Estats Units: la situació de l'avortament després de la sentència del Suprem

Tal com ja havia anticipat una filtració de l'esborrany de la sentència sobre l'avortament per part del Tribunal Suprem fa uns quants dies, la setmana passada, aquest orgue va fallar definitivament en contra del dret constitucional i universal a l'avortament als Estats Units. 

Es tracta segurament de la regressió més important en els drets civils en aquest país dels darrers 50 anys (la sentència de l'anomenat cas Roe versus Wade que va legalitzar l'avortament és de l'any 1973), la raó és la sentència d'un tribunal format per 9 membres amb mandat vitalici, dels quals 6 són conservadors (alguns ultra-conservadors), 3 dels quals nomenats per Donald Trump durant el seu mandat.

Si fins no fa gaire el Tribunal Suprem dels Estats Units era una institució essencialment tècnica, reconeguda mundialment per estar formada per persones de provada reputació jurídica on històricament ha primat sempre el contingut tècnico-jurídic d'una sentència sobre qualsevol consideració política, ara, les tornes, en concomitància amb el signe dels temps que ens han tocat viure i que fan que la polatització cap els extrems sigui molt més corrent ara que fa només 10 anys, i també el Tribunal Suprem està polititzat, de forma que no només han il·legalitzat l'avortament sinó que podrien anar molt més lluny.

Un dels més clars representants del corrent més ultra-conservador del tribunal és el judge Clarence Thomas, el segon afroamericà designat per al Tribunal Suprem. Designat per George W. Bush representa la tendència més religiosa de la cort i aquests darrers dies ha parlat obertament de la possibilitat de revisar ("reconsiderar" va declarar ell literalment fa un parell de dies) la constitucionalitat del matrimoni homosexual o de les mesures de contracepció.

I malgrat tot no hi ha hagut un extraordinari moviment de protesta contra la sentència. Sí que hi ha hagut moltes manifestacions a tots els estats de la Unió, però molt menys concorregudes que el que es podria pensar en una decisió d'aquesta magnitud. Segurament el fet que aquesta ja estava descomptada hi ha tingut molt a veure.

Veurem com es succeeixen els esdeveniments a les properes setmanes i mesos però el que està clar és que a alguns estats, que tenien lleis que de facto prohibien l'avortament i que estàven temporalment en suspens a l'espera de la sentència del Suprem, reactivaran les seves lleis de forma exprés per tal que la prohibició sigui executiva de forma immediata.

En concret a 10 estats, avui l'avortament ja és il·legal, i en 6 d'ells (Alabama, Arkansas, Louisiana, Kentucky, Missouri i South Dakota) fins i tot en el cas de violació i/o incest. S'ho poden creure? Doncs a mi em costa, però és una realitat com un temple. És una obvietat però cal dir-ho, a tots aquests estats va guanyar Donald Trump a les eleccions presidencials de novembre de 2020.

A 15 estats més, fins arribar als 25, l'avortament ja és o serà en breu il·legal (en alguns d'ells la violació, l'incest o el risc per la vida de la mare es consideren exclosos).

Què succeirà a la pràctica? Doncs que com sempre acaba passant, pagaran justos per pecadors. Les dones amb un nivell de renda més alt es podran permetre avortar a clíniques públiques o privades en estats on la llei ho permetrà (21 estats, com a mínim), mentre que les persones amb menys mitjans econòmics hauran de recórrer a avortaments il·legals, casolans, amb greu risc per la vida de les dones que no tinguin més remei que practicar-los, i amb alt risc de presó en cas de ser descobertes.

Sempre plou sobre mullat, aquesta vegada però, amb la connivència d'un tribunal que falla contra el que era un dret constitucional, que als Estats Units tenia un suport de més del 65% de la població. Així doncs, també als Estats Units, el Tribunal Suprem, com a Espanya el Tribunal Constitucional o l'Audiència Nacional, estan esdevenint institucions on les sentències depenen del color polític dels tribunals i on la separació de poders sobre la que van postular grans prohoms de la història contemporània (Montesquieu, Locke, J.J. Rousseau  a Europa o Alexandre Hamilton als Estats Units) i que mai no va estar qüestionada en cap de les grans democràcies occidentals -entre d'altres la dels Estats Units- se n'està anant de dret cap al forat de la pica. 

 

Mentides que Nostre Senyor perdona

He escrit en diverses ocasions sobre el senyor Fernández Díaz en aquest blog. De fet, fent-ne una petita cerca, n'he trobat una vintena. I és que l'ex-ministre de l'àngel de la guarda dóna molt de sí.

La darrera vegada que en vaig fer menció, el setembre de l'any 2020 arran de l'anomenada operació "Kitchen", ja saben, aquella maniobra orquestrada des del ministerio del interior per asaltar la casa de l'ex-tresorer del PP, Luis Bárcenas y robar-li els documents que poguessin incriminar a alts dirigents del PP per la recepció de sobresous amb diner no declarar.

Aleshores, el ministre va esquitxar la porqueria contra el seu secretari d'estat d'interior, Francisco Martínez, que va ser el primer gran boc expiatori. En unes declaracions d'aleshores, Martínez va afirmar: "la meva gran errada va ser ser lleial a miserables com Jorge Fernández Díaz, Dolores de Cospedal o Mariano Rajoy". Doncs sí Francisco, estic convençut que tenies tota la raó del món en titllar de miserables aquests tres personatges (entre molts d'altres que han conformat -i segueixen conformant- les clavegueres de l'estat).

La darrera càrrega de profunditat contra Fernández Díaz han estat les gravacions de l'ex-comissari Villarejo (sorprèn  que un delinqüent d'aquesta calanya torni a estar en llibertat, però en fi, del sistema judicial d'aquest país ja no em sorprèn gairebé res...) en les que el gran Fernández Díaz afirma que "negaré sota tortura que aquesta conversa s'hagi produït mai" en relació a la famosa "Operació Catalunya" (que com la "Kitchen" acabarà sobreseguda o en un no res, o enfangada als jutjats pels segles dels segles. Amén.

De Fernández Díaz sorprèn la ingenuïtat. Ja ho he escrit en altres ocasions. Al màxim responsable de l'espionatge civil se l'ha espiat en diverses ocasions, una en el seu propi despatx. Ja saben, aquella reunió famosa amb el director de l'oficina antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, el de la "fiscalia te lo afina" i "les hemos destruido el sistema sanitario".

Però sorprèn encara més que un ultra catòlic convençut, que se suposa que hauria de respectar més que ningú la llei catòlica, hagi incomplert en reiterades ocasions el manament número vuit de les lleis de Déu, aquell que diu: "no diràs falsos testimonis ni mentiràs". Fernández Díaz dit al Congrés dels Diputats -en comissió oficial- i en múltiples ocasions a la premsa, que ell mai no es va reunir amb l'ex-comissari Villarejo, doncs bé, una vegada més, les proves -encara que no siguin judicialment acceptables- demostren de forma fefaent exactament el contrari.

Fernández Díaz, a més a més de ser un miserable, com va afirmar el seu secretari d'estat Francisco Martínez, és un mentider, i això conculca de forma manifesta les conviccions que diu que professa sempre que li pregunten.

Deu ser que la causa és tan noble, tan gran, tan superior a les banals qüestions terrenals, que quan es diuen mentides en aquest context, Déu Nostre Senyor deu perdonar-ho tot, fins i tot les mentides del senyor Fernández Díaz.

Reflexions sobre les eleccions andaluses

En pocs anys, el 19 de juny de 2022 serà recordat molt més per a la fita del Girona de bàsket i futbol ascendint a primera divisió tots dos equips de forma gairebé simultània la mateixa tarda, que no pas pel resultat de les eleccions autonòmiques andaluses, tot i que aquest també té quelcom d'excepcional.

Com que més enllà d'haver gaudit com un boig amb els meus fills de l'ascens del Girona a l'estadi del Tenerife -de forma clarament merescuda en el global dels dos partits- tinc molt poc més a afegir o comentar, em centraré en unes quantes reflexions sobre les eleccions andaluses.

El primer que cal remarcar, diria, és que la majoria absoluta del PP constitueix una fita molt remarcable, inaudita en els darrers anys, en un entorn de fragmentació de vot, poca participació (58,4%) i amb una ultradreta en clara dinàmica d'ascens en totes les eleccions dels darrers dos anys. El PP ha guanyat clarament, ho vaticinaven les enquestes i aquesta vegada no han fallat. 

Espanya, com molts altres països occidentals, s'ha tornat de dretes. Un 66% dels electors que van votar a Andalusia, ho van fer per la dreta o ultra dreta, en un territori en el que les esquerres van governar de forma ininterrompuda durant 40 anys. Una part d'aquesta deriva es deu a que els joves d'avui ja no són d'esquerres, imperen l'individualisme i els valors materials com a tendència, en contraposició als valors de les generacions que vam nèixer a les acaballes del franquisme. 

Molts dels votants d'ahir no saben de la transició política més que el que han llegit als llibres d'història al batxillerat, i valors com la solidaritat, l'equitat redistributiva, el bé comú i d'altres valors clàssics els semblen un resquici del passat.

Però hi ha d'altres lectures interessants d'aquestes eleccions. 

La primera és que Ciudadanos, un invent nascut incialment per a atacar i anular el nacionalisme català, ha signat de facto la seva desaparició en una altra tendència imparable. El "huele a remontada" de la senyora Arrimadas del novembre de 2019 ha tornat a punxar, aquesta vegada de forma probablement definitiva (de 21 diputats a 0). No ha servit de res que a la campanya electoral es vestís de folclòrica ni que tornés a despotricar dels catalans i de Pedro Sánchez. Acabarà fusionant-se amb el PP (o fins i tot amb VOX), com ja fa ver la senyora Rosa Díez (UPyD), que per cert va afirmar no fa gaire: "VOX es un partido populista de derechas, pero es profundamente institucional". Déu els cria i ells s'ajunten.

L'altra notícia (bona) és que la tendència alcista de VOX s'ha estancat. Un increment de 2 diputats (de 12 a 14) no és ni de lluny els resultats que esperava Santiago Abascal. Es situa a la banda baixa del que pronosticaven les enquestes electorals i la senyora Macarena Olona, un dinosaure ultra nacionalista de la pitjor calanya, no tindrà cap paper rellevant a Andalusia, per sort. Llegir el programa electoral d'aquest partit a Andalusia (ho vaig fer purament per un exercici d'antropologia) va ser un exercici gairebé de paleontologia. Desmuntar l'autonomia des de l'autonomia, i transformar l'autonomia en un regionalisme folclòric en el que es barregen toros, tradicions, racisme i xonofòbia: un còctel explosiu.

Finalment, les esquerres han punxat de forma evident. El PSOE, que a les anteriors eleccions va guanyar el vots i escons (un milió de vots i 33 diputats), ha perdut 3 diputats i més de 120.000 vots, i els altres dos partits d'esquerres Por Andalucía i Adelante, han estat incapaços de posar-se d'acord per a presentar una candidatura única. La fragmentació de l'esquerra és un dels eterns problemes d'aquestes formacions, incapaces d'arribar a acords de mínims (en el més pur estil dels independentistes catalans). Incapacitat que va a més i que estan posant tota la carn a la graella per què a les properes eleccions generals el PP sigui la formació més votada i segurament pugui governar, amb el concurs més que probable de la ultra dreta, a menys és clar, que l'efecte Feijóo pugui tornar a revalidar una majoria absoluta, aquesta vegada a unes eleccions generals.

El fenomen Eufòria

No he estat mai de concursos televisius. Cap de les diferents edicions de l'Operación Triunfo em va fer mantenir-me enganxat al televisor, més enllà d'alguns dels primers programes de la primera edició (el ja molt llunyà any 2001) segurament per la novetat del format i perquè el programa era d'una factura impecable (del tàndem Mainat-Cruz, els "Trincos"). 

La gran final d'ahir va ser, emocionalment parlant, espectacular. Un producte d'entreteniment de primera divisió, malgrat algunes errades i acoplaments en les connexions en directe a les unitats mòbils dels pobles d'on són els tres finalistes.

Veig molt poc la tele, més enllà de les notícies. Eufòria en canvi, m'ha seduït fins a l'extrem que pràcticament no m'he perdut cap dels programes. I el més sorprenent, però a la vegada el més esperançador, és que el programa ha estat de llarg rècord d'audiència televisiva convencional, de les nits del divendres a Catalunya, i sobre tot, ha estat líder en una franja d'edat, entre els 16 i els 30 anys que pràcticament no consumeix televisió, i que pràcticament tot el que consumeix a les xarxes, ho fa en Castellà (per la principal reaó que no hi ha excessiva oferta de qualitat en Català).

Malgrat les successives crisis del Català, o precisament degut als successius daltabaixos que tenen a veure amb el Català darrerament (sentències judicials sistemàticament en contra de la normalització de la nostra llengua, polèmiques constants i un ús social en clara recessió degut a l'eclossió de plataformes televisives i les xarxes socials on l'Anglès i el Castellà tenen un preeminència aclaparadora), fenòmens com Eufòria em fan veure clarament que encara hi ha esperança.

Es pot fer "entertainment" de primera qualitat en Català. Eufòria n'és la prova més evident. I quan això succeeix, l'audiència es dispara, i alhora injecta una mica d'oxígen a la ja molt malmesa llengua Catalana. I de retruc contribueix a imprimir dinamisme al mercat discogràfic català i en Català. Un fenòmen amb efecte multiplicador, que hauríem de potenciar. Ja espero, amb pam de candeletes Eufòria 2. És gairebé una qüestió de supervivència. Quan TVE3 fa cultura i no fa política, fa una gran contribució a la llengua i al país (segur que rebré òsties per totes bandes per aquesta afirmació...).

Dos dels referents del país, i perdonin el tòpic, però és una realitat com un temple, dues de les màquines que més han contribuït a la promoció, difussió i manteniment de la llengua Catalana i del "fet diferencial" Català, han estat, des de la transició política, TV3 -un dels grans encerts de Jordi Pujol- i el Barça. Totes dues institucions passen avui per hores baixes, sobre tot per les penúries econòmiques que estan atravessant i que van precisament en detriment de la qualitat del producte que ofereixen. Els fets dels dos darrers anys parlen per sí mateixos.

També és un fet però que quan es posa al capdavant d'una institució un equip de gestió potentent, i sembla que en els dos casos, malgrat totes les dificultats i camps de mines que hauran de travessar, es va per aquesta direcció.

I això és bo per la nostra llengua i pel nostre país. Manifestos del Parlament de Catalunya contra els assentaments jueus o mantenir els privilegis absurds i incomprensibles dels seus funcionaris, no. Així estan les coses. De tant en tant, sorgeix una espurna de llum. Un bri d'esperança.

La tempesta perfecta

Quan molts ciutadans es pensaven que superada la crisi del Coronavirus -o al menys la part més letal de la pandèmia- tot tornaria a la normalitat, és que no tenien en compte una frase tòpica però que no per això deixa de ser d'una aclaparadora certesa: "la banca sempre guanya".

Molt pocs, fins i tot veritables experts en macroeconomia, van ser capaços de predir la magnitut de la tragèdia que s'acostava -que s'està acostant...tant, que de fet ja la tenim gairebé al cim- després del desgavell d'estímuls econòmics injectats a les economies occidentals pels seus sistemes bancaris (amb l'objectiu fonamental d'evitar una recessió econòmica, deien) que units a l'estalvi obligatori generat per gairebé dos anys de restriccions al consum generats per la pandèmia i a tipus d'interès negatius van causar l'orgia de consum més desenfrenada que s'hagi vist al planeta des dels temps de la finalització de la Segona Guerra Mundial i el Pla Marshall que aquesta va portar associada.

Com de costum, el legislador es va passar de frenada. Ho va fer en inundar l'economia d'estímuls monetaris més enllà del que hagués estat veritablemente necessari per a evitar una recessió: la Reserva Federal i el Banc Central Europeu van ser veritables paladins de la compra de deute a tipus d'interès negatius, inundant el mercat de diner pràcticament regalat. I els ciutadans, molt acostumants a la miopia del curt terminisme, una vegada van començar a caure restriccions i mascaretes, es van abocar a consumir amb la passió dels que presenten síndrome d'abstinència.

L'estiu passat en va ser una gran mostra. Els viatges, el turisme, el lleure, la restauració i hoteleria, la compra d'habitatges i de vehicles es van disparar de forma exponencial, el que va fer passar el mercat d'una crisi d'oferta (no hi havia productes en quantitats suficients als mercats degut als tancaments generats per la pandèmia de Coronavius) a una crisi de demanda (no hi ha cadena logística que suporti compres massives en el mateix moment del temps quan els estocs de seguretat s'han consumit i no hi ha hagut temps per a recuperar-los).

Si a aquesta situació de manca de determinats components electrònics (semiconductors com a exemple més palmari, ja que tots els fabriquen a Taiwan i Corea del Sud) i sobreescalfament de l'economia hi afegim la guerra d'Ucraïna, les sancions a Rússia i la tensió associada al sector dels combustibles fòssils, unida a temperatures extraordinàriament altes a tot el Planeta com a conseqüència del canvi climàtic (sí senyor Trump, encara que Vostè no s'ho cregui, el canvi climàtic és absolutament real), ens trobem davant la tempesta perfecta.

Falta petroli o gas als mercats mundials? No, de cap de les maneres. Falten aliments als supermercats? No de moment, i no en faltaran al món occidental. Per què doncs aquesta escalada de preus? Doncs no hi ha una sola resposta, ni aquesta és tan simple com el que escriuré ara, però en bona part, en bona part, pel que escrit al començament de l'article: "La banca sempre guanya".

Només ho il·lustraré amb un exemple. Als Estats Units, principal productor mundial de petroli (ho he escrit aquí més d'una vegada), amb una producció de 19,5 milions de barrils per dia (Rússia, 11,5) el preu del galó de gasolina s'ha més que doblat des de Desembre de 2020 -quan jo la pagava a menys de 2 dòlars per galó- a Maig de 2022, quan l'he pagat a 4,5 dòlars per galó. Que a països que són importadors nets de petroli i gas, com Europa, el preu dels combustible pugi té tot el sentit del món, però que això succeeixi als Estats Units, no. Algú deu estar fent l'agost (Exxon Mobil, Shell BP, Aramco, Sinopec,...). Aquestes companyies han fet el 2021 els majors beneficis de les seves històries, i van en camí de pulveritzar resultats el 2022. 

Pugen els preus dels combustibles, que en la cadena logística acaben repercutint en l'alça de preus de molts productes, en particular els d'alimentació i en pocs mesos s'acaba amb una inflació desbocada que fa que els bancs centrals comencin, no només a reduir estímuls, sinó també a encarir el preu del diner....L'anunci del Banc Central Europeu ahir de la pujada de tipus en mig punt va fer caure les borses mundials en un percentatge esfereïdor. El dòlar, moneda refugi, s'ha apreciat de forma bàrbara els últims mesos fins a arribar a una situació de gairebé paritat amb l'Euro (avui, 1,04 dòlars per euro).

La inflació és el gran enemic de l'ortodòxia monetària i d'aquí les pujades de tipus d'interès...Això, malgrat tot nos'està traduint de moment en una gran disminució del consum (viatges ja comprats, estalvis acumulats després de dos anys de restriccions, ganes de sortir i socialitzar....) i aquest estiu tornarà a ser una orgia de consum, sobre tot de vacances i lleure, amb el cartell de complet pràcticament a tot arreu (les cues a l'AP-7 dels caps de setmana en són un exemple paradigmàtic).

El que em pregunto però, és què passarà a finals de setembre. Si aquella expressió que ja teníem pràcticament oblidada que era "el diferencial de tipus amb el bo alemany dels bons espanyols o italians" altrament dit "la prima de risc", ha tornat a l'escenari aquests dies i ja es torna a parlar de com es finançaran països com Espanya o Itàlia -se'n recorden dels "PIGS"? Portugal, Italy, Greece, Spain- és perquè ens acostem perillosament a una potencial crisi econòmica de proporcions estratosfèriques, amb una possible situació de "stagflation", estancament econòmic i inflació al mateix temps, el que ens situaria a les portes d'una crisi econòmica que amb tota probabilitat podria tenir unes conseqüències i proporcions molt superiors a les viscudes els darrers 25 anys.

Kirstin Hansen: el pseudo cosmopolitisme mal entès

Fins fa quatre dies ningú que no fos del "gremi", és a dir, dels esquerranosos que han de fer-se veure de la mateixa manera que ho fa l'extrema dreta per a ser "algú", no sabia qui és la senyora Kirstin Hansen. Ara arran de les seves declaracions en relació al "Palma Pride Week" la coneix gairebé tothom.

Resulta que aquesta simpàtica senyora és la fundadora de la "ELLA Global Community" que defensa que "les dones queer i les persones no binàries del món mereixen sentir-se lliures i respectades i poder afirmar la seva identitat sense por". Confeso que jo, que sóc més aviat d'esquerres i progressista, he hagut de documentar-me per a entender què caram són les dones querer i les persones no binàries.

Però d'això en parlarem una mica més tard. La questió és que la senyora Hansen, ha fet unes declaracions d'aquellas que solen fer modernes i progres i que en el seu fals concepte del globalisme i el multiculturalisme acaben caient en els tòpics més vulgars de l'extrema dreta més dura i pura.

La Hansen, ciudadana des de fa més de 15 anys de la progressista Mallorca però que no parla -ni l'interessa el més mínim- un sol borrall de Català ni de la cultura del país que l'acull des de fa tan de temps,  afirma en declaracions en preparació del "Palma Pride Week", que deu ser una cosa molt moderna i molt de gent "guai", vaja, com els compi-yoguis d'aquella simpàtica cortesana que està casada amb un borbó i que escriu en whatsApp en Francès perquè fa més modern, que:"Per què la visibilitat és tan important? Perquè ensenyem que existim. Que visibilitzem també, que no vindrà només gent del col·lectiu, vindran famílies, gent del camp, que no han vist mai potser una lesbiana . I diran: mira, una lesbiana és com una persona qualsevol. I és important, perquè Palma és oberta. I vas 15 km dins l'illa i hi ha una altra mentalitat potser. Així que és una gran oportunitat per transformar la societat mallorquina i nacional".

La senyora Hansen ha vingut a les Illes Balears a salvar-nos l'ànima i a fer-nos a tots moderns, a explicar-nos, per a fer-nos més savis i més lliures, que a les fondàries de la Mallorca profunda, rústica, inculta i poblada per pagesos -i on, de retruc, no s'utiliza aquest idioma tan modern que és el castellà, com a contraposició a aquella vulgaritat de llengua que parla el "populatxo" de l'aixada- no han vist mai una lesbiana. Pobrissons.

Efectivament, a 15 kilòmetres de Palma el poble inculte i mallorquí no ha vist mai una lesbiana, poster, però per això ha vingut a eixe món la senyora Kirstin, per a alliberar el poble de la seva incultura i manca de sensibilitat.

És també per aquest tipus de pre-concepcions apriorístiques, estúpides i pretesament postmodernes que les esquerres tronades deixen de ser opcions que la gent amb dos dits de seny acaba considerant com a serioses i succeeix el que està passant darrerament, que davant tanta estupidesa i imbecil·litat, la dreta i l'extrema dreta acaben tenint opcions de governar. 

Andalusia com a exemple. I l'aigua que baixa. Gràcies Kirstin. De debò que si te n'anessis a Alemània, país on vas néixer i on segur que pots donar moltes lliçons de modernitat, molts no et trobaríem a faltar, potser només les dones queer i les persones no binàries.

La misèria de l'AP-7 (la merda se'ns menja)

Que tots els diaris, ràdios i televisions del país tractessin en portada el colapse de la AP-7 aquest dimarts, com a resultat del primer gran pont de la temporada estiuenca, no fa sinó ratificar unes quantes obvietats que malgrat tot, m'agradaria repassar en aquest article.

La primera d'aquestes obvietats és una llei universal que postula tot allò que és gratuït tendeix a ser utilitzat sense cura, abusivament, o de forma desproporcionada. I aquest és el cas de l'AP-7 a partir de setembre de 2021, quan es van eliminar els peatges i una via d'alta capacitat (fins aleshores) va passar a ser gratuïta i deixar de ser segura i d'alta capacitat.

Hi ha un altre concepte de sentit comú, també universal, que en llengua anglesa s'utilitza abastament i que té a veure amb el pagament per ús (en anglès "pay per use"). No té massa sentit que les grans infrastructures de transport per al vehicle privat les paguin tots els ciutadans, perquè aquesta és una mesura molt poc progressiva, ja que algú que no té cotxe no té per què finançar amb els seus impostos una via de gran capacitat per a vehicles privats. 

Jo no només soc un ferm defensor dels peatges (com he defensat en diverses ocasions des d'aquest blog), sinó que estaria a favor que aquests siguin més cars i per tant permetin als que veritablement estan disposats a pagar pel servei recuperar una via d'alta capacitat i alta seguretat. Hi ha alguns exemples d'aquest tipus de mobilitat a països anglosaxons (en particular als Estats Units), dels que els nostres gestors haurien d'aprendre.

Algú em podrà titllar de classista amb aquesta afirmació, però és que la realitat és tossuda i la tendència del Sapiens Sapiens a abusar d'allò que és gratuït tendeix a l'infinit. Jo sóc usuari habitual de l'AP-7 per motius professionals i puc assegurar que des de la gratuïtat dels peatges aquesta via s'ha convertit en un infern i en un perill. Els camions ocupen en molts trams entre Girona i Tarragona dos dels tres carrils disponibles, aquest dimarts per exemple, a les sis del matí l'autopista ja presentava una densitat, especialment de camions que no és ni normal ni acceptable. 

Es podria al·legar que la carretera nacional II és ara més segura, però això no deixa de ser una veritat (o mentida) estadística. La freqüència i la gravetat dels accidents que passen a la AP-7 és més alta i més severa que quan hi havia peatges i aquesta és una realitat incontestable.

Que el país té una mancança d'infrastructures que clama al cel és una obvietat, i que tal com hem sabut els darrers dies Catalunya experimenta una seriosa (i il·legal) discriminació en matèria d'execució d'inversions en infrastructures viàries i ferroviàries -accentuada els darrers anys- també és una veritat estadística. Jo mateix no utilitzaria el vehicle privat els caps de setmana si hi hagués un tren o un tramvia que unís Girona amb Palamós, per exemple (com existia fa cent anys), però vista aquesta realitat, el que no pot ser és que els administrats haguem de patir, a partir del mes de maig, setmana rere setmana, les congestions i els col·lapses de la principal via de comunicació en vehicle privat de Catalunya.

Tothom fa el mateix al mateix moment del temps i en això no hi ha solució. Els humans som tossuts i malgrat saber que malbaratarem un diumenge a la tarda fent cues a Santa Cristina d'Aro, el Vendrell o a La Roca del Vallès, ens entestem a continuar fent el mateix in secula seculorum.

A això cal afegir-hi el fet que tenim uns gestors tan rematadament fluixos, que s'inventen solucions que fan riure per no plorar. Sentia un responsable del Servei Català de Trànsit a RAC1 el dimarts a les 8 del matí que defensava, entre d'altres la limitació de la velocitat a l'AP-7 a 110 Km. per hora, com a mesura per a mitigar els accidents. La mediocritat, per no utilitzar una altra expressió, se'n menja.

En fi, que una mesura tan, tan evident com prohibir el trànsit de camions el cap de setmana (com fam països una mica més civilitzats que el nostre com França i Itàlia) no s'hagi posat en marxa o no s'estigui vigilant de forma molt estricta, és una mostra ben clara que, ara sí que ho escric, la merda se'ns menja.

Carles Capdevila: cinc anys sense tu

Encara recordo la sotregada emocional que em va causar la notícia de la teva mort, Carles.

Tenies 52 anys. Avui n'haguéssis fet 57, un més dels que tindré jo d'aquí a quatre dies mal comptats. La teva absència ens deixa un forat que ha estat impossible d'omplir, encara avui. Persones com tu no se'n fan cada dia. Formàveu part del grup excepcional d'éssers humans irrepetibles dels que en neix un a un lloc concret cada cert temps, tu vas néixer aquí, i per això et recordem i et trobem a faltar.

No estaves  fet amb el motllo amb el que ens fan a la majoria. Eres d'una pasta especial.

Hi ha dos periodistes, tots dos del diari Ara, que quan us vau morir, vareu deixar un buit molt gran i absurd, perquè no té sentit que determinades persones morin abans d'hora, o més ben dit, és una gran injustícia. Carles Capdevila i Tatiana Sisquella. 

Dues grans persones manllevades de la vida molt abans de l'hora que els hagués tocat per biologia, per culpa del maleït càncer. Com el meu pare. Com alguns grans amics que he perdut al llarg d'aquesta trajectòria pel Planeta Terra que anomenem vida.

Dues persones joves que tenieu una muntanya de coses a dir, a aportar a la societat. Dues bones persones, en definitiva. I això, i tu Carles, de bones persones en sabies un niu. No és fàcil de trobar ni d'exemplificar. 

Trobo a faltar, i molt, els teus articles a l'Ara, un prodigi de periodisme del bo, i trobo a faltar la teva veu a Catalunya Ràdio, on vaig descobrir el Carles Capdevila pare de quatre fills petits en aquell meravellós programa que es deia "Eduqueu les criatures", amb un altre geni, en  Lluís Gavaldà, de "Els Pets".

Com que glosar la teva figura no em pertoca, vull reproduir aquí com a petit homenatge, com a admiració cap a tu i al teu llegat, el teu darrer article que vas publicar al diari Ara, cinc dies abans de la teva mort. 

Quin coratge el teu! Malgrat estar fotut, fotut de debò, vares lluitar fins l'últim alè, fins l'últim dia. Aquesta sabiesa i alegria vital que tenies i encomanaves a tort i a dret és encara avui un exemple per a molts.

Et trobem a faltar Carles i per això a molts, ens agrada recordar-te. Una abraçada allà on siguis.

"Quan parlo en algunes xerrades de “viure amb humor”, no vull dir que riguem tot el dia. Ni es pot ni cal. Tenir humor vol dir tenir moral, i tenir moral vol dir tenir valors. Estar d’humor vol dir tenir una bona disposició, ser positiu. Si a sobre la ironia ens acompanya, trobarem complicitats i somriures o rialles que ens ajudin a superar mals moments. En temps difícils, i els actuals ho són, l’actitud marca la diferència. I aquesta s’alimenta de l’autoestima, que no deixa de ser el balanç de com estem amb nosaltres mateixos quan passem comptes. Tendim a carregar o descarregar l’autoestima en funció del que diuen o pensen de nosaltres. Aquest carregador sembla fàcil i és enganyós, perquè donem massa pes a la valoració de l’altre, que sempre serà apressada o s’expressarà en likes superficials a les xarxes. En una societat competitiva costa trobar elogis personalitzats i de veritat, tots anem prou enfeinats. Fa temps que penso que el més important, el més decisiu, el més transformador, és el que ens diem a nosaltres mateixos. De la mateixa manera que si ens agradem al mirall aquell dia sortirem amb més ànims al carrer, és bo treballar un altre mirall, l’interior, i no demanar-li qui és més bonic, sinó dir-nos coses boniques. No es tracta d’ensabonar-nos ni d’enganyar-nos, que tractant-se de nosaltres mateixos no colaria. L’exercici és més seriós. Cada dia de la nostra vida té dues versions, la cara A i la cara B. I com que està de moda la queixa, i pensar que els altres tenen més sort i mai rebem el que ens mereixem, solem ficar-nos al llit carregats de retrets contra el món. Si hi penses bé i ho treballes, cada dia t’ha dut coses bones, aprenentatges enriquidors. I si els vas recordant, si construeixes un relat cert sobre la part positiva del que et va passar ahir, sortiràs a afrontar l’avui amb més ganes." 

Carles Capdevila, 27/05/2017