El cas Saül Gordillo: sort de les càmeres

Les úniques referències que tinc del periodista Saül Gordillo, de 50 anys, són les de haver estat director de Catalunya Ràdio, un mitjà que escolto de forma habitual, entre el 2016 i 2022, i que més tard va entrar com a director del diari digital Principal de l'empresari Nicola Pedrazzoli (un empresari format a Mediaset propietari de 8TV, entre d'altres).

La setmana passada, dijous 26 de gener de 2023, Gordillo va declarar a la Ciutat de la Justícia, acusat d'una agressió sexual a una periodista i treballadora del diari digital Principal (de la qual Gordillo n'era el cap) durant la festa que va tenir lloc després del sopar de Nadal de l'empresa (1 de desembre de 2022) que va tenir lloc a la sala Apolo de Barcelona.

De la manera que han anat els darrers esdeveniments en matèria d'agressions sexuals, diria que el cas Dani Alves ha fet molt de mal a algunes ments. Sembla que podríem estar entrant en un perillós territori del "tot s'hi val" i de la barra lliure aprofitant la nova llei del consentiment en matèria de relacions sexuals (que òbviament, defenso a capa i espasa).

Ull, que ningú no malinterpreti el que escriuré a continuació. Hi ha proves força sòlides de l'agressió sexual del futbolista a una noia de 23 anys a la discoteca Sutton i fortes contradiccions en les diverses declaracions d'Alves, i per tant sembla del tot raonable -mantenint òbviament la presumció d'innocència fins que no hi hagi judici- que la jutgessa hagi declarat presó provisional sense fiança.

Sense ànim de voler sortir a defensar el periodista Gordillo (una persona sense cap antecedent ni denúncia per agressió sexual en tota la seva trajectòria professional), aquesta denúncia sembla del tot infundada  i les imatges de les càmeres de seguretat de la sala Apolo, de gran nitidesa, on van tenir lloc els fets denunciats així semblen acreditar-ho. Ahir, escoltant el programa El Suplement de Catalunya Ràdio precisament, la periodista especialitzada en crònica negre i judicial Mayka Navarro, deia literalment a en Roger Escapa, que sense la presència de les càmeres, Gordillo "estaria compartint cel·la amb en Dani Alves". 

La periodista del Principal va presentar la denúncia 23 dies després de la suposada agressió (1 de desembre de 2022) i les imatges (dues persones adultes flirtejant a la barra de la discoteca), refuten clarament les declaracions de la periodista denunciant, que pel que sembla, denuncia "tocaments per sota de la faldilla que interpreta com a una agressió sexual" que la van portar a sentir-se (literalment), en "estat de shock". Ambdues afirmacions, en les que la periodista es reafirma davant del jutge, són netament diferents del que mostren les gravacions, que segons la policia i les responsables de la discoteca, no han estat editades. Carles Monguilod, defensor de Gordillo diu "en 40 anys de professió mai havia vist unes imatges que tan clarament desmenteixin una denúncia". 

Jo no he vist les imatges, però la Mayka Navarro, el criteri de la qual em mereix tota la confiança, opina igual que l'advocat Monguilod. Quines raons ocultes s'amagen sota la denúncia? Difícil de saber, i probablement no se sabrà mai, però de llarg, l'única víctima d'aquesta denúncia ha estat el propi Gordillo, que a més a més de l'escarni públic, ha estat acomiadat del Principal (algunes fonts -diari ABC -apunten a una trucada en aquest sentit del Ministeri d'Igualtat pressionant per a que el periodista fos acomiadat....). 

I el que em sembla encara més lamentable és que dels molts periodistes que sí que han vist les imatges ningú (tret dels tímits comentaris de la Mayka Navarro) no  ha sortit a defensar la innocència de Gordillo. Avui tothom neda i guarda la roba, no sigui que algú que defensi la innocència de Gordillo sigui esquarterat a Twitter, Facebook o Instagram.

Quan hi ha causa, hi ha causa, i si hi ha agressió sexual, tot el pes de la llei ha de caure sobre els agressors, però d'aquí a criminalitzar i acabar amb la carrera professional i fins i tot la vida privada d'una persona per flirtejar en una discoteca amb una companya de feina, hi ha una galàxia de distància. 

Aquest cas em recorda el del malaurat Joan Oller, acusat d'abusos a l'Institut del Teatre de Barcelona, que va acabar acomiadat i humiliat -vaig escriure un article al blog al respecte arran de la seva mort- i amb dil·ligències arxivades per falta de proves.

Potser arribarà ben aviat el dia en que els homes haurem de sortir de festa acompanyats d'un advocat i haurem de redactar un contracte privat en cas de voler flirtejar amb alguna senyora o algun senyor. Com diu la saviesa popular, "entre poc i massa, la mesura passa".

El que no entenc de la Guerra d'Ucraïna

De la mateixa manera que molts membres del col·lectiu mèdic afirmen que la cirugia és el fracàs de la medicina, sóc dels que penso que la guerra és el fracàs del sentit comú i el triomf de l'avarícia i la hipocresia.

En el cas de la Guerra d'Ucraïna, que aviat farà un any que dura (i això que Putin afirmava que la "desnazificació" d'Ucraïna seria qüestió de dies o setmanes) i que no sembla que tingui perspectives de resoldre's aviat atesos els darrers esdeveniments coneguts (nou recrutament obligatori decretat pel govern rus i més enviament d'armes per part dels aliats occidentals a Zelenski), el més xocant per a mi és que aquesta guerra no quadra amb el progrés que han experimentat la gran majoria de les disciplines amb les que es confronta l'ésser humà al Segle XXI.

En un món on assistim -una mica perplexes i desconcertats- a la proliferació en tots els àmbits de les nostres vides d'una Intel·ligència Artificial cada vegada més sofisticada i "humana", d'una globalització i immediatesa de les comunicacions mundials, de grans progressos en medicina, software o realitat virtual, per a posar només alguns exemples dels camps del coneixament en els que el Sapiens avança a passes de gegant, estem també vivient en paral·lel una guerra absolutament convencional, en el sentit més ample de la paraula.

Efectivament, a Ucraïna hi ha una veritable situació de "guerra de trinxeres" i avançaments i retrocessos per part de tropes d'infanteria com les que els llibres d'història ens poden explicar sobre la Primera Guerra Mundial, que va tenir lloc entre 1914 i 1918, és a dir, fa més de 100 anys.

I aquesta guerra també està prefigurada per d'altres esquemes clàssics de guerres que ens recorden també el que hem llegit de la Segona Guerra Mundial, com per exemple el protagonisme absolutament preeminent que tenen armes de guerra convenicional (que hom diria gairebé del passat) com ara els tancs. 

Aquesta setmana que acabem el protagonisme a les notícies ha estat el famós acord (l'autorització per part del país fabricant que és Alemània) per a enviar a Ucraïna...tancs Leopard, fabricats per Alemània o a d'altres països amb la corresponent llicència. O també tancs Abram nord-americans i els Challenger britànics. 

Sense conèixer els detalls d'aquesta guerra en profunditat, sorprèn la instistència de Zelenski i part dels seus aliats amb l'enviament dels famosos Leopard. Aquest carro de combat va veure la llum l'any....1969, és a dir, és gairebé tan vell com jo. Un tanc desenvolupat fa 53 anys ha de canviar l'esdevenir de la Guerra d'Ucraïna? De debò? Em costa molt de creure. 

Com també em costa d'entendre la desmesurada reacció dels russos quan finalment han vist que l'exercit ucraïnès es reforçarà amb aquests tancs. Els experts en tàctica militar afirmen que aquests carros de combat podran trencar les defenses russes que es veuran en breu reforçades pels nous soldats de lleva del nou recrutament obligatori que ja ha comançat a tot Rússia.

Soldats de lleva? Infanteria? Trinxeres? Quan gairebé tothom pensava que les guerres convencionals i els fronts de guerra i els camps de batalla s'havien pràcticament extingit i s'havien sustituït per atacs terroristes indiscriminats i respostes sel·lectives amb missils disparats des de drons teledirigits per un operador amb un joystick des d'una base militar a Denver, Colorado, resulta que no, que la guerra convenicional ha tornat en plenitud.

Aquesta Guerra és una ferma constatació que hem fet una gran passa enrere com a éssers humans. Això d'Ucraïna no deixa de ser una altra confirmació (una més) que la humanitat avança involucionant a marxes forçades, en un món (el de l'1% que pren les descisions i fa els diners, en detriment de la resta dels habitants del planeta) en el que els fabricants d'armes convencionals en freguen les mans mentre pugen les accions de les seves empreses, i somriuen feliços entre glopada de fum de Cohiba i xarrups de champagne Louis Roderer cristal brut 1990.

Indepes, espanyolistes, traïdors, oportunistes

Com era previsible, malgrat que l'ex-president Puigdemont l'esperonés, la manifestació de dijous passat a Barcelona com a forma de protesta per a la signatura del tractat d'amistat entre Espanya i França va ser un rotund fracàs. De fet no calia ser visionari, només pensar amb dos dits de front. Que es convoqués la mani en un dijous laborable, en horari laborable, amb molta fred per primera vegada durant l'hivern, ja induia a pensar que les probabilitats d'èxit de la manifestació no podien ser altra cosa que baixes.

Ja és un clàssic la divergència en els comptatges segons una font o una altra. La guàrdia urbana va donar la xifra de 6.500 manifestants i els de Junts la van elevar a 30.000. Home, sense voler decantar-me per la versió oficial, per les imatges que he vist la xifra de les trenta mil està força inflada.

No entraré en el fons de la qüestió, és a dir, si el tractat s'havia de firmar a Barcelona com a una medalla personal de Pedro Sánchez per escenificar que l'independentisme és mort. No ho és, mal que li pesi, ara bé, no hi ha unitat ni respecte entre les diferents forces, i això passa -i passarà- factura durant molt de temps.

De la manifestació, suposadament unitària de tot l'independentisme, em crida l'atenció l'atenció la sonada absència de l'alcaldable de Junts per Barcelona, que, oh curiós, tenia un compromís previ amb amics a Múrcia. Trias, en la millor línia de la difunta Convergència, sap jugar molt bé a la puta i la ramoneta. Sabent que la seva presència a la mani segurament li restaria més vots que no pas ni donaria, va optar per la desaparició. Òbviament, tampoc no hi era el president de la Generalitat, Pere Aragonès.

La segona cosa que m'impressiona, és aquesta capacitat d'autodestrucció tan caïnita que tenim els Catalans; sóc incapaç d'entendre els xiulets i l'escridassada a l'Oriol Junqueras per part, assumeixo dels Lauristes i els Puigdemonistas de darrera fornada, més papistes que el Papa, que li van etzivar crits de traïdor i botifler. Són els puristes. Els que defensen a capa i espasa que "al fosar de les Moreres no s'hi enterren traïdors". Home, titllar de traïdor a algú que s'ha passat 3 anys a la presó per ser coherent amb les seves idees, no ho sembla gens de coherent. L'Oriol Junqueras serà moltes coses, però la seva actitud no em sembla pas pròpia d'un botifler. 

L'independentisme, si ho comparem amb aquelles manifestacions multitudinàries de les Diades de fa uns anys, és avui incapaç de mantenir el poder de convocatòria que tenia, i no només per la divisió, sinó perquè molts dels seus líders, senzillament no toquen de peus a terra.

Uns altres que no toquen de peus a terra són els de l'altre extrem, els de VOX i part del PP que van convocar per avui dissabte una altra manifestació unionista a la Cibeles de Madrid. Una dada curiosa, per entendre la magnitud de l'altra tragèdia. El principal impulsor d'aquesta mani és l'ex-polític Aleix Vidal-Quadras, un perla. Quan escric aquest article, també hi ha discrepància entre el número de manifestants, 30.000 entra la guàrdia urbana i 500.000 segons els organitzadors. He de dir, aquí sí, que les imatges aèries fan pensar més en el mig milió que no pas en els trenta mil. 

Sigui com sigui, les perles del extremisme patri han encapçalat la manifestació: esperpents que s'han anat radicalitzant amb els anys com la Rosa Díez (se'n recorden d'UPyD?), la Cayetana Álvarez de Toledo o Jaime Mayor Oreja, Dolors Montserrat (exiliada a Brussel·les) o el candidat el PP a l'alcaldia de Barcelona, a més a més de Santiago Abascal i el propi Vidal-Quadras. 

Curiosament, con en el cas de Trias a la manifestació de Barcelona, les principals espases del PP no han assistit a la manifestació (a diferència de la de 2019, on per cert, molts dels que hi van assistir, Pablo Casado inclòs, han estat escombrats de la vida política). No hi havia ni Núñez Feijoó ni Isabel Díaz-Ayuso, tots dos amb compromisos institucionals previs. Segurament que aquest parell també haguessin estat titllats de traïdors a la causa de la unitat d'Espanya i contra el xantatge dels indepes.

                                                                       La Vanguardia

Per tant, com que la cosa avui a la Cibeles anava de veure qui la tenia més gran (la bandera i el nacionalisme) els que se saben alternativa a Sánchez no han volgut sortir a la foto. No sigui que encara sortissin més esquitxats del merder que VOX ha muntat a la Comunidad de Castilla León amb el sidral del protocol anti-avortament.

Avortament: sobre com drets fonamentals perillen per l'extrema dreta

El 22 de juny de 2022, el Tribunal Suprem dels Estats Units, format per 9 membres, 6 dels quals nomenats per presidents conservadors (i els 3 darrers pel president Donald Trump) va derogar la llei de l'avortament, legalitzada al país arran del cas Roe versus Wade el 1973. Aquesta sentència va obrir el camí al trencament de fet de la legalitat de l'avortament com a dret fonamental a tots els estats de la Unió i ha suposat la més important marxa enrerre dels drets civils de la història dels Estats Units.

Com estic escrivint aquests dies més que mai, l'ésser humà involuciona i la història i els drets civils corren el risc de fer passes enrere si els que ocupen el poder són mascles i a més a més són d'extrema dreta.

No em vam tenir prou fa pocs dies amb les declaracions de la senyora IDA (Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunidad de Madrid). Va dir a tenor literal la il·lustre pensadora: "También queremos reivindicar el papel del padre, que es una figura despreciada y perseguida. Hoy se criminaliza a todos los hombres por serlo”(...) "Se aprueban leyes que invierten la carga de la prueba. El hombre, el padre, el marido, ha de demostrar que no es culpable. En ocasiones, el papel queda relegado al de la madre, como si para ellos sus hijos no fueran igualmente importantes".

Aquests darrers dies, fent una passa més cap al despropòsit, la Junta de Castilla y León que governa el Partido Popular (Fernández Madueño) amb l'imprescindible suport de l'extrema dreta de VOX, que ocupa la vice-presidència de la Junta (Juan García-Gallardo), ha decidit intentar "traspassar" els límits de la legislació vigent a Espanya imposant unes normes aparentment d'obligatori compliment pels metges de la comunitat: obligar als doctors a oferir a les dones gestants que escoltin el batec del cor del fetus o veure una ecografia 4D del mateix. Seria un dels actes d'involució més bèstia que he vist des de l'adveniment de la democràcia el 1977.  

Però pel que hem vist després no seria més que un globus-sonda...que dir barbaritats surt de franc (al menys als polítics). Vist l'enrenou que es va muntar, els del govern, especialment els del PP van "matisar" les seves declaracions i el president Fernández Mañueco ha hagut de sortir a desmentir el que el seu vice-president havia dit uns dies abans. Al final el més probable és que tot plegat quedi en foc d'encenalls, especialment després que el govern espanyol hagi advertit sobre la possibilitat de l'aplicació d'un 155 (que els Catalans coneixem prou bé).

El que més m'irrita de tot plegat és l'intent d'ús de la dona i del seu cos i dels seus drets com a arma llancívola de l'extrema dreta contra els socialistes. M'irrita pensar que aquests cavernícoles s'ho creuen. Es creuen amb el dret, en base a una pretesa superioritat moral, de decidir per les dones, com els Trumpistes. La concepció masculina, religiosa i moral del dret a la vida (i a la mort) de la que uns quants se n'atribueixen el dret a decidir, invocant principis religiosos i morals de molt dubtosa factura.

El festival de la Shakira i en Piqué

El dijous passat al matí assistint a una Fira a Alemània, estava a quarts de vuit del matí esmorzant amb un grup de persones de la meva empresa, tots molt més joves que jo i només es parlava d'un sol tema: la cançó de la Shakira en col·laboració amb el productor argentí Bizarrap.  La cançó, Bizarrap Music Sessions #53, té en el moment de redactar aquest article 109 milions de reproduccions a Youtube i 30 milions a Spotify, per a no parlar d'Instagram i TikTok.

La meva primera reacció és de total estupor per l'estupidesa de la massa, del poble, que vol en ple Segle XXI el mateix que els emperadors romans donaven al populatxo, al "populus" fa 2000 anys: "panem et circenses", és a dir, pa i circ. I mentre es parla d'això, dels embolics i les rancúnies de la colombiana de 45 anys, ferida pel l'abandonament de l'ex-jugador de futbol, de 35, no es parla tant de coses més serioses, com ara la inflació als aliments, la incompetència dels nostres governants o dels preus de l'energia.

Una vegada superada l'estupefacció per la infinita estultícia humana (si em quedaven pocs dubtes respecte de la involució del Sapiens Sapiens de la que he escrit unes quantes vegades en aquest Blog, moltes, darrerament) i anant al fons de la qüestió, tot plegat és, o molt miserable, de culebrot sudamericà, o molt miserable. No hi ha altra manera de veure-ho.

És molt miserable que una cantant que jo em pensava que tenia una certa classe (alguns dels seus temes he d'admetre que m'agraden molt, i la seva versió del "Boig per tu" en Català i amb guitarra és esplèndida) escrigui unes lletres de parvulari, d'adolescent ferida. En una de les estrofes diu: "Del amor al odio hay un paso, por acá no vuelvas hazme caso. Cero rencor bebé, yo te deseo que te vaya bien con mi supuesto reemplazo. No sé ni qué es lo que te pasó, estás tan raro que ni te distingo. Yo valgo por dos de 22. Cambiaste un Ferrari por un Twingo. Cambiaste un Rolex por un Casio". 

La cançó, des d'un punt de vista musical és un bodri, i em costa d'entendre que per un plat de mongetes (Youtube paga 0,00069 dòlars per visualització i Spotify 0,003 dòlars), la Shakira escupi la seva rencúnia contra Gerard Piqué d'aquesta forma, com si d'una adolescent es tractés. No cal dir que a Piqué, que és un veritable rei de la provocació, això el deu excitar de gran manera. Confesso que des de divendres esperava la seva reacció, més enllà d'un parell de piulades plenes de sarcasme. Avui s'ha presentat amb un Renault Twingo a una reunió, i ha regalat als seus col·laboradors de la lliga de futbol 7 que dirigeix, un rellotge Casio.

I és molt miserable que aquest parell no tinguin cap mena de consideració cap als seus dos fills, de 11 i 9 anys respectivament, i que veuen com els seus pares se les foten a les xarxes socials com si fossin dos adolescents emprenyats amb el rerefons de seguir guanyant notoritat i de forma col·lateral, més diners.

Tot plegat molt lamentable, tan per part de l'una com de l'altre.

Realitats que no es poden amagar

Que en els països on no hi ha democràcia la informació és vilment manipulada pels aparells d'informació (desinformació) dels Estats és una evidència. Però que no es poden posar portes al cel i les mentides a gran escala no es poden amagar en un món tan global també és una altra evidència.

El govern xinès menteix cescaradament en relació a l'impacte del virus, om ja vaig escriure fa uns quants dies. Avui mateix, el NYT, en el seu apartat de seguiment de l'evolució de la Covid (amb la informació que proporcionen els països) informa de 7.255 casos per dia a la Xina (una incidència de 0,5 per cada cent mil habitants). Per tal que ens fem una idea, a Espanya, on fa molts dies que ja no sentim a parlar del virus de forma regular, la incidència, segons la mateixa font, és de 2,8 per cent mil habitants, és a dir, 5,6 vegades superior que a la xina. Algú s'ho creu?

El lloc web oficial pel seguiment estadístic de la malaltia, de la John Hopkins University, publica una xifra de 1.607 morts els darrers 28 dies, mentre que a França la xifra és de 3.071 o a Alemània, de 4.061...Algú es creu els morts xinesos? Jo no.

Acabo de tornar de Frakfurt, on he assistit a la Fira Heimtextil, el més gran esdeveniment de textil-llar que es celebra al planeta, amb una tradicional gran presència d'asiàtics en general i de xinesos en particular. Com sigui que Xina ha autoritzat els seus nacionals a viatjar a l'exterior, per evitar conseqüències majors, com ara una revolta de dimensions desconegudes, he tingut l'ocasió de parlar amb molts dels meus amics xinesos. La realitat sempre és superior a la ficció o la mentida.

Si avui mentre esmorzava, la CNN informava de les cues de vehicles funeraris a les morgues d'algunes ciutats xineses amb fotografies fetes per satèlit, un dels meus amics xinesos, de Qingdao (una ciutat de sis milions d'habitants) m'informava que les cues per a incinerar cadàvers a la ciutat són d'una setmana, i em reconfirmava que als hospitals falta oxígen i medicines. Segur que tots recordem les imatges de New York, el març del 2020, de cadàvers emmagatzemats en camions frigorífics per falta de mitjans per a gestionar les morts massives. És clar que aleshores no hi havia vacunes. Que és més o menys el que succeeix a la Xina, amb l'única vacuna permesa, la Sinovac, que té una eficàcia estadística d'un 52%,

Això és el que està passant exactament a la Xina a dia d'avui. I com preveu l´Organització Mundial de la Salut, aquesta situació anirà a pitjor -especialment com a conseqüència de la proximitat de l'Any Nou Xinès, esdeveniment que provoca el major moviment de persones del planeta en el més curt espai de temps-. L'OMS calcula que el peatge de morts de la Xina ratllarà no menys d'1,5 milions de persones fins que el país aconsegueixi l'immunitat de grup.

I això serà així digui el que digui el govern de Xi Jinping i la seva xarxa de mentides i desinformació.

Pressupostos Catalans i incoherència política

Que el Govern de Pere Aragonès segueixi instal.lat al poder després de la decisió de Junts per Cat de sortir del Govern després d´una inaudita consulta assembleària en la millor línia dels cupaires ha estat només perquè encara no s´han votat els Pressupostos de la Generalitat de 2023. És obvi que amb 33 diputats, de fet els mateixos que el PSC i en el cas d´aquest partit amb la legitimitat de poder afirmar que va ser la forca més votada a les eleccions autonòmiques de Novembre de 2021, les coses no són fàcils per Esquerra Republicana. 

Quan semblava que després de la teatralització de la sortida del Govern de Junts per Cat i de l'exigència de renegociació d’uns pressupostos que eren, com a mínim seus al 50%, la legislatura tenia els dies comptats, el PSC va estendre la mà a pactar amb ERC (i encara que es negui la major des del PSC, hi ha pocs dubtes que aquesta era una instrucció que venia des de Madrid per a facilitar l'aprovació dels pressupostos generals espanyols). 

Tinc pocs dubtes que si aleshores s'hagués començat seriosament una negociació, el preu a pagar per a ERC hagués estat més barat del preu que ara mateix l'equip de Salvador Illa els vol fer pagar. Ara bé una vegada aprovats els pressupostos a Madrid, i tancada la carpeta de la desjudicialització de l'afer català, no sembla que l'actitud del PSC sigui la mateixa que fa un parell de mesos. Segurament degut a que cal marcar paquet de cara a les municipals del mes de maig.

El suport d'En Comú Podem als pressupostos 2023, amb un pacte per uns comptes que clarament prioritzen la despesa social, va ser un factor que semblava que faria més fàcil un pacte social i d'esquerres i que el PSC, tot i marcar terreny s'acabari apuntant al carro. Res més lluny de la realitat però. Moltes vegades la política acaba semblant més un joc de disbarats o d'interessos puntuals i curt-terministes que poc tenen a veure amb el que el conjunt de la ciutadania els demana. 

Resulta del tot sorprenent que els portaveus d'ERC i el PSC anunciessin per separat fa un parell de setmanes que hi havia acord en un 87% dels punts negociats (no se sap ben bé a què es refereix aquest percentatge, o al menys jo no ho he sabut veure explicat enlloc) i que al cap d'un parell de dies d'aquest anunci, els socialites es traguessin un conill blanc del barret i explicitessin unes exigències que a ERC els resultarà possiblement molt difícils d'empassar ja que els els grans temes que planteja el PSC, ERC s'hi ha postulat en contra de forma força bel·ligerant.

Resulta també sorprenent que aquests temes que el PSC posa ara sobre la taula de negociació els  plantegi un partit que s'anomena d'"esquerres". Com tothom deu ja saber hores d'ara, el que el PSC reclama com a projectes estrella és reprendre la negociació per l'ampliació de l'aeroport del Prat, desenterrar el macroprojecte de lleure del Hard-Rock a Tarragona, i la negociació amb el govern central sobre el quart cinturó metropolità.

Aquest són projectes que defensaria el PP, l'antigua Convergència o una part de Junts per Cat, però definitivament no sembla que siguin precisament ni d'esquerres ni sostenibles. Més aviat semblen molt de dretes i gens sostenibles. 

Ampliar el Prat en un context en el que hi ha dos aeroports clarament infrautilitzats a Catalunya (Girona i Reus) em sembla, com he defensat en diverses ocasions des d'aquest blog, poc coherent i poc sensat. Potser el que caldria és connectar amb un AVE els tres aeroports. Crear un "Las Vegas" català dubto que aporti els llocs de treball qualificats i de qualitat que necessita el país. De cambreres i cambrers, malauradament n'hi ha suficients. I fer un quart cinturó que incentiva la mobilitat amb vehicle privat tampoc em sembla gaire sostenible. Que el PSC vulgui semblar un partit "business friendly" no em sembla pas malament, ara bé, condicionar l'aprovació dels pressupostos catalans de 2023 a l'acceptació de reprendre aquests projectes em sembla més aviat un despropòsit. Un gran despropòsit.

 

Criptoestafes

Com a aspecte distintiu del 2022 hi ha hagut també el que jo anomeno el daltabaix de les criptomonedes i els criptoactius, aquests darrers també coneguts com a NFT (per les seves sigles en Anglès: "Non fungible tokens"), ja saben, tota mena d'actius digitals de dubtós valor, però que la moda i la creença en l'enriquiment fàcil per art de màgia van fer pujar com l'escuma durant els darrers anys.

Però com diu la dita popular, "tot el que puja, baixa", especialment quan les pujades no estan sustentades en altra cosa que en l'especulació i la creença en la idea que en els casinos es pot guanyar diners (quan el sentit comú porta a qualsevol mortal amb dos dits de front a entendre que al casino, sempre, sempre guanya la banca).

Una simple gràfica de l'evolució de la cotització del Bitcoin/Dòlar del darrer any és autoexplicativa: el Bitcoin ha perdut en un any el 62% del seu valor. Un Bitcoin es canviava el 3 de gener de 2022 a 41.091 dolars i avui només val 15.756 dòlars.

 

Definitivament hi ha molta gent que s'ha enriquit amb les criptomonedes i els criptoactius, però no pas la majoria dels que hi han invertit, sinó els que han creat plataformes de "trading" i d'altres empreses d'intercanvi de crioptomonedes. 

Ho va explicar el professor Sala i Martin a TV3 en un programa especial que la cadena va dedicar als inversors en criptomonedes el passat 2022 i que vaig trobar extraordinàriament il·lustratiu i pedagògic. Quan un actiu no està fonamentat en res (a diferència de valors refugi com l'or, amb el que moltes vegades es comparen les criptomonedes) la determinació del seu valor està fonamentada exclussivament en l'afany especulatiu.

Si l'or és escàs, finit i amb valor d'intercanvi tangible via joies, lingots o monedes, les criptomonedes comparteixen els dos primers atributs, són escasses i finites però no tenen cap valor d'intercanvi ni -a diferència de les monedes "oficials"- estan garantides per les entitats bancàries ni pels governs. Per això hem sentit a parlar en múltiples ocasions de les criptoestafes: justament l'anonimat en el que s'amparen les criptomonedes és el que permet que les estafes siguin tan possibles i tan difícils de perseguir.

L'exemple més palmari el tenim en el jove nord-americà Sam Bankman-Fried, empresari de 30 anys que va crear una enrevessada trama d'empreses, la capçalera de les quals era la plataforma d'intercanvi de criptomonedes FTX. Llicenciat en física i especialitzat en matemàtiques al MIT, al seu perfil de wikipèdia, a l'epígraf "ocupació", hi escriuen amb encert: "empresari i estafador". Va esdevenir en pocs anys el jove més ric del món i malgrat estat detingut actualment (FTX va fer fa poc una fallida espectacular, arruinant milers d'inversors que amb tota probabilitat no recuperaran mai les quantitats invertides), quan surti de la presó continuarà essent milionari, no així els que li van confiar els seus estalvis.

Així doncs, és més que probable que el gran decliu de les criptomonedes i els criptoactius que hem vist l'any 2022 continuï el 2023, i que molts s'ho repensin abans d'invertir en actius miraculosos que multipliquen els pans i els peixos.