L' Amèrica fracturada: dues visions d'un model de societat

Darrerament he escrit i denunciat múltiples vegades en aquest blog la creixent radicalització de bona part del món que anomenem "civilitzat". Ho estem veient a Europa (eleccions presidencials franceses, campanya per les eleccions andaluses, posició d'Hongria en relació a la Unió Europea...) però on jo dira que el fenomen més s'ha accentuat als darrers anys ha estat als Estats Units.

Hi ha un cisma creixent entre els que defensen la moderació, l'intercanvi d'idees, el debat polític, el diàleg, els punts de trobada, i aquells pels que només hi ha una visió possible del món i la vida (la seva, ja sigui a l'extrema dreta o a l'extrema esquerra) i finalment hi ha els que han desconnectat de quasevol creença, idea o pensament polític i que intenten tirar endavant malgrat els polítics i la radicalització. 

Un panorama certament desolador, però que cada vegada és més real, més tangible.

Aquest cap de setmana, al congrés de la "National Rifle Association" -he escrit darrerament tot sovint sobre la cultura de les armes als Estats Units- hi havia una màxima, que molts del ponents han defensat: "Our rights are under attack like never before". Presumeixen de ser "incansables defensors dels drets que es deriven de la Segona Esmena" -el dret a posseir armes per a l'autodefensa- però no en tenen prou: a maig de 2022, 25 estats de la Unió han reconegut el dret constitucional a portar armes fora de casa, el que s'anomena "Constitutional Carry". 

No deixa de ser curiosa l'associació entre les armes, els votants del partit republicà i l'ètnia. La majoria dels estats on portar armes pel carrer torna a ser legal coincideix en un elevat grau a on els republicans guanyen les eleccions, on l'avortament està tornant a ser declarat de facto il·legal i on el percentatge de població anglosoxona és clarament majoritària. 

Aquests individus s'informen principalment a partir de la FOX (propietat actualment de Rupert Murdoch), on el programa estrella, líder d'audiència, Tucker Carlson Tonite és de llarg el noticiari més seguit dels Estats Units en "prime time" (molt per damunt de la CNN, per exemple). El seu conductor es declara obertament ultra relegiós, anti-immigració, anti-avortista, i defensa la teoria de la gran substitució  de forma oberta i sense gaire manies (https://www.youtube.com/watch?v=1XX88B9QR_Q). 

Per algú com jo que ha viscut molt de temps als Estats Units, els esdeveniments actuals a part d'entristir-me profundament, em fan pensar clarament en una involució que ha adquirit darrerament proporcions geomètriques. Els simpatitzants de l'extrema dreta no només han deixat d'amargar-se sinó que, sentint-se més enfortits que mai, fan apologia pública de les seves posicions.

I una entitat com el Tribunal Suprem que havia estat històricament una institució basada en posicions totalment aïllades del partidisme polític amb independència del president que hagués fet els nomenaments, és ara una institució més polititzada que està dominada per una clara majoria conservadora.

La democràcia constitucional més gran del Planeta camina perillosament cap a posicions en les que la possibilitat d'un enfrontament armat interior no és cap quimera. En vàrem tenir un petit tastet el 6 de gener de 2001 amb l'assalt al Congrés dels Ests Units per una massa radicalitzada més o menys esperonada pel discurs incendiari de Donald Trump.

El principal problema però és que no hi ha una majoria social demòcrata que els pugui aturar, ni tan sols fer-los ombra. La popularitat del president Biden està per terra (segurament no té ni l'edat ni el posicionament més adequat per a enfrontar-se amb aquest moviment) i la vice-presidenta Kalama Harris, en la que molts demòcrates havien dipositat moltes esperances (jo entre ells, de qui ja vaig escriure quan només era una candidata per Califòrnia a la nominació demòcrata), està desapareguda entre bambalines, i pel que sembla, ni hi és ni se l'espera. 

Tinc pocs dubtes -avui, de la manera que estan evolucionant els esdeveniments al país- que els republicans guanyaran les properes eleccions presidencials. I no m'estranyaria que Donald Trump tornés a ser-ne el president.

La passió per les armes als Estats Units

He escrit moltes vegades en aquest blog sobre la relació malaltissa del molts nord-americans amb les armes de foc, invocant  la maleïda -i mediatitzada i mal utilitzada- segona esmena de la constitució dels Estats Units, un article que data de, atenció, 15 de desembre de 1791, és dir, fa uns 230 anys, i que en el marc del conegut com a "Bill of rights", és una de les deu esmenes que constitueixen els fonaments de la "llibertat individual" dels nord-americans, consagrada a la constitució americana i que ha romàs inalterada des de la seva promulgació.

Que el governador de Texas, el republicà Greg Abbott, un dels estats de la Unió més permissius pel que fa a la tinença d'armes, digui que el problema dels assessinats massius als Estats Units no tingui res a veure amb les armes sinó amb la salut mental de les persones que cometen assassinats massius és una ignomínia i una mentida estadística que li hauria de fer caure la cara de vergonya. Però és clar, els radicals no tenen vergonya. I si són d'extrema dreta, encara menys.

Una evident prova que això no és així, és que dels països desenvolupats, els Estats Units encapçala el rànking d'assassinats massius (definits com aquells en els que en l'acte d'un sol assassí s'han produït com a mínim 4 víctimes), amb una diferència absolutament abismal, abrumadora. Indescriptible. La gràfica adjunta és senzillament demolidora. No suporta cap argument dels defensors del lobby de les armes.

El problema que té el republicà ultra-dretà Greg Abbott és que des que és governador ha signat diverses mesures per a fer més fàcil l'accés a les armes de foc (i poder-les portar en públic), sense cap necessitat de tenir un permís ni del que als Estats Units és coneix com a "background check", és a dir, una investigació prèvia del potencial comprador d'una arma de foc per a conèixer si té antecedents penals o problemes mentals. 

Malgrat que segons una enquesta de la Texas University i el diari The Texas Tribune demostra que el 60% dels votants de l'estat no volen que els adults puguin portar armes sense llicència, Abbott, que durant el seu mandat ha signat mes d'una dotzena de lleis que faciliten més accés a les armes, diu que les mesures que ha aprovat "proporcionen més llibertat als ciutadans de Texas".

 

El "problema" que té l'Abbott és que és membre d'un dels "lobbies" més poderosos dels Estats Units, la "National Rifle Association", participarà com a ponent  al congrés que aquesta associació celebrarà a Houston aquest proper cap de setmana. El senador republicà Ted Cruz, que també participarà a la convenció va dir, després del tiroteix de l'escola d'Uvalde, que el que cal és que a les escoles hi hagi més policies armats, un altre clàssic dels radicals.

No caldria ni dir, per evident, que l'ex-president dels Estats Units també participarà a la convenció de la National Rifle Association (NRA). Només per què els lectors entenguin de forma gràfica de què va el percal dels radicals als Estats Units (enriguin-se de Vox, PP i Ciudadanos junts), els poso una foto de la pàgina principal del lloc web de la NRA d'avui mateix. Sobra qualsevol altre comentari. Estats Units no té remei...

La crisi de la llet maternitzada als Estats Units

Hi ha notícies que causen una certa incredibilitat, perquè a un ésser humà normal, costen d'entendre. El cas de la manca de llet maternitzada a les farmàcies i supermercats dels Estats Units n'és una d'elles. Reconenc que quan ho vaig sentir a la CNN primer i després ho vaig llegir al NYT em va costar de creure. 

Però després, amb un esperit a cavall entre periodista i antropòleg vaig fer una petita recerca a diversos establiments dels meus voltants, a Columbus, Ohio, per veure en persona la magnitud de la tragèdia. 

Vaig anar a uns quants supermercats i farmàcies: Wallmart,  Kroger,  CVS (la major cadena de farmàcies dels Estats Units), Walgreens i efectivament vaig poder constatar la manca generalitzada de llet maternitzada als prestatges.

Així doncs, com en el cas del paper higiènic o al llet als primers dies de la pandèmia de Covid el ja llunyà Març del 2020 (quan els supermercats van haver de limitar el número d'unitats per persona, com a la foto que il·lustra aquest articles) o en el dels cereals durant la "crisi" de transportistes del passat  mes de febrer, aguditzada pel pànic generat per la guerra d'Ucraïna en relació a l'oli de girasol o als cereals, als Estats Units avui, és una veritable epopeia trobar llet maternitzada. I com sempre, qui pateix més d'aquesta situació és la part de població que té una renda més baixa. 

Com escrivia abans, que a la primera economia mundial, on es pot comprar de tot literalment, hi falti llet maternitzada és un clar símptoma que alguna cosa no funciona gens bé. De fet, és paradoxal que es puguin comprar armes automàtiques de gran calibre (i que aquestes estiguin disponibles sense restriccions) però que en canvi falti llet maternitzada. Hi ha algunes explicacions força versemblants per aquesta situació.

1. Els Estats Units, amb encara bona part dels seus ports de la costa Oest desbordats per la crisi logística, experimenten encara avui més disrupcions de la cadena logística que les que podem patir a Europa, i això afecta les importacions d'alguns components que s'utilitzen en la fabricació de la llet maternitzada.

2. El monopoli. Paradoxalment en un país que és com un continent, 3 empreses (Abbott, Gerber i Reckit) copen pràcticament la totalitat del mercat. Només Abbott (hi ha una gran fàbrica a Columbus), té aproximadament el 40% del mercat. Aqeusta concentració, molt bona per a les empreses, no ho és tant pels consumidors, que s'han d'enfrontar amb pràctiques quasi monopolítisques i problemes de subministrament (com ara) si algunes de les (poques) fàbriques que produeixen llet infantil tenen problemes de materials o, com en el cas d'una de les grans plantes d'Abbott, d'un tancament per un bacteri d'origen desconegut que els impedeix fabricar.

3. La burocràcia de la FDA (Food and Drug Administration) que ve a ser l'equivalent a l'Agència Europea del Medicament. Encara que moltes empreses europees fabricants de llet maternitzada compleixen amb escreix la normativa de la FDA, sovint, problemes d'etiquetatge i similars fan a la pràctica gairebé impossible exportar determinats tipus de productes als Estats Unitsl. El cas de la llet infantil és un d'ells.

4. I finalment, el que el NYT qualifica com a "gerontocràcia" dels Estats Units. El sistema prioritza les persones majors de 65 anys des d'un punt de vista d'assistència tant social com mèdica. En comparació amb Europa, als USA es gasta molt més en atenció a la gent gran que amb els infants, per la qual cosa, l'administració viu amb una certa indiferència, aquesta alarmant manca de llet infantil que, de retruc i com sempre, afecta les famílies més pobres amb mares que han de treballar i per tant no tenen ni el temps ni la capacitat d'alimentar els seus nadons amb la seva llet.

Sembla una història increïble, però forma part de la crua realitat dels Estats Units de 2022.

Corrupció, impunitat i vergonya borbònica

Corrupció i impunitat són dos substantius que van indestriablement junts quan es tracta de fets associats a la monarquia borbònica. De vergonya, no en tenen cap, i no se n'amaguen. No ho dic jo ni m'ho invento. Està ampliament documentat en els llibres d'història. A Catalunya es va escriure, no fa gaire, un dels millors articles de periodisme de recerca que s'han escrit mai al respecte. Ho va fer la revista Sàpiens, al seu número 219, de juny del 2020. El tema va interessar tant que l'edició es va esgotar en menys d'una setmana i els editors de la revista en va haver de fer una segona a corre-cuita.

El primer Borbó, Felip V, que va néixer al palau de Versailles i va regnar a Espanya entre 1701 i 1746 (any de la seva mort) va ser-ne l'iniciador. Una de les clàusules del Tractat d'Utrech, referida al repartiment del tràfic d'esclaus (asiento de negros) va permetre que una de les primeres decisions de Felip V atorgués el negoci de l'esclavatge a la Compagnie de Guineé de capital francès. L'avi de Felip V, Lluís XIV, tenia el 25% de les accions d'aquesta empresa, i Felip V, un altre 25%.

Així doncs, Joan Carles I, no va fer res que no se l'hagués ensenyat com a norma de família, és a dir, la confusió entre allò que era públic i el privat, invocant la màxima que l'avi de Felip V va fer famosa: "L'État c'est moi". La confussió interessada de l'interès públic i l'interès personal. Regals, prevendes, comissions...de persones a les que interessa moltíssim estar a prop del poder.

La rebesàvia de Joan Carles I, Isabel II, va ser també una de les grans mestres en aquests afers de corrupció (en va aprendre de la seva mare Maria Cristina que en això si que era una veritable reina): posseïa accions de les empreses que més tard obtindrien la concessió de construcció de les primeres línies de ferrocarrils de l'estat i els ports de les grans ciutats costaneres i va continuar amb el negoci del tràfic d'esclaus tot i que aquests havia estat oficialment prohibit el 1815.

Segons el diari New York Times, la fortuna de Joan Carles I l'any 2012 era de 2.300 milions d'euros (la revista Forbes, el 2003 li havia estimat la fortuna en 1.790 milions) totalment incomprensible si el seu patrimoni hagués procedit només del salari assignat al rei durant els seus gairebé 40 anys de regnat. El seu últim salari públic, del 2014, any en que va haver d'abdicar, va ser de 292.750 € bruts (similar al que va tenir des de 2011, any en que es van començar a publicar les retribucions dels membres de la casa real).

En l'hipotètic cas que la remuneració de Joan Carles I com a rei hagués estat des de 1975 d'aquest import, i que no hagués tingut cap mena de despeses (això és plausible perquè totes les despeses de manutenció, habitatge, vestuari i desplaçaments van a càrrec del pressupost de casa real), hagués acumulat 11,4 milions d'euros per diguem-ne "rendiments del treball". D'on surt la diferència de més de 2.280 milions d'euros en el seu patrimoni? Doncs, fàcil, de la màxima del fundador de la nissaga borbònica a Espanya: "L'État c'est moi".

Fins aquí, la corrupció borbònica. Un fet consumat i documentat, fins i tot reconegut per la fiscalia espanyola en els autos d'arxivament dels casos de corrupció que Joan Carles I tenia oberts a Espanya i que eren els que va fer "recomanar" al monarca que "marxés voluntàriament" de l'estat fins que les aigües no tornessin al seu curs natural.

Però el que encara té menys explicació és que, una vegada convenientment arxivats aquests casos, en un exercici de prestidigitació digne del dictador Francisco Franco -ja saben, aquell que va dir que a la seva mort ho deixava tot "atado y bien atado"-  aquest senyor tingui la desvergonya de tornar a Espanya i sigui rebut "en olor de multituds". 

Una vegada, al 2014, arran de la descoberta de la seva anada a Botswana per a caçar elefants en companyia de la seva amant Corina Larsen i sense el permís del Parlament i Govern espanyols, va dir davant les càmeres de Televisión Española: "Lo siento mucho, no volverá a ocurrir", però no tan sols ha tornat a passar, sinó que ha tornat, i ho ha fet amb llum, taquígrafs, i moral de victòria (o victòria moral, que pel cas bé a ser el mateix). Al menys el seu avi Alfons XIII va tenir la decència d'abandonar el país el 12 d'abril de 1931 i no tornar mai més. Ell, ni això. Senzillament, no li cal. Ja hi ha qui ha fet la feina perquè ell pugui tornar.

I no passa res. Ningú ni al govern ni al Parlament, ni fins i tot a la Zarzuela (on només per una pura estratègia de supervivència de la institució s'haurien de desvincular totalment d'aquest personatge) han gosat dir-ne gaire res. No deixa de ser un signe més que evident d'una gran anormalitat de la democràcia espanyola, que en aquest, i d'altres aspectes, no és en absolut homologable a altres democràcies europees. Monarquia i unitat de la pàtria són dos conceptes pels que -ho estem veient aquests dies amb l'escàndol de l'afer Pegasus- l'Éstat és capaç de posar tots els recursos que calguin perquè tant la institució monàrquica com la indisoluble unitat de la pàtria siguin defensats fins a les últimes conseqüències.

Desfeta la censura informativa que va presidir bona part del regnat de Joan Carles I, sembla com si tots els actes de corrupció i manca d'exemplaritat en la seva vida privada que s'han anat destapant i documentant (començant per pagaments del CESID a Bárbara Rey per comprar el seu silenci...) ja no li causessin ni la més mínima preocupació. "L'État continue a être moi, même si je ne suis plus le roi".

La segona constatació és que em sembla més que sorprenent que hi hagi una part de la població (segurament molt minoritària, en tinc pocs dubtes, però que fa molt soroll) que aclami la tornada de l'emèrit com una victòria del Real Madrid remuntant un resultat en contra a la Champions. 300 periodistes acreditats a Sanxenxo per a cobrir l'arribada de Joan Carles I. Morbo o poder? Doncs no ho acabo de tenir clar. Que la prèmsa cavernària madrilenya s'hagi posicionat a favor de la tornada del borbó no és d'estranyar, però que aquest hagi estat rebut com un heroi per part de la població em sembla del tot incomprensible. És allò de "cornut i pagar el beure", portat a la seva màxima expressió.

Potser és que en el fons n'hi ha molts que l'admiren perquè, senzillament, voldrien ser com ell. Ho van dir Els Pets en una cançó molt divertida que segurament amaga més veritat del que els mateixos músics podien pensar quan la van escriure.

Estats Units: "Inflation" rima amb "Abortion"

És sabut que als Estats Units hi ha una visió més aviat aïllacionista des d'un punt de vista informatiu i el que succeeix a la resta del món es tracta en els mitjans de comunicació, en general, de forma més aviat perifèrica. Per dir-ho en plata, el que succeix a la resta del món els interessa ben poc, per no dir que els deixa força indiferents.

Això és tan així que de la guerra d'Ucraïna -i això que l'invasor és l'enemic històric, el "rusky"- ni els escalfa ni els refreda. L'explicació pot semblar absurda de tan senzilla que és: els cau massa lluny. El país és tan gran, un continent en sí mateix, que genera tantes notícies que no hi ha pràcticament espai pel que passa a l'exterior.

No és un mite sinó un fet contrastat que només un 42% dels nord-americans tenen passaport, i per tant, els que viatgen fora del país (Mèxic i Canadà no compten) són una minoria, que podríem situar a la classe mitja-alta i a la classe alta.

Aquests dies hi ha quatre notícies "estrella" que copen l'atenció de tots els mitjans informatius sense excepció:

• Els episodis de violència desfermada amb armes de foc a tot el país (el cas de Buffalo, malauradament, no és un cas aïllat)
• La manca de llet maternizada infantil (el que aquí als Estats Units es coneix com "baby formula"
• La inflació desbocada, i 
• L'avortament.

De la violència en vaig escriure un article fa un parell de dies (tot i que la situació és tan greu que mereix no un llibre, sino una enciclpèdia) i ho tornaré a fer en breu.

De la llet maternitzada en faré el següent article. Avui em centraré en l'avortament i de la inflació, que efectivament, en Anglès rimen, ja que són dues paraules planes amb la mateixa síl·laba final.

Aquesta setmana a Ohio, s'ha pagat el preu més alt de la història per un galó de gasolina. Avui, que he omplert el dipòsit, he pagat 4,49 $ per galó , que convertit són 1,19 $ per litre de gasolina, 1,24 € per litre. Encara que continua essent molt més barata que a Europa (no podem oblidar el fet que els Estats Units són el principal productor de petroli del món) és un fet insòlit. Només per a tenir una idea de referència, entre els anys 2015 i els 2020, el preu del galó de gasolina era de menys de 2,20$. És a dir, el preu de la gasolina s'ha més que doblat en dos anys, i a això els americans, que agafen el cotxe -no elèctric, és clar, això en aquest país encara és una frivolitat, Califòrnia exclosa- fins i tot per anar al lavabo, suposa un xoc a que no estaven habituats.

He escrit en més d'una ocasió que la pandèmia de Còvid té molt a veure amb aquesta situació. Els estímuls monetaris que el govern federal i els governs dels estats van injectar a l'economia nord-americana entre 2020 i finals de 2021, aproximadament un bilió de dòlars (un milió de milions) va tenir dos efectes col·laterals molt significatius: un abandonament massiu de molts americans del mercat laboral i una disponibilitat líquida que va impulsar que l'americà mig es llencés a comprar de forma desbocada de tot, des de cotxes a cases, fins a tota mena de bens de consum. I això, és clar, ha contribuït de forma decisiva a fer pujar la demanda, i de retruc els preus. El mes de març la inflació als Estats Units va assolir el nivell més alt dels darrers 40 anys.

El sentiment dels nord-americans en relació a la inflació és de descontent (el sentiment de confiança actual és inferior al de la gran recessió de 2008, i la popularitat del president Biden està sota mínims), perquè afecta tothom i no es pot evitar un sentiment de pèrdua de poder adquisitu en un país on el consum desbocat és pràctica comuna, es viu al dia i no hi ha estalvis, i per tant, hi ha una sensació generalitzada d'empobriment. La pujada de tipus que la Reserva Federal liderada per Jerom Powell ha començat a aplicar des de fa un parell de mesos és una de les millor armes per aturar la inflació però el perill és que la pujada de tipus d'interès torni a portar a una recessió, i con a un altre efecte col·lateral, la tornada de Dònald Trump.

De l'avortament, la principal constatació que en puc fer és que la població està enormement dividida, segurament més que mai per cal altre tema ni en cap altre moment de la història dels Estats Units. Aquesta darrer cap de setmana hi ha hagut manifestacions a favor de l'avortament a tot el país, però també marxes pro-vida. La realitat és que sembla força provable que l'esborrany del Tribunal Suprem filtrat fa uns quants dies acabi confirmant la sentència que revoca la llei de l'avortament vigent des de 1973 i que en molts estats governats per republicans (Ohio és un d'ells), l'avortament a partir de la sisena setmana serà declarat il·legal excepte en el supòsit de violació, incest i risc per la vida de la mare (i això no pas en tots els estats). 

Només com a exemple aquesta setmana parlant amb la nostra directora de Recursos Humans (40 anys, anglosaxona) en relació a aquest afer em deia que ella no avortaria ni en cas de violació...Així està el pati. 

La radicalització continua en expansió als Estats Units, i això apunta cap a una direcció molt perillosa de cara a les eleccions presidencials de 2024.

   

Jo Nesbo: "L'home de la gelosia" (Proa)

Els lectors d'aquest blog coneixen la meva passió per la literatura negra escandinava en general i en particular per l'escriptor noruec (i antic guitarrista i futbolista) Jo Nesbo, un individu de personalitat polièdrica. Em declaro un fervent seguidor de Nesbo, que disposa de traduccions brillants de totes les seves novel·les en Anglès, Català i Castellà. 

La seva saga del detectiu Harry Hole és tal vegada una de les millors sèries de novel·la negra que s'han escrit. Des que va publicar "El ratpenat" l'any 1997 fins la darrera aventura del detectiu, "Gavinet" publicada el 2019, Nesbo ha escrit 12 llibres en les que el protagonista, m'atreviria a dir que un "alter ego" de Nesbo, al menys pel que fa als seus gustos musicals, passa per tota mena de visicituts. La primera, que té com a escenari la ciutat de Sidney, a Austràlia, és addictiva des de la primera pàgina. Així succeeix amb les altre onze novel·les del detectiu. Literalment no es pot deixar de llegir. Les trames són complexes, molt ben estructurades i d'un potència aclaparadora. Alguns dels seus llibres s'han portat al cinema.

Com a músic va crear el grup de rock "Di Derre" en el que és el vocalista i toca la guitarra elèctrica. Des de la creació de la banda han publicat 6 discos.

A part de la sèrie del detectiu Harry Hole ha publicat la sèrie de literatura juvenil "Dr. Proctor", i també ha escrit literatura negra independent (darrerament) de la qual cal destacar les obres "L'hereu" (2014) i "El Regne" (2020). 

"L'home de la gelosia", recentment publicada en Català i en Castellà (abril 2022), és la seva darrera obra i la seva primera incursió (al menys que jo conegui) en el relat curt. El llibre està format per dotze històries que estan alhora agrupades en dos blocs, el primer, "Gelosia" consta de 7 relats, i el segon "Poder" està format per 5 relats. El meu fill Adrià, que sap que sóc un nesboaddicte, me la va regalar per Sant Jordi, tres setmanes després que jo ja me l'hagués comprat el primer cap de setmana que estava disponible a les llibreres.

En tots aquests relats, Nesbo es manté plenament fidel al seu estil, amb trames ben elaborades, enrevessades, però molt potents i coherents amb les que explora els instints més bàsics i passionals dels humans, també en forma de novel·la negra.

Com tota la seva obra, aquest llibre de relats (alguns molt curs, d'altres pròpiament novel·les) atrapa des del primer minut i manté al lector en tensió fins a la darrera pàgina.

Dos dels relats, "L'home de la gelosia" i "L'illa de les Rates" són de fet novel·les curtes, més que relats i no deixen indiferent el lector. 

Un dels relats, el primer, de fet, "Londres" és ja tota una declaració d'intencions. Té un dels millors guions que he llegit en molt de temps. "L'home de la gelosia" és una obra altament recomanable.

Violència desfermada als Estats Units

El dissabte 15 de maig, a quarts de tres de la tarda, un supremacista blanc de només 18 anys, després de conduir més de 200 milles, va arribar a un barri de població majoritàriament afroamericana de la ciutat de Buffalo, New York i, armat fins les dents i amb vestit militar que incloia armilla anti-bales, va disparar indiscriminadament contra els clients d'un supermercat i va acabar amb la vida de 10 persones i en va deixar 3 més de ferides. L'assassí portava una càmera Gopro al casc i va difondre la massacre en directe per un canal de twitch. Amazon va trigar 2 minuts a retirar el contingut. Tot i així, en aquell lapse de temps se'n van fer milions de còpies que circulen per la xarxa.

No és un cas aïllat, com es ben sabut. A Columbus, Ohio, on sóc aquests dies, aquest cap de setmana hi ha hagut dos assassinats més i aquesta és una constant que es repeteix a totes les ciutats nord-americanes.

En un país on la segona esmena de la seva constitució, aprovada el 15 de desembre de 1791, defensa el dret de la població a tenir armes: "A well regulated militia being necessary to the security of a free state, the right of the people to keep and bear arms shall not be infringed", successos com el de dissabte seguiran succeint, a menys que no s'hi faci alguna cosa de debò.

Si ja històricament la societat nord-americana ha estat armada fins a les dents, la pandèmia de Covid i la por generada per una situació excepcional amb final inprecís va contribuir encara més a la venda d'armes. De fet, al país hi ha 310 milions d'armes de foc en mans de ciutadans privats i un 50% de totes les que hi ha al món fora dels cossos i forces de seguretat dels diferents països. Acabada la pandèmia, els aldarulls globals que es van registrar de resultes de la mort del ciutadà negre George Floyd en mans de la policía, i la posterior elecció de Joe Biden com a president dels Estats Units no va fer sino empitjorar la situació.

La creixent polarització de la societat, amb una divisió quasi perfecta entre els que defensen el neo-conservadorisme blanc de Donald Trump (generalment anti-abortistes, cada vegada més conservadors i cada vegada més rics) i una societat integradora, votant demòcrata, que té l'esperança que la classe mitja recuperi la seva capacitat de consum, no ajuda a millorar la situació.

El crim s'ha extès de forma accelerada als Estats Units els darrers dos anys, i vist el panorama, no sembla probable que aquest hagi de minvar a curt termini.

En un escenari com aquest, em pregunto què més ha de passar perquè els governant posin fi a la venda gairebé indiscriminada i universal d'armes de foc  a una població que, per a poder comprar una pistola, només necessita el seu Social Security Number i una senzilla comprovació de falta d'antecedents penals.

Fins quan el lobby armamentístic continuarà campant i manant veritablement als Estats Units? Quant més morts caldran per a que l'ús de les armes de foc es limiti de forma dràstica als Estats Units? Com pot ser que amb 18 anys no es pugui votar en determinats estats però sí que es pugin comprar armes de foc?

Massa preguntes sense resposta. Massa víctimes innocents veuran encara durant molt de temps la seva memòria tacada i no restaurada.

No deixa de ser paradoxal que, ara que l'avortament deixarà de ser legal en la majoria dels estats (invocant l'inalienable dret a la vida), la legalitat de les armes -que deixen molts més morts que avortaments hi ha hagut en un any als Estats Units- segueixi sense qüestionar-se ni un mil·límetre.

Tecnologia digital i alteració de la conducta

En Matt Richtel és un prestigiós escriptor i periodista californià  del New York Times, guanyador del premi Pullitzer l'any 2010, que acaba de publicar una sèrie d'articles a aquest diari sobre la salut mental dels adolescents nord-americans, després de passar un any entrevistant adolescents, els seus parents i les seves amistats. Les conclusions són esgarrifoses...

Hi ha una certesa estadística i és que molts dels problemes de salut mental dels adolescents nord-americans (segurament extrapolable a problemes similars a la resta del món altament digitalitzat) van començar a partir de 2009. Sembla que hagi passat una eternitat, però del 2009 només en fa quatre dies mal comptats. 13 anys en termes de calendari gregorià.

La data no és casual. Encara que pensem que el món digital ens ha acompanyat tota la vida o bona part de la mateixa (o al menys aquesta és la percepció que tenim molts), això no és així de cap manera: fa molt pocs anys que estem digitalitzats. El que succeeix és que la progressió de la digitalització ha estat no aritmètica sinó geomètrica (s'ha fet viral, en terminologia actual). Tant, que hem acabat assimilant com a normal que la "Siri" ens espïi o que Pegasus hagi passat a formar part de les nostres vides.

Algunes dades ho confirmen: Facebook es va iniciar com a xarxa social oberta al públic l'any 2006, fa només 16 anys. Apple va començar a vendre els seus telèfons mòbils l'any 2007, és a dir, només en fa 15. En tan sols 3 anys, l'any 2009, un 33% dels nord-americans (i això són moltes persones) ja estaven connectats a la xarxa social per excel·lència. TikTok, creada l'any 2016 està esdevenint un fenòmen viral de conseqüències imprevisibles, amb fins la data, més de 2.200 milions de descàrregues.

L'estudi de Matt Richtel no és conclusiu respecte l'efecte de l'ús tecnologia digital entre els adolescents en relació a problemes tals com depressió, solitud, ansietat i d'altres problemes psíquics, però el que sí és absolutament contrastat és que l'ús de la tecnologia ha canviat per sempre més els ritmes de vida de la majoria dels éssers humans digitalitzats, en particular dels adolescents.

Un parell d'exemples que cita Richtel i dels que jo en dono absoluta fe: el primer que fan els meus fills quan es desperten, i moltes vegades també jo mateix, és mirar el mòbil, la primera activitat rutinària. La consulta del temps passat amb el telèfon, que et proporciona el mateix dispositiu, fa feredat en moltes ocasions: 3, 4, 5 i fins i tot més hores connectats i davant la pantalla.... A molts llocs públics (jo ho vaig constatar per primera vegada fa ja una colla d'anys a la Xina) les converses entre parelles o grups d'amics han estat literalment substituïdes per converses digitals via telèfon mòbil. 

L'any 2016, en un restaurant de Shanghai, vaig estar sopant amb un proveïdor al costat d'una parella molt jove (i molt rica si he de jutjar per la roba que portaven, els rellotges, els mòbils i el que van demanar per sopar) que no es va creuar ni una sola paraula durant tot l'àpat: van estar tots dos permanentment interactuant amb el telèfon. Aquella constatació em va deixar entre molt perplex i més preocupat.

Richtel confirma que els adolescents han deixat de fer o dediquen molt menys temps a moltes de les activitats que es feien abans físicament com ara quedar amb amics per a sortir, fer esport o dormir. Diversos estudis consultats per l'autor constaten que el percentatge d'estudiants de secundària que dormen al menys 8 hores a la nit a disminuit, atenció! un 30% entre 2007 i 2019. Aquesta és una dada altament preocupant: els adolescents no dormen a la nit, o al menys no ho fan les hores que ho haurien de fer; tafanegen a les xarxes socials, xategen i esgarrapen hores al descans.

També sembla provat que hi ha una conseqüència positiva d'aquesta menor interacció social entre els joves: menys tabac, menys alcohol i menys relacions sexuals en edats molt joves, però l'efecte net d'aquesta manor socialització segons els experts (i el sentit comú) és molt negatiu.

I per acabar de reblar el clau, la pandèmia de Covid i els confinaments van accentuar la tendència. Segons estudis del Departament de Salut dels Estats Units, la pandèmia va exacerbar l'aïllament, la solitud i la depressió entre els adolescents nord-americans, i els especialistes que estan començant a tractar aquestes malalties acaben prescribint medicaments molt potents per falta d'alternatives. 

Ens encaminem cap a una segona crisis mèdica com la que els Estats Units estan patint pels opiacis? No està clar, però el que és segur és que hi ha un abans i un després de la massificació de la tecnologia digital.

Com si s'acabés el món

Que el món s'acaba molt més de pressa del que caldria, i que això sembla cada dia que passa més irreversible, i que el final arribarà en forma de colapse o catàstrofe medioamiental no és pas una afirmació incendiària o especulativa sinó una evidència científica que els investigadors no paren d'advertir, sense que -per motius sempre curt terministes- no se'ls acabin de prendre seriosament els qui podrien fer accions per començar a revertir la situació.

Però a Girona, que aquest any recupera el "Temps de flors" després de dos anys d'absència degut a les restriccions conseqüència del Covid, aquesta sensació se'm fa encara més evident. La ciutat - afectada aquests dos darrers dies per un episodi de vent difícil de suportar, i de retruc, pel maleït polen dels plataners que està provocant que qui no era al·lèrgic s'hi estigui tornant- està literalment colapsada de visitants de tota mena, condició i nacionalitat.

Dóna la sensació que s'estan cremant els darrers cartutxos i que tothom té ganes de viatjar, de sortir, de gaudir, per si el món s'acaba....i a Girona més, que diria el Puigdemont del "Polònia".

Tres plagues bíbliques ens han afectat a Girona de forma molt directa els darrers anys: Rayair, els ciclistes i el Covid.

D'aquesta darrera plaga no en parlaré perquè prou que l'hem patit i n'hem parlat. Però sí que ho faré de les altres dues. 

El cel gironí torna a estar colonitzat pels vols barats de Ryanair (torna a haver-hi fins a 30 destinacions, cosa que no passava des de feina molt de temps), les terrasses són plenes de gom a gom, un restaurant una mica decent precisa d'una reserva amb alguns dies d'antelació, sobre tot si parlem d'un divendres o un dissabte. L'aeroport de Girona va experimentar un creixement exponencial degut a l'inici d'operacions de la companyia irlandesa el 2004 i va assolir un pic en superar l'any 2008 els 5,5 milions de passatgers. Després va arribar la crisi econòmica i la rebaixa de taxes a l'aeroport del Prat i tot se'n va anar en Orris i la instal·lació va tornar a quedar pràcticament buida...fins darrerament.

D'un temps ençà la ciutat ha estat colonitzada per equips de ciclistes de tot el Planeta. Si aquest fenòmen va començar amb en Lance Armstrong i la seva compra d'una mansió al carrer de la Força, al Barri Vell, ara hi ha una veritable plaga de ciclistes que hi viuen i entrenen tot l'any (l'altre dia un metge especialista en medicina esportiva de la Clínica Bofill em va dir, a títol d'exemple, que la selecció ciclista de Trinidad y Tobago, entrena tot l'any a Girona...) i que han obert cafeteries, restaurants, botigues de bicicletes i accessoris, establiments turístics,...en fi, una altra pandèmia. 

Jo em queixo d'una altra plaga també bíblica que són les "Campers" i els vehicles "camperitzats" que ha transformat les nostres carreteres, sobre tot a la que comença el bon temps (per Setmana Santa vam anar a la processó de Verges de Dijous Sant i al pàrking que l'ajuntament habilita, si no hi havia més de 100 "campers" no n'hi havia cap) però a Girona, cal vigilar amb tots els sentits per no atropellar o ser atropellat per un o una ciclista.

Em fa por que aquest desbordament turístic i aquesta bogeria post-covid ens acabi de transformar la ciutat i la converteixi en una mena de parc temàtic com ja ho són ciutats com Venècia.

Sembla que ni la inflació ni un possible rebrot del Covid ni la guerra d'Ucraïna han tingut cap efecte en les ganes de molta gent de sortir i gaudir com si s'acabés el món. 

Per si de cas, jo aprofito per marxar de viatge de feina, i per sort, em perdré el "Temps de Flors".

Estats Units: retorn al passat

Als Estats Units, país capdavanter en garantir el dret de les dones a avortar des de primers dels anys 70 del Segle passat (a la famosa sentència del TS Roe vs Wade, peça clau de la jurisprudència nord-americana en aquest àmbit des de 1973), el corrent conservador que envaeix el país des de l'arribada a la presidència de Donald Trump el gener de 2017 està a una passa que el Tribunal Suprem el torni a abolir de facto, després de gairebé 50 anys...

El nomenament de 3 jutges molt conservadors per part de Donald Trump durant el seu mandat, va trencar l'equilibri existent al Tribunal Suprem i actualment, 6 els 9 membres són clarament contraris a l'avortament. 

Des de fa un temps més i més estats de la Unió, governats per republicans en alguns casos ultra religiosos, ha estat legislant per a restringir el dret a l'avortament limitant el número de setmanes a partir de les quals l'avortament seria il·legal. A Texas, una llei que a efectes pràctics prohibeix l'avortament, va ser ratificada pel Tribunal Suprem el gener de 2022.

Avui s'ha conegut una notícia extremadament impactant en relació a aquest afer. Una filtració -molt versemblant d'un esborrany de sentència de 98 pàgines en relació a l'avortament -un fet que no té precedents en la història judicial nord-americana-  que s'acaba de conèixer avui (NYT), determina la reversió de la llei que el1973 va despenalitzar l'avortament.

Tots dos fets són d'una extraordinària gravetat. 

Primer, una filtració d'aquesta magnitud és una demostració de la divisió de la societat nord-americana en relació a aquest afer (i que torna a demostrar la polarització que Donald Trump ha provocat al país). El governador republicà De Santis (Florida), un dels que es postula com a potencial candidat a la Presidència dels USA al 2024 -i a dia d'avui l'únic que pot fer ombra a Donald Trump que ja ha anunciat la seva decisió a ser candidat- ha titllat la filtració com "insurrecció judicial", en un clar atac a la minoria demòcrata del TS, tot i que no està gens clar d'on ha sortit aquesta filtració i que el TS ha dit que ha obert una investigació.

Segon, de confirmar-se que l'esborrany acabi essent ferm -cosa més que probable, atès el precedent de la ratificació de la llei de Texas-, el retrocés dels drets civils als Estats Units en l'entorn d'aquesta creuada conservadora que afecta una part important del país és una de les més grans pèrdues de llibertat individual dels darrers cinquanta anys.

Una mostra més que fins i tot en un país com els Estats Units, on els membres del Tribunal Suprem (escollits com a càrrecs vitalicis) són nomenats pel prestigi i reputació acumulats al llarg de la seva carrera, no estan exempts d'ideologia política, i al capdevall, en matèries on la llei topa amb aspectes on hi entren consideracions ètiques i/o religioses, els jutges acaben no essent imparcials i les majories en un sentit o en l'altre s'acaben imposant.

Una notícia molt trista que no fa altra cosa que confirmar que l'onada ultra-conservadora que envaeix actualment el Planeta, no coneix fronteres.