Carta a Vicenç Burgell: deu anys sense tu

Recordar és honorar els nostres morts, és mantenir-los vius, és fer que la memòria ens permeti no oblidar aquells moments, aquells fets que configuren la nostra herìencia, el nostre passat i el nostre present, i que com a resultat, ens fan allò que som. El dol passa i queda el record, però també el buit que vas deixar. Ens hem hagut d'acostumar a viure amb la teva absència, i això no deixa de ser dolorós. Per això et seguirem recordant...

___________________________________________________________________________________

Papa,

Han passat deu anys des que vas plegar de viure. Deu ser per això que he afagat una mica de mania al que de bon tros és la nostra vertadera festa nacional...el dia de Sant Jordi. Per què... desenganyem-nos, debem ser l'únic poble del Planeta que celebra la derrota del mil set-cents catorze convertint-la amb la Diada Nacional...No ho sé. Sempre hem estat una mica sonats, potser per això mateix ens sentim una mica diferents. 

Amb el que t'agradava a tu la rosa i el llibre..., la festa del civisme, la festa de la cultura, de l'intercanvi, de la fraternitat, aquesta que com tu deies els catalans hem exportat a tot el món.  En fi, jo seguiré comprant llibres tot l'any, també el dia de Sant Jordi, que no sigui dit.

Aquest any, papa, l'haguessis celebrat amb més entusiasme que mai, després de dos anys d'un virus que van anomenar Coronavirus, Covid19 pels amics, que, encara que et sembli mentida, va infectar a gent de tot el planeta i que, per molt que et sembli impossible, ha causat la mort, en dos anys -la pandèmia va començar a la Xina el Gener de 2020- de 6.230.212 persones i n'ha infectat més de 512 milions. No me les invento aquestes xifres, són dades oficials d'avui de la Universitat John Hopkins dels Estats Units, que des de fa més de dos anys monitoritza tots els casos registrats. Per què et facis una idea de com de gran ha sigut aquesta tragèdia, a Espanya han mort 104.000 persones. Com si tota la població de Girona s'hagués mort en dos anys...

A casa també va tocar de valent. En Miquel va estar 21 dies ingressat al Dos de Maig i les va passar francament canutes. També van agafar el Covid la Maribel, en Blai, en Marc -dues vegades-, l'Adrià i l'Anna. Només la mama i jo, de moment, ens n'hem salvat.

A tu que tant t'agradava la medicina haguessis tingut una feinada de por. Hem estat dos anys esmorzant, dinant i sopant amb el virus, portant mascaretes fins i tot per sortir al carrer, confinats literalment -t'ho dic de debò- sense poder sortir de casa, durant més de dos mesos. I la comunitat científica, en una de les gestes més importants de la història de la humanitat, va ser capaç de desenvolupar vacunes en un temps récord, papa. De debò que haguessis al·lucinat. 

Ara sembla que anem millor i que la pandèmia ha estat "oficialment" superada, però saps? T'he dit que va començar a la Xina, doncs Shanghai ha tornat a confinar la seva població, poca broma, 21 milions de persones, tancats a casa des de fa un mes perquè el virus torna a repuntar...Si t'escric una carta l'any vinent, segur que encara t'hauré de seguir parlant del maleït Covid.

T'has perdut moltes coses aquests deu anys papa, però si hem de fer un balanç ràpid n'hi ha més de dolentes que no pas de bones. El món s'ha radicalitzat, en tots els sentits. La crisi climàtica de la que tu començaves a sentir-ne parlar ara és un fet incontestable científicament: els estem carregant el planeta a una velocitat de vertigen i els acords internacionals que es van signant any rere any acaben en foc d'encenalls. Saps els acords de Kyoto de 1997? Doncs tot paper mullat. Ara estem molt pitjor. No et parlo dels sumanis, ni dels terratrèmols ni de la pèrdua de gel als Pols perquè no t'agradaria gents. 

Aquí a casa nostra, no t'ho creuràs, els polítics independentistes van declarar la independència de Catalunya l'Octubre del 2017, després d'un referèndum no autoritzat per l'Estat. Van votar 2 milions de persones, un festival del que es va fer ressó tot el món, però l'Estat va enviar la policía nacional que va repartir òsties a tort i dret. Un escàndol que encara ara quan ho recordo, se'm posa la pell de gallina. A casa tots vam anar a votar, i no vam sortir escaldats pels pèls...No vull ni pensar com t'haguessis indignat...Però al capdevall, una altra vegada, foc d'encenalls i un grapat de polítics a la presó, com en Companys l'octubre de 1934, però aquests s'hi han passat  més de quatre anys...una injustícia sense precedents, però també una insensatesa massa llarga d'explicar en aquesta carta.

Com et deia, el món s'ha radicalitzat. Els dictadors no tenen complexes, a Turquia, a Xina, a Rússia,... la democràcia és una broma de mal gust a molts països, Espanya inclosa, on s'escolten il·legalment els telèfons de molta gent...i on el Borbó ha fugit al Golf Pèrsic després de fer-se pública que ha acumulat una fortuna de forma ilegítima. L'extrema dreta no fa més que pujar a cada nova elecció que es fa, a França, a Itàlia, a Hungria, a Espanya....i un beneït anomenat Donald Trump ha estat president dels Estats Units durant 4 anys. Increïble, però cert. Ah! I els Britànics han fotut el camp de la Unió Europea, una cosa molt lletja anomenada "Brexit".

I la més fresca de totes, com si tornessim a un passsat molt, molt enterrat, fa un parell de mesos que Rússia va començar una invasió a Ucraïna, i encara que et sembli mentida, estem més a prop que mai d'un altre conflicte mundial...Francament, sóc incapaç de predir com acabarà tot plegat, però saps què papa? No pinta gaire bé. Oi que sembla mentida? Doncs tot el que t'he escrit és absolutament veritat.

De debò que des d'aquest punt de vista no t'has perdut gaire res de bò, tot i que malgrat aquestes desgràcies t'has perdut el creixement dels teus tres néts, que s'han fet uns homenets i que et continuen recordant i estimant com sempre.

No t'oblidem, papa. Allà on siguis, sàpigues que continues entre nosaltres.

L'alcalde de Caldes de Malavella com a símptoma

El Twitt de la Cadena Ser d'ahir amb el vídeo que mostra com l'home (no pas en la seva condició d'alcalde de Caldes de Malavella) tractava de foragitar amb una destral uns "okupes" que feia una setmana que eren a casa seva s'ha fet viral (532.000 visualitzacions en 24 hores), i malgrat els escarafalls de l'oposió municipal a Caldes, que, òbviament -què si no- s'ha apressat a demanar la immediata dimissió de l'alcalde, una gran immensa majoria d'usuaris ha donat mostres de racolzament a l'alcalde.

Jo no sóc usuari de Twitter, una arma que carrega el diable, però si ho fos, probablement també hagués mostrat el meu suport al senyor Balliu. Hom comença a tenir la pipa plena, com a mínim d'indignació.

Fa un parell de setmanes, dinant en un dels restaurant de les rodalies de Valls del que sóc usuari setmanal, ens van trencar el vidre ade dos dels nostres tres vehicles que vam utilitzar per anar a dinar amb uns convidats, al pàrking del restaurant. A un dels vehicles li van prendre una bossa amb una cartera i dos abrics. Els lladres formen part d'una banda que ha vingut actuant amb total impunitat a les rodalies de Valls amb un modus operandi que ha estat enregistrat per càmeres de seguretat de diversos restaurants: trencament de vidre, robatori del contingut del porta equipatges i fuita amb un cotxe que els espera. La banda és de l'Hospitalet de Llobregat i els mossos d'esquadra, reunits amb els propietaris dels restaurants on s'han produït els robatoris els han informat que saben qui són, que els enxamparan i que quan ho facin, en unes poques hores tornaran a sortir al carrer.

Ahir, a la segona volta de les eleccions presidencials franceses la ultradreta de Marine Le Pen va obtenir 13.297.728 vots (un 31,5% del total de vots emesos) i Emmanuel Macron, 18.779.809 vots (un 58,8%). El que és una victòria incontestable, és però un resultat agredolç, ja que l'extrema dreta ha tret el millor resultat de la seva història. A les eleccions de 2017, Le Pen va obtenir 10.644.108 vots, o sigui, 2.653.000 vots menys que a les eleccions d'ahir. Per contra, Macron en va perdre 1.974.000. 

L'alcalde Balliu escenifica la impotència d'un sistema que permet impunement l'ocupació de propietats alienes sense que se'ls pugui treure de la casa okupada, amb molta sort fins al cap d'un parell d'anys (ho vaig viure en persona en una finca a Palamós al costat de casa de la meva mare: uns gitanos -delinqüents habituals, no pas pel fet de ser gitanos- van ocupar la finca durant més de dos anys fins que el propietari de la mateixa, pagant molts diners i tenint molta paciència, va guanyar el cas als jutjats).

El propietari del restaurant de les rodalies de Valls, persona catalana de tota la vida i gens sospitosa de ser d'extrema dreta, em va dir -i en tinc testimonis que ho van escoltar- que a les properes eleccions votarà a VOX, ja que està tip de tanta impunitat i impotència.

A les eleccions a l'Assemblée Nationale francesa del proper mes de Juny la progressió del partit de Marine Le Pen, serà espectacular, si no, temps al temps i ja en tornarem a parlar.

Ens hem tornat tots d'extrema dreta? Certament no, però és terriblement simptomàtic que els extrems es toquen (més d'un terç dels electors francesos que en primera volta van votar per Malénchon -extrema esquerra- , a la segona volta ho van fer per Marine Le Pen).

També és un fet cada vegada més habitual que el ciutadà de carrer estigui molt fart que l'administració de justícia defensi als que abusen del sistema i als que -com que tenim un sistema molt garantista- utilitzen totes les argúcies que aquest els ofereix per a abusar de forma sistemàtica: des d'ajuts socials a beques, passant per okupacions i impagaments d'hipoteca...

Els votants que suporten el sistema amb els seus impostos, la gent de carrer, treballadors per compte aliena en la seva majoria, autònoms i petits empresaris, s'han cansat d'un bonisme malentès (bonisme "adacolauià" perquè ens entenguem: una activista antisistema convertida en alcaldessa no pot traïr els seus origens) i comencen a perdre la vergonya i el compromís amb uns partits polítics que veuen que els han deixat de representar (la desfeta de la dreta i l'esquerra tradicional a França n'és un exemple absolutament aclaparador: Anne Hidalgo del Partit Socialista Francès va obtenir a la primera volta menys d'un 1,5% de tots els vots emesos...). Aquesta i no altra és l'explicació d'aquest imparable ascens de l'extrema dreta: la cerca d'una solució alternativa a les promeses incomplertes dels partits convencionals.

Malauradament VOX seguirà creixent a Espanya i el Rassemblement National ho continurà fent a França. Països que permeten una justícia esbiaixada que tolera una total impunitat a la corrupció practicada pels més rics o als membres del "establishment" (militars, policia i monarquia incloses) o als que utilitzen la part més social del sistema per a abusar-ne sistemàticament, tenen cada vegada més el risc de veure com l'extrema dreta acaba expulsant els plantejaments i els polítics tradicionals.

Si això acaba succeint, no serà perquè els polítics dels partits convencionals no hagin estat avisats per activa i per passiva.

De Pegasus, clavegueres i impunitat: el retorn de Maquiavel

L'afer Pegasus, destapat fa quatre dies pel periodista nord-americà Ronan Farrow (molt conegut mediàticament als Estats Units per ser un dels fills dels actors Mia Farrow i Woody Allen) és un més dels escàndols que esquitxen Espanya i del que -m'atreveixo a pronosticar amb molt poc risc d'equivocar-se- el govern espanyol se'n sortirà del tot indemne, amb l'ajut inestimable del "Deep Estate" i de la judicatura. 

Una vegada més, el triomf de les clavegueres, malgrat que aquesta vegada, i gràcies a la feina de The New Yorker i la difusió de la investigació que n'ha fet el diari The Washington Post (recordem, el que va destapar l'afer d'espionatge Watergate l'any 1973, orquestrat pel govern de Richard Nixon contra el partit republicà) deixa en evidència a Espanya a nivell mundial i posa de manifest que en massa casos la qualitat democràtica espanyola no és de cap manera equiparable a la d'un estat amb les màximes garanties. 

Hi ha qui titlla la qualitat democràtica d'Espanya equivalent a la turca o a la russa. Home, jo diria que això no és en cap cas així -ja que és del tot públic i notori com les gasten en aquests dos països-, però que la qualitat democràtica espanyola tampoc és equiparable a l'alemanya o a la britànica, per a posar només dos exemples, d'això no hi ha cap mena de dubte.

No és ni de bon tros la primera vegada que els aparells de l'estat espanyol escolten els seus ciutadans. En aquest sentit recomano l'article del diari Ara d'ahir, signat per Xavi Tedó i Quim Bartomeu: "L'Espanya democràtica s'acostuma a espiar", una molt documentada història de les escoltes il·legals de l'Espanya del postfranquisme. En recordaré les més significatives:

- Les espies del CESID a empresaris i polítics, fins i tot al aleshores rei, Joan Carles I, que va destapar el diari el Mundo el 1995. El primer gran escàndol de la democràcia espanyola.

- Les escoltes a la seu d'Herri Batasuna el 1998.

- Les gravacions de Villarejo (rivals a la DGP, polítics catalans, Corina Larsen,...).

- Les gravacions de les converses entre De Alfonso i Jorge Fernández Díaz al 2016.

Hi ha algunes consideracions que cal fer al respecte, per ser del tot transcendents. En primer lloc que l'escolta no aprovada per un jutge es una vulneració flagrant d'un dret constitucional recollit a l'article 18 de la Constitució Espanyola: Article 18 1. Es garanteix el dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge. 2. El domicili és inviolable. No s’hi podrà entrar ni fer-hi cap escorcoll sense el consentiment del titular o sense resolució judicial, llevat del cas de delicte flagrant. 3. Es garanteix el secret de les comunicacions i, especialment, de les postals, telegràfiques i telefòniques, excepte en cas de resolució judicial. 4. La llei limitarà l’ús de la informàtica per tal de garantir l’honor i la intimitat personal i familiar dels ciutadans i el ple exercici dels seus drets.

En segon lloc, que en aquest país, i amb l'excepció de l'afer CESID (actualment CNI) del 1995, on van acabar diminint l'aleshores director, Emilio Alonso Manglano, el vicepresident del govern, Narcís Serra i el ministre de defensa Julián García Vargas, no dimiteix ningú. L'assumpció de responsabilitats, que sempre és negada, com en el cas actual on el president Sánchez es fa el suec, no succeeix mai, i en els casos on hi ha evidències i proves de la participació d'algun cos de l'Estat en aquest tipus d'operacions, la cosa acaba sense rendició de comptes o amb responsabilitats civils i penals de guarderia.

En tercer lloc, si la raó de fons de tot plegat és que la finalitat justifica els mitjans (la cèlebre frase del tractat de doctrina política "El príncep" escrit per Nicolàs Maquiavelo i publicat pòstumament a Roma l'any 1531), quan es tracta de: a) defensar a capa i espasa la monarquia espanyola, o b) la sacrosanta unitat de la pàtria espanyola, hi ha una regla no escrita que sembla confirmar que contra els enemics dels Borbons o contra els indepes catalufos tot s'hi val. Hi ha una raó superior que justifica qualsevol il·legalitat amb la total convivència i col·laboració necessària de la tercera pota del poder democràtic que és la justícia (en minúscula en aquest cas).

Jo no sé si em sento gaire segur en un estat en el que mitjançant la invocació de raons de natura superior es poden conculcar els meus drets fonamentals. De fet, no m'hi ento gens.

La diputada Gloria Elizo, d'Unidas Podemos, en un article molt interessant escrit el juliol de l'any passat ("Deconstruyendo a Villarejo IV. Las alcantarillas giratoria), afirmava: "un Estado ayuno de cualquier cultura republicanaa de servicio público, de militancia democrática o de respecto a la Ley. Todo es dinero, menos el dinero, que es poder. La verdadera burla no es reírse en la cara de la ciudadanía, es repetir el truco una y otra vez delante de todos los que están en el ajo, demostrando entre bromas que, ni aun así, el público se entera". 

I escriu avui el periodista Toni Soler una reflexió que veu de la mateixa sensació que la de la Gloria Elizo: "el llistó de la decència política a Espanya està tan baix, que gairebé es podria afirmar que l'administració actua sense por de les conseqüències. No és que -com es diu de Las Vegas- el que passa a les clavegueres es quedi a les clavegueres. Al contrari, aquí la merda aflora de forma periòdica, però no esquitza ningú, s'autodissol enmig del silenci mediàtic i acaba arxivada, oblidada, o fins i tot incorporada al relat dominant".

Es pot dir més alt, però no més clar. El cas Catalangate, com tots els que han succeit abans  i els que passaran més endavant (dono per descomptat i amb molt pocs dubtes que l'espionatge a l'independentisme continuarà) acabarà tan oblidat i arxivat com els centenars de pàgines de la investigació del fiscal suís Bertossa en relació a la forturna de Joan Carles I que no va tenir més remei que abandonar el desembre de 2021, després de l'imprescindible "afinament" amb resultat final d'arxivament de diligències que pels afers investigats en relació a l'emèrit, va determinar la fiscalia espanyola.

L'extrema dreta es reinventa

La segona volta de les eleccions presidencials franceses és un camp d'experimentació (un camp de mines per a Emmanual Macron, de fet) en el que es juga un partit transcendental per a la democràcia europea. Democràcia o autocràcia, així de simple, així de cru.

Avui, els respectius equips de campanya estan pactant els darrers detalls del debat televisat que demà 20 d'abril, les dues cadenes franceses TF1 i France 2 emetran simultàniament i en directe entre els dos candidats a la presidència de França pels propers 5 anys. Sense públic i amb un pacte fins i tot sobre la temperatura del plató, que finalment han acordat a 19 graus.

No deixa de ser un reflex d'una nova realitat política el fet que una extrema dreta més cosmèticament moderada (Marine Le Pen va canviar el nom del partit, Front Nacional, fundat pel seu pare, Jean-Marie Le Pen, un partit obertament racista, xenòfob, defensor de Pétain -militar francès que va col·laborar amb els nazis durant la Segona Guerra Mundial-, per un altre, Rassemblement National, que intenta semblar un partit més en línia amb els temps que corren) intenti semblar europea i civilitzada, però que en el fons, no ha perdut gaire del seu caràcter fundacional.

Gran comunicadora i ben assessorada per un equip que ha tastat les mels de l'escola de Steve Bannon (l'assessor de la majoria de partits d'extrema dreta d'Europa, incloent-hi Vox) ha centrat l'èxit de la seva campanya en missatges populistes ben dirigits, com ara "15 dies per a salvar França" o "El 24 d'abril es juga el destí de França". Segurament el seu punt més feble és la seva "admiració" per la Rússia de Putin, i el que li pot acabar passant la factura final. 

Marine Le Pen ha tret un gran rendiment en vots a les zones més devastades econòmicament de França (antigues regions industrials amb actualment un gran percentatge d'atur) i juga amb el missatge fàcil del que els votants desencantats de la política tradicional volen sentir: abaixar l'edat de jubilació fins als 62 anys, abaixar els impostos, buscar el racolzament dels agricultors, aturar la immigració....Dir el que la gent que no es creu els polítics tradicionals vol sentir (el mateix que explota Salvini, Orban o Abascal). Només citaré les 10 primeres mesures del seu programa general, per l'ordre en què apareixen al seu lloc web, per entendre una mica més el percal d'aquesta candidatura (sintetitzades, per economia d'espai):

1. Frenar l'immigració "incontrolada".

2. Eradicar les ideologies islamistes.

3. Fer de la seguretat una prioritat, pertot arreu i per a tots.

4. Baixar l'IVA del 20% al 5,5% per productes energètics.

5. Permetre a les empreses incrementar salaris un 10% exonerant l'increment de cotitzacions socials.

6. Renacionalitzar les autopistes per a abaixar els peatges un 15%.

7. Estimular els projectes dels joves i el seu ingrés a la vida activa.

8. Sostenir les famílies franceses.

9. Garantir a la gent gran una jubilació digna i serena.

10. Assegurar els drets dels compatriotes (literal)  en situació de disminució física o psíquica.

Mesures fàcils de dir i molt difícils d'implementar sense generar situacions socials i econòmiques insostenibles. Extrema dreta disfressada en estat pur: estat policial (restricció clara i greu de llibertats individuals a les mesures 1 a 3) i estat social amb promeses insostenibles (mesures 4 a 10).

Desitjo de tot cor que Le Pen perdi les eleccions de diumenge vinent perquè seria el començament del final de l'Europa de democràcia i prosperitat que hem conegut a les darreres dècades.

Ona Caballeria Molist: In Memoriam

Avui, amb el cor trencat pel dolor he d'escriure, perquè el cos m'ho demana, sobre la mort d'un àngel que ens ha deixat, molt, molt, molt abans d'hora. 

Al llarg d'aquests gairebé 10 anys que porto mantenint viu aquest blog he escrit, per desgràcia, un nombre molt considerable d'obituaris, començant pel del meu pare, del que ben aviat farà 10 anys que ens va deixar. He escrit sobre bons amics traspassats malauradament abans d'hora, també de persones amb molta projecció pública. El que vaig escriure sobre la Tatiana Sisquella va ser un dels articles que més m'han llegit en aquest blog.

En tots els casos però, van ser persones que havien viscut una vida més o menys plena. Mai no acaba de ser del tot plena aquesta vida que se'ns ha donat, encara que s'hagi espremut tant com s'hagi pogut, perquè en general no ens en volem anar, malgrat que hi pugui haver excepcions. Diguem que "plegar de viure" (manllevo el títol dels meus professors universitaris Joan Estruch i Salvador Cardús) és una opció extremadament minoritària. 

En reflexionar sobre això no puc evitar pensar en el meu avi matern, Miquel Alsina, que amb gairebé noranta-cinc anys, pràcticament cec i amb un càncer de pròstata de cavall, s'aferrava a la vida d'una forma increïble, gaudint de cada raig de sol, de cada carícia de les filles o els nets, de cada paraula carinyosa dels cuidadors, de cada bri de vida, a la residència d'avis a Calonge on el vam haver de portar quan ja necessitava atenció permanent.

Dissabte al vespre ens va deixar un angelet que es deia Ona Caballeria Molist, que no tenia encara ni 5 anys, i que un tumor cerebral se l'ha endut de forma despietada just quan començava la seva vida. El càncer, aquest gran enemic pel que malgrat que la medicina hagi fet progressos extraordinaris en els darrers anys -com ho demostra el grau de curació de tumors que fins fa ben poc eren causa de mort pràcticament assegurada- continua per desgràcia cobrant-se massa víctimes. És encara un enemic que en persones joves s'expandeix a una velocitat tan extraordinària que als que ho hem vist de prop, ens ha deixat bocabadats.

L'Ona, era la filla petita de la Laura i en David i va ser una nena amb una vitalitat, una simpatia i unes ganes de viure que ens encomanaven als veïns quan ens trobavem a l'escala o passejant pel barri. Ras i curt, tot i ser tan petita, irradiava boníssimes vibracions.

L'Ona portava el somriure enganxat a la cara. Tenia una simpatia natural i una personalitat que despertava alegria. Només veure-la i saludar-la era una càrrega d'energia positiva. 

Si enterrar un pare, una mare o un avi ja és difícil, té certament un molt de contranatura enterrar un fill, un ésser humà que tot just es desperta a la vida i que comença a emprendre el seu camí. I que trenca el sentit lògic i seqüencial de tot plegat. 

És una forma de robatori per a l'Ona, ara que començava a fer els primers amics i que despertava a la vida amb tot el seu encant; però ho és sobre tot pels seus familiars, pares, avis, cosins, tiets als que aquesta pèrdua irreparable els costarà de pair. Una forta abraçada, des d'aquestes línies per a la Laura, en David i la Júlia, la seva germana gran, i la resta de la seva família que han fet tot allò que es podia humanament fer i fins i tot més, per intentar aconseguir un miracle, que finalment no ha pogut ser.

Els que t'hem conegut, Ona, no t'oblidarem mai. Només podem desitjar-te que allà on vagis, el viatge sigui plàcid i el camí ben llarg. El teu cos ha marxat, però només el teu cos. El teu cor i el teu somriure romandran sempre entre nosaltres.

El perill de la segona volta a les eleccions presidencials franceses

El resultat de la primera volta de les eleccions presidencials franceses no difereix de forma substancial del que vaticinaven les enquestes, afortunadament per a la vella Europa. Tant Macron (a qui se li atribuïa un 26,5% de vot) com a Le Pen (amb una estimació de vot del 21,5%) han superat les expectatives. 

Font: Diari Ara

Aquesta és, al capdevall, la més destacada i millor notícia d'ahir a la nit. Un resultat en el que Le Pen hagués superat Macron podria haver estat el preludi d'un desastre a la segona volta d'aquí a 15 dies.

Amb això no crec que es pugui afirmar que Macron és el guanyador de les presidencials franceses de 2022, però els vents li són favorables, especialment considerant que el tercer candidat amb més possibilitats, Jean-Luc Mélenchon (també d'origen espanyol, com l'alcaldessa de Paris, Anne Hidalgo) ja ha demanat als que l'han votat que no votin per Marine Le Pen.

Malgrat la previsible victòria final d'Emmanuel Macron, aquesta primera volta porta també d'altres reflexions interessants:

• Els partits que van configurar la política francesa dels darrers 75 anys han pràcticament desaparegut del tauler de joc, i tot plegat en menys de 10 anys. Macron va ser el primer en qüestionar el vot als partits tradicionals (el Republicà, de dreta moderada i el Socialista, d'esquerra moderada) creant un partit de caire personalista.
• Efectivament, Macron, un antic socialista, ha esdevingut president de la República Francesa, una de les majors, més antigues i més consolidades democràcies del Planeta amb un partit creat fa només 6 anys (2016). Tot és efímer avui dia, i en política encara més (que li preguntin sino a Pablo Casado).
• El vot, a les democràcies consolidades s'està radicalitzant a marxes forçades al mateix temps que la confiança en els polítics tradicionals cau de forma massiva. El populisme impulsat a Europa pel deixeble de Donald Trump, Steve Bannon, ha fet feixa...El cas de l'extrema dreta a tota Europa és paradigmàtic. A França encara més. 
• Sumant els vots de Le Pen, Zemmour i Dupont-Aignan, l'extrema dreta seria el més clar guanyador de la primera volta de les eleccions franceses: 32,3% dels vots. Aquesta constatació provoca calfreds: un terç dels electors francesos han votat extrema dreta a les eleccions presidencials franceses del 2022.
• Com a l'altra cara de la moneda, els partits que han dominat la política francesa els darrers decenis, han obtingut en aquestes eleccions un gairebé simbòlic 6,6%: 4,8% els Republicans (Valerie Précresse) i un 1,8% els Socialistes (Anne Hidalgo). La vella política és morta, al menys a França.
• Macron ha aconseguit el que possiblement era el seu objectiu en crear el seu partit, que actualment s'anomena: "La République en marche", un centrisme moderat però de caire plenament personalista com a única alternativa als extrems: l'extrema esquerra de Mélenchon i l'extrema dreta de Le Pen.

Tot plegat però, deixa un panorama de desolació i preocupació a l'espectre polític que a mi personalment, que miro de fugir dels extrems, em preocupa profundament. Guanyi qui guany el proper 24 d'abril, haurà perdut una certa forma d'entendre la vida i la política.

Eleccions presidencials a França: el perill de l'extrema dreta

Diumenge 10 d'abril es celebra la primera volta de les eleccions presidencials franceses. I no és que tingui ganes de ser ocell de mal averany, però les enquestes i les perspectives de vot, al menys a la primera volta (la segona es celebrarà entre els dos canditats que hagin tingut més vots a la primera el diumenge 24 d'abril) apunten a una perillosíssima pujada de l'extrema dreta de Marine Lepen.

Segons el sondeig que va publicar el diari "Le Monde" ahir, les expectatives de vot a la primera volta són del 26,5% per a Emmanuel Macron i del 21,5% per a Marine Lepen. Però si a aquest 21,5% hi suméssim els vots de l'altra estrella de l'ultradretra francesa, Éric Zemmour (estrella emergent fins fa no gaire que ha anat baixant als sondejos conforme avançava la campanya), aquest aportaria a la primera volta un altre 10% dels vots, estaríem parlant de 31,5% versus 26,5%. 

Donat el sistema electoral francés per a les eleccions presidencials, la suma que acabo de fer no és metodològicament gens correcta, perquè és evident que molts votants decideixen el seu vot a la segona volta en funció dels resultats de la primera més que per les seves preferències polítiques. És a dir, segurament una victòria molt ajustada de Macron versus Marine Lepen a la primera volta de les eleccions, comportaria un "vot útil" de molts francesos gens simpatitzants amb Macron i decantarien el seu vot cap a ell perquè malgrat que no els pugui agradar en Macron, detesten encara més l'extrema dreta. 

Però tothom dóna per sentat, més enllà de les enquestes electorals, que els dos canditats que s'enfrontaran el diumenge 24 d'abril per a la presidència de França són Emmanuel Macron i Marine Lepen, com ja va passar fa set anys. Aleshores, maig de 2017, a la segona volta, Macron va guanyar Lepen per una espectacular diferència de vots: 66,10% a 33,90%,

Però la veritat és que els sondejos de la segona volta de les actuals eleccions situen un escenari molt més complicat i ajustat que fa tres anys: 58% a 42%. 

Al final la lògica s'hauria d'imposar i Macron hauria de ser reelegit com a president de França (és l'escenari més probable, més plausible i més desitjable), però què passaria si la Marine Lepen tingués la capacitat, en una setmana, d'aglutinar en la seva candidatura tot el vot de protesta i el vot antisistema? Que llavors indubtablement guanyaria Marine Lepen, i si aisò succeís, calcem-nos tots perquè el que veuríem a continuació no tindria comparació possible amb el que hem viscut políticament fins ara.

Si això succeís, seria una veritable derrota de l'estat de dret i de molts ciutadans europeus, entre el que òbviament, m'incloc. Només de pensar, encara que sigui per un moment, el desastre conceptual que suposaria que la democràcia francesa, bressol de l'Europa de les llibertats i dels drets humans caigués a les mans del populisme de l'extrema dreta, em fa venir calfrets.

No em sembla ni tan sols concebible que el nostre país veí, amb una relació comercial, cultural, política  i dels seus ciutadans tan propera, pogués esdevenir el més gran país d'Europa amb una força d'extrema dreta tan poderosa. No es pot ni tan sols predir el que podria venir a continuació. Només a títol de recordatori, Adolf Hitler va ser escollit en unes eleccions democràtiques l'any 1933.

Plaça de les Glòries: la Barcelona de pandereta

Les diverses fases per les que ha passat la infrastructura viària de la plaça de les Glòries Catalanes, coneguda com a plaça de les Glòries, o simplement Glòries, fan d'aquesta obra un dels despropòsits més grans de la història moderna de Barcelona.

Quan jo encara vivia a Barcelona, a primers dels anys noranta, és a dir, fa 32 anys, es va fer el primer projecte de remodelació d'un eix viari clau per a la ciutat, ja que és el punt on conflueixen tres de les principals artèries d'entrada a Barcelona: Diagonal, Meridiana i Gran Via. A l'any 1990 es va començar a construir una infrastructura elevada que deixava un parc al centre de la plaça i que va estar en funcionament, amb virtuds i defectes durant uns 20 anys. 

Per raons que he estat incapaç de trobar amb facilitat, l'Ajuntament de Barcelona va decidir "deconstruir" aquell anell viari i passar d'una autovia elevada (que funcionava prou bé -jo la utilitzava tot sovint-) a adjudicar les obres d'enderrocament de l'anell viari i fer exactament el contrari del que hi havia: soterrar l'autovia mitjançant la construcció de dos túnels. L'obra es va licitar el 2014, es va paralitzar al 2017 després que l'empresa adjudicatària reclamés un sobrecost del 60% del valor inicial de l'adjudicació i l'Ajuntament constatés que l'obra no avançava. 

Es va reprendre el 2018 amb una nova empresa constructora amb la finalització prevista dels treballs a principis del 2021 i amb un cost adjudicat de 150 milions d'euros. Només hi ha hagut un "retard" addicional d'un any més. I no passa res i ningú no dimiteix i al final la culpa de totes les desgràcies terrenals dels darrers tres anys tenen el mateix boc expiatori: el Covid.

Crec que caldria una auditoria independent i profunda del cost (sobrecots) que per la ciutat de Barcelona han suposat tots els despropòsits executats (perpetrats m'atreviria a dir) a les Glòries, que en cap cas no baixarà (tot comptat des de la primera adjudicació al 1990) dels 250 milions d'euros, i la tortura que ha suposat pels veïns i usuaris d'aquest eix d'accés a la ciutat els darrers 8 anys de les seves vides. Un veritable calvari que jo he hagut de patir en més d'una ocasió.

Però el pitjor de tot plegat és que tres dies després de la inauguració d'aquesta nova infrastructura, es constaten uns embussos i un temps d'entrada a Barcelona molt superior al que hi havia amb l'anell viari elevat i fins i tot durant el temps que han durat les obres. És racional construir una infrastructura que ha costat 150 milions a l'erari públic i vuit anys d'obres per a fer que l'entrada a Barcelona sigui més lenta? A mi, des del desconeixement, però des del pur sentit comú em sembla que no, però els tècnics de l'Ajuntament han donat tot un seguit d'explicacions-excuses que no es creu ni un nen de pit.

Una de les principals entrades de Barcelona per les persones que viuen al Maresme empitjora el temps d'accés després d'estrenar-se l'obra que se suposava que havia de millorar l'accessibilitat a la ciutat. De debò?  Doncs sí, de debò.

Suposo que tot plegat deu ser conseqüència de la brutal, irracional i gairebé sàdica campanya de l'esquerra extrema que malgoverna Barcelona des de fa ja massa anys per a continuar expulsant el vehicle privat de la ciutat. Amb obres així segur que ho aconseguiran.

La Janet Sanz i l'Ada Colau poden sentir-se satisfetes: estan en el camí adequat per a continuar la tasca de destrucció del teixit comercial i de negocis de Barcelona. El dia que no hi hagi ni un cotxe al centre de la ciutat i ni un sol comerç obert, llavors aquell dia, amb un somriure de satisfacció, les dues amazones de l'Apocalipsi faran una roda de premsa per informar a la ciutat i al món (Urbe et Orbe), que la qualitat de l'aire a Barcelona és dels millors del món. El problema és que pràcticament tothom que el podria respirar haurà estat expulsat de la ciutat.

Esclavatge i corrupció a Qatar

Ara que s'acaben de conèixer les classificacions d'una gran majoria de seleccions pel mundial de futbol de Qatar d'aquest any 2022 crec que és el tot rellevant recordar les irregularitats i la vergonya que suposa l'adjudicació de l'organització d'un mundial de futbol a un país -per anomenar-lo d'alguna manera- on el respecte als drets humans és més que qüestionable.

Posem l'afer en context. Qatar és una monarquia absolutista (tipus medieval, perquè ens entenguem) que va obtenir la independència del Regne Unit l'any 1971. Amb el descobriment de grans bosses de petroli, però sobre tot, gas natural al seu subsol, el país es va transformar en pocs anys. Doha ha passat de ser un poblat de cases de fang a principis del segle XX a una gran capital mundial a finals de segle. 

Però la seva ubicació al Golf Pèrsic no el fa el país ideal per a la celebració d'un mundial de futbol (país on la temperatura mitja el mes de novembre és de 26 graus centígrades!!). L'adjudicació de la seu a Qatar al 2010 fa una pudor de resclosit i corrupció que no es pot aguantar. Tots recordem la detenció de l'ex futbolista Michel Platini, aleshores membre de la Federació Internacional de futbol acusat de corrupció en l'adjudicació de la seu. Aleshores hi va haver rumors de maletins, de sopars amb membres de l'Emirat i de la FIFA al Palau de Matignon, a Paris, amb la participació del mateix Nicolas Sarkozi...

Però quan es tracta de molts diners i sobre tot si aquests diners, bruts, tacats, impliquen altes esferes de poder (a la Península Ibèrica d'això en sabem un niu...) acaba no passant res de res de res. Exemples, a dotzenes: Joan Carles Primer, Luís Bárcenas, Jordi Pujol, Franciso Correa, Macià Alavedra, Francisco Camps el dels vestits, Rita Barberà, i tants i tants altres...

La realitat és que l'adjudicació va ser ferma, no qüestionada per cap dels estaments de la FIFA (increïble però cert) i Qatar va continuar important mà d'obra en regim de semi esclavatge (o directament esclavatge, fonamentalment del Nepal).

Qatar és un emirat que té una població d'uns 2.650.000 habitants, dels quals qatarís, qatarís, uns 550.000 mil. Com Andorra però en proporcions augmentades, vaja.

Òbviament, els treballadors immigrants són els que han construït tota la infrastructura del mundial de futbol , en condicions infrahumanes de treball amb temperatures insuportables, sense que cap estament internacional s'hagi pronunciat de forma oficial. És el que té tenir petroli i gas.

Un informe molt recent del diari britànic "The Independent" denuncia i revela aquesta situació. Al Golf Pèrsic moren cada any uns 10.000 treballadors del Sudest Assiàtic. D'aquestes morts, la meitat són per circumstàncies no explicades oficialment. Treball en condicions extremes, retirada de passaports, reducció dels temps de descans i retard en pagament de les nòmines. L'informe és demolidor, però al benestant món occidental només sembla preocupar-nos la Guerra d'Ucraïna.

Realitats com la de Qatar o la Guerra del Iemen, on es cometen habitualment atrociatats i violacions dels drets humans com les que acabem de conèixer aquests darrers dies a Ucraïna, o bé ens agafen massa lluny o bé afecten a éssers humans que tenen un color de pell massa diferent a la dels europeus.