Aquest cap de setmana passat he estat a Madrid per assistir a una celebració amb amics, alguns molt propers, amb qui fa anys que mantenim una bona amistat. Una trobada que celebrem periòdicament, exclosos els sinistres dies (anys) de la pandèmia de Covid, des de fa trenta anys. És una reunió en la que tots ens coneixem i tots parlàvem de tot, sense exclusions, amb posicions polítiques molt diferents, gairebé a les antípodes els uns dels altres, en alguns casos, però que sempre havien estat presidides per la cordialitat.
Aquest any però ha estat lleugerament diferent. Dos dies abans de la trobada, un dels assistents em va enviar un WhatsApp privat que amb educació i pretensió de treure foc a possibles diferències em va "advertir" que una broma fora de context (com saben els que em coneixen, jo sóc dels que no tinc gaire barreres i me'n foto del mort i de qui el vetlla, tan si és independentista com feixista) podia fer que aquella trobada acabés com el rosari de l'aurora...Òbviament em va semblar un comentari absolutament fora de lloc (parlava fins i tot de famílies dividides i altres perles...) i no li vaig donar gaire importància i em vaig fer el ferm propòsit de tenir la festa en pau, sobre tot per respecte als amfitrions.
Al final tot va anar bé, i naturament hi vaig contribuir sense posar llenya al foc, però si escric sobre aquesta petita anècdota és perquè és la primera vegada a la meva vida que em passa una cosa així i, en petita escala, no deixa de ser una expressió de la barbàrie que ens envolta des de fa temps. El món està escalfant-se, en sentit literal però també en sentit figurat. Vam veure-ho de forma molt gràfica en la cara del Borbó a la presa de possessió de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol.
Pasen coses inaudites. 27 dies de manifestació davant la seu del PSOE al carrer Ferran, aquest vespre també, on s'hi concentren ara mateix uns 400 descerebrats reivindicant avui al seu "dret a resar", després que ahir un dels portaveus dels que resen el rosari fos detingut per la policia. Avui criden "Aquí está mi rosario, poli mercenario". Em recorda les concentracions que de tant en tant es fan al meu barri de la Devesa, a Girona, de gent que resa davant la clínica privada Centre Mèdic Aragón, al carrer Impressors Oliva -que practica avortaments- per foragitar "el diable"...
Però puc entendre la crispació de les ments menys preclares (fins i tot d'amics meus amb estudis universitaris i màsters en universitats europees del més reconegut prestigi) quan els polítics no fan res més que de piròmans que atien el foc avui sí i demà també. Dos exemples.
Estava llegint ahir unes declaracions del diputat del PP Rafa Hernando que en declaracions a Interalmería TV parlant de la guerra d'Israel amb Gaza, va dir, literalment: "Ahí hay una organización que se está pertrechando, excavando túneles, almacenando material militar, para usarlo contra Israel...Oiga, es como si en Cataluña hubiera una organización que se dedicara a construir túneles para bombardear Madrid. Oiga, pues usted..., vamos a ver, es que éste es el asunto, no?". Sembla que no pugui ser possible, oi? Que ningú amb dos dits de front podria fer una comparació tan miserable, tan increïble...Doncs és real, està enregistrat. I aquest descerebrat no és precisament un mindundi, fa 30 anys que és diputat, és llicenciat en dret per la Universitat d'Alcalá i màster en ADE per ICADE.
El segon és la també miserable insensatesa de Junts i la seva principal espasa, el senyor Carles Puigdemont. Quatre dies després de la constitució del nou govern a Madrid, amb els seus vots, ja amenaça amb votar una hipotètica moció de censura del PP o votar contra les lleis del govern si el seu partit "no veu avenços suficients". Alguns aquí ho celebren, però a mi aquest tacticisme de pa sucat amb oli, què volen que els digui? m'esgota, em provoca urticària i repelús.
No m'estranya doncs que, amb personatges com Hernado o Puigdemont, la gent pensi que votar no va amb ells, o que la màxima de molts dels seguidors d'aquests polítics sigui, "o amb mi, o a cremar-ho tot", ja sigui resant el rosari, cremant banderes d'Espanya, manifestant-se amb violència, estant en contra de tot o aplaudint discursos d'una altra època pronunciats per l'Alfonso Guerra, en Felipe González o en José María Aznar, tres cares de la mateixa moneda, ja retirada -afortunadament- de la circulació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada