dijous, 28 de març del 2024

Vinicius: "Teatro del bueno"

L'espectacle "Vinicius" durant la roda de premsa un dia abans del partit amistós entre les seleccions d'Espanya i el Brasil "contra el racisme" em va semblar lamentable. Una veritable vergonya.

Les llàgrimes de cocodril que va vessar a la part final de la roda de premsa on suposadament es va "emocionar" en parlar de com l'afecten els insults que li profereixen des d'alguns estadis en els que va a jugar són un escàndol d'hipocresia.

Al tal Vinicius no se'l xiula ni se l'escridassa per ser negre. No. De cap de les maneres. De negres com ell n'hi ha un fotimer a la lliga espanyola, i resulta que no hi ha ningú que es queixi d'insults racistes (al menys com a norma general). No serà que no hi hagi jugadors de pell fosca al Barça per exemple. Sense anar més lluny Lamine Llamal,  Jules Koundé o Alexandre Balde. I no tinc constància, o al menys a mi no em sona que cap dels tres jugadors s'hagin queixat mai d'insults racistes. Normal que no es queixin. Senzillament és que es tracta d'esportistes corrents, bons però corrents.

Si en comptes de ser jugadors de futbol discrets, intel·ligents i humils fossin arrogants, provocadors i xulangues, és raonablement probable  que algun descerebrat els insultés i aprofités la situació per a practicar racisme de grada de futbol.

El senyor Vinicius però, no és escridassat ni insultat per ser negre, ho és per ser idiota (qualificatiu que es podria aplicar de forma força generalitzada a molts personatges mediàtics, malauradament).

I que aquest penques estúpid i provocador tingui la barra de dir que, com a conseqüència dels insults racistes ha pensat deixar el futbol espanyol, és de traca i mocador. 

Un tipus que cobra 20,83 milions d'euros bruts per temporada (uns 10 milions nets), que tingui la barra de plorar per dir, ai las, que ha pensat deixar Espanya, però que s'eixuga la llagrimeta immediatament i continua jugant al Madrid, em provoca autèntica repulsió.

I un punt de fàstic també, per què no reconèixer-ho. He d'admetre que ja estic tip de parlar amb correcció política. Atenció, mai de la vida em farà fàstic ningú pel color de la seva pell (mostra supina d'estultícia) sinó per la seva actitud davant la vida. Em fa molt fàstic un tal José Maria Aznar (aquests dies té un gran imitador, Vladimir Putin, que nega la major de l'atemptat de Moscou i continua en la línia d'investigació de la "banda terrorista ETA", Vostès ja m'entenen), o Santiago Abascal, o la Sílvia Orriols, per a citar tres xenòfobs, ja que parlem de racisme, però tots tres personatges són blancs com el paper de fumar.

Li diria a Vinicius, si em volgués escoltar el consell, que es vagi buscant un altre club, per a plorar i seguir cobrant molts calers, perquè quan s'hagi de fer lloc per a instal·lar a la plantilla del Real Madrid a Mbabé, l'ésser superior no tindrà cap remordiment en fer-lo fora. Sinó, temps al temps. L'Olimpic de Miami sembla que està especialitzat en contractar velles glòries. Com a mínim, prometo investigar-ho.

diumenge, 24 de març del 2024

Quan violar una noia surt barat

Sóc des de fa dies als Estats Units per raons professionals i per tant no segueixo com de costum l'actualitat de les nostres terres, però el divendres em va saltar una notícia del diari Ara al mòbil que em va deixar força glaçat. Després de complir un quart de la pena imposada, el futbolista Dani Alves pot sortir de la presó pagant una fiança d'un milió d'euros.

És del tot legal, segons he llegit, ja que la sentència no és ferma i el condemnat ha complert ja 14 mesos a la presó, però em sembla del tot il·legítim. De fet, no em sembla només il·legítim sinó que ho trobo un escàndol de proporcions majúscules. La mesura cautelar de retirada dels seus passaports brasiler i espanyol estan pensades per a impedir una possible fugida de l'estat però vist com funciona la justícia i la policia no em semblaria gens improbable que Alves provés de fugir de la justícia espanyola.

De fet, té recursos econòmics més que suficients a Mèxic i al Brasil per a poder viure tranquil·lament amagat amb una altra personalitat durant molt de temps o fins i tot la resta de la seva vida, no oblidem que a la seva edat, 40 anys, la seva carrera professional com a futbolista està pràcticament acabada. No seria el primer cas. De fet, en tenim un exemple molt recent, el cas d'un altre miserable, Luís Rubiales, per a qui la fiscalia va dictar ordre d'arrest la setmana passada arrel d'una investigació per a presumptes irregularitats del contracte de la FEF amb Aràbia Saudí per a la celebració de la Supercopa d'Espanya. El senyor Rubiales es troba instal·lat a la República Dominicana des de fa un temps, i segons he llegit en algun mitjà, no se'l veu amb gaires ganes de tornar a Espanya, on seria arrestat immediatament només d'aterrar a Barajas.

Afortunadament, sembla que per a Dani Alves no és tan senzill aconseguir aquest milió d'euros (una cosa inaudita després dels diners que ha arribat a guanyar com a futbolista, el que també demostra que a més a més de violador, és un descerebrat que deu haver gastat a cor que vols), la qual cosa ha impedit que pogués sortir la setmana passada (contra dipòsit de la fiança per aquest import podria haver deixat la presó el mateix divendres). El pare de Neymar  Jr. li va prestar els 150.000 euros que es van lliurar com a compensació a la víctima i que van contribuir a minorar el total de condemna, però aquest segon import, que en principi semblava que també li prestaria, no els ha acabat prestant després del rebombori i les protestes que hi ha hagut al Brasil quan s'ha sabut que Alves podria sortir amb llibertat amb fiança.

Jo tinc clar -com més gran em faig més clar ho veig- que la justícia no és igual per a tothom (que li preguntin sino al Borbó emèrit o a tants d'altes implicats en afers de corrupció com Correa -condemnat el 2017 a 13 anys de presó però amb permís penitenciari des de 2021-, o a Francisco Camps, Costa, Eduardo Zaplana, o Jordi Pujol Ferrussola, entre d'altres), però en casos de violació, el greuge és encara més gran, si hom té la percepció (que potser no es correspon a la realitat penal) que el fet que el condemnat sigui famós i sigui econòmicament solvent (o en disposició d'aconseguir amb els diners de la fiança amb una facilitat que la immensa majoria de mortals no tenen) li dona avantatges respecte a la resta de mortals.

Segueixo sense entendre, malgrat la revisió al codi penal de les condemnes per violació arran de la famosa llei del "només sí és si", per què les violacions a Espanya surten tan barates. Jo nego la major. No em sembla de justícia que malgrat la reforma del codi penal, una agressió sexual es castigui només amb una pena de presó de un a quatre anys.

Una justícia i un codi penal tan laxes fan que el carrer estigui ple de delinqüents reincidents (en particular els responsables de furts i robatoris i també de violadors) i que no sembla que hi hagi un clam ni popular ni entre els governants, per a canviar les lleis. He llegit en algun lloc "res no canvia si res no canvia" i efectivament és així.

La violació, que em sembla personalment un crim d'una barbàrie i uns falta d'humanitat esgarrifoses i injustificables, a Espanya surt terriblement barata, i no només això sinó que, a més a més, si la condemna no és ferma - i ja sabem de la lentitud de la justícia espanyola excepte si es tracta d'independentistes catalans- si hom té diners encara surt a més bon preu, com al mercat de Calaf, ja que després de complir una quarta part de la condemna, només calen calers per a poder sortir de la presó, i ens quedem tan amples.

Com Hamlet va exclamar, hi ha quelcom de podrit, i no és precisament en el Regne de Dinamarca sinó al Sud dels Pirineus.

divendres, 22 de març del 2024

Sóc més de Salvador Espriu que de Pere Quart

Si per una fortuna de l'atzar o alguna concatenació de circumstàncies astrals algun lector amb menys de, posem, una trentena d'anys, entrés per error en aquest blog i llegís el títol, segurament en tornaria a sortir, esverat, perquè podria arribar a pensar que estic parlant de polítics o de membres d'algun consell d'administració d'una cotitzada a l'IBEX 35. Fins i tot, podria a arribar a pensar que són dos jugadors de futbol del segle passat, perquè vist com està el percal educatiu, dubto que sàpiguen de qui es tracta. 

I veient les misèries dels nostres polítics (és una manera d'escriure, ja que jo no els considero "meus", malgrat que, malauradament contribueixo a pagar-los el salari amb els meus impostos) no puc més que declarar-me fan absolut de Salvador Espriu, aquell grandíssim poeta que va escriure, entre moltes altres obres mestres "Assaig de càntic en el temple" del seu llibre de poemes "El caminant i el mur".

En aquest poema, Espriu, fi observador del poble i de la gent entre els que vivia i bon antropòleg social, començava el seu assaig amb el següent vers: "Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!".

De gairebé tothom de la nostra edat és coneguda la rèplica a aquest poema que va fer Pere Quart (Joan Oliver) molts anys després en el seu "Assaig de plagi a la taverna", en el que defensa les virtuts de la terra, de Catalunya.

Doncs a l'admirat Pere Quart li diria, si pogués, que els nostres polítics no són ni nets, ni nobles, ni cults, ni rics, ni lliures, i per descomptat, no són ni desvetllats ni feliços.

La pantomima dels Comuns, que han deixat d'aprovar un pressupost per encara no se sap ben bé què, perquè si el seu nivell d'estultícia implica fer caure un govern per una futilitat com el Hard-Rock Cafè, més val que s'ho facin mirar. Posats a ser coherents haurien d'avocar per tirar a terra la majoria de construccions de la costa catalana, començant per Platja d'Aro i Lloret de Mar, seguint per Salou, Cambrils i un nombre incomptable de desgràcies ja fetes, malauradament. No vindrà d'una més, en un terreny que, al cim, és un erm.

L'oportunisme dels Socialistes, que després de les primeres enquestes del CEO (i en devien tenir de prèvies), es freguen les mans sabent-se guanyadors, per esdevenir una sucursal del socialisme de Madrid durant quatre anys (amb l'ajut dels Comuns, i qui sap? potser d'ERC).

La mediocritat d'ERC que més que governar ha donat la sensació (més sensació que no pas realitat, però això és el que la gent percep) que actuava com una gestoria de barriada. De veritat que des de 2021 no han pogut fer res més per a preparar-se contra una sequera que està esdevenint crònica? No s'ha pogut fer res més per a millorar Ensenyament? El fiasco a les presos catalanes tot just apareix aquests dies? I així en un incomptable número de temes. No som independents, però tenim una raonablement gran capacitat de gestió, però és clar, això requereix un cert talent..(ull, que no dic que els altres ho facin millor, per exemple el Madrid de la intel·lectual...-excepció feta dels bascos, que aquests sí que van a la seva i governen de veritat-).

I després hi ha l'escàndol -per a mi, naturalment que tothom pensi com vulgui, només faltaria- de la pallassada permanent del de la República Independent de Casa Meva (ai no! que això té el copyright d'IKEA..). De la república de piruleta de Waterloo. Ahir a Elna, congregant mil persones per a dir obvietats que farien avergonyir una persona que en tingui poca. Si tan valent és (que no) que hagués passat per la presó com van fer molts dels seus i d'Esquerra Republicana. Per què li ha servit tota la papanotxada? Doncs per viure 7 anys de la moma del consell de la república. El pitjor del cas és que continua amb la retòrica grandiloqüent i èpica de la confrontació intel·ligent. Espero poder entendre-ho algun dia.

Em fa gràcia que, i ara torno a Salvador Espriu, anirem unes eleccions el 12 de maig que ens donaran uns resultats molt semblants als que hi ha avui, cinc escons amunt, cinc escons avall.

I veurem si el senyor Puigdemont, que viu Nord enllà, tindrà el coratge de tornar per a ser candidat i fer campanya a aquesta covarda, vella i tan salvatge terra que es diu Catalunya.

Si ara tingués trenta anys, seria jo qui m'aniria Nord enllà.


dilluns, 18 de març del 2024

Ara sí: Donald Trump ensenya el seu costat fosc

Ahir dissabte l'ex-president nord-americà Donald Trump va anar a donar suport al candidat a senador de l'estat d'Ohio pel partit republicà. I ho va fer a Vandalia, Dayton, a uns 150 kilòmetres de Columbus, on jo m'estic aquests dies. La veritat és que em va fer mandra acostar-m'hi i ni tan sols per un pur exercici d'antropologia vaig decidir-me. 

Confesso però que una vegada he sabut el que va dir en el seu discurs, m'hagués agradat ser-hi per intentar entendre una mica més la natura tant del personatge com dels seus votants.

Per resumir a grans trets el tenor de la seva al·locució, va ser un discurs agressiu, amb molts insults, despectiu cap a tothom que no pensi com ell i amenaçador, en el sentit que va venir a dir que si ell no guanyava les eleccions presidencials de novembre, no hi hauria més eleccions als Estats Units.

Ahir dissabte, el monstre va ensenyar com mai abans el seu rostre més vertader.

Dayton és una zona amb forta presència d'indústria automobilística i tot parlant d'economia i de la indústria de l'automoció va dir que si guanyava aplicaria aranzels duaners als cotxes importats (una mesura que l'administració Biden ja està fent amb, per exemple els teixits i els matalassos que procedeixen de diversos països, sobre tot, però no només, de la Xina). I va afegir -tradueixo literalment de l'Anglès- "Si no sóc escollit, hi haurà un bany de sang per a tots, això serà el mínim que succeirà. Hi haurà un bany de sang al país". 

Durant noranta minuts, als afores del aeroport de Dayton, a Vandalia, Donald Trump va fer un discurs farcit d'atacs i retòrica càustica. Va començar lloant les persones condemnades per l'atac al Capitoli del 6 de gener de 2021, anomenant-los hostatges i "patriotes increïbles" (literal).

Després es va referir al migrats que entren als Estats Units per la frontera del Sud, en un llenguatge vulgar i deshumanitzat. Va dir, naturalment sense cap prova, en el seu més pur estil, que determinats països buidaven les seves presons de gent jove per enviar-los als Estats Units. I va afegir: "jo no sé si vosaltres els anomeneu persones, en alguns casos. En la meva opinió no són persones". I més tard s'hi va tornar a referir titllant-los d'"animals". No som a l'Alemània de 1938. Som als Estats Units de 2024, però es com si la història estigués donant voltes en cercles. No n'aprenem.

Si no fos pels immigrants els Estats Units les fàbriques estarien aturades, els camps sense cultivar i ningú no tindria cura de les persones grans. A la nostra fàbrica a Columbus, per exemple, el 90% dels nostres treballadors són immigrants. Sense ells, la fàbrica no funcionaria. I així en la majoria dels casos que conec.

Per referir-se al president Biden va utilitzar l'adjectiu "estùpid" i en un moment donat va arribar a dir-li: "tonto fill de.....". 

No és que Trump hagi perdut els papers (de fet durant el seu discurs va dir en diverses ocasions que li costava llegir el "teleprompter") és que ahir a Ohio es va despullar de tot diplomàcia i va mostrar el seu veritable jo, una ànima fosca com la del diable.

Un diable concorre a les eleccions presidencials als Estats Units, i el més fotut de tot és que l'any 2020 el van votar 75 milions de nord-americans. 

També Adolf Hitler va guanyar democràticament les eleccions alemanyes de 1933, i així els va anar a tots plegats...no només als alemanys, sinó al món sencer.

diumenge, 17 de març del 2024

La resiliència de Rússia

L'any 2016 jo tenia a casa en acollida una jove britànica que donava classes d'Anglès a Maristes Girona, on van estudiar l'educació primària i la secundària els meus dos fills. La jove, Corinna, d'origens gairebé aristocràtics, té un pare diplomàtic d'alt rang i una mare compositora de música sacra.

Durant l'acollida els pares ens van visitar a casa a Girona i tot prenent el té de les cinc (no és conya) ens van explicar una mica la seva vida. El pare de la Corinna havia estat vice-ambaixador de Gran Bretanya a Moscú fins feia poc (el 2016 estava destinat a l'ambaixada britànica a Belgrad) i ens explicava que a l'ambaixada, a Moscou, hi tenien molts treballadors, més de 150, la majoria russos, d'un perfil en general, més aviat, gris -com la imatge, no gaire estereotipada, la veritat, que hom té dels russos-. Gent que treballava sense fer soroll i sense parlar, grisos funcionaris, en definitiva.

Doncs bé, el dia 17 de març de 2018, quan el president Vladimir Putin va signar el tractat d'adhesió de la República de Crimea a la Federació Rusa, es va produir un esclat de crits i joia entre el personal rus de l'ambaixada britànica a Moscou. El pare de la Corinna amb va dir que no havia vist res igual durant tota la seva estada a Rússia.

Aquesta és, en gran part, una de les causes que permeten que Rússia, un país amb un PNB similar al d'Itàlia, pugui mantenir una economia de guerra contra Ucraïna des de fa ara més de dos anys. 

És cert que les eleccions  a la presidència russa que se celebren fins avui són una farsa de magnitud gegantina (de fet, es permet el vot electrònic sense cap mena de garantia exterior que en permeti la certificació) i els tres altres candidats són titelles a sou de Putin que ni tan sols li fan oposició. L'oposició de veritat és a la presó, a l'exili o directament assassinada, com ens mostra el recent cas d'Alexei Navalni. Després de 24 anys a la presidència, demà Vladimir Putin tornarà a anunciar la seva victòria.

Ni tan sols hi ha la incògnita de saber quanta participació hi haurà a les eleccions perquè el vot no presencial a Rússia pot ser una gran font de frau, per tant queda clar que Putin arrassarà amb un percentatge de participació molt alt, segons alguns analistes del Washington Post entre el 70 i el 85% (no vol fer com en el cas de la Bielorússia de Lukashenko, on vota oficialment el 99% de la població i el 99,5% dels vots són per a la seva candidatura).

Però també és cert que Putin segueix comptant amb el suport de una gran part de la població, sobre tot entre la gent de més edat, la que ha sentit durant anys la humiliació a la que l'antiga "Rússia imperial" ha estat sotmesa. Aquest menysteniment d'Occident és el que ha fet que part de la població russa estigui d'acord amb els postulats del seu president. Quanta gent és una incògnita, però suficient com per a assegurar que malgrat l'estricte control policial i militar que hi ha al país, les possibilitats d'una rebel·lió interna.

A més a més, el que també és evident és que el bloqueig internacional promogut per Occident no ha impedit que Rússia segueixi funcionant amb una certa normalitat. La devaluació del ruble s'ha revertit, la inflació està sota control i la venda de recursos naturals a l'Índia, la Xina i altres països asiàtics ha permès una entrada de divises que continua alimentant la indústria de guerra russa. Les franquícies i negocis abandonats (literalment) per les grans cadenes i indústries occidentals han estat comprades a preu de saldo per empresaris russos i molts d'aquests negocis, amb noms canviats, tornen a funcionar (el cas de McDonalds és el més paradigmàtic, però ni de bon tros l'únic).

El món ja no és monocolor, de fet, cada vegada ho és menys i el suport indirecte de la Xina cap a Rússia (tot i que sense cap entusiasme per part de Xi Jing Pin) permet assegurar que tant la presidència de Putin com la Guerra d'Ucraïna, van per llarg.



 

Una fotografia que contribueix a l'autodestrucció de la monarquia britànica

La reina Isabel d'Anglaterra en un discurs el novembre de l'any 1992, any màgic pels catalans per la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, celebrava els 40 anys de regnat, però qualificava aquell any com a "annus horribilis" en una expressió que va fer fortuna entre els mitjans de comunicació. 

Efectivament, quatre dies abans del discurs, un incendi devastava part del castell de Windsor, la residència reial, el príncep Andrew -que després s'ha vist involucrat en diversos escàndols de tipus sexual, el més important el cas de pederàstia de festes amb menors anomenat "Epstein" del que he parlat en aquest blog en alguna ocasió- es separava de Sarah Ferguson, a la que després alguns paparazzi van enganxar en topless a les platges de Saint Tropez i la princesa Diana de Gales col·laborava a la publicació d'una biografia autoritzada en la que detallava les infidelitats del seu marit, el príncep Carles.

Aquest any 2024 està sent la segona edició de l'"annus horribilis" de la família Windsor. I no parlo només dels problemes de salut del príncep Carles, afectat per un càncer i fora de la vida pública des de fa uns mesos, ni per la reina Camila, que va patir una mena de baixa per "estrès", ni dels problemes encara persistents del príncep Harry i la seva dona Megan Markle amb la premsa britànica i amb la seva família, ni dels problemes de salut de la princesa de Gales, Catherine Middleton, operada de cirugia abdominal sense que se n'hagin revelat els detalls.

El problema de veritat és la credibilitat. I quan això passa, és a dir, quan la credibilitat d'una institució fa aigües de manera tan evident i barroera, el castell de cartes es pot desmuntar en un moment. Només és qüestió de temps.

El dilluns d'aquesta setmana que s'acaba, volava cap a New York i vaig comprar La Vanguardia edició en paper (sobre tot per a fer els sudokus, però de passada, faig una lectura del diari, excepte de la secció de política, que m'avorreix sobiranament). A la secció de societat hi sortia una fotografia de la princesa de Gales posant amb cara de felicitat amb les seves tres criatures. La foto havia estat distribuïda el dia pel abans pel palau de Kensington i per tant era oficial. Naturalment tots els diaris "de dretes" la van publicar (la monarquia és símbol d'"ordre" per la gent més aviat de dretes i símbol de corrupció per la gent més aviat d'esquerres). 

Ben aviat però les xarxes socials van posar de manifest que la foto havia estat manipulada (les mans i la roba dels fills no acabava de quadrar) i per a més inri, la reial senyora apareixia sense l'anell de casada. Com a resultat de tot plegat Associated Press la va retirar de circulació ràpidament.

La col·laboradora del NYT Lindsay Crouse, escrivia en un article d'opinió el mateix dilluns 11 de març on deia: "S'entén que aquesta família -els Windsor- una institució sustentada per milions de dòlars dels contribuents britànics, sempre ha sobreviscut manipulant la confiança pública, però quan es mostra la maquinària de la manipulació, la confiança es debilita. Potser la Catherine realment passa la seva convalescència alterant fotografies familiars amb photoshop, però qui s'ho creu ara? Una monarquia moderna no pot mentir així i sortir il·lesa".

A la societat britànica contemporània, la monarquia ha jugat un rol similar al que el poeta romà Juvenal va definir com "panem et circenses", estratègia per a donar a les masses entreteniment per a desviar l'atenció de la societat dels greus problemes de fons de l'imperi en decadència, accentuada pel caòtic i esperpèntic episodi del Brexit

Naturalment, el pa i circ funciona quan el poble, que efectivament sustenta aquest muntatge anacrònic i del tot irracional, no té dubtes sobre la imatge de credibilitat que s'espera de "The Corporation" (com va denominar la família real britànica la periodista Celia Walden). 

Però quan de forma tan maldestra la monarquia britànica comet errada rera errada i la credibilitat fa aigües per tots costats, la paciència dels contribuents es pot acabar molt de pressa.

És el mateix que li pot passar a la monarquia espanyola amb tots els moviments del rei emèrit espanyol, que darrerament és més a Suïssa que als Emirats Àrabs en una preparació del que podria ser la seva tornada definitiva a Espanya. No sigui que al final, de tant estirar la corda, aquesta s'acabi trencant.

dilluns, 11 de març del 2024

Isabel Díaz-Ayuso, aquesta gran intel·lectual

La setmana passada hi va haver una cimera dels membres del partit popular europeu a Bucarest en la que l'actual presidenta de la Unió Europea, l'alemanya Ursula Von der Leyen, va acabar comptant amb el suport dels membres d'aquest partit per a la seva reelecció per un mandat de 5 anys al capdavant del partit. 

Els populars espanyols hi van enviar una nodrida representació, on destacava, amb escreix, la presencia de la mai prou ben ponderada presidenta de la Comunidad de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso.

La intervenció de la presidenta passarà segurament als anals de la història de l'oratòria, la retòrica i la dialèctica. Si tenen temps i estan d'humor, no es poden perdre aquesta al·legoria de la política. De debò que, si tenen estòmac i capacitat per suportar estoicament la vergonya aliena, el seu visionat és un exercici altament recomanable. 

Una vegada superada la vergonya, les "ocurrències" de la senyora Díaz-Ayuso són tan bones o fins i tot millors que els acudits de l'Eugenio (per cert, si no han vist la pel·lícula, no se la poden perdre, és una obra mestra). Adjunto l'enllaç per a que puguin gaudir dels cinc minuts de glòria de la presidenta. https://www.youtube.com/watch?v=oler6-1D1a4.

Algunes de les seves perles són, a tenor literal (no he tocat ni una coma del que va dir la senyora):

  • "Ahí está Occidente, nacimos ahí y se tenga o no se tenga fe, tenemos una raíz judeocristiana, tenemos unas raíces de Grecia, de Roma, del derecho, que no podemos olvidar". El grandíssim Jorge Fernández Díaz, el del arcàngel, no ho hagués dit millor.
  • "Por eso no considero que lo que ha pasado en Francia esta semana (es refereix al reconeixement de l'avortament a la constitució francesa, que no només va comptar amb el recolzament de la dreta tradicional sinó que fins i tot l'extrema dreta de la Marine Lepen hi va votar a favor...) sea ningún avance porque creo que nuestra defensa es la de la vida y más en una región, la europea en su conjunto, que se está envejeciendo". 
  • Després va parlar de les drogues per a ús recreatiu (literal) a Alemània, per a criticar-les (francament, hi ha algú que sàpiga de què parla la senyora Díaz-Ayuso?).
  • I va acabar denunciant la compra de mascaretes del cas "Koldo" utilitzant els "fons de tots els europeus". Naturalment, ni una paraula de les mascaretes en les que va intermediar el seu germà.



Com es poden imaginar, la senyora Díaz-Ayuso no va pronunciar ni una sola paraula amb altre idioma que no fos el Castellà, entre altres coses perquè és l'únic que parla. En els seus quaranta-cinc anys de vida ha tingut moltes altres prioritats que la de l'estudi d'altres idiomes.

Aquesta espasa de l'alta política i la diplomàcia pot ser, atenció, la candidata del Partido Popular a les properes eleccions generals espanyoles, quan el mediocre Alberto Núñez Feijóo, a l'igual que com va passar amb Pablo Casado, sigui defenestrat més aviat que no pas tard.

Trump té grans deixebles a Europa i la senyora Díaz-Ayuso n'és una de les avantatjades.

diumenge, 10 de març del 2024

11 M - Tornem a ser on erem

Demà farà 20 anys de la massacre terrorista més gran de la història d'Espanya i d'Europa. 

Com el dia de setembre de 2011 (onze, per més "inri") en què dos avions van impactar als dos gratacels del World Trade Center de Nova York, l'onze de març de 2004 és una data en la que tothom recorda què estava fent aquell fatídic dia en el que van explotar els trens de rodalies de Madrid. Jo aleshores treballava a Biocentury (avui Bicentury), i tenia una reunió amb l'equip comercial i de marketing que recentment s'havia instal·lat en unes oficines a la Meridiana de Barcelona.

Recordo que quan vaig entrar, la Directora de Marketing em va dir, esveradíssima: "Ha habido un atentado en Madrid y han matado a muchas personas...los hijos de puta de ETA". No oblidaré mai la frase ni el to en el que la va pronunciar. La ràdio i televisió estatal ja havien començat la seva campanya de desinformació.

Els cossos dels 191 morts encara eren calents i la maquinària de propaganda del Partido Popular es va posar en marxa per, amb independència de que fos veritat o no, atribuir l'autoria de l'atemptat a ETA. Tres dies després hi ha via eleccions generals i el PP tenia clar, després del recolzament al suport del govern espanyol als Estats Units en la seva croada contra l'Irak -demostrada de forma pública a la cimera de les Azores un any abans, el 15 de març de 2003- que si l'atemptat no era d'ETA podien perdre unes eleccions que només unes dies abans, les enquestes vaticinaven que guanyarien per golejada.

Quan el paradigma de la mentida i la desinformació, personificada en la figura del aleshores ministre del interior, Ángel Acebes, va començar a informar de l'autoria d'ETA, Arnaldo Otegui es va afanyar a desmentir-la de forma categòrica. Eren 2/4 d'onze del matí del mateix dia de l'atemptat. 

Aquest tipus, l'Acebes, que avui és soci d'un bufet d'advocats a Madrid, és a més a més, conseller d'Iberdrola (el més clar exemple de les clavegueres de les portes giratòries) i el 2021 va cobrar ni més ni menys que 323.000 euros per aquest concepte (aquesta informació està disponible al portal de transparència d'Iberdrola i la poden consultar al següent enllaç: https://www.iberdrola.com/documents/20125/1606413/jga22_IA_InformeRemuneracionesConsejeros2021.pdf).  Un senyor que hauria de ser a la presó, de conseller d'una de les més grans empreses espanyoles, però així funciona l'Espanya del PP.

I mentrestant el director de TVE d'aleshores, Alfredo Urdazi (se'n recorden d'aquell personatge? la veu del seu amo que es va comportar exactament de forma contrària al que s'espera d'un periodista) anava insistint en que havia estat ETA. 

La cosa va ser tan bèstia que el mateix president del govern José María Aznar va trucar als directors dels principals diaris per a explicar que l'atemptat havia estat cosa d'ETA i la diplomàcia espanyola es va mobilitzar aconseguint fins i tot una resolució d'urgència del Consell de Seguretat de l'ONU (1530/2004) del mateix dia 11 de març condemnant l'atemptat d'ETA. 


Cap dels responsables d'aquella gran mentida col·lectiva ha pagat pel que van fer, ni per les mentides que van dir. D'aquest gran escàndol de la vida política espanyola no se n'ha parlat prou, però malauradament així van les coses en aquest estat. Democràcia més que imperfecta.

Avui, des de l'oposició, 20 anys més tard, continuen fent el mateix. La pressió sobre el PSOE arran del cas Koldo (malversació de fons públics durant la pandèmia de Covid per comissions privades en la compra de mascaretes) a partir de desinformació i mentides difoses per X (Twitter) i els mitjans afins (El Mundo, El Español, La Razón, ABC, El Confidencial, OK Diario y Libertad Digital) utilitza la mateixa estratègia de fer anar el ventilador per escampar porqueria sense que la veritat del que va passar els importi un rave (la policia i la fiscalia fa temps que investiguen el cas i Ábalos no ha estat acusat de res, aquesta és l'única informació contrastada a dia d'avui). 

Només cal recordar que el PP és l'únic partit polític condemnat a Espanya de forma fefaent per corrupció política, i que, de l'afer de les mascaretes, el germà de la senyora Díaz-Ayuso, per posar només un contra-exemple, també n'és un gran professional (però si la corrupció la fa el PP, aleshores la barra de medir és una altra).

Però el súmmum de la fatxenderia, la barra i el despropòsit l'exemplifica de forma contundent el Twit oficial del PP del dia 5 de març (contrastat, poden trobar-lo encara al Twitter oficial del PP, tenen tanta galta que ni tan sols han tingut la decència d'esborrar-lo): 


Aquest partit polític, és el principal partit de l'oposició espanyola. I aquest missatge és oficial. Costa de creure, però és així. Es tracta del mateix partit que va encimbellar el senyor Ángel Acebes al consell d'administració d'Iberdrola com a premi per les seves mentides, la desinformació i els serveis prestats a la mare pàtria. Trumpisme en estat pur. Imaginin-se el dia que tornin al poder. 


dimecres, 6 de març del 2024

L'endemà del Superdimarts i el vot dels nord-americans

Estem en un moment cabdal en la cursa per a la presidència dels Estats Units.  No és una qüestió menor. El que passa als Estats Units afecta, i de quina manera, a la resta del món.  

Trump va guanyant Caucus darrera Caucus (les seves victòries d'ahir dimarts han forçat avui mateix la renúncia a la candidata Nikki Halley) i la nominació és ja un fet incontestable, només és qüestió de temps.

Tant, que el progressista New York Times, titula avui al seu editorial "Trump's Conquest of Republican Party matters to Every Americans" (Les conquestes de Trump al partit republicà importen a cada nord-americà). I diu en l'article que l'elecció de Trump com a candidat és una pura formalitat. I afegeix, literalment: "Això és una tragèdia pel Partit Republicà i pel país que pretén servir". Trump s'ha apoderat del partit republicà amb l'acceptació acrítica dels més rellevants membres del partit, segurament com a conseqüència del fervor de deixebles obnubilats que li professen molts dels militants de base, els que es fan sentir, alguns dels quals van protagonitzar (i continuen protagonitzant) actes violents i vandàlics com ara l'intent d'assalt al Capitoli el 6 de gener de 2021.

Les notícies d'aquestes darreres setmanes sobre la potència mundial són veritablement preocupants. D'una banda hi ha la irreversibilitat de la candidatura de Trump, i d'altra banda es posa en qüestió a diari la capacitat mental de Joe Biden com a president i com a candidat. La premsa i els republicans en qüestionen les facultats i cert és que si bé a Trump se l'ha enxampat amb moltes llacunes de memòria, les de Biden fan feredat i preocupen tothom, no només els demòcrates. 

Com escrivia ahir, la cursa es decidirà entre els dos candidats, a menys que no succeeixi un miracle, i a tot això afectarà i molt la mobilització dels votants. El problema, des del meu punt de vista, és que els votants republicans, més fanatitzats i radicalitats, acudiran de forma massiva a les urnes. Entre els demòcrates, una gran participació és un gran signe d'interrogació, dependrà en bona part de la mobilització dels votants negres i hispans. 

Els perfils dels votants en alguns temes cabdals per a la ciutadania nord-americana marquen aquesta tendència, que es pot veure en aquesta gràfica adjunta d'una enquesta molt recent que pregunta a ciutadans nord-americans sobre immigració, un dels punts més calents de l'actual legislatura.

A la qüestió de sobre qui creu que és més fiable en matèria d'immigració, la balança es decanta clarament cap a Donald Trump (53% versus 41%). Per raça, els blancs sens educació superior (votants amb escassa formació, passió per les armes de foc i nul·la cultura política que es deixen influenciar amb facilitat) consideren que Trump és més fiable en un 67%, mentre que en el cas de les minories, el percentatge és completament oposat. 


La desgràcia, però, és que la militància republicana està molt més motivada i els més fanàtics creuen de forma cega i totalment acrítica que a Trump se li va negar una victòria legítima a les eleccions de 2020. 

Preocupa, i molt, que si els resultats de les eleccions del novembre són molt ajustades (que ja auguro que ho seran) i es decanten a favor dels demòcrates, pot acabar havent-hi un veritable cop d'estat (el que va estar a punt de ser-hi el 2020 serà un joc de nens comparat amb el que pot passar el novembre de 2024).

dimarts, 5 de març del 2024

Superdimarts

Als Estats Units avui és un dels dies que, en circumstàncies "normals" es decidirien de facto els candidats a la presidència del país per part dels dos grans partits. Efectivament, avui es vota a 16 estats de la Unió que pràcticament decidiran quin serà el representant nominat per cadascun del partits per a concórrer a les eleccions a la presidència de país el dimarts dia 5 de novembre de 2024.

Però no hi ha emoció. Les cartes estan tirades. I com escrivia avui la Carme Colomina al diari Ara, per primera vegada en molts anys, molts votants nord-americans, la majoria segurament, aniran a votar sense ganes, amb el nas tapat. Cita Colomina el que escriu la columnista del diari New Yorker Jane Mayer: "Aquestes són les primàries menys atractives i menys interessants que qualsevol de nosaltres pugui recordar". Té tota la raó del món.

Més enllà dels militants i fanàtics, molts dels quals estan registrats per a votar als Caucus dels dos partits, el ciutadà de carrer, el que com vostè i com jo busca fonamentalment coherència en les polítiques (difícil trobar-ho a qualsevol lloc del planeta, avui dia), respecte als drets i principis fonamentals, pau, feina i prosperitat, no té avui cap candidat que els pugui representar. 

Serà la primera vegada que succeeix segurament en tota la història de la democràcia nord-americana. El que serà 47è president dels Estats Units no desperta cap emoció entre els votants de sentit comú (ja ni tan sols escric de "seny" o "d'ordre").

Si, com vaticinen tots els analistes, Trump i Biden són reelegits pels seus respectius partits com a candidats a la presidència, serà la primera vegada que es produeixi una repetició de candidats en dues eleccions presidencials consecutives des de 1956, quan Dwight D. Eisenhower va guanyar les eleccions presidencials per segona vegada consecutiva.

A mi, que sóc seguidor proper de l'actualitat nord-americana, els votants em semblen desconcertats. 

He parlat amb amics nord-americans demòcrates (clarament la que seria la meva opció si jo pogués votar -als USA ho puc fer tot excepte votar perquè no tinc la ciutadania-) que no entenen per què un president que de forma objectiva no està en condicions no només de presentar-se a la reelecció, sinó de seguir exercint el càrrec de forma plena (i amb dignitat) d'aquí a final de mandat el gener de 2025, continua entossudit a presentar-se com a candidat. I el pitjor és que no hi ha cap veu autoritzada a les files demòcrates que gosi desautoritzar-lo. Sí que és cert que Kamala Harris -desapareguda en combat durant gairebé tres anys- ha estat i està molt més activa i més mediàtica des de fa uns mesos, però no sembla, hores d'ara, que tingui cap suport intern suficient com per a fer un "sorpasso" al decrèpit ancià Joe Biden.

També tinc amics que voten republicà, per convicció i per tradició, que assisteixen amb incredulitat i perplexitat màxima a una situació en la que un personatge mentider i populista, acusat de crims molt greus en quatre macro-causes obertes contra ell acabarà amb tota seguretat essent el candidat a la presidència pel partit republicà. Per si no en tenia prou en guanyar els Caucus, el Tribunal Suprem (amb quatre dels nou membres escollits per ell mateix) van votar ahir per unanimitat anular les sentències dels estats de Maine i Colorado que l'impedien ser candidat a la re-elecció en els dos estats invocant l'esmena 14 de la Constitució (la que diu que una persona que hagi induït una rebel.lió contra el govern dels Estats Units és inelegible). 

Trump, amb l'ajuda de jutges -escorats a la dreta i a l'extrema dreta, en una clara semblança al que succeeix a l'Estat Espanyol- acabarà no tenint cap impediment per a ser candidat i la probabilitat que guanyi la nominació és superior, segons els experts, al 90%.

Si Biden guanya la nominació, cosa també més que probable a dia d'avui, hi haurà molts votants demòcrates que es quedaran a casa per no votar-no (però que per coherència tampoc poden votar Trump). Només un miracle -una malaltia greu o la mort de Biden- podria provocar que Kamala Harris acabés essent la candidata (i no seria en absolut una mala opció: dona, molt preparada, jove, amb experiència de govern i de color).

Si tot passa com està previst (tal i com té assimilat la "casta" nord-americana, encara que no sigui del seu màxim agrat) i no hi ha un inesperat gir de guió a darrera hora, tinguin pocs dubtes que, com vinc escrivint des de fa dies, Donald Trump serà el 47è president del Estats Units d'Amèrica, malgrat comptar amb, com a mínim, la meitat de la població del país completament en contra.