Postals de Barcelona: FC Barcelona

Ahir vaig estar al Camp Nou amb el meu fill petit en el primer partit del Barça a l'estadi contra el Málaga. Després de l'experiència viscuda, em sento com l'Albert Om amb la col·lecció de 30 postals de Barcelona que ha publicat a la contraportada del diari  "Ara" durant tot el mes d'agost (avui per cent, ha publicat l'última).

Com que no he pugut seguir totes les postals i em fa mandra fer una cerca al web del diari, no puc acreditar que hagi escrit cap postal de Barcelona dedicada al fenòmen Barça, però si no ho ha fet, de ben segur que calia fer-ho perquè cal de ben segur afegir-ho al "triatró turístic" de Barcelona (que ell mateix anomena: Messi, mojitos, Gaudí).

El fenòmen és tan extraordinari que el Barça ha esdevingut una icona de Barcelona, una marca global, planetària. Tots ho sabem perquè ha estat repetit a tort i a dret i perquè ho veiem quan les imatges del Barça es reprodueixen a tot el planeta, però veure el fenomen a casa, en directa, "c'est tout a fait une autre chose", especialment si fa temps que no es va al camp del Barça, com en el meu cas, que m'he de remuntar a un Gamper del 2010 contra el Manchester City en el que, per cert, el Barça va perdre 0-1.

Arribem a les rodalies del camp amb dues hores d'anticipació per a veure i viure en directe l'ambient. i la cosa efectivament no decepciona. A quarts de sis de la tarda els voltants de l'estadi són ja plens de gom a gom. "Frikies" de tots colors, nacionalitats i llengües fa estona que fan tombs per l'estadi, gaudint de la festa. Bevent, fumant, consumint...forma part del "pack" turístic de Barcelona, no només la visita guiada a l'estadi i al museu, sino pròpiament la venda d'entrades.

De les més de 80.000 ànimes que hi havia ahir a l'estadi, diria sense gaire risc a equivocar-me (com diria el mestre Pujal: "em jugaria un pèsol"), que no menys de 25.000 persones, pel que vaig poder veure als afores (i a l'interior de l'estadi) eren estrangers.

De totes les nacionalitats, molts asiàtics, molts àrabs (el paroxisme va ser veure una tipa amb "nijab" però amb la samarreta del Barça de la temporada pasada), molts europeus. Molts d'ells disfressats amb les samarretes, del Barça i algunes, més de les que em pensava, de la selecció argentina. Fent-se fotos a tort i a dret, i amb els bastons telescòpics de fer-se "selfies" que semblava que els regalessin, de tants que n'hi havia.

Grans, petits, amb cadira de rodes, amb crosses, amb hemiplègia, tots volien veure el Barça de les estrelles.

El Barça ha esdevingut un fenomen de masses, i com ahir vaig constatar, això ha anat, necessàriament, en detriment dels valors del catalanisme que ha representat durant tants i tants anys. Ahir ho vaig veure clar. El lema "més que un club" aplica més que mai, però amb una lleugera correcció: "Barça: més que un club, una multinacional".

 

Dvicis i La Malcontenta, dues interessants propostes gastronòmiques a Palamós i una lamentable pèrdua

He sortir poc a sopar aquest estiu, entre d'altres coses perquè tenia ganes de reposar de veritat i això vol dir anar a dormir d'hora i més aviat "amb gana". Com cada any però en aquestes dates ens agrada tastar alguna proposta gastronòmica nova, diferent. Alguns anys ho endevinem més que d'altres, però aquest he de dir que l'encert, mèrit al 50% de la meva dona i meu, ha estat total.

 

"Dvicis" és una proposta gastronòmica al centre de Palamós, al carrer Indústia, a tocar del Cinema Arinco i a deu metres de la marisqueria "Gamas`" (un clàssic del poble). Un local molt petit (amb capacitat per unes 30 persones), propietat de l'empresa veïna "Espais d'Il.luminació" (un altre clàssic) amb una carta inspirada en una cuina creativa però d'autor, amb petites racions per a compartir (excepcional l'ou ferrat o l'oliva esferificada, en el més pur estil "Bulli"). La carta és curta però d'una qualitat extraordinària en la que hi ha un gran equilibri entre la carn i el peix, amb una molt cuidada presentació (la tempura de llagostins és excepcional), i una relació qualitat preu molt ajustada. A destacar una molt cuidada carta de vins, amb molt producte local, un personal d'una gran professionalitat i entusiasme (que es palpa en tots els seus membres) i una cuina oberta en el més pur estic Ferran Adrià en la que cal observar que malgrat estar oberta i ser el local molt petit, no hi ha ni una sola olor ni un bri de fum que pugui embrutar la màgia del sopar. Preu del sopar aproximat, al voltant dels 40 Euros per persona.

 

El restaurant de "La Malcontenta Hotel" ha començat enguany una nova temporada amb un interessant canvi de rumb. Des del mes de juny, la direcció de sala i la cuina és responsabilitat de la família Casellas, propietària de l'Hotel-Restaurant Casamar de Llafranc (una estrella "Michelin"). La carta i la carta de vins han estat totalment renovades i destaquen les dues propostes de menú, un a 37,5 Euros i l'altre a 44 que permeten fer un extraordinari tastet de l'oferta gastronòmica del restaurant. En destaca, a part de la professionalitat i bones maneres de la cap de sala (ex treballadora del "Tickets" de l'Albert Adrià a Barcelona) i del seu equip, una proposta culinària delicadament cuidada (un ravioli de gamba increïble o un "rostbeef" amb esfera de ximixurri per a sucar-hi pa), i arrodonit amb una taula de formatges especialment cuidada i de producte exclussivament de kilòmetre zero. Només un punt a millorar, la il·luminació de la Terrassa quan s'hi va de nit, clarament insuficient. A part d'això, un entorn i una taula dignes de ser recomanats.

 

I finalment, la setmana passada van conèixer la tristíssima notícia de la mort d'en Fermí Navarro, el propietari i cap de sala del restaurant "La Galera", aquest sí, un Clàssic entre els Clàssics, amb Majúscules. En Fermí Navarro era una persona molt coneguda i estimada a Palamós, per la seva noblesa, per la seva honestetat gastronòmica, per ser fidel a determinats principis irrenunciables: sempre producte fresc i de Palamós, una planxa magistral (d'una altra galàxia), el "veto" permanent a les targetes de crèdit, els seus viatges a l'hivern. A més a més, en Fermí Navarro era molt amic del meu pare, i com ell, ens ha deixat molt aviat, massa aviat, només tenia 65 anys. Reposa en pau Fermí. Que segueixis fent allò que saps allà on et porti el vent.

 

  

Ferran Torrent: "Un dinar un dia qualsevol"

La publicació d'"Un dinar un dia qualsevol" d'en Ferran Torrent (Columna Edicions), és una molt bona notícia pels "torrentòfils" com jo. Ho és per partida doble. En primer lloc perquè tal i com vaig escriure en aquest blog fa un temps, el darrer llibre que havia publicat Torrent abans d'aquesta novel·la: "Ombres a la nit", em va causar una profunda decepció, per les raons que vaig explicar al seu dia i que no tornaré a reproduir aquí.

 

I en segon lloc, i més important, perquè "Un dinar un dia qualsevol" suposa el seu retorn al gènere que Torrent cultiva millor, la novel·la amb trama policíaca i d'investigació, amb personatges derrotats, marginats socials, dones i homes desencantats després d'haver vist que tot allò pel que havien lluitat i en el que havien cregut: una societat més justa, més digna, més ética, acaba essent foc d'encenalls.

 

La novel·la, recuperant la seva tradició de "La mirada del Tafur", "Societat Limitada" o "Cambres d'acer inoxidable" entre d'altres, narra amb brillantor diverses històries de corrupció de la mà d'un periodista, Marc Sendra, que el seu diari acaba de "despatxar" com a empleat i li ha ofert un lloc de treball com a "Free lance".

 

La portada del llibre és tota una declaració d'intencions: un personatge amb una cara que recorda sospitosament un tal Mariano Rajoy, amb vestit, hermilla, corbata vermella i cames encreuades, assegut sobre una bossa gegant de diners.

 

"Un dinar" té, com a les seves millors novel·les, una narració trepidant, ben trenada, en el que s'aborden temes clàssics del "pilotasso" valencià i per extensió el peninsular: la requalificació dels terrenys de Mestalla (camp de futbol del València), les restriccions d'aigua provocades per una sequera que es perpetúa, o les empreses de gestió de residus que no els gestionen "del tot". Tot això, convenientment embolicat amb trames de poder, pederastria i prostitució.

 

Marc Sendra condueix, amb un tarannà molt personal i atípic, una investigació en la que es recolza en alguns dels seus amics més fidels, ja siguin policies (Josep Pons) com delinqüents (El "Llargo" o el "Messié") o capellans, el pare Rafel.

 

I com a cirera del pastís, la realitat dins la novel·la. Una tertúlia literària al voltant d'un dinar típicament valencià al poble de Sedaví (d'on és Torrent), és l'excusa que permet l'autor de fer-se un "cameo" apareixent a la novel·la com a escriptor de nom "Ferran Torres" al costat del seu germà "Josep Torres", en el que l'autor fa un gest gairebé autobiogràfic, parlant com a personatge de ficció de com és ell en realitat, i que acabarà, a la novel·la, novel·lant tot allò que el periodista Marc Sendra no haurà pogut publicar degut a les "pressions" dels que "manen".

 

Una novel·la imprescindible per aquells que gaudeixen amb un desl més grans narradors de la literatura "catalanovalenciana", altrament dita "valencianocatalana", posats a ser políticament correctes.

 

La "rentrée" calenta d'un estiu molt calent

Tornem d'un parell de setmanes de vacances al meu paradís particular, que jo goso anomenar "Sant Antoine sur Mer". Sé que sembla una gosadia però només és una broma que faig per tal de dignificar el "status" de Sant Antoni de Calonge. Dit en Francès, sembla que sigui menys colònia i que tingui més "glamour", ara que parlar de secessions i independències està tan de moda (veurem per quant de temps, però...).

 

Com gairebé sempre al mes d'agost, que és quan els pobres acostumem a fer vacances, la metereologia no ha acabat d'acompanyar ja que el temps ha estat inestable, i hi ha hagut molts poc dies d'aquests que jo acostumo a anomenar, en Anglès "glowy days" ("dies brillants" en traducció lliure meva: el verb "glow" en anglès vol dir "brillar", però l'adjectiu "glowy" -per "brillant", no existeix). Només un parell de dies ho van ser de debò, i un d'ells, el dimecres 12 d'agost, vaig tenir una experiència familiar extraordinària: fer corrent el camí de ronda des de Sant Antoine sur Mer fins a la platja de Cavall Bernat a Platja d'Aro, a primera hora del matí. A les 9 estàvem el meu germà, el meu fill gran i jo, banyant-nos a les aigües cristallines i acollidores de Cavall Bernat, pràcticament sense ningú més. Una d'aquelles experiències que no pot pagar ni una Visa ni una American Express.

 

Dies en els que he aprofitat per fer esport, familia, lectura, cuinar i sopar amb amics. Un trencament de la rutina, evitant cotxes, aglomeracions, i sobre tot esquivant la lectura de premsa o veure notícies al televisor. De forma totalment voluntària cada any aprofito aquests quinze dies per desconnectar d'una realitat que de vegades resulta d'una crueltat extraordinària.

 

Dilluns, en un exercici de reconnexió escoltant l'editorial de la Terribas a Catalunya Ràdio a les 7 del matí (en Basté encara és de vacances aquesta semana), en vaig tenir prou per prendre la meva dosi diària de "desmoralització": les grans notícies de l'estiu estan totes relacionades amb tragèdies, injustícia:

• Els grans fluxes d'immigrants que intenten escapar d'una realitat desesperant i que massa sovint acaba en frustració o fins i tot en mort. És el cas de les pasteres que surten de Líbia, o dels Sirians que fugen de la follia de l'Estat Islàmic (veritable "Barbàrie" en majúscules, l'última noticia dels quals ha estat la destrucció del temple Baalxamin a Palmira), o dels Africans que intenten creuar el canal de la Mànega, o dels "manters" a les grans ciutats europees a qui ja no els fan por les policies municipals (s'hi enfronten obertament perquè no tenen res a perdre-hi), però que, de tant en tant, com ha passat a Cambrils,  acaba de manera tràgica. És la més pura constatació del fracàs d'Europa. De les polítiques europees des de fa setanta anys, primer en uns processos colonials abusius, després en una descolonització injusta que va repartir riquesa i poder entre molt pocs, i finalment en la manca de polítiques envers la creació de mitjans als països en "vies de desenvolupament" per fer que la seva gent no hagi de fugir, arriscant la vida perquè no tenen altra cosa a perdre.
• Incèndis forestals a tort i a dret (de colosals magnituds als Estats Units, a Austràlia) en un estiu en el que s'han batut els rècords mundials de temperatures al Planeta. Que el president dels Estats Units Barack Obama posi com a principal desafiament mundial aquest fenòmen o que el Papa Francesc ho situï també com a primer tema a l'agenda, no ens pot passar desapercebut. 
• Les turbulències a Xina que han fet trontollar els mercats mundials i que han deixat els preus de les matèries primes en els seus nivells més baixos des de fa molts anys. La davaluació del Yuan Xinès va ser una mesura gairebé desesperada del govern de Xi Jinping per intentar frenar els rumors sobre la desacceleració de l'economia de "la fàbrica del Planeta". Tot això combinat amb una bombolla immobiliària que encara ha de petar (de la que he parlat més d'una vegada en aquest blog) i la falta de mesures de seguretat en la indústria en general, com ha posat de manifest l'acciedent més gran que ha patit mai la Xina, al port de Tiajin i que ha acabat amb la vida de més de 70 persones. La situació xinesa serà motiu d'una entrada específica a "Reflexions de Taberna" properament.
• La situació econòmica i política al Brasil, amb una població fastiguejada per la corrupció i la misèria, i una presidenta, Dilma Russef, desbordada pels esdevenimemts i per la popularitat més baixa que ha tingut des que la van escollir. 

I a casa nostra, per acabar-ho d'adobar, la pre-campanya escalfant motors, amb algunes barbaritats proferides tant pels del bàndol del "secessionisme" (Germà Gordó amb la seva proclama pancatalanista, per exemple, que no fa més que crear detractors) com pels del bàndol de l'"unionisme" (fent servir l'argument del feixisme i del nazisme amb una frivolitat que esgarrifa), i amb, agradi o no, una polarització que acaba -reconeixem-ho- dividint la població en dos bàndols i que en cas d'"empat" o curta victòria dels uns o dels altres portarà a la tardor més calenta que s'hagui viscut a Catalunya dels del Segle XVIII.

 

Afortunadament però, no tot són males notícies: Taxan, Taxan!!!!!! Han tornat la "Liga BBVA" i la "Liga Adelante", i afortunadament també, ha tornat a aborregar una ingent quantitat de població que ja comença a qüestionar-se la gestió física de l'equip d'en Luís Enrique (7 lesionats només de començar la lliga) o si l'estil "Benítez" serà capaç d'evitar un ensopiment que acabi en somnolència a mig partit. Afortunadament, sempre ens queda el futbol per a escapar d'una realitat cada vegada més difícil de gestionar.

 

 

 

Visions d'Escòcia (II)

Tinc unes quantes anècdotes del viatge a Escòcia de les quals m'agradaria compartir-ne dues, perquè totes són interessants, per diverses raons. Una  a Edinburg i l'altra "in the middle of nowhere", als Highlands.

Edinburg és una ciutat que està de moda, com Barcelona. I com a conseqüència d'això en pateix determitats peatges, com ara una certa massificació permanent de turistes al centre (Royal Mile, des del Castell fins al Hollyroad Palace), i de resultes, aparcar esdevé una tasca gairebé impossible.

Finalment, després de fer més tombs que un ventilador, aconsegueixo trobar un lloc a la zona blava a Victoria Street, carrer emblemàtic per excel·lència. Pago escrupulosament el màxim peatge de parquímetre permès, que és de 3 hores, i que costa, com tot en aquesta part de món, una petita fortuna, posem per cas, 3,5 Lliures l'hora (4,9 Euros, cèntim amunt, cèntim avall). Doncs bé, una vegada posades les monedes, i amb la tranquilitat que donen les 3 hores, ens n'anem a visitar la ciutat. En tornar, decidim menjar un entrepà abans d'anar a retirar el cotxe de l'aparcament i entre una cosa i l'altra, arribem 10 minuts després de l'hora máxima que havia posat. Em trobo una multa (enganxada al vidre) de 60 lliures (50% de descompte si es paga dins els 28 dies següents a la recepció: aquest concepte sembla ser universal). Començo a cridar com un boig, tot sol. Qaun em disposo a trucar al telèfon que indiquen les instruccions de la multa un paio local s'interessa per la meva sort (en sentir-me cridar s'acosta). Em mira i amb l'accent escocès tant característic em diu:"you dooooont have a pay: yurr a tuuuurist!!!!". I m'explica què he de fer i on he d'anar per presentar la reclamació. Doncs tal com raja, vaig anar al departamento de l'Ajuntament on havia de presentar la reclamació i em van recomanar que escrigués en la meva llengua i no en Anglès. Ho vaig fer en Català (prèvia pregunta de si era posible). Al cap de 5 minuts tot enllestit i al carrer. Impressionant el tracte com a turista: primera qualitat. Això sí que és cuidar-lo!

La segona va ser una roda rebentada. Comprensible si es té en compte que vam conduir més de 3.000 kilòmetres i que les carreteres (especialment als Highlands) són molt estretes. Afortunadament el "call center" de Herzt era aquesta vegada a Anglaterra i no a Bangalore, Calcuta o Mexico DF. Em atendre ràpid, en Anglès perfectament acadèmic i al cap d'una hora i mitja tenia un tècnic que em va canviar la roda. Li vaig preguntar si feia molts serveis com aquell i em va contestar: "Evvvvvvvry day. Same tyre (la de davant Esquerra), same people") (Evidentment es referia a turistes). Vam poder continuar el viatge sense perdre gaire més de 3 hores. Això sí, vaig haver de pagar la roda nova de la meva butxaca i si tinc sort, molta sort, la recuperaré via transferència al compte de la meva targeta (avui he rebut un correu de Herzt confirmant la devolució).

En podría explicar moltes més, però el qu sí cal és quedar-se amb la "mentalitat" de les noves generacions: un poble obert amb ganes d'ajudar tots els ciutadans, també els nou vinguts, siguin d'on siguin i vinguin d'on vinguin.