Perplexitat i desconcert

Aquesta entrada de blog me la va "robar" en Santi Vila en un article a "La Vanguardia" de dimecres 30 de Juliol que portava per títol "Necessito vacances ja!". Veritablement el títol és "cutre bananero" i molt personal, la qual cosa cal considerar seriosament quan hom és articulista d'un diari com "La Vanguardia" (o "El País", o el que sigui). Més enllà d'això, el contingut del seu article és excel·lent en el fons i en la forma. 

Em recordo particularment d'en Santi Vila no només perquè és de Girona província (de "casa"), sinó perquè quan al meu fill Adrià la Generalitat li van atorgar un premi a l'excel·lència per haver estat entre els 400 que van treure millors notes a la Selectivitat del 2017, qui li va lliurar el guardó va ser en Santi Vila en persona. A la seva dreta, el -aleshores- president de la Generalitat, Carles Puigdemont, però, per pura casualitat, el guardó li va lliurar en Vila. Una escena per recordar. En Vila va parlar en aquell lliurament de guardons a l'excel.lència i el recordo particularment encertat, gens sectari, neutral, reflexiu, com anticipant la tempesta que després es desfermaria (lliurament de guardons al Juny de 2017) amb el Referèndum i que ens marcaria a tots plegats per sempre més.

El meu bon amic Manel Domínguez m'envia per WhatsApp l'article d'en Vila a "La Vanguardia" i me'n demana l'opinió i li responc ras i curt, més o menys: "En Vila m'ha robat l'article que volia publicar al meu blog ahir". Perquè és rigurosament cert. En Vila se'm va avançar perquè tinc problemes amb l'internet a Sant Antoni de Calonge, on se suposa que estic passant una setmana de vacances.

El seu "Necessito vacances" per a mi és "Perplexitat i desconcert", i aquest és el nus gordià de la qüestió. Estem d'acord en un cent per cent. En Vila, en Manel i jo, i m'atreviria a dir, centenars de milers més de catalanes i catalans.

Estic d'acord en que no tenim govern (algú amb dos dits de seny, repeteixo, dos dits de seny, en dubta?). Estic d'acord en que el poeta, demagog, filòsof, nacionalista ranci Torra s'ha begut l'enteniment (ja fa molt temps, però aquests darrers dies la descomposició neuronal ha assolit uns nivells exasperants: ha fet seva la màxima "quant pitjor, millor") però fins a uns extrems que al ciutadà del carrer li costa d'entendre (o al menys això és el que a mi em sembla, el que el cor em diu). Perquè al capdevall, també estic d'acord en que Catalunya és molt més que un govern que ningú no va escollir a les urnes.

Estic desconcertat i perplexe perquè se'm va dir (Trio Calavera i President Torra, pels lectors fidels) que quan "nosaltres" gestionéssim la pandèmia després d'acabat l'estat d'alarma estaríem com en el paradís terrenal d'Adam i Eva. I això no ha estat així, més aviat al contrari.

Estic desconcertat i perplexe perquè no em sembla bé que el govern de la Generalitat (que no em representa) escridassi i reprengui el Bisbat de Barcelona (que tampoc em representa, però que respecto) hagi dit el que ha dit en contra del Bisbe Omella per haver celebrat  -amb totes les mesures de seguretat- una missa en memòria de les víctimes de la Covid 19 -només 150 persones a la Sagrada Família i en Torra en fa una qüestió de desobediència i política-. Però ningú no ha fet res fins ara per a preservar la salut pública de "botellones" i festes nocturnes en el que les mesures de seguretat és passen pel folre dels collons.

Estic desconcertat i perplexe pel malament que s'ha gestionat tot plegat: el retard en el confinament de Lleida, la manca de planificació pel que fa els temporers, les excuses barates de manca de competències, la improvisació, el desconcert, el caos, el ara mateix és blanc (quan tothom sap que es negre i que demà canviaran d'opinió per dir que és negre) i passades unes hores canviem d'opinió.

Estic desconcertat i perplexe perquè no sé que he de fer, més enllà de preservar el sentit comú. No sé si puc anar a un concert amb totes les mesures de seguretat (i que s'anuncia a tots els mitjans però que la Generalitat desaconsella), però sí que sé que puc anar a un bar on em trobaré dotzenes d'energúmens que no respecten ni distància de seguretat ni òsties en vinagre.

Estic desconcertat perquè no podem fer reunions de més de 10 però aquesta setmana a les platges de Sant Antoni de Calonge m'he hagut de barallar perquè em respectin a la sorra els dos metres.

Estic desconcertat i perplexe perquè malgrat que pago molts impostos (amb orgull i sense recança), em sento ignominiosament maltractat, com a ciutadà i com a contribuent.

Els vestigis del Règim del 78

Quan els de la nostra generació teníem 10 anys, instruïts pels nostres pares, i fins i tot per alguns dels nostres mestres (no tots, sigui dit de passada), ens vam creure cegament (almenys aquest va ser el meu cas) que, mort el dictador feixista  i inciada l'anomenada Transición, per fi s'assolirien, amb l'aveniment de la democràcia i l'aparició d'una nova classe política  (inclosos socialistes, comunistes i catalanistes), les quotes de llibertat que durant tants anys se'ns havien negat, i que com a catalans, la nostra aspiració natural era aquella que es va cridar com a lema unitari a la mani de Sant Boi de Llobregat el 1976, en la primera manifestació autoritzada per les autoritats des de l'adveniment del feixisme el 1939. 

"Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", aquest va ser el lema, unitari, multitudinari, inclusiu. Hi eren tots: obrers, catalanistes, anti-franquistes, republicans reprimits i els quatre indepenentistes que quedaven de l'Esquerra Republicana de Lluís Companys. Jo era jove, però hi ha algunes coses que et queden gravades de per vida. Aquesta va ser una d'elles. Recordo l'emoció del meu pare, les seves llàgrimes als ulls, i per mimetisme i admiració paterna, jo també em vaig apuntar al festival. Allò ara la culminació de molts somnis reprimits durant molts anys.

A Sant Boi de Llobregat, efectivament, s'hi va celebrar el primer 11 de Setembre, la primera Diada ("Contigo empezó todo" parafrassejant Gerard Piqué). Entre d'altres coses, perquè es va prohibir que es celebrés al parc de la Ciutadella (les autoritats del moment van pensar -erròniament- que autoritzant-lo fora de Barcelona, l'esdevenimet quedaria reduït a "quatre gats mal comptats") i a proposta de Josep Benet, es va triar Sant Boi de Llobregat perquè allà hi ha enterrat el Conseller en Cap al 1714, Rafael de Casanovas. Una població doncs, farcida de simbolisme. S'hi van aplegar, de forma gairebé espontània, només impulsats pel boca-orella (ai si hi hagués hagut aleshores facebook, messenger, whatsapp i twitter...!) més de 100.000 persones i va ser la manifestació més multitudinària des de la Segona República, potser la major de la història de Catalunya fins aleshores. Un toc d'atenció pel govern d'Adolfo Suarez acabat d'estrenar.

Aleshores, Juan Carlos I, Rei, era vist com una de les persones que van ser pal de paller en la deconstrucció del règim franquista (que es va -al menys sobre el paper- autoimmolar) i en l'adveniment de la democràcia. Una monarquia parlamentària a l'estil britànic, holandès o suec. Un rei modern i simpàtic que esquiava i parlava anglès. Sonava tan bé que gairebé tothom es va entusiasmar. La complicitat entre el monarca i el president de la Generalitat es veia com un fet altament positiu que induïa a pensar que allò només era un començament d'una nova era. Es veia l'Estatut a tocar i les llibertats de Catalunya restaurades. "Ja sóc aquí" va dir Josep Tarradellas, un altre amic del rei.

Contrasta la seva popularitat d'aleshores, la creença encara de molts del seu paper clau en l'avortament del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 (a mi em costa de creure, francament, però el que està clar és que el rei va saber aleshores nadar i guardar la roba), amb el seu defenestrament total als mitjans de comunicació, a les xarxes socials i a les converses de bar i taverna a les darreres setmanes. La veda s'ha aixecat. Hem passat de la confiscació de les imatges i fotografies de la seva vida íntima i de la seva família (en parlava a un altre article fa quatre dies) i la preservació confabulada pel poder de la seva privacitat en qualsevol àmbit, als atacs despiatats, furibunds i sense auto-censura. Si el que publica la premsa internacional és cert, però, els motius són més que justificats.

Malgrat tot, als darrers dies es ben evident que ha començat una campanya de "rentat d'imatge", que pretén contrarrestar tota la merda que les xarxes i els mitjans (afins i no afins al règim) han tirat contre l'emèrit a partir del que publica la premsa internacional. Té molt l'aspecte d'una campanya orquestrada pels de sempre, que no pretén altra cosa que defensar privilegis, prevendes i status quo (o al menys a mi m'ho sembla). El primer a sortir a la palestra a defensar Joan Carles I ha estat, més enllà de l'extrema dreta de Casado i Abascal,.... Felipe González. I posteriorment, s'hi ha afegit la premsa pàtria: ABC i La Razón (normal i fins i tot comprensible) i a Catalunya, La Vanguardia (cosa ja no tan comprensible) de la mà de la corresponsal de casa real (sembla mentida que això encara existeixi a dia d'avui) Mariàngels Alcázar. La tesi, ras i curt és que cal defensar la presumció d'innocència del rei, que Corinna Larsen és una farsant i que la credibilitat de l'ex-comisari Villarejo és inexistent. I mentre això no succeexi, l'emèrit ha de continuar a Espanya i amb tots els seus drets intactes. La realitat però és que el seu fill ha renunciat a la seva herència (que sigui una barbaritat jurídica és una altra cosa; si hi renuncia és perquè no ho veu clar).

De Felipe González poca cosa més cal afegir a la seva actuació pública des que va deixar la presidència del govern espanyol. De Suresnes del 1974 quan encara no fumava Cohibas, al consell d'administració de Gas Natural Fenosa (2010 a 2015) ha plogut molt (és sabut de tothom que l'antic advocat sindicalista és un gran expert en hidrocarburs), passant per la creació dels GAL, entre d'altres perles (i els assassinats comesos per una organitació criminal creada per l'estat espanyol). No deixa de ser curiós, oh santa casualitat! que la CIA, en un recent informe desclassificat, consideri que Felipe González coneixia i segurament va autoritzar-ne la creació. Que ara mateix, Felipe González torni a aparèixer per desmentir el que s'ha publicat i defensar públicament el paper del rei emèrit fa pudor de socarrim. Que cadascú cregui el que li convingui, però a Madrid amb bon criteri diuen: "blanco y en botella: leche".

De La Vanguardia dels Godó, afectes al règim que mani (ho han estat durant tota la seva llarga existència) tampoc cal dir-ne gairé res més, respecte d'aquest tipus de notícies. És un diari amb una línia editorial de nedar i guardar la roba. La correcció política feta diari. Ni carn ni peix. O més aviat carn quan cal carn i peix quan cal peix (només se salven les pàgines de cultura i alguns articulistes brillants, pocs, com ara Sergi Pàmies o Carlos Zanón).

I així estem. Tornem on erem, al règim del 78. Sembla que ara cal una rentada de cara per salvar mútuament la pell dels que hi van participar. No dic que aleshores no es fes una passa de gegant (això seria injust i és innegable), però que això estigui passant a dia d'avui és una evident mostra que el poder continuat durant molt de temps és una porta oberta a la corrupció física i moral. Veurem si la justícia suïssa acredita les tesis de l'ex-president González. Apostes? Jo crec que no.

PS. La mort de Juan Marsé és una pèrdua extraordinària. El seu llegat literari i personal, cobra, en temps de pandèmia de polítics mediocres i corrupció ètica i estètica, una vigència incommensurable. Als que no l'hagin llegit, els recomano, per iniciar-se "Últimas tardes con Teresa".

Un nou candidat als premis Darwin

El dia 24 de febrer vaig publicar una entrada al blog sobre un individu anomenat "Mad" Mike Hughes, un obituari, sub-gènere al que, com saben els meus lectors, sóc força aficionat. La gràcia d'aquell individu era que des del meu modest punt de vista en Mike era un fervent candidat als Premis Darwin. Es va construir un cohet casolà (el tercer intent) al pati de casa seva per a enlairar-se mig quilòmetre amb una càmera fotogràfica per a demostrar al món que la Terra era plana. La cosa no va sortir bé, com era d'esperar, i l'home va morir, en fer-ho sense descendència és òbviament un digne candidat a la nominació als premis Darwin 2020. 

Al "Mad Mike" però, li ha sortit competència. Llegia ahir a The New York Times (edició de diumenge passat) la notícia d'un bomber de 30 anys mort a Texas per coronavirus. Fins aquí res especialment noticiable, només la constatació d'una altra víctima mortal que se suma als més 138.000 morts que el virus ha deixat fins ara des de la seva aparició als Estats Units.

El que fa la notícia especial és que l'individu en qüestió (del que no se n'ha revelat el nom) es va voler contagiar expressament en assistir al que TNYT defineix com una "Covid Party". Mite o realitat, el rumor que als Estats Units (i essent com són alguns Sapiens Sapiens cada dia més descerebrats segurament també en d'altres parts del Planeta) s'estan celebrant festes clandestines "Covid" circula des de fa dies de forma regular per les xarxes. Si no ho publiqués un diari del prestigi de TNYT apuntaria clarament que es tracta d'una "fake news", però una vegada llegida, la notícia te molta versemblança.

La notícia apunta que se celebren festes "Covid" justament per a provar que el virus és una mentida (a "hoax" en anglès, un engany), i que el bomber en qüestió (puc imaginar clarament i amb poc risc d'equivocar-me el tipus de mascle de gimnàs que devia de ser l'interfecte, Déu el tingui a la seva glòria) va voler trobar-se i celebrar una festa amb una persona infectada per a demostrar que la malaltia és una exageració (com a bon deixeble de Donald Trump o Jair Bolsonaro).

L'hospital metodista de San Antonio, TX, va confirmar per un portaveu oficial la mort del bomber la setmana passada. La portaveu va informar que abans de morir, com si es tractés d'un Borbó qualsevol caçat in fraganti en una cacera d'elefants, va dir-li literalment: "Em sembla que vaig cometre un error...Pensava que això era un engany, però no ho és".

El que no diu aquest diari però que he llegit en d'altres mitjans nord-americans, és que a les "Covid Parties" clandestines hi ha un pot de diners, que guanya la primera persona que pot certificar via test PCR que s'ha infectat (s'ha aportar un certificat previ que no tenia la malaltia abans d'assistir a la festa). TNYT no confirma la notícia de l'existència d'aquest tipus de festes amb premi, però tampoc la desmenteix. Cert és que s'ha escrit molt sobre persones als Estats Units trencant de forma deliberada els confinaments per per a guanyar inmunitat (en una posició molt anglosaxona i de fet molt "darwinista").

Ara bé, si s'arriba a confirmar o es pot acabar demostrant que el bomber "machote" de San Antonio es va infectar deliberadament amb ànim de guanyar un pot de diners, llavors sense cap mena de dubte, aquest és el meu candidat "number one" per a la candidatura dels Darwin Awards edició 2020.

Eleccions a Euskadi i Galícia: un bany de realitat

Un molt bon amic de tota la vida m'enviava dissabte passat un WhatsApp en un grup que compartim una mica (molt) emprenyat arrel de l'article que vaig publicar amb el títol "La insuportable lleugeresa dels polítics independentistes". Òbviament no està d'acord amb el que escric sobre Puigdemont, i és absolutament legítim. No pretenc fer altre cosa que escriure provant de mirar l'actualitat amb perspectiva i múltiples angles, intentant fer un exercici d'empatia i posant-me en la pell dels que no pensen com jo. 

Però el resultat de les eleccions d'aquest diumenge a Galícia, però sobre tot a Euskadi (si ens volem emmirallar com a catalans a algú, crec que els bascos són els que tenim més propers per múltiples raons) és un autèntic bany de realitat i demostra que la radicalitat, en un sentit o en un altre, té cada dia menys cabuda en societats equilibrades i cohesionades (amb independència d'idees, creences i races). El radicalisme mal entès -tesi de la confrontació que ja va fracassar a Catalunya l'octubre del 2017- no porta enlloc, especialment quan no es compta amb una majoria aclaparadora (que és el cas).

A Euskadi ha guanyat el pragmatisme del PNB. En un país on els partidaris d'un referèndum d'autodeterminació han baixat del 45% al 41,6% segons el darrer deustobaròmetre basc, la política de "peix al cove" d'Urkullu, que no aixeca mai el to de veu i que sembla que quan parla estigui a punt d'adormir-se, en realitat està més despert que ningú. Cada vegada que els necessiten al parlament de Madrid esgarrapen alguna concessió, sempre de natura econòmica. I el concert econònomic segueix intocable (aquesta és probablement la raó més clara per la que la independència no és un desig majoritari: la veritable independència la confereix l'economia).

Però també ha guanyat el nacionalisme de Bildu, que ha anat fent un gir cap a una certa moderació des del maximalisme d'Herri Batasuna dels anys vuitanta i noranta del segle passat. Entre tots dos partits han tret una aclaparadora majoria absoluta de vot nacionalista (53 de 75 escons, un 70%), malgrat que la possibilitat de governar junts és nul·la, tal i com ja han declarat representants d'ambdos partits. Hi haurà pacte amb el PSE-PSOE, una altra mostra de pragmatisme. Tothom hi surt guanyant.

A qui li ha anat malament és a Carlos Iturgaiz, aposta personal de Pablo Casado i crònica d'una mort anunciada. És un tipus tan mediocre com Casado, però molt més manipulat per l'ultradretana Álvarez de Toledo (una altra aposta de fracàs a mig termini) i que fins i tot amb el pacte amb Ciudadanos no han estat capaços de treure més de 5 escons, 4 menys que el 2016. Pel radicals de debò, ja hi ha Vox, no debades el seu líder Santiago Abascal va néixer a Bilbao. I qui s'ha enfonsat per l'erraticitat del seu missatge ha estat Podem. En Pablo Iglesias s'ho ha de fer mirar perquè l'estructura li fa aigües per tots costats.

A Galícia també ha guanyat el pragmatisme de Feijó, una vegada més. Revalida majoria absoluta sense despentinar-se, i malgrat que ell digui el contrari va fent mèrits per esdevenir el veritable relleu que el PP necessita si algun dia vol aspirar a tornar a la Moncloa. Pablo Casado pot mig amagar el seu fracàs a Euskadi amb la victòria a Galícia, però hauria de tenir clar (és molt curt però entenc que fins aquí hi pot arribar) que la victòria no és tan del PP com de Feijó. 

Tinc curiositat per saber si hi haurà autocrítica dins les files del PP, però molt em temo que amb personatges de la calanya dels que dirigeixen el partit a dia d'avui això és missió impossible.

Corrupció borbònica (II)

Cada dia que passa i per raó de les informacions que, ara ja sense aturador, apareixen publicades en premsa dia sí i dia també sobre la voracitat no només sexual sinó també econòmica de l'emèrit Joan Carles I, sembla més i més difícil justificar-li qualsevol actuació passada que pogués -en certa manera-  alleujar la gravetat i els excessos de les seves il·legalitats durant el seu llarguíssim regnat.

Arrel de tot el que es publica de fonts altament contrastades, sembla ara complicat d'entendre -quan li has vist el sexe és fàcil dir que era mascle- com va ser possible tot aquest desfici. Com ho van permetre els governs de torn. Com ningú no ho va aturar...Tot plegat no deixa de ser una mostra més de la feblesa de la democràcia espanyola i de la corrupció activa o passiva amb la complicitat de la classe política i judicial. La justícia no és igual per a tothom i malgrat la inviolabilitat constitucional de la monarquia, sembla molt difícil entendre per què se li va permetre.

Un article molt ben escrit de l'advocat Xavier Melero avui a "La Vanguardia" titulat "El rei Joan Carles al seu laberint" en fa un resum molt aclaridor. En destaco tres fragments (però en recomano la lectura sencera): "La veritat és que semblava un home molt simpàtic....i que es dedicava amb una competència singular a les activitats que l'erari sufraga als monarques amb llarguesa. Navegar en iot, esquiar a Baqueira, posar amb la parentela, presidir esdeveniments esportius i deixar anar de tant en tant un d'aquells discursos que devia escriure aquell poeta soporífer....",... "Hi ha qui diu que va tenir un paper encomiable durant l'intent berlanguià de cop 'Estat del 1981 -cosa que el va convertir en una icona intocable de la transició- però fins i tot aquesta efemèride està envoltada de prou ombres com per no carregar massa les apostes" (jo ho comparteixo plenament: més ombres que llums),..."...el rei va malbaratar per fi el seu prestigi. No en llits ocults, ni disparant als pobres elefants a l'Àfrica, sino als carrers solemnes i podorosos de la ciutat de Ginebra, en aquells temples dels diners regits per banquers calvinistes que obren a nom dels poderosos comptes i societats amb noms propis d'Emilio Salgari o del gran Tintín".

I aquí és on som ara mateix. Pels que encara no n'hagin sentit a parlar, quedin-se amb el nom d'Arturo Gianfranco Fasana, propietari i gestor de Rhône Gestion, una societat que parla per sí mateixa al seu lloc web, que he visitat per preparar aquesta entrada al blog. Diu literalment: "La filosofía de inversión de Rhône Gestion se basa en una amplia experiencia marcada por la tradición y en el compromiso de instaurar un vínculo de confianza con sus clientes. De esta forma, podemos orientar a nuestros clientes hacia inversiones a medio o largo plazo y de baja volatilidad, a la vez que disfrutan del mayor nivel de competencia y de unas capacidades técnicas avanzadas en el dominio financiero y fiscal".

Tota una declaració d'intencions: una rentadora suposadament legal de calers de dubtosa procedència i sempre opacs i no declarats a l'AEAT. La professió declarada de l'individu és la de "gestor suís de grans fortunes", o així és com apareix retratat a Vikipèdia. Aquest especímen, amant dels caballs, políglota i bon vivant, sense estudis superiors, es va especialitzar en la gestió de fortunes espanyoles i sudamericanes a partir de 1984. La llista d'alguns dels seus clients parla per sí mateixa: Jordi Pujol Ferrusola, Francisco Correa i Pablo Crespo (trama Gürtel, pel que que Fasana va ser investigat i fins i tot detingut a Madrid, on viatjava amb regularitat amb maletins farcits de bitllets que lliurava en mà a l'emèrit al palau de la Zarzuela)... fascinant, oi?

La investigació endagada aquest any pel prestigiós fiscal suís Yves Bertossa (cobrament de comissions il·legals i no declarades associades a la construcció de l'AVE de Medina a La Meca) són les que han forçat a la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol a iniciar també diligències (difícilment ho haguéssin fet per iniciativa pròpia). Tot va començar arrel d'una gravació trobada en un escorcoll a casa d'un soci de l'ex-comissari Villarejo (un altre clàssic de tots els afers tèrbols de corrupció a Espanya els darrers 20 anys) en que l'amant de l'emèrit Corinna Larsen reconeixia el cobrament de comissions il·legals. I Yves Bertossa va començar a estirar del fil i va demanar documentació als bancs i a Rhône Gestion...

Durant la meva joventut era vox populi que l'emèrit era un faldiller (fóra cert o no, però segurament sí), noms clàssics circulaven de boca en boca tot i que la premsa ho tapava tot: Paloma San Basilio, Bárbara Rey, Carmen Díaz de Ribera, Raffaela Carrà... però en la més pura tradició borbònica, allò era quelcom que hom tenia la sensació que el "populacho" perdonava i fins i tot, fins i tot no reprovava.

El que la plebs no sospitava era que el seu cap d'estat era un (pressumpte, de moment) delinqüent i evasor fiscal. D'això ja se n'ocupava de tapar-ho la classe política i la judicial girant la cara cap a un altre cantó. La plebs va obrir els ulls d'una vegada quan va esclatar l'escàndol de la cacera d'elefants a Botswana i que va acabar amb l'abdicació forçada com a solució menys dolenta.

Hores d'ara sembla clar que les conclusions de Bertossa acabaran sentant a declarar a Joan Carles I, en qualitat, com a minim d'investigat. La pregunta que em faig és si això, més enllà d'acabar en un més que probable exili de l'emerit (que segurament hores d'ara ja està acabat de negociar o en fase final entre Moncloa i Zarzuela), portarà alguna altra conseqüència per a la monarquia espanyola o com sempre passa, la impunitat d'alguns intocables continuarà ad in eternum...

Tot i que si això fóra així, aquesta eternitat podria només durar quatre dies mal comptats.

Corrupció borbònica: nou escenari

De les moltes imatges que tinc gravades al cervell dels meus feliços anys d'adolescència al Palamós de meitats dels anys 80 del segle passat, n'hi ha una que destaca entre d'altres. Desembre del 86. Regata de vela Christmas Race de Palamós. Un parell de participants de "luxe" (de "lujo" hagués dit la meva mare): Cristina de Borbó i Grècia (tercera filla de l'encara -i per no pas gaire temps més- anomenat "emèrit") i la seva cosina Alèxia de Grècia, filla de Constantí II, rei de Grècia, expulsat pels militars grecs i refrendat pel poble grec el 1973.

Jo, aleshores, amb vint anys acabats de fer, em volia menjar al món, i volia ser periodista (una vocació frustrada que arrossegaré mentre visqui). Les dues infantes participaven a la regata internacional -aleshores amb un prestigi infinitament més gran que el que té ara, que ha quedat reduïda a un pràcticament no res testimonial- i el poble de Palamós muntava un envelat al parking de la platja gran perquè cada nit -durant la setmana llarga que durava l'esdeveniment esportiu- els regatistes i els seus equips s'esbargissin ballant i cantant.

Ja aleshores, emmerdat amb Ràdio Palamós i amb amistats perilloses del món de palamosins amb inquietuts antropològiques i periodístiques (en cito alguns però me'n deixo molts.....Manel Sardà, Roger Denoix, Miquel Figueras, Evarist Puig, Sánchez Carcasés, Jaume Taulé, Narcís Seras....) vaig coincidir a l'envelat una d'aquelles nits d'homenatge als regatistes amb en Miquel Figueras, que corria pel poble a totes hores amb la càmera fotogràfica (analògica, per descomptat, en aquells dies) que l'acompanyava com un annex del seu cos. Després va canviar càmara de fotos per càmara de televisió, però això ja és tota una altra història.

En Miquel -jo al seu costat- estava fent fotos de ses dues alteses reals mentre ballaven a cor que vols i en un tres i no res, com sorgits de la penombra, van aparèixer tres individus amb talla d'armari d'IKEA habillats amb vestit negre, camisa blanca i corbata negra que li van prendre la càmara d'una revolada i li van arrabassar el carret i el van velar davant nostre. Vaig viure aquell acte de censura en rigorós directe a dos pams de la meva cara i confesso que ara, en reviure-ho, encara m'impressiona.

Un dels goril·les va proferir, a mode de justificació, però sense esforçar-s'hi massa, que "sus altezas tienen derecho a la intimidad, esto es una fiesta privada". Ras i curt. 

Tot això ho explico i ve a col·lació perquè m'hi ha fet pensar la profussió de notícies de premsa de les que la monarquia borbònica espanyola, corrupta de cap a peus, està generant aquests dies arran de les revelacions que van sortint de les escandaloses corruptel·les de l'emèrit. 

Hi va haver un temps en que hi havia un pacte no escrit entre premsa i "establishment" en virtud del qual totes les infidelitats del borbó emèrit, totes les irregularitats, totes les corruptel·les, eren silenciades de forma sistemàtica per part de la premsa i els governants amb l'aquiescència implícita o explícita de tothom, del poble ras. En un altre nivell, i encara que la comparació sigui cruel, podríem comparar-ho amb la població alemanya i les autoritats del moment durant la Segona Guerra: tothom sabia dels forns crematoris i la "solució final" però es girava la cara cap a un altre cantó -fins i tot el Papa Pius XII-.

I aquest és el gran canvi. Ara s'ha obert la veda. L'ha obert la premsa de Madrid (després que ho fés la premsa internacional), la de la "caverna". Avui tots els mitjans, fins i tot els més afins al règim en parlen. Suposo que hi ha dos factors que hi contribueixen de forma significativa:

• Amagar sota la catifa tota la merda i una defraudació fiscal tan flagrant com l'associada a la monarquia saudita i Corina Larsen és avui tan impossible com negar la realitat de la pandèmia de Coronavirus.
• Excomunicant el pare i sacrificant-lo es pot salvar -pressumptament- el fill, la seva dignitat, la monarquia borbònica i per extensió el status quo.

Res ja mai més no serà igual pel que fa a la monarquia borbònica. Potser el "establishment" salvarà la institució "por la cuenta que les trae", per a preservar prebendes i privilegis, però això s'acaba, com el règim d'en Donald Trump. Com es va acabar acabant en Millet, en Montull, els Pujol, els Alavedra, els Correa, els Bárcenas. No serà ni la justícia ni el parlament espanyols que condemnaran el borbó corrupte, serà la justícia internacional, probablement la suïssa, però les repercussions seran mundials i el mal anonemat emèrit acabarà els seus dies repudiat per tothom, expulsat d'Espanya (m'hi jugo un pèsol, possiblement a la República Dominicana) i sol com un mussol.

Veure aquests dies el borbó fill ("lo niego todo, yo no sabía nada", que no es creu ni la meva gossa Ona) i la periodista divorciada corrent les Espanyes amb les càmares del telediario seguna edición seguint-los en actitud hagiogràfica, fent el paper de la trista figura, saludant a tort i a dret als -pocs- plebeis amb mascareta que els aplaudeixen, em produeix un sentiment a cavall entre el fàstic, la ràbia, la tristesa i la pena. 

Símbol inequívoc que cap de les filles d'aquest parell, encara que parlin molt bé el català a la intimitat- no seran reines d'Espanya, perquè la -segura- desaparació de la monarquia és, hores d'ara una realitat incontestable.

L'insuportable lleugeresa dels polítics independentistes

He gosat jugar amb el nom d'una obra mestra de la literatura universal de tots els temps, novel·la de l'immens autor txec Milan Kundera, per a posar títol al despropòsit al que ens veiem abocats a Catalunya darrerament quan parlem de nacionalisme o independentisme català.  

Com a ciutadà i com a català em sento més perdut que mai quan es tracta d'opcions polítiques. Gairebé levitant, com el personatge Numayos dels dibuixos animats de la nostra joventut. Em costa d'entendre aquest moviment caïnita que semblen tenir tots els polítics nacionalistes catalans des de l'orfenesa en la que va deixar una gran part de la població de Catalunya la caiguda de Jordi Pujol i amb ell, el partit que va forjar la part catalana de la mal anomenada Transición Española, Convergència i Unió.

La mort del "pare" en circumstàncies de corrupció activa -o més aviat passiva- va causar un immens xoc a la societat catalana del que encara no s'ha recuperat i a resultes del qual va quedar un panorama de buidor i desconcert que encara dura hores d'ara.

Aquesta és una realitat incontestable, diguin el que diguin polítics interessats d'un i altre color. Amb Pujol i Convergència (i fins i tot Unió) molts catalans es sentien protegits per un paraigua que portava implícit un full de ruta, millor o pitjor, però full de ruta en definitiva. Uns objectius d'integració en un sol poble amb un objectiu comú en el que era català "aquell que vivia i treballava a Catalunya" i que, amb corrupció o sense va bastir una xarxa d'equipaments i infrastructures de les que avui estem gaudint, malgrat retallades i d'altres desgràcies.

La desaparició de l'oasi català ha deixat, com si d'una campanya de Napoleó Bonaparte es tractés, un rastre de terra cremada, crispació, confusió i incertesa. I sobre tot, divisió.

Les eleccions al Parlament de Catalunya post-155, el desembre de 2017 van deixar un panorama de divisió difícil de descriure però que es podria intentar resumir (amb gran inexactitut, òbviament) de la següent manera; Vot independentista: 2.079.000 vots,  38% del cens i un 47% dels votants, dels quals:

• ERC, el clàssic i genuí (ara, pel que sembla a alguns, els "botiflers"): 936.000 vots.
• Junts per Cat, l'hereu de Convergència, confegit amb penes i treballs i amb dificultats de tota mena: 948.000 vots.
• CUP, la radicalitat feta partit: 195.000 vots.

Només tres anys més tard, la incapacitat congènita dels catalans nacionalistes de posar-se d'acord amb res (pel bé del col·lectiu), cosa que és marca de la casa dels catalans en general i passa també a Can Barça, a la Cambra de Comerç, a l'Associació de Veïns Sants-Barna Centre i a la Comunitat de propietaris del meu edifici, fa que el panorama sigui, si cal, encara més desolador, i després de les escisions, contra-escisions, personalismes, baralles intestines, odis ancestrals i d'altres virtuds assimilables, tenim, a més a més d'ERC i la CUP:

• Demòcrates de Catalunya (Núria de Gispert), hereus independentistes de l'extinta Unió Democràtica de Catalunya del també extint Antoni Durán i Lleida.
• PDeCat - Partit Demòcrata de Catalunya (David Bonvehí), el partit que se suposava hereu de Convergència (això sí, renovat i sense traces de corrupció), titular de la marca Junts Per Cat, que no ha convençut ni propis ni estranys (vistos els darrers moviments de Puigdemont, el seu futur gairebé cantat és l'extinció, digui el que digui el pobre Bonvehí).
• Partit Nacionalista de Catalunya (Marta Pascal), partit de recent creació escindit de PDeCat. Veurem si té un recorregut massa llarg (jo crec que no). 
• Partit Puigdemonista de Puigmemont i Puigdemont (Carles Puigdemont). El partit del líder exiliat i rupturista, la fundació del qual s'espera per finals d'aquest mes de Juliol, i que a dia d'avui no sembla tenir encara nom, ni rumb, ni objectius, més enllà de fotre soroll anti-Espanya per salvar el cul del seu líder (o al menys això és el que em sembla a mi).

Avui, a "El País", en Lluís Bassets, la clava en el seu article quan escriu: "No és la riquesa de la diversitat. No és una explosió de pluralisme. Sobretot, perquè la trinxadora ha dividit abans que res al país. On abans hi havia una nació ara n’hi ha dues i mitja, com a mínim. Dues d’elles mútuament excloents: la independentista i l’espanyola antiindependentista".

Tothom, a l'àmbit nacionalista, es posiciona per a les eleccions al Parlament de Catalunya que seran més aviat que tard (pel que sembla quan decideixi Puigdemont, que té pebrots, si s'em permet la vulgaritat), en tot cas, cinc minuts abans que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya inhabiliti Quim Torra com a President de la Generalitat. I això tindrà lloc sense dubte aquest any 2020.

La realitat del panorama (d'una exasperant mediocritat empobridora) és la de la vella dita: "divideix i venceràs". I això es podrà constatar com a resultat de les properes eleccions, siguin quan siguin.

Fa tot l'efecte que es tracta d'un espectable de titelles on l'extrema dreta de VOX i el PP de l'ultradretana Cayetana Álvarez de Toledo en dirigeixen els fils. Si més no, ho sembla.