Els límits de tensar la corda o de fer teatre (del bueno)

Diuen alguns cronistes de la premsa capitalina (Madrid DF), que les negociacions entre independentistes i socialistes estan avançant en el més absolut secretisme -de fet l'intervenció de rèplica de Núñez Feijóo per part del diputat Óscar Puente només la coneixien 4 persones de tot el partit- però que avancen a bon ritme.

Per això les declaracions dels independentistes d'aquests dos darrers dies, apujant el preu de la investidura de Pedro Sánchez amb la petició del referèndum, sorprenen una mica. 

Si com sembla, el Partit Socialista ja donava per descomptada l'amnistia -amb condicions que la fessin acceptable per a totes les parts, inclosa la judicatura i les forces més reaccionàries de l'Espanya més de dretes (VOX exclosa òbviament)- i que la podria acabar "venent" amb relativa facilitat a la resta d'Espanya, sobta tot de cop aquesta pujada de preu fins a nivells difícilment acceptables per part del PSOE. Qui tiba la corda és, sobre tot, Junts. 

De fet, com diu la dita, "de més verdes en maduren" i la realitat és tossuda. Allò que un dia sembla impossible, al cap de pocs mesos o anys acaba normalitzant-se. Evolucionar o morir ancorats en un passat que ja no és vàlid. La política i l'objectiu de mantenir el poder a tot preu acaba imposant veritables exercicis de prestidigitació (sort en tenim de les hemeroteques).

Els del PP que ara s'esquincen els vestits clamant que Espanya es trenca, el 1996, com avui recorda l'Enric Juliana a La Vanguardia, van indultar, durant el mandat d'Aznar, 15 presos de Terra Lliure, es van carregar els governadors civils, van retirar la Guàrdia Civil de trànsit de les carreteres de Catalunya, varen cedir un 30% de l'IRPF a la Generalitat, i varen jubilar anticipadament l'Alejo Vidal-Quadras de la presidència del PP català, i ningú a Madrid va invocar "España se rompe". Era l'època en que José Maria Aznar parlava Català "en la intimitat", però la gent perd la memòria molt de pressa, els de dretes en particular.

I com es diu en Castellà en l'entorn judicial, "a mayor abundamiento", el govern d'Aznar va iniciar el 1998 un acostament amb l'entorn d'ETA per iniciar un procés de pau. De fet, el mateix Aznar va defensar que l'entorn d'ETA deixés les armes i fes política des de les institucions.

Ara bé, tot té uns límits, al menys en cada moment del temps. I la meva opinió és que el límit en aquests temps difícils que ens han tocat viure, els comforma l'amnistia. Desjudicialitzar i tornar a fer política, al menys, mentre els equilibris de forces siguin els que són. Els indicis i els globus sondes que des del govern socialista s'han anat tirant semblen apuntar que aquesta mesura no representarien un gran cost electoral pel PSOE, com tampoc ho van acabar essent els indults ni les primeres reunions de la "taula de diàleg".

Per tant penso que hi ha molta posada en escena i molt de teatre per part tant de Junts (que porta clarament la iniciativa en tot aquest procés negociador i que ha sabut vendre molt bé primers resultats de la seva negociació -cobrar per avançat en forma de Català al Congreso i a Europa-), com per part d'Esquerra Republicana, que a sensu contrari, no va saber vendre gens bé els indults, per exemple.

Estic força convençut que hi haurà amnistia i investidura de Pedro Sánchez, en un exercici, també molt català de "qui dia passa, any empeny", i que la petició de referèndum no deixa de ser quelcom que ningú no es creu, al menys a dia d'avui. Crec que és "teatro del bueno" que diria el gran Mourinho.

Però si veritablement Junts i Esquerra forcen a trencar les negociacions demanant una contrapartida que el PSOE no pot donar, al menys actualment, hi acabaran havent noves eleccions. Segur que els partidaris del "quant pitjor millor" en són ferms defensors, però si això passa, tinc molts dubtes sobre el resultats i tinc encara més dubtes que els independentistes traiessin el mateix número de vots de les eleccions del 23J que ja de per sí van ser dels més baixos de les darreres eleccions. 

Crec que és el moment de fer una passa més i capitalitzar una oportunitat històrica, però l'odi visceral que es professen els d'Esquerra i els de Junts podria acabar engegant-ho tot a rodar, i empetitir-se electoralment encara més.

Investidures fallides a l'Espanya reial i monolítica

La premsa de la caverna mediàtica espanyola titllava de fracàs la manifestació independentista de la Diada a Barcelona el dia 11 de setembre. Fa quinze dies a Barcelona es van concentrar, en un exercici de comptabilitat que no entendria encara que visqués 3 vides, 115.000 persones segons la Guàrdia Urbana i 800.000 segons l'ANC. La mateixa premsa qualificava d'èxit extraordinari la manifestació del PP (aquesta vegada sense VOX, en un intent d'evitar la capitalització de la concentració per part de l'extrema dreta, com va passar la darrera vegada que es van manifestar a Colón) de diumenge passat a la que van participar, 40.000 persones, segons la Guàrdia Urbana i 60.000 segons els convocants. 

Bé, la manifestació de diumenge auspiciada i recolzada no només per la caverna, sinó també per Aznar, un personatge la cara del qual fa cada vegada més por i que representa el dolent de la pel·lícula, Rajoy, Ana Botella, i és clar Isabel Díaz-Ayuso. Si el PP va defensar diumenge el seu "libres e iguales" en un exercici de cinisme força indigne, també va aplaudir al seu dia, la concessió del règim obert al colpista Antonio Tejero Molina (que d'una condemna de 30 anys en va passar 12 veritablement tancat, ja que des de 1993 ja gaudia de règim obert), i aquest sí que va fer un veritable cop d'estat amb armes i segrest de tot un parlament.

La dreta mostrant unitat i intentant convèncer a qui els vulgui escoltar del perill del trencament d'Espanya (la seva idea d'Espanya, és clar) i de la inconstitucionalitat d'una amnistia, en un exercici de maximalisme que només és propi dels que se saben perdedors de la investidura. L'amnistia, ho ha repetit en el seu discurs d'avui (que per cert els seus han aplaudit més aviat amb fredor, en un exercici més de disciplina de partit que no pas d'entusiasme) és com la menció del diable, va en contra de tot, de la igualtat, de la separació de poders i fins i tot de la monarquia, en una clara invocació del discurs del Borbó del 3 d'octubre de 2017. En la seva desesperador de perdedor, Núñez Feijóo utilitza de manera partidista la institució de la monarquia que, sobre el paper (i només sobre el paper) està per damunt dels partits en una situació de neutralitat (que quan es tracta de la sacrosanta unitat de la mare pàtria, desapareix pel camal del pantaló).

Escriu avui l'Antoni Bassas al diari Ara: "ningú no sap si hi haurà amnistia, però si les Corts generals n'aprovessin la llei, acabaria portant la firma del mateix rei que el 3 d'Octubre va fer política de part". Certament, el Borbó va trencar la seva neutralitat i es va posar en contra una bona part de l'opinió pública catalana de forma, m'atreviria a dir, irreversible. Hi ha un abans i un després de la monarquia espanyola amb Catalunya, i la data és exactament, el 3 d'octubre.

No és que, al menys a mi, l'alternativa socialista em faci gaire més il·lusió, ho confesso, perquè tampoc no hi van posar gaire de la seva part per contribuir a desjudicialitzar la situació de Catalunya ni per a donar suport al Català a Europa o al Congreso, i si tirem d'hemeroteca podrem veure què deia Sànchez al 2017 de Puigdemont. Però al menys els socialistes tenen la virtut de saber llegir les noves realitats, i clarament l'Espanya d'avui no té res a veure amb la de 1978. 

Esperarem el resultat de la votació de la investidura de Núñez Feijóo, però després del seu discurs d'avui tinc molt més clar que ahir que els possibles trànsfugues són incapaços de passar tanta vergonya, i per tant, o anem a una investidura de Sánchez o cap a unes noves eleccions. 

I atenció en aquest darrer cas perquè el flirteig del PP amb l'extrema dreta i el seu casament indigne amb VOX  a les Comunitats de les Balears, València, Aragó i Extremadura els està passant factura. Si hi ha repetició electoral, força probable, dubto que el PP obtingui els mateixos resultats, és fins i tot plausible pensar que pot perdre. I si això succeeix, estimats lectors, entrarem en l'època d'Isabel Díaz-Ayuso, en el més pur esperit trumpista. Ja saben: Ayuso=Libertad.

Dinosaures, roses, espines i "tamayazos"

Eduardo Tamayo i Mari Teresa Sáez eren dos diputats del PSOE que van resultar electes a les eleccions a l'Assemblea de la Comunidad de Madrid el 2003. El resultat d'aquelles eleeccions va ser ajustat d'infart agut. El PSOE va obtenir 47 diputats, 9 Izquierda Unida i 55 el Partido Popular.  El que qualsevol ciutadà amb dos dits de coneixement polític i sentit comú hagués pensat fóra que el PSOE més Izquierda Unida governarien la Comunidad i investirien com a president a Rafael Simancas, amb 56 vots a favor i 55 en contra.

Doncs com és ben sabut per gairebé tothom, el senyor Tamayo i la senyora Sáez van absentar-se el dia de l'elecció del president/ta de l'Assemblea de Madrid i el PP va poder imposar la seva candidata per 55 vots a 54, i aquí va començar l'escàndol que es va popularitzar amb el nom de "Tamayazo" i que va propiciar el primer mandat com a presidenta de la Comunitad de Madrid d'Esperanza Aguirre.  Es va parlar de corrupció, de sobres amb bitllets, però no es va provar res. La realitat és que Eduardo Tamayo i Teresa Sáez van fundar un nou partit "Nuevo Socialismo"  que a les eleccions d'Octubre de 2003 va aconseguir l'extraordinàri suport popular de 6.200 vots. Al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor.

Tot això em ve al cap -reconec que el cas em va colpir quan va succeir- a resultes de tot el que ha passat aquesta setmana a la "Villa y Corte" arran de la votació d'investidura d'Alberto Núñez Feijóo la setmana entrant. Hi ha hagut trucades telefòniques secretes, declaracions televisives i radiofòniques amunt i avall de populars i socialistes, presentació d'un llibre (La rosa y las espinas d'Alfonso Guerra) per part de dos octogenaris dinosaures ancorats no ja a la dreta sino gairebé a l'extrema dreta, que han passat en cinquanta anys de defensar el dret a l'autodeterminació dels pobles d'Espanya (Congrés de Suresnes, França) el 1974 a titllar els catalans independentistes de "minoria en extinción". 

Per no parlar de les declaracions estil "Rubiales" d'Alfonso Guerra (ja saben, aquell que li va passar el ribot a l'estatut de Catalunya) en relació a la vicepresidenta Yolanda Díaz i el seu gust per les perruqueries (quin energumen, Déu meu...). La marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont ("Les amistats perilloses", Pierre Choderlos de Laclos) haguessin estat a la seva salsa al Madrid DF aquesta setmana.

La qüestió de fons és que hi ha una sèrie de personatges espanyols, alguns amb molt poder i d'altres a la porta de la residència d'avis (és el cas del tàndem González-Guerra, que no se'ls escolta ni l'esperit de Rodolfo Llopis, el dirigent del PSOE històric que ells dos es van carregar el 1976), que tenen aquesta idea monolítica, uniforme, castellana i indisoluble d'Espanya en la que no hi té cabuda qui no pensi com ells i no parli només en Castellà. 

És trist, però és una realitat objectiva i palpable. Les declaracions en Català ahir a les Nacions Unides del cap de govern d'Andorra, Xavier Espot, sense que cap descerebrat llancés les orelleres ("pinganillos") als peus de l'António Guterres, secretari general de les Nacions Unides, son una mostra que l'Espanya plural és ben possible...i que parlar en Català a la seu de les Nacions Unides, a Brussel·les o a Madrid no suposa la fi de la Constitució del 78 (que nos dimos entre todos...).

I aquest és el brou de cultiu per a la preparació d'un segon "Tamayazo" del que a Madrid, tothom parla. Per a que la investidura de Núñez Feijóo tirés endavant (quan més escolto aquest personatge més em pregunto com ha pogut guanyar tantes eleccions a Galícia per majoria absolut: la seva mediocritat és escandalosa i la seva falta d'empatia, capacitat retòrica i oratoria és gairebé de parvulari: ens en fotíem de les patinades d'en Mariano Rajoy, però aquest personatge el supera amb escreix), només caldria que 4 diputats del PSOE s'abstinguessin en segona volta.

Francament, de la mateixa manera que veig que la investidura de Sánchez es presenta molt complicada, a dia d'avui, malgrat el soroll de sabres que auspicien els dinosaures i els barons territorials del PSOE, tinc seriosos dubtes que Núñez Feijóo guanyi la investidura, perquè, repeteixo, la vida és llarga i al fossar de les moreres no s'hi enterra cap traïdor, per tant m'inclino a pensar que el bloc molt compacte que hi ha avui dia en el PSOE comandat per Sánchez -pallassos que repapiegen com González i Guerra no pinten absolutament res al partit- aconseguirà mantenir la disciplina de vot intacta.

Ara bé, d'aquí a la investidura de Sánchez quan el Borbó la hi proposi, hi un un pas intermedi que es diu amnistia, i això, amics lectors, són figues d'un altre paner.

La justícia espanyola fa aigües

De vegades la lectura de premsa, ni que sigui en diagonal, em deixa en un estat de perplexitat total. FA dies que vaig escriure sobre uns conductors temeraris que van quedar absolts per prescripció com a conseqüència de la lentitud de la justícia. Aquest més de setembre hem tingut també notícies d'arbitrarietats relacionades amb aquesta institució, que en teoria és la tercera pota de l'estat de dret.

Del Diari de Girona, llegeixo una notícia que si fos datada del 28 de desembre em faria fins i tot certa gràcia, però que datada un 16 de setembre em produeix mal cos. La notícia diu que un jutge de Girona decreta la nul·litat del procés urbanístic que va permetre el trasllat i la construcció de la nova clínica Girona a la seva ubicació actual a l'entrada de Girona, a la carretera de Barcelona. No entro en la qüestió de fons, que té a veure amb el procés de reparcel·lació i una pressumpta irregularitat en el procés així com una cessió a la ciutat que el jutge considera insuficient. 

L'aprovació del pla urbanístic va tenir lloc el 3 de juny de 2017. Som a Setembre de 2023. Han passat 6 anys...i la clínica en fa un que està acabada i en funcionament. Quin oxímoron més cert és que la justícia lenta és injusta....Quin sentit té aquesta sentència ara mateix? Dreta llei es podria fins i tot pensar (si la sentència fós ferma, que no ho és) en la demolició de la nova clínica per a restituir els terrenys i deixar-los en la seva situació parcel·lària prèvia (o que els propietaris paguin una indemnització milionària...). La nova clínica Girona és amb pocs dubtes per part de ningú un bon equipament sanitari per la ciutat de Girona.

Fa pocs dies també vam saber per l'Ara i La Vanguardia, que un altre jutge, en aquest cas una jutgessa (del contenciós administratiu número 5 de Barcelona), va tombar el projecte de la "Superilla" de l'Eixample barceloní. Un dels projectes estrella de l'anterior alcaldessa Ada Colau. No li tinc gens de simpatia a aquesta senyora i sense dubte i des del meu punt de vista, la ciutat ha empitjorat significativament en neteja, seguretat i serveis, durant els vuit anys de mandat d'aquesta senyora, però he de reconèixer que la "pacificació" de l'Eixample és una bona mesura pels veïns i veïnes del barri. 

I de fet, el més paradoxal és que els periodistes que en saber la notícia van sortir com a voltors a preguntar als veïns del barri (o vaig escoltar a RAC1) només van obtenir respostes a favor de la Superilla, tant botiguers, com veïns com vianants...Tothom (sense excepcions en tot el que vaig llegir o sentir) està a favor del projecte (que cert és que es va desviar en costos i que va resultar molt polèmic al començament) perquè millora la qualitat de vida de la gent del barri. La jutgessa al·lega que la Superilla suposa una modificació encoberta del Pla General Metropolità perquè es va tramitar com si fos un projecte ordinari (una altra vegada, no entro en la qüestió de fons).  Naturalment, la sentència arriba tard, quan la Superilla està acabada i els beneficiaris l'estan gaudint. Quina justícia és aquesta, que va en contra dels veïns i usuaris? També es pot recórrer i l'Ajuntament de Barcelona ja ha anunciat que recorrerà i segurament comptarà amb el suport de veïns i comerciants.

Això sí, però, quan es tracta de qualsevol afer relacionat amb el Procés sobiranista la justícia és molt més diligent. Hem sabut també aquest mes de setembre que l'ex conseller d'interior Buch ha estat condemnat a quatre anys i mig de presó per prevaricació i malversació en haver contractat un mosso que va fer d'escorta de l'ex president de la Generalitat Carles Puigdemont.

En aquest cas, el Tribunal (l'Audiència de Barcelona) ha trigat només un mes en redactar una sentència de més de 80 pàgines, en una mostra d'agilitat i rapidesa que costa de pair, sobre tot tenint en compte el que triguen de normal en altres afers, i els ha condemnat a més de quatre anys de presó (a l'exconseller i al mosso). Naturalment, la justícia -organisme que es representa en la iconografia popular amb una senyora que porta una balança a les mans i una vena als ulls- no deu pas haver tingut en compte que el govern socialista i els seus aliats de Sumar estan negociant amb Junts de cares a obtenir el seu suport a la presidència del govern per a Sànchez, i que entre d'altres, s'està parlant d'una possible amnistia als represaliats del Procés.

Segur que no. Jo no crec en les coincidències.

El Català a Espanya i a Europa: excuses de mal pagador

Al final, caldrà donar la raó als que diuen que l'única veritable arma de negociació és la força que confereixen les circumstàncies i els fets puntuals en un moment determinat del temps. És el cas del resultat de les eleccions generals espanyoles del passat 23 de Juliol. 

Segurament pocs es podien pensar que 7 vots podrien conferir tanta força a un partit, presidit a més a més, per un "pròfug" de la justícia espanyola (justícia entre cometes, òbviament). Els resultats de Junts (recordem, amb un diputat menys que a la darrera legislatura, on en van tenir 8) han fet que, per pura necessitat política, posicions ancestralment defensades a capa i espasa pel Partit Socialista s'hagin reconduït de forma màgica i miraculosa. Han hagut de passar 47 anys perquè el Català, el Galego o l'Euskera es poguessin utilitzar al parlament espanyol de forma legal, sense risc d'expulsions del parlament o de retirada de la paraula. 

El que fa més ràbia però, és que no s'havia d'haver forçat la màquina fins aquest extrem ja que la utilització de les llengües espanyoles està formalment reconegut per la Constitució del 1978. Era només una qüestió de voluntat política. Però aquesta només ha arribat en forma de necessitat de vots per a una investidura. Lamentable, francament. I trist que els que demanen lleialtat constitucional no puguin entendre ni reconèixer els drets lingüístics d'una part dels habitants del seu territori. De fet, aquesta negativa ha estat més un boomerang que una altra cosa. 

Però necessitat de vots obliga, i el que fa quatre dies era un dogma de fe i un problema irresoluble des d'un punt de vista logístic i d'organització (i de costos...para amén), la possibilitat de parlar en les llengües oficials de l'estat espanyol al Congreso de los Diputados, resulta que ara, no només s'aprova per la via d'urgència sinó que demostra de forma òbjectiva que de problema no en té res. La sessió es va desenvolupar amb total normalitat (excloent la retòrica xenòfoba de VOX). 

Besteiro, socialista històric, va inaugurar la present legislatura amb una frase que no podia ser més encertada: "La diversitat no va en detriment de la unitat, la uniformitat no garanteix la cohesió". Tan és així que la ultradreta de VOX va quedar retratada en marxar del Congreso quan es van començar a utilitzar altres llengües que el Castellà. Interessant la postura de Borja Semper, diputat del PP, que va utilitzar l'euskera en part de la seva intervenció, cosa que va provocar que els cavernícoles de la ultradreta de VOX tornessin a abandonar la seu del Congreso.

I no deixa de ser histriònicament paradoxal que el ministre d'afers exteriors espanyol s'hagi escarrassat a defensar la utilització del Català a les institucions europees quan durant més de 40 anys se'ns ha negat aquesta possibilitat malgrat les múltiples peticions que s'han fet arribar a Madrid des de Catalunya. Però novament, més val tard que mai. Si en el cas espanyol la utilització del Català al Congreso és una mostra de normalització d'una certa idea de l'Espanya plurinacional, l'ús del Català a les institucions europees és, certament, un blindatge a una llengua molt amenaçada com la nostra. I ho és malgrat que estem parlant de la tretzena llengua més parlada de la Unió Europea, amb 10 milions de persones que la parlen o la saben parlar. Que el Maltès o el Danès, siguin oficials i no ho sigui el Català, una vegada més només és qüestió de voluntat política. No pot ser que els suecs o els finesos, amb llengues molt minoritàries, invoquin els costos de la traducció simultània per a qüestionar-se la possible oficialitat del Català a les institucions europees. Només caldria revisar amb una mica de profunditat (no gaire) els centenars de milers de milions que la Unió malbarata en despeses supèrflues com per entendre que uns quants traductors del i al Català no faran el forat pressupostari més gran.

D'una banda celebro que tot de cop i hagi unes quantes iniciatives potents que emanen del govern de Madrid per a fomentar l'ús del Català al congrés espanyol i a les institucions europees, d'altra però, lamento la utilització de les llengues (dels territoris que no tenen estat, i aquesta és, malauradament, la clau) com a arma política per a ser (mal) utilitzada, en contra dels drets d'una part dels ciutadans de la Unió Europea. La batalla encara no ha acabat, però si calen eleccions i resultats ajustats per a canviar actituds que en circumstàncies normals no canviarien mai, doncs benvingudes siguin les eleccions.

Quan anar en avió és un esport de risc (Segona Part)

El curiós -i kafkià- incident del vol de Delta Airlines DL194 que volava d'Atlanta a Barcelona dissabte passat i del qual vaig escriure el meu darrer article com a protagonista en primera persona, ha estat, de forma gairebé inexplicable, a les notícies de moltes emissores de ràdio, diaris i cadenes de televisió, no només de Catalunya (a RAC1 van entrevistar algú que volava a l'avió però que era al final de l'aparell i no es va assabentar de res) i Espanya, sinó a tot el món. Avui mateix era tema de portada a les notícies de la RTL Alemanya. Deu ser que encara som a l'estiu i hi ha poques notícies "rellevants" i a Alemanya, a diferència dels territoris hispans, no estan negociant amb independentistes per a formar cap govern ni tampoc tenen cap Rubiales de torn.

És una citació del "vox populi" que l'avió és el mitjà de transport més segur que hi ha (sobre tot si es compara amb els desplaçaments amb vehicle privat), i és cert que estadísticament parlant és el mitjà més segur, això són fets provats, però també és cert que quan hi ha un incident la probabilitat de supervivència és infinitessimalment baixa, tendent a zero.

Però també és una frase del poble aquella que diu: "no passen més coses perquè Déu no vol". En el cas de l'aviació comercial als Estats Units aquesta frase cobra sentit ple.

Segons reporta la FAA (Federal Aviation Authority), autoritat federal d'aviació dels Estats Units, només el mes de juliol d'aquest any, hi van haver 46 casos de "quasi col·lisions" a l'espai aeri nord-americà, principalment en operacions d'enlairament i d'aterratge. Si que és cert que als Estats Units volen tres milions de persones de promig cada dia, i per tant el percentatge és estadísticament insignificant, però tot i així, no deixa de ser preocupant. El diari New York Times, analitzat una base de dades de la NASA que conté informació confidencial de seguretat elaborada per pilots i controladors aeris corrobora aquesta situació. En els dotze mesos analitzats pels periodistes (la informació més recent disponible) es van comptabilitzar 300 "quasi col·lisions" en les que es van veure implicats avions comercials i això representa el doble del que es reportava només una dècada abans.

La FAA diu que el sistema de tràfic aeri dels Estats Units és el més segur del món, ja que la seva xarxa aeroportuària i de control aeri compta amb un molt gran sistema de redundàncies tant tecnològiques com humanes. El sistema és conegut en argot aeri com al model del "formatge suís" perquè si un problema s'escola per un forat no passarà pel següent.

I el cert és que els Estats Units no ha sofert cap accident aeri de consideració en el que hi estiguessin implicades companyies aèries comercials des que el 2009 un avió de Continental Airlines va estavella-se contra una casa a Buffalo (New York) i va matar les 49 persones que hi viatjaven. Aquests 14 anys seguits sense morts són el periode més llarg sense víctimes de la història de l'aviació comercial nord-americana. 

Però el que també és cert és que només 3 dels 313 aeroports dels Estats Units tenen el número de controladors aeris que recomana la FAA i la majoria d'aeroports no tenen instal·lats sistemes d'alarma per evitar col·lisió d'avions a les pistes (això que es coneix en Anglès com "near misses" és a dir "quasi col·lisions").

Els motius d'aquesta situació? Doncs com molts de vostès hauran endevinat, molts atribueixen les culpes a la pandèmia de COVID. Durant el temps que els avions van romandre a terra aturats, molts controladors aeris es van despatxar i no van ser contractats posteriorment degut a la molt paulatina recuperació de l'activitat aèria. Les xifres parlen per sí soles: només 1 dels 313 aeroports dels Estats Units té la plantilla sencera (recomanda per la FAA). I això provoca que a molts aeroports els controladors hagin de treballar sis dies a la setmana (amb hores extraordinàries d'obligat compliment) amb el cansament i la tensió que aquest fet suposa.

Només un altre exemple, que és auto-explicatiu. A l'aeroport de Miami, per on hi passen dos milions d'avions l'any (atenció a la dada...), hi ha 201 controladors aeris certificats, dels 298 que recomana la FAA. 

Desconec la situació a Europa (on aquestes dades no es fan públiques amb tanta facilitat com als Estats Units), però com diu la dita, "no passen més coses perquè Déu no vol". 

Quan anar en avió és un esport de risc

Al cap de l'any, per raons laborals em faig un fart de volar. Sé que no és gens sostenible i miro de minimitzar-ho tant com puc, però moltes vegades és inevitable. 

I al llarg de la meva vida professional, especialment els darrers 20 anys, he donat la volta al món força vegades. Per pura llei de probabilitats n'he vist de tots colors, des d'un aterratge d'emergència a turbulències estratosfèriques (de fet la setmana passada, un avió de la companyia Delta Airlines que volava des de Milà a Atlanta va patir turbulències tan severes que 11 passatgers van resultar ferits, dels quals, quatre de gravetat i els van haver de treure de l'avió amb camilla) passant per un conat de xoc amb un avió que aterrava a l'aeroport de Frankfurt (l'avió en el que anava jo s'enlairava) i fins i tot una vegada, en un altre vol de Delta que anava d'Atlanta a Madrid, quan portàvem unes quantes hores de vol, jo que estava assegut al seient de la finestra sobre l'ala, vaig veure amb incredulitat com tot de cop el pilot buidava un dipòsit de querosè al mar mentre l'avió feia mitja volta i tornava cap a Atlanta. 

La raó va ser que un dels turborreactors va fallar i el protocol, òbviament, determina com a opció més segura l'aterratge a l'aeroport més proper. Com que començàvem a volar sobre l'Atlàntic, el pilot va tornar a la base. Aleshores vaig passar moltes hores a la terminal, mentre es buscava un altre avió que va trigar més de 24 hores a estar disponible.

Però el que em va succeir dissabte passat encara no m'havia passat mai. I també va tenir lloc des de l'aeroport d'Atlanta, al que ja declaro formalment com a aeroport maleït i segurament deu ser perquè Atlanta és a l'estat de Georgia i tal vegada el maligne Donald Trump, acusat de voler subvertir els resultats de les presidencials en aquest estat, ha fet alguna mena d'acte de vudú contra l'estat i els seus pèrfids habitants o visitants.

Jo volava amb Delta Airlines, venia de Columbus, Ohio, i tenia una connexió a Atlanta cap a Barcelona. Atlanta i Minneapolis són els dos "hubs" principals de la companyia Delta als Estats Units. L'hora prevista de sortida cap a Barcelona eren  dos quarts de set la tarda amb arribada prevista a Barcelona el dissabte a les nou i deu del matí de l'endemà dissabte.

Doncs be, en arribar a Atlanta, la companyia informa que el vol cap a Barcelona es retardarà una hora i mitja degut al retard en la sortida de l'avió (que venia d'Atenes). Fins aquí res d'anormal, especialment en una època de l'any amb molts vols programats. Amb una mica més de retard del previst acabem embarcant a l'avió sobre les vuit del vespre, i m'acomodo al seient 18D.

Però ai las, quan portàvem gairebé un parell d'hores de vol (a l'alçada de l'estat de Virgínia) sento de cop una pudor intensíssima i un crit d'esglai al seient 17E i el passatger s'aixeca d'una revolada i se'n va corrent cap al passadís. El passatger del seient 17F fa exactament el mateix. Jo, que era al seient 18D veig com la senyora -d'edat avançada- que ocupava el seien 17D, és a dir, just la meu davant, s'aixeca corrent i en passar pel meu costat sento que la fortor -insuportable- s'intensifica i en girar-me i veure la senyora observo que li regalima, perdonin la cruesa de la descripció, diarrea camal avall. 

La senyora, desesperada i molt trasbalsada, s'adreça als lavabos del darrere, deixant al seu pas un regalim líquid que deixa els passatgers gairebé paralitzats. De cop, la tripulació es mobilitza i apareixen dos persones del staff cobertes amb indumentària de plàstic que els cobria tot el vestit i el cap i guants a les mans. Torno a reviure les escenes que tots tenim encara gravades a la retina de l'època més dura del Covid. Es produeix un moment de desconcert fins que el pilot explica la situació per megafonia i anuncia, atenció a la dada, que com a conseqüència del risc per alarma biològica -atenció, la salut de la passatgera importava tres bledes, pel que sembla- ha decidit tornar a Atlanta.

A Atlanta vam estar 3 hores més a la porta E26 de la terminal. Durant aquest temps, a més a més de treure la senyora amb cadira de rodes, un equip de neteja per contaminació biològica -no exagero- vestits com astronautes, vam pujar a l'avió, van arrencar -literalment- la moqueta del cantó esquerre de l'avió i en van col·locar una de nova. Durant aquest periode, Delta va aconseguir una tripulació completament nova i va reomplir els dipòsits de carburant. 

Ja sense la senyora (però amb la seva maleta a la bodega -si l'arriben a desembarcar haguéssim acabat sortint el diumenge...) tornem a embarcar a l'avió i sense gaire més incidències significatives, més enllà de fortes turbulències a l'Atlantic que em van semblar de guarderia després de l'experiència anterior, vam aterrar a Barcelona a quarts de set de la tarda, unes deu hores més tard de l'hora prevista. 

Volar és cada dia més un esport de risc.