La inhabilitació del President de la Generalitat

Per l'entrada al blog d'avui tenia pensat un altre tema, però la realitat -una realitat cada vegada més frontista, descarnada, d'extrems irreconciliables- m'obliga a deixar-lo en forma d'esborrany i potser demà el publicaré; aquest vespre no puc fer altra que -com si d'un programa especial es tractés- escriure, pronunciar-me, sobre la inhabilitació del President de la Generalitat de Catalunya.

No per esperat deixa de ser punyent, constatar que la màxima autoritat de Catalunya és inhabilitada per despenjar una pancarta a destemps. Deproporció? No, molt pitjor. Més enllà. Injustícia.

No per la mediocritat del personatge, que no deixa de ser un poeta ressentit i un catalanista etnicista (al menys ho eren els "twits" que va esborrar), es pot deixar passar un fet tan greu com aquest, que clarament no és justícia, sinó, repeteixo, in-justícia, entesa com a falta d'imparcialitat.

De fet, a democràcies -una mica- més consolidades que la nostra, un fet així no se'l creurien. I la prova és que el govern i la judicatura espanyoles topen ara sí i ara també amb una justícia belga, escocesa, alemanya, suïssa, que els tomba les euroordres. Sedició, rebelió, llibertat d'expressió. No sedició, no rebelió, no llibertat d'expressió diu la justícia belga, escocesa, alemanya, suïssa.

Avui, a la mani de protesta de Girona han cremat una bandera espanyola i una fotografia del Borbó. A mi no m'agrada que es cremi la bandera espanyola, ni cap altra bandera, ni la fotografia de ningú, ni tan sols la de bàrbars demoníacs i criminals com Adolf Hitler, Francisco Franco, Stalin o Pol Pot. 

Al final les banderes no són més que draps que s'utilitzen com a justificació d'abusos, violència, barbaritats o repressió dels dictadors que he anomenat i d'altres que em deixo al tinter. No m'agraden les banderes, per la part mesquina dels humans que representen. M'agraden quan uneixen culturalment i pacífica. Quan són el estandard de pobles que manifesten pafícicament la seva voluntat majoritària d'organitzar-se políticament com a poble.

Em desagrada com i quan s'utilitzen com a armes llencívoles. Per descomptat que no m'agraden els dictadors, ni els corruptes, ni els mediocres. Però tampoc la justícia parcial. I quan es tracta de la unitat d'Espanya, sembla que tot s'hi val, i això no hauria de ser així. Hi ha moltíssima bona gent a Espanya (és un país ple de bona gent, en general) que pensa de la mateixa manera. Fins i tot malgrat la creixent polarització i la manipulació dels mitjans d'aquí i d'allí.

Als fets em remeto. Per això, per cremar banderes i fotos del borbó, no fa gaire anys, a Girona es va portar a judici a dos nois d'ERC que el setembre de 2013 van cremar una foto de l'aleshores rei d'Espanya, Joan Carles I. La justícia espanyola els va condemnar a 15 mesos de presó (com a Valtònic que per les seves cançons els tribunals espanyols el van condemnar a 3 anys i mig de presó per, atenció -enaltiment del terrorisme-, mentre que el TJUE el va deixar en llibertat a Bèlgica...) i el TJUE va fallar en contra de la justícia espanyola.

S'ha escrit per activa i per passiva que en Mariano Rajoy, aquell president que proferia barbaritats cada vegada que obria la boca, que caminava cada matí pels jardins de la Moncloa, que fumava puros i que llegia el Marca (i molt poca cosa més), va ser el principal generador d'independentistes d'Espanya, en cercar de forma insistent l'anulació de l'Estatut de Catalunya del 2010 (recordem'ho, votat pels parlaments de Catalunya i de l'Estat). 

En Rajoy va trobar la continuïtat del seu llegat en la polícia patriòtica de l'inestimable deixeble Jorge Fernández Díaz, el radical ultradretà de l'àngel de la guarda Marcelo ("esto te lo afina la fiscalía"), en la seva policia patriòtica, i en la justícia -també- patriòtica que defensa a capa i espasa la unitat d'Espanya utilitzant les armes que sigui, fins i tot la prevaricació o el dictat de sentències exprés que no fan altra cosa que posar en entredit la reputació internacional d'Espanya. Però a ells els és igual. Tot per la causa. Ens inventarem el que calgui. Com resa el rètol de les cases cuarter de la Guàrdia Civil, que la judicatura espanyola ha fet seva: "Todo por la patria", fins i tot la prevaricació. I així tenim l'incendi que s'autoalimenta amb l'inestimable ajut de la justícia patriòtica. Aquesta justícia parcial i patriòtica, també genera inependentistes, i ara, a més a més, màrtirs...

Els que llegeixen el meu blog saben de sobre que no m'agrada en Quim Torra, però ni un personatge així es mereix que la Justícia, que ha de ser cega i justa sigui exactament tot el contrari. Deia Marco Tulio Ciceró: "Iustitia est regina virtutis", és a dir, "la justícia és la reina de les virtuts". Però quan la justícia és parcial, quan no és justa, conculca tot el seu sentit fundacional i esdevé tota una altra cosa. Just el contrari.

La batalla pel Tribunal Suprem als Estats Units

La mort de la jutgessa Rut Bader Ginsburg en plena campanya per les eleccions presidencials nord-americanes del proper 3 de novembre (queda poc més d'un mes, exactament 37 dies) ha obert un altre front de polèmica als Estats Units. Un més.

A diferència del que passa a la resta de democràcies consolidades del planeta, el Tribunal Suprem dels Estats Units (Supreme Court) està format per 9 jutges/jutgesses que ostenten el càrrec de forma permanent (Life tenure). Una vacant només té lloc quan un dels jutges es retira voluntàriament o es mor. Rut Ginsburg no va ser una jutgessa qualsevol. Escollida per Bill Clinton el 1993, ha exercit fins la seva mort que va tenir lloc la setmana passada (27 anys en exercici). Formada a Harvard i a Columbia, va ser la segona dona que va accedir al Tribunal Suprem (i la primera dona jueva). 

Malgrat ser considerada moderada, durant la seva carrera, ja abans de ser nominada, va caracterizar-se per la defensa dels drets civils, de les minories (va guanyar el cas que va suposar de facto l'admissió de les dones a l'exèrcit) i com a defensora del dret de les dones a decidir, es va oposar formalment a la prohibició de l'avortament ("els governs no han de prendre decisions en nom de les dones", va ser una de les seves màximes). Ginsburg va deixar escrit que demanava explicitament que la seva substitució la fes el president sortit de les eleccions presidencials del 3 de novembre.

Naturalment, Donald Trump ha fet cas omís del seu desig (què més es podia esperar d'un individu com aquest?) i avui és notícia que ja ha anomenat una candidata a la vacant deixada per la mort de Ginsburg: la jutgessa Amy Coney Barrett. Si se la confirma en el càrrec passarà a ser el membre més jove del tribunal. 48 anys, conservadora, catòlica, mare de 7 fills, contrària a l'avortament i defensora de la restricció de la inmigració i del dret a portar armes. Malgrat ser una jurista de prestigi, si el Senat (de majoria republicana) confirma la seva elecció, fet més que probable, canviarà l'equilibri del tribunal entre conservadors i liberals, que passarà a ser 6 a 3.

Donald Trump, mal perdedor, està doncs preparant el terreny. Ja ha dit públicament que si perd les eleccions (a dia d'avui, segons les darreres enquestes publicades Biden lidera la cursa a la presidència per 8 punts porcentuals: 49% versus 41% a nivell nacional, però la recuperació de Trump, malgrat Covid i protestes racials, evidencia que la victòria de Joe Biden encara no es por donar per segura), les impugnarà. 

En aquest cas, comptar amb un tribunal de signe conservador i amb 3 magistrats al càrrec proposats per ell mateix, podria provocar una situació inaudita als Estats Units, que el Tribunal Suprem anulés el resultat d'unes eleccions presidencials.  Si això succeís es podria obrir el període d'inestabilitat i disturbis més important de la història del país. El que està passant a Bielorrússia seria un joc de nens comparat amb el que podria passar allí... 

idiotavirus (III): desgovern i actituds incíviques

Avui, dimecres 23 de setembre, vespre, segon dia de tardor i vigília de la Mercè, festa major de Barcelona i per tant, vigília d'un dijous festiu amb aqüeducte a la capital de Catalunya fins el diumenge, em jugo un tros de quòniam amb vosaltres, estimades lectores i estimats lectors (abans hagués escrit "m'hi jugo un pèsol", amb permís del Mestre Joaquim Maria Puyal, però cal ser modern i adaptar-se als estils dels nous temps post-pandèmics) que hi haurà una operació sortida -encoberta,  pseudo-encoberta o descarada- descomunal cap a la Costa Brava, cap al Maresme i cap a la Cerdanya/Pirineu. 

Durant els darrers dos dies, amb escenificació de banderes profuses on imperava el vermell i el groc ("gualdo", perquè ens entenguem) i declaracions davant tribunals superiors que duren tres minuts de rellotge, hem assitit a la constatació que malgrat Espanya és el be negre no d'Europa sinó del món mundial en matèria de transmissió del virus, aquí mengem de plats diferents que a la resta d'Europa. I les receptes dels nostres polítics, aquí i allí, també són diferents de la dels altres, que ho fan més bé que nosaltres. 

En primer lloc cal insistir en el fet que, veient el desgavell de propaganda (en el sentit més despectiu, però més real i evident, és clar), d'ordres, contraordres, accions i omissions de les administracions públiques en general i en matèria de prevenció del coronavirus en particular, tinc no la sensació sinó la certesa que als pobres pagadors d'impostos ens tracten com a disminuïts psíquics.

Utilitzant la saviesa popular, no exempta de vulgaritat en aquest cas, m'atreviria a dir que la frase "se'ns pixen a sobre i diuen que plou" és ara més certa que mai en un passat recent. Confinar sense confinar. Disminuir la quarentena de 14 a 10 dies. Mantenir bars i restaurants oberts amb pocs límits quan està demostrat que són una de les fonts de propagació del virus més importants. 

Segurament els polítics (Diaz-Ayuso al capdavant) invoquen la frase mítica de Bill Clinton a la campanya presidencial de 1992 contra George Walter Bush: "És l'economia estúpids" per evitar l'anatema del -segon- confinament, però si les coses segueixen així, potser serà Europa qui ens hi obligui, i llavors Espanya esdevindrà el pària del món civilitzat.

A Catalunya les coses no estan gaire millor que a la Comunidad de Madrid. Si bé és cert que els índex de contagi són significativament més baixos i que des que Argimon, nou secretari de l'Agència de Salut Pública de Catalunya sembla estar fent passes en la direcció correcta, les contradiccions segueixen desconcertant el ciutadà conscient. I  els contagis i els índex de transmissió segueixen pujant. Aquesta i no altra és la rccealitat.

Però llavors hi ha els altres ciutadans, els negacionistes per acció o per omissió. Omissió deontologica, d'empatia i de responsabilitat.  Deia al començament de l'article que aquest pont de la Mercè, malgrat les recomanacions de Salut Pública, hi haurà una fugida massiva de Barcelona (i de les ciutats de la corona metropolitana que fan coincidir la seva festa local amb la Mercè) cap a la perifèria i per tant una capacitat d'expansió vírica descomunal. Les platges de Llafranc, Palamós, Platja d'Aro, Calafell, Cambrils...la Cerdanya, els Pallars seran plenes i plens de propietaris de segones residències, que amb total irresponsabilitat (i impunitat) ignoraran els advertiments de Salut Pública.

M'agradaria equivocar-me i haver de rectificar aquest article dilluns vinent escrivint que em vaig equivocar i que estic orgullós dels meus conciutadans i la seva actitud de responsabilitat col·lectiva, però malauradament, no serà així. Hi haurà aglomeració a les platges (si fa bon temps), els restaurants (quan més cars més plens) estaran a vessar i als passetjos hi haurà una munió de vianants, que en molts casos no respectaran cap de les normes de distància social que se'ns recomanen.

Molts pensaran que el virus no va amb ells, que ells ja practiquen la política de la distància social, la mascareta i el rentat de mans, però seguiran sense canviar els seus hàbits i el seu modus operandi, fins que la realitat, que és tossuda, els acabi (ens acabi) reconfinant a casa o a un hospital on, connectats a un respirador artificial, les coses es veuen d'una altra manera. I per sort o per desgràcia, parlo amb molt coneixement de causa.

Davant tanta estupidesa, mala gestió i egoïsme, m'agradaria creure en els àngels de la guarda per a poder encomanar-me al Marcelo, a qui, encara que no m'ajudés a aparcar, li demanaria que ens ajudés a la restauració del sentit comú col·lectiu.

Idiotavirus (II): Confinar sense confinar, "Tros de quòniam" i altres perles

Divendres passat a la tarda, mentre tornava de la feina, a "Can Clapés" (Versió RAC1), van interrompre una estona la programació ordinariamente per a connectar en directe amb la roda de premsa de Díaz-Ayuso, que vista l'evolució de la pandèmia a Madrid, havia generat gran expectació.

Francament a mi que la vida m'ha tornat un descregut amb gairebé tot i tothom però en particular amb els polítics, n'esperava poc de la seva compareixença. Però tot i així, he de reconèixer que la realitat va superar la ficció. Una vegada més haurem de pensar que l'idiotavirus ha fet feix, més del que ens pensàvem i clarament ha afectat la capacitat de discerniment de molts polítics. La Díaz-Ayuso no n'és una excepció. El garbuix d'estupideses, despropòsits i contradiccions que va proferir durant la roda de premsa va ser molt superior al que hom podia esperar i que es por resumir en: tot està sota control i confinarem sense confinar, perquè el confinament és un desastre per l'economia.

I així tenim les coses. La bona gent del sud de Madrid totalment desconcertada, sense saber ben bé què ha de fer a partir de demà, però amb una imatge que és més gràfica que cent explicacions: parcs infantils tancats i bars oberts.

Aquesta és si fa no fa el resem del drama post pandèmia: presa de temperatura a les escoles i disbauxa a les platges, als bars i als restaurants.

Emulant al "Polònia" (la millor sàtira política que s'ha fet a la televisió des que tinc ús de raó) he d'escriure: mentrestant a Catalunya...

La càmera enfoca el president de la Generalitat, amb una màscara que li tapa tres quartes parts de la cara i que, en roda de premsa sense preguntes, titlla el president Sànchez de "tros de quòniam" en resposta a l'acusació de Sànchez a Torra de judicialitzar el conflicte...Tots sabem que Torra és un intel·lectual, un home de lletres que té tant de polític com jo de monjo. Francament, judicialitzar el conflicte en referència al seu judici per l'afer de les pancartes demostra una futilitat i una estupidesa (per part de Torra i dels seus assessors -en té? em pregunto jo-) digna d'un premi Darwin. Tant soroll i tanta xuleria de pinxo porter de discoteca per acabar retirant la pancarta a destemps pagava la pena? O és que el pobre home no sabia com sortir-se de l'atzucat al que el va posar en Carles Puigdemont....

Però un mèrit, un, li he de reconèixer. El "tros de quòniam" m'ha arribat al cor. En primer lloc perquè les úniques vegades que he llegit (mai sentit) aquesta expressió tan nostrada i fora d'ús, és en els còmics d'en Tintin, de la boca del capità Haddock (el de "Llamp de llamps" i d'altres perles com ara "Pirata de bassiol, Menjabròquils, Vegetarià, Brontosaure, Hipopòtam del cabàs"...) que d'altra banda tenen el mèrit d'haver descobert a bona part de la població catalana que es pot insultar amb classe en llengua catalana).

També perquè la premsa de Madrit (concepte) se n'ha omplert la boca. El "tros de quòniam" ha aparegut en portada de l'ABC!!, traduït pel diari com a "necio" (jo ho hagués traduït com a "Babau", però en fi, "Doctores tiene la Iglesia") i això no succeeix cada dia...

Torra acaba fent-se fort (per les males dades de l'evolució del virus a Madrid) i conclou amb l'èpica de "morir matant", desaconsellant a la ciudadania de Catalunya de viatjar a Madrid, si no és per "motius ineludibles"...

Que s'acabi si us plau. Amb inhabilitació o sense, però pel bé de l'equilibri mental dels votants, necessitem unes eleccions amb urgència. A veure si Santa Rita ens hi ajuda.

Desastres mediambientals al món: una altra veritable pandèmia

Malgrat el negacionisme rampant que impera en els gestors autocràtics d'alguns dels països més importants del Planeta, els destins dels quals són curiosament  regits per governants de dubtosa preparació, condició i qualitat democràtica, la realitat sol ser tossuda ("nevertheless, reality is stubborn" que diuen els anglosaxons) i el canvi climàtic provocat pel negligències o per l'acció o l'omissió dels humans és una realitat incontestable.

Rússia, la Xina, Brasil, els Estats Units, països que representen -amb 45 milions de kilòmetres quadrats- el 30% de la superfície terrestre del planeta Terra, estàn regits per polítics que defensen obertament la inexistència del canvi climàtic i que amb la seva acció conscient, estan contribuint a la seva desforestació i a la seva destrucció. Si hi afegim Austràlia, que no és una autocràcia però que també està afectada des de fa anys per la pandèmia dels incendis forestals, ens situem al 35% de la superfície de la Terra. Les xifres, la realitat, són esfereïdores.

L'estiu passat, sense anar més lluny, any del que ja es disposa de dades definitives, la superfície forestal cremada és difícil de pair: a Sibèria, el 20% de la seva superfície forestal, al Brasil 318.000 de kilòmetres quadrats (més de la meitat d'Espanya), a Austràlia, 14,9 milions d'hectàres, als Estats Units, 28 milions d'hectàrees. A la costa oest dels Estats Units es necessita mascareta per a sortir al carrer amb independència del coronavirus: el fum, que ho envaeix tot i enfosqueix el cel, fa virtualment impossible respirar sense protecció. 

I què fan els Putins, Bolsonaros i Trumps de torn? Doncs això, tiren pilotes fora i neguen la realitat, que -una vegada més- és molt tossuda. Si les ciutats més contaminades del món són, o han estat els darrers 25 anys a l'Àsia, típicament Delhi, Lahore, Dhaka i Beijing, la darrera setmana aquest trist rècord l'ostena Portland, a Oregon, que presentava la màxima de tenir la pitjor qualitat d'aire del planeta la setmana passada. Seattle, Los Angeles o San Francisco també superen amb escreix en mala qualitat d'aire, les ciutats asiàtiques més contaminades. És l'efecte de la crema incontrolada de superfície forestal. La gràfica que publica avui el New York Times és un bany de realitat que fa autèntica basarda.

Donald Trump que, després de setmanes de silenci va visitar per fi la costa oest aquest dimarts va dir literalment: "No penso que la ciència pugui explicar el que està passant"...Negacionisme en estat pur. A l'igual que el seu col·lega d'autocràcia Vladimir Putin. A Sibèria, com als Estats Units, la política imperant és (era fins fa poc) deixar que els incendis s'apaguin sols. Fins que la realitat s'imposa i als Estats Units ja s'està parlant de migracions massives de l'oest cap a l'est ocasionades pel canvi climàtic. Si tenim però en compte que a la costa est i al centre dels Estats Units els tifons i els huracans han augmentat la seva freqüència d'una forma també desproporcionada les dues darreres dècades en relació als darrers cent anys, la tempesta perfecta està servida.

Segurament sobreviurem a la pandèmia del coronavirus, però no està gens clar quin futur li espera a la humanitat de seguir amb el ritme de destrucció i desforestació actual. L'aparent distòpia que ens presenta l'extraordinària pel·lícula "Interstellar" pot ser molt més a prop del que molts s'imaginen, però els dictadors, segueixen com si sentissin ploure.

Idiotavirus

Aquest matí tot esmorzant a Ca La Paula, a Castellfollit de la Roca amb El Punt Avui, hi ha dues notícies que m'han cridat l'atenció. Una d'elles ha estat la sobtada mort per infart, als -només- 71 anys, del dibuixant i ninotaire José Antonio Fernández, en "Fer". 

Un home que forma part del meu bagatge, de la meva vida, dels meus referents culturals i de país. M'ha cridat poderosament l'atenció veure el seu acudit a la pàgina 2 (Coronavirus i tornada a l'escola, de rabiosa actualitat), i  una mica més endavant la notícia de la seva mort. En Fer ha mort al peu del canó. Va ser un home íntegre, d'humor intel·ligent, un català nascut a León, que ens deixa abans d'hora. Descansi en pau, amb el meu agraïment i admiració pel seu humor senzill, lúcid, corrosiu, un home d'una fina ironia semblant a la de un Jaume Perich, que també trobarem molt a faltar.

L'altra notícia, també trista, tristíssima, ha estat veure les fotografies de les cues de -presumptes- Sapiens Sapiens per arribar a la creu de la Pica d'Estats aquest cap de setmana passat, el pic més alt de Catalunya. Sense mascareta, sense distància de seguretat, sense sentit comú. Ni un pam de seny. 

En un grup de WhatsApp d'amics d'infància que he citat tot sovint en aquest blog, el bon amic Lluís Ferré en fa menció amb una mescla de resignació i emprenyament. No hi podria estar més d'acord. Com a danys col·laterals, banys prohibits als estanys del parc i invasió il·legal de la zona amb autocaravanes.

 Les fotos que s'han publicat fan autèntica por. És com si la pandèmia del coronavirus hagués despertat els instints depredadors de molts humans per a colonitzar/destruir els paratges naturals que tenen més a prop. Queixes en aquest sentit n'hi ha per part d'alcaldes de la immensa majoria de zones rurals de Catalunya, fins fa quatre dies ignorades pels exploradors locals, que més s'estimaven fer la volta al món (per a poder-ho penjar a Instagram, és clar) o recalar en un resort dominicà amb pulsera de buffet i barra lliures. Conclusió: les autoritats ja parlen de restringir/limitar l'accés al parc (i per extensió a d'altres). Coral·lari: com que no tenim seny ens han d'acabar coartant la nostra llibertat, per l'idiotesa d'alguns. Com escrivia l'Arturo San Agustín: monos vestits. Això és el que són molts presumptes Sapiens.

Veure aquestes fotografies avui m'ha fet venir al cap les fotos de la més brutal mosta d'estupidesa humana que he vist en molts anys: les cues a l'Everest per fer el cim publicades per National Geographic el maig de 2019, de les que en reprodueixo una.

Estultícia extrema, manca de sentit comú, manca de deontologia, d'ètica i d'estètica. 

Contemplar això em fa dubtar seriosament del futur dels Sapiens com a espècie. Hom es pregunta si aquesta espècie té remei col·lectivament parlant. Jo cada dia en dubto més.

Què explica que algú pugui pagar molts diners (milionaris xinesos vells sobre tot, però no només) perquè el pugin en helicòpter al camp base a 5.500 metres i des d'allà pràcticament el portin en safata fins al cim a 8.848 metres per tal de poder fer-se una fotografia i penjar-la a les xarxes socials? 

A mi em costa de creure que hi hagi gent tan beneïta com per a fer-ho (i pagar-ho) però la realitat és tossuda i les fotografies parlen per elles mateixes.  

John Carlin publicava ahir a La Vanguardia (una de les poques lectures que salvaria) un article titulat "El contagiós idiotavirus", que citava exemples que res tenen a veure amb el que jo escric aquí però que arriba a la mateixa conclusió: l'estultícia humana és no només molt perillosa, sinó molt contagiosa.

Doncs això. No hi podria estar més d'acord.

Covid i picaresca: un tub de patates "pringles"

La notícia s'està fent viral i no m'estranya. Em fascina la màgia de l'ésser humà i aquesta capacitat infinita de respondre amb molta cel·leritat i de forma extraordinàriament imaginativa als diferents reptes que les circumstàncies de la vida i la progressiva -i creixent- coherció de les nostres llibertats individuals ens posen al davant.

He parlat en aquest blog diverses vegades -de fet moltes en 10 anys- sobre els premis Darwin, aquells que s'atorguen anuament als Estats Units i premien la mort més absurda d'individus que ho fan sense descendència. En el cas que ara explicaré la cosa és exactament la contrària. És a dir, penso que hi hauria d'haver un premi anual a la més divertida extravagància -demostrada- per persones que tinguin, com a mínim, un fill, ja que la intel·ligència i la picardia, a l'igual que l'estultícia, es transmeten amb els gens.

El coronavirus i el confinament estàn plens d'anècdotes de persones que amb major o menor forturna se les han empescat per aconseguir saltar-se parcialment la reclusió. Tots recordarem entre d'altres històries divertides aquella persona que passejava un gos de felpa o aquell altre que llogava el seu gos a 10€ l'hora per a gent que el volgués treure a passejar.

En el cas que ens ocupa, la història va sobre un turista anglès, de nom Michael Richards, 41 anys, que va agafar un vol a la localitat britànica de la companyia EasyJet a Huddersfield (a mig camí entre Manchester i Leeds) amb destinació a Tenerife.

El vol durava quatre hores i malgrat l'obligatorietat de portar mascareta durant tot el viatge en Michael va aconseguir saltar-se la norma. Com? Doncs senzill. Es va comprar una bossa de "Pringles" de tub i va calcular amb quina cadència hauria de menjar les patates per tal que li duressin tot un viatge de quatre hores. 

En Richards es va menjar una patata cada dos minuts i mig, és a dir, trigava 150 segons en menjar-se'n cada una per tal que la ingesta total durés els 14.400 segons que va durar el vol fins a Tenerife. Això sí, per a dissimular-ho una mica, durant el vol es va aixecar una vegada per fer ús del serveis (aquesta vegada sí, amb la preceptiva mascareta).

A diferència del que va succeir recentment amb un passatger d'un avió de la companyia AirEuropa aquest agost passat (on en un vol de Gran Canària a Madrid un passatger es va negar sistemàticament a utilitzar la mascareta i el pilot va decidir fer un aterratge a Màlaga i posar l'interfecte a disposició de la Guàrdia Civil), cap persona del passatge ni de la tripulació es va queixar i l'avió va arribar feliçment i amb puntualitat britànica a l'aeroport de Tenerife.

La gesta d'en Richards  -que una vegada a terra es va afanyar a penjar al seu perfil de Facebook- li va costar la ingesta d'unes 1.000 calories, de les quals 66 grams de greixos (7,2 grams saturats), aproximadament el 50% del consum de calories diari recomanat per la OMS.

Clavegueres de l'Estat al servei del Govern

Estar uns dies de desconnexió física, digital i televisiva no només és convenient i necessari per a la salut mental en general sinó que, a més a més,  és molt assèptic (t'adones que sense bona part de la informació que ens empassem a diari, també es pot viure, i fins i tot es pot viure molt bé). 

Avui, per primer cop en pràcticament una setmana, m'he posat al dia informativament parlant. I el que més crida l'atenció (les notícies sobre la Covid 19 han deixat de ser novetat) és el nou pollastre judicial que és a punt de caure sobre el PP com una llosa.

A hores d'ara, estimada lectora, estimat lector, segur que saps sobradament de què va l'operació que s'ha batejat com a "Kitchen". Clavegueres de l'Estat dins les claveregues de l'Estat. Brutícia en estat/Estat pur. 

Per a fer cinc cèntims per si queda algú que encara no se n'ha assebentat: el govern del PP d'aleshores, munta una operació, orquestrada pel ministre de l'interior Fernàndez Díaz (director ultracatòlic de les clavegueres de l'estat) amb el coneixement del president del govern, segons apunten tots els indicis i -més important- les declaracions del secretari d'estat d'Interior del moment (Francisco Martínez), ara primer boc expiatori: "la meva gran errada va ser ser lleial a miserables com Jorge Fernández Díaz, Dolores de Cospedal o Mariano Rajoy". 

L'operació va consistir, ras i curt, a posar els mitjans de contraespionatge de la policía i el CNI, per a robar els documents pressumptament inculpatoris de Luís Bárcenas, ex-tresorer del PP. Pel que apunta el sumari i les informacions que fins ara s'han fet públiques, la cosa va acabar subornant amb 53.000 euros el xofer de Bárcenas. Tot plegat lamentable, si s'acabava confirmant, amb un tuf mafiós que fa feredat, i amb la demostració una vegada més que - parafrassejant Shakespeare: "hi ha quelcom de prodrit en el regne de Dinamarca" (en aquest cas, canvïi's Dinamarca per Espanya).

Què passarà a partir d'ara, quan la causa surti a judici, i hi hagi finalment sentència? Doncs més enllà de la vergonya, de la ferma convicció de la comissió d'un delicte molt seriós per part d'un partit polític utilitzant de forma partidista les estructures de l'estatdel descrèdit de les institucions i de la constatació que se'ns pixen a sobre i diuen que plou, ben poca cosa més. Hi ha antecedents més que provats.

L'Estat és una maquinària que s'autoprotegeix (tots ho fan, però alguns, amb tradició democràtica més aviat jove i feble: Espanya n'és un paradigma) i per tant no succeirà res de seriós. Els bocs expiatoris passaran uns anys a la presó però els veritables executors sortiran indemnes com sempre (va passar amb els GAL i Felipe González, passarà amb el rei emèrit, amb Mariano Rajoy i els papers del PP i amb Aznar i tota la porqueria que rebufava del recorzament a l'operació de l'atac a l'Irak, amb coalicció amb nord-americans i britànics). Impunitat absoluta a les altes jerarquies d'un estat que vetlla per que les seves estructures es mantinguin intactes, fins i tot al marge de la llei.

La justícia, que si és del tot independent (al menys en aquests casos que estem mencionant), jo sóc monjo budista, es cuidarà molt d'evitar que caigui ningú de relevància política. No quan es tracta de les estructures i les clavegueres i els fons reservats, tots indissociablement connectacts.

I no per sabut, no deixa d'emprenyar-me cada cop més que la vara de mesurar de la justícia no sigui la mateixa en tots els casos (i d'això se'n diu manca d'independència): els líders independentistes, amb sumaris prepararts per fiscalia i abogacia de l'estat amb una clara manca d'objectivitat i voluntat de càstic exemplificant, els va caure tot el pes de la llei, i de moment, ja porten més de tres anys empresonats, en Sandro Rosell va passar més de sis-cents dies a presó (604 per a ser exactes).

Aquest és un dels drames morals i deontològics de l'estat espanyol, i això, com dieun els anglesos, són "facts and figures".