Periodisme de vergonya

He seguit de lluny la notícia del nen de dos anys de Málaga que va caure en un pou de 80 metres, però no puc sinó sentir una barreja d'indignació i de fàstic en com molts mitjans de comunicació (els que sempre ho fan, i.e. "Piqueras, S.A.- Telecinco" i d'altres que no ho acostumen a fer, i.e. "La Vanguardia") han tractat aquesta notícia des del primer dia.

Si d'això en diuen periodisme, algú s'ho hauria de fer mirar molt seriosament. Aquest tipus de "periodisme" és un insult al bon gust, a la intel·ligència i sobre tot, sobre tot, a la deontologia professional.

Quan fa un parell de dies Espanya sencera va descobrir, oh increïble!, que un nen de dos anys que feia 13 dies que era al fons d'un forat havia finalment aparegut mort va semblar, segons tots aquests mitjans, que s'havia esdevingut una catàstrofre semblat a la peste bubònica. El circ mediàtic muntat al voltant del pou i del poble que porta nom de tebeo, va esclatar en aquest plor tan mediterrani, tan llatí, que s'esdevé immediatament de la desgràcia i que sembla portar a una catarsi col·lectiva. Deu ser que això d'unir-se falsament en la misèria, "fa país".

Tota la campanya de seguiment del rescat, desmesurada, exagerada, exasperant, m'ha semblat una patranya increïble. O és que els mitjans no tenen ja res a dir, perquè el periodisme se'n va en orris degut probablement a que les audiències estàn més fragmentades que mai, ja no es venen diaris de paper i en aquest món de la informació, que va viure èpoques molt millors, només es substisteix via publicitat instantània i continuguts de baixa qualitat, ja que això sembla ser l'únic que es pot pagar.

Perquè la primera pregunta que una persona d'intel·ligència mitjana s'hauria de fer és: algú podia pensar que el pobre infant seria viu? No es tracta dels 13 dies, no. Senzillament el primer que calia preguntar-se és: com és possible que algú pugui pensar que un nen de dos anys pugui sobreviure a una caiguda en un forat de setanta o vuitanta metres de profunditat?

A cap d'aquestes ments del periodisme d'investigació més brillant no se li va acudir que una alçada, posem, de 70 metres (ja no dic 80) equival a caure d'un edifici de 23 plantes?

Era gairebé una obvietat la premisa que el nen seria mort encara que l'haguéssin pogut rescatar en tres dies. Però no. Calia muntar el circ, amb connexions en directe, als webs dels diaris i a les cadenes de televisió sobre com els miners i els bombers excaveven el túnel paral·lel, i com a la carpa operativa muntada al poble s'hi aplegava gent a resar per la vida de l'infant.

I ara comença el capítol de trobar els culpables. Ens espera de ben segur un altre circ.

Un lamentable exercici de difusió de les misèries humanes més baixes. Una vergonya que hauria de ser objecte d'una reflexió en profunditat per part de molts.


  

Des dels Estats Units (II)

Finalment va succeir el que era inevitable, és a dir, que -al menys de moment- l'absurda batalla entre Republicans i Demòcrates pel finançament d'un mur que suposadament i segons Donald Duck (perdó volia dir Donald Trump) havien de finançar els mexicans, ha estat guanyada pels Demòcrates: no han cedit ni un centau de dòlar i el tancament patronal parcial del govern federal s'ajorna durant tres setmanes.

Ha estat però el tancament més llarg de la història dels Estats Units, 35 dies, i ha deixat en evidència als ulls del món la -encara, però no pas per a gaire temps més- primera potència mundial.

Tot divendres i tot ahir tant Twitter com premsa i televisió nord-americans anaven farcits d'aquesta notícia, en la que, com succeix les nits dels recomptes electorals, ningú no ha perdut i tothom ha guanyat. Però això, en aquest cas, no és objectivament cert. Nancy Pelosi, la portanveu de la Cambra de Representants (D), ha estat la clara guanyadora, en aquest frec a frec entre tots dos. No ha permès que Donald Trump adrecés el discurs de l'estat de la Unió des de la Cambra i no ha cedit gens en la pretensió del finançament del mur.

Donald Trump, arrogant, orgullós i obscecat, no admet òbviament la seva derrota, i diu obertament que si no hi ha finançament del mur, el govern es tornarà a tancar d'aquí a tres setmanes, o el que és pitjor, invocant les seves prerrogatives presidencials, aplicarà l'estat d'excepció per a aconseguir el finançament que demana (no oblidem que es tracata de la monstruosa quantitat de 5.700 milions de dòlars, al canvi actual, 5.000 milions d'Euros, perquè ens fem una idea, un 17% del pressupost de la Generalitat de Catalunya per tot un any).

Per què ha hagut de cedir Donald Trump? Doncs perquè la situació havia arribat a un límit que, des del terreny, es començava a percebre com a molt perillós, posant en seriosos problemes l'economia del país. Cada dia de tancament ha suposat deixar de pagar salaris per import de 200 milions de dòlars. Kevin Hassett, president del "Council of Economic Advisers" (R), afirmava fa pocs dies al NYT que cada setmana de tancament suposa una reducció del PIB trimestral del 0,13%. 

800.000 funcionaris molt emprenyats, alguns forçats a treballar, com ara els controladors aeris, havien començat a faltar als seus llocs de treball com a protesta (invocant malalties, és clar, per a no incórrer en possibles problemes legals) i això començava a posar en perill el dia a dia de la vida de moltes altres persones. Efectivament, operacions de vol a aeroports nacionals de màxim trànsit aeri com ara La Guardia (NY), Atlanta o Philadelphia, vam començar a patir retards i cancel·lacions des de dijous.

La manca de funcionaris actius a la FDA (Food and Drug Administration) que controla entre d'altres la qualitat dels aliments frescos que abasteixen cada dia als nord-americans, posava també en qüestió un altre element vital. Per a no parlar d'escoles tancades des de fa dies, o registres mercantils (amb la conseqüent paràlisi al mercat immobiliari i de les hipoteques).

A més a més, els Estats Units, de la mà del seu president, han fet un ridícul mundial. Ni tan sols han assistit al Fòrum de Davos (això no és exclussiu dels USA, però, ja que hi han faltat altres països punters), i s'han hagut de viure escenes de, per exemple, emigrants somalians instal·lats als Estats Units oferint menjar a funcionaris que tenien veritables problemes econòmics. Tota una lliçó d'humiltat i de solidaritat. El món al revés.

La imprevisibilitat de Donald Trump fa molt difícil imaginar com acabarà tot plegat, perquè tres setmanes de treva és molt poc temps. El mal que s'ha fet ja però, tant a la reputació dels Estats Units com a l'economia de moltes famílies, és però, irreversible. 

I el pitjor és que això pot continuar d'aquí a quatre dies.

Des dels Estats Units (I)

Aquests dies als Estats Units només es parla de dos temes: el fred (excepcional; per exemple, aquest dilluns a Columbus, OH, a les 8 del matí teníem una temperatura de -28ºC, amb una sensació tèrmica -l'anomenat "windchill factor"- de -32ºC) i el tancament parcial del Govern Federal.

Veient de prop com està afectant aquest "shutdown" no només les 800.000 famílies afectades, sinó també l'estat d'esperit de la gent del carrer (amb un oceà de distància i amb un resum de telenotícies diari, les coses es veuen amb una perspectiva diferent, molt llunyana) un servidor comença a prendre consciència de quant mal de veritat està fent a la seva pròpia gent, la presidència d'un descerebrat que van batejar amb el nom de Donald Trump. 

Estats Units és el país que va inventar el crèdit (de fet el van inventar els colonitzadors britànics quan canviaven barrils de whisky i ginebra per pells: quan els indis no tenien pells per a bescanviar, els colons britànics els deien: "ja m'ho tornaràs quan puguis" i és clar, aquí va començar la misèria dels indígenes; misèria que els propis colonitzadors es van fer seva al mateix temps) i el crèdit a dia d'avui, o més aviat, l'endeutament, és una de les misèries morals que més mal està causant entre les classes populars.

Un 25% dels empleats federals nord-americans fa 33 dies que no cobra. És el "tancament patronal" 

més llarg de la història dels Estats Units (el més llarg des de 1980). Alguns funcionaris treballen, d'altres es queden a casa seva.

Fins aquí, entesos, forma part del sistema de govern, difícil d'entendre amb mentalitat europea, però els nord-americans ho tenen assumit. Des de 1980 hi ha hagut 15 tancaments parcials de l'Administració. Segur que en un parell de setmanes com a màxim, les diferències entre la Cambra de Representants (Demòcrata) i el Senat (Republicà) s'hauran solventat i el personal tornarà a cobrar.

Però el problema és que en la seva immensa majoria, el ciutadà normal, el de classe mitja i classe mitja baixa, i els funcionaris federals en són l'exemple més representatiu, no té estalvis per a sobreviure. Sembla mentida, però és absolutament cert. Sorpresos?

Doncs més caldo. No hi ha cap empresa nord-americana (i l'Administració Federal no és una excepció) que pagui la nòmina una vegada al mes. Als Estats Units els treballadors cobren setmanalment o com a màxim quinzenalment. Motiu? Fàcil. Sense una paga quinzenal o setmanal no podrien sobreviure. El ciutadà mig viu instal·lat en la misèria del crèdit. Quan comença el mes, el pagament del deute de la targeta de crèdit se'ls endú més de la meitat de la primera nòmina (si és quinzenal) o tota si és setmanal. El cotxe es paga a crèdit. I l'escola, i la tele, i la nevera, i la casa, i les vacances, i......TOT, absolutament tot, és paga a crèdit, fins i tot al supermercat. He assistit moltes vegades aquests darrers mesos a compres amb targeta de crèdit al Kroger o al Walmart d'imports relativament petits, que han estat refusades per denegació de la targeta de crèdit. I el pobre consumidor se'n va del super sense compra i amb el cap cot.

En una economia on el ciutadà mig no té estalvis (o quasi no en té), estar 33 dies sense cobrar obra una quantitat de drames familiars de subsistència difícils de pair. És en situacions com aquestes en les que se'm fa evident que ser Europeu, amb totes les nostres mancances i contradiccions, és un veritable privilegi.

Sentit de la realitat i política (II): "El Brexit"

Un clar exemple del que no ha de fer un polític el trobem amb el que va fer el primer ministre britànic David Cameron que per salvar el cul davant el seu partit va promoure de forma incomprensible el referèndum sobre la continuació o sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea.

La cosa era -aparentment- molt senzilla. Per a acontentar els euroescèptics del seu partit, l'amic David convocava un referèndum que pensava que guanyaria de llarg, sense despentinar-se (òbviament a favor del manteniment de la Gran Bretanya a la Unió).

Això no deixa de ser un altre clar exemple que estem governats, en general, per un conjunt de descerebrats que només pensen en el seu propi interès contràriament al que se suposa que haurien de fer com a servidors públics (altra debat seria determinar si els polítics estan ben pagats o no, que jo crec que no, però això són figues d'un altre paner). En Cameron matava així dos ocells d'un tret, però amb el que no comptava és amb la irrupció en escena del populisme de foscos personatges de la calanya de Nigel Farange (el líder del partit ultradretà UKIP a l'època), Boris Jonhson (un tipus que, com Puigdemont té complexe de membre dels Beatles) i d'altres personatges de la pitjor catadura moral.

El problema és una vegada més aplicar receptes populistes, demagògiques i aparentment simples a qüestions de gran complexitat tècnica, amb implicacions técnico-polítiques que transcendeixen llargament el que el ciutadà de carrer ha de votar en un referèndum. La sortida del Regne Unit de la Unió Europea té tals conseqüències que senzillament és del tot irresponsable sotmetre-ho a la loteria d'un referèndum en el que es van dir barbaritats tan bèsties com que de la Gran Bretanya sortien cada setmana 350 milions de lliures cap a les arques de la Unió Europea i que aquests diners es podrien utilizar per a millorar la sanitat britànica. I així anem.

La campanya pel Brexit (Leave is Leave) es va basar sistemàticament en l'exageració, la desinformació, la mentida, i...com a element encara pitjor, la por. Quan es toquen elements tan sensibles com la butxaca o la seguretat física (jugant directament i indirecta amb el fenòmen de la immigració) les classes socials més desinformades o amb un nivel d'educació més baix tenen tendència a creure's les mentides de forma totalment acrítica ("es veritat perquè ho diu internet o perquè ho he llegit al Facebook"), així de trist.

El resultat era previsible, el 51,9% dels votants van apostar per marxar, en un resultat insòlit que encara avui ningú amb dos dits de seny s'acaba d'explicar.

I com també era d'esperar, avui mateix, aquesta tarda, la primera ministra britànica Theresa May ha perdut la votació a Westminster que ella mateixa havia promogut per sotmetre a l'aprovació del Parlament Britànic l'acord assolit amb la Unió Europea per a implementar un Brexit acordat.

No se n'ha sortit i ara els camins que s'obren són del tot desconeguts. Mai un sol polític, al segle XXI havia fet tan mal al seu país. Les conseqüències per a la Gran Bretanya, en el millor dels casos, seran terriblement dolentes.

En seguirem parlant.

Sentit de la realitat i política (I): "El Procés"

Cada vegada sóc més del parer que tenim uns polítics que no ens representen o que al menys no representen el que hom titllaria de "ciutadà mig", o "ciutadà lamba", com diuen els Francesos.

Fins i tot aquells que un dia semblava que tenien un parell de dits de sentit comú, ara s'abandonen a l'oportunisme de la declaració fàcil, del "twit" recurrent, de l'entrevista en la que el polític clarament pretén difondre un missatge esbiaixat i notòriament fals (la del diumenge a La Sexta d'en Manuel Valls amb l'Anna Pastor és una joia de parlar sense dir res, i aprofitar per distorsionar la realitat de la situació lingüística a Barcelona, una veritable perla de la distorsió i la manipulació...).

A un observador que prova de ser cada vegada més independent i objectiu (no és tan difícil si no es viu de la política o de les administracions), li sembla que col·lectivament hem perdut força el nord (la meva àvia hagués dit "les cartes de navegar"), però a Catalunya, encara més, tant els idependentistes com els unionistes. Avui escriuré sobre el Procés.

Si jo fós "processista", que no ho sóc, i alhora tingués dos dits de sentit comú, estaria molt i molt emprenyat. Com que tinc dos dits de sentit comú estic emprenyat igualment. Llegia aquest cap de setmana més d'una crònica en la que la conclussió de gairebé tots els articulistes és que el Procés ha perdut impuls, esperit de mobilització, el que alguns anomenen Momentum (oportunitat política en un contexte determinat). Doncs no m'estranya.

A dia d'avui, jo, que em considero una persona d'odre, defensor d'un Referendum acordat, no sé on són les forces assenyades del Catalanisme polític integrador, aquell que busca Consensum, no Momentum. Estic d'acord que el Momentum ens pot portar al Consensum, però no a base de viure allunyats de la realitat. Si a dia d'avui m'interéses dos dits la política -que només em continua interessant com a fenòmen antropològic i com a cas d'estudi sociològic- jo estaria molt desmotivat.

A dia d'avui em sento orgullós de la manifestació de civisme que va suposar l'1 d'octubre i em sento terriblement avergonyit de com els parlamentaris independentistes van manipular l'ordenament per a fer una trampes més vergonyoses de la democràcia contemporània. Em sento decebut de com es va proclamar una independència de mentida, amb tota la mentida associada que el Govern d'aleshores va fer mans i mànigues per a difondre "urbi et orbi".

Em revolta profundament que hi hagi presos polítics, i em sembla una injustícia intolerable (en el sentit de falta de veritable justícia), però em revolta tant o més que la realitat virtual continui imperant en una part del polítics en els que un dia vam creure. Puc entendre i entenc que alguns polítics hagin triat el camí de l'exili per tal d'evitar la presó i una condemna certa i arbitrària; puc entendre que defensin els seus drets a les institucions de justícia europees (el cas de la detenció a Alemània i posterior alliberament de Puigdemont és un veritable exemple de feina ben feta), però no que juguin permanentment a la realitat paral·lela del consell per la república, la crida per la república, el govern paral·lel de Brussel·les  (el "Polònia" de la setmana passada té un gag extraordinari en aquest sentit), l'elecció de Puigdemont a aquestes alçades de la pel·lícula i mandangues diverses que al ciutadà de carrer l'importen tres bledes (al menys a mi).

Jo a dia d'avui ja no sé què és el PDCat, o què en queda, no sé si la Crida és un partit o què, no sé si la ANC ha constituit un partit polític, i si Puigdemont continua sent membre del PDCat  o només es representa a sí mateix. Tampoc entenc el paper del president Torras, que cada vegada que obre la boca és per provocar un incendi (innecessari en la majoria dels casos), ni que el Parlament de Catalunya estigui en permenent paràlisi des de fa un any. No sé si quan en Quin Torra parla l'escolta algú; si els diputats del PDCat o Esquerra votaran o no la tramitació dels pressupostos generals de l'Estat del 2019 ni qui representa qui.

El que sí sé és que, com a ciutadà i com a contribuent estic confós -i emprenyat-. Obviaré pronunciar-me sobre el que penso dels CDR o de la CUP, més enllà que la imposició mal entesa és una forma de protesta estèril que no encaixa amb el meu concepte de democràcia (a qui caram beneficia el bloqueig de carreteres 

I em preocupa pensar que des del Palau de la Generalitat i des de Waterloo algú no s'estigui plantejant molt seriosament l'estratègia tan primitiva del "cuanto peor mejor". Al menys és el que es després de declaracions i formes d'actuar de tots ells. I em pregunto....no caldria potser asserenar els ànims, defensar un indult una vegada acabat el maleït macrojudici i anar a buscar altra vegada consensos que ens permetessin avançar com a país?

Jo no sé si cal donar suport als pressupostos generals de l'Estat si no hi ha "gestos" polítics. El que sí sé és que si la dreta, amb el suport de Ciudadanos i l'extrema dreta de Vox estiguessin en condicions de governar en majoria a Madrid, que Déu ens agafés confessats. Això sí, podrem dir orgullosos, que els independentistes catalans han tirat endavant una esmena a la totalitat i que han contribuit a fer caure el govern de Sánchez. Fantàstic!

Potser és que l'edat m'ha convertit en un pesimista (realista ben informat). O senzillament que m'estic tornant un somiatruites.

Involució i teatre

El ja llunyà any 2006 parlava el gran Mourinho de "Teatro del bueno" referint-se als Catalans per a escenificar -en una de les seves rabietes habituals- la simulació d'una caiguda d'en Messi després d'una entrada d'un jugador de l'Espanyol que va acabar resultant en expulsió d'aquest jugador.

Això mateix, teatre del bo, és el que han estat practicant els polítics del Partido Popular, Ciudadanos i Vox -sobre tot aquest darrer- en relació a l'acord que han estat negociant les tres formacions i que finalment aquesta tarda s'ha acabat sabent que havia culminat de forma positiva (personalment, no en vaig tenir cap dubte des del primer moment). Així doncs, a menys que no hi hagi terratrèmols de darrera hora, l'extrema dreta entrarà per primera vegada en un Parlament des de l'adveniment de la democràcia a Espanya el 1976.

Si no fos d'una gravetat avui encara desconeguda per les possibles conseqüències a mig i llarg termini de la consolidació d'aquest fenòmen de protesta desarrelada ( venen eleccions municipals, autonòmiques i europees al maig i depenent del que passi amb l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat 2019, eleccions al Parlament Espanyol), faria fins i tot una certa gràcia.

Us convido a que entreu al web de Vox (www.voxespana.es) i hi feu una passejada en diagonal. És esperpèntic! La seva declaració de principis, a la pàgina d'entrada resa literalment: "Juramos por España". Immediatament a continuació, proclama: "VOX es un partido político creado para la renovación y fortalecimiento de la vida democrática española. Somos como tú, profesionales, autónomos, amas de casa (....) que nunca hemos vida de la política (...) y que hemos dado un paso al frente para CAMBIAR esta situación". 

El que és extraordinàriament sorprenent és la facilitat per a desemascarar els impostors que caracteritza la posta en escena d'aquestes pantomines. El senyor Santiago Abascal (Bilbao, 1976), fundador del partit, ha passat tota la seva vida professional vinculat a les Administracions Públiques i a càrrecs públics, en un dels quals va arribar a cobrar fins a 83.000 Euros l'any (com a president a la Comunidad de Madrid, atenció, de la Fundación para el Mecenazgo y Patrocinio Social, sense cap altre treballador ni activitat coneguda, això sí, Abascal és molt amic de l'Ignacio González i.....taxan, taxan, de l'Esperanza Aguirre).

La premsa d'avui n'ha parlat abastament, però les 19 mesures que proposa el partit Vox per a facilitar la investidura del candidat del Partido Popular són de traca i mocador, un altre element desenmascarant. La preocupació per la salut democràtica de l'Estat els aboca a fer propostes tipus (novament, a tenor literal):

- Expulsión de 52.000 inmigrantes ilegales

- Control del fundamentalismo islámico

- Derogación de la ley de memoria histórica

- Fiesta Nacional: el Día de Andalucía pasará del 28 de febrero al 2 de enero, en conmemoración de la culminación de la Reconquista

- Ley de Protección de la Cultura Popular y de las Tradiciones del mundo rural, que incluirá el flamenco y otras expresiones folklóricas, las tradiciones, las artesanías, la Semana Santa, etc.

- Ley de protección de la tauromaquia y de la actividad cinegética,...

En fi, no cal afegir-hi gaire res més.

El problema de tot plegat però és que hi ha 396.000 persones a Andalusia, un 11% dels votants, que, en evident vot de càstig als partits tradicionals, van decidir concedir el vot a Vox, en un fenòmen molt similar al que va succeir al Regne Unit amb la votació del Brexit (Nigel Farange i companyia), o a les eleccions presidencials nord-americanes que van acabar fent president a Donald Trump, o a les més recents eleccions al Brasil, que han atorgat la presidència a l'ultradretà Bolsonaro (d'aquests dos fenòmens en parlarem en un blogg específic).

Populisme, demagògia, mentides repetides i amplificades a les xarxes socials que molts ciutadans s'empassen de forma totalment acrítica, solucions fàcils i a curt termini a problemes complexos (que algú m'expliqui com s'expulsa a 52.000 immigrants "il·legals" d'Andalusia) combinat amb un clar abandonament de les classes mitges per part de la política tradicional, són el caldo de cultiu d'aquests experiments que ens porten records de molt trista memòria (als que encara tenim memòria).

El problema de fons és també que molts dels que voten desconeixen, per joventut o per pura ignorància, el patiment i la misèria moral i física, la corrupció i les penúries que hi va haver a Espanya durant gairebé quaranta anys de dictadura, i la restauració democràtica del 1976 els sona a pura prehistòria i un fet totalment assimilat.

Immediatesa, populisme, corrupció, impunitat, mentida, insisteixo són el vehicle que està portant al triomf dels extrems. Si aquest fenòmen es consolida podem acabar vivint escenaris d'involució que molts de la nostra generació ni tan sols ens hauríem pogut pensar que podés repetir-se mai més.

Retorn

Feia ja uns dies, força dies de fet, que el cuquet del teclat m'estava trucant a la porta. Ha passat una mica més d'any des de la meva darrera entrada a "Reflexions de Taverna" el dia 31 de Desembre de 2017, però sem fa la sensació que ha passat una eternitat.

El 2018 he estat més de la meitat de l'any als Estats Units, i encara que només ha estat mig any, les sensacions són d'acceleració del pas del temps, gairebé de vertigen. El projecte professional que hi vaig iniciar està arrencat i la dedicació que espero tenir-hi aquest any que ara comencem serà menor, i em permetrà recuperar, espero, alguna de les meves aficions, entre d'altres, la d'escriure.

Després de rellegir moltes de les meves entrades al blogg de 2017 i 2018 i d'haver seguit l'actualitat del país i del món més aviat poc i de lluny que no pas molt i  d'aprop, em sembla -ara que recupero l'enfoc- gairebé inversemblant  veure com poden haver canviat tantes coses en tan poc temps: el mateix món, alguns paradigmes fonamentals i molts principis que creiem feliçment consolidats a la societat del Segle XXI.

L'espiral d'involució a la que semblem haver entrat des de fa alguns mesos, no només a Espanya però al món sencer, i no només en un àmbit sinó en molts, no deixa de ser un altre incentiu pel retorn a la meva particular visió de la filosofía de taverna.

Sóc dels que pensa que malgrat que les veus individuals són insignificants, l'observació acrítica i passiva de la realitat que ens envolta ens fa còmplices de la mateixa, i ens atrapa en una zona de comfort que ens impedeix, o dificulta, alçar la veu contra el que pensem que no està be i contra la uniformització estúpida i cega en la que molts Sapiens Sapiens semblen trobar-se perfectament a gust.

Hi ha tants fronts oberts que serà fins i tot difícil triar el primer tema de retorn, però això ja serà objecte de la primera entrada, diguem-ne temàtica. Feia dies que volia tornar, i avui, després de molts dubtes, m'he decidit.

No sé si seré capaç de manternir el meu propòsit d'escriure amb regularitat però com a mínim ho intentaré. Si a més a més, sóc capaç de tornar a enganxar algú, la recompensa serà extraordinària.