanya, que va destituir de forma vergonyosa la ministra d'afers exteriors González Laya. 8.000 marroquins van entrar il·legalment a Espanya en 2 dies, provocant una crisi sense precendents. Al final dels dos dies més de 6.500 migrants van ser repatriats, molts infants sense pares (quina ha de ser la desesperació que uns pares abandonin else seus fills menors a la seva sort, acceptant que creuin una frontera sense papers ni diners cap a un futur desconegut però certament molt incert?), però la crisi estava servida. 

Però aquesta és una constant. Hi ha una munió d'altres casos: les pasteres que arriben a Lampedusa o a Andalusia. Les expulsions en calent i/o els internaments en centres d'acollida (CIE) que semblen de facto presons.

I la crisi a Bielorússia ens ha fet descobrir una altra mètode de tràfec macabre d'éssers humans: la substitució dels camions o les pasteres per avions...El migrant paga la tarifa a l'intermediari per obtenir un bitllet d'avió que com a mínim evita el risc i el tràngol del viatge. El que passi a l'arribada, ja es veurà...

L´últim exemple el tenim en l'aterratge d'emergència d'un vol des de Marroc a Turquia a Son Sant Joan, fa tres dies, quan un passatger, en una maniobra perfectament orquestrada i preparada via Facebook, va fingir un coma diabètic. Una vegada aterrat l'avió 20 passatgers van aprofitar la confusió per a escapar-se. 12 han estat detinguts però 8 continuen encara en parador desconegut.

No dic que sigui fàcil, que certament no ho és, però estic convencut que el món ric té maneres molt més eficients de gestionar aquestes crisis i d'impedir aquests drames humans. Per què no es prenen accions fermes en aquest sentit quan els mitjans econòmics hi són? Sóc incapaç de veure'n la resposta...

Pressupostos de la Generalitat i la CUP

Em costa d'entendre en ple Segle XXI un partit modern que funcioni amb règim assembleari, però aquest és el cas -encara- de molts partits, i entre els que ens ocupen, al nostre país, la CUP, les antigament Candidatures d'Unitat Popular que van néixer amb vocació municipalista (es pot entendre) però que van fer el salt a la política catalana (també ho puc arribar a entendre) i que van acabar presentant-se a les eleccions al parlament espanyol (no ho entendria ni en tres vides).

Tinc molt present en la memòria el salt al Parlament de la CUP, a les eleccions de novembre del 2012 en les que les CUP, encapçalades per en David Fernàndez i en Quim Arrufat van obtenir 3 diputats. En David, que en la meva opinió és un animal polític de primera divisió i un grandíssim activista i periodista (amb seny) em va fascinar per la seva coherència política i els seus articles periodístics, en particular, els que va publicar durant molt de temps al diari Ara.

El que vaig pensar que era una alenada d'aire fresc al Parlament de Catalunya aleshores es va estroncar quan l'octubre de 2015 la CUP, en una votació assembleària convocada per a decidir si els seus  diputats recolzaven la investidura d'Artur Mas després de tres mesos de negociacions. La votació va tenir lloc durant un cap de setmana a Sabadell i després de tres votacions, es va acabar amb un empat de 1.515 vots (no m'ho vaig creure aleshores i continuo sense creure-m'ho a dia d'avui, però en fi, pitjors coses s'han vist...). 

Es de tots sabut que finalment la CUP no va recolzar la investidura de Mas i finalment es va acabar investint President -amb els vots de la CUP- a en Carles Puigdemont, en una legislatura, la XIª, que es recordarà sempre pel la votació per la independència en el referèndum de l'1 d'octubre de 2017.

Aquesta setmana s'han presentat els pressupostos de la Generalitat de Catalunya pel 2022 (seria el primer pressupost aprovat en 12 anys!) que es caracteritzen, en línia amb la majoria de governs del món, per ser expansius (un 9% més de despesa) amb la finalitat de contribuir a la recuperació econòmica. Avui ha transcendit que la CUP, enfadada, ai las, perquè s'han presentat els pressupostos sense consultar-los es reunirà en assemblea aquest cap de setmana per a decidir si presenta una esmena a la totalitat, en la línia amb el que faran PP, VOX i Ciudadanos.

Jo no sé què és el que decidirà la CUP aquest cap de setmana, però el més probable és que tombi el suport els pressupostos (per no ser prou socials, per no ser prou independentistes o perquè l'àvia fuma) i tornem a entrar en una espiral que avoqui a unes altres eleccions.

Si els senyors de la CUP tinguessin dos dits de seny i amplitud de mires, entendrien que un país com Catalunya necessita pressupostos (són els més socials de la història del país) i restaurar la normalitat abans de pensar en la independència. 

La política del cremem-ho tot per a resorgir més forts em sembla que és una errada garrafal, i més en un país absolutament dividit en gairebé dues meitats en la que, políticament parlant, una no vol ni sentir a parlar de l'altra. 

Potser el que els senyors assemblearis de la CUP estan esperant és l'adveniment d'un Parlment espanyol d'extrema dreta i així tenir motius més sobrats per a agafar les armes i declarar la revolució independentista per a proclamar, després de la victòria, la República Catalana.

. Ya a primera hora de la noche y después de dos votaciones ajustadas, empatar

Billy Elliot: el musical

En aquests temps estranys que ens ha tocat viure, on no hi ha un sol dia en que una munió de males notícies s'escoli a les nostres vides, costa trobar raons per a emocionar-nos com a éssers humans i donar-li un sentit a tot plegat.

Efectivament, les notícies negatives posseeixen les nostres vides, des de l'evolució altra vegada molt negativa de la pandèmia de covid en diferents països propers (la situació està lluny de ser sota control), fins a les dades de violacions de noies joves amb total impunitat, passat per la fatxenderia dels polítics als quals paguem els sous, o els no-acords a la cimera del clima de Glasgow, que hom té la sensació que es fa més de cara a la galeria (perquè s'ha de fer i cal que els polítics apareixin a les fotos i a les notícies) que no pas perquè hi hagi una convicció dels nostres dirigents que s'acaba el temps per a actuar...Si a això i a moltes altres coses li sumem l'agonia del Barça i els ensurts del Girona, podem dir que n'hi ha per llogar-hi cadires (o "hay para alquilar sillas", que cantava La Trinca).

Enmig de tot aquest femer, fa un parell de dissabtes vaig tenir el privilegi d'assistir a segona fila al musical Billy Elliot, des de la que gairebé podia sentir la respiració de les actrius i els actors, i tocar l'esquena del director de l'orquestra. 

És força probable que molts de la meva generació hagin vist la pel·lícula, de l'any 2000, candidata a tres òscars (millor director, milló guió i milló actriu de repartiment) i gran èxit de taquilla i de públic. Tinc un gran record de l'actuació de Jamie Bell (Billy Elliot) i de la seva professora, l'actriu Julie Walters (brillant a la peli).

La pel·lícula em va fascinar i emocionar aleshores, les notícies de la vaga dels miners i de l'actuació de la Dama de Ferro, Margaret Tatcher, encara eren relativament recents. Pels que no coneguin la trama, es tracta d'una història de perdedors on la derrota era clara des del principi, i on només es resistia (vaga de miners) per a defensar la dignitat d'un poble que només tenia les mines com allò que donava sentit a les seves vides. Miners que només savien fer de miners i que només volien fer de miners. Que l'extracció de carbó no fos rendible ni sostenible ni viable els era igual. Només hi havia la mina i fora d'ella, l'abisme. Al final, els miners no tenen altre remei que -vençuts- tornar a la feina sense haver aconseguit els seus objectius. Al cap de pocs mesos, totes les mines serien tancades.

L'any 2012, en un viatge a Nova York amb la meva dona, vam anar a veure el musical a Broadway i em va tornar a fascinar la posta en escena i els actors. La història em va tornar a captivar.

La seva estrena a Barcelona el mes d'octubre va ser per a mi una gran notícia. Primer perquè es tracta d'una producció de gran format que feia temps que no es veia a la capital. Segon perquè vaig anar seguint per premsa i ràdio la preparació i la pre-producció, sobre tot en la part referida al casting de selecció dels diferents "Billy Elliots" formats a l'escola  de la Coco Comín, un referent a l'escena musical a Barcelona. I tercer perquè tenia ganes de reviure la història i veure i viure si el pas del temps l'havia respectat.

Embolcallada amb l'èxit que va tenir a Madrid -va estar en cartell més de 2 anys i mig i es vam fer més de 900 representacions entre 2017 i març de 2020 en què es van haver de suspendre les representacions per la pandèmia - i amb la mateixa producció que la va estrenar allí (SOM Produce, la companyia productora de musicals més gran d'Espanya), l'obra es va estrenar a Barcelona el dia 9 d'octubre, amb part dels mateixos actors que la van representar a Madrid, on destaca la professora Mrs. Wilkinson (brillant)  i el pare d'en Billy (molt convincent). 

No em penedeixo d'haver pagat un preu alt per  les entrades (a la fila 2 costaven 75€ cadascuna) perquè l'espectacle s'ho mereix amb escreix. Dues hores de màgia en estat pur, amb emocions a flor de pell durant tota l'estona, i un desplegament visual i auditiu digne dels millors espectacles de gran format del West End o de Broadway.

Al casting actual a Barcelona hi ha 5 Billy Elliots (d'edats entre els 8 i els 13 anys). Quan hi vam anar nosaltres l'actor principal era en Pablo Fito, un nen que és tot entusiasme i entrega. Fins al punt que quan va acabar la representació, va arrencar a plorar de forma incontrolada i va rebre l'aplaudiment emocionat dels seus companys de repartiment.

Billy Elliot és un remei per la misèria moral que inunda darrerament els nostres dies. És un antídot altament recomanable. Si jo fos metge, el prescriuria constantment.