"Montapollos" i "Pagafantes", una nova manera de fer política

El títol del blog d'avui respon a un extracte de les discurs d'ahir d'en Miquel Iceta (polític pel que sento una gran admiració, sigui dit de passada) a la tradicional festa de la "rosa" a la que també hi va assistir en Pedro Sánchez, president del govern espanyol en funcions. Iceta es referia als motius de fons pels quals tornem a un escenari d'eleccions anticipades, referint-se als seus més propers adversaris polítics: Ciudadanos, als que va anomenar "montapollos" (adjectiu, bastant encertat en el fons, cal reconèxer) i "pagafantes" als d'Unidas Podemos, per allò de voler quedar bé amb tothom, en particular amb els partits independentistes.

Què volen que els digui? El nivell és tan estratosfèricament baix -fins i tot en el cas de polítics amb capacitat- que a un li cau, literalment, l'ànima als peus. Si els polítics amb solera i recursos també se'ls en va l'olla quan entren en "mode pre-campanya electoral", doncs tot plegat diu molt poc a favor dels nostres representants.

I la conseqüència de tot plegat -avui en llegia diversos "twits" i alguna "carta als lectors" a "La Vanguardia", és que la gent normal, el votant mig, el i la que es lleven "ben d'hora, ben d'hora" per anar a treballar i portar un o dos sous a casa i pagar hipoteques i impostos, n'estàn d'aquesta buidor interessada i mediocritat conceptual fins al capdemunt. Resultat esperat? Més abstenció, sense cap dubte

Queda clar que quatre eleccions en quatre anys són una mostra més que evident de la incapacitat dels nostres representants per fer política de veritat, amb alçada de mires, i arribar a pactes. En aquestes darreres eleccions (post-eleccions) Pedro Sánchez ha jugat de forma interessada i mesquina amb els sondejos i les enquestes per a evitar haver de pactar amb Unides Podem. Per no parlar del gest  de l'Albertito "el faxta" a la darrera corva: "m'abstindré si castigues  a l'Infern de Dante els indepes catalans, aquesta mala gent". Impressionant el nivell. En Castellà: "Qué nivel Maribel!!!".

I què és el que succeeix tradicionalment a Espanya quan hi ha més abstenció? Doncs que això beneficia a la dreta. De fet, les enquestes que ahir publicava "La Razón". Els estalvio els detalls i passo directament a les conclussions: "La suma del PSOE y Podemos, entre los 160-164, frente a los 165 actuales, por lo que una repetición electoral seguiría dejando a Sánchez en manos del PNV y de los partidos independentistas. Un escenario similar al actual y cargado de inestabilidad".

Però aquesta enquesta no recull, òbviament, la irrupció del nou partit polític auspiciat per Iñigo Errejón. Resultat esperat d'aquest moviment? Més fragmentació del vot de l'esquerra, i més opcions de majoria absoluta per a la dreta del PP. Perquè també sembla clar que l'Albertito Rivera s'enfonsa en la seva creixent radicalització i manera de manar autoritària i dèspota dins al seu partit. En aquest cas, no dubtin que les enquestes la clavaran. Passi el que passi, Ciudadanos perdrà vots i escons.

Així doncs què podem esperar de les noves eleccions? Més inestabilitat i prou. I si això ho combinem amb les conseqüències d'una sentència dura al Procés, tenim un còktel Molotov que serà molt difícil de gestionar i digerir. Un any més, sembla que s'acosta una tardor calenta, en sentit literal i figurat.

Fan falta polítics de veritat, però sembla que a aquests se'ls va endur el vent, com al sentit comú o a la fred de tardor.

GretaThunberg, una visió crítica

La vikipèdia la defineix com "activista medioambiental sueca centrada en els riscos del canvi climàtic". Aquest matí, a les 8:00 en el seu "Davantal de les vuit" en Basté l'exalçava fins al cel, juntament amb l'Ansu Fati, en un clam a favor de la trempera de la joventut. Res més extraordinari que la vitalitat, la força, l'altruïsme, la determinació i la ambició de (determinats) col·lectius de joves.

Que aquesta noia està removent i despertant moltes consciències és una evidència, i que davant la imminència de la crisi global climàtica tota iniciativa de conscienciació és molt benvinguda és també molt benvinguda és obvi. 

Està clar també que els grans canvis de la història han estat provocats per gent que s'ha revelat contra el sistema. Des dels obrers de les fàbriques tèxtils a l'Anglaterra del Segle XVIII i XIX per a aconseguir condicions de treball dignes i jornades laborals decents, fins a la lluita de les persones de raça negra a l'Amèrica dels anys 60 per a aconseguir l'eliminació de la segregació racial, o la lluita de les dones angleses per a aconseguir el sufragi universal. Hi ha centenars d'històries magnífiques de persones que anònimament o no tan anònimament van dedicar la seva vida a lluitar per a millorar les condicions de vida i drets dels seus conciutadans. La Greta Thunberg és, sense dubte, una d'aquestes persones.

Ara bé, dit això, i des del respecte més profund per les persones amb ideals que creuen en el que fan, he de dir que em sembla que hi ha molt teatre (molta "performance" o "teatro del bueno", que diria el gran Mourinho) en algunes de les activitats que fa aquesta noia. Jo no sé qui és el director o la directora de marketing d'aquesta jove i com dirigeix la campanya de lluita climàtica, però crec que hi ha alguns enfocs que poden provocar efectes indesitjats.

Per exemple: que aquesta noia viatgi en veler a Nova York per a participar en la cimera de la ONU pel clima (i la pertinent cobertura mediàtica "urbi et orbe" de la sortida, la travessa i l'arribada) per no voler agafar un avió, em sembla no un gest simbòlic sinó una pallassada extraordinària. Sobre tot quan després s'ha sabut que la tripulació que la va portar, va tornar cap a Suècia en avió....

Una noia tan jove, dinàmica i desperta segur que ha sentit a parlar dels avantatges i de les virtuts de les vídeoconferències via "skype" o "cisco", per citar-ne només alguns protocols. La jove lluitadora podia haver aconseguir pronunciar la seva conferència des del jardí de casa seva, on segurament hi té molts arbres i plantes verdes i tots els membres de l'Assemblea de l'ONU l'haguessin aplaudit exactament igual, drets i rendits a la seva joventut i entusiasme, i tots plegats ens haguéssim estalviat una pantomima que honestament, put una mica a ranci.

Francisco Franco. Per fi justícia

Si un extraterrestre baixés a l'agonitzant Planeta Terra i abans de venir li fessin un curs accelerat de tot el que cal saber per tal d'aprofitar al màxim la missió d'exploració que li han encomanat, segurament li explicarien una mica d'història contemporània mundial, i si aterrés a la vella Europa, li farien probablement un resum accelerat de la història del  Segle XX i les seves dues Guerres Mundials.

Aquest extraterrestre segurament entendria perfectament (se suposa que estem parlant d'un explotador intel·ligent, dels millors de la seva espècie, un extraterrestre explorador) que a Alemània no hi hagués cap estàtua d'Adolf Hitler a cap plaça ni a cap carrer del país, ni cap monument dedicat a la memòria d'un dictador sanguinari, racista i abominable, ni cap possibilitat d'exaltació de la seva figura, ja que està prohibit per llei i la constitució del país. També, aquest mateix explorador, entendria perfectement i sense gaire explicacions addicionals que a Itàlia no hi hagués cap monument ni plaça ni record en memòria de Benito Mussolini, per les mateixes raons que a Alemània.

Segurament també entendria el nostre benvolgut colonitzador que del mariscal francès Pétain, tampoc en trobés gaire rastres al nostre veí francès.

Però de ben segur que al nostre potencial colonitzador li haurien de repetir la lliçó pel que fa a Espanya. Per a una persona intel·ligent, observadora externa, segurament li costaria d'entendre que un dictador que va causar una Guerra Civil a la que van morir no menys de 800.000 persones i que acabada aquesta guerra va manar de forma feréstega i cruel durant gairebé 40 anys durant els quals va purgar tots els seus enemics i va fer construir, amb presoners de guerra, l'ignomínia del "Valle de los Caidos" per a escarni i vergonya dels derrotats.

Ben mirat, no ho entendria de cap manera. 

Per això és una veritable satisfacció, en el sentit d'alleujament per a tots els que van patir la guerra i van morir a mans del dictador, que el Tribunal Suprem hagi fallat a favor del Govern Espanyol en la seva pretensió d'exhumar el cadàver de Franco i enterrar-lo en el cementiri on hi ha les restes d'altres destacats ultradretats (ex-ministres, militars, empresaris i alts càrrecs de l'administració franquista). 

Fins ara no s'havia fet justícia de cap de les maneres perquè la Transició va suposar un oblit generalitzat i conscient de les barbàries del franquisme, però com a mínim, amb aquesta sentència queda ara el resarciment moral de saber que, per fi, es farà justícia amb les restes de l'inmund dictador.

Recordo ser pràcticament expulsat del "Valle de los Caidos" per un segurata-goril·la quan amb 22 anys vaig voler trepitjar la tomba del dictador, en senyal de despreci. Ara, en desgreuje dels centenars de milers de morts i ultratjats pel dictador, es fa justícia, per primera vegada en molt de temps.

És, sense dubte, un motiu de celebració. Que res no ho espatlli.

Accidents laborals (Vive la France)

Des de força jove sempre he pensat que França és un país dels més avançats del Planeta, i que a nosaltres ens porta anys d'avantatge. Quan aquí encara teníem televisió en blanc i negre ells ja filmaven les pel·lícules de la sèrie "Emmanuelle", protagonitzades per la mítica (holandesa, que no francesa) Sylvia Kristel o tenien un tal Marlon Brando ballant "El darrer tango a París".

Van ser els inventors del "Minitel", un eficient invent precursor d'internet quan ni als Estats Units se'l podien imaginar; es ven treure de la màniga un avió supersònic -El Concorde- que cobria el trajecte entre Paris i New York en poc menys de 3 hores, i van inventar la targeta de crèdit amb xip, per citar només algunes dades rellevants.

Però a més a més, des d'una perspectiva de la democràcia i la justícia social, pocs països hi ha que puguin donar lliçons a França -Liberté, Egalité, Fraternité-.

Això ha tornat a quedar demostrat aquests dies en fer-se pública la sentència d'apel·lació de la família d'un treballador de l'empresa que va morir "per accident de treball".

En Xavier X, treballador casat i amb fills de l'empresa ferroviària francesa TSO, va desplaçar-se per feina a una localitat de França. Allà, va conèixer una dona i van acabar anant a un hotel a practicar sexe, o fotre un clau, com vulgarment ho podríem anomenar. No se sap ben bé (l'autòpsia és capaç de determinar-ho amb exactitud?) si per l'estrès provocat per la feina o els fogots i l'excitació del sexe il·legítim, el pobre Xavier va acabar patint un infart de miocardi i la va palmar.

En primera instància, l'empresa es va afanyar a titllar el cas de "relació extramarital amb desconeguda", per evitar pagar qualsevol mena de compensació.

L'esposa banyuda. convençuda de la "grandeur" de mires de la justícia francesa, va recórrer la posició de l'empresa (els fets es remunten al 2013), i sis anys més tard, la sentència, definitiva i ferma, dóna la raó a la família. Els pobres desgraciats de TSO no només hauran de pagar una indemnització al treballador, sinó cotitzar-lo fins a la seva edat de jubilació i pagar-li un 80% del salari que hauria percebut en vida.

Reconec que és una interpretació agosarada, que pot sentar precedents, però què caram, la jutgesa ho defensa raonant que, en desplaçament laboral, tot és feina i que "l'activitat sexual era normal, com dutxar-se o menjar".

La veritable "grandeur" de la sentència (amb la que jo estic molt d'acord) és que la jutgessa no es considera legilimada moralment per a dirimir qüestions d'estricta moralitat judeo-cristiana, que poc tenen a veure amb el fons de la qüestió. Que tu tinguis sexe amb la teva dona, una prostitura o una oca grassa, no conculca el principi bàsic que hi ha un desplaçament laboral de per mig i que aquesta és la vertadera natura de l'afer, com en un accident "in itinere", vaja. Si el traballador no s'hagués hagut de desplaçar, probablement encara seria viu (o no s'hagués mort en aquell moment).

La justícia francesa, dóna una lliçó de deontologia. Bravo!

Des del Japó. Llums i ombres. Ombres

Si en l'entrada del blog anterior feia menció a una pel·lícula per a expressar una de les més grans virtuds dels japonesos, per a parlar de les ombres no trobo millor manera que recórrer a un dels meus grans referents del cinema, també d'acció, el director Ridley Scott i la seva pel·lícula "Black Rain", del 1989, d'impressionant factura, tant pel que fa a la interpretació (protagonitzada per Michael Douglas i un joveníssim Andy Garcia), com pel muntatge, la realització i la banda sonora, de Hans Zimmer. De fet, va guanyar dos Oscar menors (so i efectes de so).

A "Black Rain" dos policíes nord-americans han d'escortar un membre de la Yakuza (la mafia japonesa) de tornada al Japó. Només d'arribar l'avió però se'ls escapa. La pel·lícula recull bona part de les ombres de les que vull parlar: les contradiccions de la societat japonesa. S'ha dit sempre que la realitat supera la ficció però que la ficció s'inspira moltes vegades en la realitat. Així és.

Els japonesos, sotmesos a una rígida disciplina des de petits, tant a l'escola com a casa, diria que tenen escassament desenvolupades les habilitats socials. Són molt educats, però molt distants. Refusen el contacte físic tan com poden i els molesta molt que els toquin el braç o l'espatlla. No hi ha mostres d'afecte. No hi ha petons. Aquests dies, ho he pogut viure i constatar personalment. M'explicava un cuiner australià afincat al Japó des de fa sis anys, que molts japonesos porten màscara no per altra cosa que per evitar haver de tenir converses al carrer, o al metro, o a la feina (quan no és estrictament imprescindible).

El sistema social està basat en no destacar d'entre el grup. Tothom va vestit pràcticament igual, els i les escolars amb uniforme (faldilla plisada blava i blusa blanca elles i pantaló negre o blau i camisa blanca ells) i els treballadors i treballadores urbans, camisa blanca i vestit blau ells, i vestit de colors càlids elles (molt poques dones he vist amb pantalons). Això provoca també que hi hagi una certa obsessió per no engreixar-se (per evitar ser mal vist i no cridar l'atenció), tot i que el règim alimentari, a base de molta verdura, arròs i molt de peix, ajuda molt.

Aquest sistema basat en part en l'auto-censura apresa des de petits i fomentada per les institucions també ajuda a l'índex tan baix de criminalitat. Però és que en realitat és que al Japó existeix la pena de mort i s'aplica de forma molt més regular que en d'altres llocs on aquesta pena és legal (amb un percentatge d'aprovació per part de la població que supera el 80%). Entre l'any 2000 i el 2018 s'han executat cap a un centenar de presos, tot i que els japonesos miren de donar el mínim de publicitat a aquest tema per evitar comentaris i retrets sobre tot per part dels estrangers.

Aquesta mateixa rigidesa és aplicada per a ser admès al país com a estranger. A "Black Rain", una nord-americana que regenta un club de nit (parla japonés perfectament), li diu al Michael Douglas que ser estranger al Japó "gaijin" (amb connotacions més aviat despectives) és un inconvenient molt important i una barrera per a progressar, en una societat caracteritzada per una gran homogeneïtat racial i molt poca població estrangera (en comparació a molts altres països del món: la insularitat i regles molt estrictes d'atorgament de permisos de residència ho fan molt difícil). Un estranger té moltes dificultats d'integració i fins i tot, hi ha molts coneixedors del país que consideren que hi ha un concepte latent, no explicitat, de racisme (de fet és molt improbable veure persones de raça negra o àrab, més enllà de turistes).

En aquest sentit, recomano vivament la lectura del llibre de l'autora belga Amélie Nothom titulat "Estupor i tremolors" en el que ella explica en primera persona la seva experiència de treball al Japó (era filla de l'ambaixador de Bélgica a Tokyo als anys 90). https://www.anagrama-ed.es/libro/panorama-de-narrativas/estupor-y-temblores/9788433969194/PN_459.

Tota una llicenciada, que treballant per una empresa japonesa, no va aconseguir de fer altra feina que portar cafès, fer fotocòpies i netejar lavabos. Un relat força impressionant.

Finalment, no voldria deixar de parlar de cert component "friky" provocat per aquesta mateixa rigidesa social. Hi ha molts japonesos que viuen sols i que es relacionen amb el món exterior només a través de les xarxes i el correu electrònic. Juguen a jocs amb el telèfon mòbil, fins i tot caminant per carrer (vaig assistir personalment a una cacera de "pokémon GO" al barri de Ginza, el més distingit de Tokyo, i em costava de creure el que veia). El Japó és el país del món on més nines inflables es venen, i on els establiments de màquines recreatives -oberts alguns d'ells 24 hores- més èxit tenen. Plantes senceres de videojocs, simuladors i màquines de premi.  Entrar en una d'aquestes botigues (jo ho vaig fer a vàries) és una autèntica experiència antropològica.

Llums i ombres. Tot i això, em quedo amb les llums.

 

Des del Japó, llums i ombres. LLums

Una de les meves pel·lícules d'acció de capçalera (la dec haver vist set o vuit vegades) és "The Last Samurai", film del 2003 dirigit per Edward Zwick i protagonitzat per Tom Cruise. 

Cruise encarna un ex militar nordamericà turmentat per haver participat en matances de tribus indies dels Estats Units, que acaba essent recrutat per a contribuir a la formació en tècniques de guerra modernes de l'exercit japonès. Durant le primera batalla contra els samurais (guàrdia personal de l'emperador que no volia que es creés un gran exèrcit japonès), acaba essent capturat per un grup de samurais que s'oposen a les reformes de l'època de l'emperador Meiji (finals del Segle XIX). 

Com sigui que en el poblat dels samurais té un règim de semillibertat, es dedica a passejar i observar. Un dels seus pensaments durant aquesta fase de la pel·lícula i que em van cridar l'atenció quan la vaig veure per primera vegada diu més o menys: "els japonesos posen un sentit de perfecció i l'excel·lència en tot allò que fan, sigui el que sigui". 

No havia estat mai al Japó, tot i que a la meva època de consultor havia treballat per a empreses japoneses. He d'admetre que la meva percepció després de deu dies és exactament com diu en Cruise a la pel·ícula. Un fenòmen cultural que trobo extraordinari, i que s'inculca des de petits a les escoles.

La primera conseqüència palpable, a diferència de molts altres països, és que tot funciona d'una forma que m'ha semblat excepcional, diria que fins i tot, increïble (els Estats Units, per exemple, on viatjo constantment, n'està a les antípodes).

Una de les coses que més m'han cridat l'atenció és la neteja que ho impregna tot. No només al carrer no es pot fumar (està prohibit per llei excepte en zones especialment habilitades) sino que els metros, els trens, les estacions, els lavabos públics, els carrers, estan tan nets que gairebé es podrien llepar. El més paradoxal de tot això és que al carrer o a les estacions de tren pràcticament no hi ha papereres. No sé si el mite que diu que els japonesos fumen molt és encara cert, però el que està clar és que més enllà de zones habilitades (a molts restaurants es pot fumar), no es pot fumar enlloc, ni al carrer.

El segon punt ha estat l'amabilitat i l'educació de -literalment- totes les persones amb les que hem relacionat aquests dies, des de policies, recepcionistes d'hotel, personal d'informació, o persones anòmines del carrer. Tots amb un somriure als llavis, intentant que la nostra estada fos el millor possible. L'odre a les cues als museus als trens, al metro, es respecta de forma escrupulosa. Sense excepcions.

El tercer, és l'extraordinària xarxa d'infrastructura de transport de què el país està dotat. La xarxa de trens d'alta velocitat els "Shinkansen" és terriblement eficient. està connectada amb les xarxes de trens de rodalies i metros i connecta el país de punta a punta. Un exemple molts semblant, en aquest sentit (potser l'únic) al dels trens xinesos d'alta velocitat, els "Harmony Trains". La seva puntualitat és immaculadament suïssa. Els trens que surten a les 8:33, surten exactament a aquesta hora, ni un segon amunt ni un segon avall.

El quart, la seguretat. Malgrat que, com en altres països densament poblats, hi ha vagons de tren i de metro exclussivament per a dones (a les grans connurbacions), el Japó és un país extraodinàriament segur, amb un dels índex de criminalitats més baixos del planeta terra. No només ho diuen les estadístiques, es percep. Als japonesos i a les japoneses els agrada vestir bé i portar joies i rellotges cars: no havia vist tant a cap altre lloc del món tants de "Rolex" o "Cartiers" al metro.

I el cinquè, la cuina. El Japó és un país molt ric, amb un dels PIB per càpita més alts del planeta, i en general tot és més car que a Espanya. Malgrat això, hi ha disponibilitat de cuina per a tots els pressupostos i, des d'un restaurant amb estrelles Michelin a una senzilla casa de menjars la cuina és d'una qualitat extraordinària. Un dinar pot sortit per 20.000 yen (175 €), però també per 1.200 yen (10 €) i, en ambdos casos, el menjar és bo i abundant.