dijous, 14 d’agost del 2014

Breus abans de vacances

Com ja és tradicional des que intento mantenir viu aquest blog, durant 15 dies a partir d'avui mateix, deixaré d'escriure res. Arribo a aquestes dates més cansat que d'altres estius. Està essent un any esgotador, professionalment parlant, tot i que molt interessant.

No voldria però tancar portes sense comentar un parell de notícies fresques del dia que m'han cridat l'atenció:
  • Un jutge de Tarragona vol esbrinar per què la qualitat del semen dels mascles tarragonins és tan baixa. Friso per saber si l'Empar Moliner,  en Quim Monzó o en Sergi Pàmies han escrit res al respecte. Si algun d'ells ho ha fet, segur que serà per sucar-hi pa. Home, sembla clar que aquella brutal concentració petroquímica al costat de la ciutat no pot portar gaire res de bo, des d'un punt de vista de qualitat de vida (en relació a la salut, vull dir), però d'aquí a inferir una relació causa efecte entre el complex petroquímic i la qualitat del semen hi ha un tram. No he llegit la noticia a fons, m'he quedat en el titular, que segur que és trampós, però queda clar que de vegades els jutges fan com alguns que com que tenen poca feina pentinen el gat. O tempora o mores.
  • La festa per excel.lència de la Costa Brava, el "coctel Rambo" de Llafranc del que recordo les primeres edicions, quan erem quatre gats i en Bisbe es ruixava de tissana que queia sobre una gran font de la que després omplia els gots dels quatre que ja anavem tous de gin-tònics, ha estat prohibida pel Govern de la Generalitat, alegant raons de seguretat. Cert és que l'espectacle, algun any fins i tot amb helicòpter, havia sortit de mare (l'any passat va concentrar 1.800 persones al passeig de Llafranc), però per molts de la meva generació i la meva terra, en Rambo-Bisbe formava part de les nostres vides. La Generalitat hauria de tenir coses més interessants que fer que prohibir festes que han esdevingut icòniques. O tempora o mores.
Bones vacances i fins d'aquí a quinze dies.

El desgavell de l'Orient Mitjà

L'Orient Mitjà és un polvorí des de fa molts anys, on hi ha en joc interessos contraposats de les nacions àrabs, d'Israel i de les grans potències mundials, en particular Rússia i ens Estats Units.

Hi ha dos grans eixos de desestabilització en aquesta regió. El primer és sense dubte la situació a Israel i Palestina, on la partició de Palestina en dos estats sobirans de territori similar, s'ha incomplert sistemàticament des de la fundació de l'Estat d'Israel l'any 1948 i això no ha estat més que una inesgotable font de conflictes.

Una Palestina dividida territorialment (la "presó" de Gaza i la Cisjordània del mur de formigó, farcida d'assentaments de jueus d'ultraortodoxes de la pitjor calanya), moralment (hi ha Palestins adults que només han conegut els camps de refugiats de Jordània i la "misericordia" de l'ONU en forma d'ajut alimentàri, mèdic i d'educació) i políticament (Al-Fatà i Hamàs, enfrontats de facto des de fa molts anys, des de l'asssasinat de Yasser Araf...). Israel actua amb la impunitat de qui se sent recolzat pel "senyor de la guerra nord-americà", i del lobby jueu que ha abocat i abocarà tants diners com sigui necessari perquè quan algun dia la Comunitat Internacional acabi obligant a Israel a reconèixer l'Estat Palestí, només quedin runes i terres ermes.

De fet els britànics tenen gran part de la culpa de la situació actual. Unes fronteres traçades amb tiralínies sobre un mapa sense respectar pobles i cultures són una part consubstancial del problema actual.

L'altre problema és, com sol succeir en tantes i tantes qüestions, d'origen religiós. Tots hem sentit a parlar i hem llegit dotzenes de vegades sobre els xiites i els sunites. Moltes sabem que al món àrab, el 85% o fins i tot el 90% són sunnites i el 10%-15% són xiïtes. Aquests darres són fonamentalment els iranians i els iraquians, i els sunnites, per fer-ho ras i curt, la resta, des d'Indonèsia fins al Marroc.

La distinció entre una i altra branca, que provoca odis aparentment irreconciliables, i que un company de feina egipci ha intentat -sense èxit- d'explicar-me diverses vegades ve a ser sobre la interpretació de qui explica el veritable Alcorà després de la mort del Profeta Mahoma (anys 632). Els uns dieun que els Imams (els xiïtes), com a desdendents directes de la filla del profeta (Fátima) i el seu cosí (Alí) i els altres (els sunnites) els companys del profeta. És com ser de la Vella o la Jove de Valls, per posar un exemple nostrat. Si ets de l'una no pots ser de l'altra i no pots veure els membres de l'altra ni en pintura. Doncs això. Els odis irreconciliables són l'excusa per a cercar millorar la posición d'influència en països on la manca d'estabilitat permet que s'instal·lin bancs de proves de tota mena.

El fet que els Iranians siguin xiïtes i els Iraquians també però que Saddam Hussein fos sunnita (la minoría d'elit en un país de xiïtes) i que hi haguéssin els kurds al nord de Síria, Turquia i Irak, ho complica tot encara més. La qüestió és que aprofitant la situació de caos i desgovern provocat pels Americans amb la caiguda del règim de Saddam (al capdevall un mal menor, comparat amb tot el que ha vingut després), va començar com qui no vol la cosa la revolta a Síria (amb el suport d'Aràbia Saudita i Qatar, que van armar els rebels sirians (sunnites)) i que actualmente és un conflicte enquistat del que ningú és capaç de treure'n l'entrellat (això sí, ja ha provocat més de 150.000 morts i un número incontable de desplaçats). Rússia recolza El Assad, Europa alguna facció dels rebels, els Americans tot i els satèlits espia i els drons van perduts. Els xinesos recolzen Iran. Iran vol un Irak xiïta però no Jihadista, i per tant s'alia amb els sunnïtes del govern iraquià (del que en queda) per combatre la forma militat de l'autoanomenat Estat Islàmic.... 

I en tota aquesta situació de crisi permenent jihadistes de tot el món aprofiten per a probar de constituir aquest Estat Islàmic pitjor que el que poguéssin haver concebut mai els Talibans. Els avenços militars d'aquestes faccions només s'explica per la immensa divisió i manca d'estructures d'Estat tant a Síria com a l'Irak actuals. El final de tot plegat és difícilment predictible, però no seria descavellat pensar que una mena de "Tercera Guerra Mundial" pogués començar en una zona com aquella.

Per a seguir amb atenció.



dimecres, 13 d’agost del 2014

Darwin, altra vegada

Ahir dinant la lectura de la premsa em va provocar un sentiment de profunda tristesa. Segurament el fet de ser amb tota probabilitat l'únic client de Ca la Paula a Castellfollit de la Roca -uns menus amb una relació qualitat preu extraordinària, per cert- que no era turista també hi va ajudar. Objectivament però la pàgina de La Vanguardia que vaig obrir a l'atzar abans d'abordar els sudokus de la pàgines salmó em va deixar deprimit.

A la pàgina en qüestió no hi havia ni una sola notícia positiva, però la que sense dubte em va cridar l'atenció va ser la de la parella polonesa d'uns 40 anys fent-se una "selfie" després d'haver creuat la barrera de seguretat d'un penya-segat a Portugal i la seva posterior caiguda al buit amb resultat de mort. No m'estranya, veient les imatges del penya-segat del Cap de la Roca.

Després de llegir el primer paràgraf de la notícia vaig tornar a pensar en els famosos "Darwin Awards" que ja he citat diverses vegades en aquest blog. No vaig riure, perquè la mort d'un ésser humà no em fa riure ni en la pitjor de les circumstàncies, però sí que vaig pensar-hi de seguida. Una parella de beneits com la noia nord-americana que fa un parell de mesos va morir atropellada per un camió quan estava penjant una "selfie" al Facebook.

El problema moral va venir immediatament després, quan vaig continuar llegint per constatar que l'accident va passar davant dels dos fills de la parella, de 5 i 6 anys, que van observar en viu i en directe com els seus pares queien al penya-segat. Òbviament van requerir atenció psicològica perquè van quedar en estat de xoc.

Així doncs, la parella complia el primer requisit de les regles dels "Darwin": ser objecte buscat d'una mort estúpida en grau superlatiu. El problema és l'incompliment de la segona norma, la de morir sense descendència. Fins i tot en l'improbable cas que els dos infants haguessin estat adoptats, no podem evitar sentir consternació i tristesa per dos nens la vida dels quals quedarà marcada per sempre més per un fet tràgic que han presenciat en una edat en que tenen absolut ús de raó.

Em pregunto què serà d'aquests nens. Per què els adults de vegades actuem amb tan poc sentit de la responsabilitat? Com és possible que la inconsciència i una estúpida moda passatgera de fer-se autofotos a tort i a dret pugui acabar amb la vida de dues persones que estaven passant unes vacances fora de casa? Preguntes sense resposta. Potser matèria d'assaig per antropòlegs, filòsofs i psicòlegs. A mi només em queda un profund sentiment de buidor i tristesa. 

La cosa em va indignar tant però (pel desamparament en el que queden els infants), que vaig pensar que malgrat tot faria una excepció i concediria a la parella polonesa el premi "Darwin" "cum laude" de l'any 2014, de forma immediata, sense esperar al 31 de Desembre. És impossible que d'aquí a final d'any ningú mori d'una manera tal idiota. N'estic segur.



dimecres, 6 d’agost del 2014

De Festivals d'estiu

Les modes són terriblement esclavitzants. I ara des de fa uns anys de moda muntar Festivals musicals d'estiu, parlar de festivals, acudir a festivals. Sempre que si no hi ha festivals és com si no hi hagués estiu.

Si hom no va com a mínim a un festival de música vol dir que no s'és d'eixe món, o que està totalment "out" o que senzillament s'ha deixat de respirar. Reconec que tot i que tinc tendència natural a portar una mica la contrària a tot allò que està excessivament de moda, sóc el primer de caure-hi de quatre grapes. Aquest estiu he estat ni més ni menys al festival de Cap Roig (Elton John), a la jornada inaugural del concert de lírica de Perelada (Beczala i Grimaldi, tenor i soprano respectivament) i al Sons del món 2014 de Roses (Els amics de les Arts), per cert, impressionant aquest darrer.

La moda dels festivals ha anat in crescendo com els bolets una tardor plujosa. Però ara la veritat és que la qüestió comença a cansar, a fer una mica de pudor. Passa com amb els gin-tònics, i les cerveses de kilòmetre zero, que se n'ha fet un gra massa i que de tant parlar-ne i de tant escriure'n i de tantes varietats i de tantes tòniques i de tan de gra de fajol i de tanta parafernàlia, per utilitzar una paraula políticament correcta (de tanta collonada o tonteria seria segurament més escaient), a un li han tornat les ganes de degustar els gin-tònic de Gordons (de tota la vida) i els "quintos" de San Miguel.

Ara els festivals, a més a més tot sigui per la recaptació, es "mariden", amb vi, amb gastronomia, amb el que sigui, però aixeques una catifa i de sota t'hi surt un festival amb una degustació de la bodega calongina "Clos d'Agon", per posar un exempre verídic. Jazz i copes, música entre vinyes amb Joan Dausà, per posar-ne un altre , i tants i tants prodigis d'originalitat.

De tota manera, si una actuació m'hagués agradat anar a veure -a priori- era el concert de "retorn" de l'Al Bano i la Romina Power que tornaven a cantar plegats ahir a Perelada després de 20 anys (escric aquestes línies escoltant les seves cançons a Spotify). Aquest matí, la canço de les vuit a Catalunya Ràdio ha estat precisament la "Felicità" de la parella que va enlluernar una generació, i reconec que se m'ha posat la pell de gallina. Records de quan erem molt joves i aquella parella era l'exaltació de la felicitat veritable; ensucrada, sí, però vertadera. Després, llegint la crítica del concert (esplèndit Esteban Linés a La Vanguardia) he conclòs que el temps passa per tothom i que al capdevall recuperar el passat és quelcom del tot impossible (vaig tenir la mateixa sensació al concert de Cap Roig de Bob Dylan fa uns quants estius). Si es van retrobar per cantar plegats ara fa un parell d'anys és perquè un milionari rus va pagar el que no està escrit per tal que tornessin a cantar junts.

De tota manera, què bonic és retornar amb el record a una època en que la parella feliç cantava:
"Senti nell'aria c'è già
la nostra canzone d'amore che va
come un pensiero che sa di felicità
Senti nell'aria c’è già
un raggio di sole più caldo che va
come un sorriso che sa di felicità".

Eren altres temps. Hi havia il·lusió col·lectiva per les coses més senzilles i a Andorra només s'hi anava a comprar sucre, formatge, galetes daneses de mantega (les arxifamoses butter cookies) i a posar gasolina.






Per què ara? (I no fa uns anys, o demà passat)

Els que visiten aquest humil blog saber que a l'agost tanco per vacances però com sigui que aquests dies em toca encara treballar, trencaré el costum i si el cos m'ho demana faré algunes entrades.


Aquests dies continua voltant-me pel cap el que en Monzó va titular "el perquè de tot plegat". Avui l'Empar Moliner escriu a l'Ara sobre l'afer Pujol des d'una perspectiva diferent, com sempre. Descriu aquell sopar menestral al programa "El convidat" de l'Albert Om, amb una "truiteta  i una mica de peixet fregit que li havia preparat la seva dona" (sic). Tot un exemple d'humiltat gairebé escolàstica....Conclou la Moliner: "Aquella cuineta. La soledat del matrimoni que no vol res, que ha viscut pel país, cap fill, cap nora, cap nét, ells sols. Aquella escena, ara, que bèstia que resulta".


Doncs sí, la imatge (tothom que conec va veure aquell programa) resulta gairebé apocalíptica. Aquesta setmana a la premsa de tots els colors se'ls deu haver acabat la veda (la pregunta del milió de dòlars és, qui havia decretat la veda?), i des de fa uns dies només llegeixo perles i més perles sobre els galifardeus de la família, on sembla endur-se clarament el premi gros l'Oleguer Pujol Ferrussola, amb un patrimoni a l'exterior de fer riure..."Només" 93 milions d'Euros. Em llegir-ho em vaig engargussar amb el cafè. Ni la prostitució, ni el tràfic d'armes ni el de drogues donen tant diner en tan poc temps. Només la corrupció. Ni un dels fills Pujol (dels 7 que té), està net de sospites patrimonials de dubtosa procedència. Quina gran vergonya.


Ja fa anys que m'arrossego pel món i és obvi que si tot això surt ara amb tants pèls i senyals fa molt temps que els que tallen el bacallà ho sabien, o al menys en tenien més que indicis, perquè a més a més els hereus no eren precisament discrets. Per tant la policia, l'Agència Tributària, la premsa cavernària i la no cavernària...en sabien coses.Però surt igual que quan va sortir el suposat informe de la Policia sobre en Mas i en Pujol (que resulta que, al capdevall, era premonitori...) abans de les eleccions del 2012. Sospitós no? No serà que les clavegueres de l'Estat, a l'igual que va passar amb el Rei abdicat van fer màniga ampla mentre els va convenir i quan les coses començaven a anar maldades van sortir elefants, Corinas, Urdangarins, i discursos de Nadal exigint igualtat davant la llei? Segur que hi ha part d'això. Jo recordo els temps en que la infanta Cristina venia a la Christmas Race de Palamós i no li podies fer una miserable foto (et velaven el rodet -d'aleshores- ho vaig viure en persona).


Ara, el que més preocupa és la "dosificació" de la merda. Avui en Felip Puig ja ha hagut de donar explicacions (no només a Catalunya Ràdio sino també a TV3) sobre un seu germà i suposats afers amb un Pujol (de fa 15 anys, això sí!...). El problema és si els que estan actualment al Govern o els que lideren Òmnium o l'ANC no estan nets com una patena, perquè sí fóra així, l'anomenat "procés sobiranista" durarà de Nadal a Sant Esteve. Patriotes potser, però carallots, ni parlar-ne. Ja prou benes als ulls hi ha hagut.  Si ha de surtir més porqueria, parafrassejant l'Albert Bosch..."que surti tot i que surti ara", perquè ara ja està més clar que mai que al final "se sabrà tot".