Manuel Valls, capítol final

No és la primera vegada que escric sobre Manuel Valls en aquest blog. I he d'admetre que la primera que vaig escriure sobre ell en aquest blog va ser en positiu. De fet però, més que sobre ell vaig escriure sobre França i una meritocràcia de la que ja ens agradaria gaudir aquí.

El 1 d'abril de 2014, amb 51 anys, el ciutadà català nacionalitzat francès a l'edat de 19 anys, esdevenir primer ministre de França, després d'haver ocupat el càrrec de ministre de l'interior.

Però la seva trajectòria política al partit socialista francès va ser erràtica, fins l'extrem que va defensor el no, a la constitució europea (al referèndum francès de 2004 ell va defensar el no, tot i que va haver d'acabar fent campanya pel sí).

Cinc anys després del meu primer article, li vaig tornar a decidar una altre article, el 14 de febrer de 2019, que vaig titular (parafrassejant el meu amic palamosí Roger Denoix): "Le fou dangereux".

Entre d'altres: "Un individu que abandona el Partit Socialista Francès cinc minuts abans que el facin fora, que no volia acceptar la idea d'una Constitució Europea (ho va acabar fent per disciplina de partit), que és un ésser que ha fet de la política un modus vivendi, i que com a tal, no té ni la més mínima vergonya per associar-se amb els Ciudadanos per a concórrer a l'alcaldia de Barcelona, sense programa, sense coneixement, sense altre objectiu que el de la pura supervivència, és efectivament una persona de la que hom no es pot refiar".

I ara, arran de la seva decisió d'abandonar la política municipal i tornar a França per reprendre la seva carrera allí, anunciada ahir en una entrevista a "El Mundo", em pregunto si algú li exigirà el retorn dels 20.000 euros al mes que un grup d'empresaris  i prohoms li va estar pagant per a finançar la seva vida i la seva campanya a les eleccions municipals de Barcelona de maig de 2019.

Aleshores jo ja estava completament segur del seu oportunisme, i per extensió, estava convençut que no duraria a Barcelona ni tan sols un mandat sencer. Per què? Doncs perquè malgrat que ell ho havia negat repetidament (el seu fariseisme és de traca i mocador) el seu pas per l'ajuntament de Barcelona era purament instrumental, com a punt de partida per articular un lideratge a l'entorn del partit dels Ciudadanos, i de fet, va estar a punt d'aconseguir-ho, però tant l'Albert Rivera com la Inés Arrimadas li van veure el llautó, i amb criteri, van decidir només associar-se a "Barcelona pel Canvi" la plataforma que ell va crear i amb la que tenia la intenció -si els seus resultats electorals eren bons- de fer el salt a la política espanyola. 

Un magre resultat de poc més de 99.000 vots a les municipals de 2019, un 13,8% del total i 6 regidors, 3 per Barcelona pel Canvi i 3 per a Ciudadanos (com sabran els lectors, aquesta coalicció va durar de Nadal a Sant Esteve...), a anys llum del que ell s'esperava, ja anticipava la retirada que aquest cap de setmana ha fet oficial. És el que els passa a molts oportunistes, divos d'ells mateixos, amb una marcada tendència a sobrevalorar-se i a pensar que tenia les portes obertes a la política espanyola només per haver nascut a Barcelona i ser un antiindependentista declarat. No cal ni dir que el senyor Valls es veia a sí mateix un dia no molt llunyà, com a futur president del govern espanyol. Aquesta, i no cap altra, era la finalitat última.

Si ha esperat a mig mandat municipal per formalitzar la renúnicia -de fet ho va comenzar a anunciar l'octubre de l'any passat- és una vegada més per tacticisme (se'n torna a França amb la intenció de tornar a fer política allí i quedaria com una taca al seu expedient haver plegat l'endemà de la seva derrota) i/o pel fet que la seva esposa Susana Gallardo, hereva de Laboratoris Almirall i obertament anticatalanista té la feina a Barcelona. De fet, Gallardo ja és propietària d'un pis de luxe a Paris, adquirit recentment, cosa que pot indicar la intenció de Valls de tornar a la vida política francesa (pel que sembla té una sòlida amistat amb Emmanuel Macron).

Els aposto doble contra senzill que vista la trajectòria del personatge aquests darrers anys, la seva vida política, a França, Barcelona o Vladivostok està més morta que viva.

Consentiment i estultícia

En aquest planeta Piruleta de la correcció política portada als límits de l'estultícia extrema, ens estem enfrontant darrerament amb formes molt diverses i cada vegada més freqüents d'estupidesa humana. 

El revisionisme radical de la nostra història, en la que alguns illetrats (pocs però fan molt soroll) ens plantegen entre d'altres meravelles que:

• cal cremar totes les estatues dels esclavistes,
• cal obtenir consentiment explícit abans de mirar una noia,
• cal considerar tots els mascles del món de l'"entertainment" i de l'Institut del Teatre de Barcelona com a presumptes violadors,
• cal condemnar a l'infern el nom de Jeep Cherokee, per evitar que els indis americans, els únics i legítims  propietaris de la seva terra agafin -pobrissons- depresions per un ús inadequat del seu nom i acabin suïcidant-se,
• cal afegir als formularis de tota la vida: mascle, femella, altres, 
• cal eradicar totes les instal.lacions de Disney que facin referència a camps de cotó...,

fa que estem perdent el nord a marxes forçades. 

Una part important de la culpa és la immediatesa amb la que s'esdevé tot plegat que acaba conduint el Sapiens Sapiens -cada vegada més pressumpte- a deixar de pensar, discórrer, analitzar, pair, per, a canvi disparar de forma gairebé instantània "likes", twitts (el twitter el sol carregar el diable), "posts" a facebook, instagram i tiktok. 

En definitiva, no és agosarat pensar que l'ésser humà del segle XXI s'està idiotitzant a marxes forçades, en una barreja de simplisme, radicalitat, manca de cultura i curterminisme. 

Però la classe política actual tampoc no hi ajuda ni gens ni mica. Ans al contrari, molts polítics contribueixen a catalitzar tot aquest fenomen. Hi hem assistit perplexes els darrers 95 dies en les negociacions per a formar govern a Catalunya. 

O un altre exemple molt rellevant de fa molt poc el tenim amb les decisions dels nostres polítics (europeus en general) arran de les interrupcions de sumministrament de vacunes com a conseqüència de determinats efectes secundaris, estadísiticament immaterials, sense escoltar de primeres el criteri dels científics, representats per l'OMS i en el cas d'Europa per l'EMA (Agència Europea del Medicament). 

Avui, assisteixo també amb perplexitat extrema, a la notificació de la resolució final sobre l'afer de l'administració de la segona dosi de la vacuna d'Astra-Zeneca al col·lectiu al que se li va administrar la primera i que llavors Espanya va decidir aturar a l'espera dels resultats d'un estudi clínic sobre, atenció a la barbaritat....600 persones. 

Efectivament, un comité de bioètica ha donat avui llum verda a la proposta d'administrar la segona dosi d'Astra-Zeneca a menors de 60 anys que hagin rebut la primera dosi i refusin la segona de Pfizer. Això és el que recomana el Ministeri de Sanitat, canviar de vacuna, contradient totes les informacions dels experts en la matèria (EMA inclosa) que van concloure fa molts dies sobre bases científiques que el risc de la segona dosi de la vacuna d'Astra-Zeneca en aquest col·lectiu és infinitessimal, i en qualsevol cas molt inferior o no administrar la segona dosi.

El que no té nom és que el ministeri obligui als que vulguin la seva segona dosi de vacuna del mateix fabricant a firmar un document de consentiment explicit amb l'única finalitat de deslliurar el ministeri de qualsevol responsabilitat. 

Estic al·lucinant en colors. Un ciutadà de carrer que només vol viure tranquil i immunitzat, que en la immensa majoria dels casos no té cap mena coneixement científic sobre vacunes, ha de firmar un consentiment a cegues, literalment, perquè així ho determinen (de forma obligatòria) uns ineptes i estúpids polítics que actuant extemporàniament, es posen on ningú no els demana i que dictaminen normatives en contra de les recomanació de la comunitat d'experts científics mundials en la matèria...

L'educació ens fa lliures, però malauradament no ens allibera d'uns polítics que no haurien d'ocupar els llocs de responsabilitat que ocupen. Algun dia, a no trigar gaire, hi hauria d'haver un aixecament popular per exigir uns mínims (molt alts) a les senyores i els senyors que han d'administrar els nostres impostos i de retruc, les nostres vides.

 

Israel, Palestina, dues visions

Veure les imatges amb les que els noticiaris i els diaris ens han bombardejat aquests dies en els esdeveniments de violència que tornen a enfrontar militarment a  israelians i palestins de Gaza principalment, posa la pell de gallina a qualsevol persona decent.

És fàcil caure a la tentació de culpabilitzar exclussivament als israelians de la situació, degut no només a la tremenda desproporció de forces entre els uns i els altres (vegi's la xifra de morts d'un bàndol i de l'altre), sinó també perquè la metxa la va encendre un desnonament de sis famílies palestines en una zona de Jerusalem Est en la que vivien des dels anys 50 del segle passat. El desnonament, encara pendent de resolució final per part del Tribunal Suprem israelià, es basa, segons els jueus que reclamen, en una transacció inmobiliària del segle XIX...Òbviament, una vergonya i un abús de força d'impossible justifició moral.

Però aquesta només és la punta de l'iceberg. El problema be de lluny, com la majoria dels lectors coneixen, i arrenca en la partició de Palestina en dos territoris segons resolució de l'ONU de 1947. El que possiblement no sigui tan conegut és que els àrabs (pobladors originals de la major part de Palestina quan els jueus hi van retornar) mai no van acceptar la resolució 181 i van començar les disputes territorials que van desembocar en diferents guerres, el 1947, el 1949, però sobre tot el 1967 quan en tan sols 6 dies, Israel va derrotar militarment una coalicció d'Estats àrabs i va ocupar Cisjordània (fins aleshores sota tutela jordana), els Alts del Golà (territori sirià) i la península del Sinaí (territori Egipci). 

A partir d'aleshores, i fent molt curt un conflict molt llarg i complex, hi ha dues dates clau que podríen haver fet que les coses haguessin anat diferent: els acords de Camp David (1978), auspiciats per l'aleshores president nord-americà Jimmy Carter, que va suposar la devolució de la península del Sinaí a Egipte i el reconeixament per part d'aquest estat de l'estat d'Israel (primer país àrab en fer-ho) i els acords d'Oslo (1983), que implicaven la constitució de l'Autoritat Nacional Palestina, l'autonomia de Gaza i Cisjordània com a pas previ a una futura solució de dos estats. Però cap d'aquests acords van assolir els resultats dels pactes que es van signar. I en aquest cas la responsabilitat ha estat més dels palestins que no dels israelians.

Segurament el principal problema és que els àrabs i els palestins mai van acabar d'acceptar ni Camp David ni Oslo i els palestins han continuat (i continuen avui) en una profunda divisió entre els que reconeixen Israel (l'ANP, amb seu a Cisjordània i dominada pel partit Al Fatah, fundat pel mític Yasser Arafat), i els que no, Hamas, qualificat d'organització terrorista per part d'Israel i els Estats Units i que és qui domina la franja de Gaza.

 

Les dues faccions palestines estan enfrontades entre elles pràcticament a mort i Hamas compta amb el recolzament d'Iran que és el que finalment li permet disposar de l'increïble arsenal de cohets Qassam que aquests dies Hamas està disparant contra Israel. Un panorama certament difícil en el que els únics que en pateixen de debò les conseqüències són els civils, i en particular, els nens.

Un conflicte entre palestins de molt difícil resolució i pitjor pronòstic que Israel aprofita per a continuar debilitant les posicions palestines, construint nous enclavaments a Cisjordània i sembrant la destrucció a la franja de Gaza. 

He visitat tant Israel com Cisjordània i he de reconèixer que la situació dels palestins és terriblement complicada. Hi ha un cert consens entre els analistes en culpabilitzar d'aquesta situació els líders polítics palestins, incapaços de posar-se d'acord entre ells i acceptar el recent reconeixament d'Israel per part d'alguns estats àrabs com a plataforma per a reprendre les negociacions amb l'objectiu final d'arribar a un acord de pau durador que permeti als palestins, per fi, viure en un estat propi i en pau amb els seus veïns, amb els que estan abocats a conviure i a entendre's.

Els límits del negacionisme

Els esforços de l'administració Nord-americana per a vacunar la població són ingents, titànics. El ritme és trepidant, i Biden s'ha proposat obtenir la immunitat de grup quant abans millor, en qualsevol cas, abans de mitjans de Juliol. A dia d'avui, amb un ritme de vacunació que supera l'administració de 2,16 milions de dosis per dia, el 46,6% de la població (a títol de recordatori, el tercer país més poblat del Planeta, després de la Xina i la India), ha rebut com a minim una dosi, i el 35% ja té les dues dosis.

Així doncs, amb disponibilitat de vacunes de fabricació pròpia (Pfizer, Moderna i Jansen) el ritme de vacunació s'ha anat accelerant en línea amb els plans de l'administració Biden. Les xifres de la pandèmia als Estats Units milloren dia a dia (ahir es van reportar "només" 848 morts i 35.538 nous casos). A l´Índia per exemple, es van reportar 4.120 morts en un sol dia (+40%) i 362.727 nous infectats, 10 vegades més que als Estats Units.

Només hi ha un problema. Però no és un problema menor. Els negacionistes.

Una part no gens menyspreable de la població (en particular un col·lectiu de persones grans, blanques i molt conservadores i sobre tot del Sud del país) està en contra que els posin la vacuna ja que pensen que tot plegat forma part d'un complot. En línia amb les idees d'en Miguel Bosé: les farmacèutiques ens volen mal.

A grans mals, grans remeis. Quan un país té els recursos que calguin si hi ha un propòsit es fa tot el que sigui necessari per tal de "comprar" els negacionistes.

L'exemple més clar al tenim a Ohio, al Midwest, estat que conec molt bé perquè m'hi he passat molts dies els darrers quatre anys de la meva vida. Políticament, Ohio és un estat xarnera, que vascula entre conservadors i demòcrates segons els anys i els candidats que s'hi presentin. A les presidencials de novembre de l'any passat, el guanyador va ser en Donald Trump.

El governador Mike DeWine, un conservador moderat i amb molt sentit comú, no vol que la immunitat de remat se li escapi de les mans al seu estat, per això ofereix un "petit" incentiu per la gent que es vacuna.

L'incentiu consisteix en cinc sortejos d'un milió de dòlars cadascun per a les persones que es vacunin. El primer tindrà lloc el 28 de maig i els quatre restants els caps de seaman successius. Ho han llegit bé. No és ni una innocentada ni una exageració. Un canal de televisió local de Columbus ho ha confirmat avui. Si a l'estat de Washington s'ofereixen cerveses a canvi de la vacuna, a New York es regalen entrades per a esdeveniments esportius i a Memphis es sortegen cotxes de models Chevrolet i Nissan, a Ohio es sorteja un milió de dòlars. 

Tot sigui per la causa. Per a ser admès al sorteig només cal ser major d'edat, resident a Ohio i haver rebut com a mìnim, la primera dosi de la vacuna.

La mesura es podrà qüestinar tot el que es vulgui, però hem de reconèixer que és un poderòs incentiu a la vacunació fins i tot per al més negacionista dels negacionistes. 

És l'avantatge de disposar de tecnologia pròpia i sobre tot, sobre tot, de no tenir restricciones pressupostàries.

Ignomínia i esperança, a parts iguals

Ignomínia

Avui, deprés de la incredulitat generalitzada de la gent normal (al menys de la gent normal del meu entorn, la que -com jo- treballa i lluita a diari per tirar endavant, per pagar les factures amb l'esperança del retorn a un passat de llibertat individual no tan llunyà) en relació a tot aquest espectacle ignominiós que els polítics independentistes estan oferint als ciutadans -als que els van votar i als que no-, ha sorgit una iniciativa a Telegram a la que m'he adherit immediatament que n'he tingut coneixement.

Es tracta del grup anonemat "Torneu-me el Vot!", que diu literalment: "He votat, he cedit sobirania i no l'esteu administrant bé. Si no sou capaços d'arribar a un acord de govern, no mereixeu el meu vot". Ras i curt. La iniciativa, que al migdia tenia uns 3.000 membres, en té hores d'ara, quan escric aquest article, 12.975. No sé fins on arribarà, però certament mostra la perplexitat d'una part de la població -segur que molta més de la que ens pensem tots plegats- per aquest joc dels disbarats que suposa el fet de no tenir govern 86 dies després de les eleccions.

El desencís és tal que potser, només potser, els representants d'ERC i Junts per Cat hauran d'assolir un acord de mínims per evitar la vergonya i el ridícul que representaria una repetició electoral, que d'altra banda, enviaria de ben segur a rodar aquesta majoria del 52% de la que es vanen els independentistes. Per cert, faig un incís. L'únic comentari sensat que he llegit respecte d'aquest 52% prové precisament d'en David Fernàndez, membre de la CUP i ex-portaveu de la formació, quan afirma: "el 52% de vot independentista no legitima la unilateralitat". No hi podria estar més d'acord. Llegir en David Fernàndez és un privilegi i un plaer, perquè mai no s'ha separat d'allò que el caracteritza i el fa gran: la coherència.

 Està clar que molta gent del meu entorn, i jo mateix, o no anirem a votar en cas de repetició electoral o si hi anem farem vot de protesta. Jo en particular m'estic pensant, si ho hem de cremar tot, de votar el PACMA o el Partit Pirata, si concorre a les noves eleccions. No és que l'independentisme perdrà si hi ha repetició electoral, és que ja ha perdut. Ha perdut prestigi, credibilitat i confiança.

Vist el panorama però, ni un nen de pit es pot creure que si hi ha finalment acord "in extremis" aquest pugui ser creïble i durador. No ho pot ser de cap de les maneres. Hi ha visceralitats enfrontades que s'arrosseguen de l'anterior govern on de facto cada conselleria tirava pel seu cantó i l'acció de govern conjunta no era ni un miratge. A l'anterior legislatura vam viure escenes de trista memòria on el ridícul va presidir moltes de les actuacions del govern.

Si Bet365 admetés apostes sobre la hipotètica durada d'un hipotètic govern de coalicció entre ERC i Junts ens faríem d'or.

Esperança

També avui però, una mica com a contrapès, els de la meva generació (del 1966 al 1971) ens hem pogut apuntar al web de la Generalitat que atorga cita per a la vacunació anti-covid. Vist el desgavell de -quasi- tot plegat, sorprèn el bon funcionament del programa de vacunació i de les confirmacions. Va haver-hi un temps, que el funcionament de l'administració de la Generalitat era motiu d'orgull. Tornar a trobar-se davant un servei públic que funciona bé és avui dia una rara avis, però tot i això, em trec el barret.

Els diferents grups de WhatsApp als que molts de nosaltres pertanyem eren un anar i venir de confirmacions de cites per a la vacunació entre aquesta setmana i la setmana vinent. L'experiència dels que són una mica més grans que nosaltres ha estat en tots els casos, molt positiva. Al menys els de la meva generació, estem esperançats que la vacunació és una part molt important com a passa prèvia al retorn de la normalitat. Hi havia alegria en la confirmació de la vacunació, sense dubte una petita passa cap a la restauració de la vida que teniem pre-pandèmia, de la que ha passat tan de temps que gairebé ens n'hem oblidat.

Desencís amb presa de pèl

Ahir, en un hilarant article a El Periódico, l'Albert Soler explicava quelcom que els ciutadans de carrer tenim ja absolutament descomptat: que els que ens governen són uns inútils totals, així que només queda demanar que ens emprenyin com menys millor). 

(https://www.elperiodico.com/es/opinion/20210507/ayuso-di-stefano-portero-articulo-albert-soler-11706423)

També ahir a ERC l'aigua va començar a sobreeixir del got i en Pere Aragonès va acabar dient prou i va trencar les cartes, que era el que semblava que la colla pessigolla de Junts Per Cat estava demanant a crits. 

No vull posicionar-me molt fort a favor de ningú perquè desconec, com tothom, la lletra petita però només per pura observació i sentit comú, que com he d'escriure cada vegada més sovint, a risc de fer-me molt pesat, és el menys comú dels sentits entre l'anomenada classe política, si després de 84 dies de "negociacions" no s'ha arribat a un acord, s'ha fet un ridícul estrepitós i s'ha aprofundit en el desprestigi global de la classe política independista i per extensió de la capacitat de posar-se d'acord en allò que és important, en té més la culpa qui va quedar tercer, que no pas qui va quedar segon i encapçala la iniciativa de formar govern.

Fins i tot algú gens sospitós de ser "constitucionalista" com en Toni Soler escriu avui a l'Ara al seu habitual article d'opinió del diumenge amb un títol que parla per sí sol Passar-se de frenada": Si algú com ell comença escrivint "podríem dir que a Junts se li n'ha anat la mà. O dit d'una altra manera, que de tant estirar la corda s'ha trencat...".

(https://www.ara.cat/opinio/passar-frenada_129_3977391.html) 

Sembla evident que el desacord és profund i que Junts, a qui separa de ERC a les darreres eleccions només 30.000 vots, no ha paït bé la desfeta i no vol perdre el protagonisme en la seva estratègia de "confrontació intel·ligent" que algú algun dia ens hauria d'explicar molt bé, perquè dubto que més enllà dels convençuts (els que s'han tret el carnet d'identitat català de 12 euros i els que s'omplen la boca parlant del consell de la república, que també m'agradaria que m'expliquessin de debò) ningú més entengui a què caramb estan jugant aquests senyors.

Entenc que la cosa és més complexa, molt avorrida pel conjunt de la ciutadania -que espera dels seus polítics que facin que el dia a dia funcioni (que no emprenyin, vaja)- però les arrels del desacord les hauríem de trobar en una animadversió visceral entre els que van passar de convergents a radicals (no ho són tots, però) i l'ala més pragmàtica d'ERC (que la Rahola, gran patriota, titlla d'"autonomistes"). Dues maneres radicalment oposades d'entendre l'independentisme.

La realitat és tossuda però, i els de Junts deuen pensar que això de "ja som el 52%" que va repetint incansablement l'ANC, amb pósters inclosos, és veritat i suficient com per a tornar a desafiar l'estat espanyol, i ERC pensa que repetir errors del passat recent sense una base més ampla és una quimera (la qual cosa no és altra que una declaració de pragmatisme).

Fa prop de dos anys que la batalla entre ERC i Junts està oberta (el pitjor president de la Generalitat de la història, Quin Torra, escriu en les seves memòries de confinament la gran decepció que li provoca en Pere Aragonès...), i segurament una coalicció no hagués estat altre que la continuació del desacord, del desgovern i del ridícul, amb consellers contradient-se i -de facto- amb dues estructures de govern gairebé separades, en les que les conselleries de Junts només retrien comptes a Waterloo, cosa il·legítima i inacceptable per a ERC, i em sembla que això ho pot entendre fins i tot un nen petit.

Desacord profund en l'estratègia a seguir al Congrés a Madrid (quan ERC té 13 diputats i Junts en té 4...), en el paper del "consell de la república" del planeta piruleta (Puigdemont no es resigna a no remenar la cua i vol continuar tocant poder, encara que sigui per a tocar els nassos i prou), i en el repartiment de les conselleries. I al cim, per acabar de tensar la corda i despreciar  i ningunejar per enèssima vegada ERC, els de Junts, com si es tractés d'un partit assambleari, afirmaven que un eventual acord s'hauria de sotmetre a l'aprovació de les bases. Tanta ignomínia fa fàstig. Entenc que Aragonès hagi diu prou, jo també ho hagués fet.

Vistes les circumstàncies, és millor passar pel tràngol d'unes noves eleccions (en les que tant ERC com, sobre tot Junts Per Cat, perdrien una muntanya de vots), que no pas continuar aquesta agonia.

Ara els de Junts diuen que permetran la investidura d'Aragonès, "cedint" 4 diputats i que faran una oposició rigurosa. No m'ho crec. Però si fins i tot això fos cert, anticipo una legislatura curta, bloquejada i plena de retrets on només els ciutadans serem, altra vegada, els perdedors. 

Tal com estan les coses, tindria més sentit repetir les eleccions on hi haurà (a diferència de les de Madrid) la més alta abstenció de la història, i resar perquè els socialistes obtinguin més vots, puguin fer govern amb els d'En Comú Podem i poguem, per fi, deixar de parlar d'aquest tema.

Els beneficis de Pfizer

En el meu darrer article defensava la necessitat de suprimir -temporalment- les patents sobre les vacunes contra la Covid19. Avui, després de la publicació dels beneficis quatrimestrals de l'empresa Pfizer, fins i tot els Estats Units acaben de demanar -ara mateix, mentre escric aquest article, notícia d'agències- la supressió temporal de les patents. I els Estats Units no són precisament un actor secundari en aquesta situació de repartiment mundial de vacunes basat de forma gairebé exclussiva en la capacitat de compra. Penso que això continua sent una quimera, però tan de bo m'equivoqui.

L'any 2020, Pfizer va reportar uns beneficis -atenció a la xifra- de 9.600 milions de dòlars, al canvi actual, uns 8.000 milions d'euros.

Una xifra astronòmica, en la que les vendes de vacunes aporten una contribució encara molt petita. És de justícia dir que Pfizer va refusar els fons federals pel desenvolupament de la vacuna (sota un pla del govern dels USA anomenat "Operation Warp Speed"), no així el seu soci BioNtech, que va rebre un suport econòmic substancial del govern alemany (370 milions d'euros). A tot això cal afegir que les dues companyies van rebre suport de l'organisme públic del govern federal  The National Institutes of Heath amb qui BioNtech té un acord de llicència del que -òbviament- Pfizer ha gaudit. Per tant, de forma indirecta Pfizer ha rebut suport públic en el procés de desenvolupament i patent de la vacuna.

Ahir es va fer públics els resultats de Pfizer del primer trimestre de 2020, disponibles a la seva pàgina web (https://s21.q4cdn.com/317678438/files/doc_financials/2021/q1/Q1-2021-Earnings-Charts-FINAL.pdf).  Només en vacunes Covid van facturar 3.462 milions de dòlars, un 25% dels ingressos totals de la companyia, amb marges de beneficis per aquest segment no declarats en xifres absolutes però en tot cas, anunciat que el marge de les vacunes està pel damunt del 26% segons estimacions de The New York Times, uns 900 milions de dòlars. Impressionant.

No és estrany. El preu al que Pfizer està venent cada dosi de vacuna oscila entre els 19,5 dòlars per unitat que han pagat els Estats Units (on Pfizer ha venut fins ara dos terços de totes les vacunes que ha fabricat) i els 30 dòlars d'Israel, que va primar la disponibilitat immediata de dosis que permetessin la vacunació massiva a la negociació del preu, a diferència del que va fer la Unió Europea.

I, com a conseqüència de tot plegat, una situació de facto completament esfereïdora: qui té diners per pagar té vacunes i qui no en té, no.

Fins a mitjans d'abril, els països "rics" s'han garantit més del 87% del total de les més de 700 milions de dosis de vacunes contra la Covid19 dispensades arreu del mon,  mentres que els països "pobres" n'han rebut només el 0,2%, segons la OMS. En promig als països rics una de cada quatre persones ha rebut com a mínim una dosi de la vacuna, i als països pobres una de cada cinc-centes.

Malgrat totes les declaracions d'intencions dels portaveus de Pfizer i els anuncis de cooperació altruïsta que publiquen al seu lloc web, la realitat és tossuda i qui dirigeix el món és el capital i les empreses cotitzades. 

Una acció de Pfizer valia 36,8 dòlars a començaments d'any, avui es cotitzava a 40, una revalorització del 9% en només 4 mesos. La companyia preveu aquest any els beneficis més elevats de la seva història. La resta és només bla, bla, bla.

Vacunes i patents

Que a aquestes alçades les vacunes contra la Covid autoritzades per l'OMS i les diverses agències mèdiques del món continuin protegides per patents em sembla un escàndol de magnituds estratosfèriques. 

Sóc un gran defensor del "copyright" en tots els seus sentits. Durant molts anys vaig patir l'efecte pervers de fotocòpies il·legals del "Suïcidi involuntari" i del "Doble Parella", com també vaig ser sempre un defensor militant de la necessitat de prohibir les descàrregues il·legals de música i llibres via programes d'intercanvis tipus "Emule" i similars que van proliferar als anys 90 i primers dels 2000.

Però en el cas de les vacunes estem parlant d'una cosa completament diferent.

En primer lloc, i com a premisa més important, estem parlant de la vida d'éssers humans que no cal dir-ho estan (o haurien d'estar) per damunt de qualsevol patent. Sóc dels que em crec, segurament de forma ingènua, la màxima que diu que "la vida no té preu". Estic totalment d'acord en un tipus d'alliberació de pantents de vacunes temporal per aconseguir com a mímin aturar la mortalitat que està causant estrallalls a la Índia i bona part de Sud-Amèrica, en particular al Brasil.

En segon lloc perquè convé a tothom tenir l'expansió del virus i la seva mortalitat de les vacunes sota control per a permetre tot el planeta recuperar quan abans millor la vida que teníem abans de la pandèmia. Si hi ha inmunitat de remat a mig planeta però a l'altre no, la pandèmia es perpetuarà. Els casos més recents i emblemàtics en són la detecció de la variant índia del virus aquesta setmana a França. Els virus venen en avió. Aquesta realitat sembla que encara passi desapercebuda als politics que decideixen sobre les nostres vides.

En tercer lloc perquè el finançament de les vacunes aprovades avui al món "civilitzat" segons la prestigiosa revista "The Lancet" (https://www.thelancet.com/journals/lancet/article/PIIS0140-6736(21)00503-1/fulltext) ha tingut fortíssimes aportacions públiques, és a dir, que s'han finançat parcialment amb els nostres diners. Les xifres, atenció, no són negligibles:

1. GlaxoSmithKline i Sanofi Pasteur: 1.740 milions d'euros

2. Novavax: 1.740 milions d'euros

3. AstraZeneca - Oxford University: 1.400 milions d'euros

4. Johnson&Johnson i Biological E: 1.250 milions d'euros

5. Moderna: 800 milions d'euros

6. Pfizer i BioNTech: 370 milions d'euros.

Sorprenent que aquestes dades no apareguin a la premsa generalista, oi? Un escàndol, com escrivia al primer paràgraf.

Una altra dada rellevant de com som els humans. L'organització Knowledge Ecology Inernational i la OMC publiquen un informe dels suports i rebutjos a la suspensió temporal de patents relacionades amb la COVID-19. No endevinarien mai el posicionament per països...

Tots els països de l'Àfrica, Àsia (Xina inclosa) i Centre i Sud-Amèrica (amb la -és clar- excepció del Brasil) patrocinen o donen suport a la suspensió temporal de vacunes. Qui no hi està d'acord? Doncs sí: ho han endevinat: Europa (Espanya inclosa), Austràlia, Japó, els Estats Units i el Brasil. Una altra cara del mateix escàndol.

Penso que per (raó número 1) humanitat, visió estratègica a mig termini (raó número 2) i perquè les vacunes les hem finançat amb quantiosos fons públics (raó número 3) necessitem que països com La Índia puguin produir la vacuna (una de les potències mundials en capacitat de fabricació de vacuna però que no pot produir les que he mencionat abans per protecció de patent), el més aviat millor. 

No és només per generositat, hauria de ser per pura supervivència. Però sembla que la miopia de curt termini dels nostres gestors no deixa veure els arbres enmig del bosc.