Les dues Espanyes

Aquests dies, mentre avancen implacablement les negociacions per a formar un altre govern d'esquerres, la tensió entre determinats col·lectius de la dreta i de l'extrema dreta (cada vegada més indistingibles o intercanviables, quan hi ha present Catalunya) es fa més i més patent. Fins l'extrem grotesc que algunes veus es pregunten si hi pot haver-hi un altre cop d'estat com el 23 de febrer de 1981, impulsat per la dreta política, judicial i policial. No hi afegeixo la monarquia, clarament escorada a la dreta, perquè aquests tenen un altre problema des de fa temps, que és no ficar massa la pota per evitar un brot de republicanisme que se'ls endugui per endavant de forma definitiva.

En Toni Clapés s'ho preguntava l'altre dia al seu programa Versió Rac1, fins i tot el periodista Xavier Bosch se'n feia ressó al diari Ara. Certament, veure algunes de les manifestacions d'odi més visceral cap al mosaic divers que conforma la Península Ibèrica fa una mica de basarda. 

Les declaracions de la setmana passada d'aquest cavernícola anomenat Pablo Motos al seu programa El hormiguero respecte a la seva vergonya de dir que és espanyol, provoquen, com a mínim repulsió -això d'Antena 3 és del més partidista i rastrer que he vist mai en periodisme-. O les manifestacions en front de la seu del PSOE a Madrid, encapaçalada la darrera per Esperanza Aguirre, en la que es demana directament la presó per a Pedro Sánchez. El PP i VOX inflamant el carrer en contra de l'amnistia i dels pactes per formar govern. Cada nou anunci respecte de les "cessions covardes" del PSOE provoquen una reacció a la dreta més irada que l'anterior.

L'anunci del traspàs de rodalies (atenció, bomba de rellotgeria si no hi ha també el traspàs del finançament necessari) i de la condonació de part del deute del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica, o com diu en Gabriel Rufián Frau de Liquidació Autonòmica) han provocat histèria col·lectiva entre les comunitats governades per PP i PP amb VOX. Això em recorda un sketch ja clàssic del programa de TV3 "Polònia" en el que, donat que Artur Mas reclamava "una merda punxada en un pal", la resta de comunitats exigien a crits que ells també volien la mateixa merda punxada en un pal.

I llavors hi ha la Justícia, aquell orgue tan independent que tot de cop, com ploguts del cel, comença a publicar processaments a encausats pel famós Tsunami Democràtic, amb greus acusacions -incomprensibles, inqualificables, inversemblants- d'actes terroristes. En fi, podríem seguir fins a la sacietat...

El més curiós però és que la història es repeteix en cercles. Des de l'esquerra i els diferents independentismes no ho posen fàcil. Les argúcies de Junts per a ser els darrers a sortir a la foto per gaudi i satisfacció de Carles Puigdemont no ajuden a passar desapercebuts. La setmana passada, que vaig ser a Astúries, les imatges de Puigdemont i Oriol Junqueres eren a les notícies a tots els informatius. 

Les esquerres i els independentistes tenen, històricament, una incapacitat gairebé malaltissa d'arribar a acords duradors que beneficïin al conjunt de la població. La divisió i la visió parcial és el lema. D'aquí que hi hagi tantes "branques", "confluències" i grupuscles... Ja va passar al 1939, quan el mes de març els anarquistes van fer un cop d'estat contra els comunistes (als que titllaven de traïdors a la causa de la República) mentre en Franco es fregava les mans de satisfacció. No els va caldre entrar a Madrid als feixistes, els anarquistes els van fer la feina afusellant comunistes i desmuntant les restes de l'exèrcit de la República. A Catalunya, ahir i avui et poden dir nyordo i botifler a cada cantonada segons el que diguis o pensis. L'antic "Twitter", ara "X", està ple de salvapàtries catalans que insulten els d'ERC amb una ràbia -incomprensible per mi- que els equipara als extremistes espanyols quan clamen "Perro Sánchez a prisión" i "Puigdemont al paredón". També ressona encara el Twit de Gabriel Rufián "155 monedas de plata" del 26 d'octubre de 2017...

El fantasma de les dues Espanyes es torna a mostrar en tota la seva cruesa, sobre tot quan es tracta de Catalans, Bascos i la sacrosanta i inviolable unitat de la mare pàtria. Potser no repetirem un 17 de juliol de 1936 ni un 23 de febrer de 1981 perquè hi ha una Europa que aquesta vegada no ho permetria, però la radicalització que estem veient aquests dies és un perfecte mirall de les dues Espanyes que, mai, mai, han acabat desapareixent.