dissabte, 27 d’octubre del 2012

6 mesos sense en Vicenç Burgell

Aquest dijous 25 d'octubre va ser un dia especialment trist per a la nostra família. Va fer sis mesos que es va morir en Vicenç, el meu pare i una gran persona.
 
Només uns dies abans amb el meu germà, la meva mare i la meva tia, vam agafar la seva barca, la "potinga", que tinc l'honor de custodiar ara que ell ja no pot sortir a navegar, vam anar a tirar les seves cendres al mar, complint una de les seves últimes voluntats, en un dels llocs més bonics de la Costa Brava i des de que ells havia pintat tantes i tantes vegades, entre la Cala Sanià i el mirador de la Cala dels Canyers, a l'alçada de les illes Formigues.
 
La veritat és que malgrat que el temps ho cura gairebé tot, l'absència que ens ha deixat en Vicenç, marxant tan inesperadament, tan abans d'hora, deixa un buit impossible d'omplir.
 
Ens continua costant acostumar-nos a la seva manca, al seu escalf, a la seva saviesa, a la seva ponderació, a la seva il·lusió per la vida, per la família, pel coneixement, pels viatges, per la pintura.
 
Ens costa fins i tot creure'ns-ho. Et trobem a faltar molt Vicenç, siguis on siguis.
 
 
 

Dretes i esquerres i finançament de partits

Els Estats Units com a qualsevol altre lloc civilitat del món, el sistema polític té virtuts i defectes, però el nivell de democràcia que tenen és, cal reconèixer-ho, més alt que a la vella Europa. Aquests dies diferents mitjans han publicat les donacions que diverses persones i empreses han fet a les dues cantidatures tant del Partit Demòcrata com del Republicà.
 
El finançament dels partits polítics a Europa és una gran caixa negra, que ha generat històricament tota mena de disfuncions, trampes i corrupció, tant entre els partits de dretes com els d'esquerres (cas Palau, cas Gürtel, cas Urdangarin, cas Malaia i tants i tants d'altres). Això no vol dir que necessàriament un sistema de finançament de partits amb llum i taquígrafs hagi de ser la panacea universal (perquè resulta una obvietat dir que els que més han contribuit a una campanya no ho fan pas precisament per una voluntat filantròpica infinita, sinó perquè esperen que si el seu candidat surti escollit els finançadors n'acabin sortint beneficiats directament o indirecta). Però al menys les coses estan més clares quan el finançament és transparent, i no hem d'anar en cerca de tresos percents i adjudicacions d'obres mig d'amagatotis o firmant convenis culturals fantasmes.
 
Però tornant al finançament de la campanya nordamericana, aquí sí que podem dir que el vell debat ideològic sobre dretes i esquerres i de que si les ideologies s'estan diluint per a convergir cap a una centralitat aglutinadora del màxim nombre de suports no té cap sentit.
 
Els de dretes són de dretes i els d'esquerres d'esquerres, sense escletxes i sense que hi hagi dubtes de les intencions dels uns i dels altres. Només cal posar l'exemple dels principals contribuents a les dues campanyes:
 
Partit Republicà:
- Bob Perry (promoció immobiliària): 17,5 milions de dòlars.
- Sheldon Adelson (a algú li sona?): 10,0 milions.
- Bob Rowling (petroli): 5,1 milions.
- William Koch (energia): 4 milions.
- Joe Craft (carbó): 3,9 milions.
 
Només hi trobo a faltar noms de la indústria armamentística. Els altres són transparents com el paper de fumar.
 
Partit Demòcrata:
- Alfred Eychaner (mitjans de comunicació): 3,5 milions de dòlars.
- James Simon (finances): 3,5 milions.
- Jeffrey Katzenbers (Dreamworks): 3,0 milions.
- John Stryker (arquitecte): 2,0 milions.
- Georges Soros (finances): 1,0 milions.
 
Aquí la cosa també és força clara, fins i tot a nivell dels imports que tenen poc a veure amb els dels principals donants de la dreta.
 
Segurament a Europa s'haguessin estalviat molts problemes, judicis i debats estèrils si les coses fossin tan clares com als States.
 
 

dimecres, 24 d’octubre del 2012

L'ideari de la FAES

Un article del filòsof Ferran Sáez al diari Ara d'avui, em fa entrar a la pàgina web de la FAES (acrònim de Fundación para el análisis y los estudios sociales), presidida per l'ex-president del govern espanyol José Maria Aznar.
 
Suposo que tothom mínimament informat sap què és la FAES, però per si a algú se li escapa, es tracta del "think tank" del partit popular espanyol, que s'inspira en els grans "think tanks" nord-americans i que ve a representar -més o menys- la font ideològica del Partido Popular. 
 
Entre d'altres activitats, la FAES publica trimestralment una revista anomenada "Cuadernos de pensamiento político", que val a dir, que, en general té un nivell qualitatiu (també acompanyat d'un pressupost més que considerable) força elevat.
 
Ara bé, en els moments clau, la vena se'ls acaba inflant i queda a punt de reventar. Arran dels darrers
esdeveniments en relació al clam independentista de Catalunya, expressen unes idees que fan posar la pell de gallina; en comptes de tractar de tenyir un discurs integrador, ja no dic conciliador, o com a mínim analític, no. No poden. Se'ls veu el llautó se'ls miri per on se'ls miri. L'editorial dels "Cuadernos" del mes d'octubre és una joia sense despercidi, a caball entre el NO-DO, el nacionalcatolicisme més ranci, el franquisme més extemporani i la prosa poètica de José Maria Pemán. De propostes constructives, de discurs racional, de pensament polític, res de res de res.
 
Recomano sincerament una lectura de la totalitat de la nota editorial http://www.fundacionfaes.org/en/cuadernos_36. En Ferran Sáez té raó quan diu que molts votants del PP es sentirien avergonyits si llegissin aquest pamflet. N'he seleccionat uns quants fragments que no tenen desperdici:
 
Poner España en clara. Esta debiera ser la primera respuesta a la crisis política, social y económica que vivimos. Para revertir la querencia por vivir contra la verdad que padece una porción -menor per nutrida y activia- de la sociedad española (es refereix òbviament als catalans, que pel que es veu, "vivim contra la veritat, és a dir, instal·lats en una mentida"), y para reaminar el compromiso del resto.   .................
 
Puesta en claro, la idea de que ser español es un asunto de sentimiento y voluntad parece lo que es: una coartada (és a dir, que ser espanyol és una pura obligació, senzillament ve imposat perquè és el que toca si has nascut aquí). Somos "objetivamente españoles" quines compartimos la suerte y la responsabilidad de España, de la que no tenemos derecho a abdicar porque España es nuestra obra, sean cuales sean nuestros deseos y sentimientos al respecto. En un alma noble esto constituye un límite nítido a cualquier aspiración (és a dir, catalans, sigueu nobles, no renuncieu a la idea d'Espanya, perquè no teniu el dret a abdicar-ne, no sou moralment prou bons).
 
No em podia creure que es pogués escriure quelcom així a la segona dècada del segle XXI: l'ultranacionalisme nacionalcatolicista espanyol invocant la noblesa de l'ànima per a exposar urbi et orbi que els catalans són uns egoistes equivocats, que malgrat tot han d'aprendre a ser bons espanyols i posant límits al nostre egoisme).
 
La cosa continúa amb l'"evidencia del propio fracaso", "vida responsable" i "estado de derecho"....
  
I les propostes per intentar convèncer les ovelles descarriades que el projecte espanyol també té sentit per a elles? I la capacitat de seducció? I l'anàlisi objectiva? Aquesta editorial és un dels pamflets més bèsties que he llegit darrerament. Fa veritable vergona que aquests individus ens vulguin donar lliçons de qualsevol mena.
 
Si no fós perquè cal prendre's-ho com una broma de mal gust, seria fins i tot per emprenyar-se. En recomano la lectura com a curiositat antropològica.
 

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Sudán del Nord / Sudán del Sud. Periodisme i veritat

Que el periodisme ve, en general, digirit pels que paguen el periodista és un fet indiscutit i indiscutible, ara bé que el periodisme hauria de tenir un comportament de denúncia que permeti una certa transformació de la societat sobre la base d'informar abastament d'injustícies que clamen al cel, també hauria de ser una constant.
 
Hi ha grans exemples d'individus que practiquen aquest tipus de periodisme que fa que de vegades, només de vegades, l'ésser humà es redimeixi a sí mateix, però malhauradament no són aquests els casos que abunden.
 
Al món occidental les notícies van per modes, per prioritats, i per interessos (no sé si l'ordre és correcte), i ara mateix seria molt fàcil establir la llista dels "trending topics" periodístics. Al món:
- Les eleccions nord-americanes (com si fossin el summum).
- La guerra civil a Líbia i l'externalització del conflicte (Turquia, Líban).
- La crisi econòmica (eclipsada lleugerament pels dos tòpics anteriors).
- Europa, l'Euro, l'FMI i el Banc Central Europeu (amb connexió plena amb l'entrada anterior).
 
A Catalunya i a Espanya hi hem d'afegir la tempesta mediàtica de la independència de Catalunya i les seves reaccions a favor i en contra. Declaracions i contradeclaracions, despropòsits, insults,...Així és bona part de la classe política que regeix els nostres destins.
 
A Catalunya a més a més hi hem de citar el procés de referèndum a Escòcia, que ha aixecat una aureola d'admiració col·lectiva cap als britànics.
 
I llavors hi ha el món dels pàries, aquell que ni tan sols existeix, aquell on succeeixen coses que ens haurien de fer caure la cara de vergonya com a membres de la raça humana. M'estic referint entre molts d'altres al desastre humanitari dels Sudans (en plural). Aquest vespre he buscat a la xarxa notícies sobre el drama humà del Sudan, i -oh sorpresa!- en el món de la immediatesa i la comunicació global només he trobat alguna menció sobre la misèria del desastre sudanès a l'edició digital de The Guardian (una vegada més he de reconèixer que hem d'aprendre molt dels britànics, ens agradin més o menys).
 
La qüestió és que s'està organitzant un segon Darfur, perpetrat fonamentalment per les tropes del Sudán del Nord (estat del que es va escindir el Sudán del Sud), immerses en un procés de depuració, islamització i d'intimidació del seu veí del Sud.
 
I els únics que són allà per ajudar la població civil (que sempre són les víctimes) i intentar paliar parcialment el desastre són els voluntaris de MSF - Metges sense Fronteres-. MSF denuncia moviments de població del Nord cal al Sud, buscant refugi al nou país, de més de 166.000 persones en pocs mesos, que s'acumulen i es podreixen en camps de refugiats a l'altre costat de la frontera acabada pràcticament d'estrenar, entre una muntanya de pluja i fang que no fa altre que propagar malalties. Es només gràcies al coratge de gent com la que forma MSF que sabem que existeix un altre món, i que en aquest, no s'hi viu tan bé com en el nostre.
 
I d'això el periodisme seriós n'hauria d'anar ple, però la realitat és que no se'n  parlen ni dues ratlles seguides...
 
 
 

"Largo" Maltés

Sempre he estat un gran lector de còmics. De petit, vaig ser un apassionat de l'escola belga (Hergé, Morris,...) i de l'escola d'Uderzo i Goscinny, ja d'adolescent vaig descobrir, de la mà d'un amic, al Corto Maltés de l'italià Hugo Pratt. El seu primer llibre "La balada del mar salado" és ja un clàssic de culte.
 
Corto Maltés explica les aventures d'un mariner fill de pare britànic i mare gitana (de Sevilla), nascut a La Valletta, la capital de l'illa de Malta, d'aquí el sobrenom del mariner. En Corto és un supervivent de mil batalles i encara que té pocs miraments, practica una ètica natural que confereix a totes les seves aventures una noblesa que el dignifica.
 
Diferent noblesa que la del seu correligionari John Dalli, maltès també, Comissari Europeu de Sanitat per més inri, que acaba de presentar la seva dimissió després de ser acusat de corrupció, per suposadament, afavorir els interessos de la indústria del tabac, en una directiva que depenia del comissionari dimissionari (era conscient de pressions per a manipular la directiva, tot i que no està clar que cobrés de ningú). Home, respectant la presumpció d'innocència, les explicacions que ha donat l'individu són més aviat magres, i la rapidesa amb que la renunciat (després que l'Olaf, l'oficina antifrau de la Unió Europea, acredités que hi havia quelcom de fosc en el seu comportament), no augura res de massa bo.
 
El cas però, és que el maltès és llarg, més que no pas curt. En Corto segur que s'avergonyiria d'ell. El "Largo" sap que la justícia és lenta -a les institucions comunitàries encara més- i, o sorpresa, l'ex-comissari "Largo Maltés" cobrarà fins que no es demostri la seva culpabilitat el 50% del seu salari, és a dir, arrodonint, uns 8.500 euros al mes durant 3 anys (i això tenint en compte que només ha ocupat el càrrec durant 2 anys) i llavors una suculenta pensió de jubilació de  2.200 euros al mes. Òbviament el "pajaru" no ha renunciat a les pre-vendes.
 
Parafrasejant Shakespeare, "hi ha quelcom de podrit en el Regne de Brussel·les...". El corporativisme dels polítics comunitaris fa esparverar, i no fa altra cosa que provocar desafecció respecte de la classe política, vaja, com a Espanya però amb xoriçades menys immobiliàries. Per cert,a parlant d'Espanya, l'amic Jordi Angusto em passa un nota de premsa vergonyant en la que s'explica que una gran majoria de eurodiputats espanyols no han acceptat el canvi de vols en Business Class (1.300 €) a vols en turista (150 €). Segur que tots són amics del "Largo Maltés".

Costa de creure que aquestes barbaritats siguin encara possibles en un entorn en el que Europa, o es reinventa o acabarà morint.

Mentre alguns ens indignem, el "Largo Maltés" i els seus amics eurodiputats espanyols, es deuen estar fent un fart de riure (enfotent-se de la nostra indignació).

 
 
 
 
 

diumenge, 21 d’octubre del 2012

i 4. Què passaria si no...?

Amb aquest article tanco la sèrie de quatre escrits sobre el fenòmen de la independència que vaig començar fa uns dies.  Hi ho faig el dia de les eleccions vasques i gallegues i en el moment d'escriure aquestes notes, les vuit de la tarda, on les enquestes a peu d'urna vaticinen una ampla majoria dels partits nacionalistes d'Euskadi (2/3, per primera vegada a la història de les eleccions basques) i la majoria absoluta del PP a Galícia. Només a títol de comentari d'urgència, la confirmació d'aquest resultat vindria a confirmar el que hem anat dient en tots aquests darrers dies i és que a l'Estat Espanyol hi ha dues realitats nacionals diferencials, clarament, sense cap mena de dubte, que es diuen Euskadi i Catalunya, i que la resta, les del "café para todos", incloses Galícia i Andalusia, no són cap altra cosa que una realitat regional vinguda a més mercès a la disfressa de l'autonomia que pretenia diluir justament Catalunya i Galícia.
 
I és que a l'Europa que lluita per a convertir-se en una veritable federació -amb l'objectiu d'aconseguir un nivell d'unió política, econòmica i fiscal que li permetin competir amb les grans potències econòmiques mundials- només hi ha quatre realitats "particulars" que s'hauran de tractar d'alguna manera, en l'àmbit supranacional europeu", en els propers anys; i aquestes són: Euskadi, Escòcia, Flandes i Catalunya.
 
No n'hi ha més, però tampoc n'hi ha menys. Un d'aquests territoris ja té en marxa un referèndum d'autodeterminació (tardor de 2014), i als altres tres hi ha majories suficients com per a que aquest mateix mecanisme es rebeli com a una potent plataforma per a aclarir definitivament aquestes realitats latents.
 
Aquests darrers dies, després de la sorpresa inicial, s'ha viscut un crescendo del despropòsit en les declaracions tant de membres del govern (algunes lamentables, com les del ministre Wert, o la presidenta de Castilla La Manxa, Dolores de Cospedal) com de pesos pesats de la política espanyola (Felipe González, Alfonso Guerra, Pérez Rubalcaba, etc...), i una estratègia de comunicació basada en la por, en dos fronts: tant en l'econòmic (Catalunya no podrà pagar les pensions si és independent -no entraré a valorar-ho aquí-), com en el de la força bruta (si es convoca un referendum serà il·legal i sobre els promotors en caurà el pes de la llei -espanyola-). De res ha valgut l'extraordinari exemple de civisme i democràcia dels britànics, sempre dues passes endavant. Són realitats diferents, diuen a Madrit....Amparant-se pobrement en la sacrosanta constitució (una excusa gairebé inservible, si ens ho prenéssim de debò), defensen arguments arcaics basats en que la sobirania dels catalans rau en el poble espanyol...Kafkià.....
 
Imagimen que CiU, com previsible i com apunten les enquestes fa una majoria absoluta, i ens trobem amb un Parlament amb 2/3 també a favor del sobiranisme. És evident que Madrit no deixarà fer cap referèndum i que només si CiU aconseguís jugar bé les cartes de la diplomàcia europea i el poble de Catalunya continués amb la il·lusió de la independència (amb més manifestacions massives si vingués al cas), aconseguiria potser un fòrum de negociació amb Espanya. És difícil, molt difícil, i sense ànim de fer-me taumaturg, diria que ara per ara, gairebé impossible (al menys mentre duri l'escenari d'aquesta crisi, afectant els països del Sud amb tanta virulència).
 
Malgrat això, és evident que amb la majoria CiU no pararà de burxar i de jugar les seves cartes, i que una bona part de la ciutadania li continuarà fent costat (òbviament, amb un àmin més serè, però sense defallir ja en el camí), i que, si això succeeix, Madrit no podrà ignorar la veu d'un percentatge important del seu territori: ells podrien obviar-ho, amparant-se en la seva força i la seva constitució, però Brussel·les (gens partidària a noves realitats estatals dins d'Europa, especialment si en matèria econòmica poden afeblir Espanya encara més) haurà d'acabar picant -los la cresta i donant-los lliçons de democràcia.
 
Jo no sé què passarà ni on serem d'aquí a dos anys, però de ben segur, res no serà mai més com ara, i que, les eleccions del 25 de novembre, que són, es digui en que es digui, de caire netament plebiscitari, marcaran un abans i un després de les relacions entre Catalunya i Espanya, i en aquest joc, si es donen majories qualificades, Catalunya només hi té a guanyar, potser no un estat propi, però sí un grau de reconeixement netament superior, es digui concert econòmic, concert polític, estat lliure associat o federació catalana associada.
 
En un entorn on els històrics estats-nació estan perdent pes dia a dia (i per a mostra només cal veure com Alemània o Brussel·les renyen els polítics espanyols), un supra-comandament europeu contribuiria a que la realitat catalana fóra més respectada. Anem cap a aquest camí, que és, agradi o no irreversible.
 
Per tant, encara que no hi hagi referèndum, el que segur passarà és que alguna cosa es remourà des de molt endins, digui en que digui la caverna espanyola. Si no, temps al temps.
 
La propera entrada al blog, una realitat oblidada: el drama humà del Sudan.
 

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Receptes neoliberals i receptes keynesianes

Les escoles de pensament econòmic es debaten darrerament amb una intensitat inusitada en relació amb el pes de l'Estat con a agent econòmic, i com a conseqüència directa, en quant endeutat ha d'estar l'Estat per a finançar uns serveis generals que presta al col·lectiu de ciutadans per raons diverses: o perquè no els pot prestar ningú més (com per exemple els serveis de defensa -diguem-ho així, tot i que hi hauria molt a dir respecte a aquest exemple concret), o perquè per a prestar-los a preus accessibles als ciutadans ho ha de fer cobrant pels mateixos un preu inferior al seu cost (el clàssic exemple són les infrastructures, la sanitat, l'educació o la seguretat ciutadana).
 
Hi ha la tendència -força contrastada, tot sigui dit de passada- a visualitzar que els que diuen que són de dretes aposten més aviat per què el pes dels estats sigui tan petit com sigui possible (amb matisos que més tard veurem) i que els d'esquerres aposten per a utilitzar l'estat com a agent econòmic per a cobrir les desigualtats.
 
Les grans escoles de pensament econòmic keynesianes i post-keynesianes, als Estats Units alineades amb les escoles de pensament partidàries del partit demòcrata (Paul Krugman n'és l'exemple més destacat), aboguen per l'estat com a element impulsor de l'economia, especialment, en èpoques de crisis.
 
En sentit contrari, l'escola de pensament liberal (Milton Friedman i successors) aboga justament pel contrari, per a reduir el pes de l'Estat i dels subsidis com a elements dinamitzadors de l'economia. El debat és francament apassionant, com estem veient en l'actual debat a les eleccions presidancials de novembre, i present a la societat americana de forma molt evident des que va esclatar la crisi del 2007, justament als Estats Units, afavorida i catalitzada per l'escassa regulació del sistema financer nord-americà que ha deixat als taurons de Wall Street màniga ampla per a fer gairebé tot.
 
Però és clar, tant els uns com els altres fan trampa, tot i que pretenen que tothom es cregui que qui fa trampa són els altres. És ben sabut que el país més endeutat del món és Estats Units, malgrat estar dominat pels defensors de les tesis neoliberals i haver aconseguit aquesta darrera legislatura demòcrata, frenar els plans (molt moderats per cert) d'extensió del sistema públic de sanitat impulsat pel president Obama.
 
Per què un país amb predominància de governants neoliberals té el dèficit més gran del planeta i la seva prima de risc és zero? Són dues preguntes, que meriten dues possibles respostes (modestament):
  •  la primera és que el dèficit no ve generat per la gran inversió que fa l'Estat Nord-americà en favor dels seus ciutadans (tots els que coneixin bé els Estats Units saben com és la sanitat pública -fa pànic-, o la xarxa de carreteres -fa pena- o la de trens -fa basarda pujar-hi-, per citar només alguns exemples), sinó perquè les emissions de deute han pagat totes les carreres armamentístiques,  guerres i aventures militars exteriors en les que ha participat els Estats Units des de la invasió de Kuwait per part de l'Irak de Saddam Hussein (aquell de la mare de totes les batalles, aquell, que, com hagués dit la meva àvia, va fer la fi d'uns calçotets estrets).
  •   La segona pregunta té un possible ample ventall de respostes (interconnectades), però per fer-ho curt i ras, és per una qüestió de confiança (com en el cas d'Alemània) de que la possibilitat de "defaut" de l'economia americana tendeix a zero, i de primacia militar, així de clar.
 
A Europa, amb la defensa de la societat del benestar a ultrança durant tants anys, la situació del deute també ha arribat a nivells de difícil sostenibilitat (fins i tot a països com França i Alemània), però a diferència dels americants, aquí, durant molts anys, l'estat ha estat clarament un agent econòmic que ha intervingut per a corregir desigualtats i que ha permès arribar a nivells de desenvolupament social incomparables amb qualsevol altre racó del planeta.
 
Ara bé, tant en un cas com en un altre,  cal reconèixer l'absolut fracàs a llarg termini de les polítiques basades en el creixement incontrolat del deute públic. És de sentit comú entendre que el deute no pot créixer de forma il·limitada  i que si algú gasta sistemàticament més del que ingressa, acabarà fent fallida perquè al final ningú no li voldrà prestar diners. Tant la vella Europa com els Estats Units, per motius diferents, es troben en la mateixa tesitura.
 
I ara què fem doncs? Apliquem les receptes neoliberals de la Troika, el BCE, la Merkel i en Romney? És innegable que parcialment són inevitables (com diríem vulgarment, ens hem passat de frenada, i a Espanya en tenim exemples que farien enrojir al més prudent: lleis de benestar, proliferació d'ens públics, AVES que no porten a enlloc o que van buits, aeroports sense avions, senats que no serveixen per a res, plans E, devolució dels 400 Euros, xecs nadó, etcètera, etcètera, etcètera....), perquè els mediocres de torn que han estat regint els nostres diners i destins, les han fet de l'alçada d'un campanar (més els socialites que els populars però tots han abusat de la "res publica"). Però també és cert que si les exigències d'austeritat són excessives, ens trobarem com els casos de Grècia i Portugal, on els dràstics ajustos a la despesa des de 2008 han provocat: més atur, menys creixement econòmic, més fuga de capitals, més evasió d'impostos i més malestar social....
 
Com sortir d'aquest embolic? La solució, que no és fàcil, es basa en l'equilibri, i en el cas d'Europa, la cosa és tan senzilla (i tan complicada alhora) com una major integració econòmica, política i fiscal. Fins que això no succeeixi, l'Europa mediterrània estarà al albur de l'atac dels especuladors, perquè en la caiguda potencial els guanys dels inversors especulatius es multipliquen...En el cas dels Estats Units la cosa no té solució, perquè el deute (que està cada vegada més en mans de xinesos, àrabs i russos) té a veure fonamentalment amb la despesa militar, i a aquesta, ni els uns ni els altres estan -de veritat- disposats a renunciar-hi.
 
 
 
 
 
 
 

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Els silogismes del PP

Diu la Vikipèdia que Catalunya compta el 2012 amb una població de 7.565.603 habitants. Creiem-nos ho i suposem que la dada és més o menys certa.
 
A la manifestació d'ahir per defensar l'espanyolitat de Catalunya (amb 60 autocars de reforç), en el més optimista dels recomptes (el de La Razón d'aquest matí que la situava en 65.000 persones -els devia cremar l'estòmac mentre ho escrivien-) hi havia unes 50.000 persones, comptant l'Alícia, que es va perdre la desfilada del sacrosanto Ejército Español presidida pel caçador d'elefants i els canapès posteriors del Palacio Real.
 
Ja deixem de banda el recompte de la policía municipal de Barcelona, que sitúa l'assistència en 6.000 persones (segur que en Pedro J. pensa que els policies de Barcelona són nazis allissonats per les forces més obscures del separatisme radical, après a les escoles de policia de Catalunya, perquè estudien amb llibres de texte no censurats pel ministre Wert). 
 
Fou la simpàtica Alícia Sánchez Camacho la persona que, desenpolzant els llibres de filosofia de tercer de BUP dels anys vuitanta va proclamar un simpàtic silogisme:

La població de Catalunya és de 7,5 milions de persones
A la mani de la Diada hi havia 1,5 milions de persones,
Ergo
Hi ha 5,5 milions de persones que no són independentistes.

Ara podríem practicar la mateixa medicina, però no cal, perquè les coses cauen senzillament pel seu propi pes.

En el supòsit que ahir hi hagués 65.000 persones a la Plaça Catalunya, que és molt suposar, això, tirant de calculadora vol dir, ras i curt, que ahir a la mani del 12 d'octubre hi havia un 0,86% de la població catalana censada (un 0,079% de la població si féssim cas a la Guàrdia Urbana). El dia de la Diada, un milió hi mig de persones va suposar un 19,83%. No sé si la cosa va de comparacions o no, però si va de silogismes, l'Alícia s'ha posat dues vegades de peus a la galleda, la primera, per fer un silogisme fals (impropi d'una persona intel·ligent i sensata com ella, i no ho dic amb segones) i la segona per perdre's els canapès reials. De fet aquest any, n'hi havia un de nou, a base de patè d'elefant. Segur que el ministre Morenés es va llepar els dits.
 

divendres, 12 d’octubre del 2012

Consideracions sobre el procés cap a l'autodeterminació: el camí

Allò que va començar com un moviment popular, d'abaix a dalt, i que va culminar amb la manifestació de la Diada ("els fets de Setembre" com ja els anomena Xavier Rubert de Ventós) donant al món un exemple de civisme, comença a enrarirse dia a dia. No per previsible, és menys preocupant.
 
A l'Estat Espanyol tot aquest procés el va agafar en un evident fora de joc. La cara d'incredulitat de la Sorayita quan va haver de fer una declaració de premsa d'urgència ho deixa més que palès. Van fallar els serveis secrets espanyols (l'arxifamós CESID: per cert, a què es dedica ara que ja no hi ha terroristes i els islamistes estan sota control...?), va fallar la comunicació del govern cap a la ciutadania (tant catalana com de la resta d'Espanya), va fallar el sentit de previsió i anticipació del govern de Madrit (concepte). Així doncs la primera part de la partida la van guanyar (al menys mediàticament) els que prediquen l'autodeterminació -i per extensió els polítics catalans partidaris del dret a decidir-. Mas, parlant un anglès i un francès fluid, es feia entrevistar des de temps abans pels mitjans de comunicació europeus i americans. El govern espanyol semblava que veia ploure.
 
Espanya (hauríem de dir tal vegada Castella), va reaccionar tard i malament, i com acostuma a fer en la seva barroera forma a que ens té acostumats, el to va anar pujant, primer a poc a poc, llavors en forma d'escalada (gairebé bèlica, si se'm permet la hipèrbole). Les conclusions que hom pot treure d'aquestes dues darreres setmanes són antropològicament molt interessants.
 
De la part catalana, cal destacar la sortida de l'armari de molt "català emprenyat" que ni de bon tros s'havia plantejat mai l'independentisme com a una opció vàlida (entre d'altres coses perquè ni s'ho creia ni s'ho volia creure: feia una mandra extraordinària perquè era vista com una quimera -real i reial-), i que tot de cop desperta del seu aletargament de forma col·lectiva i decideix que ja n'hi ha prou de maltractes de tota mena. També del caos del PSC que està comprant tots els números per tal d'esdevenir la cinquena o sisena força política del país. Finalment, de la cel·leritat però normalitat amb que tot plegat s'està desenvolupant: les paraules de la consellera de justícia -persona res més lluny de ser una independentista- en declaracions ahir eren més que il·lustratives: autoritas versus potestas.
 
De la part espanyola ha sortit el monstre que Castella porta dintre: Catalunya ha estat vista -i continua essent-ho- ni més ni menys que com una colònia, la subjugació final de la qual va tenir lloc després de la derrota republicana a la guerra civil de 1936 a 1939.

Com a colònia, l'estratègia del despreci i de la por són els arguments que més han estat utilitzats. I aquest moviment de violència verbal ha asolit un crescendo aquesta setmana, vigília de la Fiesta Nacional, fins a arribar a una veritable antologia del disbarat i la mentida. M'empipa no poder ser més neutral, però és que sentir o llegir a les forces de la Caverna, fa posar la pell de gallina, és inevitable. Vegem-ne alguns exemples:
- El ministre Wert, en plena creuada, sense complexes, d'espanyolització dels nens catalans (algú es deu pensar que els llibres d'història tenen les pàgines que parlen d'Espanya arrencades, o quelcom similar): és la nova versió de la "formación del espíritu nacional". Ja se sap, hi ha independentistes perquè es formen a l'escola catalana: cremem els llibres de texte i donem-los els que diuen la veritat.
- El ministre Morenès, envia avions de combat en vol rasant pel damunts del Ripollès i la Cerdanya (serà el preludi dels tancs?).
- El ministre Margallo, equiparant el nacionalisme català al nazisme o al marxisme (aquesta és tan grossa que no mereixeria ni resposta).
- La constant afirmació que és gràcies a les aportacions del govern de Madrit que la Generalitat pot fer front als seus pagaments.
- Les declaracions dels polítics del PSOE (Felipe González dixit, Alfonso Guerra dixit,....).
- L'estratègia de la por per part de dirigents del PP de Catalunya i dels Anos.
- Sentències judicials que de forma directa o indirecta (dues aquesta sóla setmana) fallen en contra del català de forma reiterada i cada vegada més punyent.
- Pressupostos de l'Estat de 2013 que "ningunean" Catalunya. L'afer Nacional II és per a portar al Tribunal d'Estrasburg.
- L'església de Rouco Varela (l'ànima negra), que condemna l'independentisme, a l'igual que condemna l'abortament i l'ús del condó...
- La Contramanifestació del 12 d'ocutbre.
- La radicalització dels mitjans radicals (Intereconomía, Telemadrid, Razón, Mundo, Libertad Digital).
 
Espanya no pot pair (per què no entén), ni pot tolerar, que una part del "seu" PIB no sigui generat o els sigui "manllevat" (això ho confessava el ministre Gallarón aquest dimarts a Barcelona). Els que s'omplen la boca parlant de llibertat i de que la sobirania rau en el poble, no poden pretendre tancar el debat amb un argument tan pobre com aquest. Si va de majories, mai tindrem res a fer.
 
Així doncs Madrit ha passat de la ignorància al desinterés, després a la sorpresa, per anar capa a la preocupació, i finalment a l'amenaça del compliment de les lleis.
 
Aquesta setmana s'ha parlat molt de dos processos "similar": Escòcia i Kosovo. Espanya se sent incòmoda amb tots dos, perquè la realitat (autoritas) i el sentit comú, superen la constitució (entre d'altres coses perquè el Regne Unit no té).
 
Per tant un possible escenari podria ser:
- Una ampla majoria el dia 25 de novembre dels partidaris de l'autodeterminació (amb tot el vot canalitzat en 3 partitits: EC, CiU i ICV).
- Anar fent camí de forma silenciosa, construint "part" de les estructures d'estat necessàries.
- Guanyar la batalla de la comunicació a les cancelleries Europes (que pica primer, ho fa amb entusiasme i parlant les quatre llengües oficils, la cosa és bastant més complida.
 
Només sota aquestes circumstàncies serà possible -tal vegada- un canvi de legitimitat que obligués Madrit a iniciar converses per a arribar a algun tipus d'acord. I si Madrit actua de forma intel·ligent d'una vegada i es posa la gorra del revés i s'empassa els sucs gàstrics que els corrouen l'estomac, entrendran que cada declaració del Wert, el Margallo, el president extremeny o la Soraya, provoca una nova fornada d'independentistes.

Si són intel·ligents entendran que només mimant Catalunya es pot reconduir el desengany i el desencís. Només tractant-la amb "dignitas" des d'un punt de vista tant pressupostari com declaratiu es pot intentar refer algun pont, recuperant aquella idea de la bicapitalitat (tan normal a d'altres parts del món d'altra ban da) que passarà necessàriament per a deixar anulat el "café para todos" de les altres comunitats (a escepció, obviament del País Basc). Un concert econòmic català seria difícil de suportar financerament per Espanya, però n'hauríem de parlar perquè no sé què seria pitjor, si un concert o una segregació. Molt probablement el segon.
 
En cas contrari, Felipe González té raó quan diu que una independència que mai no serà concedida portarà a la part del poble que la recolza a una decisió. El problema és que hores d'ara ningú no sap com pot acabar aquesta frustració.....(continuarà). Ho abordarem en el darrer article de la sèrie.
 
 
 
 
 
 
 
 
 

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Els punts forts de la independència

Fa de mal dir que un poble tingui un "tarannà", allò que es tradueix en castellà per "idiosincracia", paraula que en aquest magnífic idioma està més aviat passada de moda. Una altra acepció que diu el diccionari es la de "talante"; d'aquesta, un infaust president de govern espanyol ens en va donar lliçons magistrals.

En francès ni tan sols existeix una traducció interessant: en diuen "caractère" o "character" en anglès. I escric això perquè sóc dels que pensen que més enllà d'ideologies i de diferències signficatives de maneres de pensar, de dir i de fer, hi ha un "tarannà" català, al menys antropològicament parlant. 
  •   El tarannà i la il·lusió. Aquesta manera de fer, de veure i entendre la vida té a veure amb el primer punt fort que veig en aquest estat accelerat i febril que estem vivint. Catalunya és una nació mil·lenària, que ha sabut superar situacions difícils de tota mena, que ha estat des de fa molts anys terra d'acollida i d'integració. Encara que el senyor Ruiz Gallardón -recentment sortit de l'armari, com deia ahir- digui que és gràcies a la democràcia que Catalunya existeix, i que per tant la idea de Catalunya cal buscar-la amb la recuperació de la democràcia, és a dir, des de 1978, la veritat és més tossuda que tot això. El tarannà, les ganes de ser i de fer, el "tenim pressa, molta pressa" que deia l'Heribert Barrera, no deixa de ser un puntal d'aquesta nova situació on la il·lusió remplaça parcialment la cruesa d'una crisi que ha deixat molta gent gairebé sense esperança.
  • L'autosuficiència econòmica. Una nació independent que no fós autosuficient i no permetés assegurar el benestar dels seus ciutadans ni seria viable ni tindria sentit. Petites nacions d'Europa, amb un fort vessant exportador demostren que la viabilitat econòmica no necessàriament està associada al tamany: exemples com Dinamarca, Hòlànda, Suècia, Lituània en són clars exemples. Catalunya té una economia prou madura, dinàmica, diversificada i exportadora com per -més enllà de la situació heretada per tres dècades de sistemes fiscals ineficients i injustos- pugui situar-se en una posició capdavantera a Europa. Avui el diari publicava un altre rècord de les exportacions des del port de Barcelona (355.500 contenidors fins a finals d'agost -+7% en relació al mateix periode de l'any 2011-)
  • La preservació de llengua i cultura. Com a nació podrem preservar més i millor la nostra diversitat, la nostra riquesa. Ahir l'Oriol Junqueras afirmava en una entrevista "el castellà també serà oficial a la Catalunya independent": m'agrada perquè ja és hora que des de l'esquerra de les barretines imperi el sentit comú i el de la integració. Benvingut sia. És cert però que, sense buscar culpables, al País Valencià hi ha hagut un intent sistematitzat i perfectament planejat per aniquilar la llengua i la cultura del país, i substituir-la per la llengua i cultura castellanes: això s'ha fet amb l'acquiescència de les classes dirigents o sota la seva direcció. En una Catalunya independent, això no seria possible. La independència permetria acabar amb el joc tan perillós i interessat que s'ha vingut fent del sistema educatiu als darrers anys.
  • El benestar social. Si el balanç de separació es fés com cal, tenint en compte les balances fiscals dels darrers anys, Catalunya, sense abandonar una quota per la solidaritat interterritorial, generaria suficients recursos com per a mantenir el nivell de benestar social pre-crisi del 2008, això vol dir que, en circumstàncies "normals" (de no crisi econòmica profunda, vull dir), el país podria recuperar el nivell de serveis socials, seguretat social, medicina i educació d'altíssima qualitat que -malgrat les tisorades- encara conservem parcialment.
  • L'economia del coneixement. Una Catalunya independent segurament prioritzaria amb criteris diferents als que se'ns ve imposant des d'Espanya. Només uns quants exemples: Catalunya compta amb 44 centres de recerca (alguns d'ells d'excel·lència europea o mundial), dues escoles de negoci entre les 10 millors del món, i una xarxa universitària orientada a l'aplicació de la recerca. No deixa de ser simptomàtic que el pregoner de les darreres festes de la Mercè fóra el científic Lluís Torner, director de l 'Institut de Ciències Fotòniques.

dissabte, 6 d’octubre del 2012

Els punts febles de la indepència

Començo avui una sèrie de quatre articles dedicats a analitzar aspectes i elements relacionats de forma molt directa amb un possible escenari de la independència de Catalunya que intenta considerar els pros, els contres, el camí a fer a partir del 25 de novembre i les conseqüències d'un fracàs del procés endagat. L'ordre serà aquest:
 
1. Els punts febles de la independència
2. Els punts forts de la independència
3. Consideracions sobre el procés cap a l'autodeterminació: el camí. La visió internacional.
4. Què passaria si no...?
 
I avui abordaré els que, en la meva opinió, serien alguns dels aspectes més inconvenients d'una possible (que no probable, i això que mai no s'hi haurà estat tan a prop des de 1714: més endavant explicaré el per què ho penso, però no pas en aquest article) independència de Catalunya.
 
Fer un exercici objectiu  mai no és fàcil perquè com a éssers humans sempre tenim una opinió. En un blog d'anàlisi (aquest ho pretén ser), hom intenta aplicar la més estricta assèpsia en les reflexions que es plasmen per escrit, malgrat tot, una plena objectivitat, una visió totalment zenital és, des de Catalunya, impossible. Altra cosa seria una visió des d'un altre racó de món: amb la informació adequada em seria molt més fàcil pronunciar-me sobre el procés d'independència que s'ha endagat a Escòcia per exemple.
 
És innegable que per arribar a final del camí s'haurien d'haver assolit prèviament dos grans objectius:
  • Un molt ample consens a Catalunya (no val amb un 51%-49%), això no és preguntar qualsevol fotesa, com fan els suïssos cada dos per tres.
  • Una situació d'acord amb la resta de l'Estat (amb o sense intercessió de Brussel·les, la ONU, el FMI, o el Sum Sum Corda, això ja és una altra història).
Superats aquests esculls -no menors- una situació de plena sobirania voldria dir trobar-se amb els següents esculls:
  • Catalunya passaria a ser un dels estats "petits" d'Europa, amb tots els inconvenients que comporta la menor dimensió, que podar arribar a ser molts i cars ja que construir un Estat del no res és camí que fa pujada. Sé que algú pot dir que també són petits Lituània, Luxemburg i Holanda, però el camí seria llarg i feixuc.
  • Una inevitable fractura de part de la població catalana, que en menor o major grau se sent espanyola. Encara que no passaria res, ja que un procés de separació a la Unió Europea i en ple segle XXI només pot ser civilitzat, la separació generaria ressentiment en una part segurament no despreciable de la població. Situació que s'hauria d'abordar de forma immediata i decidida per minimitzar aquesta fractura i evitar mals majors.
  • Una llarguíssima negociació amb Espanya sobre drets i deures, masses patrimonials i balanços d'escisió, i aquí hi ha incògnites rellevants (malgrat tot el que puguin dir els tractats internacionals): les pensions, els funcionaris de l'Estat, les estructures compartides, les inversions en curs, etc....No serà fàcil i aquí hi ha en joc les garrofes de tots els ciutadans.
  • Un inevitable boicot (temporal, això sí), de compres per part d'Espanya versus els productes catalans (ja es va veure què va passar amb el cava després que un descerebrat digués una barbaritat en contra de la candidatura olímpica de Madrid (ciutat): Espanya continua representant el 50% del destí de les vendes catalanes. Seria un efecte temporal, insisteixo, però que afegit a les altres consideracions, no ajudaria gens.
  • Una possible fugida d'empreses multinacionals que tenen la seu a Catalunya. Al capital, massa moviments socials el posa més aviat nerviós, tan un kilo de secessió aquí com una matança allà (excepte, es clar, si hi ha petroli, or, gas natural o coltran).
  • Danys col·laterals: hi ha molta gent que veu amb bons ulls el procés cap al sobiranisme que no entendria que el Barça no pogués continuar jugant a la Lliga espanyola, i aquest és un escenari que també cal considerar (també és remot, perqué la "Liga Adelante" també patiría les conseqüències de perdre el Barça i l'Espanyol).
Alguns d'aquests punts serien objecte de reflexió i aprofundiment més endavant, en funció de com vagin evolucionant els esdeveniments, especialment el "balanç econòmic de separació".
 
 
     
  

divendres, 5 d’octubre del 2012

Momentum Polític (II)

El bon amic Roger Denoix, palamosí militant i parisí compromès, em demana que em mulli sobre avantatges i inconvenients d'una possible independència de Catalunya. Hi he començat a treballar. Aquest cap de setmana em centraré en els inconvenients (sempre és millor veure el got mig buit abans de veure'l mig ple), que són molts i no pas negligibles.

Mentrestant m'agradaria afegir una altra reflexió més serena d'una possible configuració de l'arc parlamentari català a les eleccions del 25 de novembre. La característica més important del moment polític i econòmic que vivim és la immediatesa i vertigen amb el que es succeeixen els esdeveniments. I la segona característica és que, malgrat el possible dèficit democràtic que estan demostrant alguns polítics espanyols en relació a la qüestió catalana, no és menys cert que en aquest racó de món, la democràcia, entesa com a la capacitat d'expressar lliurement idees, pensaments i reflexions és un exercici en franca expansió.
 
Avui l'Audiència Nacional deixava en llibertat sense càrrecs set dels vuit detinguts (el vuitè no s'ha presentat per objecció de conciència) per les movilitzacions del 25 S a la Carrera de San Jerónimo, argumentant que, en certa manera s'ho mereix "la convinguda decadència de l'anomenada classe política". Fenomenal. Un estrany -per aïllat- exercici de veritable separació del poder judicial versus el poder polític. Evidentment, el llop amb pell de xai (Ruiz Gallardón, que des que és ministre d'Injustícia ha sortit plenament de l'armari), ja ha sortit expressant criticant la decisió judicial, i expandint amb total plenitut la radicalitat del seu pensament ultradretà -quina decepció, confesso que durant molt de temps em va enganyar molt bé- en matèries tan bàsiques com el dret a manifestació, l'abortament o la cadena perpètua.
 
Avui mateix també, llegeixo a l'Ara que Dagoll Dagom estrema musical protagonitzat per la família real del Polònia. Fantàstic! No tinc clar que a molts altres llocs d'Europa això fóra admissible (segurament a França o a Itàlia ho prohibirien).
 
Aquest és un estat que permet que un personatge mediocre i sense masses llums sigui president de la Comunidad Autónoma Extremeña (ja sabem, aquell del "si tens cujongs" o dels "150.000 extremenys que ens heu robat", adequadament contestat per una àvia extremenya resident a Catalunya des de fa anys), o que un infumable personatge resentit i trànsfuga de tot l'espectre d'idees polítiques anomenat Alejo (com és possible que un individu així representi algú com a vicepresident del Parlament Europeu???? - costa no només d'entendre, sino fins i tot d'escriure), faci les afirmacions que fa (per cert, ha rebut en pocs dies 40.000 cartes de protesta).
 
I aquesta llibertat i cel·leritat que ho impregna tot és un cant a l'esperança. No ens podem refiar gaire de la classe política (de cap cantó), però al menys hem de reconèixer que alguns (encara que sigui en clau electoralista) han estat capaços de llegir els neguits del poble ras (bona part del PSC, de Convergència i de ICV).
 
Aquesta llibertat permet visualitzar que la patacada del PSOE català que fa aigües per tots costats(parlar de PSC és un eufemisme que insulta la intel·ligència, i em sap greu constatar-ho: sentir la Laia Bonet fent el paper de la trista figura em provoca una estranya sensació...). Navarro I, el Fugaç, camina amb pas ferm cap a la desintegració de la seva persona i del pseudo Partit que representa.
 
També permet veure que el PP se la fotrà malgrat que l'Alice sigui l'estandard de la lliuta contra la ruptura i el caos. Només cal sentir les declaracions de Don Alejo, del ministre d'Incultura, Wert (generador d'independentistes a cop de Twiter), i del Monago extremeny i tants i tant d'altres (l'ànima negra del Rouco Varela també s'ha pronunciat avui).
 
Conclussió: en un entorn en el que l'independentisme "tradicional" és incapaç d'aixecar el cap i catalitzar el moviment del poble (és senzill, no saben fer una o amb un canuto -s'han fixat que els pocs que tenen títol universitari van acabar magisteri al bar de les facultats -especialment de la de Reus-???); amb uns "Anos" (Ciudadanos, vull dir) als que tot això també els ha agafat amb el pas canviat i no saben ben bé contra qui han d'anar ja que la radicalització espanyolista del PP els manlleva part del vot lerruixista, la cosa va cap a una majoria absoluta de CiU. Si això passa, i francament, pinta que les coses van per aquí, la posició catalana dels que són favorables al dret a decidir es veuria certament reforçada, amb legitimitat per a fer el mateix que Gibraltar va començar la setmana passada: buscar recolzaments internacionals per assegurar que la FIFA ratifica la sentència del TAS.
 
Estem vivint un moment d'una plenitud democràtica com segurament cap de nosaltres ens pensavem que arribaríem a viure.
  
 

dimarts, 2 d’octubre del 2012

Momentum polític (I)

Les primeres enquestes que s'han publicat aquest cap de setmana en relació a les eleccions anticipades del 25 de novembre confirmen en part el que vaig vaticinar en l'entrada al blog de fa un parell de dies. No cal ser taumaturg per a pensar que l'Artur Mas sortirà reforçat d'aquesta convocatòria i que el PSC s'enfonsa en la misèria....
 
Només hi ha un parell de consideracions a tenir en compte que poden fer variar de forma significativa el resultat més o menys esperat de les eleccions, amb una CiU fregant la majoria absoluta, i aquest és un elevat grau de participació electoral.
 
És tradicionalment sabut que el vot menys catalanista sòl no acudir a les eleccions autonòmiques (això dels parlaments regionals sense poder real queda molt folk però té pocs efectes pràctics i  a més a més, una part no despreciable de la ciutadania de Catalunya pensa que aquestes eleccions "no van amb ells"). També és cert que més enllà dels incondicionals de cada partit (que sempre van a les urnes), hi ha una part també important de la ciutadania que vota segons el "momentum polític" fent un càstic o atorgant un premi a determinats partits però de forma puntual, no amb fidelitat incondicional.
 
Aquests dos elements poden incorporar un element d'incertesa que pot fer d'aquestes eleccions les més imprevisibles de la història de la democràcia: l'Alícia, apel·lant el vot de la por i de la fragmentació de la societat catalana entre els catalans bons (els espanyols) i els dolents (els que volen portar el territori a futurs foscos i incerts) pot conduir als col·legis a moltes persones que es queden a casa (o parleu ara o llavors no us queixeu...). Però d'altra banda, les mencions a l'exèrcit, els tancs baixant per la Diagonal i la guàrdia civil, pot mobilitzar també una part del votant més desenganyat que pensa el mateix que el que l'Alícia vol captar dels votants que se senten més espanyols i no van a votar, però en el sentit exactament contrari. Conec casos de tots dos colors. Em torno a mullar: vaticino la participació electoral més alta, com a mínim, de les tres darreres eleccions catalanes.
 
En funció d'un factor i l'altre el resultat pot variar sensiblement, però no penso que pugui alterar un status quo que fa temps que s'està definint i que aglutina molta gent que anirà a votar partits que defensen el dret a decidir: el català emprenyat de classe mitja, el ciutadà racional que no pot entendre que la Nacional II a Girona i Barcelona estigui aturada sine die, els que no entenen que Espanya no escolti (i que mai no s'han ficat en política), els socialites desencantats (que votaran d'altres partits -i d'aquests, creguin-me, n'hi hauran molts-), els més independentistes que no han votat en sa vida, els més àcrates, que veuen que ICV pot conformar una força potent per primera vegada a la història de la Generalitat...
 
Malgrat això, veurem un creixement de vot cap al bloc de dreta i ultradreta que aglutinarà els més espanyolistes que només voten a les eleccions espanyoles, els convergents que ho són a mitges (és a dir, mentre la unitat de mercat no es posi en perill), el catalanista que -legítimament- té por a pedre la pensió (perquè l'enganyen amb arguments que s'acaba creient): és aquell català que en Pepe Rubianes dibuixava tan bé en el seu magistral "Rubianes solamente", ja saben, el de la llibreta a La Caixa i la hipoteca a 40 anys, i aquell que pensa que si Catalunya esdevé independent el Barça només podrà jugar contra el Manlleu i el Llagostera, posem per cas...
 
Després de molt de temps de desencís i desiterès, tornaré a seguir de forma apassionada una campanya electoral que es preveu d'una intensitat no vista des de l'adveniment de la democràcia...