Google i el cervell mundial

Veig la televisió amb molt poca freqüència, però el dimarts d'aquesta setmana vaig assistir a un fet televisiu poc habitual que em va tenir enganxat davant la pantalla durant gairebé dues hores. La culpa la va tenir un documental co-produït per TV3 i Televisió Espanyola, amb producció executiva del català Carles Bruguera i presentat al Sense Ficció que es titula literalment "Google i el cervell mundial".

 

Adjunto a continuació els enllaços per a poder visionar el documental, els que no hagin tingut l'ocasió de fer-ho, i l'enllaç a la página web del documental que ha guanyat un munt de premis.

http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=50669
http://www.facebook.com/googleandtheworldbrain
http://www.worldbrainthefilm.com/

La concepció, producció i filmació del documental és extraordinària. Feia temps que no veia un documental tan ben seqüenciat i ben documentat.

 

A títol de resum el documental planteja un concepte que està cada vegada més vigent com a conseqüència del desenvolupament i utilització massiva de les noves tecnologies de comunicació, en particular internet: la polèmica sobre els drets d'autor.

 

L'any 2002 Google va signar acords per a digitalitzar els llibres i fonts documentals d'algunes de les més grans biblioteques d'Estats Units i Europa, amb la idea de crear una gran base de dades de coneixement mundial, com a passa prèvia per a crear un gran centre d'intel·ligència articifial. Fins aquí, una mica perillòs, en la línia de les amenaces preconitzades per escriptors com Wells (Cervell mundial) o Orwell (Gran germà) a meitats del Segle XX, però de moment tot legal (acord lliure entre parts).

 

El problema sorgeix quan una gran quantitat de llibres amb drets d'autor vigents van ser copiats sense obtenir el permís dels mateixos. El documental planteja el problema des del vessant de directors de biblioteques, experts en drets d'autor, advocats i autors, i explica el procés de denuncia dels autors i el posterior acord entre Google i les universitats i autors americans (contra un pagament de 125 milions de dòlars) i el posterior judici que molts autors europeus (amb el suport dels governs alemany i francés) van plantejar, i que va acabar amb una condemna a Google i el desmantellament del projecte.

 

Un documental extraordinari, que fa pensar i que permet una finestra a l'esperança de que el poder de les grans corporacions no és -Deo gratias- infinit.

 

 

 

 

 

 

 

Cop d'Estat encobert (amb xantatge)

Ho veniem adventint des que el PP va tornar al govern de l'Estat amb majoria absoluta. El procés de recentralització està en marxa a un ritme accelerat. L'anunci d'aquesta setmana per part de la Sorayita de l'entrada al Parlament de la Llei de Reforma de les Administracions Públiques és un atemptat en tota regla contra un munt de competències transferides. L'Estat ho presenta tenyit d'una falsa imatge d'optimització en la reducció de serveis duplicats que comportarà una reducció de costos xifrada en 37.700 milions d'euros en quatre anys que no es creu ni després d'haver begut molt de cava a la revetlla de Sant Joan.

 

La finalitat, ho deia de forma ben clara Mas-Colell ahir, és totalment política (idéntica a la Llei Wert). No hi ha la més mínima voluntat directa de reduir costos; sí de recentralitzar, i de forma molt subtil, de carregar-se entitats catalanes que tenen molts més anys que el Estado de las Autonomías, a títol d'exemple només cal citar l'Institut meteorològic  de Catalunya (creat l'any 1921). Perquè aquesta broma de mal gust que s'anomena justament Estado de las Autonomías, la va crear la caverna sense que ningú no l'hagués demanat. Es va fer exclussivament per a diluir el fet diferencial basc i més fonamentalment el català.

 

Si es tracta de veritat de reduir costos cal començar per una llista que contempla, com a primeres passes:

1. Les diputacions

2. El Senat (ni cambra de representació territorial, ni leches que dirien a Madrit (concepte)

3. Una pila de regidors municipals

4. Els ministeris amb competències transferides (cultura, agricultura)

5. Les Delegaciones del Gobierno (i de pasada que s'enduguin la Maria de los Llanos cap a les Castelles).

6. Les despeses supèrflues en compra d'armes (l'única partida pressupostaria de despesa que puja als pressupostos del 2013).

 

Però no. No es tracta de racionalitzar, es tracta de centralitzar. I l'arma que utilitzen és el xantatge definitiu. El senyor Cristóbal Montoro, proferint les seves amenaces habituals, informa que aquesta despesa en cas de mantener-la i no ser "eliminada" serà descomptada de l'objectiu de dèficit a fixar a les autonomies. O sigui, si vols el Defensor del Poble i no utilitzes en de Madrit (concepte), la despesa associada serà comptada com a excés de dèficit.

 

És una barbaritat en tota regla, amb tota probabilitat il·legal i inconstitucional. Si això segueix així arribarà un moment en que fins i tot els votants del PP a Catalunya acabarant acceptant el dret a decidir.

 

 

 

Mediterràniament

Ahir vaig veure per primera vegada el hit de l'estiu d'Estrella Damm, l'anunci de la cervesa que els seus cracks de màrketing han posicionat als darrers anys com a mediterrània, en una clara identificació de la cervesa amb un estil de vida i una manera de fer. En la meva opinió, un pufo tan esgotat que em venen ganes de passar-me a una altra marca (i val a dir que l'Estrella és la meva cervesa).

 

Reconec que el primer anunci amb que la marca va iniciar el començament oficiós de l'estiu em va fascinar. De fet vaig flipar literalment. Va ser a la campanya de 2009. Uff!!! Que depressa que passa el temps! Segur però que tots recordem l'anunci: Formentera, aigües cristal·lines, el "Summercat" d'un grup suec desconegut que es deia, si no recordó malament, "Billie the Vision", i del que no se n'ha sentit a parlar mai més. Ho vaig trobar bestial. Una alenada d'aire fresc, d'originalitat, de trempera.

 

I és clar, sòl passar quan hom trova un filó. L'any 2010 encara va ser millor. Malgrat els desesperat intents cosmopolites dels competidors de San Miguel per a fer anuncis elegants amb referències al món mundial en resposta a la mediterraneïtat dels de Damm, aquests darrers es van inventar un altre anunci a Menorca amb els australians "Triangles", dels que encara ara en recordo la tonada i la trempera que transmetia. Tots en parlàvem, tots en gaudiem. Allò va esdevenir un referent, una icona.

 

El 2011, la cosa va adquirir un nivell de sofisticació ja qüestionable, però que després de veure'l un parell de cops hom deia: home, no està pas malament (com les cançons dels Manel, baja, que les has de sentir 10 vegades perquè et comencin a agradar). Va ser l'any del "noi fa de cuiner al Bulli i flirteja amb els ulls amb noia que fa de cuinera al Bulli" i al final ens enamorem bojament i acabem a Cadaqués banyant-nos en pilotes i porten la felicitat mediterrània pintada als rostres i a aquests cossos tan joves i ben parits que tenim.

 

El 2012, en aquesta mania de repetir fins a la sacietat els spots que funcionen fins a l'esgotament -que en la meva opinió és contraproduent-, la cosa va ser tan fluixa que he hagut de tirar d'hemeroteca per a recordar-me'n, i prometo que no es deu a que tingui principi d'Alzeimer. La premsa diu que el spot estaba filmat a la Serra de Tramuntana (Mallorca) on un jove es retroba amb amics de la infantesa. Prometo que no ho recordo, i he de dir que els anuncis és el que més em sol agradar de la tele.

 

I el 2013? Què dir del 2013? És que no es pot aguantar. Ni els "Love of Lesbian" que hi posen la banda sonora salven el desastre integral que és aquesta pretesa comèdia de paella que ni és paella ni és res, i que tothom rega amb cervesa. Una paella amb cervesa? És que no s'ho creu ni un turista danès despistat. I encendre un foc per fer-la? Que no saben aquests nois tan creatius i ben parits de marketing que l'estiu passat se'ns va cremar mig Empordà?

 

En fi, espero que s'adonin del fiasco i que l'any vinent tornin a fer servir les neurones. De moment, jo ja m'he passat a Moritz: sento debilitat pels Seat 600 de color groc.

 

 

 

 

 

 

Vins Torres, una icona global amb sensibilitat local

Gràcies als contactes professionals de la meva dona Anna, aquest divendres passat vaig tenir el privilegi de gaudir d'una sessió d'enologia intensiva al Penedès, el cor de la viticultura de Catalunya -amb permís de les altres grans denominacions d'origen de Catalunya-.

 

Confesso que vaig anar a la visita amb la il·lusió que sempre m'imprimeix l'Anna quan es tracta d'aquesta mena d'activitats, però amb una idea preconcebuda -no mancada de prejudicis, ho reconec- d'anar a visitar una gran multinacional. Una visita que -pensava- sense dubte seria correcta però poc més.

 

I així, amb aquest pensament, vaig arribar a la finca "el Maset" a Pacs del Penedès a quarts d'onze del matí. Però només d'arribar al trencant de la carretera que, des de la sortida de l'autopista, porta cap a Pacs, ja vaig començar a canviar d'opinió. Em va passar una mica el mateix que vaig sentir quan, també per recomanació de l'Anna, vaig anar a sopar al Bullí, quan vaig fer 40 anys. Hi anava amb recança fins que, en deixar tota la voràgine aborrida i massificada de Roses-Almadrava, vam endinsar-nos a la carretera que enfila cap a Cap de Creus, a cavall entre la Mediterrània i les vinyes verdes (vora al mar). Així doncs, quan vam girar a l'esquerra cap a la finca, vaig començar a sentir de forma gairebé inmediata el "soulagement", que diuen els francesos, d'entrar en un paradís, un entorn privilegiat del que només es pot gaudir. Així que en arribar a la finca, envoltat de vinyes, xiprés i harmonia, vaig decidir obrir l'esperit.

 

I la veritat és que el resultat em va impresionar francament. No només perquè un excepcional  Responsable de Promoció Turística, en Marc Kölling, ens regalés amb una visita guiada personal d'una qualitat fora del comú, viscuda amb la passió dels que están convençuts d'allò que fan, perquè hi creuen i ho senten, sinó perquè tot el projecte de les bodegues Torres, i la promoció que en fan, és senzillament extraordinària. Una marca de país, una marca de qualitat, un símbol de prestigi.

 

No vull donar-ne gaire detalls perquè considero, sense exagerar, que l'experiència paga la pena viure-la, car són dues hores d'experiència sensorial, olfactiva, gustativa i cognitiva que el fa a un sentir-se orgullós d'algunes de les multinacionals del país, que malgrat ser players al mercat mundial, cuiden al detall la singularitat, la sostenibilitat (impressionat aquest capítol), els orígens i la globalitat. La visita guiada per la finca amb un trenet, i el museu, són experiències úniques. A més a més, i per acabar-ho d'adobar, vaig descobrir uns vins de finca excepcionals (entre els blancs, recomano un Sauvignon Blanc, el Fransola i un Chardonnay fora del comú, el Milmanda).

 

Després de Torres casa pairal, vam continuar a les bodegues Jean Leon a Torrelavit (propietat de Bodegues Torres), de les que, des de fa anys en sóc fervent admirador (dels seus reserves, vull dir).

 

Un dels seus responsables de promoció, l'Asier (presunto vasco de Donosti), ens va guiar entre vinyes amb ceps de 50 anys (La Scala) i ens va explicar la vida de Jean Leon, el fundador de la bodega; història que és digna de pel·lícula americana (hi ha material suficient en la seva vida per a fer un guió extraordinari). El gran reserva de 2003 Scala (Cabernet Sauvignon) és d'una qualitat que fa caure d'esquena.

 

En fí, només puc recomanar una visita pels que no hi hagin estat mai. Hom surt d'allí respirant profundament i pensant que la visita ha valgut la pena.

 

 

 

 

 

 

De vegades les coses es fan ben fetes

Aquesta cap de setmana parlava amb el meu cunyat que ha passat -entre setmana- tres dies a Portaventura. I em comentava que, entre semana, el parc estava ple. Bona notícia. No és flor d'estiu però hi havia gent, hi havia moviment, hi havia consum.  D'acord que una bona part tenia a veure amb excursions d'un o dos dies d'escoles, que ara a les acaballes del curs aprofiten per fer aquelles sortides lúdiques que culminen el curs. Però és que també hi havia turistes, molts turistes em diu el meu cunyat.

 

I entre aquests, hi havia una nacionalitat dominant: els rusos. Els mateixos que envaeixen Cambrils, i La Pineda, i Salou, i tota la Costa Daurada i ara també, la Costa Brava, i no només Lloret de Mar. I a què es deu tota aquesta arribada massiva de rusos? (Em diuen que a Reus i Cambrils, trovar feina parlant rus és gairebé immediat, no cal ni estar apuntat a l'atur). Home, certament al fet que el poder adquisitu dels russos que aterren per aquestes contrades és alt, molt alt (molts porten la cartera plena de bitllets de 500 Euros, pensant-se que aquest tipus de bitllet és el més normal a Europa), però no només.

 

Quan hi ha quelcom que emana de les Administracions Publiques i diguem que per pur atzar, per circumstàncies geoestratègiques o per pura bona gestió, acaba demanant suport per a una sèrie d'accions al mercat rus i els empresaris hotelers s'ho acaben creient, aleshores és que certa feina s'ha fet ben feta.

 

I en aquest cas, i potser només en aquest cas, la coordinació entre el sector privat (bars, hotels, restaurants, etc) i el públic: Turisme de Catalunya i Diputacions provincials, malgrat no haver estat l'òptima, ha estat prou intensa com per a donar els seus fruits.

 

Ho he viscut en la pròpia carn, i puc afirmar que l'èxit del turisme rus de qualitat no obeeix a l'atzar, ni als problemes polítics d'Europa meridional. Obeeix a un procés molt reflexionat de promoció turística. Quan quelcom es fa bé, cal reconèixer-ho també.

 

Fruit d'aquesta primera col·laboració, algunes altres están en marxa amb capital rus. És com a mínim un símptoma de la "salut" del territori i les seves institucions.

 

Ara en aquests moments, just en aquests moments, els Patronats i Turisme de Catalunya estan promocionant el país a la Xina (fonameltament). Quan d'aquí a un parell d'anys comencem a veure molts rètols en xinès als carrers de Lloret i Salou, que ningú arrenqui a córrer, és que els fruits de les accions que s'estan fent ara hauran començat a madurar.

 

 

 

 

 

Presentació dels assatjos de Jordi Angusto a Girona

L'altre dia amb vaig rebre una trucada que em va omplir d'orgull i il·lusió.

 

He tingut el gran honor de rebre la invitació per part de l'amic Jordi Angusto per a fer la introducció de la presentació dels seus dos darrers assatjos (Editorial Gregal) a Girona, a la seu del Col·legi d'Economistes.

 

Del primer "I jo, quina culpa en tinc, de tot plegat?" n'he parlat en una de les entrades prèvies d'aquest blog (en breu es va fer la presentació al Col·legi d'Economistes de Girona, en presencia del President Jordi Pujol, que en va fer la presentació). Del segon "I ara què?", encara no en puc dir gaire res ja que el vaig comprar dijous d'aquesta setmana a Girona (disponibles tots dos, com a mínim, a la Llibreria Les Voltes de Girona).

 

Angusto presenta una visió molt crítica del capitalisme actual, i analitza de forma freda i meticulosa per què hem arribat fins a aquesta situació desesperada, provocada en gran mesura pel comportament econòmic anomenat "estúpid", que es caracteritza perquè qui el té no només perd sinó que fa perdre els altres. Aquesta és la raó principal que ens ha portat on som: la miopia estúpida de curt termini, l'afany d'uns pocs per a acumular riquesa sense que els importés o entenguessin que en aquest món cada vegada més global, els comportaments econòmics estan cada cop més interrelacionats.

 

En la continuació del seu pensament, plasmat en aquest segon assaig, en Jordi Angusto reflexiona sobre què podria pasar si no canviem els patrons de comportament econòmic i planteja diferents escenaris de com sortir del cercle viciós sense fer-nos massa mal.

 

La presentació será el proper dijous 26 de juny, a la tarda, a la seu del Col·legi (Carrer Joan Maragall, 44-46). Així que tingui l'horari, el penjaré al blog o a Facebook. Sense dubte, paga la pena assistir a una sessió que explica l'economia des d'un vessant al que no  estem acostumats.

 

Passenger: "All the little lights"

Darrerament he fet una troballa via YouTube que cada vegada que l'escolto m'agrada més. Escoltant una cançó que a en Marc i a l'Anna els agradava molt vaig acabar descobrint un britànic força singular que es fa anomenar "Passenger" i que en realitat es diu Mike Rosenberg. 

 

Amb cinc discs al mercat (des de 2007) ha esdevingut un fenòmen al món anoglosaxó en particular a Austràlia i als Estats Units. L'enllaç al seu website és: http://passengermusic.com/.

 

Aquest estiu fa només dos concerts a Europa, tots dos a França i malhauradament les entrades estan exhaurides des de fa molts dies.

 

Jove, irreverent, fumador, contracorrentista, amb una veu trencada i sorneguera, fa pensar molt, però que molt amb el Bob Dylan dels bons anys, no només per la veu, i la forma d'entonar i cantar, sinó també per la manera com toca la guitarra i per aquest posat hippy tan característic dels anys setanta i dels que se'n foten del mort i de qui el vetlla.

 

Rosenberg toca la guitarra, que és l'instrument dominant en totes les seves cançons. El seu darrer disc publicat al 2012 es diu "All the little lights" i paga la pena comprar-lo perquè per 9,95 € (Amazon o Itunes Store) ofereix 20 cançons delicioses, de les quals 8 són totalment acústiques, ell, la seva veu i la seva guitarra. Un veritable plaer d'escoltar.

 

A més a més de tocar molt bé, el tret distintiu del Passenger és una poesia urbana (escrita amb rima) que té molt de sentit i que en molts casos arriba al cor i fa posar la pell de gallina. La seva manera d'escriure és semblant a la de Sabina o Melendi, amb construccions gramaticals amb l'ordre regirat, invertint en moltes ocasions verb i predicat. Algunes de les seves cançons són extrardinàries, tan pels arrangements musicals (totes les tornades venen acompanyades d'instruments de vent i en ocasions violins i cors de veus femenines), com pel que diu.

 

Recomano, si algú el vol escoltar dues peces que per a mi han esdevingut icòniques en molt poc temps: "I hate" (per plorar de riure), i "Life's for the living" (per plorar de plorar). Si el seu anglès costa una mica, les seves lletres estan totes disponibles a internet.

 

 

 

 

 

Tribunal Constitucional

A Madrid (ciutat) hi ha una institució, anomenada Tribunal Constitucional que és com el "quarto fosc" al que t'amenaçaven a tancar-te quan no un no es portava bé.

 

Que si no fas els deures et portaré al Constitucional; que si t'entestes a dir que ets sobiranista et portaré al Constitucional, que si t'acostes a menys de cent metres de la casa d'un delinqüent (vull dir banquer) et portaré al Constitucional, que si....

 

Tal vegada em faig pesat amb el concepte de democràcia de baixa qualitat però un dels pilars que sustenta la democràcia veritable, que és la separació de poders, a Espanya és com una broma de mal gust.

 

La realitat, ens agradi més o menys, és que la justicia d'alt nivell està absolutament polititzada, començant pel fet que el repartiment de càrrecs dels 12 membres que conformen el Constitucional es fa per quotes i es va renovant periòdicament, tot i que quan no hi ha acord polític els càrrecs poden estar caducats, conculcant de forma flagrant les normes que ells mateixos imposen i no acaba de passar res (és per exemple el cas del període en el que s'estava debatent la "constitucionalitat" del vigent Estatut d'Autonomia de Catalunya).

 

Als països anglosaxons, que amb tots els defectes que es vulgui tenen democràcies molt més robustes que la nostra, els tribunals suprems tenen dues característiques que fan que la separació de poders sigui de veritat i no, insisteixo, un simple "scherzo":

1. Els magistrats són proposats al congrés, o al parlament, després de passar uns potentíssims filtres que asseguren no només la més alta formació jurídica (a Espanya, dels 12 magistrats actuals només ni ha un de constitucionalista, per exemple), sinó la més elevada trajectòria personal, professional, ètica i sobre tot, sobre tot, una clara objectivitat política que faci que adscriure al magistrat o magistrada a una tendencia política sigui més aviat complicat.

2. Els càrrecs són permanents, fins que la persona escollida es jubila o es mor o és destituïda (cosa que per exemple, als USA, no ha passat mai en tota la història de la institució).

 

Doncs a Espanya això no és així. Ho vivim cada dia. Ara acaben de renovar quatre càrrecs i vés per on, resulta que ja tenim instal·lada una majoria conservadora, la del quarto focs. I això què vol dir? Doncs senzillament: Catalunya tremola. Sinó, temps al temps. Si un Tribunal força equilibrat va fallar que la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya era inconstitutcional, no vull ni pensar què passarà amb tot el que ens està venint al damunt. Aquest matí llegint l'Ara, només m'ha calgut veure una simple ressenya dels 7 magistrats anomenats "conservadors", i fa més aviat basarda: 

• Santiago Martínez-Vares. Defensor a ultrança de fer del castellà llengua vehicular.
• Pedro González Trevijano. Inequívocament dretà.
• Enrique López. Enfant terrible de la dreta judicial espanyola.
• Francisco José Hernando Santiago. Conservador sense embuts proper a Aznar.
• Francisco Pérez de los Cobos. Conservador dur.
• Andrés Ollero Tassara. Comença en la democràcia cristiana i acaba al PP.
• Juan José González Rivas. Va encapçalar el sector contrari a Educació per a la Ciutadania.

En fi, el que dèiem, democràcia de baixa qualitat.

 

Perafita

No fa gaire vaig tenir l'ocasió de gaudir d'un extraordinari cap de semana a Perafita, al cor del Lluçanès. I què és el Lluçanès, hom podria preguntar? Doncs una comarca natural molt compacta al cor d'Osona, de molt fácil accés ara que hi ha -per fi- l'Eix Transversal desdoblat. Alguns dels seus veïns demanen ser comarca, tot i que em sembla que ningú no els fa massa car.

 

El Lluçanès és terra de bruixes, de gegants, de romànic, de rutes gastronòmiques, de bandolers, de granges  i de paissatges idíl·lics. I tot envoltat d'una estranya quietut que ho envaeix tot i el transporta a un a un estat de pau espiritual impressionant.

A Perafita, un poble molt molt petit, amb encant, com es diu ara, hi ha una casa rural anomenada "Cala Estamenya" (www.calaestamenya.com), regentada pels propietaris de "Coques de Perafita" on és un plaer asseure's i esmorzar o berenar tot fent petar la xerrada amb amics, empleats i propietaris (que hi són sempre). La casa és molt nova, ben cuidada, amb habitacions molt espaioses, un equipament molt complet i d'una relació qualitat preu exepcional. Un lloc ideal per a passar un cap de setmana en família o amb amics.

Des de Perafita hi ha un munt d'activitats per a un o varis caps de semana, en un entorn natural on cal destacar una gran harmonia entre home i natura. Es com si s'hagués fet un pacte mutu de no agressió en virtut del qual la convivènvia sembla haver assolit un estadi superior. L'equilibri es palpa i es respira en tot momento.

Pels amants del romàtic recomanaria la visita a Santa Maria de Lluçà (imprescindible), un monestir del segle XII amb un claustre impressionant i un munt de secrets per descobrir, que explica el seu cuidador, un senyor apassionat per la història de la contrada al que si s'escolta amb atenció (per això cal tenir temps) farà explicacions que ens permetran sortir més savis del que hi hem entrat (explica algunes curiositats absolutament delicioses, sobre pintura, sobre l'oli d'oliva, sobre el claustre del monestir....no vull desvetllar cap secret per si algú hi vol anar).

Hi ha una altra activitat absolutament imprescindible: llogar una "burricleta" http://burricleta.com/ca/center/centre-llu. No és barat, però és molt divertit i totalment recomanable. No té cap altre secret que una bicicleta convencional amb un motoret elèctric que s'alimenta amb les pedalades i que es pot activat per a tenir una "pedalada assistida" que ajuda a les pujades. Hi ha una ruta d'uns 30 kilòmetres altament aconsallable que és la que va des de Prafita fins a Alpens, passant per uns paratges d'una gran bellesa i un fluxe de trànsit pràcticament inexistent. Una experiència per a repetir.

 

Gin Tònics a 570 peles

Hem sabut darrerament que la classe política d'aquest grandíssim Estat Ibèric que respon al nom d'Espanya, com de costum, sumida a la més gran mediocritat i falsa creença de pertinència a un elit a la que tot li és permès, té el bar del Congrés dels Diputats subvencionat.

 

Vejam, se suposa que el Congrés dels Diputats és el lloc de treball on els pares de la pàtria van a treballar (o a jugar a "Apalabrados" o a fer Sudokus i enviar-se "Whatsupps", però tan se val perquè això només es descobreix cada cert temps i s'oblida molt de pressa) i se suposa que pel fet de ser ciutadans electes tenen una muntanya de privilegis diferencials en relació a la resta de treballadors de l'Estat (pensions superiors, indenmitzacions superiors, dietes, sobre-sous per cada comissió de la que formen part, etc.).

Per tant...., és necessari que al cim el poble els subvencioni el bar del Congrés (amb una subvenció que segons el que s'ha publicat darrerament puja a un milió d'euros per any)?

Home, podríem entendre que degut a les sessions maratonianes que molt de tant en tant han de patir (debat de la nació, aprovació de pressupostos generals de l'Estat i algun altre), hi hagués una subvenció.

Però el que dubto que algú pugui entendre és que es subvencioni el consum d'alcohol, en hores de feina. Què passa amb la legislació laboral vigent a l'Estat? Per què els Diputats no l'han de cumplir? Per què poden veure alcohol en hores de feina? Per què aquest alcohol, a més a més ha d'estar subvencionat? Com és possible que un gintònic de Gin Larios costi 3,70 €? Com és possible que un Whisky Dyc (recordem els que tenim una edat "Hecho por Hiram Walker para nosotros")  costi 4 €?

Però malgrat aquesta conculcació flagrant d'un principi legislatiu aplicable a la resta de traballadors  que ja de per si és absolutament condemnable,  hi ha una altra constatació que encara fa més mal: com és possible que siguin tan cutres de beure Whisky Dyc i gintònics de Larios? Fins i tot en això són mediocres!
 

 

 

Breus d'un dilluns de bogeria (03/06)

• El Sr. Rajoy defensa que qui la té més gran (la Pàtria, es clar) és més poderós. El Sr. Mas ja s'ha encarregat de recordar-li que això és una veritat més que relativa, ja que per posar un simple exemple, Polònia és un Estat molt gran que pinta més aviat poc. O és que se'n sent a parlar gaire? Que la cosa vagi de tamany del membre (Estat, és clar), no acabarà pas de voler dir que des d'Espanya es creu més aviat poc en la veritable cessió de sobirania a Brussel·les?: "Com més grans siguem, més contrapartides podrem obtener de la Unió Europea". És una visió curterminista i al meu entendre errònia. Així ens ha anat en materia d'infraestructures....
• La neymarmania s'ha instal·lat a Catalunya. Que a RAC 1, emisora privada, suspenguin la programació habitual per a connectar amb l'espectacle del pa i circ (més circ que no pas pa, la veritat) ho trobo comprensible; que això passi a Catalunya Ràdio, emissora pública al servei de l'interès general no. Trobo immoral, trist i lamentable que un ésser humà es pugui intercanviar per cap grapat de dòlars, però això de 57 milions d'euros em sembla una barbaritat com la copa d'un pi. Al menys, a la presentació el crack (amb permís del déu Messi), ha tingut la deferència de parlar en Català (cosa que, per cert, encara esperem a en Messi, que més enllà de parlar de la "concha de su madre", no tinc clar que sigui capaç d'articular dues frases senceres). A la presentació hi havia 56.000 persones. Em pregunto: tota aquesta gentada no té res millor a fer? Tan fotuts estem? És descoratjador.
• Que als senyors Montoro i De Guindos els hagin hagut de posar una "jefa" al cim (Soraya Sáenz de Santamaría), no deixa de ser altre que la constatació que bon rollo, bon rollo entre els dos superministres no n'hi deu haver pas gaire.
• Per fi una bona noticia de debò: el descobriment presentat al Congres Mundial d'Oncologia de Chicago respecte de la medicació immunològica és la millor noticia que he sentit en molts dies. Sense entendre un borrall de la matèria, sembla que el raonament inherent al nou tractament té més sentit que el bombardeig via quimioteràpia o radioteràpia sobre les cel·lules canceroses, que acaba afectant en molts casos la resta de l'organisme. Un medicament basat en desenvolupar anticossos que impedeixin el progrés de la metàstesi i que fins i tot puguin acabar amb el mateix tumor és una fita extraordinària. Amb notícies com aquesta a un li retorna l'esperança en el ésser humà (una mica i prou, però més val això que res).
• La deriva de Turquia en relació als aldarulls que s'han viscut aquest cap de semana, pot ser una molt mala noticia per a la regió i per a l'estabilitat del planeta. Erdogan serà el que sigui, però ha estat escollit democràticament i Turquia està molt lluny de ser Síria o Egipte. Un entorn de inestabilitat a Turquia no augurà res de bo respecte a la situació econòmica d'Europa.
• No acabo d'entendre això de la signatura a Paris de l'acord entre la Unesco i la Generalitat (amb permís del Ministeri d'Afers Exteriors español). Tal vegada és que es tard i estic molt espès.

Atur cronificat

El problema de l'atur a Espanya té menys a veure amb els contractes de treball ni la rigidesa del sistema del que hom pugui pensar. En països amb uns costos laborals molt superiors al d'aquí hi ha uns percentatges d'atur que semblen ridículs, en comparació amb els grecs, espanyols o portuguesos. Aquesta semana a Brussel·les un empresari local em deia que el cost per un comandament intermedi pot arribar gairebé a triplicar el seu salari net, i malgrat tot, la taxa d'atur no arriba al 8%.

 

Quan segons el gran estadista Rodríguez Zapatero "éramos la octava potencia mundial", l'atur estadístic rondava aleshores aproximadament un 10%. Ni amb creixements del PIB de gairebé dos dígits s'ha aconseguit reduir l'atur. Si pensem que entre un 4% i 5% d'atur és la taxa normal en una situació de quasi plena ocupació (atur rotacional, de la gent que està en procés de canvi de feina, o incorporant-se al mercat de treball, i l'atur cíclic associat al tancament i obertura de noves empreses que forma part de l'activitat econòmica quotidiana), a l'Espanya del "pelotasso", amb l'índex de Cayennes per càpita més gran del planeta, hi havia un atur del 6%.

 

Certament que un contracte únic amb una indemnització per comiat molt baixa o inexistent suposaria segurament un incentiu addicional a la contractació, però llavors ens trobaríem en una situació en la que la capacitat de consum seria si fa no fa la que hi ha ara, és a dir, feble i insuficient per a contribuïr a la recuperació econòmica.

 

El gran misteri associat a la taxa d'atur diferencial espanyola crec que s'han de situar en el contexte d'una veritat de perogrull: la taxa d'atur real és netament inferior al 25% degut a l'economia submergida, que segons estimacions fundades constitueix entre un 20 i un 30% del PIB espanyol. Aquesta és una evidència sobre la que tothom hi passa de puntetes. Per què no plantejar-se una gran amnistia i posar el comptador a zero? Per què se'n parla tan poc?

 

Els altres problemes estan relacionats amb aspectes macroeconòmics i estructurals, entre els que cal destacar les dificultats a la creació d'empresa que continua havent-hi en aquest Estat, l'excessiva concentració de riscos en el sector de la construcció i associats que durant més d'una dècada van anar acaparant recursos i talent que es va desplaçar des de la indústria, que és el sector que genera valor afegit a llarg termini i garanteix molta major estabilitat en el manteniment de l'ocupació.

 

I, last but not least, cal mencionar el gran problema, també estructural, de l'educació. Set reformes educatives en menys de trenta anys no han fet altre que emprobrir i polititzar l'educació, i sense una educació potent, orientada, amb recursos i amb consens, es contribueix a construir el que ara tenim: un estat i un país amb una taxa de desocupació juvenil del 52%, i el percentatge de "ninis" més gran d'Europa, i d'això, el ministre Wert sembla no adonar-se'n.