Polítics i propaganda

Tot esperant un rebrot de la malaltia que ja comencem a intuir i a témer (les notícies dels últims set dies fan pensar en un rebrot mundial exponencial i molt abans de l'anunciada tardor....), crec que és saludable fer una avaluació ràpida de la gestió de la comunicació/propaganda que les diferents administracions públiques han fet durant la fase més aguda de la pandèmia de coronavirus.

D'entrada, el primer que cal dir és que en termes generals ens han tractat com a beneits, o com a nens petits, com si fóssim persones sense cervell a les que se'ls ha de donar tot mastegat i adecuadament edulcorat amb grans dosis de sentimentalisme barat.

Per a que han servit totes aquestes campanyes o la seva immensa majoria? Suposadament per a informar i donar moral a la tropa, però en termes pràctics, i vist el tenor de tot plegat, en la meva modesta opinió s'han dilapidat una considerable quantitat de diners públics que han acabat destinats a l'autobombo i a una descaradíssima i gens dissimulada propaganda política dels partits governants, ja sigui a corporacions municipals, governs autonòmics o govern central.

El festival el va començar el Govern d'Espanya (ja ho vaig denunciar en aquest blog el mes de març) amb l'encartament al principals diaris del diumenge de tot Espanya d'una doble pàgina que portava per lema: "Este virus lo paramos unidos", que va costar la no gens despreciable quantitat de cinc milions d'Euros. Ha servit d'alguna cosa? Doncs objetivament no ha servit per a res més que per a malbaratar recursos públics i exaltar la figura de Pedro Sánchez i la seva camarilla. Ho trobo d'una fatxenderia i una mala praxis difícils d'entendre (i de justificar per part del govern).

Durant el confinament he mirat poca tele, però tinc la sensació que el récord de malbaratament se l'ha endut l'Ajuntament de Barcelona. Tramitats per la via d'urgencia, la Colau s'ha gastat més de 6,5 milions d'euros en conceptes relacionts amb publicitat i propaganda (realització d'anuncis i difussió). Això representa el 50% de tota la despesa extraordinària relacionada amb l'emergència, segons el portal de transparència de l'Ajuntament. D'aquests anuncis, que segur que tots -estimades lectores i estimats lectors-  heu visionat més d'una vegada, el que ha tingut la major capacitat de provocar-me un atac de nervis i una fallada multiorgànica ha estat el de "Barcelona té molt poder". Un himne a l'estultícia i a l'estupidesa que em fa dubtar una vegada més de com algú que programa aquesta bazòfia propagandística de baixa estopa pugui qualificar-se de persona amb dos dits de dignitat (i integritat). 

I llavors tenim la Generalitat. Sóc habitualment molt crític amb la gestió del Govern de la Generalitat de l'etapa Torra, com saben els meus estimats lectors, i he de dir com a primer punt negatiu que he estat incapaç de trobar al portal de transparència de la Generalitat quants diners s'han gastat en publicitat/propaganda durant la crisi del Covid, però també he d'afegir que els anuncis de la Generalitat que he vist tenien un contingut molt menys dogmàtic que molts altres anuncis que s'han passat durant el confinament. Explicació del què i el com de les mesures de confinament, consells sobre la utilització de dispositius digitals a casa, etc. Segurament això ha compensat en part les sessions de propaganda política de tan baixa volada que ha protagonizat a diari durant el confinament el Trio Calavera (Budó, Buch, Vergés).

Tal vegada tenim els polítics i els governants que ens pertoca, però honestament, jo penso que no ens mereixem tanta incompetència i tant malbaratament dels nostres recursos. O potser m'ho miro amb una perspectiva equivocada?

Carlos Ruiz Zafón: In memoriam

De Carlos Ruíz Zafón poc puc escriure que no hagin ja escrit els mitjans de comunicació. Ho comparteixo absolutament tot. Va ser un monstre de la literatura, l'autor en castellà més llegit des del Quixot de Cervantes, i una persona que encara tenia molt a oferir, molt a aportar. La seva mort injusta, incomprensible, ens priva d'obres que sense dubte haguessin millorat l'univers literari del Planeta. 

Aquest però, és un obituari molt personal. Amb Ruiz Zafón, a l'igual que amb en Pau Donés, se'n van dues persones pràcticament de la meva -la nostra, fidel lector/a- generació, la dels "middle sixties" del Segle passat. Dues persones sàvies, amb una cultura excel·lsa, amb unes ganes de viure que desbordaven, i amb una mort prematura, injusta, cruel, per càncer de colon. El maleït càncer colonorectal que ha acabat amb dues persones que tenien molt a oferir a la societat.

Què puc dir del Carlos? Doncs que malgrat no haver-lo conegut personalment, vaig compartir molt amb ell molt abans que es fes famós amb el best seller "L'ombra del vent".  Com jo, va estudiar a l'Autònoma, a Bellaterra, i va cursar ciències de la informació (segurament de les primeres promocions), que és exactament el que a mi m'hagués agradat estudiar. No vam coincidir a l'Autònoma, ell era dos anys més gran i aleshores no era conegut.

La primera persona que me'n va parlar ve ser la Reina Duarte, directora de publicacions d'Editorial Edebé, a la que dec la publicació de la meva primera novel·la, "Suïcidi involuntari". L'editorial on en Carlos va començar a publicar, després de guanyar el Premi Edebé de Literatura Juvenil "El príncep de la boira" (Edebé, 1993). Vaig llegir el llibre molt abans de quedar finalista del premi Edebé de l'any 2000 amb "Suïcidi involuntari". Quan vaig acabar el seu llibre vaig pensar que el premi li feia absoluta justícia. És una novel·la juvenil extraordinària i apunta les maneres que després es van veure a la tetralogia que va iniciar "L'ombra del vent". Poca broma. Només d'aquesta novel·la, en vida en va vendre més de 15 milions d'exemplars.

"L'ombra del vent" em va marcar, com ho van fer novel·les com "El nom de la rosa" (Umberto Ecco), "La dama de blanc" (Wilkie Collins), o "Cien años de soledad" (Gabriel García Márquez), per citar-ne algunes de les més conegudes, tot i que no són les úniques. Novel·les que t'enganxen fins a deixar-te exhaust. Llibres que t'obliguen a tancar el llum de la tauleta de nit per responsabilitat i no per ganes, quan constates que són les dues i l'endemà t'has de llevar a les set. El meu amic, també escriptor Jordi Angusto, afirma que un novel·lista ha de seduir o fer còmplice. En Carlos Ruíz Zafón aconseguia les dues coses al mateix temps. 

No trio aquestes novel·les que acabo de citar al·leatòriament. Ho faig perquè tenen molt en comú amb l'estil literari, la profunditat, el perfeccionisme del Carlos Ruíz Zafón. Un autor íntegre que no va voler cedir els drets cinematogràfics de la novel·la tot i que això li hagués reportar una font d'ingressos impressionant.

Com en Quim Monzó, ell va començar com a publicista i va arribar a dirigir l'agència MacCann World Group, però amb una convicció que només tenen els que estan cridats a transcendir (en Pau Donés també era així), ho va deixar tot per a dedicar-se a la seva vocació (admirable valentia que admiro i envejo, jo no en vaig ser capaç quan ho hagués pogut fer), la literatura, en la convicció íntima que arribaria un moment que en podria viure. 

Així va ser, i de forma sobrada. El 1992 va deixar l'agència i al 1993 va publicar "El príncep de la boira". A partir d'aquí encara va publicar tres novel·les més amb Edebé, tot i que amb l'import del premi va decidir instal·lar-se a la seva ciutat somniada: Los Ángeles. Des d'allí va esdevenir el novel·lista cèl·lebre que tots coneixem avui.

Va escriure només onze novel·les, però el seu estil, el seu mestratge com  narrador i guionista i la seva classe perduraran durant moltíssims anys. Que així sigui.

Benvingut Mr. Marshall

George Marshall va ser un militar nord-americà que com tal va tenir una important contribució en la preparació i execució del desembarcament de Normandia el 6 de juny de 1944. Acabada de Gran Guerra va ser nomenat secretari d'estat i des d'aquesta posició va articular el major pla d'ajut per a reconstruir una Europa devastada després de la Segona Guerra Mundial: l'anomenat Pla Marshall.

Espanya, per expressa petició d'Anglaterra i França en va quedar exclosa, tot i que la diplomàcia del moment va intentar de totes totes esgarrapar algun pessic del manà de 13.000 milions de dòlars de l'època que va caure a l'Europa Occidental.

Una pel·lícula de culte de 1953, del Berlanga, "Bienvenido Mr. Marshall", evoca de forma molt sarcàstica aquest esperit: tot un poble esperant uns americans que han de visitar la població andalusa de Villar del Río i que al final hi acaben passant de llarg sense ni tan sols aturar-se. Incomprensible com va passar la censura de l'època, però per sort pels cinèfils i pels que ens agrada la història, ho va fer.

Tot això ho explico perquè en veure les imatges dels primers turistes alemanys aterrats ahir a les Balears, he recordat tant el Pla Marshall com la pel.lícula del Berlanga. Els turistes han estat rebuts com si fossin els portadors del manà que 70 anys enrere van portar els americans a l'Europa Occidental d'aleshores, aplaudiments inclosos a les portes del hotels. Només han faltat les genuflexions. La dignitat es ven molt barata, darrerament. 

I francament, fa reflexionar sobre el model econòmic que hem construït i que molts esperen amb candaletes que torni en plenitud per a recuperar feina i riquesa. No m'estranya ja que el turisme aporta el 12,3% del PIB espanyol segons dades del INE a desembre de 2019, aproximadament 150.000 milions d'euros. 

Una turisme-dependència tan gran, com s'acaba de demostrar, a més a més de molts altres danys col·laterals associats a la sostenibilitat i a l'equilibri, és pa per avui i gana per demà. El turisme massiu, salvatge, que no es basa en cap paràmetre de productivitat que pugui mantenir-se a llarg termini (ja que bona part del target busca sol, platja i menjar i alcohol barats) no aporta rés més que feina inestable, de baixa qualificació i molt mal pagada.

Un article magistral de la Llúcia Ramis diumenge passat a La Vanguardia ho broda i en sintetitza la misèria. Escriu: "A Mallorca s'hi viu bé si no hi has nascut, i millor si hi estàs de pas. Si no, hauras de suportar la impressió de ser un destorb. Cal expulsar el resident per a dedicar el seu espai als turistes. És trist veure com de barata s'ha anat venent l'illa fins a perdre's el respecte. Com de car que ens surt això. Ara la pobra està convençuda que no pot ser més exigent, i supleix la riquesa de la qualitat amb les masses. És normal, li han fet creure que és l'única opció que té".

Turisme de masses és antònim d'economia sostenible. És antònim de productivitat. És antònim de medioambient. És antònim de creació de riquesa per a tothom a mig termini. Repeteixo: pa per avui i gana per demà. Es fa trampa fins i tot amb els ERTOS...

Per a quan una reconversió del model, que per a mi és urgent? Què esperen els polítics als que paguem els sous? Mentrestant, hi ha molta gent que continuarà frisant per a fer reverències al Mr. Marshall de torn.

"El diablo quiere destruir España"

El que és fascinant de la vida en general, i d'aquest món en el que ens ha tocat viure en particular, és que la capacitat de sorpresa no s'esgota mai, i a la Pell de Brau on paguem els impostos, això és encara més cert. La realitat, com a les pel·lícules, sempre supera la ficció.

Els meus lectors saben que hi ha personatges pels que sento una especial predilecció. Un d'ells és l'immens Jorge Fernández Díaz i en Marcelo, el seu àngel de la guarda (aquell que l'ajuda a aparcar), que no acaben mai els recursos humorístics. 

Tot això ve al cas arran de que s'acaba de difondre una informació i un vídeo (se n'han fet ressó els principals mitjans de comunicació dels considerats "seriosos") en el que Fernández Díaz parla suposadament en una vídeoconferència de grup, probablement durant el confinament, sobre l'entrevista que va tenir amb Benet XVI l'any 2015. Busqueu-la, no té un sol bri de desperdici. És senzillament espectacular. 

L'ex-ministre explica als seus interlocutors que li va expressar al papa la seva profunda preocupació pel procés independentista català (segurament per això volia destruir la sanitat catalana i afinar expedients amb l'ajut de la fiscalia -patriòtica-). Dura menys de dos minuts i és impagable. Us recomano sincerament que el visioneu.

El papa li contesta que "El diablo ataca más a los mejores, por eso ataca especialmente a España". Sense dubte. El país de la inquisició, de l'"evangelització d'Amèrica", de l'església nacionalcatólica, de "la religió amb sang entra", ha de ser necessàriament un objectiu prioritari del diable.

Per sort però, el papa li va donar a un devot i extasiat Fernández Díaz que "ens en sortirem, i Espanya no serà destruïda". La solució? Doncs les quatre eines bàsiques per a combatre el diable, per aquest ordre i a títol literal: "humilitat, oració, patiment ("sofferenza" diu literalment en Fernández, que deu parlar l'italià a la intimitat) i, encara que a la cua, la més important de totes: "la devoció a la santíssima verge" (amb la que en Fernández devia de  sentir un plaer gairebé ascetic....recordem que ell, quan era ministre va concedir una medalla a la verge "María Santíssima del Amor"". 

Tot això, explicat amb camisa negra com les que utilitzaven els feixistes italinas durant el primer terç del segle XX, o  l'humorista l'Eugenio per sortir a l'escenari. Al ministre, per acabar-se-li de semblar només li faltava el got de gin-tònic i el cigarret. Podeu trobar un enllaç al vídeo a l'adreça següent:

https://twitter.com/i/status/1271331818076205062

Doncs això. Aquest descerebrat radical d'extrema dreta, de l'opus i mentider compulsiu, va ser ministre de l'interior del Govern d'Espanya, ministre que està al capdavant de la cadena de comandament de les policies, els fons reservats i les clavegueres de l'estat. 

Si no fós perquè fa vertadera basarda fins i tot faria riure. La primera pregunta que cal fer-se però, és qui i per què pot nomenar ministre de l'interior un individu com aquest? En base a quins mèrits, quin va ser el peatge? Quins els grans serveis prestats? I la segona, i per mi més rellevant: com pot passar això en un país suposadament civilitzat?

Són, òbviament, preguntes sense resposta. 

Ho haurem de cremar tot?

Sempre he defensat que hi ha determinades etapes negres de la història de la Humanitat de les que cal un exhaustiu coneixement -per evitar-ne repeticions- i alhora una total prohibició de fer-ne apologia. 

En particular dels totalitarismes feixistes que van induir i/o directament causar genocidis. És el cas -per posar alguns exemples de bandera, tot i que la llista és molt més llarga...-  de les dictadures de Hitler, Mussolini, Franco, Stalin, Mao Zedong, Leopold de Bèlgica (genocida colonialista de primera divisió), Pol Pot (Cambodja), Milosevic (Bòsnia-Herzegovina) i tants d'altres. A Alemanya està prohibit per llei fer apologia del feixisme o del nazisme (la seva exaltació està tipificada com a delicte d'incitació a l'odi així com la negació de l'Holocaust) i a Itàlia la llei Mancino castiga la incitació a la violència feixista des de 1993.

El revisionisme amb seny és necessari per a avançar, per a progressar com a societat, i en sóc un fervent defensor, però cal no perdre de vista el sentit comú. I em dona la sensació que com a col·lectiu, el Sapiens Sapiens ha perdut el nord des de fa temps.

M'hi han fet pensar els fets col·laterals relacionats amb l'assassinat de George Floyd que aquest matí, com si es tractés d'una pandèmia equiparable al coronavirus, s'expandien a les ràdios, premsa i televisió.

Tot un allau de notícies inversemblants sobre estàtues de Cristòfol Colom i d'altres personatges públics relacionats amb l'esclavitud, arrancades dels seus pedestrals i destruïdes o tirades a l'aigua, als Estats Units, a Anglaterra i a d'altres països. O sobre la retirada de determinades pel·lícules del mercat per part de productores com ara "Allò que el vent s'endugué" per presumpta apologia del racisme o l'esclavitud. Afortunadament que finalment, la propietària dels drets, HBO, ha canviat d'opinió, tot i que -no fos cas- hi afegiran una nota explicativa sobre el racisme...Com va dir un dia de 1990 Arturo San Agustín "no som altre que micos vestits". Quanta raó que té.

Ens hem tornat bojos com a col·lectiu. No hi ha reflexió, no hi ha raonament, no hi ha principis morals, només convulsió irreflexiva impulsada per la voracitat en la que la globalitat ens ha instal·lat. Són els temps de Bannon. De Bolsonaro. De Trump. D'Abascal, de Salvini. De mentida i d' irreflexió.

Ho hem de repensar tot, però no ho podem revisar tot, a batzagades impulsades per l'últim corrent que s'ha fet viral. La Humanitat ha progressat a base d'errades i patacades que són el que són i que formen part del que som avui. No es pot revisitar el passat de forma permanent. Hi va haver colonització, i esclavatge i guerres, genocidis i crims de lesa humanitat. Hi podem -hi hem de, és la nostra obligació- reflexionar per a matitzar-lo i aprendre'n per a millorar. Però el passat és el passat i punt.

Acabo amb un exemple de la radicalitat que ens envolta, un estat d'esperit en el que la reflexió serena no hi té res a fer. A sensu contrario de les iniciatives de genuflexió i condemna al colonialisme, un  Twitt de Vox (oficial) d'aquest mateix matí -com a contrapès als atacs contra les estàtues de Colom-: "Los terroristas callejeros del #BlackLivesMatter no son solo violentos. También analfabetos. Gracias a Cristóbal Colón y los Reyes Católicos millones de personas se liberaron de la esclavitud, la barbarie y el canibalismo en América" (Sic). Vox no deixa de sorprendre'm dia a dia malgrat que tots sabem de quin peu calcen. La llibertat d'expressió té límits (o els hauria de tenir), i els senyors de l'extrema dreta amb Vox al capdavant (i la senyora Cayetana Álvarez de Toledo, que no milita a Vox però que està més radicalitzada que el mateix Abascal) els superen dia a dia.

Pau Donés: In Memoriam

La notícia de la mort d'en Pau Donés, no per no esperada, m'ha trasbalsat, ens ha trasbalsat a molts penso, d'allò més. Fins l'extrem que aquesta passada matinada amb vaig despertar enmig d'un malson on ell hi apareixia. Visionar el vídeo de la seva darrera cançó, enregistrat fa molt pocs dies, a finals de maig, en el que se'l veu físicament molt demacrat però alhora ple d'energia, cantant i ballant amb la seva filla Sara, en té una gran part de culpa. Avui he arribat a casa molt cansat i no tenia intenció d'escriure, però al capdevall no me n'he pogut estar. Un fet com aquest bé es mereix un esforç suplementari.

Tinc, repeteixo, més d'una raó per aquest mal cos que m'ha quedat. D'entrada en Pau era una persona que no tenia edat per a morir. Com no la tenia la Tati Sisquella, en Carles Capdevila o la Carme Chacón, per a mencionar només tres de les persones sobre les que he escrit obituaris en aquest blog, persones que respectava i admirava profundament, com en Pau, i que el càncer o una malatia cardíaca congènita se'ls va endur abans d'hora, molt prematurament. A en Pau li ha passat el mateix. 

Com en Carles Capdevila, també va anunciar una recuperació de la malaltia, però després, ai las, va venir la recaiguda. I els càncers colonorectals, com els de mama, els de fetge o els de pàncrees, són encara maleïts i assessins. Les recaigudes no s'expliquen en primera persona. Així li va succeir a en Capdevila, o al meu pare, o a en Pau.

Un dels altres motius d'aquesta tristor immensa és la complicitat generacional. En Pau ens deixa amb 53 anys. Com jo. Com nosaltres. Com molts dels lectors del meu blog. Era del 1966, any de collita extraordinària (de vins i de persones), de la que encara es conserven ampolles de vi amb varietals ull de llebre, garnatxa tinta, garnatxa negra o cabernet sauvignon amb preus no aptes per a totes les butxaques (Excelso, Vega Sicília, Roda, Imperial, Marqués de Riscal, Campo Viejo...). En Pau era dels nostres. A més a més i per a acabar de reblar el clau, va estudiar batxillerat a Sant Feliu de Guíxols. En Jordi Sistachs, mestre, referent i amic, va ser professor nostre i professor seu. Això allunya en Pau del personatge d'èxit i el fa planer, el situa a la nostra alçada.

El tercer motiu és la rebelia, associada segurament al fet generacional.  Va ser un home íntegre que no respetava més regles que les de la sinceritat, de dir les coses pel seu nom, en tot moment, en qualsevol circumstància. Tot i ser un home molt discret, va parlar de la seva vida i de la seva malatia sense embuts, en directe, en primera persona, explicant-ho urbi et orbe, sense buscar la compassió de ningú, només la complicitat, amb l'optimisme dels lluitadors que saben que no tener res a perdre.

I el quart és l'adversitat i l'afany de superació. En Pau va trobar molts entrebancs a la vida, començant pel suïcidi de la seva mare quan ell era adolescent, motiu pel qual es va haver de fer càrrec dels seus tres germans. Era un lliutador i era un optimista nat.

Va voler dedicar els darrers anys de la seva vida a recuperar el temps perdut amb la seva filla Sara, i a fe que ho va aconseguir. A qualsevol persona per a qui en Pau Donés tingui algún significat de recorregut personal (és el meu cas), ha de visionar el seu darrer vídeo "Eso que tu me das", el seu testament vital, dedicat a la seva filla, i que posa la pell de gallina.

En Pau Donés ens ha donat una lliçó de vida molt difícil de superar. De ben segur que al Cel en el que vagi a parar hi hauran molts petons de "La Flaca" esperant-lo. Que així sigui.

El misteri i la misèria moral dels temporers de Lleida

Mentre anava a treballar abans d'ahir sentia per la ràdio l'alcalde de Lleida reclamant -com si fos un pardalet ingenu en comptes d'un alcalde d'una ciutat de prop de 150.000 habitats- al president Torra que a la conferència de presidents autonòmics d'avui diumenge li demanés a Pedro Sanchez, àlies el "prestidigitador" o "triler" (aquest darrer qualificatiu penso que li escau més) una solució pels temporers de fruita dolça que campen per Lleida sense sostre ni sense papers. Si no fos perquè era massa aviat al matí m'hagués partit de riure.

Tot això de l'alcalde de Lleida està molt bé i suposo, que dient-ho per la ràdio neteja la seva consciència, però jo, innocent, em faig una sèrie de preguntes prèvies. Dieu-me ingenu.

1- Com és possible que en època de confinament arribin centenars de temporers a Lleida com si no passés absolutament res?

Per anar de casa a la feina o a l'inrevés o per anar a veure la meva mare des de Girona m'he trobat aquests dies de confinament un munt de controls i no he tingut cap problema perquè tot estava perfectament justificat i era plenament legal. Però i els temporers? No han sortit pas d'un soterrani de Lleida o província on havien estat hivernant des del desembre, no? S'han bellugat des de lluny. Han traspassat províncies, regions i autonomies, i n'han arribat a milers, com cada any. 

Com ho han pogut fer? On rau el misteri? Només té una resposta (o dues): deixadesa/passotisme administratius, de "jo et passo la pilota a tu i tu me la passes a mi", o hipocresia extrema de polítis i empresaris "com que els necessitem, fem la vista grossa". Tan si és un cas com l'altre és un veritable despropòsit.

2- Com és que la majoria viatgen sense papers i no passa res?

Ho hem anat veient aquests dies. Furgonetes plenes d'africans (molts senegalesos) sense papers, sense diners i sense sostre, que acaben arribant (o misteri) i als que acaben contractant (a la majoria), en negre òbviament, perquè no tenen papers ni les condicions per a poder-ne tenir. D'on surten? On van quan s'acaba la temporada? Com malviuen a la península o a Europa quan s'acaba la feina a Lleida? La deuen anar a buscar en altres zones agrícoles on necessiten mà d'obra barata a la que també paguen en negre, no? Hi ha alguna altra explicació? Jo no la veig.

Torni's a la resposta número u. La policía fa la vista grossa, Hisenda fa la vista grossa. Els polítics fan la vista grossa, les ETT fan la vista grossa i les cooperatives agraries i els empresaris xiulen i miren cap a un altre costat. Tots fotent-se les culpes els uns als altres d'una situació incomprensible. I mentrestant, un col·lectiu d'éssers humans desesperats, sense recursos i sense papers, gairebé sense drets, acaba treballant en negre, per quatre rals i dormint sota una porxada. Això a la Catalunya i a la Espanya civilitzades del segle XXI. Tot plegat fa molta ràbia.

3- I finalment, com és que tothom se'n renta les mans?

Excepte un jugador de futbol nascut a Arbúcies de nom Keitia Baldé que juga al Mónaco i que ha denunciat públicament i s'ha ofert a trobar allotjament pels temporers, no hem vist cap altre veu que s'aixequés contra aquesta indignitat que no té nom. La misèria és tal que els hotelers de Lleida no els volen ni tan sols si algú els paga les habitacions (vull pensar que, contràriament al que s'afirma, no és un problema de racisme: suposo que volen estalviar-se els problemes de tenir allotjades persones sense papers: un peix que es mossega la cua).

Doncs la resposta a la pregunta número 3 és perquè els temporers no interessen a ningú, més enllà de com a mà d'obra barata. 

Tothom se'n renta les mans. I ens diem civilitzats.

Racisme als Estats Units

Que un personatge de la mena de Donald Trump hagi afirmat avui a Twitter que ell és el president dels Estats Units que més ha fet per la comunitat afroamericana al seu país amb l'excepció potser -diu, sense mostrar-se'n del tot convençut- d'Abraham Lincoln, no només és una barbaritat, sinó que és una rotunda mentida. Una més del piròman que explica que la seva tasca és apagar focs. 

Puc afirmar amb força coneixement de causa que el racisme/segregació segueixen ben vius als Estats Units malgrat totes les lleis que s'han anat promulgant per combatre la desigualtat racial des dels temps de Martin Luther King. Perquè el sistema és ultraliberal, però sobre tot és blanc i és republicà. Això és així i dificilment canviarà a curt termini. Barak Obama va ser un accident que el "establishment" blanc no va poder evitar. Però van aprendre la lliçó i serà molt difícil que es repeteixi en molts anys. 

Els afroamericans, malgrat la percepció que es pugui tenir des de fora dels Estats Units, només constitueixen un 13% de la població del país, aproximadament unes 42 milions de persones (cinc milions menys que la població espanyola). De fet, del que poca gent és conscient és que la comunitat hispanoamericana als Estats Units és força més gran que la negra, ja que representen el 17% de la població (però estan exactament igual de discriminats, això sí!).

El primer que xoca per a un europeu que passa molt temps als Estats Units és que la segregació racial que tan s'ha criticat als últims anys arreu del món, existeix i és ben viva als Estats Units (també al Canadà, però això serà motiu d'una altra entrada al blog). No ho sembla, hom diria que és més aviat subjacent, però hi és i no té aspecte de desaparèixer a curt termini.

Hi ha segregació a l'educació. Segregació a l'habitatge. Segregació a la sanitat. Segregació a les feines i a les oportunitats d'ocupació. Sembla impossible, oi? Doncs és tan veritat com que aquesta tarda ha diluviat a Girona...De fet, en una àrea metropolitana poc conflictiva com la de Columbus, que conec molt bé, és ben fàcilment perceptible la segregació per barris. L'est i él sud-est és negre. Un dia no fa gaire vaig decidir anar a sopar amb un company de feina a un "Red Lobster" (franquícia de restauració especialitzada en peix i marisc que més o menys és comestible, res de l'altre barri, però pels estàndards nord-americans és prou decent) de l'est de Columbus, a Hamilton Road. En un restaurant gegantí, erem els únics blancs del local literalment (potser hi havia, sense exagerar, tres-centes cinquanta o quatre-centes persones al restaurant). I, òbviament, Tot el servei era negre. L'experiència antropològica és brutal: sentir-se molt diferent en un estat poblat bàsicament per blancs. Ens van servir molt bé, però cal remarcar que el fet que fossim estrangers i no pas ianquis va ajudar-hi força. Si haguéssim estat genuins cowboys de Texas segurament les coses haguessin estat una mica diferents.

El mateix és aplicable a l'habitatge. Els negres viuen amb els negres, els hispans amb els hispans. Els asiàtics amb els asiàtics. Hi ha molt poques excepcions, i les immobiliàries (dominades per anglosaxons ho tenen molt clar, encara que aparentment això sigui il·legal) ho tenen clar. No es tracta de tenir més o menys diners. Si ets afroamericà la probabilitat de trobar habitatge a les zones on viuen els "rics" de Columbus (Upper Arlington, Easton, Gahanna, Dublin, Granview Highs) és tendent a zero. És així, de forma incontestable, malhauradament. I contra això hi ha poc a fer.

Això és així mateix extensible a l'educació i a la sanitat. Els afroamericans i els hispans van majoritàriament a l'escola pública, de molt menys qualitat que les privades (per manca de recursos, òbviament) a les que van els fills dels blancs anglosaxons (la diferència és abismal, sense pal·liatius). I pel que fa a la sanitat, els afroamericans són els principals receptors del "medicare", els subsidis a la sanitat per la gent que no és pot permetre pagar una pòliça de sanitat privada.

  

Que Donald Trump gosi dir que ell és qui més a fet per la comunitat afroamericana és, vist en perspectiva, un insult a la intel·ligència.

No només hi ha racisme, sinó que aquest és més present ara que fa quatre anys.

Quaranta milions d'aturats

El mes de febrer, quan el "Chinese virus" era, segons l'administració Trump, només això, un afer xinès, el nivell d'atur dels Estats Units era el més baix dels darrers 50 anys, situant-se en un gairebé rotacional 3,5%. Però si alguna cosa ha demostrat aquesta pandèmia global és que l'ultra-liberalisme i el capitalisme salvatge té com a característica intrínseca una gran inestabilitat, tant en la creació, com en el manteniment de llocs de treball de qualitat.

Si bé és cert que el nivell d'atur era ridícul, la infraocupació (entesa com a abundància de treball de baixíssima qualificació que paga salaris hora tan miserables com 8 dòlars/hora) era també més alta que mai.

A finals de maig, només tres mesos després del mínim històric i després de més de 100.000 morts, que, com que sempre plou sobre mullat, s'han produït entre les classes més empobrides del país (en particular, els afro-americans, col·lectiu que aquests dies, a més a més, està al punt de mira com a conseqüència de l'assessinat per asfixia del ciutadà de Minneapolis George Floyd, a mans de la policia), el panorama és devastador: més de 40 milions de persones inscrites a les llistes de l'atur.

Com és possible un canvi de tal magnitud en tan poc temps? Doncs la resposta és senzilla: per la precarietat social i laboral en la que està instal·lada la "primera" economia mundial. Infraocupació, com hem dit abans i legislació laboral laxíssima. Sense protecció social comparable al que tenim a Europa i sense cost per l'acomiadament, les empreses han retallat despeses començant pels treballadors, sense cap conseqüència econòmica per a elles.

El sistema, amb una notòria i coneguda manca de prestacions, tendeix a basar-se en el curt termini, fent bona la màxima de "quan tot va bé, va molt bé" però quan les tornes es giren, tot pot anar molt malament, fins i tot, esdevenir un infern. Hem passat de veure rètols de "employees wanted" literalment a cada cantonada (ho dic sense exagerar perquè ho he vist i ho he patit) a veure cues inacabables a les oficines de l'atur.

Efectivament, l'economia nord-americana, en particular els darrers anys, s'ha basat en un vector de creixement gairebé únic: el consum. No hi ha gairebé estalvi, només consum desaforat. Ja ho he explicat en aquest mateix blog en d'altres ocasions. L'economia depèn de persones comprant cases, comprant o llogant cotxes (Hertz, un dels gegants, acaba de fer fallida degut a una sobtada aturada dels lloguers), iphones, televisors, electrodomèstics, contractant vacances, sortint a menjar fora (els americans pràcticament no fan cap repàs a casa, i no és broma) o anant a concerts i esdeveniments esportius (que costen un ull de la cara: un concert d'algun cantant conegut pot costar fàcilment entre 250 i 600 dòlars).

Com a contrapartida a aquest "viure al dia" (molts americans trien el seu lloc de treball en funció d'un salari que els permeti cobrir les quotes de tots els deutes que tenen i que han de pagar quan comença el mes: hipoteca, préstec del cotxe, dels electrodomòestics, de les vacances a Florida, de l'escola o la universitat del fills, etc...), l'americà mig viu sense estalvis fins l'extrem que la majoria no disposa del que tècnicament s'anomena "emergency funds" -fons de reserva- per poder cobrir un periode de ni tan sols tres mesos si es queden sense feina.

I quina és la paradoxa més gran? Doncs que ara, tot i que la taxa de morts continua disparada, l'administració ha près consciència que cal tornar a la normalitat, que aquesta política de repartiment indiscriminat de diners en metàl·lic pels aturats (600 dòlars a la setmana per a tothom inscrit a les llistes d'atur) com a complement del susbsidi de deseocupació han creat una perversió que fa que molts treballadors guanyin més diners aturats que en actiu i per tant la realitat és que ara per ara, hi ha molts aturats que no tenen incentius per a tornar a treballar ja que guanyen més diners quedant-se a casa mirant Netflix i menjant crispetes. El mal ja està fet. Revertir-ho no serà fàcil i comportarà molt de temps.

Molts aturats saben que això no durarà gaire més, però mentrestant, en treuen tot el profit que poden, i la inestabilitat i la incertesa continuen creixent a velocitat de vertígen.