La fi de les roses (i en part, de la il·lusió de Sant Jordi)

La setmana passada vaig veure a TV3, al telenotícies, un reportatge que entrevistava un cultivador de roses, "Flors Pons", empresa familiar ubicada al maresme amb més de 45 anys de tradició de cultiu i venda de flors. És l'últim cultivador de roses de Catalunya. Si fins als anys 80 del Segle XX, dels 7 milions de roses que es venen a Catalunya cada any només una petita part era importada d'Holanda i França (entre un 1% i un 2% del consum total), la proporció s'ha invertit en 40 anys. Enguany, només un 0,7% de les roses que es vendran (unes 50.000) seran catalanes. 

Les altres procedeixen fonamentalment de Colòmbia i Equador, països amb un clima en el que tot l'any és primavera i aquestes flors creixen de forma fàcil i sense restriccions dels productes fitosanitaris que es poden utilitzar, i naturalment, amb un cost de mà d'obra que és impossible d'igualar.

Tornem doncs a les raons que esgrimeixen els pagesos i que fa uns quants mesos van paralitzar mitja Europa amb vagues, bloquejos de carreteres i manifestacions (en la majoria dels casos justificades, tot i que no calia perjudicar -bloquejats a la carretera- als que no fem política) sobre normatives imposades per la Unió Europea en què les exigències a les produccions locals (en matèria, per exemple de pesticides i d'altres productes fitosanitaris) són extraordinàriament dures i en canvi productes marroquins, asiàtics o sud-americans tenen carta blanca per a entrar al mercat europeu sense restriccions ni exigències. 

No sóc pas proteccionista en matèria econonòmica, més aviat sóc de l'escola lliberal, però he d'admetre que comprar i regalar roses que cada any fan menys flaire (no sabia per què, però ara ja ho sé: perquè es passen molt de temps en càmeres frigorìfiques i viatgen en contenidors refrigerats durant més d'un mes des que han estat tallades) i que al cim no deixen cap valor afegit a Catalunya, em fa més aviat poca gràcia. O més ben dit, no me'n fa cap.

Ens omplim la boca parlant de sostenibilitat i economia circular i comprarem 7 milions de roses que procedeixen de l'altra banda de l'Atlàntic i que per ser transportades aquí consumiran una gran quantitat de combustible fòssil mentre els camps del Maresme i del Baix Llobregat romanen cada vegada més erms. És una mica absurd, no els sembla?

Si a això hi afegim la tristor que transmet el cartell institucional de Sant Jordi de l'Ajuntament de Barcelona, que és on la celebració de la veritable Diada Nacional de Catalunya (a mi no m'agrada celebrar derrotes o si volen, no sóc de celebrar victòries borbòniques) és més multitudinària i vistosa, doncs a un li venen ganes de no celebrar gaire res.

Si s'hi fixen, el cartell és com l'alcalde Collboni. De fet, és un fidel reflex de la seva personalitat. Gris, anodí, desposseït de qualsevol personalitat i caràcter. Sense senyeres (Déu vos guard d'expressar qualsevol signe de catalanitat...), sense llibres i pràcticament sense roses. D'on surt tanta intel·ligència i empatia? Qui caram és el cervell que dissenya aquestes mediocritats, per no utilitzar un altre mot que també comença amb la lletra m?

Em queda el consol de pensar que la producció local de llibres sobre tot en Català, però també en Castellà (Catalunya és un referent mundial en l'edició de llibres en els dos idiomes) i la seva venda, serà aquest any, durant la setmana de Sant Jordi, molt alta, o al menys això diuen les previsions.

Jo hi contribuiré. Regalaré llibres en comptes de roses, un per a mi, i un altre pels altres membres de la meva família.