Utilitzo el títol de la gran novel·la de l'escriptora belga Amélie Nothom per a mostrar l'estupor que em provoca haver de viure una realitat que mai em pensava que veuria gairebé en directe: el retorn de la guerra a Europa.
No podem pas negar que el començament del Segle XXI és un d'aquells que passarà als anals de la Història, en majúscules, i que igual que s'estudia la Revolució Francesa de 1789 o la Grip Espanyola de 1918, s'estudiarà la pandèmia mundial de Covid de 2019 o la Guerra d'Ucraïna de 2022, la primera guerra important a Europa des de les guerres de a l'antigua Iugoslàvia de 1990.
El problema principal d'aquest conflicte, que té arrels molt profundes malgrat que la premsa d'un cantó i de l'altre s'entesti en fer-nos combregar amb rodes de molí, és que pot acabar en una escalada que podria arribar a conduir a una tercera guerra mundial. Òbviament, espero estar molt equivocat i tan de bo que al final els polítics mundials tinguin entre tots el sentit comú que cal per a aturar la guerra i sobre tot, l'escalada del conflicte.
Si llegim la premsa occidental afí a la OTAN i als Estats Units, la invasió d'Ucraïna per part de Putin és un atemptat al dret internacional. Ho és, certament. Putin és un boig perillós. Un autòcrata que no té miraments i ostenta un poder absolut. Disposa d'un gran exèrcit, i el més important, el poder nuclear, amb 4.500 caps apuntant a Occident.
Vol reescriure la història Putin? Difícil de dir sense tenir-ne un coneixement profund, però, tampoc són els fets tan clars com els pinta el departament d'Estat dels Estats Units.
D'entra el que cal dir és que Ucraïna, és una realitat multiètnica i multilingüística. El Sud i l'Est del país són, no només russófons sinó que també són èticament russos en bona part del territori, i pràcticament el 100% a Crimea, que Rússia es va annexionar el 2014 després d'un referèndum on una majoria aclaparadora de la població va votar a favor de l'annexió amb Rússia. De fet, el 25% de la població ucraïnesa és ètnicament russa.
Ucraïna té les fronteres que té degut a les decisions de l'època del ràpid i caòtic desmembrament de l'antigua Unió Soviètica dels anys de Boris Ielsin i algunes arbitrarietats prèvies de la dictadura de Stalin, on es van traçar fronteres interiors en molts casos arbitràries (com la participió de la península aràbiga feta per francesos i anglesos a primers del Segle XX, per exemple). Fins el 2010 hi va haver al país una relativa estabilitat, però a les eleccions d'aquell any, la multimilionària Yulia Timoshenko (dreta pura pro-occidental) va perdre les eleccions davant Yanukòvich (moderat pro-rus). El resultat d'aquelles eleccions - que va guanyar Yanukòvich per estret marge- deixen una imatge d'un país completament dividit entre est i oest.
Després va venir la revolució taroja (l'Euromaidan, se'n recorden?), i les amistats del nou govern prooccidental amb els Estats Units (el fill de Joe Biden és o era membre del consell d'administració d'una gasística ucraïnesa...) i la voluntat del nou govern d'entrar a l'OTAN. Més endavant va venir l'annexió de Crimea (2014) per voluntat explícitada en votació del 97,5% dels seus habitats, i els conflictes a les regions russòfones de Donetz i Lugansk (on la situació de guerra de baixa intensitat s'ha mantingut fins ara). Tampoc es pot dir que les milícies d'extrema dreta ucraïneses siguin angelets. Si es fa una mica de recerca es poder veure imatges d'assessinats horripilants perpretrats a aquestes regions separatistes.
Qui té la raó? Aquesta és la gran pregunta. Segurament ningú la té del tot i només la via de la negociació i l'entesa pot portar al retorn de la pau.
La via que en aquests moments s'està duent a terme, amb l'escalada de sancions (les anunciades avui: la retirada del SWIFT, sistema de missatges bancaris internacionals, que a la pràctica aïllen el sistema bancari rus de la resta del món (excepte la Xina, que té el seu propi sistema) i les restriccions al tràfic aeri comercial, no auguren res de bo.
Desitjo de tot cor equivocar-me.
