L'amenaça de la despoblació mundial

En aquests dies de ràbia i incomprensió global sobre la nostra condició d'éssers humans (ho dic sobre tot per la qüestió dels bombardejos indiscriminats sobre la Franja de Gaza, però no només) crida l'atenció el fet que el canvi climàtic acapara bona part de l'atenció dels mitjans de comunicació del planeta (especialment després de la -més aviat fracasada- cimera climàtica als Emirats Àrabs Units) i que m'atreviria a dir que molts de nosaltres, és a dir, el ciutadà mig, que paga els seus impostos i que porta una vida més o menys sostenible -o insostenible- basada en un nivell de dispendi de recursos físics que, com a planeta, no ens podem permetre, però que tot i així continuem amb la falsa esperança de: "encara hi som a temps" o de que: "els que manen acabaran fent el que toca"...

En aquest entorn, em sobta que no hi hagi més notícies al voltant d'un fenòmen demogràfic que també és ja una realitat i que es va projectant sobre la vida dels humans de forma irreversible i que, potser, només potser, acabarà contribuint a revertir parcialment els efectes de la sobre explotació de recursos del planeta i els estralls del canvi climàtic.

Aquest fenònem no és altre que la tendència, ja iniciada, i segurament imparable, de la despoblació mundial. Segons els experts en demografia, el planeta no ha arribat encara al límit en quant el número d'habitants projectats pels propers anys, però sí que es comencen a albirar projeccions que diuen que el pic de la població mundial és ben a prop (la proximitat en termes relatius, òbviament, però cinquanta anys en el sí de la vida geològica del planeta, és un bufarut de vent) i que una vegada assolit, la tendència només pot ser a la despoblació.

Quan jo estudiava secundària i més tard macroeconomia a la faltat d'econòmiques a la UAB, se'ns parlava de les projeccions de Malthus. L'economista Thomas Malthus va vaticinar a finals del Segle XVIII, en el seu treball "Assaig sobre el principi de la població" (1798), que la població mundial augmentava en progressió geomètrica mentre que la producció d'aliments ho feia de forma aritmètica, la qual cosa conduiria a un colapse mundial i l'única manera d'evitar-ho era la sistematització de mesures de contracepció per limitar el creixement de la població. 

Font: Wikipèdia

L'anunciada catàstrofe, com les teories de Nostradamus, mai no va succeir, entre d'altres pel creixement de la productivitat agrícola com a conseqüència de l'aplicació de tècniques de cultiu modernes i a gran escala, que van multiplicar la producció d'aliments de forma molt més exponencial que el creixement de la població. L'esperança de vida també va anar creixent de forma sostinguda els dos darrers segles, però els creixements de la productivitat van continuar permetent el creixement de la població (que al segle XIX, es doblava més o menys cada 25 anys). 

Als anys 70 del Segle XX, el dictador xinès Mao Tse-Tung va establir a la Xina la política del fill únic per assegurar, en una clara línia d'inspiració malthusiana, que el país seria capaç de generar aliments i recursos bàsics per a la seva població. Aquesta política, que com totes les imposicions de qualsevol mena solen provocar grans efectes col·laterals, va comportar que els xinesos donessin les seves filles en adopció (davant la dicotomia de poder tenir un sol fill i viure de l'agricultura o la ramaderia, l'únic descendent que garantia la continuació del negoci familiar era el mascle) i va generar una moda d'"importació" de nenes xineses en adopció a tot el món occidental de pares de països benestants que no podien tenir fills de forma natural. Aquesta política (que va arribar a canviar a la Xina el natural equilibri de la proporció de població entre homes i dones al 50%) va durar fins l'any 2008, quan la Xina va decidir que ser una potència mundial no podia anar associat a donar nenes en adopció. La llei del fill únic va ser derogada fa anys a la Xina, però les seves conseqüències encara perduren a dia d'avui.

Evolució de la població a la Xina 1970-2022

I el cert és que, segons l'oficina nacional d'estadística xinesa, la població del país va disminuir en més d'un milió d'habitants entre 2021 i 2022. La Xina ja no és el país més poblat del planeta. El rànking ha passat a ser liderat per La Índia.

Aquest fenomen no és exclusiu del gegant asiàtic. A Corea del Sud, per exemple, el decreixement de la població ja fa anys que va començar, com es mostra a la gràfica adjunta, en un fenòmen similar al del seu veí japonès. De fet, projeccions demogràfiques molt ben fonamentades vaticinen que Corear perdrà uns 16 milions d'habitants d'ara a l'any 2060.

És sobradament conegut que als darrers anys, als països amb major grau de desenvolupament econòmic la taxa de natalitat ha disminuït de forma dràstica, de tal manera que els naixements a l'any són inferiors en alguns països al número de defuncions, com en els casos de Corea del Sud o Japó. Però el que no és tan conegut és el fet que aquesta tendència és ja força irreversible, segons projeccions demogràfiques elaborades per algunes de les més prestigioses universitats del planeta. 

Segons una projecció que publicava el NYT fa una mica més d'un mes, el pic de població mundial (alimentada sobre tot pel continent africà i Sud-Amèrica) s'assolirà l'any 2085, on la població mundial podria assolir la xifra de 10.000 milions d'habitants (actualment som uns 8.000 milions), i a partir d'aleshores, el decreixement de la població pot avançar de forma exponencial accelerada, un decreixement com mai abans hauria experimentat el planeta.

Infografia del NYT - Novembre 2023

Si això acaba succeint, el planeta podria tal vegada revertir aquesta tendència a la destrucció basada en una contaminació i expol.liació de recursos al ritme insostenible al que l'estem sotmetent des de fa dècades, i potser aleshores, el canvi climàtic deixarà de ser un problema.